13 de des. 2010

Cristòfor Colom, CAP RELACIÓ AMB L'EXTERMINI DE INDÍGENES A AMÈRICA des de l'any 1492


Hi ha grups d'organitzacions indígenes, polítics i intel.lectuals, especialment a Amèrica, que acusen a Cristóbal Colón de exterminador i genocida, però la realitat és molt diferent. Colom descobreix les Bahames a l'octubre 1492 i va continuar navegant i descobrint nous territoris fins el 7 de novembre de 1504, que va desembarcar a Sanlúcar de Barrameda. La major part del temps el va passar al mar, va alternar estades a Espanya i a la Espanyola, illa on conviuen avui dos estats diferents: Haití i la República Dominicana. Colom, en recompensa a les terres descobertes, va ser nomenat Almirall, Virrei i Governador. A l'octubre de 1500, Francisco de Bobadilla el va enviar pres i encadenat a Castella. En qualitat de governador era l'encarregat d'aplicar la justícia ordenada i regulada pels Reis Catòlics.
De manera que no es pot afirmar que Colom era una persona cruel, sinó que, quan era a terra, com a governador que era, aplicava les mateixes lleis i penes que a la resta de les ciutats espanyoles.
Es cert que hi va haver gran mortaldat entre els taïnos que poblaven l'Espanyola, però també és un fet inqüestionable que Colom, en el seu segon viatge de 1493, va embarcar vuit porcs malalts de grip porcina a la Gomera que  van contagiar la malaltia a la població de l'Espanyola , causant una epidèmia que va matar a milers d'indígenes.
La conquesta
Després de la descoberta del Carib i de la terra ferma per Colom, que va morir el 1506 a Valladolid, va seguir l'exploració, conquesta i colonització d'Amèrica. A La Espanyola, ja sense Colom, administraven l'illa Francisco de Bobadilla, després Nicolás Ovando, i exercia de governador a Cuba, Diego Velázquez de Cuéllar. Arribem així a la conquesta de Mèxic per Hernán Cortés ia altres conquistadors com Vasco Núñez de Balboa, Francisco Pizarro ...
S'ha calculat que el 95 per cent de la població total d'Amèrica  (entre taínos, arawacs, asteques, inques i maies) va morir en els aproximadament 130 anys després de l'arribada de Colom. La Corona espanyola va introduir el treball servil per als indígenes i el règim esclavista. Uns esdeveniments en els que Colom no va tenir art ni part.
Tampoc es pot oblidar la participació de Portugal, Anglaterra, Alemanya, França i Holanda en els 'afers' americans, i de cap manera es pot relacionar a Colom amb la "Conquesta de l'Oest Nord-americà", de conseqüències tràgiques per als seus pobladors, que van ser aniquilats o enviats a les 'reserves'.
L'exclusió
Poc després de la descoberta del Nou Món per Cristòfor Colom, la sobirania va ser atorgada pel Papa Alexandre VI als regnes de Castella i Lleó, va arribar la prohibició real de comerciar amb Amèrica als súbdits de la Corona d'Aragó: als catalans, aragonesos, valencians i balears. I va haver de ser el rei Carles III, al segle XVIII, que va aixecar la prohibició. És a dir, l'extermini d'indígenes a Amèrica, o genocidi com diuen alguns, cal atribuir en primer lloc als castellans i després als colonitzadors d'altres països europeus.
En conseqüència, ja que Cristòfol Colom era súbdit del rei Ferran el Catòlic, catalanoparlant i jueu convers, els que habitem en territoris de l'Antiga Corona d'Aragó i els jueus podem estar molt orgullosos del descobridor d'Amèrica, que era un dels nostres.
Nito Verdera
Periodista i investigador
publicat a ultimahora, edició d'Eivissa del 10-12-2010

5 de des. 2010

I ARA, EL COLOM POLAC !


Cristòfol Colom era fill del rei de Polònia
Segons proclama un nou llibre, l'explorador, Cristóbal Colón, va ser el fill d'un rei polonès que vivia en l'exili a Madeira i va ocultar les seves arrels reals per protegir el seu pare.
Un historiador portuguès creu haver resolt el misteri de 500 anys de la veritable identitat de l'aventurer després d'una investigació exhaustiva dels documents medievals i cròniques.  Els orígens de l'home que va descobrir les Amèriques ha estat un tema d'especulació.
Escriptors contemporanis van afirmar que el seu lloc de naixement era el port italià de Gènova, dins d’una família de teixidors de llana, però durant segles s'ha afirmat que ell era originari de Grècia, Espanya , França, Portugal i fins i tot d’Escòcia.  Altres van afirmar els seus orígens estaven amagats perquè era jueu o perquè era un agent secret que treballava per a la família reial portuguesa.


Però l'última teoria suggereix que el gran navegant, que va morir el 1506 després de quatre viatges al Nou Món, era en realitat de sang real: el fill del rei Ladislau III, qui va ser assassinat suposadament a la batalla de Varna a 1444.  En el seu tercer llibre sobre el tema Manuel Rosa, qui porta 20 anys investigant la vida de Colom, suggereix que Vladislav III va sobreviure a la batalla amb els otomans, va fugir a viure a l'exili a l'illa de Madeira, on era conegut com "Enrique l’alemany "i es va casar amb una noble portuguesa.   

En Rosa creu que una conspiració es va acordar per “amagar els orígens d’en Colom i per protegir la identitat del seu pare. "les Corts europees sabien qui era i van mantenir el seu secret per les seves pròpies raons", ha afirmat l'investigador de la Universitat de Duke, a Carolina del Nord.

La nostra comprensió de l’identitat d’en Cristòfor Colom ha estat des de fa 500 anys sobre la base d'informació errònia. No hem pogut resoldre el misteri, ja que estàvem buscant a l'home equivocat, degut a les mentides que es van difondre intencionalment per ocultar la seva veritable identitat," ha declarat el sr Rosa al The Daily Telegraph.
El seu naixement d’alta cuna explicaria com Colom va ser capaç de casar-se amb la filla d'un noble portuguès 15 anys abans que es va proposar de provar que el món era rodó. "El matrimoni va ser aprovat pel rei de Portugal, cosa que mai podria haver passat si creiem el mite que Colom arriba en un naufragi a Portugal", explica el Sr Rosa en el seu llibre " Colon: La Historia Nunca Contada ",  publicat a Espanya el mes passat.
"El seu coneixement de la geografia, l'astronomia, l'àlgebra, la cartografia i fins i tot el fet que ell va utilitzar un codi xifrat secret per comunicar-se amb els seus germans, tots apunten a la millor educació. Va ser clarament un estudios ben format i no un erudit autodidacta com diu el mite"
El Sr Rosa afirma haver demostrat que el testament amb data 1498 en que Colom va escriure "sent jo nascut a Gènova" es va “fabricar” 80 anys després de la seva mort pels italians amb el nom de Colombo que volien reclamar la seva herència.  Una altra evidència que reforça la teoria del sr Rosa es la similitud del escut d’armes d’en  Colom  amb el del rei de Polònia, i una pintura de l'explorador situat al Alcàsser de Sevilla on s'oculta una corona a la màniga.  I el fet que ell era "vermell de pèl, de pell clara i ulls blaus - les característiques comunes a Polònia- .
El següent pas és tractar de demostrar la nissaga real d’en Colom per l'extracció d'ADN de les tombes dels reis polonesos i comparar-lar amb el de l’explorador, el fill del qual es enterrat a la Catedral de Sevilla.  "He fet una sol licitud a la catedral de Cracòvia per examinar les restes de la tomba de Vladislav II, que podria ser l'avi de Colom per a provar la veritat de la meva teoria", va dir Rosa.
Un projecte iniciat fa cinc anys per descobrir els veritables orígens de Colom amb les comparacions d'ADN entre la família i els possibles descendents resultaren no concloents.  Un equip de científics van prendre mostres de la seva tomba a Sevilla i dels ossos pertanyents al seu germà i fill i els van comparar amb la composició genètica de 477 persones que viuen a tot Europa amb cognoms que es creu son variants modernes de Colom.

,  28 novembre 2010, http://www.telegraph.co.uk

MÉS INFORMACIÓ:
Escut d’armes del suposat pare d’en Colom http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Coat_of_Arms_of_Vladislav_Warnenczyk.svg  Impressionantment semblant al d’en Colom segons el sr Rosa.

31 d’oct. 2010

PLANTEM CARA, Joan Solà


Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.

Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos
 enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l’esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret «suposa un avanç històric per a la llengua catalana», o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió, aleshores s’exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.

La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya «Dóna corda al català», per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n’ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d’una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l’agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s’hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre Govern que planti cara d’una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara."
(Article publicat al suplement de Cultura del diari AVUI del 28 de desembre de 2006)

13 d’oct. 2010

La pèrdua de la sobirania catalana es va iniciar el 5 de juliol de 1487


L'historiador Francesc Albardaner ho afirma durant la commemoració a Òmnium Cultural de la descoberta catalana d'Amèrica
La cita era prou explícita. El Centre d'Estudis Colombins, una associació acadèmica, creada com a delegació d'Òmnium Cultural, convidava ahir 12 d'octubre, a Barcelona, els seus socis i amics a commemorar la data de la descoberta d'Amèrica, iniciada pel català Cristòfol Colom, per saber, per boca de l'historiador Francesc Albardaner, "Quan vàrem començar a perdre la nostra sobirania". També, era la manera que Òmnium tenia de no fer festa en la celebració espanyola de la " fiesta nacional ".

Segons Albardaner, que va ser presentat pel també colombòfil Miquel Manubens, la data precisa fou la del 5 de juliol de 1487, quan una comitiva amb el penó reial es va fer càrrec del Palau Reaial major —obsequi de Ferran II—, l'actual Tinell, des d'on es va iniciar "la màquina de fer diners i de terror de la Inquisició castellana". De fet, en aquest moment Barcelona perd la seva capitalitat nacional i l'edifici de la Plaça del Rei esdevé un sinistre indret d'empresonament, tortura i mort.

El 1483, Ferran II va decidir estendre la Inquisició castellana als regnes de la Corona d'Aragó. Aquest fet va provocar una important resistència per part de les institucions catalanes, que temien, amb raó, que el nou tribunal esdevindria una eina al servei de l'autoritarisme monàrquic i de la castellanització i que, a més, veien amb preocupació l'afebliment del col·lectiu convers, en un context de crisi econòmica. Cal tenir en compte que, al Principat, jueus i conversos eren col·lectius poc nombrosos, i que aquests darrers es trobaven en una fase molt avançada d'assimilació cultural. Tanmateix, el monarca va aconseguir imposar-se, i el 1487, els inquisidors castellans van entrar a Barcelona. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s'havien exiliat en els anys anteriors; només vint-i-cinc van ser absoltes. L'oposició de les institucions al nou tribunal es va prolongar, però, en els segles següents.

Fins i tot, com comenta Albardaner en aquest vídeo, els corredors de coll (corredors de comerç de l'època) eren comminats per la Inquisició a confessar els béns que administraven  dels fugitius declarats heretges per manera que el tribunal se'ls pogués apropiar.
Albardaner ha aportat, tal com també manifesta en el vídeo, documentació inèdita de les llistes que feia la Inquisició —de la mà d'Alonso de Espina, nomenat per Torquemada— per eliminar físicament els "heretges" catalans o confiscar-ne els béns, fins i tot havent mort anys enrere, una manera de fer que recorda, quasi fil per randa, l'actuació que quatre-cents cinquanta anys després iniciaria el govern feixista espanyol amb Ramon Serrano Súñer al capdavant, ideòleg de la repressió contra Catalunya i dels anomenats Papers de Salamanca.

Xavier Borràs
www.naciodigital.cat

3 d’oct. 2010

La nació inventada. Una història diferent de Castella



A l'agost de 2008, vaig passar uns dies de vacances a Creta i em vaig portar, entre altres llibres, la Història dels grecs, de Indro Montanelli, que ja havia llegit molts anys enrere, quan estudiava periodisme. Va ser un redescobriment emocionant. Al matí visitava Knossos, ia la tarda llegia a la platja el capítol sobre la civilització minoica escrit per Montanelli.
Quan vaig tornar a Madrid, vaig rellegir un altre Montanelli, la Història de Roma, i li vaig proposar al meu fill Ignacio, burgalès i periodista com jo, que féssim junts amb la història de Castella una cosa semblant al que havia fet el gran periodista italià amb la seva història i amb la grega: comptar el passat remot per al gran públic, sense aire professoral, amb afany divulgador, amb anècdotes, de manera, a ser és possible res plumbi i amb tècniques més periodístiques que d'historiador. Comptar la Castella medieval com un conjunt de grans reportatges, i aplicant aquell consell que al propi Montanelli li va donar el director d'un diari dels Estats Units en què es va iniciar el jove Indro en l'ofici: "Fer que cada article pugui ser llegit i entès per qualsevol, fins i tot per un lleter d'Ohio ".
El projecte ens motivava a tots dos, era la primera vegada que anàvem a treballar junts, però requeria un gran esforç. Calia documentar-se molt, llegir o rellegir molts textos abans de posar-se a escriure una sola línia, visitar alguns llocs rellevants de la història castellana, buscar-li un to al relat ... i tots dos disposàvem de tan poc temps que la idea llanguia i portava camí de convertir-se en només un tema de conversa recurrent en les nostres reunions familiars. Però un dia, inopinadament, ens va cridar un editor a qui no coneixíem proposant que féssim per a ell aquest llibre sobre Castella que havia sentit que estàvem maquinant. L'editor era Manuel Fernández-Cuesta, de Península. Seguíem ambdos amb molta feina, però no vam saber negar-nos.
Ens ha costat molt més temps i esforç del que prevèiem, hem incomplert alguns terminis de lliurament amb Manuel ... però finalment hem escrit el llibre i Manuel l'ha editat. Es titula La nació inventada. Una història diferent de Castella, i dijous que ve, 30 de setembre, estarà ja a les llibreries.
Encara que inspirat en origen en la Història de Roma i la Història dels grecs, el nostre llibre és bastant diferent, bastant allunyat de la fórmula ' Montanelli' que remenem al principi. Ens ha sortit un mixt, un text de divulgació en forma de gran reportatge que a més és un assaig, una tesi. Potser la suma de l'Escolar més reporter que sóc jo i el Escolar més columnista que és Ignacio. Però no hi ha capítols d'un autor i capítols d'un altre, tots dos hem intervingut en tots, a quatre mans.
La tesi bàsica no és nostra, és la de diversos historiadors recents que han demostrat que molts dels mites fundacionals castellans (l'origen i el moment de la independència de Castella, els jutges Laín Calvo i Nuño Rasura, Fernán González, el Cid ...) són falsos o van ser manipulats o recreats. Els van inventar, per raons polítiques i econòmiques molt concretes, una sèrie de cronistes i de poetes de finals del segle XII i de la primera meitat del segle XIII.
Us reprodueixo aquí un extracte del llibre, del capítol titulat Els creadors dels mites.
Els creadors dels mites
Els anys li van donar molt de si a Alfonso X. Els seixanta-dos i mig de vida i els gairebé trenta-dos de regnat. Va fer de tot, li va passar de tot. Va prendre, com sobre ell va dir el Papa Inocenci IV, «el signe de la creu contra els sarraïns» i va continuar les campanyes de conquesta militar d'Al-Andalus. Va afrontar una revolta mudèjar i una altra dels seus propis nobles, i un descomunal embolic successori entre un dels seus fills i alguns dels seus néts. Va ordenar ajusticiar al seu germà Fadrique i va treure al seu germà Enrique els “donadíos” que li havia deixat el pare d'ambdós, Fernando III. Repoblà no només zones del sud peninsular, sinó també gallegues, asturianes i basques. Va intentar, sense èxit, ser emperador. Va limitar molt l'autonomia de les ciutats. Va legislar sobre les més variades matèries: la Mesta, els preus i els salaris, els pesos i les mesures ... Va crear nous impostos, va llançar monedes noves, va sanejar l’hisenda real. Va autoritzar la creació de noves fires a vint viles i ciutats. Va celebrar Corts amb gran freqüència. Va impulsar l'ús del castellà, va crear poesia en gallec. Va ser un mecenes cultural, però també un autor: escriure sobre les més variades matèries, des del dret i la història fins l'astronomia, des de la medicina fins els escacs o els daus ...
Va ser «un precedent de la modernitat», el rei que forja l'Espanya moderna, diu sobre Alfons X l'historiador Julio Valdeón. I el que contribueix a la forja de la llegenda de Castella, podria perfectament afegir: va ser l'últim responsable que tot un seguit d'invencions i tergiversacions sobre els orígens de Castella i els seus mites fundacionals entressin com a fets certs i contrastats en els llibres d'història , en alguns casos fins avui mateix.
Des de final del segle XII i fins a mitjan segle XIII, com hem anat veient al llarg d'aquest llibre, un grapat d'historiadors i de poetes s'inventen una pàtria, una nació, que en realitat mai havia estat ben bé així. Creen una sèrie de mites sobre els orígens de Castella i envolten de tints llegendaris falsos a alguns personatges reals del passat. S'inventen les figures dels jutges de Castella. Presenten al poble castellà originari amb un grau més gran de singularitat del que probablement va tenir. Falsegen l'antiguitat de la independència castellana, fins al punt que, de fer cas a algun d'ells, Castella existiria com a entitat política gairebé al mateix temps que la Astúries de don Pelayo. Ens expliquen la guerra que en els segles X i XI es lliurava contra els musulmans com si fos únicament una guerra de religió, una croada, tot i que realment no va ser així fins a finals del segle XII. A Fernán González, un dirigent polític i militar que durant diversos segles després de mort no va ser considerat estel.lar, el converteixen els panegiristes castellans en el pare d'aquella pàtria somiada, en el líder carismàtic que sublima l'afany d'identitat i de llibertat de tot un poble, i a més el fan nét de Nuño Rasura, un dels inventats jutges de Castella. Adjudiquen a Fernán González la creació del gran comtat de Castella, quan veritablement es va crear per iniciativa del rei lleonès Ramiro II. Diuen fins i tot que Ferran González va vèncer en el camp de batalla al temible Almanzor, el principal cabdill militar de l'islam peninsular en tota l'edat mitjana, tot i que quan Almansor realitzar la seva primera incursió de guerra en terres castellanes el comte Fernán González portava ja nou anys mort. I, en fi, converteixen al Cid, que en realitat va ser un senyor de la guerra ple de clarobscurs, en l'exemple de la noblesa cavalleresca, del vassall lleial, de l'home honrat, del bon cristià, gairebé un sant. A la sublimació de totes les virtuts castellanes, en l'heroi nacional per antonomàsia, gairebé en un déu. En algú capaç de demanar explicacions al rei Alfonso sobre la mort violenta de l'anterior rei, Sancho, i capaç també de guanyar batalles després de mort. I en descendent, per si tot fos poc, de l'altre jutge mític, Laín Calvo.
Els creadors d'aquesta Castella mítica no van ser molts, encara que de la majoria d'ells es desconeixen els seus noms. L'edifici mític castellà probablement van començar a aixecar els joglars del segle XII i el van rematar els anònims autors dels romanços del XIV i el XV. És molt possible que els primers beguessin dels anònims autors dels cants de gesta, i especialment del Cantar de Mío Cid. Però tant aquests com els posteriors van posar ja a l'edifici moltes pedres de la seva collita, molts adorns de la seva invenció: els autors, de nom desconegut, de la Història Roderici, del Liber Regum, de Linage de Rodrigo o de les Crònicaes Navarras, el monjo que escriu la Crònica Najerense, els bisbes Lucas de Tuy amb el seu Chronicon Mundi i, sobretot, Jiménez de Rada amb el seu De Rebus Hispaniae; Gonzalo de Berceo i les seves hagiografies en vers de diferents sants castellans, el monjo que va traçar el Poema de Fernán González i el que va fer la Leyenda de Cardeña ...
Per què ho van fer? Per què en molt pocs anys, des de finals del segle XII i fins a la meitat del XIII, un grup dispers d'autors reescriu la història de Castella? En resum, per dos motius molt simples: la política i els diners. Les raons econòmiques són les que de manera prioritària mouen als que escriuen en un monestir. Berceo i el monjo de San Pedro de Arlanza que crea el Poema de Fernán González, i el de Sant Pedro de Cardeña que inventa la Leyenda de Cardeña per a vincular el seu cenobi a la història del Cid, tenen alguna cosa en comú: fan propaganda dels seus respectius monestirs, que han entrat en decadència i necessiten nous estímuls que atreguin pelegrins i generin diners. Però un altre monjo, el de la Crònica Najerense, probablement no el porta a les invencions el mateix motiu econòmic, sinó un altre polític.
Navarra havia desaparegut com a regne independent en 1076, després de l'assassinat al precipici de Peñalén del rei Sancho Garcés IV. Una part de la zona occidental se la va quedar Alfonso VI de Castella, i la majoria del territori i el propi tron van ser per al rei d'Aragó, Sancho Ramírez. Uns anys després, el 1134, després de la mort sense descendència d'Alfons I el Batallador, Navarra torna a ser independent amb un monarca d'una nova dinastia, García Ramírez el Restaurador. Doncs bé: aquest rei era nét del Cid, la seva mare era Cristina, una de les dues filles de Rodrigo Díaz de Vivar. Potser és aquesta la raó per la que uns quants escriptors navarresos i de la Rioja (els de Crònica Najerense, Linage de Rodrigo, Crònicas Navarras i Liber Regum i fins i tot la Història Roderici, que probablement es va escriure a Nájera) són els primers que parlen dels primitius jutges de Castella i de que un d'ells, Laín Calvo, era avantpassat del Cid, i l'altre, Nuño Rasura, era avi de Fernán González. Els navarresos estaven donant-li pedigrí i passat històric a la seva nova dinastia, la del Restaurador, i tractaven d'exhibir un passat gloriós el més antic possible. Si la sang del rei García Ramírez prové, per via del Cid, del jutge castellà Laín Calvo, Navarra té tanta legitimitat històrica com Castella, que descendeix d’un altre jutge, i molta més que Aragó, que en aquells temps remots dels jutges castellans ni tan sols existia. D'aquesta manera, Navarra busca la seva pròpia supervivència política: inventa arguments per reforçar la seva independència i la seva legitimitat davant dels seus dos grans veïns peninsulars. Adorna el passat castellà per, d'aquesta manera, reivindicar el seu propi present i assegurar el seu futur.
A Castella, les coses són molt diferents. Als creadors castellans dels mites els vindran molt bé els avenços en la invenció que han promogut els navarresos, però els caps aquí són altres. Al segle XIII, amb la victòria a Las Navas de Tolosa d'Alfonso VIII i les conquestes al sud de Fernando III, Castella era la potència hegemònica peninsular, fins i tot una de les potències europees, però el seu passat no estava a l'altura de el seu present. Els primers herois de la després anomenada reconquesta eren asturians, no castellans. Astúries existia des de tres segles abans que Castella. Lleó també havia entrat en la història més d'un segle abans. Fins el regne original de Pamplona-Navarra podia presumir d'un passat més antic. "La consigna és clara: a Castella, potència hegemònica peninsular inqüestionable, ha de correspondre també un passat no menys gloriós", escriu l'historiador F. Javier Peña Pérez, un dels que més ha estudiat la creació i divulgació dels mites fundacionals castellans.
Peña Pérez parla de "la consigna" perquè apunta que hi va haver un pla, que no va ser casual. Que a Fernando III no li hauria agradat el Chronicon mundi, la història escrita en 1236 pel lleonès Lucas de Tuy per encàrrec de Berenguela, la mare del rei, un llibre en el qual es pren dels autors navarresos i de la Rioja l’invent dels jutges de Castella, però es compta com una revolta tirànica contra un poder legítim, el de Lleó. I que, per donar-li rèplica al de Tuy, al Tudense, el rei Ferran decideix encarregar una altra història on les coses es relaten com ell les veu i les ha viscut. "Fernando III es posa mans a l'obra amb aquesta intenció i comença el projecte repassant la llista de candidats a l'autoria de la nova història d'Espanya que ell tenia perfectament dissenyada en la seva ment- escriu Peña Pérez-. "S’adona de Rodrigo Jiménez de Rada, flamant arquebisbe de Toledo, titulat a Bolonya i a París. És un hàbil diplomàtic i home de consens, ben relacionat amb la Santa Seu i assidu acompanyant dels monarques castellans en les campanyes militars des de la batalla de les Navas. El seu perfil personal sembla adequat per plasmar en el pergamí les difuses impressions del monarca ".
Així hauria nascut el 1243, com un encàrrec del rei Ferran III, el De Rebus Hispaniae de Jiménez de Rada. L'obra dóna la volta a la versió dels jutges de Lucas de Tuy: la tirania era la que exercia Lleó, davant la qual els castellans responen de forma prudent amb els seus dos jutges. I va més enllà el bisbe toledà: a més inclou molts dels altres mites fundacionals castellans que s'havien anat generant de manera dispersa en les dècades anteriors. L'últim pas el dóna el fill de Fernando III, el rei Alfonso X, en incloure aquests materials avariats, recopilats per Jiménez de Rada, en la seva Primera Crònica General, també coneguda com Estoria d'Espanya, de la qual s'han nodrit dotzenes de generacions d'historiadors fins gairebé avui mateix. (...)
Espero que us interessi el llibre, fins i tot que us agradi. En uns dies podrem parlar aquí sobre ell.

