historiador nega l'existència de l'Escola de Sagres

Pestana Ramos: "No hi ha proves, tals com elements arqueològics o documents originals, que puguin provar l'existència d'una escola de Sagres"
L'escola de navegació en Sagres mai va existir, ja que només un mite construït pel fervor nacionalista de la historiografia portuguesa del període romàntic del segle XIX. La tesi és de l'historiador brasiler Fábio Pestana Ramos, en el seu últim llibre "Per mars mai navegats", resultat de dos anys de recerca en diferents biblioteques de Portugal i Brasil.

"No hi ha proves, tals com elements arqueològics o documents originals, que provin l'existència d'una escola de Sagres", va dir a l'agència Lusa l'historiador, nét de portuguesos de l'illa de Madeira. El Dr. Pestana Ramos va fer èmfasi en que la anomenada escola de Sagres, suposadament creada per l'Infant D. Henrique per a desenvolupar tecnologies nautiques, es basen únicament en una font anglesa: "De fet, les cites es basen en un únic mapa d'un pirata anglès que registrà alguness construccions al Sagres de l'època, res a veure amb l'existència d'una escola de navegació", afirmà.

Al segle XIX, l'historiador portuguès Oliveira Martins, hauria utilitzat l'existència de Sagres "en la construcció romàntica d'una identitat portuguesa que incloia un ampli domini de les tecnologies nautiques". "De fet, existí nomès la introducció d'algunes disciplines nàutiques a l' Universitat de Lisboa per l'Infant D. Enric", va dir l'historiador.

Tesis ja defensada amb anterioritat
La tesi de l'inexistencia de Sagres ja fou defensada també per l'historiador brasiler Thomaz Marcondes de Souza, el 1953, i el portuguès Luis de Albuquerque el 1990.
El llibre de l'historiador brasiler, encara sense previsió de llençament a Portugal, , aborda l'aventura de les navegacions a vela, i la motivació dels portuguesos a embarcar-se, la difícil vida en les travesses i l'arribada a l'Àfrica, Índia i Brasil.

Tempestes, boires i naufragis creaven un infern a bord, amb una lluita desesperada per la supervivència, i el desembarcament en territori desconegut també representava un gran perill.
L'historiador va assenyalar que era comú utilitzar nens als vaixells, atesa la manca de mà d'obra adulta, fins i tot per als treballs més pesats. Com eren un signe de mal auguri, les dones viatjaben disfressades d'homes, que no evitaba el succès de violacions, sovint col lectives. "Una dona a bord ha estat sempre un focus de tensió, causant grans inconvenients, enmig d'una majoria de tripulació d'homes, potser per això era considerat un símbol de la mala sort", va dir.

Moltes dones violades col lectivament per un grup d'homes van ser declarades culpables del delicte d'incitació, i empresonades en bordells, poc després d'arribarr al Brasil. "Per aquesta raó, moltes dones violades col.lectivament preferien no informar sobre el fet, per a no córrer el risc de passar la resta de les seves vides tancades en un bordell", va dir.
La majoria dels embarcats satisfeien els seus desitjos sexuals amb altres homes, en relacions consumades per la força o la jerarquia, la qual cosa exigia als més humils a satisfer els desitjos dels superiors.

Brasil no era l' imatge del paradís
L'historiador manté la tesi que, contràriament al que la historiografia tradicional, on Brasil es considerat com el "paradís, la terra d'oportunitats" pels portuguesos, afirma. "Brasil era un infern, un purgatori, on van ser enviats als exclosos de la societat portuguesa, com prostitutes, gitanos i esclaus que van escapar a la vida servil".
La visió d'un paradisíac Brasil també és part de la construcció històrica d'una identitat brasilera, un procés similar al que representa el mite de l'Escola de Sagres, a Portugal.

Per ser considerat un veritable purgatori, els portuguesos nascuts a Brasil, patien una gran discriminació al tornar a Portugal, principalment en els segles XVI i XVII. "Eren anomenats "reinol"', una mena de ciutadà de la segona clase, cosa que no passà amb els portuguesos que nascuts a l'Àfrica, per exemple ", va comparar.
Molts mariners van aconseguir sobreviure al naufragi i van anar a viure entre els indígenes al començament de la colonització brasilera, malgrat les malalties tropicals, una de les principals preocupacions dels portuguesos.

La descoberta de Brasil, per Pedro Álvares Cabral desmentida
L'historiador també rebat l'argument que Brasil va ser descobert per Pedro Alvares Cabral en 1500, a partir de l'anàlisi dels documents de l'època. "En la meva opinió hi ha una gran possibilitat que Brasil fos descobert per Bartolomeu Dias o un altre navegant portuguès, entre 1488 a 1497", afirma. "Aquest va ser un període d'intensa descoberta de les noves rutes marítimes, que no podien ser revelades per a que no caiguesin en mans d'anglesos o dels espanyols", va concloure.

http://ultimahora.publico.clix.pt/noticia.aspx?id=1364441

Palos versus Pals

Investigadores catalanes utilizan medias verdades para sostener que el viaje del descubrimiento de América de Cristóbal Colón partió de la costa de Girona. En este texto expongo los acontecimientos que rebaten dicha teoría
Cristóbal Colón da para mucho, y es normal en un personaje tan controvertido, pero lo que no se puede hacer es engañar, ni intentar falsear hechos históricos bien contrastados y mejor documentados. Sin embargo, hay algunos investigadores en el Principado de Cataluña que utilizando medias verdades y haciendo gala de una fantasía que desborda todos los límites van predicando que el primer viaje descubridor del Nuevo Mundo se inició en Pals (Cataluña) y no en Palos (Andalucía). El problema es que han conseguido cierta entidad entre los desconocedores de los hechos acaecidos inmediatamente después de la firma de las Capitulaciones de Santa Fe (17 abril 1492) entre los Reyes Católicos y Cristóbal Colón. Como digo, ya tienen adeptos y tampoco les falta apoyo mediático. Entonces, siguiendo mi línea de siempre, la investigación periodística, voy a exponer los eventos como realmente sucedieron para que los lectores puedan juzgar libremente.

En primer lugar dicen, mejor dicho, hacen decir al cartógrafo turco Piri Reis, autor del famoso mapamundi de 1513, que se obtuvo el testimonio de un marinero catalán que había participado en tres de los cuatro viajes colombinos, que habría dicho textualmente: «Llegamos primero al Estrecho de Ceuta y, después, habiendo recorrido cuatro mil millas...». Pero la verdad es que Piri Reis escribió algo diferente en la Nota V, en relación al primer viaje de Colón. Resulta que lo del «marinero catalán» es falso ya que se lee perfectamente esclavo español. Y veamos ahora la información facilitada a los turcos que apresaron al desconocido esclavo (sin duda un marinero) español: «Primero llegamos a la altura del Septe Bogazina (Estrecho de Ceuta, hoy en día llamado Estrecho de Gibraltar). Desde allí navegamos 4.000 millas...».
El caso es que afirmando que las naves de Colón llegaron primero al Estrecho de Gibraltar se intenta probar que habían salido de Palos, en el Mediterráneo, para después adentrarse en el Atlántico. Como maniobra de distracción es algo burdo y sin sentido. Y lo digo así porqué acto seguido veremos como se inició la gran aventura del Descubrimiento de América.

Lo describe muy bien Consuelo Varela [Textos y documentos completos, 1982, pp. 17 y 281].
Salida de Palos
Dice el Diario del Primer Viaje (1492): «Partimos viernes, 3 días de agosto de 1492 años de la barra de Saltés, a las ocho horas. Anduvimos con fuerte virazón hasta el poner del sol hacia el Sur sesenta millas que son 15 leguas; después al Sudueste y al Sur cuarta del Sudueste, que era el camino para las Canarias».
Jueves, 9 de agosto: «Hasta el domingo en la noche no pudo el Almirante tomar la Gomera y Martín Alonso [Pinzón] quedóse en aquella costa de Gran Canaria por mandato del Almirante, porque no podía navegar. Después tornó el Almirante a Canaria y adobaron muy bien la Pinta...».

Así que con el Diario del Primer Viaje en la mano queda claro que en seis días Colón llegó a la Gomera.
Para fijar conceptos, recordemos que Saltés se encuentra en la desembocadura de los ríos Odiel y Tinto, y cerca de La Rábida y de Palos. En cuanto al virazón cabe decir que es un viento que sopla del mar durante el día. El mismo Colón, en carta a los Reyes fechada en Granada en 1502, explica: «En el verano en Andalucía por muy cierto se tiene cada día después de ser el sol altillo la virazón, que es viento que sale del Poniente, es también muy suave y dura hasta la noche tarde».
Así que Colón al dejar Saltés navegó 60 millas hacia el Sur y después dio rumbo al SW hacia las Canarias. Pues bien, al haber navegado sesenta millas la flotilla descubridora se encontraba al través del Cabo Trafalgar, que con Punta Europa marca la parte norte del estrecho, mientras que cabo Espartel y Ceuta limitan el sur. Hay que recorrer, pues una distancia 100 kilómetros entre los meridianos de Punta Europa (5º 21' W) y Trafalgar (6º 02' W). Es decir, la flotilla de Colón no atravesó el Estrecho de Ceuta, sino que al hacerse a la mar desde la barra de Saltés lo dejaban por el costado de babor.

Y es que, además de convertir un esclavo español en un «marinero catalán» han realizado otro error tremendo. Svat Soucek [Piri Reis and Turkish Mapping after Columbus, The Nour Foundation with Azimuth Editions, London, 1996, p. 59] sí ha hecho una buena traducción de la larga nota escrita por Piri Reis en la parte izquierda del mapa. Lo que nos interesa dice así: «At first we reached the level of the Strait of Gibraltar», que ha de traducirse por «primero llegamos a la altura del Estrecho de Gibraltar...»

Volvemos al Diario del Primer Viaje, al 15 de marzo de 1493, y relata Las Casas: «Ayer, después del sol puesto, navegó a su camino hasta el día con poco viento, y al salir del sol se halló sobre Saltés, y a hora de mediodía, con la marea de montante, entró por la barra de Saltés hasta dentro del puerto donde había partido a tres de agosto del año pasado». Ya ven, seguimos en la desembocadura de los ríos Odiel y Tinto y tuvo que esperar Colón la pleamar para poder navegar hasta el puerto de Palos. ¿Qué tendrá que ver, me pregunto, el lejano Pals de Girona (Cataluña) con la realidad del puerto fluvial de Andalucía?
Villa y puerto de Palos

El histórico puerto de Palos, en Andalucía, prácticamente cambiado en la actualidad, es ahora conocido por los estudios realizados por el Departamento de Geofísica Aplicada de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Minas de Madrid y el Departamento de Arqueología de la Universidad de Sevilla. Estaba situado en el curso inferior del río Tinto, llamado en esta zona Canal de Palos, a cuatro kilómetros de la desembocadura en el Atlántico y confluencia con el Odiel.

Cuando se habla del Puerto de Palos, erróneamente, suele pensarse en un muelle, pero las ordenanzas municipales (1484-1521) dejan claro que las carabelas «aportaban a la ribera» donde se descargaban las mercancías y se procedía a la subasta del pescado. O sea, las actividades portuarias no se concentraban en un punto, sino que se repartían a lo largo de la orilla del río Tinto.
Estamos, pues, refiriéndonos a un puerto interior o fluvial, fácil acceso al mar y resguardado de vientos y de piratas. En el primer tercio del siglo XV recalaban allí naves inglesas, bretonas, flamencas e italianas. Las carabelas fondeaban en el centro del río donde la profundidad era suficiente para sus calados y pagaban los derechos de anclaje correspondientes. La carga y descarga de mercancías, al igual que en otros puertos peninsulares españoles, se realizaba en pequeñas barcas «amarrando en la ribera».

En Palos había instalaciones que facilitaban las operaciones, conocidas con el nombre de Alota y que era un edificio para bodegones y almacenes. Otra importante infraestructura de Palos era el astillero, en donde los maestros de ribera y calafates construían toda clase de embarcaciones, incluso carabelas. Más información ha sido aportada por las excavaciones arqueológicas, confirmado la existencia de un horno para la fabricación de pan y de La Fontanilla, donde las naves hacían aguada. Los datos ofrecidos los he obtenido en http://www.paisvirtual.com/ciencia/humanistica

Por lo que respecta a la actual villa de Palos (ver Derrotero de las costas de Portugal y de España, Instituto. Hidrográfico de la Marina, Cádiz, 1990) está casi oculta por alturas de 33'4 metros que no permiten verla hasta estar enfrente de ella. Dista 3 millas de la embocadura del Tinto. Por enfrente de Palos y a media canal se sondan en bajamar 2.5 m. En este sitio fondean los buques que van a cargar.
Cabe añadir ahora que hay pruebas documentales de que Colón eligió o exigió salir de Palos en lugar de Sevilla. Fray Bartolomé de las Casas lo ha dejado escrito así: «Fuese derecho a la villa de Palos donde pidió a sus Altezas que se le diese recado para su viaje; lo uno porque allí hay buenos y cursados hombres de la mar; lo otro porque tenía déllos algunos conocidos y amigos; lo otro por el conocimiento y devoción que tenía y conversación y ayuda con el dicho fray Juan Pérez guardián de la dicha casa o monasterio de la Rábida; lo otro porque los Reyes tenían obligada a la villa de Palos, no supe si por delito o por subsidio, para que sirviese a sus Altezas con dos carabelas tres meses. Con Martín Alonso Pinzón comenzó Colón su plática rogándole que fuese con él aquel viaje y llevase sus hermanos y parientes y amigos».

Playa de Pals
Estamos ahora en Girona, en Cataluña, y consulto fuentes serias relacionadas con la navegación [Derrotero General del Mediterráneo, Depósito Hidrográfico, 1860]. «A poco más de media milla de la Riereta fenece la costa de piedra que viene corriendo desde Palamós, y empieza la playa de Pals, en que hay una torre sin artillería. Al final de la playa, distancia 3 millas, desemboca un río caudaloso llamado Ter, a cuya orilla izquierda , 1 legua (4 millas) de la playa, está la villa de Torroella de Montgrí...».
Más información [Derrotero de las costas del Mediterráneo, Instituto Hidrográfico de la Marina, Cádiz, 1991] señala: «Desde la cala de sa Riera corre la costa hasta encontrar la playa de Pals y se extiende 2'5 millas al 348º,7 hasta el río Ter. La torre de Pals se encuentra en la playa de su nombre, sobre unas dunas poco elevadas. La villa de Pals está a poco menos de 3 millas de la costa».

Vamos a ver ahora parte de una Carta al Director de La Vanguardia, que me publicaron el 22 de mayo de 1999: «... de Pals a Canarias hay más de 1.200 millas náuticas, y en el caso de las naves colombinas, para recorrer la citada distancia y teniendo en cuenta las largas bordadas que tenían que dar dichas embarcaciones en el s. XV, se necesitarían unos 15 días..., siempre que los vientos fueran favorables. Los cálculos de navegación citados se han hecho sobre cartas náuticas y teniendo en cuenta las características de la Santa María. Mis conclusiones las comparte Pepe Ferrés, experto marino, presidente de la Associació de Navegants d'Altura Mediterranis, y organizador de la regata La Ruta de la Sal entre Barcelona, Denia e Ibiza».

En el mismo diario barcelonés, edición del 14 de junio de 1999, Joan Palmarola, Secretario General de ACEA (Agrupación Catalana de Entidades Artísticas), en relación al mismo tema y a «Las teorías del Colom» Catalán, escribía que tienen razón al traducir Palos por Pals. De la misma manera que los ingleses han traducido Colom por Columbus. Y añadía que los Reyes Católicos decidieron que la ciudad de Palos, de donde tenía que salir la expedición, no podía ser propiedad ajena a Castilla y, por tanto, compraron la mitad del puerto del condado de Niebla (Andalucía) a los hermanos Silva, por 16 millones de maravedíes.

Y no me resisto a reproducir la parte final de la carta a La Vanguardia: «El contralmirante Ángel Díaz así como Nito Verdera, con un potente currículum profesional a sus espaldas, han demostrado cuáles fueron las singladuras posibles entre Palos y Gran Canaria entre el 3 y el 9 de agosto de 1492. Es importante que las teorías del Colom catalán -las más creíbles frente a tantas otras- hagan piña en torno a unos hechos indiscutibles, si no quieren embarrancarse en las distorsiones provocadas por un entusiasmo nacionalista exagerado e irritante, procedan de donde proceda. Y, por tanto, contraproducente».

Pues ya ven qué manera de perder tiempo y esfuerzos, y resulta que diez años después seguimos peor que antes. Es algo así como si todas las investigaciones honestas se encontrarán ante una barrera infranqueable que sólo se mueve por intereses localistas. En mi caso, al cabo de más de cuatro décadas de trabajo, me siento como si estuviera arando el mar.

NITO VERDERA
25-04-09
Ultima Hora , Eivissa

La mentida franquista de Palos

La historiografia franquista ens va col·locar, i mantenir altres, un munt de mentides en la biografia de Cristòfor Colom.

De totes les mentides creades, de tant repetides, es van convertir en tòpics, com que l’expedició es va pagar amb les joies empenyorades per la reina Isabel, que en Colom era un pelat sense ofici ni benefici, que eren tres caravel·les ( perquè si es deia que una era una nau, podia indicar que era catalana), que la decisió de fer l’empresa va ser de la reina, o que Colom mai va anar a Barcelona desprès del primer viatge.

Avui en dia la major part dels historiadors castellans estan d’acord ja en que l’expedició la va pagar Lluis de Santàngel (el monument a Colom de Barcelona ho diu fa 127 anys) i en que la Cancelleria catalana (ells diuen Corona de Aragón) va ser la que possibilità l’empresa desprès que tots els savis castellans s’hi neguessin.

Avui en dia cap historiador dubta de que la primera expedició sortí de Palos de la Frontera, malgrat tota la historiografia en contra:

· La carta d’en Colom a Sanxis diu “…trenta tres dies desprès que vaig sortir de Cádis, vaig arribar al mar ïndic”
· En Colom , al tornar de Portugal anà a Huelva segons Casaus, i a Còrdova segons Ferran Colom.
· Ferran Colom afirma que Cristòfor anà de Palos a Barcelona a peu. En Francisco Lopez de Gomara també.
· Pere Martin d’Enghera : tant a De Orbe Novo, com a Opus Epistolorum (carta 133 i 134), afirma que Colom va salpar de Cadis.
· Sebastià Münster, Cosmografie Universaliss, 1552 diu Càdis, I varis altres autors europeus també ho diuen..
· El 1890, Adolfo de Castro, en la seva Història de Càdis, diu :”a La salida definitiva de Colón de la peninsula para el Primer descubrimiento del Nuevo Mundo no fué Palos sino de Cádiz”.
· Sebastià Münster, Cosmografie Universalis, 1552 diu Càdis, I varis altres autors europeus també..
· El 1892, en Adolfo de Castro, a “Cadiz y la primera expedición de Colón” afirma despres de sortir de Palos, va pendre desde Cádis el camí de Canaries. I que dels 90 tripulants nomès 6 eren de Palos.
· En Rumeu d’Armas, al seu treball “El Cosmografo Fray Antonio de Marchena” demostra que aquest frare no va ser a la Rabida, dons de 1473 a 1493 era al Convent de San Esteban de los Olmos, a Burgos.

Fins aquí ja tenim prou base per a no poder afirmar categòricament quin va ser el port de partida del primer viatge. Però, ja sabeu que últimament hi ha gent que ha afegit arguments:
· Jordi Bilbeny, al seu llibre La descoberta catalana d’Amèrica, 1999, Pag 42 afirma: El riu no té els 5 metres de calat necessari, (en altres articles afegeix que ) ni l’ha tingut mai, dons el lloc on es diu que van partir les naus, a 20 m de la Fontanilla es a 20 m. sobre el nivell del mar.
· Teresa Baqué a Noves dades sobre el descobridor d’Amèrica a Catalunya, de 1987, va trobar documentats els germans Anes Pinçon a Pals d’Empordà.
· El 1950 la Núria Coll i Julià, trobà un document català, al Arxiu Reial de Barcelona, on parla de Vicens Anes Pinçon, de la Vila de Pals,
· En Martinez Ferrando, al seu treball “Caballeros portugueses en el Alzamiento de la Generalitat Catalana contra Juan II” Els Anes eren portuguesos que vingueren a Catalunya amb el rei Pere IV,nomenant aquest rei a Alfons Ianyes procurador reial a Roma, i a Ferran Ianyes, lloctinent de tresorer reial.
· Teresa Vaquè, a Pere de Portugal, Vicens Ianyes era de la casa del rei Pere, i acabada la guerra veí de Pals d’Empordà. Casaus diu “...per ser els mes rics i emparentats”, però no diu amb qui estaven emparentats.
· Alfonso Garcia de Matamoros, al llibre De Academia et Doctis Viris Hispaniae, 1553,diu "...un cop guanyades les columnes d’Hercules, pel mar anomenat Atlàntic, navegaren feliçment a les antípodes". I de Palos a Amèrica no es necessari creuar l’estret de Gibraltar.
· Mapa Piri Reis, 1513 diu “... vam arribar al estret de Ceuta, i desprès d'haver recorregut quatre mil milles....."
· Lopez de Gomara, a Hispania Vitrix, diu que Colom va anar de Palos a Barcelona a peu.
· Bartomeu Casaus, el fa anar a peu des de Sevilla.
· Antonio de Herrera, Historia General de los Hechos de los Castellanos,diu ”determinat l’Almirall de no anar per mar,....va sortir de Sevilla...."
· En Martí de Viciana, “...en Colom, costejant, navegà cap a Barcelona.”
· Romeu d’Armas, Colón en Barcelona, ...l’Almirall es va dirigir per terra a la capital del Principat”.
· Jordi Bilbeny, al seu llibre La descoberta catalana d’Amèrica, 1999 Pag 53, afirma que la data de l’arribada de Colom a Barcelona va ser el 3 d’Abril .
De Palos (15 de març, segons els historiadors), a Barcelona 3 d’abril, representa que van anar caminant en comitiva en només 18 dies !
· Josep M Castellnou, a “Barcelona,1493”. “A Itàlia ja es coneixia l’arribada d’en Colom abans del 25 de març. Des de Barcelona, l’Anibal Zennaro escriu una carta a Milà datada el 9 de Març"

Però això no es tot, si cerquem la famosa figura del frare que acull a Colom a La Rabida, en Juan Perez, i que suposdament gracies a ell en Colom fou rebut pels reis, trobem:
· El P. Angel Ortega, sobre fra Juan Perez, diu “se sap molt poca cosa dels seus orígens. Més que la mancança de documents, tot i ser tant gran, la immensa confusió que regna en la transmissió de cognoms en aquesta època....
· Jordi Bilbeny, al llibre Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. David Bassa entrevista a Jordi Bilbeny, 2003, Pag 56-78, Palos o Pals? Ens diu: “Fra Joan Pere, astrònom català que el 1498 va editar unes taules astronòmiques en llengua catalana, Els Pere, eren els propietaris del castell de Sant Miquel, a les afores de Pals., i també “Al 1500 Palos no era oficialment una Vila, i Pals si.”
· Herrera diu a la seva Historia General que Palos era del conte de Miranda, i el Palos andalús era del comte de Niebla. El senyor de Miranda era el Comte d’Empúries.
· Les reines catalanes eren per tradició, senyores de Pals d’Empordà.
· Jordi Bilbeny, al seu llibre Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya, Pag 95 afirma :“de Fra Johan Peres no hi ha un sol document que confirmi aquest nom (o com a Juan Perez) era un frare de La Rabida".
· José Coll, Colón y la Rabida, Pag 99 “per mes que hem visitat els gabinets de diversos americanistes i escorcollat multitud de biblioteques i arxius; per mes que hem recorregut la capital i els pobles principals de la província de Huelva, i preguntat als marges solitaris del Tinto, on s’equipà i llevà ancores la flota descobridora d’un nou mòn, a penes hem aconseguit aixecat una punta del vel” “Qui fou Juan Perez?. Serem francs: no aconseguim de contestar categòricament aquesta pregunta, puix que s’ignoren els antecedents de la seva vida”.
· Antoni Rumeu d’Armas, La Rabida y el Descubrimiento de Amèrica, Colón, Marchena,y fray Juan Perez, Ediciones Cultura Hispànica, Madrid 1968 “de l’actuació de fra Juan Perez com a franciscà, no se’n sap res”.
· Jose Maria Asensio y Toledo, “Fray Juan Perez y fray antonio de Marchena”. La España Moderna, any II, num XXI, setembre 1890, p 213 “A fra Juan Perez no el conegué Colom, ni pogué tractar-lo en la intimitat fins a la seva segona arribada al monestir de la Rabida”.entre 1491 i 1492.
· Antonio Rumeu d’Armas “l’estada suposada de Colom a la Rabida no té un altre suport textual que la vaga noticia transmesa per Ferran Colom a la "Historiae”, el text del qual, per si fos poc, fou transformat per una mà anonima”
· Rumeu d’Armas “L’entrada de Colom (a Espanya) per Palos-La Rabida, al 1485, caldrà considerar-la un error històric, que ha perviscut per un espai de molts segles”
· Rumeu d’Armas “L’estada de Colom a la Rabida, al 1485, i la seva rebuda per Joan Perez, cau per la pròpia base, sense defensa possible”.
· Pedro Nimio. “¿Estuvo Colón en el monasterio de la Rabida?” El Dia Gràfico, Barcelona, 20-04-1930, p 11 “es possible que Colom no ocupés cap cel·la al Monestir, ni que prengués aigua, ......ni que preguès amb els seus companys a l’altar de l’edifici...”
· Manuel Sales Ferré El Descubrimiento de América según las últimas investigaciones. Tipografia de Díaz y Carballo, Sevilla, 1893, p80-81 “A la Rabida en Colom hi anà no des de Portugal, sinó des de la Cort de Castella. Així ho diu clarament i terminantment el mateix Cristòfor Colom a les paraules que posa a boca seva el metge de Palos, Garcia Hernández. Digué en Colom, responent la pregunta de fra Juan Perez, que venia de la Cort de Ses Alteses”.
· Adam Szászdi Nagy, “Colón no llegó a la Rabida en 1485”, Revista de Ciencias Históricas, XV (2000), p.77 “La escena de Colom agafat de la mà del seu fill Dídac, cap a la Rabida, no es produï mai, donat que ni Colom, ni el seu fill, arribaren el 1485 a la Rabida.” “No hi ha ni un sol testimoni als Plets Colombins, ni un sol testimoni que digués que havia vist o conegut a Colom a Palos abans de 1492”
· Antoni Romeu de Armas, a “El cosmógrafo fray Antonio de Marchena, amigo y confidente de Colón"; Anuario de Estudios Americanos, XXIV, 1967, p.799 escriu; "Fray Antonio de Marchena mai no fou custodi de Sevilla, ni va desenvolupar cap càrrec conegut a Andalusia durant els anys què en Colom va romandre a Castella”
· Juan Manzano Manzano, Cristóbal Colón, Siete años decisivos de su vida, 1485-1492, Ediciones cultura hispànica, Madrd 1964, p 67 “es cosa de meravellar quanta era la penúria i ignorància que sobre això (cosmografia) hi havia llavors per tot Castella”.
· Antonio Maria Fabré “estudio histórico sobre fray Juan Perez de Marchena, por D José Ignacio Valentí, Boletin de la Real Academia de la Historia, XX (1892), p.30 “la conjectura d’un observatori construït a la torre de la Rábida és una invenció que no es fonamenta en res i que ben bé es podria prestar al ridícul”.
· Jordi Bilbeny, al seu llibre Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya,: "el fra Joan Perez andalús no te cap passat documentat, i en canvi en Johan Pera o Peres, era astròleg, publica un llibre de taules astronòmiques a Barcelona, i era propietari del castell de Sant Miquel a Pals".

Però encara hi ha més, un altre dels grans arguments per a empetitir a l’Almirall, es la llegenda del mariner anònim, que per equivocació arribà a Amèrica, i morí a la tornada en braços d’en Colom, explicant-li el seu secret.

· Jaime Cortesao, a "Los portugueses, en la Historia de América y de los pueblos americanos” dirigida per Antonio Ballesteros Beretta, Salvat Editors, Barcelona , 1947, vol II, p.689-690) afirma : El capità portuguès Diego de Teyde amb el pilot Pero Vaz ( o Velasco) van arribar a Terranova el 1452
· Jaime Cortesao, "Los portugueses, en la Historia de América y de los pueblos americanos” dirigida per Antonio Ballesteros Beretta, Salvat Editors, Barcelona , 1947, vol II, p.25) “Hi ha documents portuguesos en arxius nacionals i estrangers que reforcen la prova de l’existència d’un Pero Vasques, navegant, al servei del rei de Portugal, a l’època no distant de l’Infant Enric, i que això mateix no ho podem dir de qualsevol Pedro Velasco”
· Als plets colombins, tres testimonis afirmen que "... un tal Pedro Vazquez de la Frontera va donar informes preciosos a en Colom. (pag 689) ; En Pere Vazquez de la Frontera havia estat criat del Rei de Portugal, i tenia noticies de la terra de les dites indies (pag 690)
· En Jordi Bilbeny afirma al seu treball Pero Vazquez de Saavedra i Cristòfor Colom: “Segons Ferran Colom el pilot de l’expedició portuguesa a l’illa de les set ciutats (Antilla) era en Pedro de Velasco, de Palos de Moguer, a Portugal”. El seu nom va anar canviant-se pels historiadors castellans a Pedro de Velasco i al 1609 ja es diu Alonso Sanchez de Huelva. Evidentment ja un personatge indocumentable.
· Quan La guerra entre Castella i Portugal per la successió de la Beltraneja, Ferran no encomanà la defensa de la costa andalusa als “grans mariners de Palos”, sinó que segons Zurita :"envià un estol de quatre galeres de guerra de l’armada del rei de Catalunya, capitanejades per Andreu Sunyer (Jeronimo Zurita, Anales de la Corona de Aragón, CSIC, Saragossa , 1977, vol XIX-XX, p 186).
· Jaume Vicens Vives, História Crítica de la vida y reinado de Fenando II de Aragón, Institución Fernando el Católico, CSIC, Saragossa, 1962, p.427 diu referint-se a la mateixa època “Un altre estol operava al Guadalquivir, dirigit per Alvar de la Nava i Joan Valentí Boscá”
· Carta del Rei Pere a Barcelona, a Antoni de Borgonya, Simó de Laleny, i a mossèn Pero Vaez de Saavedra, a fi de que vinguin a ajudar-lo a Catalunya. Ernesto Martinez Ferrando, Catalógo de la Documentación de la Cancilleria Regia de Pedro de Portugal (1464-1466)DGAyB-SPM Educación Nacional, Madrid 1953, vol I, p 177
· "Pero Vazquez de Saavedra i el rei Pere el Conestable eren cosins germans". Martí de Riquer, Pero Vazquez de Saavedra i el Tirant lo Blanc, Assaigs-8, Quaderns Crema SA, Barcelona 1996, p 177
· Acabada la guerra, Joan II envià el 12 de març de 1476 a Antonio de Giraldino i Pere Vasques en un ambaixada a la cort de Borgonya. Manuel J. Pelaez, Catalunya desprès de la guerra civil del S XV, Biblioteca de Cultura Catalana-46, Curial Edicions, Barcelona 1981, p.84
· Però mes tard, tornà a combatre per mar contra Joan II : Carta dels consellers de Barcelona al príncep Ferran de 1r de març de 1477 (al Arxiu Reial de Barcelona-ACA) : “En la platge de aquesta vostra ciutat son arribades tres caraveles armades; de la una se diu esser senyor Ferran d’Aries Sayavedra, de la altra Pero Vascas de Sayavedra e de la terça Gonsalbo de Struyaga, e los patrons se diuen Diego de Mora, de Civilla, Joan Rodrigues Storiano, de Civilla i Vicens Anes Pinson, de la Vila de Pals “.Núria Coll i Julià, “
· Vicente Yañez Pinzón, descubridor de Brasil, corsario en Cataluña, Hispania X, 1950, p. 596.
· Hi ha una carta datada el 15 de desembre de 1477, que indica que "Pero Vazquez de Saavedra ha estat desposseït del seu càrrec perquè esta en deservei de Ses Alteses”. Gonzalo Ortiz de Montalban, Registro General del Sello, volum I (1454-1477), CSIC, Patronato Menendez y Pelayo. Biblioteca Reyes Católicos, Valladolid, 1950, p 418
· El perdó no li fou concedit fins el 30 de setembre de 1478 Gonzalo Ortiz de Montalban, Registro General del Sello, volum I (1454-1477), CSIC, Patronato Menendez y Pelayo. Biblioteca Reyes Católicos, Valladolid, 1950, p 235.
· Bilbeny: l’any en que Colom es troba amb Pero Vasques, i planifica el viatge al Nou Món, en Vasques ja feia 10 anys que vivia a Catalunya, a Pals.
· Narcis Feliu de la Penya, Anales de Cataluña, Jaume Suria, 1709, volum III, p.92 ."En Colom va descobrir el Nou Món per mitjà d’un mariner català".

Fins aquí les referencies que tenim, les conclusions d’en Bilbeny, com sempre agosarades i especulatives son que l’expedició va sortir de Pals d’Empordà. Lo qual no es que sigui fals, es que es estúpid i carent de cap base documental.

El que si podem afirmar a partir de tota aquesta base historiogràfica es que l’escena de Colom i el seu fill arribant a la Rabida, l’any 1485, demanant un rosegó de pa i una mica d’aigua es FALSA, com es falsa també la llegenda que Colom va ser rebut pels Reis gràcies a un frare, i com es falsa la llegenda del pilot anònim. (de anònim no en té res).

Tenim també que els propis historiadors castellans no s’aclareixen entre ells sobre quin va ser el port final de sortida.

Es evident que l’operació es preparà a Palos de la Frontera, perquè així ho demostren tots els papers reials, i tots els cognoms que hi son a aquets papers son gent de Palos de la Frontera i no de Pals d’Empordà.

Ademés el mateix Colom diu "Viernes 3 de Agosto,-Partimos viernes, 3 dias de agosto de 1492 años, de la barra de Saltes a las ocho oras.", i la barra de Saltes es just a la desembocadura del Tinto-Odiel, vora de Palos de la Frontera i la Rabida.

Es evident també que no se sap l’origen dels germans Pinzón, no existeix un sol document a Palos ni a Sevilla sobre ells amb anterioritat a 1492 que demostri la seva nacionalitat, i que podien ser perfectament portuguesos, de la família Anes ( o Ianyes), famosa família de navegants, i que el pare es deia Pinzón perquè es aquest el cognom que passa als fills.

I si en Bilbeny no s’hagués passat de voltes recolzant la fal·làcia de la sortida de Pals d’Empordà, ara ja ens hauríem carregat unes quantes falsedats mes de la historiografia franquista.

De vegades, voler anar massa despresa, fa ensopegar.

www.xpoferens.cat

OBELIX A MOLLET DEL VALLÈS

Descobert un menhir neolític amb inscripcions a Mollet del Vallès

Amb cinc metres de llarg i sis tones, ha estat qualificat com una de les troballes més importants "en els darrers anys a Catalunya"

Les obres d'un aparcament subterrani a Mollet del Vallès han posat al descobert un menhir de l'època del neolític que ha estat qualificat pels experts com una de les troballes arqueològiques més importants "en els darrers anys a Catalunya".

El menhir mesura uns cinc metres de llarg, té un pes de sis tones i unes inscripcions neolítiques gravades, el que ho fan "excepcional" dins el patrimoni arqueològic català.

La peça es va detectar per Setmana Santa durant les obres de construcció i urbanització de la zona de les Pruneres, de Mollet del Vallès, i des de llavors, per encàrrec dels tècnics de Patrimoni Cultural de la Generalitat , es va delimitar la zona i es van paralitzar les obres a l'espera de l'informe final dels tècnics.

El subdirector general de Patrimoni Arqueològic del Departament de Cultura, Josep Manuel Rueda, ha dit que a falta de disposar de l'informe final dels tècnics, és la troballa "més important dels darrers anys" i pot ser que, finalment, sobrepassi "l'àmbit català "per la seva importància arqueològica.

Rueda ha explicat que tots els indicis apunten que és "un element aïllat", sense altres elements en l'entorn, una cosa bastant habitual en aquest tipus de restes arqueològiques.

Josep Manuel Rueda ha afegit que l'excepcionalitat de la peça correspon a la seva mida ja que "un menhir d'aquestes característiques a Catalunya no és normal" i als "gravats" neolítics, dels que s'espera que aportin dades significatives.

L'alcalde de Mataró, Josep Monràs, ha destacat que sense la construcció de l'aparcament subterrani mai s'hagués detectat la peça perquè "es va trobar a uns deu o onze metres de profunditat".

Monràs ha afegit que la propera setmana els tècnics del Departament de Cultura traslladaran el menhir a un lloc en el qual es pugui acabar d'estudiar amb més precisió i que les obres es reprendran tan aviat com els tècnics ho considerin apropiat

24.04.2009
Mollet del Vallès.

(EFE).

¿Nació Cristóbal Colón en Mallorca?

“Deberíamos congratularnos de la posibilidad

de que Colón Fuera de Baleares,

pero habría que perfeccionar la teoría”

El pasado día 28 de febrero con el patrocinio de varios mecenas, entre ellos el Grup Serra, editor de este periódico, tuvo lugar en Costitx el Primer Simposio Internacional Colombino organizado por la Asociación Cultural Cristóbal Colón.
Uno de los ponentes, D. Gabriel Verd Martorell, natural de Montuïri y residente en Palma, resumió lo expuesto en sus publicaciones sobre haber nacido el almirante en Felanitx, en 1460, fruto de los amores pecaminosos de D. Carlos, príncipe de Viana y heredero, por tanto de la Corona de Navarra, y una lugareña llamada Margalida Colom.

La atractiva teoría se basa en el hecho de que en 1459 desembarcó en Palma para pasar unos meses, dicho Príncipe, primogénito de D. Juan II (1458-1479), rey de los reinos de Aragón, Nápoles-Sicilia-Malta, Jerusalén, Valencia, las Mallorcas, Cerdeña, Córcega, conde de Barcelona, duque deAtenas yNeopatria, conde del Rosellón y la Cerdaña, etc

Asimismo, se fundamenta en la familiaridad que tuvo Colón con diversos nobles y encumbrados personajes de las cortes de los reinos de Aragón y de Castilla pues, su supuesto padre, el Príncipe, fue un firme pretendiente a matrimoniar con doña Isabel, reina de Castilla y de León (1474-1504) cuando ésta aún era princesa y, si no hubiera muerto joven (1461), él hubiera sido rey de Aragón y demás estados ya indicados en lugar de su hermanastro, D. Fernando II (1479-1516), que también fue rey de la Corona de Navarra desde 1512.
Además, le fue concedido al almirante el título de Duque de Veragua, tratamiento que se dio en la época a otros bastardos de las casas reinantes en Europa.
Habló, también, del «documento Borromeo », fechado en 1494, que dice, clara y llanamente, que Colón nació en Mallorca y que hacerlo natural de Génova fue una falsedad por motivos políticos.

A estos argumentos quisiera añadir otros que no dijo D. Gabriel Verd, pero que me consta conoce.
El erudito catalán D. Pedro Serra y Postius, fallecido en 1748, dejó manuscrita su Historia eclesiástica de Cataluña, y en ella dice que la familia de Colón era originaria de Cataluña, aunque él hubiera nacido en Génova.
El 24 de setiembre de 1897 nuestro paisano, el culto D. Pedro de Alcántara Penya, firmó una poesía que llegó a publicar, y en una de sus estrofas dice: «Colón, que donà a Espanya del mon un hemisferi. / En Llull, l’insigne sabi lluitant contra l’alfanc. / El Corso, que a la França va regalar un imperi, / tenien dins llurs venes la mallorquina sanc».

En 1927 el peruano D. Luis de Ulloa y Cisneros publicó en París su teoría de que Colón fue catalán o de algún país bajo su influencia cultural. En este mismo año el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya dice en su volumen XXXVII, p. 297, que nació en Mallorca.

En 1929, cuando la Exposición Iberoamericana de Sevilla e Internacional de Barcelona, apareció en esta ciudad el llamado «documento Borromeo», que desapareció después tan misteriosamente como había aparecido, si bien en base a una fotografía o fotocopia del mismo, se publicó en 1931.
Quizás en algún archivo del Vaticano se pueda hallar una prueba de su veracidad o de su falsedad.

Por esa época los catalanes D. Francisco Carreras Candi, D Fernando Valls y Taberner, D. Ferran Soldevila y Zubiburu, D. Ricard Carreras Valls, etc. dicen en sus publicaciones que fue catalán-
En 1958 el ingeniero mallorquín afincado en Barcelona, D. Buenaventura Arán y Ferrer, dijo que nació en el caserío de Génova del municipio de Palma; pero en el siglo XV no existía tal caserío.
En 1964 el catalán D. Renato Llanas de Niubó y en 1968 el felanigense D. Juan Cerdà y Serra publicaron sus libros El enigma de Cristóbal Colón y Mallorca, ¿cunade Colón?, en los que con estos mismos argumentos de D. Gabriel Verd, defienden ser el almirante natural de Felanitx.

Como mallorquines que somos, deberíamos congratularnos de la posibilidad de que fuera indígena de Baleares, pero en honor a la verdad, habría que perfeccionar la teoría investigando un punto oscuro que se me hizo evidente entre 1997 y 1998, cuando realicé para el Consell Insular de Mallorca, dentro del Pla de Castells, la historia de los de Capdepera, Pollença y Felanitx.

La suposición de que el príncipe D. Carlos fuese su padre nace de que se dijo que habitó en el castillo de Felanitx y allí «conoció » a Margalida Colom.
Como vimos, el personaje estuvo en Mallorca entre 1459 y 1460, pero por motivos políticos estaba en libertad vigilada.
Quiso tomar por residencia el castillo real de Bellver, pero se le negó y fue hospedado en el palacio real de la Almudaina (Palma), residencia del Virrey y Capitán General, para que éste lo controlase de cerca, y no consta que saliera jamás de los límites del municipio.

En los libros de contabilidad del Real Patrimonio Balear se anotó lo pagado para hacer nuevos los pesebres de los caballos del Príncipe y su séquito, las puertas de la cuadra, un estante-librería para sus libros, siete mesas nuevas para comer, bancos para sentarse, siete camas nuevas, clavos, bisagras, y otros herrajes para puertas y ventanas, alfombras para su habitación, darle dinero «de bolsillo», carne, vino y pan para que comieran, etc.

Sin embargo, no consta ningún gasto extraordinario hecho en el castillo de Felanitx y, lo que es más, día 6 de setiembre de 1484, un cuarto de siglo después, el nuevo Rey, dado el estado de ruina en que se hallaba esta fortaleza roquera, nido de rapaces y atalaya más que palacio, ordenó abandonarlo, cosa que no se hizo por interés de las autoridades locales.

