30 de març 2008

L’últim templer

A l’edat mitjana, i per cent seixanta i vuit anys, l’Orde del Temple posseïa una encomanda a la part occidental del Cinca que comprenia fins a 28 esglésies de la Vall.
Si el riu Cinca es qui realment marca la frontera entre Catalunya i Aragó, aquesta part era propietat de l’Orde, amb la seva pròpia jurisdicció civil, criminal, i religiosa, i per tant en aquest lloc, la “frontera” es diluïa.

Quan, incitat pel rei de França Felip II el bell (1285-1314), el Papa Climent V (1305-1314) ordena la prohibició de l’Orde i la seva persecució, el rei català-aragonès Jaume II (1291-1327) ataca les possessions de l’Orde, posant setge als castells de Montsó i Xalamera.

Els últims templers de la Vall del Cinca, dirigits per Berenguer de Velvis, es rendiren el 11 de Març de 1308 en el setge de Xalamera i foren empresonats al castell de Belver (els de la zona de Lleida foren empresonats en el castell de Gardeny) esperant la resolució del Concili de Tarragona, a la que van cridar a declarar a una multitud de mentiders, i malgrat això finalment el Concili decidí l’innocència dels frares, la qual cosa no servi de res, dons la dissolució de l’Orde ja estava signada del 3 d’Abril de 1312.


Aleshores l’Orde de Sant Joan es va fer càrrec de les propietats del Temple a la Vall del Cinca i els pobres empresonats van ser posats en llibertat.

Els frares morts en presó van ser enterrats a l’església de Sant Joan de Belver, i en Berenguer de Velvis es quedà a viure a l’altra part del riu, a Xalamera, d’on es veia la casa Foj.

El 1495 son traslladats a la cripta de la casa dels Foj de Belver ( descendents de Gastó de Foix, vingut en 1492 ).

Quan la guerra del francès, pensant que els francesos podien fer-se amb la casa dels Foj, la gent del poble procedí a canviar les restes mortals dels templers de la cripta de la casa Foj cap a l’Església de l’Assumpció del poble, pensant que almenys la església seria respectada, el 28 de gener de 1812.
D’això existeix documentació, signada aquell dia per la gent principal del poble, on diu que tenia cada mort en les seves pertinences (monedes d’or, medallons, i altres coses).

Els Foj eren els carters reials, i per tant posseïen copies de moltíssimes cartes dels reis al Aragó, i altra documentació important. (El Carter reial llegia la carta, però se la quedava, aquest era el costum).

L’any 1983 arriba a Belver de Cinca un nou capellà, Isidro Berenguer Tomas, que creient-se un nou pare Saunier (de Rennes le Chateau), intenta fer-se amb el suposat tresor enterrat amb els templers de l’església, i conxabat amb quatre veïns mes del poble ( inclòs l’alcalde i diputat provincial), proposen al descendent dels Foix, Miquel Foj Sans, desenterrar les tombes templeres,( i totes les altres que hi habien dins l'esglèsia) i fer-se amb les suposades riqueses enterrades amb ells. Miguel Foj es negà.


A partir d’aquí en Miquel Foj pateix un acosament total per part de la banda de expoliadors ( li intenten modificar els límits de les seves finques, no respecten els nínxols familiars, i fins i tot arriben a disparar-li). I sota aquesta pressió, el 10 de Febrer de 1997, la banda finalment expolia l’església (ajudats amb una excavadora), i llença les restes mortals dels últims templers a l’abocador del poble. Tot això amb l’excusa de canviar el terra de l’església.


Evidentment els expoliadors s’apropien de les pertinences dels templers. Desde aleshores, Miguel Foj els ha denunciat, i la maquinaria politico-judicial aragonesa, no només no li ha fet cap cas, sinó que en alguns casos l’ha condemnat a ell.!

El govern aragonès, saben que Foj posseeix proves documentals sobre el famós contenciós de l’art religiós de la Franja que enfronta fa anys a aragonesos i catalans li va demanar recolzament. Foj evidentment va posar com a condició que es soluciones el problema de les tombes templeres, a lo que les autoritats aragoneses no van fer cap cas.


L’alcalde i el capellà de Belver, junt amb l’arquitecte municipal de Fraga, argumentaren davant els jutjats que les restes mortals llençades a l’abocador eren de la guerra civil ( com si això no forà greu), però en Miguel te un peritatge del Institut Forense de Saragossa, que certifica que les restes mortals de l’abocador corresponen als s XIII-XIV.

L’únic interès del govern aragonès en aquest cas, es fer-se ara amb tota la documentació històrica de la família Foj. El Justícia d’Aragó i el Bisbe de Barbastre l’han pressionat per a que no vagi als mitjans de comunicació i s’oblidi dels fets. Han intentat fer-lo passar per boig, l’han acusat de cremar cotxes i altres coses que ell no ha fet.

Finalment Miguel Foj, i tot el seu patrimoni bibliogràfic, documental i històric, viuen “exiliats” a Catalunya ( si es que viure a Catalunya es l’exili per a un descendent dels Comptes de Foix i Urgell ), i malgrat que ha buscat el recolzament dels partits i govern català, tampoc l’ha obtingut.


Miquel Manubens

Si voleu mes informació del tema :
http://belverdeloshorrores.blogspot.com

29 de març 2008

Marisa Azuara y la confusión sobre fray Boyl


Del extraordinario rendimiento de la patata:
a propósito de Marisa Azuara y su Christoval Colón…


Hace un tiempo, en el suplemento cultural de La Vanguardia, aparecía la crítica de una novela histórica al uso en la que unos personajes medievales, anteriores al descubrimiento de América, se sustentaban de patatas; “no más patatas”, clamaba el sufrido crítico literario, sin duda harto de tener que digerir novelas presuntamente históricas.


Muy a nuestro pesar hemos tenido que recordar aquella frase al leer el libro de Marisa Azuara, Cristóval Colón: Más allá de la leyenda. No quiero parecer ingrato. Lo sería a todas luces si olvidara que su autora dice reconocer mi “labor”. Tomémoslo por el lado de la benevolencia. Muchas gracias, Marisa. Pero, queramos o no, la verdad ha de estar por delante de la gratitud. Si algo nos parece erróneo, conviene aclararlo, venga de donde venga, aunque sea de la persona más benevolente y cortés del mundo.


No quiero entrar en la temática colombina. No sé fehacientemente dónde nació Colón, ni de dónde procedía su familia. Como desconocedor del tema, si tuviera que señalar necesariamente y sin escapatoria un lugar, marcaría la casilla de Génova, fiado en el parecer de eminentes historiadores. Por tanto, más allá del lugar común he de decir “no sé”. Y si alguien apunta a un origen catalán, balear, portugués, o sardo de manera medianamente sensata y bien argumentada, diré “tal vez”. Por tanto, no me meto en el tema de Colón. Pero sí me meto y me entrometo en el tema de fray Bernardo Boyl. Sobre el personaje Boyl se había llegado, tras una cadena de errores y distorsiones, a cierto nivel de serenidad. Y aquí Marisa Azuara nos ha querido colar una patata, aunque sea una patata complementaria al guiso principal. No hay ningún documento conocido y publicado que acredite una procedencia sarda del Bernardo Boyl que fue con Colón a América en 1493. Ninguno. Ciertamente nada sabemos sobre su familia. El único documento claro que tenemos sobre su origen se refiere al Zaidín aragonés. El entorno catalanoaragonés de Boyl es claro, desde su pertenencia al clero ilerdense a su traducción del De religione de Isaac del latín al “aragonés”, pasando por su labor de secretario del arzobispo cesaraugustano y su amistad con Pedro Zapata. El registro de la Cancillería de Juan II en el que aparece la mención de Bernardo Boyl dice “evidentemente” lo que dice, no lo que Marisa Azuara le hace decir. No nos detenemos en la presunta grafía latina de Cerdeña como Çaydina (?); basta señalar que en los documentos de la época y más en el contexto en el que se expide el registrado, Cerdeña puede ser un reino o una isla, pero difícilmente se la identificará con un locus, denominación más propia de lo que hoy llamamos (nótese la etimología) una localidad.


En fin, si para lograr un Boyl sardo se quieren formular hipótesis problemáticas sobre la identificación de la localidad mencionada en el registro de la Cancillería de Juan II, háganse. Pero por el Monteserrate siciliano no paso. No, Marisa, no. A tenor de la documentación, no hay la menor duda razonable de que la ermita de la Santísima Trinidad habitada por Boyl era la del Montserrat catalán; Boyl no fue benedictino ni abad, pero sí superior del grupo de los ermitaños del Montserrat de Cataluña. En este aspecto la documentación es clarísima, por más que la escritora se empeñe en embrollarla. El mayor tubérculo está todavía por arrancar. Se trata del disparate de cambiar los condados de Rosellón y Cerdaña, pignorados por el rey Juan a Francia, por Rosellón y “Cerdeña”. Nos ahorramos cualquier comentario, aunque imaginamos la irritación de los lectores medianamente instruidos en historia cuando vean que se les cree susceptibles de tragar tal tomadura de pelo.


La autora formula, además, otras afirmaciones inquietantes. De San Francisco de Paula se está celebrando el V Centenario de su muerte y, respecto a su familia, los historiadores más serios y sesudos sólo han podido establecer, después de que durante siglos prevaleciera la errónea tesis de que se apellidaba D’Alessio, que su verdadero apellido fue, según documentos coetáneos de plena fiabilidad, Martolilla, y que sus padres se llamaban Giacomo y Vienna. Marisa Azuara, en cambio, nos dice sin pestañear que Francisco de Paula era miembro de la nobleza valenciana (!).


Al parecer la obra Christóval Colón más grande que la leyenda es la primera entrega de una trilogía. O sea que habrá más, dicen: una novela histórica y otra de ficción. Si tuviéramos que juzgar por lo que se dice de Boyl, la continuación será más de lo mismo, pero ahora ya bajo apariencia de relato y con reconocimiento del carácter ficticio. Nos tememos seguir asistiendo a un ejercicio de desinvestigación y puzzle con trampa, a la facilidad de inventar, al desparpajo rentable de colarnos patatas.

Josep M. Prunés, O.M.


Extret de : http://www.estudiosminimos.eu/Miscel%C3%A1nea/tabid/59/Default.aspx
NOTA: el P. Josep M. Prunés es actualment el millor especialista sobre Fray Buyl

20 de març 2008

On és l'espasa dels comtes de Barcelona?

espasa vilardell

Suposo que no tots sabreu a quina espasa em refereixo. Em refereixo a l'espasa Tisó que, juntament amb l'espasa Vilardella i altres menys importants va ser una de les espases dels comtes de Barcelona. Em refereixo a aquesta espasa:La dita espasa Tisó, la fulla de la qual mesura 0'785 m de llarg per 0'045 m. d'ample, es la mateixa que l'inepte i fraticida comte de Barcelona Berneguer Ramon II (assassí de son germà Ramon Berenguer II Cap d'Estopa) va perdre a mans de Rodrigo Diaz de Vivar a la batalla de Tevar (prop de Morella), es a dir el Cid.

espasa tissó


Es la aleshores ja antiga espasa dels primers comtes d'Urgell que ell havia heretat dels seus avantpassats i així mateix ho diu el propi Cantar del Mio Cid on es confon l'espasa Colada (l'altra espasa del Cid capturada en aquest cas al rei musulmà de València) i molts historiadors des de sempre.


Be, el Cid la tingué un temps molt breu i abans de morir la cedi a la seva filla Maria esposa de Ramon Berenguer III "el Gran" que la rebé en dot pel seu casament amb Maria. El Cid l'anomenava "Tizona", traducció del seu nom original "Tisó".Ramon Berenguer III, fill de Ramon Berenguer II "Cap d'Estopa" la va tenir sempre i son nombroses les referències a documents on es parla d'ella (i no pas de la Colada) incloent el llibre dels Fets de Jaume I que diu usar-la en una de les batalles on particià, al setge de Borriana de 1233 concretament, durant la conquesta de València, on la va dur des de l'armeria del castell templer de Montsó:"...haviem nos auyta una espasa de Montsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven, e volguem-la més levar que la llança..."

