La Rambla era un torrent que es creuava per ponts .
El Raval és avui un barri dens, necessitat de reformes, amb problemes de delinqüència, que conjuga un parell d'avingudes amb carrers estrets. Però sota la seva asfalt queden les traces de l'antic territori: fins al segle XVIII era una maresma, un paratge humit regat per torrents, en el qual es van formar llacunes contaminades i que quedava tancat a les muralles medievals.
La memòria d'aquest Raval es recull en un complet estudi dels geòlegs Oriol Riba i Ferran Colombo, titulat Barcelona: la Ciutat Vella i al Poblenou, assaig de geologia urbana, publicat conjuntament per l'Institut d'Estudis Catalans i per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. No és simplement un treball sobre la composició del terreny, sinó que també aporta claus per entendre la influència de la geologia en el desenvolupament de l'urbs des de la seva fundació en els temps de Roma. La veritat és que, avui dia, passejant pel Raval és difícil fer-se a la idea que, a principis del segle XVIII, era tal com ho descriu la historiadora Montserrat Rumbau en el seu llibre La Barcelona de fa 200 anys: "Una zona deshabitada, excepte per la presència de convents, esglésies i hospitals. Predominaven els camps i els horts. (...) El Raval és una zona amb molts canals i molta aigua, i resulta molt fangós ". Al segle XIX la situació havia donat un tomb espectacular, ja que, tal com explica Jaume Sobrequés en Història de Barcelona, el 1833 el 33,7% de la població de Barcelona ja residia a aquest districte.
L'estudi dels geòlegs dóna compte de com la construcció de les muralles medievals va contribuir a la consolidació d'aquesta mena d'aiguamoll.Això passava perquè el Raval està a un nivell més baix que l'Eixample i les aigües quedaven estancades a l'interior del recinte emmurallat.
Ferran Colombo va explicar a La Vanguardia aquesta evolució, una història que comença amb Roma. "Les civilitzacions antigues es laven on hi havia bones condicions", explica el geòleg. I els romans van escollir el mont Tàber, que correspon a l'actual plaça Sant Jaume i els seus voltants, i que va ser emmurallada en dues ocasions, la primera en el segle I de la nostra era i la segona al segle IV, quan es va adossar un impressionant llenç reforçat amb setanta-vuit torres.
Entre aquest recinte i Montjuïc s'estenia un pla regat per nombroses rieres i torrents que baixaven des d'altres barris de l'actual Barcelona, com els d'en Malla, Tarongers, Creu d'en Malla o Magòria. Aquests cursos solien provocar inundacions, però la mà de l'home va canviar la situació. Riba i Colombo expliquen com el factor decisiu va ser l'edificació de la primera muralla medieval, la coneguda com de Jaume I, entre els segles XIII i XV, que discorria pel que avui és el marge esquerre de la Rambla.
Aquesta fortificació, i més l'ampliació del llençol, duta a terme en l'època de Pere III (segles XV i XVI) i que envoltava al Raval, va tenir un doble efecte, expliquen els científics: va impedir les avingudes perquè va desviar totes les rieres que abans circulaven lliurement, però també impossibilitaren la renovació de les aigües de l'interior de la ciutat.
Una de les lleres que van canviar de rumb va ser la riera d'en Malla, que va seguir el seu viatge fins al mar just per el que avui és la Rambla. Una de les aportacions de l'estudi és explicar que la Rambla es va formar com riera sobreelevada, és a dir, que el llit estava per sobre dels terrenys de les riberes. La causa va ser que els dipòsits d'allau van elevar el curs, i encara avui es pot percebre perquè els carrers que parteixen de la Rambla baixen cap a la Via Laietana. Ferran Colombo explica que una de les proves d'això són les restes dels ponts que es van construir per salvar la corrent, com el que es situava enfront de la Portaferrissa, del qual hi ha vestigis arqueològics. La Rambla va portar aigua fins a 1447.
Quin paisatge veuríem si pujessim dalt la muralla? Ferran Colombo ho explica: "Un lloc molt humit, amb aigües estancades. Un aiguamoll de paisatge herbaci. La fauna segurament va quedar molt esquilmada ja en l'època dels romans".
De totes maneres, no cal fer-se il.lusions: no era un lloc idíl • lic ni bucòlic. A la zona on avui hi ha la carrer Hospital i els jardins de Sant Pau del Camp hi havia una llacuna en unes condicions que no queden dubtes, vist el nom: el Cagalell Vell.
La cosa no millorava a poca distància, en l'actual carrer Nou de la Rambla, on diverses llacunes més es coneixien com Cagalells Nous. A aquestes basses anaven a parar les immundícies i els detritus que desaiguava la ciutat, i van quedar dins el nou recinte urbà quan es va traçar l'ampliació de la muralla medieval, amb tots els problemes sanitaris que això comportà.
És evident que d'aquest paisatge pantanós no queda res. La urbanització del XVIII va tallar les vies de torrents i rieres i assecar les llacunes. Però, sota l'asfalt del Raval, queda un terreny fàcilment inundable, com s'ha demostrat en diverses ocasions. Per exemple, a la construcció del metro i els nous edificis al costat de les Drassanes van aflorar fangs pestilents i va ser necessari bombar molta aigua, el mateix que per consolidar el Liceu, comenta Ferran Colombo. I la zona on hi havia el Cagalell Vell patia periòdiques inundacions després de les tempestes, fins que es van construir els dipòsits pluvials.
És la memòria de la maresma del Raval.
SANTIAGO TARÍN
www.lavanguardia.es
Barcelona 19/10/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada