L'exposició gratuïta "A espatlles de gegants», a la Casa de Campo (Madrid), documenta la creativitat medieval favorable a la invenció tècnica i l'estudi del món
Per què la ciència moderna es va desenvolupar a l'Occident cristià i no a la Xina, l'Índia, Grècia o l'Islam? Aquestes cultures van tenir les seves genis, llenguatge matemàtic, classes ocioses educades, recursos estatals ... I, tanmateix, «res en absolut comparat a la ciència moderna», va escriure el físic atòmic Peter E. Hodgson en "L'origen cristià de la ciència». Guiomar Ruiz, doctora en física i titular de Matemàtica Aplicada a l'Escola d'Enginyeria Aeronàutica de la Politècnica de Madrid, és la comissària d'una completa exposició que mostra al Pavelló de Convencions de la Casa de Camp, en el marc gratuït de Encuentromadrid, els últims descobriments sobre la ciència medieval.
La mostra documenta les tesis de Hodgson, que afirmen que el mètode científic modern no va néixer al segle XVI amb Galileu, sinó en l'edat mitjana cristiana, amb un «boom» de creativitat tècnica i teòrica en el segle XII i XIII, que només la pesta negra va aconseguir frenar i després es rellançaria.
«Per fer ciència has de valorar l'humà, apreciar als que et antecedir, acollir i desenvolupar el rebut del passat. Això ho feien els medievals », explica Guiomar Ruiz. «A més, el Gènesi explica que el món és bo, així que val la pena conèixer-lo. No és un món absurd o caòtic: és entenedora, així que val la pena estudiar-lo. Déu a més va encarregar a Gènesi l'home dominar el món, pel que és accessible a la ment. No és l'únic món possible, com deia Aristòtil, sinó una cosa que Déu va crear amb llibertat, que no depèn d'un sil.logisme matemàtic, previsible, sinó que pot oferir sorpreses, així que cal experimentar: això anima a la ciència experimental. I el temps judeocristià és lineal, no és cíclic com a Orient: per tant, és possible progressar, millorar. Els medievals volien canviar el món », afirma la comissària de l'exposició.
Les universitats i escoles catedralícies del segle XII eren autèntics laboratoris d'idees, on tot es debatia, al contrari que en aduladores talls orientals. En aquests segles es difon, per exemple, el molí de batan, que podia moure martells mecànics i plecs de forja, el que permetia fondre ferro amb qualitat industrial. «Els nois no haurien de sortir de Secundària sense conèixer al bisbe Nicolau d'Oresme, precursor de les funcions i el càlcul infinitesimal, o fra Roberto Grossatesta, amb les seves lleis òptiques, o la llei de màxima economia de la natura, que avui anomenem llei de mínima acció: a la universitat em van dir que era del segle XVII, però Grossatesta ja ho fa servir en els segles XII-XIII. Cal conèixer també les lleis de l'estàtica de Jordà Nemorario, o com Jean Buridan ja explicava que si el Sol estigués quiet i la Terra es mogués ens donaria la sensació que és el Sol el que es mou. Buridan li va plantar cara a Aristòtil, durant segles intocable, fins i tot respecte al moviment dels planetes ".
Què dir llavors de la idea de l'edat mitjana com era fosca, sotmesa per una religió contra la ciència? «Això es contraresta amb els fets», diu la comissària mostrant la seva exposició.
I Stephen Hawking amb els seus universos múltiples? «On són aquests universos? Són ciència ficció, no són constatables, i els medievals volien experimentar les coses », respon la professora de matemàtica aplicada.
«En 1277, quan el bisbe Tempier de París condemna les tesis averroistes que limitaven el poder de Déu, en realitat va obrir el camí a la ciència moderna, alliberant l'aristotelisme», assenyala.
La mostra documenta les tesis de Hodgson, que afirmen que el mètode científic modern no va néixer al segle XVI amb Galileu, sinó en l'edat mitjana cristiana, amb un «boom» de creativitat tècnica i teòrica en el segle XII i XIII, que només la pesta negra va aconseguir frenar i després es rellançaria.
«Per fer ciència has de valorar l'humà, apreciar als que et antecedir, acollir i desenvolupar el rebut del passat. Això ho feien els medievals », explica Guiomar Ruiz. «A més, el Gènesi explica que el món és bo, així que val la pena conèixer-lo. No és un món absurd o caòtic: és entenedora, així que val la pena estudiar-lo. Déu a més va encarregar a Gènesi l'home dominar el món, pel que és accessible a la ment. No és l'únic món possible, com deia Aristòtil, sinó una cosa que Déu va crear amb llibertat, que no depèn d'un sil.logisme matemàtic, previsible, sinó que pot oferir sorpreses, així que cal experimentar: això anima a la ciència experimental. I el temps judeocristià és lineal, no és cíclic com a Orient: per tant, és possible progressar, millorar. Els medievals volien canviar el món », afirma la comissària de l'exposició.
Les universitats i escoles catedralícies del segle XII eren autèntics laboratoris d'idees, on tot es debatia, al contrari que en aduladores talls orientals. En aquests segles es difon, per exemple, el molí de batan, que podia moure martells mecànics i plecs de forja, el que permetia fondre ferro amb qualitat industrial. «Els nois no haurien de sortir de Secundària sense conèixer al bisbe Nicolau d'Oresme, precursor de les funcions i el càlcul infinitesimal, o fra Roberto Grossatesta, amb les seves lleis òptiques, o la llei de màxima economia de la natura, que avui anomenem llei de mínima acció: a la universitat em van dir que era del segle XVII, però Grossatesta ja ho fa servir en els segles XII-XIII. Cal conèixer també les lleis de l'estàtica de Jordà Nemorario, o com Jean Buridan ja explicava que si el Sol estigués quiet i la Terra es mogués ens donaria la sensació que és el Sol el que es mou. Buridan li va plantar cara a Aristòtil, durant segles intocable, fins i tot respecte al moviment dels planetes ".
Què dir llavors de la idea de l'edat mitjana com era fosca, sotmesa per una religió contra la ciència? «Això es contraresta amb els fets», diu la comissària mostrant la seva exposició.
I Stephen Hawking amb els seus universos múltiples? «On són aquests universos? Són ciència ficció, no són constatables, i els medievals volien experimentar les coses », respon la professora de matemàtica aplicada.
«En 1277, quan el bisbe Tempier de París condemna les tesis averroistes que limitaven el poder de Déu, en realitat va obrir el camí a la ciència moderna, alliberant l'aristotelisme», assenyala.
www.larazon.es
2 abril 1911
Pablo J. Ginés
MADRID-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada