25 de set. 2009

Troben un tresor d'or anglosaxó del segle VII

El Regne Unit desenterra el tresor d'or anglosaxó més important
PECES D'UN DELS REIS DE MÈRCIA


• Un aturat troba 1.500 peces del segle VII amb un detector de metalls de tres euros
• La majoria dels objectes són de caràcter militar, sobretot empunyadures d'espasa


Amb un vell detector de metalls, que va comprar ara fa 18 anys en un mercat per 2,5 lliures (tres euros), Terry Herbert ha trobat el tresor anglosaxó més gran que s’ha localitzat mai a la Gran Bretanya. El mes de juliol passat, mentre passejava pels camps cultivats de la granja d’un amic a Staffordshire, Herbet va descobrir una col·lecció de 1.500 peces d’or i plata que es remunten, amb tota probabilitat, al segle VII. Entre tot el material que va trobar hi ha decoracions per a espases i cascos, monedes i creus cristianes. Uns cinc quilos d’or i dos quilos i mig de plata, en total.

Quan els experts van arribar a la finca no es podien creure el que tenien al davant. "Aquesta troballa alterarà la nostra percepció de l’Anglaterra anglosaxona", ha declarat Leslie Webster, antic responsable del departament de Prehistòria i Europa del Museu Britànic. Al contemplar com són de delicats i bonics alguns adorns i el seu increïble valor i abundància, un dels arqueòlegs es va posar a plorar.

Un valuós botí
En la presentació d'ahir a la Galeria d'Art del Museu de Birmingham, el professor Kevin Leahy, que està catalogant el tresor, va admetre que "treballar amb un material d'una grandesa tan important fa bastanta por" i que "tots els arqueòlegs que hi han treballat han quedat aclaparats". Les peces, va explicar, estaven enterrades en un territori que corresponia al bel·licós regne saxó de Mèrcia, un dels senyorius en què estava dividida l'illa després de les invasions germàniques i just abans de l'arribada dels víkings, i cap d'elles va pertànyer a una dona. "No tenen absolutament res de femení. No hi ha agulles per als vestits, fermalls o arracades. Són –va argumentar Leahy– objectes d'or típics de l'era anglosaxona. La gran majoria són de tipus militar, objectes bèl·lics, especialment empunyadures d’espasa". La interpretació de l'historiador és que eren un trofeu: "No crec que els prenguessin a gent que fos viva".

Pertinences d'un rei
Donada la seva riquesa, el professor Roger Bland, del Museu Britànic, pensa que "devien pertànyer a un rei". Els arqueòlegs creuen que van ser enterrats en algun moment entre finals del segle VII i començaments del VIII, tot i que esperen ser més precisos en el futur sobre les dates i el motiu pel qual van ser enterrats, sense estar associats a cap tomba.

El descobriment ha causat un enorme rebombori al Regne Unit. El públic podrà veure a partir d'avui fins al 13 d’octubre una mostra de les peces més importants a Birmingham. Els experts hauran de fixar encara el valor de la troballa, una operació que es preveu molt complicada. Els arqueòlegs suggerien ahir que la xifra final podrà superar el milió d’euros. L'ideal, per tots, seria que els museus adquirissin el tresor.

EFE
LONDRES
24/9/2009

23 de set. 2009

Ignoren l'arqueologia, els catalans?

N. James
Departament d'Arqueologia, Universitat de Cambridge,
Downing Street, Cambridge CB2 3DZ, UK

Article publicat a Antiquity, 83, setembre de 2009, p.844-848.

“El nostre és un petit gran museu. Petit, perquè no hostatja imponents escultures gregues o joies majestuoses de l'antic Egipte; gran, perquè conserva... les nostres arrels més profundes. Una història que és reconstruïda, peça a peça i amb passió i rigor, per arqueòlegs captivats pels móns perduts”Això declara la nova introducció al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), a Barcelona. És massa modesta. La col·lecció és gran. Es concentra en Catalunya i la seva àrea cultural, però hi ha troballes que venen de més lluny, notablement materials argàrics de l'Edat del Bronze. S'hi dediquen espais extensos a la prehistòria tardana de les Illes Balears, a una magnífica col·lecció procedent del jaciment grec i romà d'Empúries (Ampurias, antic empori, Emporiae), i a la protohistòrica cultura ibèrica, incloent-hi el tresor de Tivissa. També hi ha una bona col·lecció de material visigòtic. Per al visitant de l'Europa del nord, el museu és un recordatori de quantes coses es poden trobar en un país poblat intensament durant tant de temps.

