26 de gener de 1812: annexió de Cataluna a l'Imperi

El primer indici pràctic del projecte de Napoleó podria ser l’encunyació a la ciutat de Barcelona, en plena insurrecció contra el govern de Madrid, de monedes amb les armes de la ciutat i la creació d’un sistema monetari propi, la pesseta; diferent al espanyol i al francès, el ral fort i el franc, respectivament.
Napoleó annexionà Catalunya a l'imperi el 26-1-1812, i ho ratificà amb un Decret Imperial de 8 de febrer de 1810. Pel seu interès en el tema estudiat, reproduïm només la part dispositiva al no disposar, fins ara, del text complert:
Art.1er. El setè cos d'exèrcit d'Espanya prendrà el títol d'Exercit de Catalunya .
Art.2n. La província de Catalunya formarà un govern particular amb el títol de Govern de Catalunya.
Art.3r. El comandant en cap de l'Exèrcit de Catalunya serà el governador de la província i reunirà els poders civils i militar.
Art.4r . Catalunya queda declarada en estat de setge.
Art.5è. El governador queda encarregat de l'administració de la justícia i de la reial hisenda, proveirà totes les places i farà tots els reglaments necessaris.
Art.6è. Totes les rendes de la província en impostos ordinaris i extraordinaris entraran en la caixa militar, a fi de subvenir els sous i despeses de les tropes i a la manutenció de l'exèrcit.
Deixant a part el fet transcendental de la separació civil i militar del Principat de Catalunya del regne d’Espanya, veiem la creació de la figura del Governador General, amb tots els poders civils i militar, administració de justícia i de la reial hisenda, i que només rebrà ordres directes del propi emperador; això si, a traves del seu cap d’estat major, el major general Berthier, príncep de Neuchâtel, que com es conegut, sabia interpretar correctament les ordres de Napoleó, degut al pèssim francès que utilitzava l’emperador. Un exemple podria ser la utilització de la paraula “réunir” , que molts
interpretant com una clara intenció d’annexionista. Si fos així, no seria més correcte dir “unir”?. 
Sorprenentment la seva figura podria igualar-se a la de Virrei, de gran tradició històrica a Catalunya. El lloctinent reial era l’oficial que suplia l’absència del rei en la monarquia catalano-aragonesa i d’ençà de 1512 duia aparellat el càrrec de capità general o cap militar, i era anomenat virrei. 
Ja en son dos les catalanitats fins ara: la pesseta i el Virrei.
Passem a una tercera, la bandera catalana que onejarà al costat de la francesa, la tricolor, que des de la Revolució identifica a la nació francesa.
Però quina era la bandera de la nació catalana l’any 1810?. Cap, Catalunya no havia pogut assimilat el concepte de nació-estat, i no tenia necessitat de cap símbol per identificar-se. El concepte polític de nació-estat neix de la Revolució Francesa. 
Per Catalunya, l’estat era el rei d’Espanya.
Napoleó ho tingué clar, Catalunya com a projecte de nació-estat necessitava una bandera, i decidí que la quatribarrada seria la bandera que representes a la nació catalana.
 
Font : Gustau Adzerias i Causi  www.histocat.cat

El govern napoleònic de Catalunya
El dia 1 d'abril de 1810 és celebrà una gran cerimònia a la catedral de Barcelona per oficialitzar el Govern de Catalunya. Fou presidida pel mariscal Augereau i tot el seu estat major amb uniforme de gran gala4, amb l'assistència de totes les autoritats civils de la ciutat, així com d'un gran nombre de comerciants, fabricants i professionals. Una vegada celebrada la missa, el nou comissari general de policia, en Caietà Font i Closa, i des del presbiteri, llegeix en català el decret imperial i a continuació, en to interrogatiu, demana: "Jureu tots fidelitat i obediència al Govern de Catalunya", pregunta general que no fou resposta, però que tornada a formular de forma nominativa, la resposta fou unànime. La cerimònia finí amb un “Te Deum”.
Seguint les ordres de Napoleó, Augereau a part de fer públic el decret de creació del Govern de Catalunya, declarà el català, llengua cooficial junt amb el francès; catalanitza el "Diario de Barcelona"  (que passa a dir-se "Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya", redueix els 12 corregiments borbònics a 4: Barcelona, Girona, Reus i la Seu d’Urgell; fa publicar i aplicar el Codi de Napoleó en català, que representava la igualtat davant la llei; suprimeix el regim feudal i els delmes; redueix el clergat i confisca els seus bens. També feu perseguir a l'antic comissari Ramon Casanova i d'altres membres poc escrupolosos de la policia de l'època del general Duhesme.
D’aquesta manera podem dir que el Principat de Catalunya quedà separat del regne d’Espanya i entrà a formar part de l’imperi napoleònic.
Per resumir, farem un salt fins a la caiguda de Tarragona el 28 de juny de 1811, com a resultes del setge dut a terme per l’Exèrcit d’Aragó del general Suchet, i de l’ocupació de Montserrat el 25 de juliol, Catalunya restà, pràcticament, en mans de les tropes napoleòniques.
A partir d’aquell moments, Napoleó creu que la guerra esta acabada, i començà a dissenyar la implantació d’un regim civil pel Principat, i l’Exèrcit de Catalunya quedaria reduït a les seves funcions militars.
Amb el decret Imperial de 26 de gener de 1812, estableix una nova divisió territorial; i en el de 2 de febrer del mateix any, el nomenament dels càrrecs administratius.
Aquests decrets fa dir als historiadors espanyols que Catalunya quedà annexionada a França, els catalans, amb més prudència, diuen que quedà “de fet” annexionada a l’Imperi, i d’altres “de facto” a França.
 
Font : Gustau Adzerias i Causi    www.histocat.cat
 
GOBERNADORES GENERALES 
(napoleónicos) 
Don Pierre-François-Charles Augereau, duque de Castiglione (1810). 
Don Emmanuel (o Jean-Paul-Antoine) Rey, (interino)(1810). 
Don Esteban Jacobo José Alejandro MacDonald, duque de Tarento (18101811). 
Don Carlos Mateo Isidoro Decaen, conde de Decaen (1811-1813). 
Don Louis-Gabriel Suchet, duque de Albufera (1813-1814). 

Font: http://www.asasve.es/portal/index.php?mod=article&cat=biblioteca2&article=214&page_order=11

  
 

Em sorprèn que a Pals continuïn la broma aquesta que Colom va sortir d´allà´

El Museu del Juguet de Catalunya, a Figueres, va acollir dijous la conferència de Francesc Albardaner "Colom català. Ciència històrica o fanatisme patrioter?". L'autor, sense pèls a la llengua, va titllar de falses i inconsistents diverses teories respecte a això.

Colón com el detergent o Colom com els que volen d'ERC a CiU?
Es deia Colom, amb M. No li torni a dir mai més Colón. I era català, si bé no es pot demostrar al cent per cent i els genovesos també tenen prou indicis per defensar que era genovès. Encara no hem trobat "el" document, però mantenir que és català no és fer volar coloms.
Aquesta teoria és recent?
I ara. Se celebra enguany el 75 aniversari de la mort de Luis Ulloa, pare de la teoria. La gràcia és que era peruà.
Catalunya va descobrir Amèrica?
Hi ha gent, bona gent, molt catalanista i independentista, que defensa que el descobriment va ser català. Crec que és un error. El patriotisme fanàtic xoca amb el racionalisme del bon historiador. Per això alguns interpreten que va sortir de Pals i no de Palos de Moguer, com va ser en realitat.
Miri que això ho llegiran a Pals...
Em sorprèn que gent assenyada -se suposa almenys- com els regidors de Pals contiuïn la broma aquesta que va sortir d'allà. Fins i tot n'han fet una ruta!
Promoció de la vila, home.
Quan ho explico fora de Girona, la gent es fa un tip de riure. "Que han perdut l'enteniment, els de Pals?", em diuen. Doncs es veu que sí.
Tanta falta fa a Catalunya un heroi?
Un heroi sempre fa falta, perquè jo surto molt a l'estranger i Catalunya no la coneix ningú. Coneixen el Barça, però no que sigui de Catalunya. Que Colom fos català ajudaria a conèixer la marca Catalunya.
Ens posaria al mapa, vaja.
Potser acabaria perjudicant, perquè la imatge de Colom ha variat molt els darrers anys. Si es demostrés que era català, encara ens carregarien als catalans el genocidi d'Amèrica (riu).
Amb aquesta recerca d'herois es demostra que els catalans tenim un complex d'inferioritat?
Tenim un complex de donats pel cul, és clar (riu). Està bé que reivindiquem allò que és nostre, però no que reivindiquem el que no ho és. Això de Colom pot ser veritat o mentida, però s'ha de destriar el gra de la palla.
Vostè era més escèptic, abans?
Vaig començar a investigar amb la intenció de demostrar que era mentida que fos català, però cada cop m'he anat convencent més que és veritat. Si bé no ho he pogut demostrar.
Els nacionalismes manipulen la història?
Els nacionalismes i les famílies i les persones. Tothom tendeix a mostrar allò bonic i amagar allò lleig. En general les tribus sempre fan veure que són més del que són.
Tem que amb aquestes teories algú el titlli d'anticatalà?
Al Centre d'Estudis Colombins ens van acusar de ser "espanyolistes". Als farsants, quan els descobreixes la trampa, no ho reconeixen, sinó que fugen endavant, insultant si cal. I amb més petulància que abans.

ENTREVISTA DE ALBERT SOLER 
GIRONA
http://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2011/01/23/em-sorpren-que-pals-continuin-broma-aquesta-que-colom-sortir-dalla/460254.html

Casanova, a cavall i sense bandera

 

Un estudi desmunta tòpics de la iconografia clàssica de l'Onze de Setembre

Aquell dia, en la seva gran hora, el conseller en cap Rafael Casanova, que no tenia res a veure amb la Generalitat sinó que era l'equivalent de l'alcalde de Barcelona, no anava a peu, sinó a cavall, i no enarborava la bandera de Santa Eulàlia, que a més era un pendó-la insígnia, no la santa-. Casanova no vestia toga i pesades vestidures seudomedievales, sinó ple abillo de coronel, en correspondència amb el seu rang militar, amb tricorni i casaca de galons daurats: tenia un aspecte global així com al Barry Lyndon, per entendre'ns. 

Per descomptat, no esgrimia una simitarra, sinó la preceptiva espasa robera de guarda ornamentada. Res a veure, per tant, segons nous estudis, amb la iconografia romàntica, essencialitzada a l'emblemàtica estàtua del 1888 de Rossend Nobas enfront de la que es fa la tradicional ofrena i en el famós quadre d'Antoni Estruch de 1909, les dues grans representacions de Rafael Casanova en el moment àlgid de l'Onze de Setembre, quan, cap a les set del matí, el conseller en cap al capdavant de les seves tropes, la milícia ciutadana barcelonina vinculada als gremis coneguda com la Coronela, es llança en audaç contraatac en els sectors dels baluards de Sant Pere i el Portal Nou contra els assaltants borbònics.
 
El contraatac en les muralles, tot i que fer, fracassa i Casanova caigué. La imatge romàntica el mostra en el moment de rebre un tret, portant-se la mà al pit (en realitat, com és sabut, va ser ferit a la cama i va sobreviure a la jornada per morir de vell als 83 anys). És una recreació del mite etern de l'heroi que mor davant un enemic nombrós empunyant el sabre i aferrant la bandera. Salvant les distàncies, l'estampa no és molt diferent de la del general Custer a Little Big Horn, i igual d'inexacta. "Per testimonis de l'època sabem que Casanova va a cavall", assenyalen Francesc Riart i Xavier Hernández, especialistes en la història militar de l'època i autors de "La Coronela de Barcelona, 1705-1714", un detallat i exhaustiu estudi de la unitat que manava Casanova i que apareixerà pròximament en Rafael Dalmau Editors."Casanova és coronel i el rígid protocol militar del seu temps exigeix que vagi muntat i assistit de palafrener. El cap de la tropa havia de ser ben visible. El coronel, per descomptat, mai anava davant. El que anès muntat explica, a més, la ferida a la cama, impossible si vas a peu i davant tens a les teves tropes ben ajustades com en un contraatac ".  
Però aniria el conseller en cap a cavall per les muralles? "Cal entendre la disposició de les muralles de l'època: estaven eixamplades i tenien plataformes i rampes per pujar l'artilleria". Pel que fa a la bandera, "el coronel d'un regiment mai la portava ell, no era la seva funció actuar d'abanderat, hi ha una font directa que indica que la portava el conseller segon i alferes Salvador Feliu de la Penya". La bandera mateixa de Santa Eulàlia, invicta patrona, era una insígnia bastant especial. "Sabem que hi havia dues banderes de Santa Eulàlia, la processional, enorme i que no es portaria a la batalla, i el penó de guerra de la ciutat. Hi havia una gran veneració per aquesta insígnia, que es considerava salvadora, un revulsiu extrem capaç de salvar miraculosament la situació, una mica com l'arca perduda dels israelites ".
 
Per als dos estudiosos, la imatgeria romàntica és absolutament inventada i ens ha deixat un munt de clixés. "En el quadre d'Estruch, els membres de la Coronela vesteixen de paisà, quan sabem que anaven uniformats de manera imponent, igual o superior a la de la tropa regular. El mateix cap enemic, el duc de Berwick, va quedar molt sorprès en veure'ls pel seu magnífic aspecte ". 
Els estudiosos recalquen que Casanova i la Coronela, tot i que eren una tropa que feia goig veure-costaven una pasta als gremis-, comptaven amb armes modernes, comandaments competents i estupenda instrucció militar, no van ser en absolut la columna vertebral de la defensa de Barcelona en el setge de 1713-14, tasca de la qual es van encarregar les forces regulars comandades per Villarroel.  Però, van protagonitzar una pàgina inoblidable en el seu contraatac de l'11 de setembre, que va ser al mateix temps el seu gran moment i, ai!, El seu cant del cigne. Amb Casanova carregaren sis companyies del sisè batalló, entre elles les de taverners, sastres, mercers i calderers. Envestiren contra el bo i millor de Felip IV, guàrdies espanyols i guàrdies valons, i no van vèncer però van convèncer.

