Casanova, a cavall i sense bandera

 

Un estudi desmunta tòpics de la iconografia clàssica de l'Onze de Setembre

Aquell dia, en la seva gran hora, el conseller en cap Rafael Casanova, que no tenia res a veure amb la Generalitat sinó que era l'equivalent de l'alcalde de Barcelona, no anava a peu, sinó a cavall, i no enarborava la bandera de Santa Eulàlia, que a més era un pendó-la insígnia, no la santa-. Casanova no vestia toga i pesades vestidures seudomedievales, sinó ple abillo de coronel, en correspondència amb el seu rang militar, amb tricorni i casaca de galons daurats: tenia un aspecte global així com al Barry Lyndon, per entendre'ns. 

Per descomptat, no esgrimia una simitarra, sinó la preceptiva espasa robera de guarda ornamentada. Res a veure, per tant, segons nous estudis, amb la iconografia romàntica, essencialitzada a l'emblemàtica estàtua del 1888 de Rossend Nobas enfront de la que es fa la tradicional ofrena i en el famós quadre d'Antoni Estruch de 1909, les dues grans representacions de Rafael Casanova en el moment àlgid de l'Onze de Setembre, quan, cap a les set del matí, el conseller en cap al capdavant de les seves tropes, la milícia ciutadana barcelonina vinculada als gremis coneguda com la Coronela, es llança en audaç contraatac en els sectors dels baluards de Sant Pere i el Portal Nou contra els assaltants borbònics.
 
El contraatac en les muralles, tot i que fer, fracassa i Casanova caigué. La imatge romàntica el mostra en el moment de rebre un tret, portant-se la mà al pit (en realitat, com és sabut, va ser ferit a la cama i va sobreviure a la jornada per morir de vell als 83 anys). És una recreació del mite etern de l'heroi que mor davant un enemic nombrós empunyant el sabre i aferrant la bandera. Salvant les distàncies, l'estampa no és molt diferent de la del general Custer a Little Big Horn, i igual d'inexacta. "Per testimonis de l'època sabem que Casanova va a cavall", assenyalen Francesc Riart i Xavier Hernández, especialistes en la història militar de l'època i autors de "La Coronela de Barcelona, 1705-1714", un detallat i exhaustiu estudi de la unitat que manava Casanova i que apareixerà pròximament en Rafael Dalmau Editors."Casanova és coronel i el rígid protocol militar del seu temps exigeix que vagi muntat i assistit de palafrener. El cap de la tropa havia de ser ben visible. El coronel, per descomptat, mai anava davant. El que anès muntat explica, a més, la ferida a la cama, impossible si vas a peu i davant tens a les teves tropes ben ajustades com en un contraatac ".  
Però aniria el conseller en cap a cavall per les muralles? "Cal entendre la disposició de les muralles de l'època: estaven eixamplades i tenien plataformes i rampes per pujar l'artilleria". Pel que fa a la bandera, "el coronel d'un regiment mai la portava ell, no era la seva funció actuar d'abanderat, hi ha una font directa que indica que la portava el conseller segon i alferes Salvador Feliu de la Penya". La bandera mateixa de Santa Eulàlia, invicta patrona, era una insígnia bastant especial. "Sabem que hi havia dues banderes de Santa Eulàlia, la processional, enorme i que no es portaria a la batalla, i el penó de guerra de la ciutat. Hi havia una gran veneració per aquesta insígnia, que es considerava salvadora, un revulsiu extrem capaç de salvar miraculosament la situació, una mica com l'arca perduda dels israelites ".
 
Per als dos estudiosos, la imatgeria romàntica és absolutament inventada i ens ha deixat un munt de clixés. "En el quadre d'Estruch, els membres de la Coronela vesteixen de paisà, quan sabem que anaven uniformats de manera imponent, igual o superior a la de la tropa regular. El mateix cap enemic, el duc de Berwick, va quedar molt sorprès en veure'ls pel seu magnífic aspecte ". 
Els estudiosos recalquen que Casanova i la Coronela, tot i que eren una tropa que feia goig veure-costaven una pasta als gremis-, comptaven amb armes modernes, comandaments competents i estupenda instrucció militar, no van ser en absolut la columna vertebral de la defensa de Barcelona en el setge de 1713-14, tasca de la qual es van encarregar les forces regulars comandades per Villarroel.  Però, van protagonitzar una pàgina inoblidable en el seu contraatac de l'11 de setembre, que va ser al mateix temps el seu gran moment i, ai!, El seu cant del cigne. Amb Casanova carregaren sis companyies del sisè batalló, entre elles les de taverners, sastres, mercers i calderers. Envestiren contra el bo i millor de Felip IV, guàrdies espanyols i guàrdies valons, i no van vèncer però van convèncer.

Segons Riart i Hernández, la por que quedessin més tropes fresques com aquelles de la Coronela contribuï al fet que Berwick, gran soldat professional, preferís no arriscar-se a tenir massa baixes i acceptés tractar la capitulació sense sotmetre la ciutat a saqueig. D'alguna manera, doncs, la Coronela i Casanova salvaren Barcelona. No és l'única aportació de la milícia urbana barcelonina: va ser un precedent del poble en armes de la Revolució Francesa i-una hipòtesi molt suggerent-va poder influir, a través de Lafayette, en l'exèrcit de Georges Washington. 
JACINTO ANTÓN - Barcelona - 2010.09.11 www.elpais.com