Fundat el 1934 per Pere Bosch Gimpera, el museu forma part del “barri cultural” de Barcelona, al parc de Montjuïc. La darrera fase d'un programa intermitent però persistent de millores es va obrir al març del 2009 (N. del T.: tot i que estava enllestida des del setembre del 2008). El museu endega un atapeït programa d'activitats. En relació amb la darrera exposició temporal, “Europa fa un milió d'anys (N. del T.: en català a l'original), hi havia lectures, tallers escolars, una vesprada de concert dins el museu i un viatge a les coves d'Atapuerca.La resposta del públic no es correspon amb un compromís tan seriós. Els 27.332 visitants del 2007 baixaren a 24.968 el 2008 (Catalunya 2008a, 2009a). En comparació, la propera Fundació Miró, el Museu d'Art Contemporani o el Museu d'Empúries tingueren 1.045.538, 492.854 i 212.643 visitants, respectivament, el 2007 (Catalunya 2008a).

Els arqueòlegs, a Anglaterra, ho poden comparar amb el Museu de Devizes (Wiltshire Heritage) o el Museu de Salisbury i del Wiltshire Meridional, amb 21.344 i 35.506 visitants, respectivament, el 2004-2005 (Wright 2006) – col·leccions provincials; no hi creixen males herbes a l'entrada.

Els catalans són molt conscients de l'especificitat de la seva llengua i la seva història; però alguna cosa va realment malament a Barcelona. No són ja les xifres de visitants, sinó la circulació de set directors en dotze anys (SOSMAC 2009a).

Hi ha plans per reorganitzar el museu, però són polèmics.A més de les exposicions de Barcelona, el museu és responsable de jaciments i d'altres exposicions (incloent-hi el museu d'Empúries, que rebé 212.643 visitants el 2007; Catalunya 2008a); i del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya. Aquestes connexions, no haurien de mantenir més viu el museu de Barcelona?

Molí d'Espígol

Un dels jaciments és l'assentament de l'Edat del Ferro del Molí d'Espígol. El museu n'assumí la responsabilitat l'any 2003; i el govern de Catalunya el designà com a Bé Cultural d'Interès Nacional al març de 2009 (Catalunya 2009b).

El Molí domina la plana de Lleida a prop de Tàrrega. Els qui l'excavaren, mossèn A. Llorens i després Joan Maluquer de Motes i Miquel Cura (1975-94), mostraren que fou ocupat des del 600 aC fins a les darreries del segle I aC, en tres fases principals, de voltants del 550 al 425 aC, del 400 al 225 aC i durant els darrers anys del segle II i els primers de l'I aC (Cura 2006).
Cadascuna d'aquestes fases fou emmurallat. Es pensa que les dues primeres corresponen als agressius ilergets, esmentats per Polibi i Livi.

L'estretor, la trama urbana ordenada i la densitat d'ocupació recorda alguns dels pobles actuals més antics de la comarca. La segona fase és notable per la diferenciació en les dimensions i la construcció dels edificis. La seva destrucció pel foc es creu que data de la Segona Guerra Púnica.
La darrera ocupació fou menor; i llavors, a les darreries del segle I aC, els romans reorganitzaren el poblament de tota la comarca.

Jordi Principal (MAC; havia treballat amb en Cura) insta a considerar interessant el jaciment per a l’estudi del desenvolupament inicial de la cultura ibèrica. Per la qualitat de les construccions i el rang aparent dels seus habitants, ell i els seus col·legues sostenen que el Molí d'Espígol va ser un centre polític, un petit oppidum (Principal et al. 2007: 56).

La declaració com a monument va tenir en consideració tant aquesta interpretació com la conservació, la claredat i la persistència de les parets visibles i dels carrerons (Catalunya 2009b).

El monument comprèn la zona edificada, que s'eleva suaument per damunt dels camps dels voltants. Al costat de les ruïnes exposades s'ha creat un efectiu centre d'interpretació; i el fulletó-guia (en català, espanyol o anglès) és útil.

