27 d’oct. 2008

SIMPLIFICACIONS HISTORIQUES

Fa 20 anys mes o menys que li dono la volta a això d’en Colom, i ja fa 10 anys que tinc la meva web sobre en Xpofol penjada a internet, i en tots aquets anys he llegit centenars de cops un dels arguments que demostrava la catalanitat d’en Colom, dons tots els historiadors catalans el fan seu, i aquest es que a la Biblioteca Colombina hi havia, i així consta al Índex fet per Hernando Colón, que la carta enviada al escrivà de ració, Lluis de Santàngel, estava escrita en català.

A la Biblioteca Colombina hi han molts llibres, i molts impresos, bastants en català, però cap document o copia de document. Per tant, aquella carta al escrivà de ració no era cap document, sinó un imprès, de la Carta del primer viatge, publicada a Barcelona per Pere Possa, en català.
I un imprès, per molt que estigui en català no demostra en quin idioma estava escrit l’original. Potser Hernando el va guardar per exòtic.


L’altre dia sopant amb en Charles Merrill, en Francesc Albardaner i tota la colla del Centre d’Estudis Colombins, en Charles Merrill ens interrogà del perquè creiem que Colom i Ferran II acordaren adjudicar Amèrica a Castella i Colom, si era català, no es queixà.
La meva resposta, ràpida, com correspon a un membre de les “joventuts” del Centre, va ser que hi havien tres arguments importants:

En primer lloc els tractats internacionals previs, que complicaven molt la cosa si les terres s’adjudicaven a la Corona Catalana, dons hi havien acords clars de repartiment de la costa del nord d’Africà entre catalans i castellans, i també altres acords clars entre castellans i portuguesos sobre la costa atlàntica. Introduir a Catalunya en el pastis hagués forçat una nova negociació que no interessava a Ferran, dons així contava amb el factor del millor coneixement sobre els portuguesos, que amb una discussió llarga hagués perdut.

En segon lloc, a en Ferran II li interessava que Amèrica depengués de Castella, també, perquè a aquell regne el rei tenia mes poder. Ja sabeu allò de que a Castella “el rey es señor de villas y haciendas”, mentres que a Aragó i Catalunya nomes era un príncep. (primus inter pares, deien a Aragó).


I finalment, Colom, a mes de catalanoparlant era jueu com, cada cop mes, està demostrant en Nito Verdera, i com em va reconèixer l’altre dia l’arxiver del Bisbat de Barcelona, Dr. J.M. Martí Bonet ( no trobareu res, perquè era jueu, em va dir el director de l'Arxiu i del Museu Diocesà de Barcelona). Aleshores el xantatge de Ferran a Colom es clar. Si Colom hagués estat jueu no hagués pogut tenir cap possessió a les terres dels reis catòlics segons el Decret de Granada. Res. I molt menys tenir càrrecs públics de Virrei, Almirall i Governador General.

I Colom al primer viatge no s’emportà cap religiós, surt el 3 d’Agost de Palos, arriba a Canàries el diumenge 12 d’agost, i s’hi està fins el 6 de Setembre. Vint-i-sis dies que segons els historiadors Colom es dedica a fruïr de la companyia de la Beatriu de Bobadilla mentres a Gando s’arranja el timó i es canvien les veles de la Pinta. Masses dies!.
Vint-i-sis dies que poden haver servit per a esperar a molts dels vaixells de jueus expulsats dels regnes hispànics, que havien partit dels ports precisament el mateix dia que en Colom.

En canvi desprès del segon viatge Colom es transforma en un cristià catòlic apostòlic i romà (transformació que segles mes tard, en plena dictadura de Primo de Rivera, també experimenta Antoni Gaudí, per poder bastir aquest Temple del catalanisme anomenat Sagrada família), i només ens deixa de pista el Llibre de les Profecies, llibre d’una profunda religiositat, fins ara tinguda per cristiana, però que com es el cas del Quixot ( i permeteu-me la comparança), amaga amb un gran enginy a un seguidor de la Torà, com el Quixot amaga una critica ferotge al rei i als castellans.

La transformació de Colom en cristià va ser tant ben feta, que en cap lloc apareix ni mitja insinuació a aquest fet, ni als Plets Colombins. Però segur que en les negociacions amb Lluis Colom per a les seves renuncies van tenir en compte aquest petit detall.


