La nació inventada. Una història diferent de Castella

A l'agost de 2008, vaig passar uns dies de vacances a Creta i em vaig portar, entre altres llibres, la Història dels grecs, de Indro Montanelli, que ja havia llegit molts anys enrere, quan estudiava periodisme. Va ser un redescobriment emocionant. Al matí visitava Knossos, ia la tarda llegia a la platja el capítol sobre la civilització minoica escrit per Montanelli.
Quan vaig tornar a Madrid, vaig rellegir un altre Montanelli, la Història de Roma, i li vaig proposar al meu fill Ignacio, burgalès i periodista com jo, que féssim junts amb la història de Castella una cosa semblant al que havia fet el gran periodista italià amb la seva història i amb la grega: comptar el passat remot per al gran públic, sense aire professoral, amb afany divulgador, amb anècdotes, de manera, a ser és possible res plumbi i amb tècniques més periodístiques que d'historiador. Comptar la Castella medieval com un conjunt de grans reportatges, i aplicant aquell consell que al propi Montanelli li va donar el director d'un diari dels Estats Units en què es va iniciar el jove Indro en l'ofici: "Fer que cada article pugui ser llegit i entès per qualsevol, fins i tot per un lleter d'Ohio ".
El projecte ens motivava a tots dos, era la primera vegada que anàvem a treballar junts, però requeria un gran esforç. Calia documentar-se molt, llegir o rellegir molts textos abans de posar-se a escriure una sola línia, visitar alguns llocs rellevants de la història castellana, buscar-li un to al relat ... i tots dos disposàvem de tan poc temps que la idea llanguia i portava camí de convertir-se en només un tema de conversa recurrent en les nostres reunions familiars. Però un dia, inopinadament, ens va cridar un editor a qui no coneixíem proposant que féssim per a ell aquest llibre sobre Castella que havia sentit que estàvem maquinant. L'editor era Manuel Fernández-Cuesta, de Península. Seguíem ambdos amb molta feina, però no vam saber negar-nos.
Ens ha costat molt més temps i esforç del que prevèiem, hem incomplert alguns terminis de lliurament amb Manuel ... però finalment hem escrit el llibre i Manuel l'ha editat. Es titula La nació inventada. Una història diferent de Castella, i dijous que ve, 30 de setembre, estarà ja a les llibreries.
Encara que inspirat en origen en la Història de Roma i la Història dels grecs, el nostre llibre és bastant diferent, bastant allunyat de la fórmula ' Montanelli' que remenem al principi. Ens ha sortit un mixt, un text de divulgació en forma de gran reportatge que a més és un assaig, una tesi. Potser la suma de l'Escolar més reporter que sóc jo i el Escolar més columnista que és Ignacio. Però no hi ha capítols d'un autor i capítols d'un altre, tots dos hem intervingut en tots, a quatre mans.
La tesi bàsica no és nostra, és la de diversos historiadors recents que han demostrat que molts dels mites fundacionals castellans (l'origen i el moment de la independència de Castella, els jutges Laín Calvo i Nuño Rasura, Fernán González, el Cid ...) són falsos o van ser manipulats o recreats. Els van inventar, per raons polítiques i econòmiques molt concretes, una sèrie de cronistes i de poetes de finals del segle XII i de la primera meitat del segle XIII.
Us reprodueixo aquí un extracte del llibre, del capítol titulat Els creadors dels mites.
Els creadors dels mites
Els anys li van donar molt de si a Alfonso X. Els seixanta-dos i mig de vida i els gairebé trenta-dos de regnat. Va fer de tot, li va passar de tot. Va prendre, com sobre ell va dir el Papa Inocenci IV, «el signe de la creu contra els sarraïns» i va continuar les campanyes de conquesta militar d'Al-Andalus. Va afrontar una revolta mudèjar i una altra dels seus propis nobles, i un descomunal embolic successori entre un dels seus fills i alguns dels seus néts. Va ordenar ajusticiar al seu germà Fadrique i va treure al seu germà Enrique els “donadíos” que li havia deixat el pare d'ambdós, Fernando III. Repoblà no només zones del sud peninsular, sinó també gallegues, asturianes i basques. Va intentar, sense èxit, ser emperador. Va limitar molt l'autonomia de les ciutats. Va legislar sobre les més variades matèries: la Mesta, els preus i els salaris, els pesos i les mesures ... Va crear nous impostos, va llançar monedes noves, va sanejar l’hisenda real. Va autoritzar la creació de noves fires a vint viles i ciutats. Va celebrar Corts amb gran freqüència. Va impulsar l'ús del castellà, va crear poesia en gallec. Va ser un mecenes cultural, però també un autor: escriure sobre les més variades matèries, des del dret i la història fins l'astronomia, des de la medicina fins els escacs o els daus ...
Va ser «un precedent de la modernitat», el rei que forja l'Espanya moderna, diu sobre Alfons X l'historiador Julio Valdeón. I el que contribueix a la forja de la llegenda de Castella, podria perfectament afegir: va ser l'últim responsable que tot un seguit d'invencions i tergiversacions sobre els orígens de Castella i els seus mites fundacionals entressin com a fets certs i contrastats en els llibres d'història , en alguns casos fins avui mateix.
Des de final del segle XII i fins a mitjan segle XIII, com hem anat veient al llarg d'aquest llibre, un grapat d'historiadors i de poetes s'inventen una pàtria, una nació, que en realitat mai havia estat ben bé així. Creen una sèrie de mites sobre els orígens de Castella i envolten de tints llegendaris falsos a alguns personatges reals del passat. S'inventen les figures dels jutges de Castella. Presenten al poble castellà originari amb un grau més gran de singularitat del que probablement va tenir. Falsegen l'antiguitat de la independència castellana, fins al punt que, de fer cas a algun d'ells, Castella existiria com a entitat política gairebé al mateix temps que la Astúries de don Pelayo. Ens expliquen la guerra que en els segles X i XI es lliurava contra els musulmans com si fos únicament una guerra de religió, una croada, tot i que realment no va ser així fins a finals del segle XII. A Fernán González, un dirigent polític i militar que durant diversos segles després de mort no va ser considerat estel.lar, el converteixen els panegiristes castellans en el pare d'aquella pàtria somiada, en el líder carismàtic que sublima l'afany d'identitat i de llibertat de tot un poble, i a més el fan nét de Nuño Rasura, un dels inventats jutges de Castella. Adjudiquen a Fernán González la creació del gran comtat de Castella, quan veritablement es va crear per iniciativa del rei lleonès Ramiro II. Diuen fins i tot que Ferran González va vèncer en el camp de batalla al temible Almanzor, el principal cabdill militar de l'islam peninsular en tota l'edat mitjana, tot i que quan Almansor realitzar la seva primera incursió de guerra en terres castellanes el comte Fernán González portava ja nou anys mort. I, en fi, converteixen al Cid, que en realitat va ser un senyor de la guerra ple de clarobscurs, en l'exemple de la noblesa cavalleresca, del vassall lleial, de l'home honrat, del bon cristià, gairebé un sant. A la sublimació de totes les virtuts castellanes, en l'heroi nacional per antonomàsia, gairebé en un déu. En algú capaç de demanar explicacions al rei Alfonso sobre la mort violenta de l'anterior rei, Sancho, i capaç també de guanyar batalles després de mort. I en descendent, per si tot fos poc, de l'altre jutge mític, Laín Calvo.
Els creadors d'aquesta Castella mítica no van ser molts, encara que de la majoria d'ells es desconeixen els seus noms. L'edifici mític castellà probablement van començar a aixecar els joglars del segle XII i el van rematar els anònims autors dels romanços del XIV i el XV. És molt possible que els primers beguessin dels anònims autors dels cants de gesta, i especialment del Cantar de Mío Cid. Però tant aquests com els posteriors van posar ja a l'edifici moltes pedres de la seva collita, molts adorns de la seva invenció: els autors, de nom desconegut, de la Història Roderici, del Liber Regum, de Linage de Rodrigo o de les Crònicaes Navarras, el monjo que escriu la Crònica Najerense, els bisbes Lucas de Tuy amb el seu Chronicon Mundi i, sobretot, Jiménez de Rada amb el seu De Rebus Hispaniae; Gonzalo de Berceo i les seves hagiografies en vers de diferents sants castellans, el monjo que va traçar el Poema de Fernán González i el que va fer la Leyenda de Cardeña ...
Per què ho van fer? Per què en molt pocs anys, des de finals del segle XII i fins a la meitat del XIII, un grup dispers d'autors reescriu la història de Castella? En resum, per dos motius molt simples: la política i els diners. Les raons econòmiques són les que de manera prioritària mouen als que escriuen en un monestir. Berceo i el monjo de San Pedro de Arlanza que crea el Poema de Fernán González, i el de Sant Pedro de Cardeña que inventa la Leyenda de Cardeña per a vincular el seu cenobi a la història del Cid, tenen alguna cosa en comú: fan propaganda dels seus respectius monestirs, que han entrat en decadència i necessiten nous estímuls que atreguin pelegrins i generin diners. Però un altre monjo, el de la Crònica Najerense, probablement no el porta a les invencions el mateix motiu econòmic, sinó un altre polític.
Navarra havia desaparegut com a regne independent en 1076, després de l'assassinat al precipici de Peñalén del rei Sancho Garcés IV. Una part de la zona occidental se la va quedar Alfonso VI de Castella, i la majoria del territori i el propi tron van ser per al rei d'Aragó, Sancho Ramírez. Uns anys després, el 1134, després de la mort sense descendència d'Alfons I el Batallador, Navarra torna a ser independent amb un monarca d'una nova dinastia, García Ramírez el Restaurador. Doncs bé: aquest rei era nét del Cid, la seva mare era Cristina, una de les dues filles de Rodrigo Díaz de Vivar. Potser és aquesta la raó per la que uns quants escriptors navarresos i de la Rioja (els de Crònica Najerense, Linage de Rodrigo, Crònicas Navarras i Liber Regum i fins i tot la Història Roderici, que probablement es va escriure a Nájera) són els primers que parlen dels primitius jutges de Castella i de que un d'ells, Laín Calvo, era avantpassat del Cid, i l'altre, Nuño Rasura, era avi de Fernán González. Els navarresos estaven donant-li pedigrí i passat històric a la seva nova dinastia, la del Restaurador, i tractaven d'exhibir un passat gloriós el més antic possible. Si la sang del rei García Ramírez prové, per via del Cid, del jutge castellà Laín Calvo, Navarra té tanta legitimitat històrica com Castella, que descendeix d’un altre jutge, i molta més que Aragó, que en aquells temps remots dels jutges castellans ni tan sols existia. D'aquesta manera, Navarra busca la seva pròpia supervivència política: inventa arguments per reforçar la seva independència i la seva legitimitat davant dels seus dos grans veïns peninsulars. Adorna el passat castellà per, d'aquesta manera, reivindicar el seu propi present i assegurar el seu futur.
A Castella, les coses són molt diferents. Als creadors castellans dels mites els vindran molt bé els avenços en la invenció que han promogut els navarresos, però els caps aquí són altres. Al segle XIII, amb la victòria a Las Navas de Tolosa d'Alfonso VIII i les conquestes al sud de Fernando III, Castella era la potència hegemònica peninsular, fins i tot una de les potències europees, però el seu passat no estava a l'altura de el seu present. Els primers herois de la després anomenada reconquesta eren asturians, no castellans. Astúries existia des de tres segles abans que Castella. Lleó també havia entrat en la història més d'un segle abans. Fins el regne original de Pamplona-Navarra podia presumir d'un passat més antic. "La consigna és clara: a Castella, potència hegemònica peninsular inqüestionable, ha de correspondre també un passat no menys gloriós", escriu l'historiador F. Javier Peña Pérez, un dels que més ha estudiat la creació i divulgació dels mites fundacionals castellans.
Peña Pérez parla de "la consigna" perquè apunta que hi va haver un pla, que no va ser casual. Que a Fernando III no li hauria agradat el Chronicon mundi, la història escrita en 1236 pel lleonès Lucas de Tuy per encàrrec de Berenguela, la mare del rei, un llibre en el qual es pren dels autors navarresos i de la Rioja l’invent dels jutges de Castella, però es compta com una revolta tirànica contra un poder legítim, el de Lleó. I que, per donar-li rèplica al de Tuy, al Tudense, el rei Ferran decideix encarregar una altra història on les coses es relaten com ell les veu i les ha viscut. "Fernando III es posa mans a l'obra amb aquesta intenció i comença el projecte repassant la llista de candidats a l'autoria de la nova història d'Espanya que ell tenia perfectament dissenyada en la seva ment- escriu Peña Pérez-. "S’adona de Rodrigo Jiménez de Rada, flamant arquebisbe de Toledo, titulat a Bolonya i a París. És un hàbil diplomàtic i home de consens, ben relacionat amb la Santa Seu i assidu acompanyant dels monarques castellans en les campanyes militars des de la batalla de les Navas. El seu perfil personal sembla adequat per plasmar en el pergamí les difuses impressions del monarca ".
Així hauria nascut el 1243, com un encàrrec del rei Ferran III, el De Rebus Hispaniae de Jiménez de Rada. L'obra dóna la volta a la versió dels jutges de Lucas de Tuy: la tirania era la que exercia Lleó, davant la qual els castellans responen de forma prudent amb els seus dos jutges. I va més enllà el bisbe toledà: a més inclou molts dels altres mites fundacionals castellans que s'havien anat generant de manera dispersa en les dècades anteriors. L'últim pas el dóna el fill de Fernando III, el rei Alfonso X, en incloure aquests materials avariats, recopilats per Jiménez de Rada, en la seva Primera Crònica General, també coneguda com Estoria d'Espanya, de la qual s'han nodrit dotzenes de generacions d'historiadors fins gairebé avui mateix. (...)
Espero que us interessi el llibre, fins i tot que us agradi. En uns dies podrem parlar aquí sobre ell.

2010.09.30
Arsenio Escolar
www. 20minutos.es