Segons Riart i Hernández, la por que quedessin més tropes fresques com aquelles de la Coronela contribuï al fet que Berwick, gran soldat professional, preferís no arriscar-se a tenir massa baixes i acceptés tractar la capitulació sense sotmetre la ciutat a saqueig. D'alguna manera, doncs, la Coronela i Casanova salvaren Barcelona. No és l'única aportació de la milícia urbana barcelonina: va ser un precedent del poble en armes de la Revolució Francesa i-una hipòtesi molt suggerent-va poder influir, a través de Lafayette, en l'exèrcit de Georges Washington. 
JACINTO ANTÓN - Barcelona - 2010.09.11 www.elpais.com

La rebel que fugia de Jaume I

Trobat el cadàver d'una dona que el 1230 es va refugiar amb les claus de casa en una cova quan Mallorca era una illa d'Al Andalus
Primer van aparèixer les claus de forja de tres cases del segle XIII ocultes en una cova oberta a les muntanyes de Ferrutx i ara ha estat trobat el cadàver d'una de les propietàries, una dona rebel, una habitant berber de Mallorca que el març de 1230 va intentar fugir amb un grup de pagesos sarraïns de les hosts colonitzadores catalano aragoneses del monarca Jaume I, anomenat el conqueridor. "S'ha confirmat un cas final de la conquesta de Mallorca, narrat pel rei en la seva crònica El llibre dels fets. Excepcionalment excavem un episodi concret, que és real. Els fets són certs i les troballes documenten l'escrit", observa l'historiador Miquel Barceló que amb Mateu Riera i Helena Kirchner dirigeix la campanya d'investigació que es realitza des de 2009 en un penya-segat del terme d'Artà (el Irate dels berbers). Mallorca era una illa oriental d'Al Andalus.

Aquell refugi, una bauma, no va ser vulnerat per altres humans des del segle XIII fins que els muntanyencs dels bombers de Mallorca van detectar restes ceràmiques. "Tot allà va quedar intacte des d'aquell dia de nit plena de març de 1230 en què els pagesos van ser capturats. Ningú va tornar a buscar les claus o el cos. Els pagesos que es van refugiar a la cova no sabien que la seva illa havia estat envaïda i la capital (Medina Mayurka, Palma) presa tres mesos enrere. No van pensar en que es convertirien en captius, derrotats, per això viatjaven amb les claus ", afegeix Barceló.

 

Una dona d'entre 20 i 40 anys

Els historiadors, amb l'ajuda d'escaladors, han rastrejat i excavat el refugi de tan difícil accés i han aprofundit en l'examen de les restes de l'aixovar domèstic i de menjar (grans, cloïsses, eriçons de mar, espines, ossos de conill de la darrera menjar preparat en un forn-gerra). Els treballs se centraran ara en els aspectes antropològics del cos trobat.

 

Les restes d'una dona que va néixer a l'estrenar el segon segle del primer mil.lenni-possiblement tindria entre 20 i 40 anys en morir en el seu refugi-, han estat trobats aquest mes de setembre en un enterrament musulmà entre roques, a pocs metres d'on van aparèixer les tres claus, que han estat restaurades. La dona estava oculta a la muntanya amb dos desenes més dels que eren habitants de Mallorca. El cos estava enterrat de costat i orientat cap al sud-est cap a la Meca en un penya-segat.

El rei Jaume I va encomanar la captura dels últims rebels a un cavaller especialista en desallotjaments i accions complexes, l'aragonès Pere Maça-retratat en murals bèl.lics del MNAC a Barcelona les tropes dels cavallers i magnats de Medina Mayurka. Maça reclamà tiradors de ballesta, picadors i llancers. Els pagesos en fugida de la Mallorca musulmana buscaren un entorn muntanyenc i litoral on, precisament, el pintor Miquel Barceló té la seva casa i estudi al pavelló de caça del rei Sanxo. En aquella zona es van capturar fins 2.000 musulmans que els catalano-aragonesos esclavitzar. En dues generacions no va quedar rastre ni habitant d'Al-Andalus mallorquí.

ANDREU MANRESA - Palma de Mallorca - 2010.09.24 

www.elpais.com 

 

La Catalunya central abans de Vic

L'Àngels i el Carles miren a terra. Podria ser un terreny com un altre, però els seus ulls hi veuen més enllà. "No tenim gaire clar si va ser un poblat o un centre fortificat. El que sabem és que aquest assentament és de la primera meitat del segle I aC".
Són a Oristà, un municipi de 600 habitants de la comarca d'Osona. El jaciment és a 10 minuts del centre del poble anant amb cotxe i, després, a 15 minuts a peu. És en una zona que podria semblar mancada d'interès. "En veritat és un punt estratègic i ja fa temps que volíem posar-nos-hi a treballar. Aquí al Lluçanès hi ha molt poca recerca a nivell arqueològic. El jaciment és de l'època en què encara no s'havia ni fundat l'Auso romana, el lloc on es troba Vic actualment".
És una esplanada de cinc hectàrees situada dalt d'un turó. Una empresa especialitzada en prospecció geofísica va radiografiar' el terreny aquest mes de juny. Així, quan un grup de voluntaris s'hi van posar a treballar durant quinze dies de juliol, ja van poder excavar en les zones més interessants.
"Estem començant, és un projecte que tenim redactat per almenys sis anys. Quan entres en una aventura d'aquestes n'has d'estar molt convençut. Començar avui i acabar demà no té sentit. A nosaltres ens apassiona, és el jaciment de la nostra vida".

Quadratura de números
Els pressupostos per excavar sempre són justos. Per això s'aprofiten els mesos d'estiu per convocar estudiants perquè hi treballin voluntàriament. "Els pocs diners que tenim els dediquem a l'allotjament i les dietes. També reservem una partida per als estudis posteriors". Ara estan analitzant tot el material recollit durant el juliol. Algunes peces les netejaran, d'altres les restauraran, les classificaran, les inventariaran i, al final, n'elaboraran un informe per a la Generalitat.
De moment han identificat les principals estructures, han descobert una muralla, han trobat objectes de ceràmica, elements militars... "Hem fet algunes troballes, tot i que els últims 20 anys han anat espoliant bona part del patrimoni. A tot Catalunya hi ha molts casos de gent que va als jaciments amb detectors de metalls i arrepleguen tot el que poden".
Ho expliquen l'Àngels i el Carles, dos dels responsables d'aquest projecte. Havien treballat en altres excavacions abans de liderar-ne una de pròpia. Ara han aconseguit un conveni amb el propietari, l'aval científic del Museu d'Arqueologia de Barcelona i el suport de la Generalitat, l'Ajuntament d'Oristà, el Consorci del Lluçanès i el Consell Comarcal d'Osona.
"Ens sembla que és una inversió a llarg termini per al Lluçanès. Aquí hi ha moltes cases rurals. Tenir un jaciment arqueològic pot ser un atractiu turístic. Però s'ha de pensar a llarg termini, i poques vegades es fan les coses així".

Temporalitat permanent
Estan contents de treballar-hi i dedicar-se al que han estudiat. Només es lamenten de la precarietat que implica l'arqueologia. "La generació dels que eren joves als anys vuitanta ho van tenir més fàcil perquè llavors tot s'estava creant. Era el naixement de l'arqueologia moderna. Ara molts espais estan ocupats".
A més, la crisi també els ha sacsejat. En acabar-se el boom immobiliari algunes empreses d'arqueologia han hagut de tancar. Això ha donat un cop de gràcia a un sector que ja avançava a empentes i rodolons.
"El problema de la nostra professió és la temporalitat", es queixa l'Àngels. "Sempre vaig enllaçant feines però no he tingut cap relació laboral gaire llarga. La majoria d'empreses et contracten per obra i servei. Quan vaig començar a estudiar història ja sabia que seria dur, però tot i això vaig decidir tirar endavant perquè és un camp que m'apassiona".
En Carles ho corrobora. La seva feina més estable ha estat d'un any. "En moltes empreses no veus arqueòlegs que passin dels 40. Per això nosaltres hem agafat el toro per les banyes i hem creat el nostre propi projecte". Creu que hi ha un excés de titulats universitaris que el mercat laboral no pot assumir. "Fer un carrera ha deixat de ser cosa d'uns pocs. Ara ja és el pas següent del batxillerat. Hi ha molts llicenciats, gent amb màsters, que fan feines d'un nivell més baix".
Tot i comprendre la situació, lamenten no poder tenir ni un sou per dirigir l'excavació. "Ja està clar que no ens hi farem rics. Només somniem a viure d'això", sospira l'Àngels.

 MARC SERENA 11/10/2010 www.publico.es

Esquelets anglesos revelen que els homes de Colom no van importar la sífilis d'Amèrica

L'examen de les restes de la més gran excavació feta fins ara a la Gran Bretanya indica que la malaltia era coneguda en aquest país dos segles abans del viatge del descobridor. Uns esquelets descoberts a Anglaterra mostren que la sífilis existia a Europa abans del viatge de Colom al Nou Món i indica que els conquistadors no van importar la malaltia.
Una teoria molt estesa fins ara entre els experts en malalties tropicals era que les epidèmies de sífilis que van esclatar en l'últim decenni del segle XV, és a dir poc després del primer viatge de Colom a Amèrica (1492-1943), van ser degudes al contagi dels homes que el van acompanyar en aquella aventura.
No obstant, segons es desprèn de la més gran excavació d'esquelets portada a terme fins ara a la Gran Bretanya i el posterior examen dels experts, la malaltia era coneguda en aquest país dos segles abans del viatge colombí, segons informa avui el diari The Times.
Les mostres estudiades inclouen el crani d'un nen de sexe no determinat que va heretar de la seva mare aquesta malaltia venèria. Aquesta afecció li va produir lesions tan importants al cuir cabellut que li va deixar marques profundes a la part esquerra del front.
Brian Connell, osteòleg del Museu de Londres que ha estudiat els esquelets amb ajuda del radiocarboni 14, ha dit que no té cap dubte que daten d'abans del viatge de Colom.
"Estem segurs que Cristòfor Colom no va tenir res a veure amb l'aparició de la sífilis a Europa", afirma Connell, que confia totalment en la datació d'aquestes restes humanes.

Afirmació contundent
Segons Connell, anteriors descobriments a Europa d'ossos amb empremtes aparentment sifilítiques no havien permès arribar a una conclusió tan ferma.
"O l'anàlisi efectuada amb ajuda del radiocarboni no era prou precisa o el diagnòstic (de sífilis) no estava tan clar. Però aquest descobriment posa fi a la teoria que Colom va ser qui va importar la sífilis", afirma contundent l'investigador.
Els set esquelets sifilítics procedeixen d'un hospital dels afores de Londres, el St Mary Spital: dos dels cossos van ser sepultats allà entre el 1200 i el 1250, i els cinc restants, entre el 1250 i el 1400. Tots estan no només més ben conservats que els analitzats anteriorment, sinó que al seu costat s'han descobert altres esquelets i objectes, entre ells monedes, que han permès als científics corroborar els resultats de la datació amb radiocarboni.
Els ossos indiquen que les víctimes, que probablement eren pacients d'aquest hospital, van patir grans dolors.

Crani infantil
El cos del nen s'ha pogut reconstruir i segurament era cec, calb i patia horribles dolors per culpa de la seva irregular dentadura. Les seves dents formen un angle de 45 graus respecte a la mandíbula, desfiguració facial que va devia ser molt dolorosa per al nen, que tenia uns 10 anys quan va morir.
"El crani, que hauria de ser llis, sembla en canvi un paisatge lunar. Els símptomes (de la sífilis) són evidents", explica l'expert.
Segons Don Walker, un altre osteòleg del Museu de Londres, les empremtes que apareixen als ossos indiquen que les víctimes patien la forma venèria de la malaltia, diferent d'altres variants que no es transmeten sexualment, com la treponematosi endèmica o l'anomenat mal de Pinto o frambèsia.
Segons Connell, el fet que la primera epidèmia ben documentada es produís després de la tornada de Colom del seu primer viatge va ser segurament una pura coincidència. "La gent buscava algú a qui donar la culpa. Els anglesos la van anomenar verola francesa, i els holandesos, verola espanyola. Cadascú culpava l'altre", diu l'osteòleg.

25 de octubre del 2010 

EFE  -LONDRES

www.elperiodico.cat

Una troballa situa el bressol de la humanitat a Israel

Investigadors espanyols i israelians descobreixen vuit dents humans que podrien traslladar l'origen de l'Homo sapiens a Orient Pròxim. 

La cova de Qesem, a una mica més d'un quilòmetre del mur que avui divideix Israel i Palestina, va poder ser el bressol de la humanitat fa uns 300.000 anys, quan encara no existien països ni noms que els designessin.  Aquesta és la possibilitat, encara per confirmar, que plantegen vuit dents humans desenterrats d'aquest jaciment per investigadors israelians i analitzats per un equip d'experts espanyols. 

L'edat de les restes, d'entre 300.000 i 400.000 anys, els convertiria en els fòssils d'Homo sapiens més vells que s'han trobat mai, i uns 100.000 anys anteriors als primers sapiens d'Àfrica. Sobre aquests fòssils es sustenta la tesi que encara dóna suport a la gran majoria d'experts que la nostra espècie va sorgir al continent negre per a després conquistar el món.

"Quan es difongui l'estudi, el 90% de la gent voldrà treure'ns els budells", confessa a Públic Israel Hershkovitz, primer autor del polèmic estudi, publicat a l'American Journal of Physical Anthropology. 

Una de les possibilitats que estudia l'equip és que els habitants de Qesem, a uns 12 quilòmetres de Tel Aviv, foren els primers humans amb formes modernes, molt semblants a les actuals. "Si els posessis vestit i corbata, hauria estat gairebé impossible distingir-los un executiu d'avui", assegura Hershkovitz, qui sap que la seva proposta sona per a molts que busca baralla científica.

El 2008, Hershkovitz va viatjar fins a Espanya amb els seus vuit dents, que havia desenterrat al costat d'altres arqueòlegs de la Universitat de Tel Aviv el 2002. Els hi va oferir a Juan Luis Arsuaga, codirector d'Atapuerca, perquè estudiés les seves formes i esbrinés qui van ser els seus amos. El seu equip els va comparar amb més de 50 restes de neandertals, sapiens antics i recents i altres homínids, inclosos els que van viure a la serra d'Atapuerca. També els van enviar a la Universitat de Burgos per realitzar-un escàner similar al que es fa en els hospitals per diagnosticar un càncer.

