Com està el general Prim?

Obren la tomba del militar per estudiar el grau de conservació de la mòmia
El mausoleu on es troba enterrat el general Prim, al cementiri de Reus, es desmuntarà per estudiar tant l'estat del sarcòfag com de la mòmia. Ara fa trenta anys el cadàver del cap d'estat, fill il•lustre de Reus, va arribar a la capital del Baix Camp després de les reiterades demandes per aconseguir el seu trasllat des de Madrid, on hi era enterrat des del seu assassinat l'any 1870.
Quan va ser traslladat a Reus, les restes estaven ben conservades, però ara el consistori vol confirmar que ho continuen estant, aprofitant la mateixa tècnica que es va fer servir per a la tomba de Pere el Gran, al monestir de Santes Creus.
Aprofitant aquesta operació també es restaurarà tot el sarcòfag, visiblement degradat, encara que es troba protegit dins d’una urna de vidre. No és una peça molt valuosa però sí simbòlica. D’estil neoclàssic, data d'entre el 1873 i el 1875, obra de Plàcido Zuloaga i és l’original que va arribar amb el cos de Madrid. Sobre la tapa hi ha, esculpida en plata, una figura jacent que representa, a mida real, el general Joan Prim. Als laterals també hi ha esculpides, en plata i bronze, batalles i rostres de militars romans.
El més sorprenent es troba a l'interior del sarcòfag. Dins del sepulcre hi ha dos taüts ben segellats. El primer és de ferro, i dins d'aquest, n'hi ha un altre, de zinc, amb vidre a la cara superior on, en el seu moment, es van poder veure les despulles embalsamades. L’operació costarà 37.000 euros però es creu que si es millora de la tomba augmentarà el valor del cementiri, que s'acaba d'incorporar a una ruta europea de cementiris.
http://www.elsingulardigital.cat/

Mèxic rescata d'una cova submergida un esquelet prehistòric de més de 10.000 anys d'antiguitat

Les restes, trobades a la cova 'Chan Hol' de la península de Yucatán, tenen uns 10.000 anys d'antiguitat

Les restes d'un dels esquelets humans més antics trobats mai en el continent americà, pertanyent a un jove que va viure durant l'Era de Gel fa més de 10.000 anys, han estat rescatats d'una cova submarina situada a la península de Yucatán, a l'est de Mèxic, ha informat aquest dimarts l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) mexicà. El jove Chan Hol, com ha estat batejat pel nom de la cova submarina en què es trobava, va ser trobat fa més de tres anys per una parella de bussejadors alemanys i és el quart exemplar trobat a Amèrica d'un dels més remots predecessors de l'home, va apuntar l'INAH en un comunicat.

El seu rescat no ha estat senzill degut a que va ser "rescatat" a l'interior d'una caverna en la qual abunden estalagmites ia la qual només es pot arribar per intricats laberints inundats i completament foscos, a una profunditat de 8,3 metres. Tot i això, "l'esquelet de Chan Hol va ser trobat en un 60 per cent de la seva totalitat, amb ossos representatius de les quatre extremitats, vèrtebres, costelles i crani, així com diverses dents", va assenyalar l'INAH.

Normalment, de les restes arqueològiques de tanta antiguitat només es pot recuperar entre un 20 o 30 per cent, de manera que els experts encarregats d'estudiar l'esquelet de Chan Hol han expressat la seva satisfacció. .

Els antropòlegs físics de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) que ho van analitzar en superfície pensen que el cos va ser col locat a la cova durant una cerimònia funerària realitzada al final del Plistocè, quan el nivell del mar era 150 metres inferior i la cova en la qual es trobava formava part de la superfície terrestre.

Pobladors procedents d'Àsia

Segons Arturo González, especialista en paleobiologia de l'INAH, el descobriment enforteix la hipòtesi que el continent americà es va poblar a partir de diverses migracions procedents d'Àsia al final de l'Edat de Gel. I és que a la mateixa zona de coves submarines de l'estat mexicà de Quintana Roo s'havien trobat des de 2002 tres esquelets del mateix període. 

"Les ossades trobades en aquestes coves pertanyen a individus de grups preclovis i s'emmarquen dins de les escasses restes humans del Plistocè terminal americà, les característiques físiques s'assemblen a la gent del centre i sud d'Àsia, el que suggereix diverses migracions cap al continent ", va assenyalar González.

El primer dictamen de antropologia física, practicat pels antropòlegs físics Alejandro Terrazas i Martha Benavente, de l'Institut d'Investigacions Antropològiques de la UNAM, indica que es tracta d'un adult jove possiblement de sexe masculí. La posició en què es troba, cames flexionades a l'esquerra i braços estesos a banda i banda del cos, suposen una de les "novetats més interessants per estudiar", ja que fins aquell moment no s'havia trobat un esquelet en posició similar, han assenyalat les investigadores. 

Arturo González va assenyalar que en l'Edat de Gel la península del Yucatán va haver de ser una pastura desèrtica que amb els canvis climàtics es va convertir en selva.  Els humans que convivien amb Chan Hol acudien a les coves a refugiar-se de la intempèrie i buscar aigua, va afegir en el comunicat emès per l'INAH.

Mèxic DF (EUROPA PRESS)