Todo lo referente a la estancia de D. Carlos en Felanitx se apoya en un bulo que se inventó D. Miguel Juan Valls-de-Padrines, que para dar lustre a su pueblo natal, comunicó a D. Joaquín María Bover de Rosselló que el Príncipe había venido a Mallorca para ser alcaide de su fortaleza.

Este se lo creyó y lo repitió en su obra Noticias histórico-Topográficas de la isla de Mallorca, publicada en Palma en 1836, p. 51-52.

De aquí S.A.I. Y R., el archiduque Luis-Salvador de Habsburgo-Lorena, o su «negro » para la historia militar mallorquina, D. Pedro Sampol y Ripoll, lo tomó y lo editó en el libro Die Felsenfesten Mallorcas, publicado en Praga en 1910. De aquí lo recogió D. Cosme Bauzà Adrover en su Historia de Felanitx, tomo II, publicada en el propio pueblo en 1922, p. 195-196.

Todavía más tarde, en 1947, lo repitió D. Manuel Iribarren, que llega a confundir el Gobernador o Virrey de Sicilia con el del reino de Mallorca en su libro El príncipe de Viana, un destino frustrado, p. 232-233.

Es fácilmente demostrable el bulo porque sabemos que desde el 21 de febrero de 1437 hasta el 16 de abril de 1475, en que murió, fue el alcaide ininterrumpidamente de este castillo D. Juan de Bonastre, caballero valenciano.

Todo esto puede verse en la reedición catalana del libro del Archiduque, hecha en Palma en 1994, p. 96-97, 105-106 y 118.

Si el Príncipe de Viana, ciertamente muy dado a los amoríos, «conoció» a esa supuesta Margalida Colom, ocurriría esto en Palma, cuando ella iría a vender al mercado los productos del campo.

Josep Segura y Salado
Licenciado en Historia
Ultima Hora, Martes, 21 de abril de 2009, Pag 34
http://www.ultimahora.es/

La ciència explica per què regna el Borbó

Problemes reproductius

Investigadors de la Universitat de Santiago de Compostel·la han estudiat 3.000 familiars –de 16 generacions– del rei Carles II de Castella i d’Aragó per trobar les evidències genètiques que ratifiquen que –com fa temps que es creia– el costum dels Habsburg i els Àustries de celebrar matrimonis entre parents va ser la causa de tots els seus mals, entre altres la impotència.

L’equip liderat per Gonzalo Álvarez destaca que tant Carles II com el seu avi, Felip III, havien nascut d’un matrimoni format per oncle i neboda. A més, en nou dels onze matrimonis reials celebrats entre els anys 1516 i 1700 per aquesta dinastia els contraents tenien algun grau de consanguinitat. Sumant aquest dues circumstàncies, els experts apunten que Carles II tenia un coeficient de consanguinitat de 0,254, pràcticament igual al que s’atribueix els fills d’una relació incestuosa.

Els enllaços reiterats entre familiars explicarien també l’alta mortalitat infantil a tota la dinastia, segons explica l’estudi dels experts gallecs que publica avui la revista científica PLoS ONE. De fet, els llibres d’història recorden que Carles II va ser l’únic fill mascle de Felip IV que va sobreviure.

Sobre la base d’aquest historial, els investigadors gallecs apunten que Carles II sumava dues malalties genètiques greus: deficiència combinada d’hormones hipofisàries i acidosi tubular renal distal. Un quadre que explicaria la falta de descendència.

Tot i les seves desgràcies, cal recordar que Carles II, conegut com el Fetillat (Hechizado, en castellà), va ser príncep d’Astúries (1661-1665); rei de Castella i Lleó, Aragó, Sicília, Nàpols, Sardenya, duc de Borgonya i Milà i comte de Barcelona (1665-1700). Els científics consideren ara demostrada la impotència de Carles II, que va facilitar l’arribada de la casa dels Borbons. L’estudi, òbviament, no diu res sobre el testament.

Joaquim Elcacho
Santiago de Compostel·la
Ult. Act. 14.04.2009 - 23:57 hs

http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/58371/la/ciencia/explica/regna/borbo.html

imatge: Carles III de Catalunya i IV d'Austria

ELS DINERS D’EN COLOM

No m’ha quadrat mai això de quants diners i qui els va posar, els necessaris per a que en Colom fes el primer viatge. Les fons no només no ho aclareixen, sinó que a més es contradiuen.

Crec jo que en això te molt a veure els sistemes educatius espanyols que durant centenars d’anys ens han encasellat als batxillers com de lletres o de ciències, i ja se sap que per a escriure d’història es te que ser de lletres, encara que això impliqui no saber multiplicar.

Potser també, en alguns casos, no es que no sàpiguen multiplicar sinó que s’usen les referències amb mala fe i amb motius politics o localistes. Per exemple els historiadors partidaris de que el Pinçon era qui realment manava i va descobrir, i en Colom no era mes que un ignorant, prefereixen la xifra total mes baixa possible, i així reivindicar els suposats 500.000 morabatins d’en Pinçon com a imprescindibles.

Aquest 500.000 que segons altres autors pagà en Colom, segons uns autors li presta Gabriel Sanxis, segons altres Isaac Abravanel, o el mateix Pinçon. (Perquè es clar, en Colom era un pelat, i per tant quelcom havia de deixar-li els diners).

Pero això ho desmenteix el propi Colom en una carta als reis, des de Jamaica, el 7 de juliol de 1503. "...i agora no tenga cauello, en mi persona, que no sea cano, i el cuerpo enfermo, i gastado quanto me quedo de abuelos, i me fue tomado y vendido, i a mis hermanos fasta el saio, sin ser oido, ni uisto con gran deshonor mió".
http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/mcp/91348286998794384188868/019985_3.pdf Pag 49

LES FONTSVeiem que diuen els autors contemporanis d’en Colom:
Segons las Casas els Pinçon aportaren 500.000 , i Colom va tenir que aportar un octau, o sigui 500.000 mbC per a complir amb les Capitulacions. "Y porque Cristóbal Colón quiso contribuir a la ochava parte en este viaje, por que con solo el cuento de maravedis que por los Reyes prestó Luis de Santangel no podia despacharse, y tambien por haber la ganancia de su ochavo, y como Crsitóbal Colón quedó de la Corte muy alcanzado y puso medio cuento de maravedies por el dicho ochavo, que fue todo para se despachar necesario, como pareció por las cuentas de los gastos que se hicieron ante escribano público en la dicha villa y puerto de Palos, que el dicho Martin Alonso, cosa es verosimile y cercana a la verdad, según lo que yo tengo entendido, prestó sólo al Cristóbal Colón medio cuento, o él o sus hermanos." Las Casas, Bartolomé. «Tomo I. Capítulo XXXIV, pág. 256.

http://213.0.4.19/servlet/SirveObras/12033856617830495876213/ima0271.htm
Dons be, 500.000 son un "ochavo" de 4.000.000 mbC

Segons Francisco López de Gómara (Historia General de las Indias Cap XV), Santàngel va posar 16.000 ducats, que son 6.000.000 mbC:" Y porque los reyes no tenían dineros para despachar a Colón, les prestó Luis de San Ángel, su escribano de ración, seis cuentos de maravedís, que son, en cuenta más gruesa, diez y seis mil ducados." Francisco López de Gómara, Historia General de las Indias Cap XV, http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/02588400888014428632268/p0000001.htm#18

Al manuscrit "Armoria", de Jaume Ramón Vila, (avui desaparegut l’original), s’afirma:"En Barcelona se proheví a Crostofol Colom (qui fou qui descobrí las Indias) de 17 milia ducats ques pregueren prestats de Lluis de St. Angel, escribá de racions del Rey Catolich, com consta en scripturas auténticas recónditas en lo racional de Barcelona, ab las cuals provehí Cristofol Colom la armada que feu per lo principi del descobriment de esta empresa"

Simon Wiesenthal, escriví :”De su fortuna privada, y sin intereses, concedió (Santángel) un anticipo de 17.000 ducados para armar la flota expedicionaria. En el Archivo de Simancas se conservan los originales de sus libros de cuentas, donde consta que el préstamo no se canceló sino al cabo de mucho tiempo".
Simon Wiesenthal, Operación Nuevo Mundo. La misión secreta de Cristóbal Colón Barcelona, 1976

CAPITULACIONS I TESTAMENT D’EN COLOM
Les Capitulacions deien: "Item que en todos los navios que se armaren paral dicho tracto e negociacion, cada y quando, y quantas vezes se armaren, que pueda el dicho don Chistroval Colon si quisiere contribuyr e pagar la ochena parte de todo lo que se gastare en el armazon, e que tanbien haya e lieve del provecho la ochena parte de lo que resultare de la tal armada. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma".
Arxiu Real de Barcelona Registre del 17-4-1492 (registro 3569 de la secció "Diversorum siguilli secreti" folis 135V i 135 R.

També en el testament d’en Colom ell mateix afirma que va tenir que aportar diners, i no diu xifra concreta: "Sus altezas no gastaron ni quisieron gastar para ello, salvo un cuento de maravedíes, e a mi fue necesario aportar el resto".
Rafael Diego Fernandez, Capitulaciones colombinashttp://books.google.es/books?id=4ouNv6ZaRZQC&printsec=frontcover&source=gbs_summary_r&cad=0#PPA103,M1

ELS DINERS DE SANTANGEL FOREN UN PRESTEC?Respecte als diners posats per Santàngel altres fons justifiquen que van ser en concepte de emprèstit, i que la Corona els hi va tornar:"Que dió y pagó más el dicho Alonso de las Cabeças por otro libramiento del dicho arzobispo de Granada, fecho V de Mayo de XCII años, a Luís de Santángel, escrivano de ración del rey, .....doszientos é noventa mil maravedis, a cuenta del cuento é quarenta mil maravedies que dejo para la paga de tres caravelas, .... e para pagar a Xristoval Colón".
Melquiades Andrés Martín "El dinero de los Reyes Católicos para el descubrimiento de América, financiado por la diócesis de Badajoz", p. 37, Editorial Cisneros, 1987.
Aquest text complert diu que el bisbe de Granada paga el 19 d'agost de 1494, 290.000 mb a compte de 2.640.000 mb que te que pagar anticipats per Santàngel: 1.500.000 mb per a Isaac Abravanel,per un préstec per la conquesta de Granada, i dels 1.040.000 anticipats per al Santàngel a Colom (1.500.000+1.040.000=2.540.000, i no 2.640.000), i que, li paguen 290.000 mb en total.
Per tant aquest document només justifica que s’en tornessin 290.000 mb. ( i que no sabien sumar)

EL DUCAT
El ducat era la moneda catalana.
El morabatí o “maravedí” era la moneda castellana. Cada ducat equivalía a 374 mb de Castella. Aquest canvi estaba fixat pels Reis a Castella per un decret signat a Toledo el 28 de gener de 1480.
En 1497 es canvia la fesonomia de les monedes castellanes, i apareix l’excelent castellà amb un valor de 375 morabatins. (en monedes de mig i de quart excelent)
Així dons, en 1497 Castella abandona el patró monetari musulmà ( 1 morabatí d’or= 1 dinar almoravide d’or), per acollirse al patró monetari català. (1 excelent castellà = 1 ducat català+1morabatí). ( Curios detall per donar mes valor al ducat castellà que al català)
José Maria de Francisco Olmos, “La moneda castellana de los reyes Católicos”, U.C.M. Revista General de Información y Documentación ISSN: 1132-1873 Vol. 9, nY 1-1999: 85-115
http://revistas.ucm.es/byd/11321873/articulos/RGID9999120085A.PDF

Aquest canvi provocarà en el següent segle, fins a tres suspensions de pagaments de l’Estat castellà. ( El mateix efecte que la paritat dolar=pes argentí, o el que en aquests moments provoca que Espanya no pugui devaluar la seva moneda.)