Pere III "el Cerimoniós" torna a parlar d'ella (i no de la Colada) juntament amb l'espasa Vilardella (o de Sant Martí) i, al seu testament de 1370, ens diu que era a l'Armeria Reial:"... et quinque enses quorum unus vocatur Sancti Martini alius de Vilardello alius Tison..."

Així seguí durant els Trastàmares fins a Ferran II "el Catòlic" que, molt generós ell, la regalà a un castellà (el marquès de Falces) la familia del qual la conservà durant generacions al seu palau (al Palau de Marcilla) fins que, a la guerra civil, despres del saqueig de la casa d'aquest noble castellà, va caure en mans del govern republicà que va tractar de vendrela a Rússia.... La dita espasa va estar al Castell de Figueres empaquetada i llesta per ser tramessa a Rússia i allà va caure en mans dels franquistes que la retornaren als nobles castellans aquests que, de retruc, la deixaren en dipòsit al Museo de l'Ejercito de Madrid.

Al Museo del Ejercito la van tenir exposada 60 anys etiquetada, com no podia ser d'una altra manera, com "la Tizona, espada del Cid". Pel que sembla és més important que fos del Cid uns pocs anys que no pas que hagués sigut durant segles i segles i ja originariament l'espasa dels comtes de Barcelona...

Aquí la teniu exposada al Museo del Ejército de Madrid (al centre en un lloc d'honor, dins la vitrina)Be, doncs ara resulta que la dita espasa esta en venda... la ha comprat la Junta de Castilla y Leon per un milió i mig d'euros (1.600.000 euros exactament), i es discuteix la seva autenticitat...Aquesta va estar corroborada, pel que fa a la fulla, per tècnics de la Universitat Complutense que l'han donat com a contemporània de l'època en que visqué el Cid, no en canvi el mànec que fou canviat a l'època de Ferran II, i ara novament ha estat dicutida...El Ministeri de Cultura va presentar diversos informes técnics per no formalitzar la compra per considerar que era massa cara. L'informe del Patrimoni Nacional considera que "no existen datos fiables para identificar esta espada como la auténtica del Cid", el Museu Arqueològic Nacional la qualifica de "falsa reliquia" i un historiador medievalista (José Godoy) creu que es del segle XV-XVI amb afegits del XIX que no coincideixen amb la primera inscripció de l'auténtica Tisó.

I els catalans o el govern català que fem?...que fem a banda de pagar els impostos amb els que es financia la Junta de Castilla y Leon i que s'han usat per ROBAR-NOS la nostra espasa i manipular la seva història... es clar!... i a banda de no dir mai res d'ella fins el punt que el 99'9 % dels catalans no tenen ni idea de com va anar la cosa amb aquesta espasa "del Cid"

Sigui com sigui la espasa Colada també és a Madrid i per tant encara que es discuteixi quina és la dels comtes de Barcelona, si la Colada o la Tisó, a causa de l'error del Cantar del Mio Cid (que recordem que és un cantar del que no es conserva l'original ja que fou escrit moltissm tems despres de la mort del Cid i s'havia difós fins aleshores per tradició oral...) una d'elles és nostra. I mirant els textos catalans queda clar quina és, és la Tisó.

Ara caldria saber si son veritablement les espases originals o que diantre son perque hi ha tantes versions (a València una altra original o rèplica de la Colada) que per força varies (o totes) han de ser falses.


Extret del bloc
http://estat-catala.editboard.com/historia-d-estat-catala-f3/on-es-l-espasa-dels-comtes-de-barcelona-t1946.htm

10 de març 2008

COLOM APUNTA A BALEARS



És la pregunta més repetida pels milers de turistes que visiten cada any l'estàtua de Colom de Barcelona. ¿Cap on apunta el navegant? ¿Quin lloc pot assenyalar si Amèrica està just en el sentit contrari?