2010.09.30
Arsenio Escolar
www. 20minutos.es

26 de set. 2010

Cristòfor Colom no es va sumar a l'expedició que va viatjar a Amèrica a Palos


Un estudi revelat en el Simposi Internacional d'Història Iberoamericana ha indicat que el navegant es va incorporar a les caravel.les a La Rábida i no a Palos de la Frontera
Huelva (EFE). Cristòfor Colom es va incorporar a les tres caravel.les que van viatjar a Amèrica el 1492 a La Rábida, a la província de Huelva , i no en la veïna localitat de Palos de la Frontera com se sosté, segons un estudi fet públic avui en el Simposi Internacional d'Història Iberoamericana que se celebra en aquesta província del sud espanyol. L'estudi ha estat donat a conèixer per Julio Izquierdo Labrado, membre del Grup de Recerca d'Història Iberoamericana de la Universitat de Huelva i secretari de la Asociación de Estudios Iberoamericanos y Colombinos Rábida.
Les investigacions apunten que les caravel.les, que van navegar el riu Tinto des de Palos de la Frontera a La Rábida, estaven obligades per les Ordenances Municipals de la primera localitat a ancorar enmig del riu per evitar el contraban. L'estudi constata que Cristòfor Colom es va incorporar al Moll de la Rábida a l'expedició després d'haver pernoctat en el convent franciscà d'aquesta localitat.
Des d'allí les embarcacions van partir de la Barra d'Saltés, des d'on, segons diu el Diari de Colom : "Partirem divendres tres dies d'agost de 1492 de la barra d'Saltés, a les vuit hores. Vam navegar amb forta marinada fins el posar del sol cap al Sud seixanta milles, que són quinze llegües; després al Sud-oest i al Sud quarta del Sud-oest, que era el camí per a les Canàries".
Els participants en el Simposi han dut a terme avui l'itinerari de sortida de les embarcacions colombines el 3 d'agost de 1492, navegant des del riu Negre fins a la desembocadura. Entre les personalitats convidades figuren especialistes en història iberoamericana procedents de països com Àustria, Estats Units, França, Portugal i Amèrica Llatina.
FONT : http://elcomercio.pe/noticia/644507/cristobal-colon-no-se-sumo-expedicion-que-viajo-america-donde-siempre-se-dijo
Com podeu veure els andalusos van entrant en raó, poc a poc. Em consta que l'autor de l'estudi va llegir el meu treball "De on salpà Cristòfor Colom?" Ara nomès falta que reconeixin que lo de Palos es un invent, donat que el 3 d'agost era imposible que el riu tinguès prou fundaria, i els vaixells realment estaven ancorats a la barra de Saltes, i que el "embarcadero de Palos" es una fantasia. No faltaran tampoc els qui, des de l'Empordà, entenguin que les conclusions d'aquest estudi reforça les seves vendes de merxandatge turístic.

18 de set. 2010

LA DESTROÇA DE PERE II



Ha passat ja una setmana des de l’emissió a TV3 del documental “Anatomia d’un rei” (http://www.tv3.cat/videos/3089930) dedicat a la exhumació de les restes del comte-rei Pere II, i si he deixat passar aquest temps ha estat per a esperar a que se’m refredes el temperament, doncs el meu enuig per tot el que vaig veure a l’emissió del dit “documental” va ser molt gran.
Els resultats de la suposada investigació van ser trobar un pinyó de raïm, un pol•len de noguera, la possibilitat que en Pere II tingués tuberculosi, infermetat crònica habitual fins fa pocs anys, i poca cosa mes.

A canvi d’aquets resultats tenim que s’han destroçat les úniques restes reials fins ara intactes de tota la nostra historia. D’una mòmia venerable embolcallada ens hem quedat desprès de tallar a atroços, com qui no sap ni pelar una taronja, tot l’embolcall textil, ens hem quedat amb una calavera. Desprès que es passa per l’escàner la mòmia, es precís, contràriament al que es fa amb mòmies egípcies de milers d’anys, desmuntar el cap per a fer una recreació de la cara, quan en les mòmies egípcies tot això s’ha fet sense desmuntar res ni destroçar res.

Diran vostès que potser els nostres tècnics o els nostres medis encara no arriben a aquests nivells de sofisticació tecnològica i per això som tant matussers. Dons no, els nostres medis tècnics son tant bons com els millors del mon, i per a tècnics s’ha tirat tant de beta com s’ha volgut, arribant fins i tot, per analitzar les robes de l’embolcall reial, a contractar, pagant naturalment, a la conservadora de la Sindone i altres especialistes de categoria internacional.


La meva conclusió es que s’han llençat 800.000 € en una operació de propaganda tripartita, d’una Conselleria de Cultura que ens te acostumats a la mediocritat amb un cost cultural mes gran que el dels diners llençats.

Mentres veia el documental, no ha parat de venir-me al cap el magnífic treball de la historiadora Mariona Ibars amb l’identificació de les restes d’en Carles de Viana. Recordava el que sé del treball de la Mariona, observava el documental, i el meu enuig anava augmentant exponencialment.


La Mariona Ibars va emprendre fa bastants anys l’estudi d’en Carles de Viana, aquests estudi els colombistes l’hem estat seguint molt properament perquè de la seva identificació depenia la possible comparança amb el ADN d’en Cristòfor Colom, proba irrefutable per a poder desmentir la peregrina teoria mallorquinista que fa a Colom fill bastard d’en Carles i d’una Colom de Felanitx.

El pressupost que ha tingut Ibars per a la seva investigació ha estat d’uns 150.000 €, 30.000 donats per la O.S. de Caixa Penedès, 4.800 € de la Fundació Jaume I, 48.000 € obtinguts per la historiadora dels drets d’autor de la novel•la “Carles, Princep de Viana”, i la resta procedents d’un crèdit pont que la historiadora va haver de demanar per a que no es parés l’investigació esperant cobrar els drets d’autor de l’emissió de la sèrie “Carles, Princep de Viana” produïda per TV3, i basada en la seva novel•la (com molt be indica en els crèdits del vídeo), i de la qual l’autora encara espera cobrar.

Amb aquest pressupost tant minso, ( i copio directament d’un email que he demanat a l’autora per no deixar-me res ) ames de l‘investigació de la mòmia d’en Carles feta per la prof Malgosa, la part de l’ADN, i pel amic Miguel C. Botella de la U. De Granada, el peritatge forense, s’ha realitzat l'estudi antropològic de l'ossari del Ducs de Cardona (sanejar-los i ordenar-los en caixes de metacrilat); un estudi genètic de l'ascendència i descendència de la reina Blanca I de Navarra, mare del Príncep, que ens ha permès trobar l'única ADNmt que hi ha al món que cobreix 800 anys de nissaga femenina (del 1220 fins l'actualitat), i que ha permès fer a la Dra. Malgosa, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de forma totalment desinteressada, l’identificació de les restes, que finalment no són del Príncep de Viana, i la elaboració d'un web per informar als ciutadans www.poblet-pviana.com, de la qual ara el FC Barcelona patrocinarà la seva traducció en català.

De la presentació del resultats d’aquets estudi teniu la meva crònica a http://xpoferens.blogspot.com/2008/09/identificaci-de-carles-de-viana.html



Així tenim doncs, per comparança, l'exemple i comparança de com funciona això de la cultura a casa nostra. Per una part com es llencen els nostres diners quan els gestionen politics, i com quan es l’iniciativa privada qui empren l’aventura, es l’investigador qui queda amb els deutes.

Per l’única cosa que podia servir obrir la tomba del rei Pere era per a obtenir el seu ADN, i a partir d’aquest ADN fiable, catalogar i ordenar totes les tombes reials de Poblet. Aquest objectiu era l’únic que hagués justificat obrir la tomba, però mirin, del ADN, al documental, res de res. I per a això no hagués fet falta destroçar res, amb obrir un forat al mausoleu, fer entrar dos tubets, i per laparoscòpia aconseguir la mostra, hagués estat suficient, però clar, això no val 800.000 € amb que omplir-se la boca, ni tampoc dona per a gaires minuts de documental televisiu.

15 de set. 2010

Un antropòleg peruà desxifra la Yupana, la misteriosa calculadora inca


Andrés Chirinos ha resolt el funcionament d'aquest sistema de sumar, restar, multiplicar i dividir amb pedres petites o teixits amb nusos


Llima, 15 set (EFE) .- Per resoldre el misteri al voltant del sistema de càlcul inca o yupana, el peruà Andrés Chirinos només va necessitar un dibuix del cronista Huamán Poma de Ayala i la mítica capacitat dels antics peruans per al còmput.

Quipus del Tahuantinsuyo és el títol de l'obra, presentada el dimarts i en la qual Chirinos analitza el que ell mateix qualifica com "calculadora" inca, una manera de sumar, restar, multiplicar i dividir amb petites pedres. Amb aquest treball l'investigador espera fer un pas més en el procés per desxifrar els quipus, teixits amb nusos que servien com a "llibres de comptabilitat" però també possiblement per registrar textos.

"Era una endevinalla", va declarar aquest antropòleg peruà en recordar el procés que el va portar, sobre la base del dibuix de Poma d'Ayala i idees de la cultura indígena com "la simetria o els paral.lelismes", a elaborar la seva nova teoria. . "Vaig trobar alguns valors que funcionaven, i em va entusiasmar, però no vaig arribar a imaginar el que podia ser", ha afegit. I és que encara que el sistema que va idear va ser fruit de moltes hores davant de la taula de fusta d'onze forats que va fabricar copiant el dibuix del cronista, el desenvolupament i perfeccionament de la seva teoria es va aconseguir gràcies a l'aplicació pràctica d'aquesta.
Chirinos va tenir la idea d'aplicar la yupana al projecte d'educació bilingüe a la selva peruana que dirigeix com a part dels treballs que l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID) té al Perú. "No era tan difícil arribar a la meva teoria, no em vaig demorar tant, unes setmanes, i després ha estat la gran oportunitat d'estar en un projecte amb nens, amb mestres, el que ens ha donat la possibilitat de practicar", va explicar l'investigador peruà.
Dos anys i mig després d'introduir la yupana en el programa, més de 600 docents ensenyen aquest mètode de càlcul en 200 escoles de la regió selvàtica de Loreto, on uns 14.000 nens i nenes s'han beneficiat de la idea de Chirinos. "Només quan comença a ensenyar amb els nens, comencem a veure les formes d'accelerar els càlculs que ens porten a on estem ara, que podem fer-ho tan ràpid com si fos amb llapis i paper", va resumir l'investigador.
A més de millorar la seva capacitat de càlcul, el mateix Chirinos va explicar que ara pot fer mentalment divisions per a les que abans necessitava llapis i paper, i que el projecte permet desenvolupar l'autoestima de nens i mestres, ja que és un sistema que veuen com a part de la seva cultura i no portat i imposat pels europeus. Però, Chirinos espera que la seva teoria no es quedi només on està ara, sinó que serveixi com un avanç més en el treball que es realitza per desxifrar un altre dels grans misteris dels inques: els quipus, amb els quals la yupana guarda una gran relació.
"Alguns quipus em donen la idea que hi ha una relació més íntima, alguns que juguen amb xifres que omplen la línia completa (de la yupana)", va explicar el peruà, que per a estudiar aquests teixits còpia a casa seva les descripcions realitzades per estudis nord-americans. Cinquanta són els quipus teixits pel mateix Chirinos, i que en alguns casos, aquells més treballats i amb centenars de cordes, l'obliguen a treballar durant setmanes.
Això es deu al fet que una altra de les seves il.lusions és que algun dia es confirmi, i es desxifri, la manera en què els inques utilitzen aquests teixits per a registrar no només números sinó també noms d'autoritats, comunitats i fins i tot textos complets. "Es compte en les cròniques que aprenien paràgrafs i textos sencers posant pedretes o fesols i la forma de posar-li feien memoritzar textos. Jo crec que aquest coneixement de la yupana ens pot portar a això altre, però encara falta", ha subratllat.
I com a exemple d'ells, va posar a l'escriptura maia, que es va desxifrar només després que es difonguessin els textos d'una manera oberta. "El que ha codificat l'home un altre home ho pot descodificar", va sentenciar l'investigador.


Font http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100915/54003341174/un-antropologo-peruano-descifra-la-yupana-la-misteriosa-calculadora-inca.html

9 de set. 2010

Els antics grecs ja van observar el pas del cometa Halley

Uns investigadors atribueixen al fenomen astronòmic una gran resplendor documentada al segle V abans de Crist
Un fenomen lluminós observat pels antics grecs al segle V abans de Crist, citat entre altres per Aristòtil i Anaxàgores, podria ser el testimoni més antic del cometa Halley. Això és almenys el que sosté un estudi dut a terme pel filòsof Daniel Graham i l'astrònom Eric Hintz, de la Brigham Young University, a Provo (Utah, EUA), que s'ha publicat a la revista Journal of Cosmology. El fenomen, que va ser observable durant més de dos mesos, va estar acompanyat d'estrelles fugaces.
Graham i Brigham van partir de l'anàlisi d'un gran meteorit que es va estavellar al nord de Grècia entre els anys 466 i 468 abans de Crist i que es va convertir en una autèntica atracció turística, segons diversos relats conservats.

Les dates i la trajectòria coincideixen

Els investigadors ho han atribuït al pas del Halley a causa de les dates, de la trajectòria descrita, de la magnitud i del temps que va ser visible, uns 72 dies, encara que assumeixen que és difícil demostrar-ho. Això sí, diuen que els albiraments de cometes grans són rars, de manera que el Halley és un "candidat ferm".Les dates són molt discutides perquè les diverses ciutats estat feien servir el seu propi calendari.

Els trànsits de 1682 i 1758

El 1705, l'astrònom britànic Edmund Halley va determinar per primera vegada que una gran resplendor vista el 1682 era en realitat un cometa periòdic i va calcular que tornaria el 1757. L'encert va ser espectacular, ja que només va fallar per un any, però el reconeixement només va poder ser pòstum perquè el científic va morir abans del pas del seu cometa.

Una vegada determinada l'òrbita, que té un període de retorn d'entre 74 i 79 anys, es va poder assegurar que altres fenòmens similars observats el 1697 i el 1531 eren en realitat el mateix Halley.

Fins a la data, l'observació documentada més antiga corresponia a un pas del Halley l'any 240 abans de Crist que, segons sembla, va ser observat per astrònoms xinesos. Si Graham i Hintz tenen raó, els antics grecs van veure el Halley en un antepenúltim pas.
ANTONIO MADRIDEJOS (BARCELONA)
www.elperiodico.cat
FOTO: El tapís de Bayeux, del segle XI, amb una il·lustració sobre el pas del cometa Halley. MUSEU DE BAYEUX

2 de set. 2010

El mite i la realitat de les amazones

Entre els objectes que s'exposen hi ha armes, escuts, collarets i pendents, així com pintures i escultures
La llegenda de les amazones, les dones guerreres que van viure entre Europa i Àsia milers d'anys enrere, es repassa en una exposició a la ciutat alemanya d'Espira, on s'exposen objectes mai vistos amb els quals es indaga en la realitat i la ficció d'aquest mite.
Sota el títol de "Amazones-Guerreres misterioses", el Museu d'Història de l'Palatinat-Espira mostra els resultats de les investigacions sobre les excavacions de tombes trobades a l'estepa més oriental d'Europa, i occidental d'Àsia, on es poden veure dones armades o fèmines genets.
Entre les peces més destacades hi ha un doble enterrament escita de dos guerrers, home i dona, de Ak-alatxa, a les muntanyes d'Altai, en què ella apareix equipada amb una destral de ferro, una daga i un arc amb fletxes.
L'exposició ha comptat amb la col.laboració d'investigadors de tot el món especialitzats en l'estudi de les amazones, figures llegendàries de les que ja es feien ressò nombrosos pobles de l'antiguitat, sempre a mig camí entre la realitat i la ficció.
Entre els objectes que s'exposen també hi ha armes, escuts, collarets i pendents, així com pintures i escultures que conviden a creure en l'existència d'aquestes dones guerreres.
A la mostra es poden veure igualment atuells gregues pintades amb motius d'herois i llegendes, de vida i de mort, d'amor i de desgràcies.
Es tracta d'una exposició que, segons el mateix museu, presenta obres mestres de l'antiguitat que ajuden a entendre el present a través del repàs a la història.  Entre les institucions que han aportat peces rellevants figuren museus d'Europa i d'Àsia Central, i hi ha objectes mai abans exposats davant el públic. A la llista de donants temporals figuren el British Museum de Londres, el Museu Nacional de Kíev, el Ny Carlsberg Glypothek de Copenhaguen, l'Acadèmia de Ciències russa o el Museu d'Art Antic de Basilea.
"Sempre han sorgit moltes preguntes al voltant de les amazones, des que l'arqueòleg Heinrich Schliemann va descobrir les ruïnes de la ciutat de Troia, que indicaven que aquell escenari va existir de veritat", indica el comissari de l'exposició, Lars Börner MA
Les amazones van ser un símbol de dones segures i independents, i entre les més conegudes és Pentesilea, de qui es diu que va participar en la Guerra de Troia.
Per a Börner, la història d'aquestes dones guerreres és "summament interessant" i està "molt vinculada amb el nostre món actual i amb la lluita de les dones per la igualtat".
Amb la reflexió sobre aquestes dones guerreres, es realitza un repàs "arqueològic, històric, cultural i literari de l'època, que fàcilment pot vincular-se amb el present", afegeix.
L'exposició estarà oberta al públic des del proper dia 5 fins al 11 de febrer de l'any que ve

EFE- Berlin
FOTO: Anfora decorada amb una imatge de la batalla entre Hércules i la reina amazona Hipólita, del Museu del Palatinat de Speyer / EFE/Roland Wittek

26 d’ag. 2010

Com està el general Prim?