Tenim altres simplificacions històriques a l’historia de Catalunya, que de tant repetides ja semblen l’única veritat, com la del president màrtir, que serveix per amagar la gran figura d’en Macià, i també les de Josep Cambó, Prat de la Riba o Puig i Cadafach, homes tots ells amb molta mes feina feta pel país, perquè en definitiva Companys, el 6 d’Octubre, es va deixar enredar pels socialistes espanyols, mentres ells marxaven a França.


Una altra figura mítica es en Rafel de Casanova (Conseller en Cap de la Ciutat de Barcelona), que ferit en una cama, s’amaga uns anys, que ens amaga les altres figures dels general Moragues o Savalls, però cap historiador ens ha explicat encara qui era el President de la Generalitat, de qui ningú sap el nom ( Josep Vilamala), i així se’ns amaga que els revoltats s’oposaren al únic rei en segles que havia jurat les Constitucions Catalanes. On era l’invicte exercit català? . Perquè Barcelona estava defensada per dos regiments valencians? Es que la ciutat de Barcelona va fer un cop d’estat contra la Generalitat al declarar la guerra a felip V? Que en pensava la Generalitat?


Fixeu-vos, que en la majoria dels casos es tria com a ídol catalanista el mes espanyolista, o els arguments que tenen a veure amb temes aliens a nosaltres. Segurament es fa per caure bé, i per a que sigui acceptat pels historiadors espanyols.

Un cop quedi demostrat que Colom era català, que ja ens manca poc, vindrà la segona part, saber quina classe de català era, i potser quan ens trobem que era tant català com Vidal Quadras, Boadella o Loquillo, comencem a aprendre que l’historia es polièdrica, i que no tot ni ningú es absolutament bo o absolutament dolent, cosa per cert esclava del historicisme castellà, i a ser una mica autocrítics amb alguns episodis històrics. I fonamentalment que la recuperació històrica no es pot fer des de un punt de vista políticament interessada sinó de recerca de la veritat, encara que aquesta no ens agradi o no resulti políticament correcta.

M.M.

23 d’oct. 2008

América vota por Colom


El profesor Charles F. Merrill ha invertido 18 años en la investigación de dicha teoría y dice que hay muchísimas pruebas que la avalan.

Ni genovés, ni portugués, ni croata ni castellano. Para el profesor de la Saint Mary´s University de Maryland (Estados Unidos), Charles F. Merrill, los orígenes del descubridor de América hay que buscarlos en Catalunya, en la familia de la banca Colom de Barcelona, y no en Génova, donde la historia oficial sitúa al almirante. En Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus. Revealed (Demers Books), que el año que viene verá la luz en catalán, Merrill desgrana sus argumentos a favor de la catalanidad de Colón.

"El navegante se refiere a los Reyes Católicos como ´mis señores naturales´; si fuera genovés no hubiera añadido ´naturales´, hablaría de ´mis señores´ a secas", argumenta Merrill, experto en historia medieval y profesor de castellano y latín en la citada universidad. Merrill, que ha invertido 18 años en la investigación de la teoría catalana de Colón, añade que no ha encontrado "ningún documento oficial de la época en que salga el nombre de Colombo. Aparecen Colomo, Colom y Colón, pero nunca el italiano Colombo. ¿Por qué? Pues porque se castellaniza Colom en las formas Colomo y Colón", opina Merrill en un perfecto catalán.

El autor hace referencia a unos recibos a nombre de Cristóbal de Colomo y Cristóbal Colomo, de 1487, y a las capitulaciones de Santa Fe, del 17 de abril de 1492, en las que ya aparece como Cristóbal Colón. Y más. Merrill cuenta que tras el descubrimiento el navegante escribió tres cartas (una de ellas a Luis de Santángel, escribano de ración), de las que actualmente se conservan copias en castellano y en latín, "pero tenemos argumentos para pensar que la versión original era en catalán. El hijo de Colón, Hernando, un gran bibliófilo, tenía un índice de libros con anotaciones, entre ellos tenía la carta que su padre envió a Santángel y decía que era en catalán". Merrill, que la pasada semana presentó su libro en Òmnium Cultural de Barcelona, cuenta que hay muchísimas más pruebas que avalan la teoría catalana: "Sus catalanadas, puso Montserrat a una isla...". Pero la prueba definitiva está en manos de las muestras de ADN que desde hace años está analizando el genetista José Antonio Lorente.