Els encarregats de l'oficina de turisme, habituats a l'interrogant, sempre esbossen la mateixa resposta: no assenyala enlloc, només apunta al mar.Però els visitants, especialment els americans, es resisteixen a acceptar aquesta versió. ¿Com és que la figura del més universal dels navegants pot apuntar amb aquesta seguretat a qualsevol lloc?

L'orientació del dit de l'estàtua, inaugurada el 1888 amb motiu de l'Exposició Universal, ha aixecat moltes teories. Una de les més acceptades és l'explicada pels guies turístics. Una altra sosté que apunta a Gènova, la ciutat on se suposa que va néixer, una teoria ressenyada a la mateixa pàgina web de l'ajuntament. La tercera, esmentada pel periodista Josep Maria Huertas, suggereix que el dit assenyala a les Índies, on el navegant volia arribar.Però l'evidència geogràfica rebutja aquestes dues últimes suposicions.

Amb ajuda del programa Google Earth, i fixant un punt pròxim assenyalat pel dit (com el pont sobre el port), és possible traçar una línia recta que revela la verdadera orientació de l'estàtua: el centre de Mallorca. I la platja de sa Calobra, per a més precisió, podria ser el destí assenyalat.

"El lloc cap on apunta Colom és una de les preguntes més repetides pels turistes, especialment pels nord-americans. Alguns es molesten quan descobreixen que no apunta a Amèrica", explica Cristina Girbau, que va treballar durant vuit anys com a assistent al turista a l'estàtua.
La sensibilitat dels nord-americans a la figura de Colom també es pot explicar amb el fet que el seu país és el que ha erigit més estàtues a l'almirall. Dels 64 monuments aixecats en el seu honor, 28 es troben als EUA. Amèrica del Sud amb prou feines n'hi ha dedicat cinc (el de Caracas va ser decapitat per chavistes) i Espanya, nou.

El de Barcelona, amb 60 metres, és el més alt de tots.Algunes de les peces es troben en procés de restauració i l'estàtua, amb el seu mirador al mar, reobrirà les pròximes setmanes. Turisme de Barcelona ultima les reformes de la seva oficina d'atenció al turista, sota l'estàtua. Però ni la figura ni el seu dit de 50 centímetres tenen danys estructurals.

DAVID PLACER
BARCELONA
El PeriodiCo
Com podeu veure els de el Periodico també llegeixen la meva web.
La Ruta exacta no es pot fer així amb el google com ells o jo, es aproximada.
El que es clar es que senyala a les Balears o al nord d'Africa, on molts balearics jueus fugiren despres del pogrom de 1391.

8 de març 2008

Lluis de Requesens


Som a l'any 1461. El rei Joan II te ja 63 anys, i la seva jove muller Joana Enriquez en tenia 36. Tenim constància documental del naixement en aquell any de la infanta Beatriu, a la que no se li posà el cognom Aragó sinó Enriquez, fet que indica que el rei no deuria tenir art i part en la seva concepció, i per això mateix no consta en les cronologies reials.
La reina Joana morí el 1467, i la nena es enviada a casa dels
seus oncles a Còrdova, concretament a Santa Maria de Trassierra.

L'any 1484 els Reis Catòlics, be diguem-ho clar, el rei Ferran acompanyat per la seva dona, comencen la conquesta de Granada amb forces conjuntes catalano-castellanes. Els reis prenen com a residència el castell de Santa Maria de Trassierra.
L'any 1487 apareix per Santa Maria de Trassierra l'Almirall Colom tenint a aquest lloc la primera entrevista amb el rei Ferran. L'any 1488 neix Ferran Colom, fill de
Beatriu i Cristòfor.

Finalment Granada va ser rendida gràcies a que la marina catalana, dirigida per l'Almirall Galcerà de Requesens bloquejà per mar la possibilitat de que arribes menjar desde el Magrib.

Colom descobreix l'existència d'Amèrica al rei Ferran i inicia la seva exploració, deixant el seus dos fills a casa del seu cunyat Miquel Moliart.

Beatriu es casà amb Galcerà de Requesens i Joan de Soler (1439 - Barcelona 1505) primer comte de Palamós, de qui va tenir tres filles i va enviduar el 1505.
Colom morí el 1506, deixant l'encàrrec al seu testament al seu fill primogènit Dídac, que es preocupes de la situació de Beatriu.

