APROXIMACIONS TRIBALS A LA HISTORIOGRAFIA COLOMBINA
Per Francesc Albardaner i LlorensHOMO TRIBALIS SAPIENS
Al final de cada curs acadèmic universitari els llicenciats en ciències mèdiques, que han superat totes les proves i han demostrat suficiència en aquesta ciència, fan públicament el denominat “Jurament Hipocràtic” en una cerimònia solemne. Per aquest jurament els nous metges es comprometen a actuar seguint les normes deontològiques de la seva professió i, sobretot, en no utilitzar la ciència adquirida per a fer mal, que en aquest cas consistiria en perjudicar la salut dels seus pacients.
Que jo sàpiga, i puc estar equivocat, els llicenciats en història no fan cap jurament al final dels seus estudis universitaris en el sentit de defensar sempre la veritat dels fets que estudiaran i a no difondre mai confusions interessades, potenciar silencis convenients o directament dir mentides tergiversadores de la veritat històrica. La dura realitat ens ha demostrat de manera total i absoluta com la majoria dels historiadors escriuen la història a conveniència del grup humà al que pertanyen o serveixen i, per tant, quasi bé sempre donen una versió esbiaixada dels fets a favor de la seva “tribu” particular. Com podrem mai arribar a conèixer la veritat dels fets passats i recents si partim d’acceptar aquesta perversió innata del tractament de les fonts documentals i dels seus autors?
Si de l’estudi de vàries ombres, deformades o no, d’un objecte, que desconeixem o no podem veure, podem arribar a endevinar la verdadera essència d’aquest objecte, de manera similar proposem que, de l’estudi de les diverses versions històriques tribals i interessades explicades per diferents historiadors sobre la figura de Cristòfol Colom, podrem arribar a copsar la veritat d’aquest personatge.
LES TRIBUS COLOMBINES
Emprant la terminologia que està de moda, sembla clar, que Colom fou un home de personalitat “polièdrica”, que, ja per si mateix, hagués donat peu a aproximacions ben diferents, encara que no hi haguessin posicions ideològiques prèvies preses (parti pris) pels historiadors que estiguessin interessats en estudiar la seva trajectòria vital. La combinació de la pluridimensionalitat de la personalitat colombina amb el ampli ventall de grups de pressió interessats en donar una determinada versió de la trajectòria vivencial del descobridor i dels fets ocorreguts en el denominat “descobriment” de Amèrica, ens abocaria a haver d’analitzar una quantitat ingent de corrents i teories diverses que, per contradictòries o falsificades, ens durien a conclusions absurdes, si és que mai podéssim arribar a qualsevol conclusió. Ja que l’objecte principal de la nostra recerca és el de determinar l’origen nacional i cultural real de Colom, analitzarem només aquelles aproximacions tribals a la seva història, que ens puguin ajudar en aquesta escomesa. En conseqüència, no entrarem a analitzar la nova historiografia dels pobles autòctons d’Amèrica, que tant tenen per dir sobre el imperialisme europeu a Amèrica, ja que no aporta cap vector nou, ens sembla, a la tasca que volem fer.
Tot i reconèixer que podem pecar de restrictius, hem escollit les següents “tribus” colombines: italiana, espanyola, hebraica, vaticana, catalana i familiar.
APROXIMACIÓ ITALIANA A COLOM
Un anterior director del Istituto Italiano di Cultura de Barcelona, el Sr. Ennio Bispuri, ja ho va dir ben clar en la presentació d’una conferència del Dr. José Antonio Lorente a Barcelona, per l’any 2002, quan digué: “El tema de la pàtria de Colom és una tema tancat i aclarit, que ja no admet cap dubte i aquesta pàtria fou Gènova, i ara, per tant, Itàlia”. El que importa als italians i a l’Estat Italià és no tocar el seu Cristóforo Colombo del Panteó Nacional, que la pròpia historiografia va col•locar com a màxim símbol nacional i universal, poc després del procés d’unificació d’Itàlia al segle XIX. El que està establert és de que fou el màxim exponent del geni italià, i prou. Per tant, els italians no fan escarafalls a noves teories sobre l’origen del descobridor, sempre i quan el seu poble o regió d’origen quedi dintre dels límits físics del actual estat italià. Això queda palesament demostrat per diversos fets recents.