Es fan ressó de la noticia:

10 d’oct. 2008

Catalán y judeoespañol, lenguas propias de Cristóbal Colón

Han tenido que pasar 516 años para que pudiera resolverse el enigma de la lengua materna de Cristóbal Colón (lo que denomino el 'ADN lingüístico'), que deja sus huellas en el español de sus informes, cartas, documentos y libros relacionados con su descubrimiento de América. Ya sabíamos que su lengua propia era la catalana, pero ahora se ha demostrado que el castellano que utilizaba para escribir era ni más ni menos que el judeoespañol o ladino mezclado con el catalán hablado en los dominios de Fernando el Católico.

Así lo ha demostrado la doctora Estelle Irizarry, profesora titular del departamento de Lengua y Literatura Española en la Universidad norteamericana de Georgetown durante treinta años. Y lo ha hecho en un ensayo titulado Cristóbal Colón y el judeoespañol, del cual la prestigiosa revista Aki Yerushalayim (AY) de Israel publicará un largo resumen de seis páginas en el número 84 correspondiente a octubre de 2008, si bien la investigación de la profesora Irizarry es mucho más extensa y verá la luz próximamente junto con otras determinantes investigaciones, también relacionados con la lengua del descubridor. En realidad, el genial navegante era bilingüe ya que sus lenguas propias eran la catalana y el judeoespañol de la época medieval, hablado ahora por los sefarditas de Oriente.

No deja de ser curioso, dicho sea de paso, que haya tenido que ser en el Nuevo Mundo, concretamente en Estados Unidos, que se hayan disipado buena parte de las nieblas que envolvían al Almirante. Y creo no equivocarme al decir que ha sido posible gracias a la a la Dra. Irizarry, a su profesionalidad, grandes conocimientos informáticos y de la cultura hispánica, del mundo judaico, abierta mentalidad neutralidad científica. La Dra. Irizarry plantea y propone un nuevo enfoque al tratar el problema del 'Colón, escritor', que parecía, o nos lo que querían hacer creer en el Viejo Mundo, insoluble.


Textualmente, leemos en AY y en hermoso judeoespañol que «El paradokso de poder escribir manyificas kronicas, letras i hasta poezia en un espanyol 'defisiente' tiene una exsplikasion: No se trata de defisiensia sino de judeo-espanyol». Por otra parte, se dice que «Colón embezo (aprendió) el espanyol antes de 1486, ma yo kreo que seria mas exakto dezir que lo ke embezo fue el espanyol de los djudios ke se avian dispersado despues de los progromes de 1391 en el Call de Barcelona, kuando se dispersaron y se establesieron en la isla de Ibiza (Baleares) segun Verdera, los Colom antepasados de Cristobal».


A mayor abundamiento, y seguimos con la Dra. Irizarry, «los elementos leksikos, fonétikos i morfolojikos ke paresen yerrados, en el espanyol eskrito de Colón, vienen del judeoespanyol, una lengua ke ainda antes de la ekspulsion de 1492 ya existia entre los judios de Espanya i los ke avian emigrado de ayi, después de las matanzas de 1391; una lengua ke entonses, en el siglo 15, era una meskla del espanyol kon palavras del portugues, katalan i ebreo, lo ke podria ser la definición del espanyol de Colón».


Para situar el tema que en lugar correcto, cabe señalar que Estelle Irizarry participó en el Simposio Internacional Ibiza 2006, que trató en profundidad 'La lengua materna de Cristóbal Colón' y en el que presentó una ponencia titulada Los poemas de Colón: vínculos con su origen y religión, en la que después de analizar el Libro de las Profecías escrito por Colón llegó a la conclusión de que el descubridor era judío converso. Pues bien, ahora escribe que «sus konosimientos [los de Colón] permeten de pensar ke el se krio en el antiguo reino de Aragon, avlando katalan antes de kastiliano, sigun lo provo el periodista i investigador Nito Verdera; autor de la tesis del Cristobal Colon de Ibiza, ma aun ke en su lenguaje se identifikaron elementos de portugez, gayego i italiano, el eskrivio poko o nada en estas lenguas».


En las conclusiones, la Dra. Irizarry señala que «... esto [el ladino] tiene reperkusiones kon relasion a los enigmas de su lugar de nasimiento, de su edukasion i relijion i sentimiento religioso...». Y añade: «En la Espanya de Colon ke se movia verso la unidad politika y la unifomidad linguistika, kedavan ekos del ladino que el Almirante-eskritor avia embezado (aprendido) i que dio a su ekspresion en espanyol una estranyeza ke komentaron muchos sin lograr eksplikarla».