Arnau Mir de Tost, El Cid de les Terres de Lleida

Arnau Mir de Tost és el personatge històric més important de l’alta edat mitjana a les Terres de Lleida.
Tot i que no hi ha imatges de la seva figura, el territori conserva vestigis de les seves gestes en els que fa mil anys eren els seus dominis.
Arnau Mir de Tost va néixer poc després de l’any 1000, als dominis de Tost, centrats en una vall força desconeguda actualment de l’Alt Urgell. La seva família, pertanyent a la poderosa jerarquia del comtat d’Urgell, li garantí formació i posició, que el jove noble aprofità excel•lentment. Orfe de pare, de ben jove aviat tingué un important paper a la cort comtal d’Ermengol II. L’any 1031 va prendre per muller Arsenda, també de llinatge noble.
Després del matrimoni, la parella va marxar cap a la frontera amb la intenció d’establir-s’hi. Arnau Mir, jove i emprenedor, volia aprofitar la debilitat dels sarraïns, que després de cruentes guerres civils havien perdut el poder del califat, deixant un panorama de regnes de taifa aïllats i debilitats.
Arnau Mir de Tost i la seva decidida esposa compraren al comte d’Urgell el llavors humil castell de frontera de Llordà. Allí establiren la base de l’empresa de conquesta. Arnau Mir transformà el castell de Llordà en la fortalesa més poderosa de la Catalunya comtal, i l’emprà com a eficient màquina de guerra per preparar les seves operacions contra Al-Andalus.
En poc temps assolí el ple control de la Conca Dellà i arribà als contraforts del Montsec. Ben aviat comprengué que la clau de volta del sistema defensiu andalusí era la poderosa alcassaba d’Àger. Així doncs, amb resolució i perseverança, expugnà la vila d’Àger per dos cops, ja que davant la bel•licositat andalusina, que sabia de la importància d’Àger, hagué de reconquerir-la als sarraïns.
Un cop esvaït el perill musulmà, Arnau Mir, nomenat senyor d’Àger pel comte d’Urgell, es va lliurar a una febril tasca de repoblació i ordenació del territori conquerit. Va fortificar la vall i va atreure, mitjançant avantatjoses cartes de població, nous contingents de gent a la frontera. Fou el responsable de la repoblació i l’estructuració del Pre-pirineu lleidatà.
El Montsec esdevingué l’eix vertebrador de les noves terres incorporades per Arnau Mir de Tost a la Catalunya comtal. Els dominis d’Arnau Mir, bastits manu militari, s’estenien des dels castells de Vallferosa i Biosca al Solsonès, passant per l’alta Noguera, en llocs com Montmagastre i Artesa de Segre, resseguint a banda i banda del Montsec cap a Àger, fins a internarse en l’occidental Montsec d’Estall, arribant als castells de Purroi i Llaguarres.
Més de trenta castells i nombroses possessions agràries conferiren a Arnau Mir de Tost la condició de vescomte, senyor d’un poderós Estat dins el comtat d’Urgell. No en va, Arnau Mir, senyor de la guerra, es convertí en la principal espasa de la Catalunya comtal. A causa de la seva provada capacitat militar, i d’una fama que ja s’estenia fins a la Santa Seu, es va erigir en el general dels exèrcits confederats d’Urgell i Barcelona. Sota la bandera del comtat de Barcelona conquerí les importants viles de Camarasa i Cubells. I fou llavors, en el cimal de la seva fama, que veié la possibilitat de fer realitat un ambiciós projecte: conduir una expedició conjunta de les hosts cristianes per conquerir la poderosa ciutat andalusina de Barbastre.
Després d’aconseguir el ple suport papal, l’any 1064 liderà els exèrcits d’Urgell en el que fou la primera croada de la història, molt abans que la primera croada a Jerusalem del 1099. Malgrat que Barbastre fou capturat, la reacció andalusina el recuperà, i li costà la vida a Ermengol III, comte d’Urgell. Arnau Mir de Tost vetllà pel comtat d’Urgell fins a la majoria d’edat del comte Ermengol IV.
L’any 1072, després de pelegrinar a Sant Jaume de Galícia, redactà el seu important testament. Just abans d’emprendre el darrer viatge, el poderós cavaller urgellenc lamentà profundament que la vida no li hagués donat més dies per poder conquerir les somiades ciutats de Balaguer i Lleida, encara a les mans dels sarraïns. Temut pels seus enemics, respectat pels seus amics, Arnau Mir de Tost basteix els fonaments catalans de les Terres de Lleida.


Jaume Fernández

LA SIGNATURA D’EN COLOM SEGONS RAMON LLULL

 

Llegeixo que Ramon Llull a l'Art Demostrativa atribueix valor a les lletres. Em posso en contacte amb l'amic Miquel Rius, especialista lul.lià a Viena i m'explica els significats:

• A = Déu
• S = ànima humana
• X = lliure albir o predestinació
• Y = veritat

També hi ha la figura "T" (principis), la "V" (virtuts i vicis) i la "Z" (falsedat) en l'Ars Demostrativa.

La "M" es l'única lletra de la signatura de Colom que no es una figura. En canvi si que apareix com a concepte dintre de les figures "A" (significant "justícia"),"T" (significant "igualtat" formant part d'una triada junt am "majoritat" i "minoritat"), "S" la voluntat amant o odiant, "V" orgull i "X" "defecte".

Encara que "M" sigui la única lletra que no es una figura, crida l'atenció que aquesta lletra estigui col•locada al mig i si Colom s'inspirà en Llull, el lloc seria adequat pel que signifiquen, "justícia" i "igualtat", com a conceptes que indiquen equilibri.

Elevant el concepte de justícia a categoria de figura, era possiblement una manera de donar expressió al seu desig de ser tractat "justament" per arribar a una situació d'"igualtat" i equilibri.

Posats a especular, parlant de enigmes, tenim que la teoria "M" sembla ser la teoria "divina" que ho explica tot, la teoria que uneix la de la relativitat amb la quàntica...

 

Noteu el detall que la "m" es l'única lletra que escriu en minúscula. Potser ho fa precisament perque Llull no la defineix.
Així doncs, hauríem d’afegir una nova teoria sobre la signatura d'en Colom, la que parteix dels coneixements lul·lians de l'Almirall.

 

M.Manubens (BCN)/Miquel Rius (Viena)

 

SOBRE ORENETES I RAT PENATS

LO RATPENAT Quan el rei Jaume I va decidir envair València i prendre-la als sarraïns, el fet va tenir un altre gran protagonista: el ratpenat.
Hi ha diferents versions sobre la conversió en símbol d'aquesta bèstia. La primera és que les tropes catalanes tenien el campament a Russafa, i dins la tenda del rei un ratpenat va trobar el lloc per dormir. Jaume I, en veure'l, no el va fer fora, al contrari: va manar que ningú el molestés. En agraïment, aquest ratpenat es va convertir en el súbdit més patriòtic de tots.
La història va anar així: una nit el rei es va despertar en sentir un forts cops de timbal. En llevar-se, va comprovar que les tropes sarraïnes estaven a punt d'atacar-los per sorpresa. Després de la batalla que va permetre recuperar el Regne de València, Jaume I va demanar que es localitzés l'autor dels cops de timbal. Sorprès, va descobrir que havia estat el ratpenat, llançant-se contra el timbal, qui havia donat els cops fins a despertar-lo, i va decidir posar la bèstia dalt de l'escut de la ciutat.
Una altra versió fa que el ratpenat es converteixi en un salvador directe. Diu la llegenda que l'animal es va interposar en el camí d'una fletxa que anava de dret al cor del rei durant la batalla de València. Llavors, Jaume I també va decidir posar la bèstia dalt de l'escut de la ciutat de València. FONT: WIKIPÈDIA


LA ORENETA
Una altra bèstia protegida és l'oreneta, que, en versió similar a la del ratpenat, també va fer niu a la tenda del rei quan havien acampat al Puig, a punt de marxar sobre Borriana, també al País Valencià. El rei Jaume I, en veure-la, va manar que ningú la toqués, i que no es desmuntés la tenda, fins que l'ocell i els seus pollets en marxessin volant, segons es narra al Llibre dels feits. Jaume I ha estat mil i una vegades il•lustrat, però realment ningú sap quina cara tenia ni com era. Si ens hem de refiar de les cròniques de l'època, quan era petit el rei en Jaume «fo lo pus bell hom del món», deia Bernat Desclot. Cepat i alt, alguns parlen d'una alçada de gairebé dos metres. El que sembla força clar, malgrat que en molts retrats no se'l pinta així, és que era ros. De tota manera, la mitificació de Jaume I el presenta als catalans gairebé com un superheroi de l'edat mitjana. L'aproximació artística de Perich, per il•lustrar la sarsuela rock de la Trinca, és més realista, segurament, i més pròpia del rei en la seva maduresa. Similituds a part, Jaume I ha estat reproduït en un whisky, en una falla valenciana i en contes, rondalles i llibres d'història per posar rostre a un personatge de llegenda. FONT: WIKIPÈDIA

El rat penat apareix en els escuts de les capitals catalanes : Palma, Barcelona i València). Es un simbol distintiu de Catalunya.
La oreneta era el simbol dels Câtars, encara avui en dia l'imatge de la Mare de Dèu de Queralt la du en una ma. Quan s'amaga, quan es de nit, una oreneta es un rat penat. Els rat penats viuen a les coves de salnitre. Amb el salnitre es feia la porvora. Jaume I agraeix la porvora per conquerir Vàlencia.
       
Podriem dir dons que l'oreneta es el simbol de pau, i el rat penat el simbol de guerra. I, per a rematar-ho, un rat penat es un drac. Per aixó Gaudi fa servir indistintament rat penats o dracs

LA BANDERA NEGRA

La bandera negra ja apareix en la defensa de Gal•lipoli per part dels almogàvers. Ramon Muntaner l'esmenta en la defensa de la ciutat en el capítol LVII de la seva crònica. En aquest temps simbolitza lluita fins a la fi.
Més tard també es fa servir en la guerra dels segadors i es pot apreciar en l'himne original dels segadors:

"-On es vostre capità?

Aont es vostra bandera?

Varen treure´l bon Jesus

Tot cobert ab un vel negre.

-Aquí es nostre capità

aquesta es la nostra bandera.

A les armes, catalans

Qu'ens han declarat la guerra!"

La tornem a trobar als inicis de la guerra de successió quan el 1705 fou hissada la bandera a Barcelona, al castell de Montjuïc. A la bandera portava escrit el lema: "Mort o els nostres privilegis conservats" .

A Cardona també trobem els regiments reclutats com feien ensenya de la bandera negra.

En el setge de Barcelona de 1714 la bandera negra onejà a causa de que ja no quedaven quadribarrades a la ciutat i el seu lema era: "vèncer o morir". Fins hi tot hores abans de que les tropes borbòniques ocupessin totalment la ciutat els soldats supervivents agafaven mocadors negres de les dones o teixits tacats de sang ennegrida a causa del pútrid per simbolitzar la bandera negra.

Més tard (als anys 20) un moviment separatista català s'anomenava: "bandera negra". Aquest moviment atemptà contra Alfons XIII, i aquest intent fallit i s'anomenà "el complot del Garraf".

font : wikipèdia

ELS LLORIA I LA BANDERA DE LA MARINA DE GUERRA CATALANA

Els Lauria,catalanitzats després Lloria i Lluria: Relació amb l’antiga bandera de la marina catalana.


Instat a desenvolupar més àmpliament el tema de l’antiga bandera de la marina catalana, aportant el que se per transmissió oral o per la lectura de les memòries de navegants d’excepció, amb els que d’una o d’una altra forma he estat sortosament relacionat, tractant a més d’establir relació entre el que com explico coneixia i el que historiadors investigadors del tema han publicat i, exposant finalment les meves conclusions, he cregut necessari fer aquest comunicat, per als membres de la Confraria a la que m’honoro de pertànyer i per aquells interessats del tema que vulguin estar informats i fer-se una idea real del fets.

Per determinar el desenvolupament històric de la família del Llúria, i la seva connexió amb l’antiga bandera de la marina catalana, he cregut oportú consultar a diferents autors que donessin informació sobre, la nissaga, la heràldica, la època i el seu context, consultant prestigioses publicacions com la Gran Enciclopèdia catalana, l’Historia de la marina catalana, l’historia de Catalunya, les Arrels de Catalunya, Memòries i apunts dels següents senyors:

Josep Maria Benet i Jornet

Maurice de Brossard

Maria Mercè Costa

Antoni-Lluc Ferrer

Armand de Fluvià

Arcadi Garcia i Sanz

José Giménez

Josep Mercader

Ramon Muntaner

Ferran Soldevila

Oriol Verges


Nissaga dels Lluria

Dintre de l’extensa família dels Lauria o Lloria o Lluria en el esdevenir del temps, no tots el membres, que de línia directa han mantingut el cognom, tenen a veure amb el tema que ens ocupa.

En primer lloc faré un succinta relació, a continuació passaré ha estudiar a aquells Lluria que han tingut a veure amb el tema principal, que es la relació heràldica amb l’antiga bandera de la marina catalana.


L’evolució del cognom i la nissaga dels Lauria
Roger de Lauria
Es molt probable que el cognom sigui d’origen toponímic, doncs el primer personatge que te a veure amb nosaltres és el cavaller calabrés dit en Roger, de la localitat de Lauria en el Basilicat. No es coneix la data de naixement però sembla molt probable que morís a la batalla de Benavent l’any 1266.
Malgrat tot no es inversemblant la teoria de que el topònim vingui de la senyoria i que la població agafés el nom del seu natural senyor.
Era amic i servidor d’en Manfred I de Sicília.
Casat amb Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança i senyora de la Vall de Seta al Regne de València.


Roger de Lauria o Lloria i D’Amichi, l’almirall
El personatge clau del nostre estudi.
Nat a Escalea de Calabria l’any 1250 i mort a València1305.

Fill de Roger i Bella i casat amb Margarida Lancia en primeres núpcies i amb Saurina d’Entença en segones.

Va servir als reis, Jaume I, Pere II, Alfons II, Jaume II, Frederic II, durant els seus regnats i en alguns casos durant l’època en que foren infants o prínceps i participaren en accions bèl·liques.

Fou nomenat almirall de la flota catalana al 1283.

Fou nomenat almirall de la Santa seu l’any1297 com a títol més aviat honorífic.
 Fills de l’Almirall foren:
Beatriu de Lloria i Lancia (Mare d’Alfons Roger de Lloria).
Jofredina de Lloria i Lancia
Hilaria de Lloria i Lancia (Baronessa de Lauria i comtessa de Marsico i mare de Ruggiero Sanseverino i Lauria comte de Mileto).
Rogeró de Lloria i Lancia (Baró de Cocentania, mort als 22 anys quan anava a despossar-se amb la filla natural del rei de Nàpols; testà a favor del seu germà Berenguer).
Berenguer de Lòria i d’Entença (L’hereu dels Lloria per testament i per ser el més gran dels barons; Almirall i capità de la Companyia catalana de l’orient).
Robert de Lòria i d’Entença
Carles de Lòria i d’Entença

Els Lloria de Grècia
Joan de Lloria

Fill d’en Joan de Lloria i d’Amichi; Fou resident a Grècia als ducats de Neopatria i Atenes i inicia la branca dels Lloria a Grècia, Lloctinent del seu germà i Veguer de Tebes; mort a Tebesprobablement al 1381.


Roger de Lloria

Altre personatge d’interès que es confon a vegades, amb l’almirall, les seves gestes com a cap de la Companyia catalana de l’orient formada en part per almogàvers, son evidents i va gaudir de notable fama.

Fill d’en Joan i resident a Tebes.

Mariscal de la companyia catalana i Vicari dels ducats.

Cap de la revolta contra el lloctinent Pere de Pou, l’any 1362.

Absolt dels càrrecs, fou anomenat com a recompensa oficial major i vicari general de les Terres d’Orient.

Hàbil polític conreà l’amistat del poderós soldà Murad I de Turquia, amb el que va signar pactes i segellar aliances.

Mort a Tebes el 1370.



Els seus fills foren:
Joan de Lloria
Francesca de Lloria

Els Lloria de Sicília
Joan de Lloria i d’Amichi

Els seus fills foren:

Roger de Lloria

Nicolau de Lloria Pare de Isabel de Lloria Comtessa de Geraci.