Obren la tomba del militar per estudiar el grau de conservació de la mòmia
El mausoleu on es troba enterrat el general Prim, al cementiri de Reus, es desmuntarà per estudiar tant l'estat del sarcòfag com de la mòmia. Ara fa trenta anys el cadàver del cap d'estat, fill il•lustre de Reus, va arribar a la capital del Baix Camp després de les reiterades demandes per aconseguir el seu trasllat des de Madrid, on hi era enterrat des del seu assassinat l'any 1870.
Quan va ser traslladat a Reus, les restes estaven ben conservades, però ara el consistori vol confirmar que ho continuen estant, aprofitant la mateixa tècnica que es va fer servir per a la tomba de Pere el Gran, al monestir de Santes Creus.
Aprofitant aquesta operació també es restaurarà tot el sarcòfag, visiblement degradat, encara que es troba protegit dins d’una urna de vidre. No és una peça molt valuosa però sí simbòlica. D’estil neoclàssic, data d'entre el 1873 i el 1875, obra de Plàcido Zuloaga i és l’original que va arribar amb el cos de Madrid. Sobre la tapa hi ha, esculpida en plata, una figura jacent que representa, a mida real, el general Joan Prim. Als laterals també hi ha esculpides, en plata i bronze, batalles i rostres de militars romans.
El més sorprenent es troba a l'interior del sarcòfag. Dins del sepulcre hi ha dos taüts ben segellats. El primer és de ferro, i dins d'aquest, n'hi ha un altre, de zinc, amb vidre a la cara superior on, en el seu moment, es van poder veure les despulles embalsamades. L’operació costarà 37.000 euros però es creu que si es millora de la tomba augmentarà el valor del cementiri, que s'acaba d'incorporar a una ruta europea de cementiris.
http://www.elsingulardigital.cat/

25 d’ag. 2010

Mèxic rescata d'una cova submergida un esquelet prehistòric de més de 10.000 anys d'antiguitat

Les restes, trobades a la cova 'Chan Hol' de la península de Yucatán, tenen uns 10.000 anys d'antiguitat


Les restes d'un dels esquelets humans més antics trobats mai en el continent americà, pertanyent a un jove que va viure durant l'Era de Gel fa més de 10.000 anys, han estat rescatats d'una cova submarina situada a la península de Yucatán, a l'est de Mèxic, ha informat aquest dimarts l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) mexicà. El jove Chan Hol, com ha estat batejat pel nom de la cova submarina en què es trobava, va ser trobat fa més de tres anys per una parella de bussejadors alemanys i és el quart exemplar trobat a Amèrica d'un dels més remots predecessors de l'home, va apuntar l'INAH en un comunicat.

El seu rescat no ha estat senzill degut a que va ser "rescatat" a l'interior d'una caverna en la qual abunden estalagmites ia la qual només es pot arribar per intricats laberints inundats i completament foscos, a una profunditat de 8,3 metres.
Tot i això, "l'esquelet de Chan Hol va ser trobat en un 60 per cent de la seva totalitat, amb ossos representatius de les quatre extremitats, vèrtebres, costelles i crani, així com diverses dents", va assenyalar l'INAH.

Normalment, de les restes arqueològiques de tanta antiguitat només es pot recuperar entre un 20 o 30 per cent, de manera que els experts encarregats d'estudiar l'esquelet de Chan Hol han expressat la seva satisfacció.
.

Els antropòlegs físics de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) que ho van analitzar en superfície pensen que el cos va ser col locat a la cova durant una cerimònia funerària realitzada al final del Plistocè, quan el nivell del mar era 150 metres inferior i la cova en la qual es trobava formava part de la superfície terrestre.

Pobladors procedents d'Àsia
Segons Arturo González, especialista en paleobiologia de l'INAH, el descobriment enforteix la hipòtesi que el continent americà es va poblar a partir de diverses migracions procedents d'Àsia al final de l'Edat de Gel. I és que a la mateixa zona de coves submarines de l'estat mexicà de Quintana Roo s'havien trobat des de 2002 tres esquelets del mateix període. 
"Les ossades trobades en aquestes coves pertanyen a individus de grups preclovis i s'emmarquen dins de les escasses restes humans del Plistocè terminal americà, les característiques físiques s'assemblen a la gent del centre i sud d'Àsia, el que suggereix diverses migracions cap al continent ", va assenyalar González.

El primer dictamen de antropologia física, practicat pels antropòlegs físics Alejandro Terrazas i Martha Benavente, de l'Institut d'Investigacions Antropològiques de la UNAM, indica que es tracta d'un adult jove possiblement de sexe masculí. La posició en què es troba, cames flexionades a l'esquerra i braços estesos a banda i banda del cos, suposen una de les "novetats més interessants per estudiar", ja que fins aquell moment no s'havia trobat un esquelet en posició similar, han assenyalat les investigadores. 
Arturo González va assenyalar que en l'Edat de Gel la península del Yucatán va haver de ser una pastura desèrtica que amb els canvis climàtics es va convertir en selva.  Els humans que convivien amb Chan Hol acudien a les coves a refugiar-se de la intempèrie i buscar aigua, va afegir en el comunicat emès per l'INAH.
Mèxic DF (EUROPA PRESS)

21 d’ag. 2010

Arnau Mir de Tost, El Cid de les Terres de Lleida

Arnau Mir de Tost és el personatge històric més important de l’alta edat mitjana a les Terres de Lleida.
Tot i que no hi ha imatges de la seva figura, el territori conserva vestigis de les seves gestes en els que fa mil anys eren els seus dominis.
Arnau Mir de Tost va néixer poc després de l’any 1000, als dominis de Tost, centrats en una vall força desconeguda actualment de l’Alt Urgell. La seva família, pertanyent a la poderosa jerarquia del comtat d’Urgell, li garantí formació i posició, que el jove noble aprofità excel•lentment. Orfe de pare, de ben jove aviat tingué un important paper a la cort comtal d’Ermengol II. L’any 1031 va prendre per muller Arsenda, també de llinatge noble.
Després del matrimoni, la parella va marxar cap a la frontera amb la intenció d’establir-s’hi. Arnau Mir, jove i emprenedor, volia aprofitar la debilitat dels sarraïns, que després de cruentes guerres civils havien perdut el poder del califat, deixant un panorama de regnes de taifa aïllats i debilitats.
Arnau Mir de Tost i la seva decidida esposa compraren al comte d’Urgell el llavors humil castell de frontera de Llordà. Allí establiren la base de l’empresa de conquesta. Arnau Mir transformà el castell de Llordà en la fortalesa més poderosa de la Catalunya comtal, i l’emprà com a eficient màquina de guerra per preparar les seves operacions contra Al-Andalus.
En poc temps assolí el ple control de la Conca Dellà i arribà als contraforts del Montsec. Ben aviat comprengué que la clau de volta del sistema defensiu andalusí era la poderosa alcassaba d’Àger. Així doncs, amb resolució i perseverança, expugnà la vila d’Àger per dos cops, ja que davant la bel•licositat andalusina, que sabia de la importància d’Àger, hagué de reconquerir-la als sarraïns.
Un cop esvaït el perill musulmà, Arnau Mir, nomenat senyor d’Àger pel comte d’Urgell, es va lliurar a una febril tasca de repoblació i ordenació del territori conquerit. Va fortificar la vall i va atreure, mitjançant avantatjoses cartes de població, nous contingents de gent a la frontera. Fou el responsable de la repoblació i l’estructuració del Pre-pirineu lleidatà.
El Montsec esdevingué l’eix vertebrador de les noves terres incorporades per Arnau Mir de Tost a la Catalunya comtal. Els dominis d’Arnau Mir, bastits manu militari, s’estenien des dels castells de Vallferosa i Biosca al Solsonès, passant per l’alta Noguera, en llocs com Montmagastre i Artesa de Segre, resseguint a banda i banda del Montsec cap a Àger, fins a internarse en l’occidental Montsec d’Estall, arribant als castells de Purroi i Llaguarres.
Més de trenta castells i nombroses possessions agràries conferiren a Arnau Mir de Tost la condició de vescomte, senyor d’un poderós Estat dins el comtat d’Urgell. No en va, Arnau Mir, senyor de la guerra, es convertí en la principal espasa de la Catalunya comtal. A causa de la seva provada capacitat militar, i d’una fama que ja s’estenia fins a la Santa Seu, es va erigir en el general dels exèrcits confederats d’Urgell i Barcelona. Sota la bandera del comtat de Barcelona conquerí les importants viles de Camarasa i Cubells. I fou llavors, en el cimal de la seva fama, que veié la possibilitat de fer realitat un ambiciós projecte: conduir una expedició conjunta de les hosts cristianes per conquerir la poderosa ciutat andalusina de Barbastre.
Després d’aconseguir el ple suport papal, l’any 1064 liderà els exèrcits d’Urgell en el que fou la primera croada de la història, molt abans que la primera croada a Jerusalem del 1099. Malgrat que Barbastre fou capturat, la reacció andalusina el recuperà, i li costà la vida a Ermengol III, comte d’Urgell. Arnau Mir de Tost vetllà pel comtat d’Urgell fins a la majoria d’edat del comte Ermengol IV.
L’any 1072, després de pelegrinar a Sant Jaume de Galícia, redactà el seu important testament. Just abans d’emprendre el darrer viatge, el poderós cavaller urgellenc lamentà profundament que la vida no li hagués donat més dies per poder conquerir les somiades ciutats de Balaguer i Lleida, encara a les mans dels sarraïns. Temut pels seus enemics, respectat pels seus amics, Arnau Mir de Tost basteix els fonaments catalans de les Terres de Lleida.


