El primer indici pràctic del projecte de Napoleó podria ser l’encunyació a la ciutat de Barcelona, en plena insurrecció contra el govern de Madrid, de monedes amb les armes de la ciutat i la creació d’un sistema monetari propi, la pesseta; diferent al espanyol i al francès, el ral fort i el franc, respectivament.
Napoleó annexionà Catalunya a l'imperi el 26-1-1812, i ho ratificà amb un Decret Imperial de 8 de febrer de 1810. Pel seu interès en el tema estudiat, reproduïm només la part dispositiva al no disposar, fins ara, del text complert:
Art.1er. El setè cos d'exèrcit d'Espanya prendrà el títol d'Exercit de Catalunya .
Art.2n. La província de Catalunya formarà un govern particular amb el títol de Govern de Catalunya.
Art.3r. El comandant en cap de l'Exèrcit de Catalunya serà el governador de la província i reunirà els poders civils i militar.
Art.4r . Catalunya queda declarada en estat de setge.
Art.5è. El governador queda encarregat de l'administració de la justícia i de la reial hisenda, proveirà totes les places i farà tots els reglaments necessaris.
Art.6è. Totes les rendes de la província en impostos ordinaris i extraordinaris entraran en la caixa militar, a fi de subvenir els sous i despeses de les tropes i a la manutenció de l'exèrcit.
Deixant a part el fet transcendental de la separació civil i militar del Principat de Catalunya del regne d’Espanya, veiem la creació de la figura del Governador General, amb tots els poders civils i militar, administració de justícia i de la reial hisenda, i que només rebrà ordres directes del propi emperador; això si, a traves del seu cap d’estat major, el major general Berthier, príncep de Neuchâtel, que com es conegut, sabia interpretar correctament les ordres de Napoleó, degut al pèssim francès que utilitzava l’emperador. Un exemple podria ser la utilització de la paraula “réunir” , que molts
interpretant com una clara intenció d’annexionista. Si fos així, no seria més correcte dir “unir”?.
Sorprenentment la seva figura podria igualar-se a la de Virrei, de gran tradició històrica a Catalunya. El lloctinent reial era l’oficial que suplia l’absència del rei en la monarquia catalano-aragonesa i d’ençà de 1512 duia aparellat el càrrec de capità general o cap militar, i era anomenat virrei.
Ja en son dos les catalanitats fins ara: la pesseta i el Virrei.
Passem a una tercera, la bandera catalana que onejarà al costat de la francesa, la tricolor, que des de la Revolució identifica a la nació francesa.
Però quina era la bandera de la nació catalana l’any 1810?. Cap, Catalunya no havia pogut assimilat el concepte de nació-estat, i no tenia necessitat de cap símbol per identificar-se. El concepte polític de nació-estat neix de la Revolució Francesa.
Per Catalunya, l’estat era el rei d’Espanya.
Napoleó ho tingué clar, Catalunya com a projecte de nació-estat necessitava una bandera, i decidí que la quatribarrada seria la bandera que representes a la nació catalana.
Font : Gustau Adzerias i Causi www.histocat.cat
El govern napoleònic de Catalunya
El dia 1 d'abril de 1810 és celebrà una gran cerimònia a la catedral de Barcelona per oficialitzar el Govern de Catalunya. Fou presidida pel mariscal Augereau i tot el seu estat major amb uniforme de gran gala4, amb l'assistència de totes les autoritats civils de la ciutat, així com d'un gran nombre de comerciants, fabricants i professionals. Una vegada celebrada la missa, el nou comissari general de policia, en Caietà Font i Closa, i des del presbiteri, llegeix en català el decret imperial i a continuació, en to interrogatiu, demana: "Jureu tots fidelitat i obediència al Govern de Catalunya", pregunta general que no fou resposta, però que tornada a formular de forma nominativa, la resposta fou unànime. La cerimònia finí amb un “Te Deum”.
Seguint les ordres de Napoleó, Augereau a part de fer públic el decret de creació del Govern de Catalunya, declarà el català, llengua cooficial junt amb el francès; catalanitza el "Diario de Barcelona" (que passa a dir-se "Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya", redueix els 12 corregiments borbònics a 4: Barcelona, Girona, Reus i la Seu d’Urgell; fa publicar i aplicar el Codi de Napoleó en català, que representava la igualtat davant la llei; suprimeix el regim feudal i els delmes; redueix el clergat i confisca els seus bens. També feu perseguir a l'antic comissari Ramon Casanova i d'altres membres poc escrupolosos de la policia de l'època del general Duhesme.
D’aquesta manera podem dir que el Principat de Catalunya quedà separat del regne d’Espanya i entrà a formar part de l’imperi napoleònic.
Per resumir, farem un salt fins a la caiguda de Tarragona el 28 de juny de 1811, com a resultes del setge dut a terme per l’Exèrcit d’Aragó del general Suchet, i de l’ocupació de Montserrat el 25 de juliol, Catalunya restà, pràcticament, en mans de les tropes napoleòniques.
A partir d’aquell moments, Napoleó creu que la guerra esta acabada, i començà a dissenyar la implantació d’un regim civil pel Principat, i l’Exèrcit de Catalunya quedaria reduït a les seves funcions militars.
Amb el decret Imperial de 26 de gener de 1812, estableix una nova divisió territorial; i en el de 2 de febrer del mateix any, el nomenament dels càrrecs administratius.
Aquests decrets fa dir als historiadors espanyols que Catalunya quedà annexionada a França, els catalans, amb més prudència, diuen que quedà “de fet” annexionada a l’Imperi, i d’altres “de facto” a França.
Font : Gustau Adzerias i Causi www.histocat.cat
GOBERNADORES GENERALES
(napoleónicos)
Don Pierre-François-Charles Augereau, duque de Castiglione (1810).
Don Emmanuel (o Jean-Paul-Antoine) Rey, (interino)(1810).
Don Esteban Jacobo José Alejandro MacDonald, duque de Tarento (18101811).
Don Carlos Mateo Isidoro Decaen, conde de Decaen (1811-1813).
Don Louis-Gabriel Suchet, duque de Albufera (1813-1814).
Font: http://www.asasve.es/portal/index.php?mod=article&cat=biblioteca2&article=214&page_order=11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada