30 gen. 2012

Les quatre columnes del Palau de la Generalitat, 1.900 anys d'història

L'Institut d'Arqueologia Clàssica reconstrueix el viatge dels quatre pilars des de Troia fins al centre de Barcelona

La roca de granit que pica el picapedrer de Troia és una veritable mola. És lògic. D'ella ha de sortir una columna d'uns sis metres d'alçada i d'unes vint tones de pes. El seu destí, a l'altre costat de la Mediterrània, és la Tarraco romana, on aquesta columna de granit, al costat d'altres, acabarà per aixecar-se en el fòrum provincial coincidint, probablement, amb l'estada de l'emperador Adrià a la ciutat. Però per totpoderós que es cregués l'emperador, ni ell ni ningú podrien haver aventurat, en aquell segle II dC que quatre d'aquestes mateixes columnes arribades de Troia seguirien presidint -uns 1.900 anys més tard- la façana principal del palau d'una institució anomenada Generalitat de Catalunya, a Barcelona.

Aquesta és la història d'aquestes quatre columnes que, esculpides fa gairebé dos mil anys, continuen complint la seva comesa a la plaça de Sant Jaume. Les investigacions dutes a terme durant anys per l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC) han permès reconstruir aquest llarg viatge en l'espai i en el temps. "Aquest és un bon exemple de com, antigament, la reutilització de materials arquitectònics era la cosa més habitual del món ia ningú se li ocorria enviar construir una columna si per allà prop ja les havia antigues i en bon estat", raona Jordi López, investigador de l'ICAC.
 
Les columnes de granit de la regió de Troia (la Tróade), en l'actual Turquia, van ser, durant segles, algunes de les manufactures arquitectòniques més conegudes de la Mediterrània. "Es considerava aquest granit un material perdurable i de molta qualitat, i no cal perdre de vista que els patricis romans que aspiraven a un cert estatus social sempre intentaven utilitzar materials que els servissin per posar en relleu el seu poder", reflexiona Isabel Rodà, directora de l'ICAC. Com succeeix avui en dia, no tots els materials tenien la mateixa consideració. No era el mateix un cotitzadíssim Porfirio vermell egipci que qualsevol altre marbre. Segons quins materials-i el granit de la Tróade és un d'ells-eren, doncs, una veritable exhibició de poder social i econòmic.
 
Per aquest motiu els 45 fusts de granit de la Tróade documentats fins avui a Tarragona-tots ells, a més, de dimensions similars-portin a suposar als investigadors que van ser importats per a un mateix conjunt arquitectònic d'una gran magnitud i rellevància institucional. No tots tenien la capacitat econòmica de pagar el transport, via marítima, d'una quantitat tan elevada de columnes de grans dimensions, que ja arribaven completament acabades (prefabricades, que diríem avui).
 
La principal hipòtesi dels investigadors de l'ICAC, a falta de proves concloents, és que tot aquest conjunt de columnes viatgeres va haver d'arribar a Tarraco amb motiu de l'estada de l'emperador Adriano a la ciutat, que va tenir lloc durant l'hivern del 122-123 dC
La destinació dels fusts hauria estat el fòrum provincial i, més concretament, el temple dedicat a l'emperador August, restaurat en aquella època. Coronaven les columnes capitells de marbre del Proconeso, en l'actual Turquia.
 
Sigui com sigui, Roma va caure i amb el pas del temps les columnes imperials eren un material massa valuós com per ser desaprofitat. "Sabem gràcies a algunes notícies antigues que algunes d'elles van ser utilitzades en la construcció d'una església, avui desapareguda, a la zona de Sant Pere Sescelades, uns quilòmetres al nord de Tarragona", explica Isabel Rodà.
Va ser al segle XVI quan les columnes troianes d'aquesta primigènia església van començar a ser reutilitzades i així va ser com, l'any 1598, quatre d'elles van ser traslladades fins a Barcelona per presidir la façana del palau de la Generalitat.
 