Nicolau i els seus fills abandonaren Grècia a la pèrdua d’Atenes 1388, i s’instal·laren a Sicília.
Anys més tard de nou apareixen els Lloria com a oficials reials, el més destacat fou:
Roger de Lloria anomenat el Puntignano
Capità de la companyia catalana reconstituïda, lluità contra els grecs i reconquistà Tebes en poder del gascons de Navarra, aliats del grecs.
Tingué un germà anomenat Antoni i es creu que eren fills de Perelló de Lloria, a la vegada fill natural de l’almirall a la seva vellesa.

La darrera Loria
Maria Roger de Lloria
El darrer membre de la família en línia de consanguinitat fou Maria Roger de Lloria i de Maguerola, abadessa de Vallbona morta l’any 1714.
Son actuals dipositaris de bens i cognom els marquesos de Bàrcena que es van passar a dir Borràs de Lloria.
El cognom a sofert variacions en el transcurs de més de 700 anys i trobem variants que son Lauria, Lloria, Lluria i Roger de Lluria no descartant d’altres alternatives gregues i italianes.


Els Roger de Lloria objecte especial de la comunicació
Roger de Lloria, l’almirall
1250: Neix a Escalea de Calaria, fill de Roger de Lauria i Bella d’Amichi.
1262: Acompanya a la seva mare a Monpeller per assistir a la boda de l’infant en Pere.
1269: Forma part del seguit de l’infant en Pere durant la visita d’aquest a Toledo i Madrid.
1270: Rep d’en Jaume I la copropietat amb la seva mare de la vall de Seta a la Cocentaina.
1273: A instància de l’infant en Pere es armat cavaller i maridà amb Margarida Lancia.
1276: Jaume I el nomena alcaid de la Cocentaina i el faculta per repoblar-la.
1278: Pere II, ja rei l’hi dona la prerrogativa per nomenar oficials a la Cocentaina i Alcoi i es nomenat substitut del procurador general de València.
1282: Acompanya al rei a les campanyes d’Àfrica i Sicília.
1283: Es el primer cavaller del anomenats “Els quaranta del rei” que signaren el desafiament contra Carles I de Nàpols.
1283: El rei el nomena almirall.
1283: Custodià a la reina Constança i als seus fills a Sicília.
1283: Obtingué la ressonant victòria contra els angevins a Malta i ocupà l’Illa i l’annexionà a la corona.
1283 i 1284: Derrota al front de l’esquadra de galeres, naus i lenys als angevins a la badia de Nàpols i fa presoner al príncep de Salern, que enviat a Catalunya servirà per obtenir la llibertat de Beatriu germana de la reina Constança, presonera dels napolitans.
1284: Acompanyant del infant Jaume a les campanyes del sud d’Itàlia, feu una expedició a Gerba antiga possessió del sicilians els derrota i ocupa l’Illa per formar part de la corona.
1285: Alfons II li’n donà la investidura de senyor. Es molt probablement el moment en que les armes del Lloria passen de tenir dues barres d’argent horitzontals sobre camp d’atzur a tenir en diagonal descendent tres barres d’atzur sobre camp d’argent, s’especula que el motiu fou l’ennobliment del cavaller al ser anomenat senyor d’aquí que el camp varií i s’ennobleixi, encara que en essència manté els elements del escut vell.

Es també molt probable que al ser l’estendard de forma quadrada per figurar com a ensenya de les galeres la diagonal fora la forma més adient.
1285: El rei en Pere II el crida davant l’invasió francesa, reuneix les seves naus i derrota als francesos per mar a les illes Formigues, ocupa els ports naturals de Roses i Cadaqués i inicià la persecució per terra fins a fer-los retirar-se fins al coll de Panissars.
1285: Lluitant a Mallorca amb el seu estol de galeres en ajut de l’infant Alfons, rep la noticia del seu natural senyor i amic el rei en Pere, assisteix a la coronació d’Alfons.
1286: Nomenat valedor, porta la trista nova a l’infant Jaume que es coronat rei de Sicília.
1286: Aconsegueix que Jaume i Alfons signin un pacte d’ajut militar del que es nomenat dipositari.
1287: Fa una incursió a la Provença.
1287: Efectua amb les seves naus una incursió al mar de Sicília i pren la ciutat d’Agosta.
1289: Derrota a la flota francesa, el rei de França es veu obligat a demanar una treva a la que es sumaren els sicilians, la signatura tingué lloc a Gaeta.
1291: Després de fer incursions pel nord d’Àfrica torna a Catalunya i poc després mor el rei Alfons.
1292: Acompanya a l’infant a la seva coronació com a Jaume II.
1292: Maridà en segones núpcies amb una joveneta que no arribava als vint anys, Saurina d’Entença. Els beneficis reials com a regal de noces d’interès per a la corona l’enemisten amb Bernat de Sarrià, amb qui mantindrà un llarg litigi.
1292: Forma part del seguit del rei a les vistes amb Sanç IV de Castella per pactar el matrimoni d’aquell amb la infanta Isabel.
1292: A Calataiud en unes justes venç al cavaller murcià Berenguer Arnau.
1292: Enviat a Sicília pel rei Jaume II per tal d’ajudar a l’infant Frederic, recupera tots el territoris i efectua unes expedicions a les illes gregues.
1295: Participà a les negociacions que portaren a la avantatjosa pau d’Anagní.
1295: S’oposà a la cessió al papa Bonifaci VIII de l’illa de Sicília que proposaven aquest i el rei Jaume, aportà les seves naus a Frederic que va ser coronat rei pels sicilians.
1297: El rei Jaume trenca els pactes amb la Santa seu i Bonifaci fa presoner a l’almirall.
1297: Aconsegueix fugir i reunir-se amb la seva esquadra. Ajuda al rei, i el Papa a de signar capitulacions, anomenar a Roger almirall de la flota pontifícia, amb plens poders i retornar a Catalunya tots els territoris ocupats durant els pactes.
1303: Les seves tropes passaren a formar estol distingit de la Companyia catalana d’orient. Mantingueren tan la flota com les tropes de terra, l’estendard i foren capitanejats pel seu fill Berenguer i més tard Pel fill de Joan de Lòria de nom tambe Roger.
1304: Recuperà Tivissa després d’un llarg plet contra Guillem d’Entença.
1305: Mor a València i per exprés desig, es enterrat a Santes Creus al peu de la tomba del seu gran amic i rei Pere el Gran.