Colón y la lengua castellana
Se va haciendo cada día más insostenible defender la genovesidad de Colón. Hasta los que más la han defendido han vacilado. Tal es caso del el gran filólogo español Ramón Menéndez Pidal en La lengua de Cristóbal Colón (1942): "Colón, lanero de Génova y de Savona hasta los veinticinco años, habló como lengua materna el dialecto genovés, que no era y no es hoy, lengua de escritura. Y apunta que estando en Portugal la lengua que aprende es el español como lengua adoptiva para la escritura y que el español es la lengua moderna que usa en adelante".

Y como si de remachar el tema se tratara, Don Ramón afirma que "la primera lengua moderna que Colón supo escribir fue el español. Con esto -dice- tienen que conformarse, y bastante es, los muchos que pierden el tiempo en hablar de Colón español". En cambio, acepta que ese español imperfecto del Almirante es una lengua fácil, de vocabulario extenso y expresivo, si bien a veces dialectal, y admite que a pesar de su inhabilidad sintáctica, alcanza en alguna ocasión altura estilística inesperada.

Las paradojas que ha señalado Consuelo Varela encuentran su explicación en un Colón judío que se expresaba en catalán y ladino. Varela, en su monumental Cristóbal Colón-Textos y documentos completos (1982) escribe que el navegante no se expresa de manera correcta en ningún idioma. Señala que en su castellano se encuentran claros portuguesismos y, cuando trata de escribir en italiano, no deja de incurrir en groseras faltas que revelan que no era este el idioma en el que Colón redactaba normalmente.

También señala Varela que el rasgo más característico de Colon es la economía de su lengua, que procura siempre utilizar la forma que se entienda mejor en más idiomas, a sabiendas que sus interlocutores o lectores van a deshacer fácilmente el equívoco. En cambio, diez años después, en Cristóbal Colón-Retrato de un hombre (1992), Varela cambia el rumbo y reconoce que «guste o no guste, que aquí intervienen chauvinismos religiosos, es evidente que don Cristóbal tiene entre su ideas fijas la reconstrucción del Templo, de la Casa Santa. Lo que nos llevaría a aceptar la teoría de un Colón judío o por lo menos educado en un ambiente hebraico». Y aquí está el problema, digo yo: si es judío converso, que lo era, no puede ser el genovés de la historia oficial. Finalmente, cabe recordar que la lengua del «ambiente hebraico» era el judeoespañol.


Nito Verdera
http://www.ultimahora.es/ibiza/segunda-ib.dba?-1+1010+450165


The “Linguistic DNA” of the Discoverer Has Been Obtained in Washington :
Catalan and Judeo-Spanish, Christopher Columbus’s Languages


Only after 516 years has the enigma of Christopher Columbus’s native language--his “linguistic DNA” been extracted from its tracks left in the Spanish of his reports, letters, documents and books related to his discovery of America. We already knew that his mother tongue was Catalan, but now it has been demonstrated that the Spanish he used to write came from Ladino or Judeo-Spanish mixed with Catalan, which was spoken in the dominions of Fernando the Catholic. This has been shown by doctor Estelle Irizarry, professor emerita of the department of Spanish and Portuguese at Georgetown University. These are the conclusions which she outlines in an article, in the prestigious magazine “Aki Yerushalayim” (AY) of Israel, a long summary of six pages in its October issue number 84. Professor Irizarry’s investigation, however, is much more extensive and will next see the light along with other definitive investigations, likewise related to Columbus and language. She shows that the brilliant navigator in fact was bilingual, since his native languages were Catalan and Judeo-Spanish of the medieval time, and still spoken by Eastern Sephardics.