Jaume Fernández

LA SIGNATURA D’EN COLOM SEGONS RAMON LLULL

 
Llegeixo que Ramon Llull a l'Art Demostrativa atribueix valor a les lletres. Em posso en contacte amb l'amic Miquel Rius, especialista lul.lià a Viena i m'explica els significats:
  • A = Déu
  • S = ànima humana
  • X = lliure albir o predestinació
  • Y = veritat

També hi ha la figura "T" (principis), la "V" (virtuts i vicis) i la "Z" (falsedat) en l'Ars Demostrativa.
La "M" es l'única lletra de la signatura de Colom que no es una figura. En canvi si que apareix com a concepte dintre de les figures "A" (significant "justícia"),"T" (significant "igualtat" formant part d'una triada junt am "majoritat" i "minoritat"), "S" la voluntat amant o odiant, "V" orgull i "X" "defecte".
Encara que "M" sigui la única lletra que no es una figura, crida l'atenció que aquesta lletra estigui col•locada al mig i si Colom s'inspirà en Llull, el lloc seria adequat pel que signifiquen, "justícia" i "igualtat", com a conceptes que indiquen equilibri.
Elevant el concepte de justícia a categoria de figura, era possiblement una manera de donar expressió al seu desig de ser tractat "justament" per arribar a una situació d'"igualtat" i equilibri.
Posats a especular, parlant de enigmes, tenim que la teoria "M" sembla ser la teoria "divina" que ho explica tot, la teoria que uneix la de la relativitat amb la quàntica...
 
Noteu el detall que la "m" es l'única lletra que escriu en minúscula. Potser ho fa precisament perque Llull no la defineix.
Així doncs, hauríem d’afegir una nova teoria sobre la signatura d'en Colom, la que parteix dels coneixements lul·lians de l'Almirall.
 
M.Manubens (BCN)/Miquel Rius (Viena)

 

SOBRE ORENETES I RAT PENATS


LO RATPENAT Quan el rei Jaume I va decidir envair València i prendre-la als sarraïns, el fet va tenir un altre gran protagonista: el ratpenat.
Hi ha diferents versions sobre la conversió en símbol d'aquesta bèstia. La primera és que les tropes catalanes tenien el campament a Russafa, i dins la tenda del rei un ratpenat va trobar el lloc per dormir. Jaume I, en veure'l, no el va fer fora, al contrari: va manar que ningú el molestés. En agraïment, aquest ratpenat es va convertir en el súbdit més patriòtic de tots.
La història va anar així: una nit el rei es va despertar en sentir un forts cops de timbal. En llevar-se, va comprovar que les tropes sarraïnes estaven a punt d'atacar-los per sorpresa. Després de la batalla que va permetre recuperar el Regne de València, Jaume I va demanar que es localitzés l'autor dels cops de timbal. Sorprès, va descobrir que havia estat el ratpenat, llançant-se contra el timbal, qui havia donat els cops fins a despertar-lo, i va decidir posar la bèstia dalt de l'escut de la ciutat.
Una altra versió fa que el ratpenat es converteixi en un salvador directe. Diu la llegenda que l'animal es va interposar en el camí d'una fletxa que anava de dret al cor del rei durant la batalla de València. Llavors, Jaume I també va decidir posar la bèstia dalt de l'escut de la ciutat de València. FONT: WIKIPÈDIA


LA ORENETA
Una altra bèstia protegida és l'oreneta, que, en versió similar a la del ratpenat, també va fer niu a la tenda del rei quan havien acampat al Puig, a punt de marxar sobre Borriana, també al País Valencià. El rei Jaume I, en veure-la, va manar que ningú la toqués, i que no es desmuntés la tenda, fins que l'ocell i els seus pollets en marxessin volant, segons es narra al Llibre dels feits. Jaume I ha estat mil i una vegades il•lustrat, però realment ningú sap quina cara tenia ni com era. Si ens hem de refiar de les cròniques de l'època, quan era petit el rei en Jaume «fo lo pus bell hom del món», deia Bernat Desclot. Cepat i alt, alguns parlen d'una alçada de gairebé dos metres. El que sembla força clar, malgrat que en molts retrats no se'l pinta així, és que era ros. De tota manera, la mitificació de Jaume I el presenta als catalans gairebé com un superheroi de l'edat mitjana. L'aproximació artística de Perich, per il•lustrar la sarsuela rock de la Trinca, és més realista, segurament, i més pròpia del rei en la seva maduresa. Similituds a part, Jaume I ha estat reproduït en un whisky, en una falla valenciana i en contes, rondalles i llibres d'història per posar rostre a un personatge de llegenda. FONT: WIKIPÈDIA


El rat penat apareix en els escuts de les capitals catalanes : Palma, Barcelona i València). Es un simbol distintiu de Catalunya.
La oreneta era el simbol dels Câtars, encara avui en dia l'imatge de la Mare de Dèu de Queralt la du en una ma. Quan s'amaga, quan es de nit, una oreneta es un rat penat. Els rat penats viuen a les coves de salnitre. Amb el salnitre es feia la porvora. Jaume I agraeix la porvora per conquerir Vàlencia.
       
Podriem dir dons que l'oreneta es el simbol de pau, i el rat penat el simbol de guerra. I, per a rematar-ho, un rat penat es un drac. Per aixó Gaudi fa servir indistintament rat penats o dracs

LA BANDERA NEGRA




La bandera negra ja apareix en la defensa de Gal•lipoli per part dels almogàvers. Ramon Muntaner l'esmenta en la defensa de la ciutat en el capítol LVII de la seva crònica. En aquest temps simbolitza lluita fins a la fi.
Més tard també es fa servir en la guerra dels segadors i es pot apreciar en l'himne original dels segadors:
"-On es vostre capità?
Aont es vostra bandera?

Varen treure´l bon Jesus
Tot cobert ab un vel negre.

-Aquí es nostre capità
aquesta es la nostra bandera.

A les armes, catalans
Qu'ens han declarat la guerra!"

La tornem a trobar als inicis de la guerra de successió quan el 1705 fou hissada la bandera a Barcelona, al castell de Montjuïc. A la bandera portava escrit el lema: "Mort o els nostres privilegis conservats" .
A Cardona també trobem els regiments reclutats com feien ensenya de la bandera negra.
En el setge de Barcelona de 1714 la bandera negra onejà a causa de que ja no quedaven quadribarrades a la ciutat i el seu lema era: "vèncer o morir". Fins hi tot hores abans de que les tropes borbòniques ocupessin totalment la ciutat els soldats supervivents agafaven mocadors negres de les dones o teixits tacats de sang ennegrida a causa del pútrid per simbolitzar la bandera negra.
Més tard (als anys 20) un moviment separatista català s'anomenava: "bandera negra". Aquest moviment atemptà contra Alfons XIII, i aquest intent fallit i s'anomenà "el complot del Garraf".

font : wikipèdia

20 d’ag. 2010

ELS LLORIA I LA BANDERA DE LA MARINA DE GUERRA CATALANA



Els Lauria,catalanitzats després Lloria i Lluria: Relació amb l’antiga bandera de la marina catalana.


Instat a desenvolupar més àmpliament el tema de l’antiga bandera de la marina catalana, aportant el que se per transmissió oral o per la lectura de les memòries de navegants d’excepció, amb els que d’una o d’una altra forma he estat sortosament relacionat, tractant a més d’establir relació entre el que com explico coneixia i el que historiadors investigadors del tema han publicat i, exposant finalment les meves conclusions, he cregut necessari fer aquest comunicat, per als membres de la Confraria a la que m’honoro de pertànyer i per aquells interessats del tema que vulguin estar informats i fer-se una idea real del fets.

Per determinar el desenvolupament històric de la família del Llúria, i la seva connexió amb l’antiga bandera de la marina catalana, he cregut oportú consultar a diferents autors que donessin informació sobre, la nissaga, la heràldica, la època i el seu context, consultant prestigioses publicacions com la Gran Enciclopèdia catalana, l’Historia de la marina catalana, l’historia de Catalunya, les Arrels de Catalunya, Memòries i apunts dels següents senyors:

Josep Maria Benet i Jornet

Maurice de Brossard

Maria Mercè Costa

Antoni-Lluc Ferrer

Armand de Fluvià

Arcadi Garcia i Sanz

José Giménez

Josep Mercader

Ramon Muntaner

Ferran Soldevila

Oriol Verges


Nissaga dels Lluria

Dintre de l’extensa família dels Lauria o Lloria o Lluria en el esdevenir del temps, no tots el membres, que de línia directa han mantingut el cognom, tenen a veure amb el tema que ens ocupa.

En primer lloc faré un succinta relació, a continuació passaré ha estudiar a aquells Lluria que han tingut a veure amb el tema principal, que es la relació heràldica amb l’antiga bandera de la marina catalana.


L’evolució del cognom i la nissaga dels Lauria
Roger de Lauria
Es molt probable que el cognom sigui d’origen toponímic, doncs el primer personatge que te a veure amb nosaltres és el cavaller calabrés dit en Roger, de la localitat de Lauria en el Basilicat. No es coneix la data de naixement però sembla molt probable que morís a la batalla de Benavent l’any 1266.
Malgrat tot no es inversemblant la teoria de que el topònim vingui de la senyoria i que la població agafés el nom del seu natural senyor.
Era amic i servidor d’en Manfred I de Sicília.
Casat amb Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança i senyora de la Vall de Seta al Regne de València.


Roger de Lauria o Lloria i D’Amichi, l’almirall
El personatge clau del nostre estudi.
Nat a Escalea de Calabria l’any 1250 i mort a València1305.

Fill de Roger i Bella i casat amb Margarida Lancia en primeres núpcies i amb Saurina d’Entença en segones.

Va servir als reis, Jaume I, Pere II, Alfons II, Jaume II, Frederic II, durant els seus regnats i en alguns casos durant l’època en que foren infants o prínceps i participaren en accions bèl·liques.

Fou nomenat almirall de la flota catalana al 1283.

Fou nomenat almirall de la Santa seu l’any1297 com a títol més aviat honorífic.
 Fills de l’Almirall foren:
Beatriu de Lloria i Lancia (Mare d’Alfons Roger de Lloria).
Jofredina de Lloria i Lancia
Hilaria de Lloria i Lancia (Baronessa de Lauria i comtessa de Marsico i mare de Ruggiero Sanseverino i Lauria comte de Mileto).
Rogeró de Lloria i Lancia (Baró de Cocentania, mort als 22 anys quan anava a despossar-se amb la filla natural del rei de Nàpols; testà a favor del seu germà Berenguer).
Berenguer de Lòria i d’Entença (L’hereu dels Lloria per testament i per ser el més gran dels barons; Almirall i capità de la Companyia catalana de l’orient).
Robert de Lòria i d’Entença
Carles de Lòria i d’Entença

Els Lloria de Grècia
Joan de Lloria

Fill d’en Joan de Lloria i d’Amichi; Fou resident a Grècia als ducats de Neopatria i Atenes i inicia la branca dels Lloria a Grècia, Lloctinent del seu germà i Veguer de Tebes; mort a Tebesprobablement al 1381.