En l'octubre de 1519, l'Emperador Carles rep a l'Església de Molins de Rei a Bartomeu Casaus ( Las Casas). En l'entrevista assisteixen apart del conseller Gattinara ( debe permitirsele a cada uno de los paises de los que sois el gobernante que se gobiernen a si mismos según sus antiguas leyes y tradiciones. Cada pais ademas debe tratar y disponer que sus gastos no excedan sus ingresos, li deia en una carta a l'Emperador), l'Almirall Dídac Colom y Joan de Zuñiga.

Desprès que en Bartomeu Casaus expliques la situació a les Índies i les mesures que ell proposava, el bisbe Ruiz de la Mota, el va respondre començant el seu discurs "Vuestro abuelo, el rey Católico fué el primero en mandar una flota a descubrir las Indias.....".

Era una època on fins i tot els castellans estaven d'acord en que les balances fiscals havien de ser publiques i anivellades :"las pecunias de Castilla se deben gastar al provecho de Castilla, y no en Alemania, Aragón, Nápoles, etc. y que Vuestra Majestad ha de gobernar cada una tierra con el dinero que della recibe" deien els Comuners de Castella.

Anys mes tard en 1528, neix no a Molins de Rei, sinó a la millor camera del Palau Reial menor de Barcelona, Lluís de Requesens, fill d'Estefania de Requesens, propietària de Molins de Rei, ( i net de Lluís de Requesens i Joan de Soler (1435 - 1509)), un nen malaltís a qui sa mare en una ocasió va deixar a l'altar de Montserrat (altres fonts parlen de la Capella Real) per veure si millorava.

L'any 1535, Joan de Zuñiga, marit de la Estefania de Requesens, va ser nomenat "ayo" del príncep Felip (II), i en Lluís patge, i desde aleshores els Zuñiga-Requesens viviren a la Cort.
El 27 de Juny, l'Emperador li concedí la
encomienda Major de Castilla, al morir Joan de Zuñiga.
El 1547, amb 19 anys, la seva mare l'envià a Aachen, amb una carta a l'Emperador, per a que s'eduques a la Cort. Amb vint-i-tres anys ja formava part del Capítol de l'Ordre de Santiago

Requesens va ser desde aleshores, l'ombra de Joan d'Àustria, participant tant en la repressió de la rebel·lió morisca de las Alpujarras, com en la Batalla de Lepant. El rei Felip dona instruccions clares de qui realment manava en una carta "todo lo que ordenare e hiciese debía ser de acuerdo, sin poder don Juan apartarse de él de ninguna manera y en caso de que se apartara alguna vez de su parecer, le facultaba para hacer discretamente las diligencias que creyera convenientes, para acudir a su regia autoridad, todo ello, sin demostraciones públicas y guardando la consideración que al príncipe se debía."

En una altra carta del rei a Joan d'Àustria (juny 1571) queda mes clar encara "....Lluís de Requesens, que junto a don
Álvaro de Bazán y don Juan Andrea Doria, que tienen que prestar su consentimiento a la decisión de presentar el combate, però al mismo tiempo se mantiene la orden de que el capitán general no podía expedir ni firmar disposición ninguna sin la previa revisión y aquiescencia de don Luis".
De fet, Joan d'Austria ( 24 de febrer de 1547 - 1 d'octubre de 1578), tenia el dia de la batalla de Lepant ( 7 d'octubre de 1571) només 24 anys.

La explicació de tot això no pot ser altra que Lluís de Requesens era fill de l'Emperador.
L'Emperador s'havia casat amb Isabel de Portugal y Trastamara (cosina germana seva), el 11 de Març de 1526 i va enviduar l'1 de Maig de 1539.

Joan d'Àustria havia nascut el 1547, en canvi Requesens havia nascut el 25 d'agost de 1528, mentres Carles estava casat. Carles I mai va reconèixer cap fill nascut mentres estava casat amb Isabel de Portugal.

Als
registres de les estances de Carles I no consta la visita d'Estefania a Burgos els últims mesos de l'any 1528, però no es molt lògic fer constar una visita d'aquesta classe.

La de sorpreses que tindríem si es fessin anàlisis d'ADN a totes les tombes de reis i nobles.


Miquel Manubens

MERRILL ANUNCIA EL SEU LLIBRE


Coming October 2008

Was Columbus Italian?

School children around the world are taught that Christopher Columbus was Italian, or, more precisely, a Genoese who sailed to the New World for the Spanish only because that country’s sovereigns gave him the money for the project. The idea that Columbus was Italian also fits well with some histories of the Renaissance, which hold that Italy was the birthplace of the Renaissance and that it spread from there. In fact, the Renaissance in Spain is often said to have begun in 1492, the year Columbus, an Italian, "discovered" the Americas.

But what if Columbus were born somewhere else? What if he were Spanish or Catalonian, an area of Spain with Barcelona as its political and cultural center? Such a finding could have far-reaching implications for historical scholarship and for national identities—in fact, it could provide evidence for other historical theories which hold that Italy’s role in the Renaissance may be less prominent than previously thought.
These are some of the implications that stem from Professor Charles J. Merrill’s 40-year program of research to discover the origins of Columbus, the findings of which are summarized in this book. "There‘s no question that some of the proponents of the revisionist theories of Columbus’s origins have been moved by nationalism or other non-scholarly considerations," Merrill writes in the Introduction. "The best of the unofficial theories have been published in books and journals with minimal circulation, often in obscure languages, that take a good deal of effort to find and read. Having taken the trouble to find and read them, I propose briefly to rehearse those alternative theories ... then to give the standard, Italian version and explain ... the objections that have been made to it; and then to expound ... the thesis that I think is most likely to be the true one: namely, that Christopher Columbus was a Catalan, born in the principality of Catalonia, a member of a family hostile to the dynasty that ruled his newly united country."

Contents
PrefaceIntroductionMapChapter
1 Claims That Columbus Was Not ItalianChapter
2 The Official Story: Columbus Was ItalianChapter
3 Weaknesses in the Official StoryChapter
4 History of Columbus’ Catalan OriginsChapter
5 Colom CataliChapter
6 The TrastámarasChapter
7 Questions AnsweredChapter
8 ConclusionBibliographyIndex

CHARLES J. MERRILL is associate professor of foreign languages at Mount Saint Mary's Seminary in Emmitsburg, Md., where he teaches Spanish and Latin. He graduated from Dartmouth College and earned master’s and doctorate degrees from Duke University. He has done extensive research in medieval Catalan literature and has appeared on a Discovery Channel documentary that examined the life of Christopher Columbus.

Copyright 2008 / 308 pages / 5.25 x 8.25 format
ISBN: pending /
$19.95 (paper)
M'agradarà veure quanta infomació te aquest llibre de collita propia, perque em temo que el sr Merrill el que simplement farà es resumir les investigacions dels historiadors catalans.
Potser si te raó en Nito que Merrill ens te que pagar drets d'autor.
Ja ho vorem.!

2 de març 2008

Cristóbal Colón y la sífilis

En diversas publicaciones de todo el mundo se afirma y vienen repitiendo que Cristóbal Colón importó la sífilis de las Américas.

Y es muy posible que tripulantes enrolados en las naves del almirante introdujeran en Europa la mencionada infección tropical, que afecta a la piel, los huesos y las articulaciones. Sin embargo, hay excavaciones que revelan que la sífilis no procede de América y que ya estaba presente en Europa antes de que Colón regresara del primer viaje.
El caso es que hay un estudio científico realizado en la Universidad de Bradford (Inglaterra) y que se hizo público en 1999, según el cual en el cementerio de una agustiniana en el puerto de Kingston upon Hull, habitado entre 1119 y 1539, fueron estudiados 245 esqueletos y tres de ellos tenían síntomas de sífilis. Es más, el Carbono 14 demostró que un varón con muestras claras de haber padecido la terrible enfermedad había fallecido entre los años 1300 y 1450. No le carguemos, pues, la plaga a Cristóbal Colón.

Nito VERDERA
Eivissa