Algunes de les troballes es mostren en el Museu de Tàrrega. Hi ha senyalització de carretera i el jaciment s'inclou entre els altres setze de la Catalunya oriental i meridional que el MAC promou en “La Ruta dels Íbers” (també promou una Ruta de l'Art Rupestre).

Tot és molt admirable, en principi; però, sobre el terreny, les coses no estan funcionant correctament. Tot i diversos indicadors que corresponen als punts esmentats en el fulletó, alguns dels detalls són difícils de distingir. La senyalització inclou textos concisos i eficaços, i alguns plànols i dibuixos, però s'està fent malbé sota el sol implacable.

És evident que hi ha una cata que s'ha reomplert, però no hi ha cap explicació i hi queden alguns claus de la malla de referència. El jaciment està sembrat de fragments de ceràmica. També hi abunden les males herbes; i, aparentment, el drenatge és complicat en algunes èpoques de l'any (un problema que es resolia amb conduccions quan es va ocupar el lloc).

Suposadament (Botiga 2009), el MAC cerca una empresa per gestionar el lloc, sense un pla polític que en garanteixi els ingressos; però aquests plantejaments, fins i tot en els millors casos, són difícilment sostenibles.

El desgast per la freqüentació de visitants pot ser mínim, malgrat tot: el present escriptor disposà del lloc per a ell sol durant un matí sencer.

El museu

El museu i les seves seus i jaciments adscrits estan ben descrits en la pàgina web (MAC 2009). L'exposició permanent està organitzada en 20 galeries petites que envolten dues sales més grans i un espai generós per a exposicions temporals.Les galeries més impressionants són les dues grans centrals. Remodelades en l'anterior fase de desenvolupament, les mostres de la cultura preromana (ibèrica) i de part de la col·lecció grega i romana es reparteixen en muntatges fàcils d'entendre, mentre que l'estructura concèntrica ajuda a relacionar-los.

Totes dues galeries estan dominades per la rèplica de la “imponent escultura grega” d'Esculapi, instal·lada el 2007, després que l'original fos traslladada al museu d'Empúries (on fou trobada fa cent anys).

Es conserven bé maquetes antigues de jaciments. Aquestes galeries són plenes de llum, a diferència de les altres que orienten més intensament el visitant cap a les vitrines murals. Les vitrines i paviments de les galeries menors revelen tres o quatre fases de desenvolupament.

Una de les darreres millores és una sèrie de plafons que presenten informació general en català, espanyol i (una mica capriciosament) anglès. A banda d'això, la retolació és mínima. Això no és necessàriament un defecte però, quan ho visità l'autor d'aquestes ratlles, l'extraordinària “corona” visigòtica de Torredonjimeno no disposava de cap mena de rètol.

Alguns dels elements més recents impliquen, evidentment, una reordenació que no s'explica. El fet que el museu no hagi estat mai completament renovat el converteix en una mostra de l'evolució de la tècnica expositiva – gratificant, potser, per als partidaris de la interpretació provisional (Shanks & Tilley 1992; 98-9).

Les darreres millores (2009) consisteixen en una nova introducció, la renovació completa de les dues primeres sales en la seqüència cronològica (Paleolític), i algunes remodelacions de les dues següents (Neolític, Calcolític i Edat del Bronze Inicial). Les dues primeres s'han fet elegantment. La galeria del Paleolític Inferior inclou models de troballes i d'ossos tan llunyans com Laetoli; però, de manera manifestament anacrònica, manté un diorama d'Altamira (1929), acompanyat de mostres de pintura mural d'inicis de l'Holocè procedents del Sàhara (N. del T.: en realitat, la primera sala de paleolític presenta el conjunt de fenòmens importants del Paleolític, i la segona mostra les troballes de Catalunya).

Des del punt de vista d'un europeu del nord, el descobriment més sorprenent és que hi hagi tants llocs importants d'aquest període al nord d'Espanya – 34 tan sols a Catalunya. Com en la resta de galeries per a les edats del Bronze i del Ferro, l'èmfasi principal rau en la tecnologia, però també s'hi mostren collarets de petxina.