"És evident que darrere del trasllat a Barcelona es troba Pere Blai, que és l'arquitecte a qui s'encarrega el disseny i les obres de la façana del palau que dóna a la plaça de Sant Jaume", assegura Jordi López. Fins aquella data, tot i haver nascut a Barcelona, ​​Pere Blai, considerat el major exponent de l'arquitectura renaixentista a Catalunya, havia desenvolupat la major part de la seva carrera a les comarques de Tarragona. Blai coneixia bé la ciutat de Tarragona i l'antiga església de Sant Pere Sescelades, d'on, el 1582, ja havia tret dues de les seves columnes romanes per col·locar-les -i aquí segueixen- a la porta d'accés a la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona.
              
Així doncs, uns anys més tard, l'únic que va fer l'insigne arquitecte renaixentista va ser repetir l'operació, però amb quatre dels fusts arribats des de Troia, en lloc de dos, i en aquesta ocasió, amb Barcelona com a destinació. El trasllat dels quatre fustes gegantins es va fer per mar després de rebre la corresponent autorització del Consell Municipal de Tarragona.
 
Segons el relat de l'historiador local Josep Sánchez Real (en el seu llibre Obra menor III): "El dia 9 des 1598 van rebre els cònsols de Tarragona una carta dels diputats en què se'ls deia que necessitant quatre columnes per a la portalada i tenint notícia de l'existència d'algunes a Tarragona, demanaven que les hi cedissin ". Segons aquest mateix historiador, les autoritats municipals de Tarragona van accedir a la petició que els arribava des de Barcelona, ​​sempre que no es toqués cap de les columnes que tinguessin alguna utilitat en les construccions de l'antiga església de Sant Pere Sescelades que encara es mantenien en peu.
 
"Pere Blai necessitava columnes ben conservades i nobles, que li anessin bé per a una obra solemne com la que se li havia encomanat, i les va trobar a Tarragona, cosa que a més era molt més barat que construir de nou", reflexiona la directora de l'ICAC . I així segueixen, en una plaça de Sant Jaume que poc s'assembla, això sí, a la de l'època, que era molt més petita.
 
En la Tarragona d'avui en dia, columnes troianes germanes de les quatre del palau de la Generalitat es poden observar al passeig Arqueològic i fins en algun parterre, com a element decoratiu. És el cas dels quatre fragments de granit que decoren una gran rotonda davant de l'hotel Imperial Tarraco i amb vistes al Mediterrani ia l'amfiteatre. Testimonis tots ells, ja sigui de farciment en una rotonda o en palaus il·lustres, d'una història que va arrencar fa gairebé dos mil anys en una pedrera de la Tróade, quan els romans dominaven tot un imperi.

lavanguardia.com

2012-01-30

24 nov. 2011

La pesca d'altura va néixer fa 42.000 anys

 

Trobats els primers hams i restes de peixos d'alta mar

Fa uns 50.000 anys, els humans havien après a manejar la navegació, els corrents i els vents com per embarcar-se en travessies marítimes de llarga distància. Així, la jove i prometedora espècie va arribar a colonitzar un continent insular a l'altre costat de l'oceà, Austràlia. Sembla lògic pensar que aquelles expedicions havien de proveir del que donava la mar, ja que difícilment podrien haver transportat queviures perquè aquells prehistòrics creueristes poguessin gaudir de bufet lliure diari amb tot inclòs, sobretot tenint en compte que l'agricultura encara no era ni un somni boig. I sembla obvi, doncs, que havien de dominar també les arts de pesca com perquè el sopar no depengués de si una daurada decidia saltarsobre la coberta de la nau.

No obstant això, fins ara, les primeres restes arqueològiques de pesca en alta mar no aconseguien més enllà dels 12.000 anys enrere, encara que molts experts estaven convençuts que era només qüestió de temps que aquesta marca quedés polvoritzada.
El rècord es trenca avui a la revista Science amb la troballa de proves de pesca en alta mar de fa 42.000 anys i dels hams més antics coneguts. Tot això ha aparegut a la gruta costanera de Jerimalai, a Timor Oriental, el país que ocupa l'est de la islade Timor. Sota el sòl de la caverna i en un quadrat de només un metre de costat, l'equip dirigit per Sue O'Connor, de la Universitat Nacional Australiana a Canberra, ha trobat més de 38.000 fragments de espines de fins a 22 famílies diferents de peixos i de diverses èpoques des de fa 42.000 anys. Segons els investigadors, al voltant de la meitat de les restes prové de peixos pelàgics, els que viuen a prop de la superfície o en la massa d'aigua. Alguns dels vestigis pertanyen a tonyines, cosa que implica que els habitants d'aquell lloc pescaven des d'embarcacions en alta mar.
A més, els arqueòlegs han trobat hams d'os i petxina, sent els més antics d'entre 16.000 i 23.000 anys. "És la prova definitiva més primerenca de fabricació de Anzu-los en el món", escriuen els científics. Però encara que la datació d'aquestes arts de pesca sigui posterior a la dels primers restes de peixos del jaciment, els investigadors no dubten de les seves conclusions. "A la cova de Blombos [Sud-àfrica], s'ha trobat pesca marina primerenca d'entre 140.000 i 50.000 anys enrere, però eren espècies d'aigües someres que no requerien vaixells o tecnologia complexa". Per contra, raonen, "capturar peixos pelàgics com la tonyina requereix un alt nivell de planificació i tecnologia marítima complexa". Encara no poden confirmar si la pesca en alta mar s'efectuava amb hams o xarxes.

 www.publico.es

Científics derroquen mites sobre el suposat «cataclisme maia»

Aquesta inscripció en el Monument 6 de Tortuguero només assenyala una data sobre l'acabament d'un cicle i el començament d'un altre.

Els maies del període Clàssic (250-900 dC) "de cap manera pensar que el seu temps s'anava a acabar el 2012", va afirmar. Els epigrafistes Sven Grönemeyer i Erik Velásquez de la Universitat de La Trobe (Austràlia) van assegurar que l'esmentada inscripció en el Monument 6 de Tortuguero només assenyala una data sobre l'acabament d'un cicle i el començament d'un altre, període en el qual retornaria una de les deïtats maies, el déu Bolon Yokte.
   
L'astrofísic de la UNAM Jesús Galindo va aclarir que encara que els maies van ser grans astrònoms, ni ells "ni la ciència actual estarien en possibilitats de plantejar un 'fi del món'". El científic va considerar impossible tractar de pronosticar que un cometa "extermini" a la humanitat, "ja que és un esdeveniment que no es pot predir amb exactitud".
 
Les persones parlen "de les grans erupcions al Sol que succeeixen cada 11 anys, però per sort tenim un escut magnètic que evita que ens afecti", ha assegurat.
 
Ha indicat que 2012 pot esdevenir una oportunitat per acostar-se, des de coneixements comprovats, a la cultura maia i la astronomia. Va avançar que el 5 de juny de l'any que ve es podrà observar el trànsit de Venus pel disc solar, "una observació que bé van poder realitzar els propis maies".
 
La historiadora mexicana Laura Cas Barrera va explicar que l'única predicció coneguda dels maies va ser escrita en el llibre Chilam Balam de Ixil al segle XVIII, els quals van reprendre una profecia babilònica divulgada pel savi Beroso del segle III aC, a partir de la qual van anunciar la fi del món per l'any 1887 de la nostra era.
 
Els experts van concloure que totes les versions sobre la "fi del món" són rumors i llegendes que treuen de context la visió de les antigues cultures. Han afegit que aquest fenomen és part de la necessitat de creure de molta gent com a conseqüència de la inestabilitat política i econòmica o pel canvi climàtic.