It is most curious, in any event, that it is in the New World, concretely in the United States, that much of the mystery that surrounds the Admiral has been dispelled. And I am confident in saying that this has been possible thanks to Dr. Irizarry’s professionalism and knowledge of computer science, Hispanic culture, and the Judaic world, as well as her commitment to scientific neutrality. Dr. Irizarry raises and proposes a new approach when dealing with the problem of Columbus as writer, which seemed, or some would have us believe in the Old World, insoluble. Textually, we read in Aki Yerushalayim, in beautiful Judeo-Spanish, that the “paradox of Columbus’s being able to write magnificent chronicles, letters and even poetry in “deficient Spanish” is easily explained: It is not deficiency but rather Judeo-Spanish. In fact, it is said that Columbus learned Spanish before 1486, but it’s more exact to say that what he learned was the Spanish of the Jews dispersed after pogroms of 1391 in the Call (ghetto) of Barcelona, when the Coloms, ancestors of Christopher Columbus (Colón), left their stricken home and established themselves on the island of Ibiza in the Balearics according to Verdera,

Moreover, says Dr. Irizarry, “lexical, phonetic and morphological elements that sound wrong in Spanish, in Columbus’s written Spanish are taken from Judeo-Spanish, a language that even before the expulsion of 1492 already existed among the Jews of Spain, and the emigrés of the pogroms of 1391; a language that was already, in the fifteenth century, a mixture of Spanish with Portuguese, Catalan, and Hebrew, much like Columbus’s Spanish has been considered a mixture. We might point out that Estelle Irizarry participated in the International Symposium Ibiza 2006 that treated in depth “the maternal language of Cristóbal Columbus”, where she presented a paper on “The Poetry of Columbus: Bonds with His Origin and Religion”, in which she concluded from an analysis of his Book of Prophecies that the Discoverer was a convert from Judaism. She states now that the Admiral’s knowledge leads us to believe that he was brought up in the old kingdom of Aragon speaking Catalan before Spanish as journalist researcher Nito Verdera; author of the thesis of Cristobal Colon of Ibiza has pointed out, and although his Spanish included elements of Portuguese, Galician and Italian, he wrote little or nothing in these languages.

Dr. Irizarry indicates that “this [Judeo-Spanish] has repercussions with respect to the enigmas of Columbus’s birthplace, education, and religious sentiment.”. And she adds: “In Spain of that time that was moving toward political and linguistic uniformity, there remained echoes of the Ladino that the Admiral-author had learned and which gave his expression in Spanish a strangeness that many have commented on without being able to explain it.

COLUMBUS AND THE CASTILIAN LANGUAGE. It becomes increasingly more untenable to defend a Genovese origin of Columbus. Even those researchers who have supported such a theory express doubts. The great Spanish philologist Ramon Menéndez Pidal in his book on “The Language of Columbus” (1942) wrote that “Columbus, weaver of Genoa and Savona until the age of twenty-five years, spoke as maternal language the Genovese dialect that was not nor is today, a written language.” He further notes that even in Portugal the language he learns there is Spanish, his adoptive language for writing and modern language that he will use in future. And as if to emphasize this, Don Ramon affirms that the first modern language that Columbus learned to write was Spanish. There is no way getting around this, he says, so let us not waste any more time in speaking of Columbus as a Spaniard. However, Menéndez Pidal acknowledges that the imperfect Spanish of the Admiral flows easily with an extensive and expressive vocabulary, although sometimes dialectal, and, he admits, in spite of Columbus’s syntactic incapacity, his Spanish often attains unexpected heights of style.


More recently, similar paradoxes noted by Consuelo Varela can be easily explained in terms of a converted Jewish Columbus who expressed himself in Catalan and Judeo-Spanish. Varela, in her monumental volume of Columbus’s “Complete Texts and Documents”, first published in 1982, writes that the Admiral does not express himself correctly in any language. She points out clearly Portuguese interference in his Castilian and notes that when Columbus tries to write in Italian, his errors are so obvious that they reveal that he did not normally write in that language. Varela also finds that Columbus’s most characteristic is the “economy” of his language, always trying to use the form that is understood better in more languages, in full knowledge that his interlocutors or readers will be able to figure out any confusion easily. Ten years later, in “Christopher Columbus - Portrait of a Man” (1992), Varela changes course and recognizes that “like it or not, religious chauvinism intervenes, for it is evident that among Columbus’s fixed ideas is the reconstruction of the Temple, of the Sacred House. Which would lead us to accept the theory of a Jewish Columbus or at least educated in a Hebraic atmosphere”.

And here is the problem, I say: If indeed Columbus was a convert, originally Jewish, he cannot be the same Genovese of the “official history”. Finally, for Columbus who wrote in Spanish, the language of this “Hebraic atmosphere” had to be Judeo-Spanish.

Nito Verdera
Ibiza, October, 6, 2008