LES DESPESES

Els vaixells: Teòricament dos vaixells i les nomines de les seves tripulacions eren gratis, segons la carta dels reis a Palos: “Sabed que por algunas cosas....fuisteis condenados ..... a aprovisionarnos para un año con dos naves equipadas a vuestra costa “
Real Provisión de los Reyes Católicos, Carta dirigida a certs veïns de Palos, per a que lliurin a Cristòfor Colom dues caravel.es, Granada, 30 de Abril de 1492.

"El presupuesto de la armada descubridora era aproximadamente de dos cuentos o millones de maravedíes, según los cronistas. Se sabe que no fue costeada exclusivamente por la Corona, sino también por la villa de Palos y por el Descubridor.
La parte de los monarcas montaba 1.140.000 maravedíes, cantidad que no salió de las arcas reales, sino de la hacienda del escribano de ración Luis Santángel, que fue quien adelantó el dinero a los reyes. De esta cantidad, un millón sería para costear las carabelas y el resto se adelantaba como sueldo al capitán de la armada Cristóbal Colón [...].
Los vecinos de Palos debían poner a punto y a su costa dos carabelas. Pesaba sobre ellos una condena que el Consejo Real , "por algunas cosas fechas e cometidas por vosotros en deservicio nuestro", había dictado tiempo atrás. Ahora reclamaban los soberanos ese servicio, que supondría unos 400.000 maravedíes.

Luis Arranz Márquez, Cristóbal Colón. Misterio y grandeza Madrid, 2006. p. 205-206.

Així tenim que un milió es destinava a tripulació i despeses d'un vaixell, perque els altres dos vaixells, segons els reis eren gratis total. Pero la realitat va ser molt diferent, dons els veïns de Palos, “obeïren però no compliren” l’ordre.
Aleshores els reis feren una altre ordre, dirigida a totes les autoritats de les costes andaluses, a proveir a Colom amb tres vaixells, i el 20 de juny enviaren a Joan de Penyalosa a que l’executés. A la vista d’això els frares de la Rabida, Juan Perez i Antonio de Marchena, forçaren a Pinçon a negociar amb Colom la seva participació
Salvador de MadariagaDe Colón a Bolivar, p. 15


LES NOMINESSi confiant en les tripulacions que ens descriu d’historiadora Alice B. Gould, i confiem també en els sous que ens diu que cobraven la historiadora Consuelo Varela, podem fer els següents càlculs:
Cost dels sous de l’expedició:
Santa Maria :5 sous de 2000 mb /mes + 35 sous de 1000 mb/mes
Pinta : 6 sous de 2000 mb/mes + 19 sous de 1000 mb/mes
Niña: 6 sous de 2000 mb/mes + 19 sous de 1000 mb/mes
El cost mensual en nomines es de de 107.000 m/mes.
Si el viatge durà del 3 d’agost de 1492 fins el 15 de març de 1493, vuit mesos de nomines ens dona un total de : 856.000 maravedis.
Apart d’aquets 90 tripulants, hi havia 20 passatgers més que també menjaven i cobraven.(criats, funcionaris, traductors, un metge, etc)

CONCLUSIONS
Es evident que els habitants de Palos, al no fer cas a l’ordre real, feren augmentar la despesa prevista pels reis.

La despesa prevista no es en cap cas els 1.140.000 avançats per Santangel a Colom abans de marxar a Palos, sinó que es de 4.000.000 mb, i es per això que en Colom posa 500.000 mb. de la seva butxaca, per complir amb el octau que indica les Capitulacions.

Els diners que posa en Pinçon (entre 360.000 i 500.000 mb), no son per generositat, sinó perquè es l’únic que compleix amb l’orde real de tot el municipi de Palos. Estranya situació aquesta de convertir en herois a qui compleixen les lleis.

Per tant l'expedició va costar en total uns 6,984 milions, xifra raonable, 500.000 Pinçon, 500.000 colom, 1.140.000 els reis (deixats per Santàngel i que desprès li tornen, en part documentat) 4.844.000, mes de Santàngel (la resta dels 16.000 ducats) a compte de les taxes als genovesos de Valencia, fet que fa escriure a alguns autors (italians, naturalment), que ho van acabar pagant els genovesos.

Com veieu l’historia dona prous arguments, com per a que tothom estigui satisfet. De Palos fins a Gènova.

www.xpoferens.cat

Els moriscos de Catalunya

400 ANYS D'UN DECRET QUE VA MARCAR LA HISTÒRIA

Els musulmans no van venir només de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Els mateixos catalans el van abraçar
• Els expulsats per ordre de Felip III no eren àrabs: eren musulmans catalans i parlaven català

El 9 d'abril del 2009 es commemoren els 400 anys del decret d'expulsió dels moriscos de la península Ibèrica. Aquesta és una bona ocasió per recordar-los, ja que són els grans oblidats de la nostra història. Des de la Junta Islàmica Catalana volem demanar oficialment a la Generalitat que faci un acte d'homenatge a aquests catalans, expulsats de la seva terra per ordre de la monarquia espanyola, en nom d'una concepció patològica de l'Estat, basada en el que Jiménez Lozano ha qualificat com a "catolicisme biològic".

Abans de l'expulsió, els musulmans es van veure enfrontats a la persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, el tancament de mesquites, la crema de llibres, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la de l'enterrament segons el ritu islàmic, la de la circumcisió i la d'utilitzar determinades vestimentes. També se'ls va prohibir desplaçar-se sense permís i portar armes, i a més a més se'ls va obligar a tallar-se els cabells d'una determinada manera i a portar el sambenito, un drap groc a la màniga que els distingia i els convertia en un blanc fàcil del fanatisme.Les conseqüències de la desobediència no eren menys brutals: condemnes a galeres per sempre, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, robatori de nens amb la finalitat que fossin criats com a cristians (una pràctica validada per sant Joan de la Ribera).

Una política d'Estat que buscava l'eradicació de l'islam i la uniformitat religiosa d'Espanya. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i dels escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals. Se'ls anomena rates, se'ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a l'Espanya catòlica i, per tant, es converteixen en un problema.

Es plantegen diverses solucions: l'extermini, la castració dels mascles, la deportació...

Finalment, l'expulsió serà la solució final que l'Espanya del Segle d'Or va donar a la torbadora presència de tots aquells que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.El 1610, la pràctica totalitat dels moriscos són expulsats per ordre de Felip III de Castella. És coneguda la reticència de molts nobles i de part del clergat català a l'expulsió.

Les Corts de Tortosa del 1495 havien aconseguit el compromís de Ferran el Catòlic de no expulsar els moriscos de Catalunya, un compromís que va ser reeditat el 1503 per les Corts de Barcelona. En el moment de l'expulsió, gràcies a la mediació del bisbe de Tortosa es va aconseguir evitar la de 371 famílies de moriscos de la Ribera d'Ebre, reputats com a bons cristians.

FINALMENT,l'expulsió va tenir lloc. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos. Alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. El nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000.

Molts d'ells van anar a parar al nord de l'Àfrica, i es van instal.lar en poblacions que després van esdevenir pròsperes.El professor Mikel de Epalza (que en pau descansi) va documentar la diàspora dels moriscos catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, a la part alta de la ciutat.

Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunísia, una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d'engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d'immigrants que es va establir a Tunis fos més compacta que la d'Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats entre els anys 1609 i 1614, mentre que a Algèria era fruit d'emigracions que s'havien anat escalonant al llarg de tot el segle XVI, amb diversos graus d'assimilació.

Però la influència de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d'origen català fins i tot en països de l'Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions fetes pel filòleg valencià Robert Llorens Reig.

AQUESTS expulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se'ls designa. En realitat, d'àrabs n'hi va haver molt pocs a la península Ibèrica. Perquè els musulmans no van venir únicament de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Van ser els mateixos catalans, andalusos o castellans els que van decidir abraçar l'islam.

L'historiador andalusí Al- Udhri va deixar escrit que al segle XI no hi havia a Osca "ni un sol àrab pur que sigui descendent d'àrabs", i això que la població era majoritàriament musulmana.

No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. L'àrab va ser la llengua culta i, per tant, la llengua dels documents que ens han arribat. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la seva vida quotidiana. En el moment de l'expulsió dels moriscos catalans, la immensa majoria d'ells ni tan sols entenien l'àrab. Eren musulmans catalans i parlaven català.

ABDENNUR Prado
President de la Junta Islàmica Catalana.

FONT : http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=602315&idseccio_PK=1006&h=090409

La meva pregunta es si no entenien l'arab com podien llegir l'Alcorà si estaba prohibit traduir-lo?

Els templers van amagar el Llençol Sant més d'un segle

Un document sobre una iniciació el 1287 confirma que besaban la imatge d'un home en «una llarga tela de lli»

Arnaut Sabbatier, cavaller francès de l'Orde del Temple, va comparèixer davant els inquisidors i els va explicar com va ser la seva cerimònia d'ingrés en els templers el 1287: com qualsevol frare va fer vot de pobresa, d'obediència i castedat.

Després, els seus superiors el van portar a un lloc secret, accessible només als germans de l'Ordre, li van mostrar una llarga tela de lli que mostrava la imatge d'un home i li van fer adorable, besándole tres vegades els peus.

Els inquisidors van prendre nota de la descripció, i anys després l'ha trobat la historiadora Barbara Frale, especialista en l'Orde del Temple i treballadora dels Arxius Vaticans. «Aquest testimoni prové dels documents del procés contra els templers i és gairebé desconegut per als historiadors perquè representa tan sols una gota en el mar per a qui ha d'estudiar la intrincadísima xarxa del gran complot llançat el 1307 pel rei de França, Felip IV el Hermoso »,

escriu la doctora Frale en« L'Osservatore Romano », el diari semi-oficial del Vaticà.

Per Frale, el document confirma una hipòtesi que ja va formular el 1978 l'historiador d'Oxford Ian Wilson: que els templers van guardar en secret durant més d'un segle l'anomenat Llençol Sant o Sindone de Torí, una tela de gran longitud en la qual es veu la imatge d'un home amb ferides semblants a les descrites en la Passió de Crist.

La hipòtesi de Wilson era suggerent: el 1204 la Quarta Croada saqueig Constantinoble, i centenars de relíquies desapareixen de la cort i les esglésies bizantines per anar reaparegut després a Occident. Entre elles, el Llençol Sant que, segons la tradició bizantina, havia embolicat el cos de Crist en el sepulcre.

En 1353 el Llençol Sant torna a aparèixer: està en una església francesa, en Lirey, exposada a la veneració dels fidels per donació d'una família descendent del templer Geoffroy de Charney, cremat a la foguera amb el Gran Mestre de l'Orde, Jacques de Molay, el 18 de març de 1314.

On va estar durant tot aquest temps?

Wilson sospitava dels templers, però no tenia dades documentals. Ara Barbara Frale diu que el testimoni del cavaller Sabbatier trobat a l'Arxiu Vaticà seria una prova en aquesta direcció.

Per què va mantenir oculta la relíquia l'Orde del Temple? La historiadora recorda que el Papa castigar amb la excomunión a tots els creuats que van participar en el ignominiosa saqueig de Constantinoble i que el Quart Concili Lateranense en 1215 va decretar la mateixa pena als qui trafiquessin amb relíquies.

No sabem com aconseguirien els templers la Sindone, però era una possessió tan valuosa com comprometedora. Barbara Frale apunta algunes idees sobre el seu valor en una ordre religiosa que, blindada al poder civil i episcopal amb tot tipus de immunitats, resultava molt atractiva per a persones heterodoxes, amb tendència a l'heretgia.

Càtars i docetistes predicaven que Crist no va patir de veritat la Passió, que el seu cos no era real, que no va morir ni va ressuscitar. L'Ordre s'assegurava que els seus cavallers no cregussin aquestes heretgies amb la més potent prova: el sudari amb les empremtes visibles de la sang de l'Home-Déu.

Els cavallers besaban als peus de la imatge de Crist, com ho va fer Sant Carles Borromeo en 1578 quan la venerà a Torí, com besen els peus de la creu avui els joves en les oracions de Taizé. A més, fregaven les corretges dels seus hàbits amb la tela, convertint-se així en «relíquies per contacte», proteccions contra el mal físic i espiritual.

Era una cosa molt comú en l'Edat Mitjana: moltes relíquies de la Santa Creu, per exemple, són en realitat fustes fregada amb el tronc de Jerusalem trobat per Santa Elena en el segle IV: al fregar devotament la relíquia, la seva sacralitat es «contagia» al nou objecte.

Wilson va suggerir en el seu moment que la tela havia de guardar-se en una protecció de fusta, mostrant només el rostre Barbado, i que així va sorgir l'acusació de que els templers adoraven un ídol barbut al qual besaban.

Barbara Frale, a la llum del document trobat, creu més aviat que, almenys en la cerimònia d'iniciació, es mostrava el cos complet: «es veia tot, la carn dels músculs tensos en la rigidesa que acompanya les primeres hores després de la mort, el rostre enfonsat per l'efecte dels cops, la pell esquinçada per les agulles del fuet ».

Escriu l'autora italiana que «la humanitat de Crist sobresortia de la violència dels homes, la humanitat que els càtars declarava imaginària es podia veure, tocar, besar; era una cosa que per a l'home medieval no tenia preu».

L'autora té afecte als templers i en el seu treball amb les actes dels judicis va demostrar que eren innocents de les acusacions d'heretgia.

Tanmateix, en presentar els seus treballs fa pocs anys va admetre que «avui sabem que la disciplina primitiva del Temple i el seu esperit autèntic es corromp amb el pas del temps, caient en la decadència».

Hi va haver casos de corrupció econòmica i sexual. Però no d'idolatria.

7 abril 09 - Madrid - Pablo J. Ginés Ginés La Razón

El Renaixement, un conte xinès

Víkings, xinesos i europeus es disputen l'assoliment d'haver descobert el Nou Continent. . Però, com ja fes en el seu anterior llibre, «1421», Menzies insisteix que va ser la flota de Zheng He la qual va trobar primer aquell vast tros de terra que avui anomenem Amèrica.

Segons el britànic, el cartògraf italià i secretari del Papa, Paolo Toscanelli, únic testimoni directe de la trobada entre Eugeni IV i la delegació xinesa, va escriure al Rei de Portugal ja Cristòfor Colom sengles cartes en les que els assegurava que havia conegut a uns «homes cultes arribats de la Xina »que afirmaven la rodonesa de la Terra i deien que es podia arribar al Regne Medi« navegant rumb oest des d'Espanya ».

En la seva missiva a Colom, escrita 18 anys abans que l'explorador genovès partís rumb a Amèrica, Toscanelli va escriure: «El viatge no només és possible sinó que és real, i amb tota seguretat aportarà honor i beneficis incalculables, una molt gran fama entre tots els cristians.

Però no es pot saber això a la perfecció si no és per experiència pròpia i per la pràctica, com jo he pogut tenir gràcies a la informació més abundant, valuosa i veritable de boca d'homes distingits i molt il lustrats que han vingut aquí des de llunyanes terres ». Toscanelli va adjuntar el mapamundi xinès amb el que, segons sembla, Colom arribaria al Nou Continent.


L'almirall Zheng He i el seu totpoderosa flota arriben a les costes de la Toscana. Han passat gairebé tres anys des que el 19 de gener de 1431 salpaven de Nanjing, antiga «capital del cel». La major expedició mai coneguda solquen el planeta al segle XV amb un únic objectiu: mostrar als bàrbars cuán immensament amplis i profunds eren els coneixements xinesos.

En el llibre «1431», que acaba de publicar Debat, Menzies planteja una sorprenent revisió de la Història, amb proves que situen les arrels del Renaixement en aquells viatges d'exploració xinesos. Aquest ex oficial de la Marina britànica, autor de l'èxit editorial «1421», ha dedicat els últims 19 anys a viatjar al voltant del món i reconstruir les expedicions xineses del segle XV. Segons la seva revolucionària tesi, aquells homes van aportar «l'espurna» de coneixement que va encendre el foc del Renaixement.

L'any 1434, data en què l'ambaixador Zheng He desembarca a la Toscana, la Xina era la reina dels mars i la major potència planetària. La dels xinesos era una civilització mil lenària, que feia segles havia descobert la pólvora, desenvolupat complexos sistemes de canalització i reg, ideat sofisticades màquines civils i militars, i havia inventat la impremta.

Quan van arribar a Florència, lloc on es van entrevistar amb el Papa Eugenio IV, aquells orientals es van trobar amb un continent que començava a sortir de mil anys d'estancament després de la caiguda de l'Imperi Romà.

«Al segle XIV Florència era un lloc endarrerit. Però entre 1413 i 1470 va produir una sèrie d'obres tan majestuoses que gairebé sis segles després encara ho deixen a un sense alè », assenyala Menzies en el seu llibre, per a continuació plantejar el« quid »de la qüestió:« Per què va encendre l' Renaixement en aquesta petita ciutat italiana? I per què en aquell precís moment? »Allunyat de la ciència-ficció, Menzies documenta les seves investigacions amb mil i una proves, algunes de les quals neguen l'autoria de la major part dels invents atribuïts a Leonardo da Vinci.

«Tot prospera i es renova, però els Països Estrangers situats molt lluny, confiteries mar, no han escoltat i no saben», diu l'edicte datat el 29 de juny de 1430, pel qual l'emperador xinès ordenava portar els bàrbars l' missatge de respecte i submissió deguts al seu regne. Zheng He es va entrevistar amb el Papa a Florència per transmetre a Europa coneixements que resultarien transcendentals per al renéixer europeu.

Mapes del món que descriuen els cinc continents, taules matemàtiques que permeten calcular longituds i latituds, teories que desenvolupen el heliocèntrica . Tot això, a bord dels vaixells xinesos. Destaca un document: el «Nung Shu», una enciclopèdia de 1313 que compila els dissenys de tot tipus de maquinària civil i militar, i els dibuixos copiaría un tal Paolo Taccola. «Un italià que viu en un petit poble, que no ha anat a la Universitat i que mai ha vist el mar ... . Com pot ell haver dissenyat un helicòpter o un vaixell de guerra? », Es pregunta Menzies, per a qui l'expedició xinesa-integrada per traductors, astrònoms i geògrafs-era una mena de« universitat flotant »que contenia« més saber intel lectual que qualsevol universitat de l'època ». Segons el parer de l'autor, aquella delegació aportaria la base que després van desenvolupar genis del Renaixement com Copèrnic, Kepler o el propi Leonardo.

FONTS: ABC, Madrid, 05/04/2009
http://www.abc.es/20090405/cultura-cultura/renacimiento-cuento-chino-200904050710.html


"Leonardo Da Vinci fou un artista genial, pero no va inventar res".
El web www.1421.tv rep diàriament la visita de 2.000 persones que ofereixen noves dades. Encara que reconeix que «és lògic» que les seves idees suscitin crítiques, afirma amb orgull que «el 99 per cent dels seus lectors recolza les seves investigacions».

Creu vostè que Occident podria assumir algun dia la idea que no va ser Colom qui va descobrir Amèrica, sinó els xinesos?
-Sé que és difícil, però espero que passi aviat. Colom va viatjar a Amèrica amb un mapa xinès que descrivia el Nou Continent amb precisió. Pero Però jo no pretenc menysprear els seus èxits. Cristòfor Colom va ser un home molt intel ligent perquè va saber entendre les taules matemàtiques copiades als xinesos per les quals es podia calcular la longitud i la latitud. Els europeus van tenir el valor de fer viatges continus a Amèrica i enviar colons, i els xinesos, no.

-En el seu llibre diu que Florència va ser una «terra fèrtil», ideal per a que hi van florir les llavors xineses ...
-Florència gaudia d'un auge econòmic espectacular. La ciutat comerciava amb Xina des de molt abans de Marco Polo. Els seus mercaders havien fet grans fortunes i els Medici finançaven investigacions en tots els camps: ciències, arts, armament .... A més, al voltant del Papa hi havia un important grup intel lectual que va tenir molt a veure.

-Vostè dubta del paper de Leonardo da Vinci com el gran inventor del Renaixement.
-Per a mi, Leonardo va ser el més gran dels genis que mai ha existit perquè va ser capaç de simplificar màquines complexes i il lustrar de manera que la gent comú pogués entendre. Però ell no les va inventar, sinó que va copiar les il lustracions que Di Giorgio i Taccola havien copiat prèviament dels xinesos. Aquests llibres es poden veure a la Biblioteca Medicea Laurenziana de Florència. Leonardo va ser un gran artista, il lustrador, enginyer, escultor, pintor ... pero no un inventor. però no un inventor.

