Cinc-cents anys d'usura

En la segona meitat del segle XVI  eren molts els experts que enviaven per compte propi memoràndums al rei amb les solucions a la crisi en què es trobava l'imperi espanyol. Era el cas dels arbitristas, sort d'aspirants a savis o gurus que, amb l'avanç de la recessió, van acabar reduïts al nivell de tertulians: sense la necessitat de la TDT, es multiplicaven al ritme de la pujada dels preus, un els problemes més greus per a la potència, segons documenta en el seu memorable Carles V i els seus banquers l'historiador espanyol Ramón Carande.
 
Administrar un imperi en el qual no es posava el sol no era una tasca fàcil i Carles V va poder aviat comprovar com els ingents ingressos de la Corona eren insuficients per reduir el dèficit estatal. Faltava molts diners: tot i les enormes quantitats de metalls preciosos portats de les Índies i al no tenir un banc central o públic, el monarca va haver d'acudir a la banca privada internacional. No era mala època per a això: el crèdit estava molt barat, el que va portar a una enorme expansió financera, amb la creació d'instruments als que els estats recorrien per seguir endavant amb les seves empreses. Aquestes consistien, sobretot, en guerres que constituïen una mena d'inversió en representar un primer pas per a un ulterior desenvolupament econòmic. Una forma de creixement sempre orientat al futur, bastant deslligat del benestar dels habitants de l'imperi.
 
La pressió dels creditors-banquers alemanys com els Fugger i els Welser, a més de coneguts financers genovesos-es va fer furiosa, ja que la solvència espanyola no treia precisament pit: Felip II va heretar del seu pare un deute de 20 milions de ducats i la havia multiplicat per cinc al cap del seu regnat. En tenir la necessitat de seguir fugint cap endavant, la Corona va haver de suspendre pagaments el 1557, 1560 i, posteriorment, en 1575. Les fallides van fer enrere a molts prestadors i els tipus d'interès es van disparar fins al 70%. La confiança estava de capa caiguda: els espanyols no pertanyíem encara als PIGS, però van ser molts els atacs contra el deute públic, emesa al mercat en uns títols denominats juros, que acabaven sotmesos a tot tipus d'operacions especulatives. En aquells dies no existien els hedge funds, els CDS ni les agències de ràting, però la tecnologia existent sobrava com perquè, com afirma Carande en el seu ampli estudi, el món de les finances internacionals conegués el seu apogeu al mateix temps que l'imperi espanyol i la seva economia real entraven en una irreversible decadència.
 
Lògicament, tots aquests diners que amb prou feines Carles V i Felip II anaven tornant als seus creditors havia de venir d'algun lloc. Els plans d'austeritat es van centrar en la multiplicació de tot tipus d'impostos, que fins i tot afectar als privilegiats estaments militars i religiosos. Però el pitjor, com sempre, se'l van endur els ciutadans del carrer, per als quals es van concebre les alcabales, que gravaven un terç dels seus ingressos. Un exemple reflecteix l'evolució d'aquestes taxes en pocs anys: en 1584, les famílies segovianes pagaven sis vegades més que en 1561 en concepte d'impostos directes. Com sempre, contribuïen a sortir de la crisi els que més tenen.
 
Aquesta cirurgia fiscal precipitar al Regne de Castella-que suportava bona part de la càrrega imperial-a la recessió i descapitalitzar la regió, reduint als consumidors a la indigència i allunyant les inversions de les empreses productives: la indústria va perdre força i el que avui diríem frau fiscal es va centrar fa cinc segles en el contraban de l'or provinent de les explotades colònies. L'explosió de la bombolla imperial va durar bastant temps i va ser progressiva, però la sort havia quedat tirada en aquest període. L'obtenció de crèdits de totes totes semblava haver-se convertit en un fi en si mateix, amb uns pocs beneficiaris i molts perdedors.
 
Diversos centenars d'anys després, governants dels quals s'han pintat menys quadres van voler "treure Espanya del racó de la Història" per ascendir després "a la Champions League de l'economia". De nou van acudir els banquers per finançar aquestes expansions, que van crear en els ciutadans una sensació de riquesa virtual. El desenllaç final el coneixem tots: darrere del castell de cartes, només han quedat enormes deutes i una sèrie de prestadors amb poca paciència per portar els seus diners de tornada: ara els anomenem els "mercats", però s'assemblen als d'abans, només que amb moltes pantalles d'ordinador com a referència.
 
Com tornar-los el que se suposa que és d'ells? Aquesta vegada, el càstig ve en forma de retallades socials i idees-força que subratllen la culpabilitat i la complicitat de la població en el procés d'endeutament. D'aquesta manera, la catòlica Espanya "ha viscut per sobre de les seves possibilitats" i, com a penitència, haurà de "reformar i sanejar" per tornar "al camí del creixement": les alcabales dels nostres dies són les pensions del matí, el futur acomiadament lliure i un altíssim sòl d'atur que aviat ens farà pagar per poder tenir una feina. Sembla que alguns no hem après molt de la nostra Història i que, potser per això, els de sempre tenen el camí aplanat. Al millor caldria enviar a més d'un de tornada a l'institut.

ANDRÉS VILLENA
www.publico.es
8-04-2011