No hi ha un veredicte final, sinó tres possibilitats. O es tracta d'una espècie nova, o d'una variant del neandertal mai vista i gairebé idèntica al sapiens, o es tracta dels sapiens més antics als quals s'ha enfrontat mai la comunitat científica. "Està bé que es proposi que els sapiens es van originar fora d'Àfrica, però és una mica atrevit fer-ho sol amb vuit dents", adverteix l'investigador Eudald Carbonell, que no ha participat en l'estudi però porta dècades treballant amb Arsuaga com codirector d'Atapuerca .

 

Si els dents de Qesem són genuïns, els sapiens complirien 100.000 anys més de cop. Les restes més antigues d'aquesta espècie encara estan en disputa entre dos jaciments d'Etiòpia, un d'uns 160.000 anys i un altre d'uns 200.000. Des d'aquests racons de l'est d'Àfrica seria on va sorgir l'espècie per després expandir-se i reemplaçar a la resta d'humans, inclosos els neandertals.

Hershkovitz prefereix just el contrari. El bressol de la humanitat tal com la coneixem avui seria Pròxim Orient fa uns 300.000 anys. Des d'aquí, alguns ancestres van poder arribar a l'Àfrica per a després fer mitja volta, en un moviment de pèndol del que s'ignora gairebé tot."Les expansions no succeeixen en una única direcció com proposa la teoria de fora d'Àfrica", explica Hershkovitz. "Jo el veig més com una autopista de dos carrils, un d'entrada i un altre de sortida", afegeix.

Atapuerca a Israel
Per aquella època, l'àrid i emmurallat Israel d'avui era molt semblant a la sabana d'Àfrica. Segons la fauna desenterrada de Qesem, hi havia abundants cavalls, cérvols i fins i tot tortugues. "Era un paisatge de petits turons molt semblant al d'Atapuerca, on vivien animals molt similars", assenyala Hershkovitz.  Els humans, però, eren molt diferents. Les dents trobats pertanyen a mínim a cinc individus.  Tenien pinzellades de neandertal, però eren molt més similars a altres Homo sapiens que van viure a Israel uns 200.000 anys després, segons el treball. Es tracta dels fòssils dels jaciments de Skhul i Qafzeh, considerats els primers sapiens que van sortir d'Àfrica. La nova possibilitat és que arribessin des Qesem, a només 150 quilòmetres i dins de l'avui emmurallat Israel.

"No crec que a ningú li sorprengui molt aquesta tesi", opina Enrique Baquedano, director del Museu Arqueològic Regional de la Comunitat de Madrid, que excava a Olduvai (Tanzània), on va viure fa uns 1,9 milions d'anys el primer membre del gènere Homo. "El registre fòssil és tan fragmentari que qualsevol element nou canvia tot", afegeix. No obstant això recomana cautela, ja que les tècniques de datació dels fòssils de més de 70.000 anys són "complicades". "M'ha passat obtenir una edat de 300.000 anys amb una peça de 70.000", adverteix.

Altres demanen més proves. "Aquests dents també resultarien molt semblants als dels homínids de Sima de los Huesos [Atapuerca] o els neandertals", opina Carbonell, que creu que només un crani sortit de Qesem podria confirmar la troballa. És el que busca ara l'equip de Hershkovitz.  A falta d'això, volen comprovar si les dents conserven ADN que podria confirmar quin dels seus tres hipòtesis és la correcta.

Homo sapiens: d'Àfrica a Orient, o a l'inrevés
1. Qesem

Les dents de Qesem s'han trobat en un nivell profund de la cova, els estrats daten de fa entre 400.000 i 200.000 anys. Els experts calculen que tenen uns 300.000 anys.  Una de les possibilitats és que siguin els Homo sapiens més antics que s'han trobat mai, encara que els seus dents no són suficients per confirmar-ho.

2. Omo 

Fins ara, els sapiens més antics, encara discutits, són dos individus desenterrats prop del riu Omo al sud-oest d'Etiòpia. Descoberts entre 1967 i 1974, tindrien uns 200.000 anys d'antiguitat.

3. Etiòpia

A falta de consens sobre Omo, la presència de l'Homo sapiens a l'Àfrica és més acceptada a partir de fa 160.000 anys.  Per exemple, s'han trobat restes d'aquesta espècie i període en Herto Bouri (Etiòpia).

4. Israel 

Fins a l'aparició de les dents de Qesem, els sapiens més antics d'Israel eren els de Skhul i Qafzeh, dues coves prop de Natzaret. Aquí s'han trobat cranis que barregen aspectes d'humans moderns i arcaics d'uns 100.000 anys. Fins ara, eren els sapiens més antics fora d'Àfrica.  Segons el nou estudi, les dents dels humans de Qesem són molt semblants als dels sapiens arcaics de Skhul i Qafzeh. Si es confirma la connexió, faria possible que les primeres poblacions de sapiens sorgides fa 300.000 anys donessin lloc després als sapiens de les altres dues coves, de manera que no seria necessari l'origen africà.

 

NUÑO DOMÍNGUEZ MADRID  2010.12.29 www.publico.es

Leonardo da Vinci es deixà seduir pel somriure de la Moreneta

Un llibre analitza els vincles del gran artista renaixentista amb Catalunya. José Luis Espejo ha trobat nova i sorprenent informació sobre Leonardo da Vinci i Montserrat.

Sota el títol «El viaje secreto de Leonardo da Vinci», publicat per Editorial Base, José Luis Espejo proposa una nova hipòtesi sobre la vida i obra del geni del Renaixement, intentant resoldre on va estar Leonardo entre la tardor de 1481 i abril de 1483. Les dades reunides per Espejo semblen apuntar a una sorprenent teoria: Leonardo va visitar i va treballar a Montserrat, i era descendent d'avantpassats catalans.

L'escriptor, en declaracions a LA RAZÓN, va explicar que va arribar al tema casualment, mentre buscava sobre el pas de Himmler per la mítica muntanya.  «Al menjador de casa tinc una reproducció de" La Gioconda "i em vaig adonar que allà apareixia un paisatge que jo ja coneixia. Vaig anar amb un amic i localitzar el lloc: un observatori al Ordal on es pot apreciar una gran similitud entre el paisatge pintat i el que es veu en aquesta zona ».

Però les possibles pistes catalanes no acaben en la contemplació del cèlebre retrat. Segons Espejo, en l'escut de la família de Vinci, a la Toscana italiana, apareixen tres barres, «una varietat del que representa el regne de Mallorca». El cognom Vinci també seria originari de Catalunya. En aquest sentit, l'investigador ha localitzat un probable i llunyà parent del pintor, un tal Giovanni da Vinci que va morir a la Barcelona de 1406. Per tot això, Espejo dedueix que «Leonardo procedia d'una família càtara» que va fugir de Catalunya en el segle XIII, apuntant que el seu cognom és una derivació del topònim Vinçà, antiga vila de Vinciano, a la comarca de Conflent.

El polifacètic geni va visitar entre 1481 i 1483 Catalunya, concretament la muntanya Canigó, l'abadia de Montserrat i Barcelona. Espejo recorda que Montserrat tenia com a abat en aquest temps a Giuliano della Rovere, que entre 1503 i 1513 seria el Papa Juli II, el cèlebre pontífex i mecenes d'artistes que va encarregar a Miquel Àngel la decoració de la Sixtina.
Els paisatges de la muntanya de Montserrat són visibles, segons l'autor, en alguns quadres del mestre. Allà pintaria dos quadres durant la seva estada catalana: «Sant Jeroni" i l'anomenada «Verge del gat», una obra avui perduda.

Inspiració per a una pintura 

Però Leonardo da Vinci també va trobar inspiració per a la seva més famosa composició, «La Gioconda», en aquest racó de Catalunya. «Molt possiblement ell es va deixar seduir pel somriure de la Moreneta. Ella li va inspirar. No es pot oblidar que en aquesta època exisitió a tota Itàlia i Florència nombroses capelles dedicades a la Verge de Montserrat. Se la venerava a tot Europa », apunta l'autor de «El viaje secreto de Leonardo da Vinci ».
 

El llibre, profundament documentat, busca també, segons Espejol, «obrir un camí. És una hipòtesi que va deixar que altres indaguin ». És una cosa que converteix Leonardo en el predecessor d'altres viatgers per Montserrat, com Goethe, Wagner o Sant Ignasi de Loiola.

LA sinRAZON- Barcelona

Víctor Fernández

30 desembre 2010  

QUI TE LA CULPA DE QUE NO HI SIGUIN LES VICTÒRIES ALADES?

Diari AVUI (10-11-09)

Les columnes, d’estil jònic, es reconstruiran finalment sense les victòries alades que va ser l’últim motiu de conflicte entre l’Ajuntament i la Xarxa d’Entitats. Aquesta associació s’oposava a l’afegitó perquè, tot i que Puig i Cadafalch va preveure un coronament alat en el projecte original, això no es va arribar a fer mai perquè després l’arquitecte sembla que va canviar de parer perquè no li acabaven de fer el pes. “Això de les victòries alades correspon a una altra època i pensem que ara no lliga gaire. A més, les columnes ja són prou representatives de Catalunya”, va manifestar a l’AVUI Enric Padrosa,

http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/281677--per-fi-les-columnes-.html