- Per què la Xina no es va imposar llavors a Occident?
. -És una cosa que ens xoca a tots, però hi va haver diverses raons. Quan les flotes tornar, Xina estava pràcticament en fallida. Els costos de la construcció dels vaixells, de la Ciutat Prohibida i de part de la Gran Muralla van ser enormes. Els mandarins, que eren confuciana i creien en el recés interior, suspendre els viatges a l'estranger i van ordenar destruir tots els documents que registraven la ruta de Zheng He. Es va prohibir l'intercanvi comercial amb l'estranger sota pena d'execució i totes les ciutats de la costa van ser cremades per tal que els seus habitants haguessin de traslladar a l'interior.

FONT: ABC, Alacant, 05/04/2009
http://www.abc.es/20090405/cultura-cultura/gavin-menzies-leonardo-vinci-200904050713.html

EXPOSICIÓ ELS GRANS VIATGES DE ZHENG HE

Museu maritim de Barcelona fins el 31-05-2009

Comentari meu al llibre de Menzies 1421 : Un conte xinés.

NUEVA TEORIA DEL COLOM GALLEGO DE DUBRA

val do dubra
Un arquitecto defiende que Colón era dubrés por apellido y uso de localismos

Recuerda que 'columba' significa paloma en latín, y Pombo es uno de los nombres de familia más típicos ·· El navegante empleaba el término local 'boi' para nombrar los viales antiguos, así como la expresión 'arreo'

En latín paloma se dice columba. Uno de los apellidos propios del antiguo municipio de Buxán es Pombo. "Si usted se apellida Pombo y es originario de Dubra tiene muchas posibilidades de ser pariente de Cristóbal Colombus". Esta es la tesis que sostiene el joven arquitecto, y vecino de este municipio, Marcos Castro Vilas. Cierto o no, ha remitido ya su tesis -apoyada por otros localismos puramente dubreses del navegante- a Marcial Castro y Jose Antonio Lorente, del proyecto ADN Colón.

_ ¿Desde Italia a Cataluña o Baiona, todos se rifan el origen de Colón. ¿Qué argumentos aporta usted?
_ Aparte de que su hijo Hernando en la biografía dice que su padre era de Terra Rubra, las similitudes son evidentes. En el Libro de las Profecías escrito por Colón, usa una palabra que es endémica de Dubra y que no existe en otros lugares. Es la palabra boi para camino antiguo. Tenemos topónimos como Sobre Boi Vello, Riba Boi Vello, Tras Boi, Fonte do Boi Salgueiro y un largo etcétera. Podemos decir que el ADN lingüístico de Colón lo vincula a este territorio concreto. Junto a estas palabras existen muchísimas más en gallego que recoge el estudio de Montero Santalha, como la expresión "estar cativo en la cama" .

_ Aún así, muchos documentos, algunos atribuidos al propio descubridor, recogen que era genovés...
Aquí viene el quid del asunto. Él decía que era janovés porque tenía mucha retranca gallega. También su isla preferida la llamó Janahica. Él había descifrado el periplo de Hannón, un documento de viajes con gran difusión en el Renacimiento. Los primeros que llegaron a América fueron los cartagineses, y luego los janoveses de Ianua explotaron la ruta comercialmente. Era el secretísimo Callis Janus romano a partir del cual se deducía la simetría del mundo. El mundo como el cuerpo humano tenía una columna vertebral que pasaba por Roma-Cartago-Ciudad del Cabo. De ahí viene el dios Jano, el fantástico reino del preste Juan y el Crismón. También parece que en la comunión de ética y cosmografía en presencia de una paloma estuvo presente Hannón, como Juan Bautista. Ese era el secreto del Temple. Luego, las raíces Bal y Bar son las raíces fenicias típicas en la costa gallega. Este apartado tiene connotaciones religiosas, y de todo esto viene Cristo-bal y Bar-tolomeo Colombus, de forma resumida.

_ ¿Y la tesis catalana?
Se refiere al ADN lingüístico. Su principal argumento es una sola palabra: arreo, por continuamente. Con eso te lo digo todo. Por lo visto también existe en Cataluña.

LA FRASE
Marcos Castro: "Colón jamás habló italiano; se percibe un castellano dialectal que podría venir de Cataluña o Galicia"

http://www.elcorreogallego.es/index.php?idMenu=4&idNoticia=412022&idEdicion=1205


Esto me lo han copiado en los comentarios de otro post, lo copio aquí por la evidente relación con la noticia:

Cristóbal Colón era de Terra Dubra , un verde valle de la comarca de Santiago de Compostela. Él se equivocó y dijo que era de Terra Rubra.Un valle situado al otro lado del Tambre o Tamara, en tierras de Trastámara y en el condado de Altamira. Por eso, él dice que no es el primer almirante de su familia.

En el Libro de las Profecías escrito por Colón, usa una palabra que es endémica de Dubra y que no existe en otros lugares. Es la palabra boy/boi para designar un camino antiguo romano o el rastro o señal de un camino. Tenemos topónimos como Sobre Boy Vello, Riba Boy Vello, Tras Boy Vello, Boy Roxo, Boy Louro, Porto do Boi, Fonte do Boi Salgueiro y un largo etcétera. Podemos decir que el ADN lingüístico de Colón lo vincula a este territorio concreto. Junto a estas palabras existen muchísimas más en gallego que recoge el estudio de Montero Santalha, y que no son portuguesas: Fisga, fame, pardela, crime, curral, noite, con, perigo, deter, espeto, forno, custa, cudicia, povo, deter, sede, corda, força, el nariz, el señal, logo, arreo, estar cativo na cama, etc...Y que nunca diría un genovés

En el último cuartel del escudo de Colón, el de las armas que traía, se observa una línea celeste diagonal sobre fondo blanco amarillento que representa la bandera marítima de Coruña, luego bandera de Galicia, con el ribete rojo castrante superior de los reyes católicos que representa la unión a los puertos del cantábrico.El ribete rojo representa los puertos del Cantábrico.Existe un apellido endémico de Val do Dubra, que significa Colombus en gallego, y es el apellido Pombo. Si usted se apellida Pombo y es de Val do Dubra tiene muchas probabilidades de ser pariente de Cristóbal Colón. Las personas apellidadas Pombo se caracterizan por tener los ojos azules, la cara ancha, el pelo blondo, y suelen ser braquicéfalos.

¡¡¡Cristóbal Colón descifró el periplo de HANNÓN¡¡¡. El periplo de HANNÓN era un relato de viajes. En 1440 Juan de Ragusa lo trajo de Constantinopla, y gracias a la difusión que supuso el Renacimiento, muy pronto circularon copias manuscritas por los principales conventos occidentales.Los primeros que llegaron a América fueron los cartagineses.Los primeros que hicieron un viaje reversible a América fueron los cartagineses. El intrascendente viaje de Hannón al golfo de Guinea terminó con la fundación de Cerne (Ciudad del Cabo), equidistante a la ecuatorial al igual que Cartago, y a partir del Cuerno del Oeste (Dakar), islas del incienso (Cabo Verde), llegaron a las costas de Brasil. Las famosas islas de los adivinos donde se escuchaban sonidos de flauta y de timbales.Hannón fundó GHANA y las GUYANAS.

El intrascendente periplo de HANNÓN supuso para la época, que el mundo era simétrico respecto del Cuerno del Este, islas de Socotora, la India, y el Cuerno del Oeste (Dakar),islas de Cabo Verde y Brasil. El mundo tenía una columna vertebral igual que el cuerpo humano por efecto de la fuerza de la gravedad, que pasaba por Roma, Cartago y Ciudad del Cabo, y eso representa la P del CRISMÓN. Ese era el secretísimo CALLIS JANUS romano, el sendero del dios JANO, el dios de las dos caras respecto a un eje central que mira a oriente y a occidente, el dios del orden y de la planificación, el de las dos ventanas o janelas. El mundo era asombrosamente simétrico gracias al CALLIS JANUS. El Callis Janus comenzaba en las islas de Cabo Verde, rocas de San Pedro y San Pablo, Fernando Noronha y por último Brasil.La ruta reversible hacia América que luego explotaron comercialmente los JANOVESES en latitudes ecuatoriales que facilitaban la reversibilidad de las corrientes.

El fantástico reino del preste JUAN ( de Hannón) era América.La P del Crismón representa ese eje principal Roma, Cartago, Ciudad del Cabo.Es un símbolo cosmográfico.Y en la comunión de la ética y de la cosmografía en presencia de una paloma o COLOMBUS también estuvo presente HANNÓN en forma de JUAN BAUTISTA.Y ese era el secreto del TEMPLE.Simplificándolo todo un poco.Juan Bautista procede o representa a Hannón, el que descubrió que la forma del mundo y del hombre eran iguales. El cordero de Dios para el perdón de los pecados reinará sobre un mundo semejante al cuerpo humano. Gracias al periplo de Hannón, el mundo no era una masa informe.

Por eso, Colón decía que era JANOVÉS. Por eso decía que IANUA, la ciudad del dios JANO, era su patria. Él había descifrado el periplo de HANNÓN. Por eso firmaba con un CRISMÓN. Por eso firmaba como Cristo-bal Colombus. Las raíces Bal y Bar son las raíces fenicias por excelencia en la costa de Galicia. Y ,por eso, a su isla preferida le puso de nombre de JANAHICA, la que procede de JUAN o de JANÓN. A Puerto Rico le puso el nombre de JUAN BAUTISTA, y cuando creyó alcanzar las costas continentales le puso a Cuba el nombre de JUANA.Si Cristóbal Colón puediera bautizar América, la llamaría JUANA o JANA. Realmente Colón iba a repetir nuevamente el viaje realizado por Hannón, viaje constitutivo del cristianismo por el cual los continentes habitables se desplegaban igual que el cuerpo humano.Por eso Colón firmaba como Xpoferens, el que lleva a Cristo. Entendiendo que Cristo es la comunión de la ética y la cosmografía por la cual la forma de los continentes y el cuerpo humano es la misma, por efecto de la gravedad. Eso significa Xp.El periplo de HANNÓN tuvo tanta repercusión a nivel cosmográfico que de ahí derivan palabras de uso tan corriente como January, Enero, Xaneiro, Anual, Anuario, Año, Xanela, Río de Janeiro etc etc.Por tanto, cuál es el quiz del asunto, la llave maestra que abre todas las xanelas es el PERIPLO DE HANNÓN.Esta es la teoría simplificada de Marcos Castro, arquitecto natural de Terra Dubra.

Notas:
1_Lo mas intersante de la teoria es que el pueblo de Dubra está en territorio del condado de Trastamara.
http://es.wikipedia.org/wiki/Condado_de_Trast%C3%A1mara

2_ Mas trabajo para el dr Lorente.