 www.publico.es

13 oct. 2011

Colom i la casa reial catalana: Un documental sense documents

He vist avui pel canal 33 el documental de la colla d’en Bilbeny, passo a comentar el que he pogut escolar.
Bilbeny comença afirmant que en Cristòfor Colom era en realitat en Joan Colom Bertran. No cita que aquesta concordança ja la apuntava Luis Ulloa fa mes de vuitanta anys, i que  tota l’investigació sobre aquest personatge la devem a en Pere Català Roca, persona i historiador honest, que un cop li varen demostrar amb documents que aquest personatge ja era mort el 1492 va deixar d’investigar.
A continuació JB afirma que al segle XV tots els almiralls eren membres de la casa reial, quan l’únic Almirall parent de la casa reial es Ferran de Cardona y Enríquez, Almirall d’Aragó, un càrrec mes honorífic que pràctic.
Desprès afirma que en la provisió de 20-5-1493 se li atorguen a Colom les armes reials. Es refereix JB a les armes reials de Castella, pel castell i pel lleó que hi han al nou escut d’en Colom, però els colors de la provisió no tenen res a veure amb les armes reials de Castella. L’ordre diu clarament : El Castell de color daurat en camp verd, en el quadre del escut de les vostres armes, a dalt a ma destra; i en l'altre quadre a la ma sinistra un Lleó de porpra en camp blanc rampant de verd. El camp del castell a l’escut de Castella es blanc, i el lleó de Lleó es vermell i no porpra, i no te res de color verd.
Desprès d’afirmar que les vides de Joan Colom Bertran i Cristòfor Colom son “gairebé el mateix”, com no li quadra el nom del germà d’en Joan, Lluis, amb el d’en Cristòfor, Bartomeu, ho fa quadrar amb un document d’un Sínode del bisbat de Santo Domingo que diu que “les restes de Lluis estan al altre costat del seu germà Cristòfor”. Però aquestes restes a les que es refereix el Sínode son les dels nets del descobridor que si es deien Cristòfor i Lluis i si estaven enterrats a un costat i a l’altre de l’altar major de l’església de Santa Maria, mentres que les restes del descobridor i del seu fill Diego estaven al centre, davant l’altar major.
I aquest es l’únic document que parla d’un Lluis. Tots els altres documents i historiadors, fins i tot en el llibre del propi fill d’en Colom, Ferran, es parla del germà com a Bartomeu.
També parla en JB que existeix, segons ell, un document que demostra que en Joan Colom Bertran era mort el 1492, però que afirma no ha de ser tingut en compte doncs ell creu que als 10 anys de no estar al país a la gent se la donava per morta. També diu que existeixen tres documents posteriors que demostren que era viu. Doncs be, no hi ha un sinó quatre documents que demostren que era mort i han estat publicats al butlletí del CEC, i els tres que ell diu que demostren el contrari, només els ha vist ell perquè mai els ha publicat.
Com en Joan Colom Bertran estava casat amb Margalida d’Alós i tenia un fill anomenat Jaume, en Bilbeny, aquí ja en un triple salt mortal, atribueix a un casament amb Felipa de Coimbra el seu fill Hernando.
Felipa de Coimbra, va morir soltera, i en el seu testament no consta haver tingut mai cap marit ni cap fill.
Mes endavant atribueix al casament amb Felipa de Coimbra la noblesa d’en Colom, malgrat en Manel Capdevila al documental afirmi que no existeix cap prova.
La pregunta que s’hauria de fer en Bilbeny es si la noblesa li ve a en Colom pel casament amb Felipa, i si el fill de Felipa segons ell era Ferran, perquè aleshores l’hereu del virregnat es en Diego Colom. Aquest fet demostrable documentalment i històricament i que ni Bilbeny posa en dubte, demostra que la teoria d’en JB sobre la Felipa es una elucubració sense cap base ni històrica ni documental.
Les elucubracions dels acompanyants d’en Bilbeny al documental sobre la possibilitat de que l’intenció era muntar un regne català a Amèrica ratllen el deliri. Que mes voldríem que una Catalunya lliure encara que fos a Amèrica!
També afirma que tots els amics d’en Colom eren notoris antitrastàmares. Cita a Joan de la Cosa, a Ianyes Pinçon i a Santàngel. Doncs be, d’això res de res. El Joan de la Cosa, de qui JB també afirma que era la mateixa persona que el Jean de la Cossa senescal de Provença, era mort i enterrat el 1492. L’altre no, el patró de la Santa Maria era viu, evidentment. Els Pinçon eren uns pirates castellans que lluitaren a favor de Ferran i Isabel contra els portuguesos a l’atlàntic i que al mediterrani estan documentats dos robatoris contra naus catalanes, i en Santàngel era amb Joan II a la guerra civil catalana. I de tot això hi ha documents que ho demostren.
Per a reblar el documental Jordi Bilbeny fa servir varies vegades l’expressió “me la porta fluixa”. Vista la manera de inventar-se argumentacions sense cap base, es molt apropiada la frase com a resum del documental.
El tema d’en Cristòfor Colom es un tema molt complexe, on tothom pot trobar l’argumentació que desitgi per a bastir una teoria (per això hi ha tantes), sempre i quan s’oblidi de la resta. El que fa en Bilbeny es com si algú ens digués que te solucionat el cub rubik, però només ens ensenyes una cara.
Finalment com al documental es cita expressament al Centre d’Estudis Colombins com a detractors d’en Bilbeny, vull fer constar que aquesta no es la nostra ocupació, però suposo s’entendrà que si algú afirma tantes bestieses, alguna cosa haurem de dir.
La major part dels investigadors agrupats en el Centre d’Estudis Colombins han desenvolupat les seves investigacions en diferents camps. A Pere Català Roca devem l’investigació de la família Colom de Barcelona. A Josep M. Castellnou la filològica sobre la llengua d’en Colom, a Caius Parellada la major part de l’investigació que demostrà que Colom va descobrir Amèrica per a Ferran II, a Nito Verdera la major trobada de catalanismes i topònims d’origen català en l’Almirall. I de la feina de tots ells s’aprofita el sr JB per a desprès bastir falses teories, perquè la base es bona, però les seves teories tenen poca volada.
Posteriorment, el Centre d’Estudis Colombins ha participat en el rodatge del documental del Discovery Channel “Columbus, secrets on the grave” amb la participació d’en Charles Merrill, associat del CEC com a presentador, del qual posteriorment hem tingut els peritatges paleogràfics que han demostrat que Colom escrivia en lletra gòtica cursiva catalana, i els anàlisis del llenguatge fets pel professor Lluis de Izaguirre que conclouen que Colom era parlant de català oriental. També en nostre consoci Nito Verdera ha recolzat l’investigadora americana, experta en lingüística, Estelle Irizarry qui al seu llibre “El ADN de los escritos de Cristóbal Colom” conclou que Colom era catalanoparlant. En Francesc Albardaner va coordinar l’equip que recollí mostres de Colom catalans i Colombo italians, per a poder-los comparar amb l’ADN de Cristòfor Colom i també amb mostres de catalans i nordcatalans amb 8 besavis catalans.
Nosaltres continuarem el nostre camí el mes acadèmicament i científicament possible, sense fer volar coloms, per molt que algú continuí fent ciència ficció sobre el tema, i només lamentem que la televisió publica catalana emeti, presentat com a documental, aquesta brossa que no ajuda a que el públic en general adquireixi coneixements veraços, i que fan que els seriosos historiadors acadèmics surtin corrents cada cop que escolten parlar d’en Cristòfor Colom. L’existència de les “elucubracions bilbenyenques” perjudiquen el tema, de la mateixa manera que ho faria un quintacolumnista.  
.  
   Miquel Manubens 

