10 d’abr. 2009

Els moriscos de Catalunya

400 ANYS D'UN DECRET QUE VA MARCAR LA HISTÒRIA

Els musulmans no van venir només de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Els mateixos catalans el van abraçar
• Els expulsats per ordre de Felip III no eren àrabs: eren musulmans catalans i parlaven català


El 9 d'abril del 2009 es commemoren els 400 anys del decret d'expulsió dels moriscos de la península Ibèrica. Aquesta és una bona ocasió per recordar-los, ja que són els grans oblidats de la nostra història. Des de la Junta Islàmica Catalana volem demanar oficialment a la Generalitat que faci un acte d'homenatge a aquests catalans, expulsats de la seva terra per ordre de la monarquia espanyola, en nom d'una concepció patològica de l'Estat, basada en el que Jiménez Lozano ha qualificat com a "catolicisme biològic".

Abans de l'expulsió, els musulmans es van veure enfrontats a la persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, el tancament de mesquites, la crema de llibres, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la de l'enterrament segons el ritu islàmic, la de la circumcisió i la d'utilitzar determinades vestimentes. També se'ls va prohibir desplaçar-se sense permís i portar armes, i a més a més se'ls va obligar a tallar-se els cabells d'una determinada manera i a portar el sambenito, un drap groc a la màniga que els distingia i els convertia en un blanc fàcil del fanatisme.Les conseqüències de la desobediència no eren menys brutals: condemnes a galeres per sempre, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, robatori de nens amb la finalitat que fossin criats com a cristians (una pràctica validada per sant Joan de la Ribera).

Una política d'Estat que buscava l'eradicació de l'islam i la uniformitat religiosa d'Espanya. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i dels escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals. Se'ls anomena rates, se'ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a l'Espanya catòlica i, per tant, es converteixen en un problema.

Es plantegen diverses solucions: l'extermini, la castració dels mascles, la deportació...

Finalment, l'expulsió serà la solució final que l'Espanya del Segle d'Or va donar a la torbadora presència de tots aquells que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.El 1610, la pràctica totalitat dels moriscos són expulsats per ordre de Felip III de Castella. És coneguda la reticència de molts nobles i de part del clergat català a l'expulsió.

Les Corts de Tortosa del 1495 havien aconseguit el compromís de Ferran el Catòlic de no expulsar els moriscos de Catalunya, un compromís que va ser reeditat el 1503 per les Corts de Barcelona. En el moment de l'expulsió, gràcies a la mediació del bisbe de Tortosa es va aconseguir evitar la de 371 famílies de moriscos de la Ribera d'Ebre, reputats com a bons cristians.

FINALMENT,l'expulsió va tenir lloc. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos. Alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. El nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000.

Molts d'ells van anar a parar al nord de l'Àfrica, i es van instal.lar en poblacions que després van esdevenir pròsperes.El professor Mikel de Epalza (que en pau descansi) va documentar la diàspora dels moriscos catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, a la part alta de la ciutat.

Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunísia, una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d'engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d'immigrants que es va establir a Tunis fos més compacta que la d'Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats entre els anys 1609 i 1614, mentre que a Algèria era fruit d'emigracions que s'havien anat escalonant al llarg de tot el segle XVI, amb diversos graus d'assimilació.

Però la influència de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d'origen català fins i tot en països de l'Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions fetes pel filòleg valencià Robert Llorens Reig.

AQUESTS expulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se'ls designa. En realitat, d'àrabs n'hi va haver molt pocs a la península Ibèrica. Perquè els musulmans no van venir únicament de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Van ser els mateixos catalans, andalusos o castellans els que van decidir abraçar l'islam.

L'historiador andalusí Al- Udhri va deixar escrit que al segle XI no hi havia a Osca "ni un sol àrab pur que sigui descendent d'àrabs", i això que la població era majoritàriament musulmana.

No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. L'àrab va ser la llengua culta i, per tant, la llengua dels documents que ens han arribat. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la seva vida quotidiana. En el moment de l'expulsió dels moriscos catalans, la immensa majoria d'ells ni tan sols entenien l'àrab. Eren musulmans catalans i parlaven català.

ABDENNUR Prado
President de la Junta Islàmica Catalana.

FONT : http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=602315&idseccio_PK=1006&h=090409

La meva pregunta es si no entenien l'arab com podien llegir l'Alcorà si estaba prohibit traduir-lo?

2 comentaris:

Ramon III ha dit...

De la mateixa forma que llegien la biblia, que només era escrita en llatí.
Senzillament només llegien uns quants!

Jordi Benplantat ha dit...

Exacte Ramon, la gent no es de cap religió, i anaven a l'esglèsia els diumenges per a relacionarse amb els veins. I qui decidia de quina religió era la gent era el senyor de la contrada.