La galeria del Paleolític Mitjà i Superior disposa de llibres i de seients per als infants.Les galeries del Neolític i l'Edat del Bronze conserven l'estil de les antigues vitrines murals, però amb una nova il·luminació que molesta als visitants alts, comparada amb les antigues vitrines de la resta del museu.

Hi ha dues noves vitrines de peu: una que exposa estris de fusta Neolítics que mai no havien estat mostrats al públic; i l'altra amb ceràmica de l'Edat del Bronze. Aquestes galeries remodelades faciliten als visitants còpies de mà dels textos murals catalans, traduïts a l'espanyol i a l'anglès – una molt bona idea (malgrat que la numeració de les pàgines no sempre correspon a la de les vitrines).

Les parets de les galeries corresponen ara a un codi de colors per fases cronològiques.“Europa fa un milió d'anys” s'inaugurà deu dies després que les galeries remodelades i es clausurà a mitjan juny.

Desenvolupada per l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECyT), tractava del medi ambient plistocè i de les seves implicacions en la manera de viure a Atapuerca i a d'altres jaciments d'Espanya.

Inclou maniquins d'un home i un noi ocupats a descarnar – aparentment assetjats per un tigre de dents de sabre – però l'exposició tractava de com es du a terme la recerca: estrictament didàctica, no tenia objectes.

El nucli estava format per 13 plafons de grans dimensions: geologia, deriva continental i el planeta fa un milió d'anys; els animals, antropologia i paleobotànica; geomorfologia i sedimentologia; tècniques de paleontologia i d'arqueozoologia; i cinc dels jaciments.

Hi havia vídeos sobre l'excavació i sobre la recerca pluridisciplinària al jaciment i al laboratori; i hi havia simples passis de diapositives (amb banda sonora però sense comentaris). També hi havia un CD-rom per estudiar.

Gran part de la disposició estava orientada als nens, incloent-hi els llibres i els seients, com a la galeria del Paleolític (però incloent aquí títols de dinosaures).

Els catalans voldrien amb orgull ésser considerats per qualsevol europeu del nord en el nivell més alt; i, per a aquest nivell, la presentació del museu és desigual i, en alguns llocs, desgastada.

Després d'assenyalar que el pressupost bàsic ha disminuït en un 30% en els darrers anys, el director actual ha declarat una “crisi” (Historia Clasica 2009; Vilaweb 2009).

Preveu una presentació més consistent – millorant l'exposició de les troballes Epipaleolítiques i Mesolítiques – noves seleccions d'objectes i arranjaments de l'exposició permanent, i un disseny coherent per oferir “al pobre visitant una aparença mínimament agradable” (traducció de l'autor).

Explica que això necessita 400.000 € en els propers dos anys; i que això, al seu torn, implica deixar de fer més exposicions temporals (Vilaweb 2009).

Protesta

Malgrat que s'endeguen seriosos esforços a les galeries, i que, es vulgui o no, la visió d'integrar els jaciments arqueològics de Catalunya podria funcionar, el futur del museu mateix està ara en dubte.

Després d'una primera proposta d'una “xarxa” de set museus etnogràfics (Catalunya 2008b), i, entre d'altres reformes que s'inclouen en un nou Pla de Museus de Catalunya, el govern provincial (sic) proposa la fusió del MAC amb el Museu Nacional d'Història i el Museu d'Etnologia. “Aquest museu cobrirà les connexions entre les ciències socials”, anuncia el Pla (Catalunya 2007: 5.2.1.1, traducció de l'autor).

Des d'un punt de vista àmpliament didàctic, tot és a favor de la idea. Malgrat això, els arqueòlegs estan alarmats. El director anterior dimití l'any passat públicament, tot citant intransigència dels seus superiors i advertint que el Pla de Museus podria dissoldre el MAC. Una petició, a començaments d'aquest any, sostenia que mentre que el museu és “modest” (un altre cop) i ha estat mal administrat, la seva col·lecció és important i té una història remarcable (SOSMAC 2009a); que el Pla de Museus pot relegar el MAC a un nivell municipal; i que els vincles amb monuments i altres museus es veurien compromesos.

Tot invocant la memòria de l'arbitrària dictadura franquista, la petició deplora la manca de consultes amb els arqueòlegs. Recollí 1.335 signatures.

El director actual respon breument tot negant que el MAC hagi de “desaparèixer” (Vilaweb 2009); però, com ho demostra la petició, el govern ha deixat créixer el rumor.

Una segona petició adverteix ara que restringir la temàtica del museu a Catalunya, com a tal, pot comportar disputes amb les col·leccions del sud de la regió i de les illes Balears; i la retirada de l'estàtua d'Esculapi encara dol (SOSMAC 2009b).

Tot recordant que Barcelona és una capital nacional, totes dues peticions clamen contra la “provincialització”.Algunes de les províncies d'Espanya són, de fet, diferents. Catalunya és una nació en ella mateixa. No obstant això, per a la preservació de les col·leccions del MAC, aquest principi pot ser un desavantatge.

D'una banda, l'analogia de la petició amb els museus de París, Londres o Madrid és discutible; Barcelona és difícil de comparar amb aquestes ciutats, i és injust catalogar com a "modest" el MAC en aquesta comparació.

D'altra banda, malgrat les conviccions del director sobre l'arqueologia com “una opció cultural per al gran públic” (Aragay 2008: traducció de l'autor), els usuaris són pocs tant al museu mateix com al Molí.

Igualment, una gran excavació a l'antiga Estació del Nord de Barcelona va ser ignorada pels vianants. Ni tan sols hi havia un rètol per explicar què hi estava passant.

A Catalunya, el coneixement de l'arqueologia sembla que és limitat.El motiu més convincent per a la preservació de la col·lecció és l'arqueologia en si mateixa.

Com a col·lecció regional, el MAC resisteix certament la comparació amb qualsevol altre. Això és el que fa aquest museu “gran”. Els seus responsables i els seus tècnics, tots, haurien de ser, en efecte, arqueòlegs de “passió i rigor”.

Mereixen el suport dels col·legues de tots els idiomes i de tots els països per mantenir i redoblar els seus esforços per salvar el museu, i per arribar als catalans i a tots els seus molts visitants.

Referències

ARAGAY, I. 2008. L’arqueologia és per si sola un atractiu de masses. http://paper.avui.cat/article//cultura//114593/Catalunya. 2007. http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.d81d04123ceb3b8fda97dc86b0c0e1a0/– 2008a. http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Temes/Museus/Area[de Difusio i Explotacio/Estadistiques demuseus/2007/2007 museus. Visites 1.pdf ]– 2008b. http://www10.gencat.cat/gencat/binaris/20080320 xarxamuseu en tcm34-72501.pdf– 2009a. http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Temes/Museus/Area[de Difusio i Explotacio/Estadistiques de museus/2008/ 2008.Visites (per ordre de nom demuseu).pdf ]– 2009b. http://www.derecho.com/l/boe/acuerdo-gov-18-2009-10-febrero-declara-bien-cultural-interesnacional-categoria-zona-arqueologica-yacimientomoli-d-espigol-tornabous/CURA, M. 2006. El jaciment del Molí d’Espígol (Tornabous – Urgell): excavacions arqueològiques 1987-1992. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya.Historia Clasica. 2009. http://www.historiaclasica.com/2009/02-entrevista-xavier-lloveraMAC. 2009. http://www.mac.cat/PRINCIPAL, J., X. BERMÚDEZ & O. SAULA. 2007. Molí d’Espígol Tornabous. n.p.: Museu d’Arqueologia de Catalunya.SHANKS, M. & C. TILLEY. 1992. Re-constructing archaeology: theory and practice (second edition). London: Routledge.SOSMAC. 2009a. http://www.petitiononline.com/sosmac/petition.html– 2009b. http://www.petitiononline.com/sosmac2s/petition.htmlBotiga. 2009. http://www.tiendadejoyas.es/es/noticias/5 10 buscan patrocinadoresVilaweb. 2009. http://www.cat/elpunt/noticia?p idcmp=3453656WRIGHT, M. (ed.) 2006. Museums & galleries yearbook.London: Museums Association.