1 oct. 2011

Serà més fàcil demostrar que Colom era català que italià

 

Els Colom catalans pertanyen a un reduït nombre de llinatges, el que facilita seguir la seva pista genètica

Si el descobridor d'Amèrica era italià és pràcticament impossible de demostrar a través de la genètica. Aquesta és la conclusió principal de l'estudi "Surname and I Chromosome in Southern Europe: a case study with Colom / Colombo" publicat a l'European Journal of Human Genetics i liderat pel biòleg i genetista de l'Institut de Biologia Evolutiva UPF-CSIC Francesc Calafell.

El debat sobre la procedència de l'almirall ve de lluny i encara que la hipòtesi més acceptada és que va néixer a Gènova han proliferat investigacions que rebutgen la història oficial i apunten el seu origen català. "Hi ha moltes evidències, sobretot lingüístiques, que qüestionen que Colom fos genovès i remarquen el seu origen català; ell seria Cristòfol Colom en lloc de Cristoforo Colombo. Durant la seva vida mai es van referir a ell com Colombo, abans de 1492, els seus contemporanis l'anomenaven Colomo i Colom i, després del primer viatge, es referien a ell amb la forma espanyola Cristòfor Colom. Va escriure en castellà amb errors lexicogràfics i cometia també errors fonètics típics d'una persona la llengua és el català ", apunten a manera d'introducció dels autors de l'article.
 