Roger de Lloria

Altre personatge d’interès que es confon a vegades, amb l’almirall, les seves gestes com a cap de la Companyia catalana de l’orient formada en part per almogàvers, son evidents i va gaudir de notable fama.

Fill d’en Joan i resident a Tebes.

Mariscal de la companyia catalana i Vicari dels ducats.

Cap de la revolta contra el lloctinent Pere de Pou, l’any 1362.

Absolt dels càrrecs, fou anomenat com a recompensa oficial major i vicari general de les Terres d’Orient.

Hàbil polític conreà l’amistat del poderós soldà Murad I de Turquia, amb el que va signar pactes i segellar aliances.

Mort a Tebes el 1370.



Els seus fills foren:
Joan de Lloria
Francesca de Lloria

Els Lloria de Sicília
Joan de Lloria i d’Amichi

Els seus fills foren:

Roger de Lloria

Nicolau de Lloria Pare de Isabel de Lloria Comtessa de Geraci.

Nicolau i els seus fills abandonaren Grècia a la pèrdua d’Atenes 1388, i s’instal·laren a Sicília.
Anys més tard de nou apareixen els Lloria com a oficials reials, el més destacat fou:
Roger de Lloria anomenat el Puntignano
Capità de la companyia catalana reconstituïda, lluità contra els grecs i reconquistà Tebes en poder del gascons de Navarra, aliats del grecs.
Tingué un germà anomenat Antoni i es creu que eren fills de Perelló de Lloria, a la vegada fill natural de l’almirall a la seva vellesa.

La darrera Loria
Maria Roger de Lloria
El darrer membre de la família en línia de consanguinitat fou Maria Roger de Lloria i de Maguerola, abadessa de Vallbona morta l’any 1714.
Son actuals dipositaris de bens i cognom els marquesos de Bàrcena que es van passar a dir Borràs de Lloria.
El cognom a sofert variacions en el transcurs de més de 700 anys i trobem variants que son Lauria, Lloria, Lluria i Roger de Lluria no descartant d’altres alternatives gregues i italianes.


Els Roger de Lloria objecte especial de la comunicació
Roger de Lloria, l’almirall
1250: Neix a Escalea de Calaria, fill de Roger de Lauria i Bella d’Amichi.
1262: Acompanya a la seva mare a Monpeller per assistir a la boda de l’infant en Pere.
1269: Forma part del seguit de l’infant en Pere durant la visita d’aquest a Toledo i Madrid.
1270: Rep d’en Jaume I la copropietat amb la seva mare de la vall de Seta a la Cocentaina.
1273: A instància de l’infant en Pere es armat cavaller i maridà amb Margarida Lancia.
1276: Jaume I el nomena alcaid de la Cocentaina i el faculta per repoblar-la.
1278: Pere II, ja rei l’hi dona la prerrogativa per nomenar oficials a la Cocentaina i Alcoi i es nomenat substitut del procurador general de València.
1282: Acompanya al rei a les campanyes d’Àfrica i Sicília.
1283: Es el primer cavaller del anomenats “Els quaranta del rei” que signaren el desafiament contra Carles I de Nàpols.
1283: El rei el nomena almirall.
1283: Custodià a la reina Constança i als seus fills a Sicília.
1283: Obtingué la ressonant victòria contra els angevins a Malta i ocupà l’Illa i l’annexionà a la corona.
1283 i 1284: Derrota al front de l’esquadra de galeres, naus i lenys als angevins a la badia de Nàpols i fa presoner al príncep de Salern, que enviat a Catalunya servirà per obtenir la llibertat de Beatriu germana de la reina Constança, presonera dels napolitans.
1284: Acompanyant del infant Jaume a les campanyes del sud d’Itàlia, feu una expedició a Gerba antiga possessió del sicilians els derrota i ocupa l’Illa per formar part de la corona.
1285: Alfons II li’n donà la investidura de senyor. Es molt probablement el moment en que les armes del Lloria passen de tenir dues barres d’argent horitzontals sobre camp d’atzur a tenir en diagonal descendent tres barres d’atzur sobre camp d’argent, s’especula que el motiu fou l’ennobliment del cavaller al ser anomenat senyor d’aquí que el camp varií i s’ennobleixi, encara que en essència manté els elements del escut vell.




Es també molt probable que al ser l’estendard de forma quadrada per figurar com a ensenya de les galeres la diagonal fora la forma més adient.
1285: El rei en Pere II el crida davant l’invasió francesa, reuneix les seves naus i derrota als francesos per mar a les illes Formigues, ocupa els ports naturals de Roses i Cadaqués i inicià la persecució per terra fins a fer-los retirar-se fins al coll de Panissars.
1285: Lluitant a Mallorca amb el seu estol de galeres en ajut de l’infant Alfons, rep la noticia del seu natural senyor i amic el rei en Pere, assisteix a la coronació d’Alfons.
1286: Nomenat valedor, porta la trista nova a l’infant Jaume que es coronat rei de Sicília.
1286: Aconsegueix que Jaume i Alfons signin un pacte d’ajut militar del que es nomenat dipositari.
1287: Fa una incursió a la Provença.
1287: Efectua amb les seves naus una incursió al mar de Sicília i pren la ciutat d’Agosta.
1289: Derrota a la flota francesa, el rei de França es veu obligat a demanar una treva a la que es sumaren els sicilians, la signatura tingué lloc a Gaeta.
1291: Després de fer incursions pel nord d’Àfrica torna a Catalunya i poc després mor el rei Alfons.
1292: Acompanya a l’infant a la seva coronació com a Jaume II.
1292: Maridà en segones núpcies amb una joveneta que no arribava als vint anys, Saurina d’Entença. Els beneficis reials com a regal de noces d’interès per a la corona l’enemisten amb Bernat de Sarrià, amb qui mantindrà un llarg litigi.
1292: Forma part del seguit del rei a les vistes amb Sanç IV de Castella per pactar el matrimoni d’aquell amb la infanta Isabel.
1292: A Calataiud en unes justes venç al cavaller murcià Berenguer Arnau.
1292: Enviat a Sicília pel rei Jaume II per tal d’ajudar a l’infant Frederic, recupera tots el territoris i efectua unes expedicions a les illes gregues.
1295: Participà a les negociacions que portaren a la avantatjosa pau d’Anagní.
1295: S’oposà a la cessió al papa Bonifaci VIII de l’illa de Sicília que proposaven aquest i el rei Jaume, aportà les seves naus a Frederic que va ser coronat rei pels sicilians.
1297: El rei Jaume trenca els pactes amb la Santa seu i Bonifaci fa presoner a l’almirall.
1297: Aconsegueix fugir i reunir-se amb la seva esquadra. Ajuda al rei, i el Papa a de signar capitulacions, anomenar a Roger almirall de la flota pontifícia, amb plens poders i retornar a Catalunya tots els territoris ocupats durant els pactes.
1303: Les seves tropes passaren a formar estol distingit de la Companyia catalana d’orient. Mantingueren tan la flota com les tropes de terra, l’estendard i foren capitanejats pel seu fill Berenguer i més tard Pel fill de Joan de Lòria de nom tambe Roger.
1304: Recuperà Tivissa després d’un llarg plet contra Guillem d’Entença.
1305: Mor a València i per exprés desig, es enterrat a Santes Creus al peu de la tomba del seu gran amic i rei Pere el Gran.


Roger de Lloria, el mariscal de la Companyia catalana de l’orient formada en part també per almogàvers
Fill d’en Joan de Lloria, nat probablement a Neopatria al voltant de 1321, encara que no es pot assegurar de forma absoluta, sembla que es molt probable, i mort lany1370.
1354: Mariscal de la Companyia catalana.
1362: Capitanejà la revolta contra el lloctinent Pere de Pou.
1362: Vicari governador dels ducats.
1363: Feu aliança amb el soldà Murad I i conquerí de nou Atenes en mans del venecians.
1364: Donà la pau als territoris de nou reconquerits, amb aliances y pactes.
1365: Anà a Venècia i obliga a la Serenísima a pagar despeses de guerra i a firmar prioritats i acords comercials.
1365: Frederic III l’absolgué del fets d’en Pou i l’anomenà oficialment vicari de totes les terres de Grècia els ducats d’Atenes i Neopatria i la ciutat i província de Tebes.
1367: Restablí tots els territoris a la corona de Catalunya.
1367: Ennoblit a la senyoria ocupà el castell d’Estir per compra a Ermengol de Novelles.
1370: Mort a Tebes


Confusió històrica

Es molt freqüent la confusió entre els dos Roger de Lloria, probablement per desfiguracions de la nostra historia a la que tan freqüentment estem acostumats, tots dos son de la mateixa nissaga encara que evidentment ni tan sols coetanis


Alguns breus apunts històrics

Els almogàvers
Els almogàvers eren soldats de fortuna dels que es te noticia des del segle XIII, al servei del regnes ibèrics, contractats per defensar fronteres i fer incursions als regnes de tahifes.
Eren probablement en el seu inici gent de les terres de Conca, tropes d’infanteria enquadrats en disciplinades unitats els seus caps rebien el nom d’adalils i almugatens, noms evidentment d’origen àrab. Ells mateixos disposaven l’intendència i fabricaven les seves armes, per altra banda ben simples encara que no menys eficaces, en el sarró portaven menja per dos o tres dies, anaven armats de coltell, llança i dards. Vestien la gonella, camisa molt curta, polaines i avarques de cuir. La frugalitat, la resistència i l’agilitat eren les seves millors armes en però.
S’extingiren a les darreries del segle XV amb les empreses marítimes de Sicília i Sardenya.


La Companyia catalana de l’orient
La Companyia catalana de l’orient neix al voltant de 1282 i fou reclutada per Pere II i enviada a lluitar a Sicília.
Nodrida per almogàvers que procedien no ja de la serra de Conca si no més aviat de gent de la frontera del sud, d’Alacant i Múrcia i també per unitats de diferent procedencia i especialitats militars.
El moment culminant de la Companyia es situa als voltants de 1302, comandada per l’alemany Roger de Flor, el seu cognom, Blume, es va traduir al català, portant com a lloctinents a en Berenguer d’Entença i Bernat de Rocafort.
La companyia s’assentà als comtats de Grècia a partir de 1319.
La companyia Catalana va quedar reduïda a l’esquadra del Lòria única flota al servei de Catalunya, no es d’estranyar doncs que la marina de guerra catalana arbores l’estendard del Lòria.
Donada l’anomenada de la Companyia, constituïda a les seves darreries, quasi exclusivament per almogàvers,
Aparegué de nou amb les seves banderes, encara que fruit d’un reclutament de la Generalitat entre els joves catalans els anys de 1640 i 1652 en la guerra contra Felip IV.
De 1793 a 1795 aparegué durant la Guerra Gran.
L’any 1810 va de nou ser reconstituïda per la Junta superior de Catalunya durant la guerra del francès.
Com a argument patriòtic fou ben utilitzat fins al segle XIX amb la renaixença.


Aclariment sobre les diferencies conceptuals d’escut, armes, camp, penó, estendard i bandera.

L’escut adopta formes semblants a la que en justes i batalles empraven els cavallers.

Les armes seran els dibuixos de formes geomètriques o representatives simbòliques en funció dels fets que han donat lloc a l’atorgació que el rei, mitjançant el patge d’armes, ha fet a un cavaller. Sigui per diferents fets o per unions matrimonials, els escuts d’armes poden tenir més d’un dibuix que representa als fets o famílies unides.
El camp es el fons sobre el que es pinten els signes o símbols, els camps d’argent i d’or son els que representen més vàlua i els esmaltats d’atzur, sinople, guls, sable o pardí els de menor categoria.
Com a regla general el camp te més superfície que els símbols.
No més queden representats dos metalls l’or i l’argent i a canvi els quatre esmalts, blau que se’n diu atzur, verd que es el sinople, vermell que son els guls, negre que es el sable i se’n diu pardí quan la figura que es representa es fa amb els seus colors naturals com correspondria a un arbre, una casa, un ocell, ...
El penó o pendó es una bandera que es penja en sentit vertical en lloc d’horitzontal, es fixada a una petita verga, els penols de la qual estan units a la galeta del pal mitjançant un peu de gall. Altre variant es referida a un pal amb un pic horitzontal a la part superior estan unida la bandera al pal i al pic.
Estendard, bandera que acostuma a no tenir les relacions alt llarg de 2 x 3, això malgrat tot, no es regla fixa.
Representa a un estament a un cos d’exercit o a un cap militar encara que es aplicable a d’altres societats o als seus caps.
La bandera, que fora de molt rares excepcions es de forma rectangular, guarda la proporció 2 x 3, representa normalment a un estat, a una nació, a un cos d’exercit, a un estol, a una corporació, ...
Unides directament a un pal o hissades mitjançant una drissa onegen horitzontalment.
Quan una bandera compleix la condició de tenir la proporció esmentada de 2 x 3 se’n diu quadra, si la part exterior esta tallada en forma de dues puntes rep el nom de corneta, si la proporció es de 2x2 quadrada, si es de forma triangular allargada més o menys, gallardet i si el triangle es equilàter o quasi, gallardetó.


Heràldica de les armes dels Lluria
Consta que les armes del cavaller Roger de Lauria, tan a l’escut com la bandera o estendard estaven constituïdes per dues barres horitzontals d’argent sobre camp d’atzur.
L’any 1285 Alfons II li’n donà a en Roger de Lloria, l’investidura de senyor. Es molt probablement el moment en que les armes del Lloria passen, de tenir dues barres d’argent horitzontals sobre camp d’atzur a tenir en diagonal descendent tres barres d’atzur sobre camp d’argent, s’especula que el motiu fou l’ennobliment del cavaller al ser anomenat senyor d’aquí que el camp varií i s’ennobleixi, encara que en essència manté els elements del escut vell.
Es també molt probable que al ser l’estendard de forma quadrada per figurar com a ensenya de les galeres la diagonal fora la forma més adient.
Trobem referències al fet de que la casa de Barcelona dita posteriorment de Catalunya i Aragó o d’Aragó i Catalunya, no disposava de vaixells que fossin de la seva propietat i en tot cas, el nombre d’unitats era ben petita, els estols o esquadres, especialment de galeres eren propietats del seus armadors que actuant com a cors, participaven en accions armades que podien portar certs beneficis.
Cal dir que Maria Mercè Costa assevera que l’estol era d’en Roger de Lloria i que Arcadi Garcia parla de la marina catalana sense esmentar-ho.
Ara be, es evident que segons podem llegir el moment cabdal de la historia que comentem, es la batalla de Nicodemo, probablement ningú està més autoritzat que l’Arcadi Garcia per parlar del tema i en el corresponent apartat de la seva Historia de la marina catalana, ens diu que sols la galera del rei Alfons II arborà avant d’entrar en combat la bandera de les barres, cal pensar que es tractava de la bandera de les quatre barres, per diferenciar-se de les altres naus, això per tant permet aclarir que la resta dels navilis, l’estol d’en Roger de Lloria, portaven la bandera o estendard de les tres barres d’atzur.
Per tant la marina de Catalunya arbora la bandera de les tres barres d’atzur com a mínim en el període de 1270 a 1390.
Armand de Fluvià cita que l’any 1303 les tropes d’en Roger passaren a formar estol distingit de la Companyia catalana d’orient. Mantingueren tan la flota com les tropes de terra, l’estendard de la companyia fou el dels Lloria, foren capitanejats pel seu fill Berenguer i més tard Pel fill de Joan de Lloria de nom també Roger.
Així doncs des de el moment que l’Estol dels Lloria, passa a formar part de la companyia i que aquesta sols conta com a esquadra, les galeres i naus de transport dels Lloria, l’estendard es bandera de les naus catalanes a orient com ha estat a Catalunya.
Després adoptaran la bandera de les tres barres en les successives mobilitzacions de1640,1793 i 1810.
En Josep Mercader, Comandant de la defensa de Costes de Barcelona l’any 1937 a Miramar de Montjuïc afirma que la bandera dels Lluria encara que per poc temps, fins a la unificació de l’exercit popular, va ser arborada pels vaixells de vigilància. Això es corroborat per en José Gimenez, Capità de la Marina Mercant embarcat als Pailebots que mantenien la comunicació amb les Illes.
Consta, segons Maurice de Brossard que les naus a la Mediterrània empraven com a bandera distintiva la del seus armadors fins a confondre, aquest estendard amb el de la ciutat, gremi o institució, que tenia prerrogatives per fer-ne us.
La bandera de Sant Marc. Que fou i es de la ciutat de Venècia, era en els seus començaments sols de l’arquebisbe i la seva catedral, més endavant fou també dels estols venecians al ser la serenísima qui armava les naus, tot i ser una república va prendre l’estendard del símbol de l’evangelista en or sobre camp de guls.
La senyera, quatre barres de guls sobre camp d’or, bandera de Catalunya, encara que amb els anys ha estat així, en principi corresponia als comtes de Barcelona, els de Montcada portaven set perles d’or sobre camp de guls i els d’Urgell un escut escaquejat de sable i argent i després al fer-se tributaris de la casa de Barcelona afegiren les quatre barres de guls en quatre quarters en diagonal, col·locats de forma alternada.
El poble de Catalunya en els seus principis arborava la bandera de Sant Jordi i els ciutadans de Barcelona el penó de Santa Llúcia.
L’escut i la Bandera de la ciutat de Barcelona al tenir els seus comtes l’hegemonia i vassallatge del altres comtats va establir-se al estil de Roma S.P.Q.B. “Senatus et populusque Barcino” i per tant va crear una bandera de quatre quarters en els que s’alternaven les creus de Sant Jordi i les quatre barres de la casa de Barcelona, com a símbol de que el poder era compartit pels comtes i el seu poble.
Tot això serveix per aclarir que, era natural que com en altres casos, es convertís la bandera d’estol de la família dels Lloria, en l’habitual que s’utilitzava com a bandera del col·lectiu, reservant-se pels comtes-reis l’ús de la senyera.
Tinguem present que l’historia de la nostra marina es l’historia del cors, doncs no eren els comtes qui armaven l’esquadra, si no que contractaven a armadors interessats en el rendiment probable al crear les esquadres, fet que sol en comptades ocasions variarà.
Quan en anys i lleves posteriors es crea un estol armat, es natural que es tornés a arborar el pavelló de les barres d’atzur. La darreria i ja en el segle passat, tenim la darrera ocasió en que va utilitzar-se.
Es ben cert que no queda consignat en el llibre del consolat de mar, que fos utilitzada la bandera del Lluria com a bandera de la marina catalana, però aquí cal considerar el extrems següents:
El llibre va començar a compilar-se al les darreries del segle XIII i que no es va publicar fins al XV.
Es evident que descriu totes les qüestions comercials i també aspectes referits a preses i combats, però referint-se sempre als perjudicis i beneficis que poden esdevenir.
Que en lloc indica res pel que fa a banderes o estendards.
Que ni tan sols parla de la senyera.
Caldrà entendre que la marina mercant, no tenia excessiu interès per aquestes qüestions i que en tot cas la bandera correspondria a l’armador cosa que abundaria en els criteris exposats, i avalaria el criteri de l’utilització de la bandera o estendard que tradicionalment havia estat utilitzada.
Per altra banda la bandera apareix a escuts i banderes nacionals de repúbliques sud-americanes a les que els catalans contribuïren d’una o altre forma a la seva independència i abolició de l’esclavitud


Barcelona novembre del 2000
Pep Bermejo


Post Escriptum
Havent demanat algunes confirmacions al Ministeri de Defensa, em fan saber que, per una banda, els extrems demanats no corresponen als seus arxius, han tingut l’amabilitat de donar-me informació que, d’alguna manera ve a complementar el que ja hem dit al llarg de la comunicació.
Dins l’exèrcit de terra existeix una unitat, la segona bandera paracaigudista anomenada “Roger de Lauria”, que aquesta unitat té com a estendard la bandera dels Lluria de les tres barres d’atzur sobre camp d’argent.
De nou ve al cap la confusió històrica en la que ens movem. Els dos Roger de Lloria, l’almirall i el mariscal, es confonen en la mateixa persona, doncs, entre les accions bèl·liques atorgades segons m’expliquen, està la batalla al Nicodemo, que correspon evidentment a l’almirall i per altra banda, la divisa de l’esmentada bandera paracaigudista és, curiosament en català: Desperta ferro!.
Ve a corroborar aquesta informació del Ministeri de Defensa el fet de la implicació històrica de la relació entre la bandera de la casa dels Lloria com a bandera de la nostra marina i com a bandera en el segon període de la Companyia Catalana de l’Orient, època en que en Roger de Lloria (el mariscal) comandava la companyia.
La primera època, sota el comandament d’en Roger de Flor com a cognom catalanitzat de l’alemany Blume, l’estendard de la companyia corresponia a les armes del seu cap.
He trobat versions d’aquesta bandera. La primera d’una rosa d’atzur sobre camp d’argent i la segona d’un llis d’atzur sobre camp d’argent. Aquesta segona sembla tenir un fonament històric més probable.