traducció :Pere Izquierdo, el Prat de Llobregat

22 de set. 2009

Arqueòlegs turcs troben les primeres víctimes de la guerra de Troia


A LA CIUTAT DE ‘LA ÍLIADA’
Les restes d'un home i una dona estaven 350 metres sota el castell
Arqueòlegs turcs han trobat els cadàvers de dues persones que es creu que van caure en la primera línia defensiva de la mítica ciutat de Troia, a l'oest de Turquia.
Les restes són d'un home i d'una dona i s'han trobat a 350 metres de profunditat sota el castell de la ciutat.
El mític univers d'Homer
La guerra que va destruir la ciutat fa més de 3.000 anys (entre els segles XIII i XI aC) és un dels eixos centrals de les obres literàries La Ilíada i L'Odissea, del poeta grec Homer.
El professor Rustem Aslan, vicecap de l'equip d'arqueòlegs, ha declarat: “Si les nostres estimacions són correctes, podem afirmar que hem trobat les primeres víctimes de la guerra de Troia"."
En poques setmanes sabrem l'època exacta en què es va produir la seva mort i les seves edats aproximades. Aquesta gent va ser enterrada a la part inferior de la línia defensiva", ha explicat Aslan.
EFE
ANKARA
22/9/2009
publicat a el Periòdic-

19 de set. 2009

El passeig del Born era fins al 1714 la plaça Major de Barcelona



L'historiador Albert Garcia Espuche, artífex del salvament de les restes del Born, que malauradament no seran visitables fins al 2012, va donar a conèixer dimarts al vespre a l'Ateneu Barcelonès, durant la conferència entorn de l'Onze de Setembre que organitza cada any l'entitat, una simbòlica descoberta sobre la ciutat esclafada el 1714: "El Born era la plaça Major de Barcelona", i així és conegut i citat en diversos textos dels cronistes de l'època, segons ha documentat Garcia Espuche, que dirigeix la col·lecció del Museu d'Història de la Ciutat al voltant del jaciment del Born.


El que avui té forma de passeig arbrat, que connecta Santa Maria del Mar amb l'antic Mercat del Born, a finals del segle XVII i principis del XVIII era una plaça rectangular que exercia la funció de cor comercial d'una ciutat puixant, cosmopolita i festiva: "En absolut es pot parlar d'una ciutat endarrerida i aïllada", precisa Garcia Espuche. Al contrari. A la plaça Major, botigues amb productes d'arreu li donaven caràcter.
Però després de la derrota catalana en la Guerra de Successió, la Corona espanyola va manar enderrocar part del barri per fer-hi la Ciutadella, des d'on s'havia de controlar la capital catalana. Va ser aleshores quan la plaça del Born, eix d'aquella ciutat dinàmica i oberta, va ser escapçada per un extrem, on es van enderrocar les cases. Amb el temps, la plaça es va acabar convertint en el passeig que és avui i a l'esplanada entre la Ciutadella i el que havia quedat de la Ribera s'hi va aixecar el Mercat del Born.



Contra l'oblit

Garcia Espuche, que lamenta l'oblit d'un passat molt més brillant del que la gent creu, defineix la Barcelona del 1700 com "la ciutat del Born", una plaça que a banda de ser l'espai central diari de venda de fruita i verdura, era l'escenari de les grans festes populars en una ciutat en què literalment era no laborable dia sí i dia no. Però és que, a més, alhora era, "gràcies al cosmopolitisme de les seves botigues, l'espai on es feia més evident la intensa relació de Barcelona amb el món".

               

Quinze anys de guerra (1691-1714) van estroncar aquella brillantor, amb el desastrós final de l'Onze de Setembre: "Quasi totes les cases de la ciutat van ser colpides pels projectils. De fet, bona part de la ciutat històrica de la qual ara gaudim va ser en bona part refeta després del 1714". Barcelona i Catalunya van haver de tornar a començar i només gràcies a l'empenta del segle XVII la represa va ser factible al XVIII. "Per descomptat, aquella societat no necessitava, per tirar endavant, que una suposada racionalització exterior vingués a obrir-li els ulls i marcar-li la direcció d'un futur millor", diu Espuche per rebatre aquells que insisteixen a identificar la recuperació econòmica catalana amb les polítiques borbòniques.
                  
Proposta per al segle XXI
Garcia Espuche creu que seria bo per al barri del Born, castigat per les inacabables obres que han de convertir l'antic mercat en jaciment visitable i centre cultural -i en un context de degradació del Gòtic i el Raval-, reconvertir el passeig en plaça i aprofitar l'operació per revitalitzar la zona. "Barcelona és l'única ciutat del món que té una plaça Major i que no ho sap. Aquesta plaça era, i hauria de tornar a ser, el Born".

              

"La derrota de 1714 va ser la culpable que es desfigurés el caràcter de plaça que havia tingut el Born, deixant-lo amputat i amb una certa forma de passeig. Més tard, això va provocar un oblit majúscul. I ara la plaça Major de Barcelona no tan sols no és Major, sinó que, anomenada passeig, ni tan sols és plaça. Som capaços, afortunadament, de recordar els fets de 1714, però no sabem que tenim plaça Major, mutilada i oblidada precisament com a conseqüència d'aquells fets".
    
L'eternització de les obres de l'antic Mercat del Born, on ara es comença la recuperació dels pilars de ferro, dels quals es desconeixia la greu patologia que patien, no fa sinó donar més força a la proposta de Garcia Espuche, que creu que en part es podria compensar el justificat malestar veïnal amb un projecte de futur que no arriba mai.



Ignasi Aragay
Notícia publicada al diari AVUI,
pàgina 43. Dijous, 17 de setembre del 2009

11 de set. 2009

Apareixen en una cova del Caucas fils de teixit de fa 34.000 anys

Són les més antigues del món fins al moment i estan fetes de lli

Les mostres més antigues de fibra tèxtil utilitzades per l'home, uns primitius fils de lli de fa més de 34.000 anys, han estat localitzades a la cova de Dzudzuana, a la república caucàsica de Geòrgia.

Els fils van ser utilitzats possiblement per fabricar cordes, cosir sabates de pell o subjectar pedres afilades a un pal, segons les principals hipòtesis, però és impossible confirmar-ho perquè el pas del temps a la cova ha desintegrat qualsevol altra resta.

La troballa és el resultat de dues campanyes arqueològiques desenvolupades el 2007 i el 2008 per investigadors de la Universitat de Harvard (Estats Units) i del Museu Nacional de Geòrgia, a Tbilisi.

Va ser, no obstant, un resultat fortuït ja que els fils de lli, que no són apreciables a simple vista, es van detectar quan els científics analitzaven amb el microscopi unes mostres d'argila recollides a la cova. De fet, l'objectiu fonamental de la campanya era buscar restes de pol·len prehistòric per a un estudi sobre l'evolució de les temperatures a la zona. Els detalls de la investigació es publiquen a la revista Science d'aquesta setmana.

Datació per radiocarboni

Els fils de Dzudzuana, 27 mostres en total, s'han pogut datar després d'analitzar les argiles associades amb la tècnica del carboni 14.

Les fibres més antigues conegudes fins ara tenien 29.000 anys i van aparèixer al lloc prehistòric de Dolni Vestonice, a la República Txeca, juntament amb diverses Venus i altres objectes treballats en argila. A Ohalo (Israel) es van trobar restes de 21.000 anys. A les famoses coves de Lascaux (França) també s'havien trobat agulles i restes de cordes, però de fa 15.000 anys. Dzudzuana, per tant, bat totes les marques.

Els fils estan fets de lli silvestre, que possiblement creixia als voltants de la cova, i a més presenta un detall de gran modernitat: estan parcialment tenyits amb pigments variats (negre, groc, vermell, violeta, caqui, marró, turquesa) fabricats a partir d'arrels i plantes. El lli no es va començar a cultivar fins als temps de l'Egipte faraònic.

Els científics també van trobar rastres de pèls d'animal, d'escarabats de la pell, d'arnes i de fongs que proliferen en els tèxtils, en el que interpreten com un altre indici del processament de pells i teixits en aquella època.

Facilitar la supervivència
Ofer Bar-Yosef, investigador de Harvard que treballa a la zona des del 1996, afirma que l'ús de les fibres va ser crucial en el desenvolupament dels humans del Paleolític perquè els va ajudar a suportar els climes freds i els va facilitar la mobilitat.

Després del lli, el cànem va ser possiblement el següent tèxtil a ser utilitzat profusament, com testifiquen nombroses restes de fa 6.000 anys localitzades a la Xina. El cotó va arribar molt després.

ANTONIO MADRIDEJOS
BARCELONA
www.elperiodico.cat