Els defensors de la hipòtesi d'un Colom català consideren que ha de ser la ciència la que resolgui la qüestió i determini la procedència del navegant. Per això, el Centre d'Estudis Colombins de Barcelona es va implicar a finals del 2005 i principis del 2006 a la presa de mostres de saliva d'unes 300 persones cognom Colom, de Catalunya, València, Balears i del sud de França, amb l'objectiu de contrastar el seu ADN amb el d'Hernando Colom, fill de Cristòfol.  

A Itàlia es va fer el mateix amb 114 persones cognom Colombo del nord del país, de Ligúria, Llombardia i el Piemont. L'objectiu era veure si el cromosoma Y, l'únic que els homes hereten per via paterna, d'algun d'aquests Colom o Colombo coincidia amb el Hernando Colón.  

Aquest treball, coordinat per José Antonio Lorente, director del Laboratori d'Identificació Genètica de la Universitat de Granada, encara no ha culminat causa de la seva extrema complexitat pel precari estat de les restes d'Hernando Colom.
 
Abans de treballar amb restes tan antigues i intentar definir el seu cromosoma Y, el punt de partida de l'estudi publicat a l'European Journal of Human Genetics era "plantejar-nos si realment podríem arribar a respondre la pregunta de l'origen de Colom", explica Francesc Calafell. La conclusió a la qual s'ha arribat és que si l'almirall era català hi ha força possibilitats de demostrar genèticament, no així en el cas que fos italià.
    
Les anàlisis genètics han determinat que els Colom dels Països Catalans descendeixen d'un reduït nombre de llinatges, de grups adscrits a una àrea geogràfica concreta. "Però el panorama amb els Colombo italians és absolutament diferent: tots els Colombo són completament diferents", precisa Calafell. Un dels motius, potser el principal, s'ha de buscar en l'orfenat Maggiore, de Milà, on des 1456 i fins a 1825 cognom amb el nom de Colombo als orfes que passaven pel hospici. Així que posaven Colombo a centenars, milers de nens, els pares tenien un altre nom. Quan s'intenta traçar una línia genètica dels Colombo tot es distorsiona, és summament complex seguir la pista. "La diversitat és tan alta en els Colombo de Ligúria que en una mostra de 48 individus trobem 36 haloptipos diferents", indica l'estudi. Tot això implica que si l'almirall fos italià "seria molt difícil demostrar, si era català és més fàcil trobar coincidències genètiques amb els Colom actuals", afegeix Calafell.
        
L'autor de la primera teoria sobre l'ascendència catalana de Colom / Colombo va ser l'historiador peruà Luis Ulloa Cisneros, que el 1927 va defensar que el navegant pertanyia a la família Colom de Barcelona que havia lluitat contra Joan II, pare de Ferran el Catòlic, en la guerra de 1462-1472. Aquesta dada explicaria que l'almirall ocultés seus orígens familiars i així pogués demanar als Reis Catòlics els suports necessaris per emprendre la seva conquesta del Nou Món.
     
Rosa M. Bosch  www.lavanguardia.cat  1-10-2011

 

 

Es busquen voluntaris per investigar els cognoms catalans


Les persones que es diuen Alemany són d'origen alemany? Els fundadors del cognom Salom era jueus? Amb quina freqüència s'hereten junts el cognom i el cromosomaY?

Les respostes a aquesta ia altres tantes preguntes és l'objectiu de l'estudi que s'acaba d'iniciar sobre 50 cognoms catalans, dirigit pel citat Francesc Calafell, per David Comas i Jaume Bertranpetit.

La investigació inclou cognoms tan freqüents com Ferrer i les seves variants, Grau o Roig i altres més inusuals com Llach, Nàcher o Danès.

Els investigadors busquen 50 voluntaris per cada cognom als quals se'ls demana una mostra de saliva per analitzar el cromosoma Y.

Calafell apunta que ja disposen de 600 voluntaris del total de 2.500 necessaris per emprendre l'estudi.

Els interessats poden escriure a cognoms@upf.edu