Roger de Lloria, el mariscal de la Companyia catalana de l’orient formada en part també per almogàvers
Fill d’en Joan de Lloria, nat probablement a Neopatria al voltant de 1321, encara que no es pot assegurar de forma absoluta, sembla que es molt probable, i mort lany1370.
1354: Mariscal de la Companyia catalana.
1362: Capitanejà la revolta contra el lloctinent Pere de Pou.
1362: Vicari governador dels ducats.
1363: Feu aliança amb el soldà Murad I i conquerí de nou Atenes en mans del venecians.
1364: Donà la pau als territoris de nou reconquerits, amb aliances y pactes.
1365: Anà a Venècia i obliga a la Serenísima a pagar despeses de guerra i a firmar prioritats i acords comercials.
1365: Frederic III l’absolgué del fets d’en Pou i l’anomenà oficialment vicari de totes les terres de Grècia els ducats d’Atenes i Neopatria i la ciutat i província de Tebes.
1367: Restablí tots els territoris a la corona de Catalunya.
1367: Ennoblit a la senyoria ocupà el castell d’Estir per compra a Ermengol de Novelles.
1370: Mort a Tebes


Confusió històrica

Es molt freqüent la confusió entre els dos Roger de Lloria, probablement per desfiguracions de la nostra historia a la que tan freqüentment estem acostumats, tots dos son de la mateixa nissaga encara que evidentment ni tan sols coetanis


Alguns breus apunts històrics

Els almogàvers
Els almogàvers eren soldats de fortuna dels que es te noticia des del segle XIII, al servei del regnes ibèrics, contractats per defensar fronteres i fer incursions als regnes de tahifes.
Eren probablement en el seu inici gent de les terres de Conca, tropes d’infanteria enquadrats en disciplinades unitats els seus caps rebien el nom d’adalils i almugatens, noms evidentment d’origen àrab. Ells mateixos disposaven l’intendència i fabricaven les seves armes, per altra banda ben simples encara que no menys eficaces, en el sarró portaven menja per dos o tres dies, anaven armats de coltell, llança i dards. Vestien la gonella, camisa molt curta, polaines i avarques de cuir. La frugalitat, la resistència i l’agilitat eren les seves millors armes en però.
S’extingiren a les darreries del segle XV amb les empreses marítimes de Sicília i Sardenya.


La Companyia catalana de l’orient
La Companyia catalana de l’orient neix al voltant de 1282 i fou reclutada per Pere II i enviada a lluitar a Sicília.
Nodrida per almogàvers que procedien no ja de la serra de Conca si no més aviat de gent de la frontera del sud, d’Alacant i Múrcia i també per unitats de diferent procedencia i especialitats militars.
El moment culminant de la Companyia es situa als voltants de 1302, comandada per l’alemany Roger de Flor, el seu cognom, Blume, es va traduir al català, portant com a lloctinents a en Berenguer d’Entença i Bernat de Rocafort.
La companyia s’assentà als comtats de Grècia a partir de 1319.
La companyia Catalana va quedar reduïda a l’esquadra del Lòria única flota al servei de Catalunya, no es d’estranyar doncs que la marina de guerra catalana arbores l’estendard del Lòria.
Donada l’anomenada de la Companyia, constituïda a les seves darreries, quasi exclusivament per almogàvers,
Aparegué de nou amb les seves banderes, encara que fruit d’un reclutament de la Generalitat entre els joves catalans els anys de 1640 i 1652 en la guerra contra Felip IV.
De 1793 a 1795 aparegué durant la Guerra Gran.
L’any 1810 va de nou ser reconstituïda per la Junta superior de Catalunya durant la guerra del francès.
Com a argument patriòtic fou ben utilitzat fins al segle XIX amb la renaixença.


Aclariment sobre les diferencies conceptuals d’escut, armes, camp, penó, estendard i bandera.

L’escut adopta formes semblants a la que en justes i batalles empraven els cavallers.

Les armes seran els dibuixos de formes geomètriques o representatives simbòliques en funció dels fets que han donat lloc a l’atorgació que el rei, mitjançant el patge d’armes, ha fet a un cavaller. Sigui per diferents fets o per unions matrimonials, els escuts d’armes poden tenir més d’un dibuix que representa als fets o famílies unides.
El camp es el fons sobre el que es pinten els signes o símbols, els camps d’argent i d’or son els que representen més vàlua i els esmaltats d’atzur, sinople, guls, sable o pardí els de menor categoria.
Com a regla general el camp te més superfície que els símbols.
No més queden representats dos metalls l’or i l’argent i a canvi els quatre esmalts, blau que se’n diu atzur, verd que es el sinople, vermell que son els guls, negre que es el sable i se’n diu pardí quan la figura que es representa es fa amb els seus colors naturals com correspondria a un arbre, una casa, un ocell, ...
El penó o pendó es una bandera que es penja en sentit vertical en lloc d’horitzontal, es fixada a una petita verga, els penols de la qual estan units a la galeta del pal mitjançant un peu de gall. Altre variant es referida a un pal amb un pic horitzontal a la part superior estan unida la bandera al pal i al pic.
Estendard, bandera que acostuma a no tenir les relacions alt llarg de 2 x 3, això malgrat tot, no es regla fixa.
Representa a un estament a un cos d’exercit o a un cap militar encara que es aplicable a d’altres societats o als seus caps.
La bandera, que fora de molt rares excepcions es de forma rectangular, guarda la proporció 2 x 3, representa normalment a un estat, a una nació, a un cos d’exercit, a un estol, a una corporació, ...
Unides directament a un pal o hissades mitjançant una drissa onegen horitzontalment.
Quan una bandera compleix la condició de tenir la proporció esmentada de 2 x 3 se’n diu quadra, si la part exterior esta tallada en forma de dues puntes rep el nom de corneta, si la proporció es de 2x2 quadrada, si es de forma triangular allargada més o menys, gallardet i si el triangle es equilàter o quasi, gallardetó.


Heràldica de les armes dels Lluria
Consta que les armes del cavaller Roger de Lauria, tan a l’escut com la bandera o estendard estaven constituïdes per dues barres horitzontals d’argent sobre camp d’atzur.
L’any 1285 Alfons II li’n donà a en Roger de Lloria, l’investidura de senyor. Es molt probablement el moment en que les armes del Lloria passen, de tenir dues barres d’argent horitzontals sobre camp d’atzur a tenir en diagonal descendent tres barres d’atzur sobre camp d’argent, s’especula que el motiu fou l’ennobliment del cavaller al ser anomenat senyor d’aquí que el camp varií i s’ennobleixi, encara que en essència manté els elements del escut vell.
Es també molt probable que al ser l’estendard de forma quadrada per figurar com a ensenya de les galeres la diagonal fora la forma més adient.
Trobem referències al fet de que la casa de Barcelona dita posteriorment de Catalunya i Aragó o d’Aragó i Catalunya, no disposava de vaixells que fossin de la seva propietat i en tot cas, el nombre d’unitats era ben petita, els estols o esquadres, especialment de galeres eren propietats del seus armadors que actuant com a cors, participaven en accions armades que podien portar certs beneficis.
Cal dir que Maria Mercè Costa assevera que l’estol era d’en Roger de Lloria i que Arcadi Garcia parla de la marina catalana sense esmentar-ho.
Ara be, es evident que segons podem llegir el moment cabdal de la historia que comentem, es la batalla de Nicodemo, probablement ningú està més autoritzat que l’Arcadi Garcia per parlar del tema i en el corresponent apartat de la seva Historia de la marina catalana, ens diu que sols la galera del rei Alfons II arborà avant d’entrar en combat la bandera de les barres, cal pensar que es tractava de la bandera de les quatre barres, per diferenciar-se de les altres naus, això per tant permet aclarir que la resta dels navilis, l’estol d’en Roger de Lloria, portaven la bandera o estendard de les tres barres d’atzur.
Per tant la marina de Catalunya arbora la bandera de les tres barres d’atzur com a mínim en el període de 1270 a 1390.
Armand de Fluvià cita que l’any 1303 les tropes d’en Roger passaren a formar estol distingit de la Companyia catalana d’orient. Mantingueren tan la flota com les tropes de terra, l’estendard de la companyia fou el dels Lloria, foren capitanejats pel seu fill Berenguer i més tard Pel fill de Joan de Lloria de nom també Roger.
Així doncs des de el moment que l’Estol dels Lloria, passa a formar part de la companyia i que aquesta sols conta com a esquadra, les galeres i naus de transport dels Lloria, l’estendard es bandera de les naus catalanes a orient com ha estat a Catalunya.
Després adoptaran la bandera de les tres barres en les successives mobilitzacions de1640,1793 i 1810.
En Josep Mercader, Comandant de la defensa de Costes de Barcelona l’any 1937 a Miramar de Montjuïc afirma que la bandera dels Lluria encara que per poc temps, fins a la unificació de l’exercit popular, va ser arborada pels vaixells de vigilància. Això es corroborat per en José Gimenez, Capità de la Marina Mercant embarcat als Pailebots que mantenien la comunicació amb les Illes.
Consta, segons Maurice de Brossard que les naus a la Mediterrània empraven com a bandera distintiva la del seus armadors fins a confondre, aquest estendard amb el de la ciutat, gremi o institució, que tenia prerrogatives per fer-ne us.
La bandera de Sant Marc. Que fou i es de la ciutat de Venècia, era en els seus començaments sols de l’arquebisbe i la seva catedral, més endavant fou també dels estols venecians al ser la serenísima qui armava les naus, tot i ser una república va prendre l’estendard del símbol de l’evangelista en or sobre camp de guls.
La senyera, quatre barres de guls sobre camp d’or, bandera de Catalunya, encara que amb els anys ha estat així, en principi corresponia als comtes de Barcelona, els de Montcada portaven set perles d’or sobre camp de guls i els d’Urgell un escut escaquejat de sable i argent i després al fer-se tributaris de la casa de Barcelona afegiren les quatre barres de guls en quatre quarters en diagonal, col·locats de forma alternada.
El poble de Catalunya en els seus principis arborava la bandera de Sant Jordi i els ciutadans de Barcelona el penó de Santa Llúcia.
L’escut i la Bandera de la ciutat de Barcelona al tenir els seus comtes l’hegemonia i vassallatge del altres comtats va establir-se al estil de Roma S.P.Q.B. “Senatus et populusque Barcino” i per tant va crear una bandera de quatre quarters en els que s’alternaven les creus de Sant Jordi i les quatre barres de la casa de Barcelona, com a símbol de que el poder era compartit pels comtes i el seu poble.
Tot això serveix per aclarir que, era natural que com en altres casos, es convertís la bandera d’estol de la família dels Lloria, en l’habitual que s’utilitzava com a bandera del col·lectiu, reservant-se pels comtes-reis l’ús de la senyera.
Tinguem present que l’historia de la nostra marina es l’historia del cors, doncs no eren els comtes qui armaven l’esquadra, si no que contractaven a armadors interessats en el rendiment probable al crear les esquadres, fet que sol en comptades ocasions variarà.
Quan en anys i lleves posteriors es crea un estol armat, es natural que es tornés a arborar el pavelló de les barres d’atzur. La darreria i ja en el segle passat, tenim la darrera ocasió en que va utilitzar-se.
Es ben cert que no queda consignat en el llibre del consolat de mar, que fos utilitzada la bandera del Lluria com a bandera de la marina catalana, però aquí cal considerar el extrems següents:
El llibre va començar a compilar-se al les darreries del segle XIII i que no es va publicar fins al XV.
Es evident que descriu totes les qüestions comercials i també aspectes referits a preses i combats, però referint-se sempre als perjudicis i beneficis que poden esdevenir.
Que en lloc indica res pel que fa a banderes o estendards.
Que ni tan sols parla de la senyera.
Caldrà entendre que la marina mercant, no tenia excessiu interès per aquestes qüestions i que en tot cas la bandera correspondria a l’armador cosa que abundaria en els criteris exposats, i avalaria el criteri de l’utilització de la bandera o estendard que tradicionalment havia estat utilitzada.
Per altra banda la bandera apareix a escuts i banderes nacionals de repúbliques sud-americanes a les que els catalans contribuïren d’una o altre forma a la seva independència i abolició de l’esclavitud


Barcelona novembre del 2000
Pep Bermejo


Post Escriptum
Havent demanat algunes confirmacions al Ministeri de Defensa, em fan saber que, per una banda, els extrems demanats no corresponen als seus arxius, han tingut l’amabilitat de donar-me informació que, d’alguna manera ve a complementar el que ja hem dit al llarg de la comunicació.
Dins l’exèrcit de terra existeix una unitat, la segona bandera paracaigudista anomenada “Roger de Lauria”, que aquesta unitat té com a estendard la bandera dels Lluria de les tres barres d’atzur sobre camp d’argent.
De nou ve al cap la confusió històrica en la que ens movem. Els dos Roger de Lloria, l’almirall i el mariscal, es confonen en la mateixa persona, doncs, entre les accions bèl·liques atorgades segons m’expliquen, està la batalla al Nicodemo, que correspon evidentment a l’almirall i per altra banda, la divisa de l’esmentada bandera paracaigudista és, curiosament en català: Desperta ferro!.
Ve a corroborar aquesta informació del Ministeri de Defensa el fet de la implicació històrica de la relació entre la bandera de la casa dels Lloria com a bandera de la nostra marina i com a bandera en el segon període de la Companyia Catalana de l’Orient, època en que en Roger de Lloria (el mariscal) comandava la companyia.
La primera època, sota el comandament d’en Roger de Flor com a cognom catalanitzat de l’alemany Blume, l’estendard de la companyia corresponia a les armes del seu cap.
He trobat versions d’aquesta bandera. La primera d’una rosa d’atzur sobre camp d’argent i la segona d’un llis d’atzur sobre camp d’argent. Aquesta segona sembla tenir un fonament històric més probable.

L'home que no va descobrir Amèrica

Amerigo Vespucci va donar el seu nom al continent descobert per Colom.Vespucci era agent del banquer que finançava les expedicions de Cristòfor Colom Un mapa del cèlebre cartògraf alemany Martin Waldseemüller batejar el Nou Món en 1507  

El quadern de bitàcola encara no era un bloc, les notícies trigaven anys en imprimir-se i alguns més en publicar la fe d'errors, encara que algunes de les seves conseqüències fossin ja, com avui, incorregibles. Hi havia, això sí, el plagi. Cristòfor Colom va comandar l'expedició arribada a Amèrica el 1492, però res va poder decidir sobre el seu bateig. En el primer mapa que anys després el va dibuixar, el Nou Món porta el nom d'un impostor.

Amerigo Vespucci, proxeneta i comerciant de joies, predestinat a viure al servei de Llorenç el Magnífic, però la família va acabar canviant de branca de Los Medici per posar-se a l'ombra d'un altre Lorenzo (di Pierfrancesco, aquest cop), mai va aconseguir la recompensa que buscava acostant-se a Colom, amistat que li va venir de perles. No obstant això, va trobar el premi a una vida de copiota: el mapa de Waldseemüller de 1507, imprès a Saint-Dié des Vosges, al nord-oest francès, va batejar amb el seu nom el continent descobert per Cristòfor.

Vespucci va arribar a Sevilla al voltant de 1490, encarregat per Lorenzo di Pierfrancesco perquè sondejar els negocis del banquer Gianetto Bernardi, florentí com ells, i les possibilitats de trobar en ell un nou soci. Sevilla era llavors una rica i florent ciutat on anys abans, com no pocs italians, havia arribat també el genovès. Bernardi finançava les expedicions de Colom, i Vespucci, convertit en agent del banquer, no trigaria a conèixer-lo. Bernardi va morir arruïnat, però convençut que l'empresa del "senyor Almirall", com deia al descobridor, seguia sent una gran idea. El seu agent es va aventurar-hi.

Mundus Novus Mundus Novus
El 1499, Vespucci i un ex tripulant de Colom, Alonso de Ojeda, van salpar cap a Veneçuela, on van arribar gairebé amb seguretat buscant els bancs de perles que Colom havia localitzat un any abans a Isla Margarita. Això és el que van trobar o, almenys, el que va escriure Vespucci al seu retorn. Si és veritat o no, tant se val aquesta vegada, perquè no li va servir per tornar a comerciar amb perles. I va emprendre una última fugida cap endavant: es va fer cosmògraf.

Ell estava convençut que vendria els seus serveis com a coneixedor dels mars i la geografia, encara que fins en els seus errors es veu avui que repetia els càlculs de Colom. "Vespucci no era en realitat un gran cosmògraf, però aconseguia convèncer la gent que ho era", segons explica l'historiador britànic d'origen espanyol Felipe Fernández Armesto en la presentació de Amerigo Vespucci, obra de Stefan Zweig recuperada per l'editorial "Capitàn Swing" .

Entre els convençuts, Matthias Ringmann, un poeta alsacià que va llegir el relat de Vespucci sobre les seves increïbles gestes i descobriments, i que des del títol Mundus Novus trasllueix el seu veritable inspirador. Ringmann al seu torn va convèncer el cartògraf alemany Martin Waldseemüller, que va imprimir 1.000 còpies del seu cèlebre mapa en 1507. A la còpia redescoberta el 1901, es veu a Vespucci contemplant el món, a manera de Ptolemeu renaixentista, des de la seva part superior. Va ser la primera vegada que es va dibuixar Amèrica envoltada d'aigua, suggerint l'existència de l'oceà Pacífic i la primera vegada que, imprès sobre el que avui seria Brasil, es va usar aquest nom: Amèrica. Quan sis anys després, Waldseemüller va retirar aquest nom i va afegir una nota atribuint a Cristòfor Colom el descobriment, era massa tard.

www.publico.es
Braulio GARCÍA JAÉN
16/08/2010

"SOTA TERRA" CAU MOLT BAIX

Un frau, encara que lleu, perpetrat per un actor ficat a paleontòleg i un paleontòleg que fa d'actor amb la connivència de TV3?  Vegem, com ells, les pistes que ens deixa el passat.



El passat 14 de juny, el programa «Sota terra» que emet TV3 cada dilluns, un espai creat per la productora Debatabat que de la mà del paleontòleg Eudald Carbonell i de l'actor Fermí Fernández rastreja els vestigis de la història de Catalunya, va dedicar un capítol als escenaris de la Guerra Civil espanyola, la Batalla de l'Ebre El lloc escollit: Corbera d'Ebre (Tarragona).
Durant el programa, Carbonell i companyia presumeixen d'haver descobert una cova que servia de refugi antiaeri als brigadistes internacionals que van acudir a aquest front i que havia quedat enterrada amb el temps. A les parets de la cavitat, donen amb una inscripció gravada a la roca, dos noms: «Owen i Yannick». 

Un gran «descobriment» 
Llavors, el programa explica com arriben a la conclusió-mitjançant consulta a bases de dades a Internet de la Guerra Civil, entre d'altres fonts-que el tal Owen era Owen Jefferson Smith, un soldat voluntari nord-americà que va venir a combatre «a favor de la Democràcia en la nostra guerra »i que va morir anys després al seu país d'origen. Es va suïcidar.
Però no es van quedar aquí. Al final del capítol, com clímax emotiu, es porten el fill d'Owen i el conviden a entrar a la cova. Owen júnior, d'edat ja provecta, llegeix el nom del seu pare en la pedra i plora.  «És molt fort», balbuceja.  «Sap qui podia ser Yannick», li inquireix Fermí Fernández.  «Ni idea», respon.
Doncs bé, arribats fins aquí, si s'ha de fer cas a la versió dels fets de Daniel Tallón, amo amb el seu germà Àlex dels terrenys on es troba la cova-refugi, el cas no és de llàgrima, sinó de riure.
I és que segons Tallón, els noms Owen i Yannick corresponen als seus nebots, de 7 i 10 anys, els fills que el seu germà Àlex comparteix amb la seva ex dona, d'origen dominicà. Van gravar els seus noms fa pocs anys, quan la cova que suposadament «Sota terra» desenterrà de l'oblit portava temps oberta.  «La netegem nosaltres», sosté.
Tallón es va adonar del supòsit ridícul històric en veure el programa, encara que després va recordar que mesos enrere havia vist en els seus terrenys roderes sospitoses i terra removida.Porque més enllà del d'Owen, el que l'ha portat a denunciar el cas davant els Mossos és que els responsables de «Sota terra» no li van demanar permís per filmar i excavar en les seves terres. Pel que sembla, segons va admetre Tallón a ABC, hi ha un permís expedit pel Departament de Cultura però s'hi assenyala que els terrenys són de propietat del parc eòlic que hi ha al costat (per a la construcció es van expropiar terrenys de Tallón) i no dels propietaris. A aquest diari li va ser impossible contactar amb els responsables de Batabat per donar la seva versió. El seu gerent, Oriol Cortacans, no va respondre a la trucada.

10-08-2010
JANOT Guil , Barcelona
www.abc.es

Descobreixen dues pintures murals del segle XII i XVI en una església de la Vall d'Aran

Les dues escenes, situades a l'altar major de l'església, estan força deteriorades per les humitats i la calç aplicada a posteriori

Els treballs de recuperació i restauració dels elements pictòrics i arqueològics de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, realitzada pel Consell General d 'Aran, ha permès descobrir dues noves escenes pictòriques del segle XII i XVI. Les dues escenes seran restaurades i consolidades en campanyes posteriors.
Les dues escenes, situades en dos nivells després l'altar major de l'església, estan força deteriorades per les humitats i la calç aplicada amb posterioritat. Una d'elles, d'estil renaixentista, descriu a Déu al costat d'un tetramorf dels evangelistes, segons la tècnica de patrimoni del Govern aranès, Elisa Ros. El significat de l'altra escena, d'estil romànic, no s'ha pogut determinar. 
El Consell General d'Aran, que ha destinat 14.000 euros per a aquesta actuació, està desenvolupant un projecte per mostrar als turistes l'alt valor artístic i històric de les escenes de l'església. Ros ha afirmat que les dues pintures descobertes exemplifiquen "dos moments d'esplendor" de l'església, tant al segle XII com a finals del segle XV.
El Conseller Josep Antoni Bruna ha explicat que "el Govern aranès vol ressaltar l'excepcionalitat de les pintures en el conjunt del Pirineu i Catalunya, perquè Unha és una de les poques esglésies del territori que conserva intactes i en el mateix temple pintures romàniques i renaixentistes" .
El 2009 ja es van trobar a l'església pintures del segle XVI i el 1995 es va descobrir una sèrie de pintures murals romàniques.
Vielha (Lleida).
EUROPA PRESS.
12/08/2010

El museu secret de Montserrat

El Museu de Montserrat, amb una col·lecció de pintura impressionista francesa i del modernisme català que justifica per si mateixa la visita a la muntanya, és un tresor desconegut per a massa catalans. Però aquest museu sorprenent amaga des de fa unes setmanes un altre secret més al seu interior: l'espai Viatge a l'Orient Bíblic, que reconstrueix sota el subsòl de la basílica el projecte del monjo Bonaventura Ubach (1879-1960) d'il·lustrar les Escriptures, al mateix temps que les comentava i traduïa al català, amb les seves fotografies i amb els objectes arqueològics que va recol·lectar durant 45 anys de viatges i estades al Pròxim Orient. Aquestes sales annexes al museu, pensades per ser recorregudes per escolars i visitants curiosos, només poden ser visitades mitjançant cita prèvia (a la web www.montserratvisita.cat).
La part més destacada de les adquisicions del pare Ubach integren les notables col·leccions mesopotàmiques i egípcies del museu, amb un enfocament arqueològic més modern però que no és el que va concebre l'escripturista català per complementar el projecte monumental de la Bíblia de Montserrat. Un dels seus deixebles, el pare Pius Tragan, ha reconstruït, amb les peces que fins ara no estaven exposades, el concepte original de la col·lecció, però adaptat a les últimes tendències en l'exegesi bíblica.

COL·LECCIONISTA OMNÍVOR 
La visita està organitzada com un viatge –«un camí que comença a Ur dels caldeus, pàtria d'Abraham, baixa al país d'Egipte i finalment arriba a la Terra Promesa»– amb un missatge conciliador –«diferents cultures i una mateixa civilització»– i una intenció sobretot didàctica de l'evolució de la regió i les seves interrelacions culturals: així, per exemple, una reproducció facsímil del Codi de Hammurabi permet veure com la concepció de la llei com un do diví era un patrimoni cultural compartit; els temples mesopotàmics permeten parlar del de Jerusalem; les peces egípcies i hel·lèniques, del concepte de la vida eterna.
Durant els seus viatges (l'any passat es va editar el diari del seu viatge a l'Iraq del 1922 i el 1923 i al novembre el novel·lista Martí Gironell el convertirà en protagonista de la seva nova novel·la), Ubach es quedava, explica el pare Tragan, «qualsevol objecte que tingués alguna cosa a veure amb la Bíblia, fos una pedra o un animal». En una de les sales es reuneixen animals dissecats que apareixen en paràboles o imatges bíbliques: el xacal, la serp, els escorpins, sargantanes i totes les bèsties de les set plagues d'Egipte. «Tenia la idea que l'Orient que va arribar a conèixer era encara similar al bíblic», aclareix Tragan. Així, era capaç de comprar sobre la marxa tots els instruments d'uns músics de carrer, que ara acompanyen la maqueta del temple de Jerusalem. Les mòmies estan fora, a les sales del museu, però en aquest nou espai hi ha moltes petites joies. «Les expedicions de les grans nacions ja s'havien emportat les grans peces arqueològiques, però tot i així la seva habilitat va permetre al pare Ubach fer adquisicions que déu n'hi do», assegura Tragan.



8 de agost del 2010
ERNEST ALÓS
lavanguardia.es

El túnel de Teotihuacán, obert 1.800 anys després

Conté les restes dels governadors de l'antiga ciutat mexicana, a més de 60.000 peces arqueològiques
Un túnel mesoamericà, que es creu que conté les restes dels governadors de l'antiga ciutat mexicana de Teotihuacán, serà explorat uns 1.800 anys després d'haver estat clausurat pels seus habitants per protegir el seu interior, segons han informat els responsables de l'excavació. El túnel es troba sota l'emblemàtic Temple de la Serpiente Emplumada-edificació dedicada al Déu de les dones Quetzalcóatl-i va ser descobert de manera fortuïta a l'octubre 2003 quan una forta pluja va obrir un orifici a pocs metres d'aquest temple, segons l'arqueòleg Sergio Gómez .
L'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) va posar en marxa el projecte Tlalocan (que significa "Camí sota la terra") el juliol de 2009 amb l'inici de les tasques de recerca i excavació del túnel. Després de vuit mesos de treball, han aconseguit penetrar la terra a 12 metres de profunditat fins a localitzar l'entrada al túnel. Aquesta excavació arqueològica es considera la més profunda de Llatinoamèrica i es calcula que en un termini de dos mesos es pugui obrir completament l'entrada al túnel, que podria arribar fins als 15 metres de profunditat.



"El veritable valor d'aquesta troballa no només rau en el privilegi de poder ser els primers que ingressem després d'aproximadament 1.800 anys al túnel, sinó que també estem segurs que ens guiarà cap a un millor enteniment de la cosmovisió teotihuacana, de la seva ideologia religiosa i de la seva conformació social", va destacar Gómez. Durant les excavacions s'han trobat diversos murs superposats de bloc i milers de petits ornaments fets de closca, jade importat de Guatemala, serpentina, pissarra i obsidiana que es pensa van llançats pels teotihuacana a manera de ofrena en el moment de clausurar l'entrada.


Cámaras mortuorias Cambres mortuòries
En els dos o tres metres que falten per arribar a nivell del pis s'espera trobar "la cirera del pastís" amb la troballa de les càmeres amb les restes dels governants.  "Encara no hi ha cap certesa de què trobarem aquí dins però del que estem segurs és que l'accés al corredor va ser tancat amb al voltant de 2.000 quilos d'enormes escultures i pedres pintades per protegir alguna cosa veritablement important en el seu interior", va assegurar l'arqueòleg .
Amb el tancament del túnel es presumeix que es va destruir una pista de joc de pilota que es trobava a un costat, de la qual queden només petites restes que estan sent rescatats. Durant les tasques al voltant del túnel també s'ha manejat la hipòtesi que la seva entrada permeti descobrir la vinculació d'aquest espai amb conceptes relacionats amb l'inframón i el simbolisme dels ritus d'iniciació i investidura divina. "La càrrega simbòlica de la zona de Teotihucan és que va ser considerada com l'eix al voltant del qual gira l'univers i per això mateix la concepció d'aquest espai subterrani pot ser sense por d'equivocar-nos una escenificació de l'inframón", va afirmar l'arqueòleg.

El temple de la "Serpiente Emplumada" es troba a la zona de "La Ciutadella" ubicada a la part sud de Teotihucan, i va ser batejada amb aquest nom per conqueridors espanyols que van pensar que es tractava d'un lloc militar. Teotihuacan ve de náhutl ("lloc on van ser fets els déus" o "ciutat dels déus"), nom que va ser donat pels mexiques al que va ser el centre urbà antic de Mesoamèrica, que va arribar més apogeu durant el període clàssic. Actualment és una zona arqueològica localitzada a la vall del mateix nom, que forma part de la Conca de Mèxic ia uns cinquanta quilòmetres de la capital mexicana. aquí es troben monuments com "La calçada dels morts", "Els grans basaments", la "Piràmide del Sol", la "Piràmide de la Lluna", "La Ciutadella", i el "Palau dels Jaguars" entre d'altres.
 
EFE / madrid

 04/08/2010