Un cas ben sorprenent fou la incorporació al comitè nacional italià per a les celebracions del cinquè centenari de la mort de Colom del periodista Sr. Ruggero Marino, qui ha publicat tota una nova teoria, que fa a Colom fill del Papa Inocenci VIII i d’una dama napolitana (Colonna?), que contradiu al cent per cent la versió oficial acceptada fins al moment present. No importa res, sembla, que la ciutat nativa de Colom passi de Gènova a Nàpols, ja que això no alteraria actualment a tot el món el concepte de italianitat de Colom (Tot i que si nasqué a Nàpols, Colom fou en realitat súbdit de la Confederació Catalana i del rei Alfons V dit el Magnànim). També hem d’esmentar per força el fet ben curiós de la invitació de la “Casa degli Italiani di Barcelonna” a la autora aragonesa Sra. Marisa Azuara a donar una conferència en aquest centre cultural. Aquesta autora i periodista ha tret una nova teoria, que fa a Colom originari de Sardenya, descendent dels Piccolomini de Sena per part de pare i de llinatges aragonesos per part de mare. Malgrat els errors històrics lamentables que conté aquesta nova teoria, poca importància semblen tenir per les autoritats acadèmiques italianes mentre puguin continuar dient que Colom era italià, per ser originari de Sardenya.
Per compensar aquestes posicions radicalment diferents de la historiografia ortodoxa colombina, els italians han escollit a un nou “magister” de la ortodoxia en la persona del professor Aldo Agosto, un cop traspassat el senador vitalici Paolo Emilio Taviani, qui es va presentar de la següent manera en el “Congreso Internacional V Centenario de la muerte del Almirante” a Valladolid l’any 2006: “Qui us parla és el darrer representant de la Escola Colombina Genovesa, documentaria i positiva per excel•lència” (1). Aldo Agosto afirma que els documents dels arxius italians varen deixar de ser contestats després de les recerques conclusives fetes per la Sra. Alicia
B. Gould en el Arxiu de Simancas entre els anys 1926 i 1928 respecte al “Mayorazgo” de l’any 1498 i per les opinions del professor Angel Altolaguirre i Duvale referent a aquest document.
Hem de recordar per força, que Luis Ulloa tenia bones raons per considerar que la confirmació del “mayorazgo” era una falsificació, com nosaltres també considerem que ho és el testament del 1498. Però Aldo Agosto, no content amb aquestes raons, rebla el clau al seu favor tot dient que: “El govern espanyol va reconèixer per part seva l’any 1992 la genovesitat de Colombo, i en el mateix any va ocorre també la aprovació oficial del Portugal”. Quina autoritat científica tenen uns reconeixements, d’essència purament de diplomàcia internacionals, ens preguntem?
Seguidament Agosto es mostra sorprès del desconeixement, per part dels historiadors espanyols de la magna obra de trenta volums “Nuova Rac colta Colombiana”, que fou publicada amb motiu del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica. Agosto ha pouat en diversos arxius italians per completar la genealogia dels Colombo fins a finals del segles XII i demostrar com en aquests llinatge hi havia mariners i una llarga tradició naval. Amb tot això tindrem una genealogia completíssima del “Colombo” lígurs, però Agosto no ens convenç per a res, quan diu que tota aquesta documentació fa que sigui impossible de proposar qualsevol tipus d’origen de Colom dins d’un marc “sefardita”, proposat per varis autors contemporanis. Queda clar l’antagonisme del “Colom jueu” amb el “Colom genovès” i, com nosaltres estem convençuts de la relació cultural poderosa de Colom amb el món jueu, per força hem d’acceptar que ni fou genovès, ni fou del llinatge Colombo, si no Colom i català.
Com es pot comprovar, tot això ens sembla molt contradictori, una de freda i un altre de calenta, però aclareix, de forma contundent, la aproximació italiana a Colom: cal mantenir la italianitat de Colom sigui com sigui, encara que ells ja saben o intueixen que la versió oficial genovista actual és una piadosa mentida històrica o un muntatge interessat, que els ha funcionat molt bé durant els darrers 500 anys.
La República de Gènova, primer, i Itàlia després, varen rebre un regal impagable com fou que Colom fos considerat genovès o lígur, per necessitats de l’Almirall, de la seva família o per conveni amb les testes coronades de Ferran i Isabel. Ja que les circumstàncies els hi eren favorables, els genovesos varen jugar les cartes que fossin per tal d’aconseguir que una part de la fortuna i drets dels Colón anessin a parar al Banc de Sant Giorgio de Gènova al darrer terç del segle XVI, durant el “Pleyto del Mayorazgo”, tot i que sabien perfectament, que Colom no fou genovès. Això darrer queda demostrat amb la carta de recomanació del Senat de Gènova al seu ambaixador a Madrid Giovanni Battista Doria, en la que li sol•liciten que dongui suport a Bernardo Colombo en el plet per la herència colombina, ja que Cristòfor Colom era natural de Cogoleto com el dit Bernardo. Però aquesta carta no la publiquen els historiadors genovesos i, si ho fan, ho fan parcialment de manera que no surti aquesta declaració expressa per part del Senat genovès de que Colom era natural de Cogoleto, segons ells. Un clar intent de desviar els recursos econòmics cap al Banc de Sant Giorgio de Gènova fou en el testament falsificat, suposadament de l’any 1498 , en el que Colom hauria recomanat al seu fill Diego que invertís els seus estalvis en unes accions o fons d’inversió denominats”luoghi” (“logos” en castellà) que donaven un rendiment del 6%. Això demostra que el falsificador va escriure aquest fals document l’any 1573, ja que fou l’únic any que aquestes accions donaven aquest rendiment. El seu rendiment els anys 1497-1498-1499 dels “luoghi” no va superar el 2,8 %. (1) I els historiadors genovesos encara accepten el text d’aquest document com a vàlid, del qual només s’ha n’ha conservat una còpia simple no protocol•litzada, ja que és en el únic document on Colom suposadament s’hagués declarat obertament com a genovès de naixement.
Si considerem autèntiques unes cartes de Colom al Banc de Sant Giorgio (2 abril 1502) Colom hauria volgut donar un deu per cent de les seves rendes per reduir els preus de les vitualles dels genovesos, fet que fou interpretat interessadament des de la part genovesa en el sentit de que la donació era del deu per cent de totes les propietats dels Colom. Hem de destacar, que aquesta carta entrava en contradicció directe amb el memorial que acabava de fer al seu fill on li deia que el “diezmo” de les seves rentes les donés a familiars necessitats. Un altre i patètic intent dels genovesos per quedar-se amb tot el que podés quedar de la fortuna dels Colón fou el denominat codicil militar, suposadament del mes de maig del 1506 (2), en el que la ciutat s’atorgava la totalitat dels bens familiars en el cas de que no quedés cap descendent mascle del descobridor, com era el cas en el moment de la falsificació a finals del segle XVI. Tan grollera és aquesta falsificació, que ja fou considerada falsa per Fernández de Navarrete. Ni Gènova ni l’estat italià han vist mai un cèntim dels Colón, però la fama del descobridor i del seu geni l’han explotat amb un èxit clamorós des de fa cinc-cents anys a benefici propi. Això no vol dir, que en aquest procés seguit per aconseguir beneficiar-se de la herència dels Colón, no s’hagin fet falsificacions i s’hagin destruït documents per tal d’aconseguir aquesta finalitat.
La aproximació “tribal” dels historiadors i acadèmics italians és ben patent en el cas dels estudis del llenguatge matern de Colom, que han evitat fer-los, ja que saben o intueixen que els resultats, aplicant les noves tecnologies informàtiques, els hi sortirien totalment negatives. No volen acceptar que Colom no va saber mai parlar ni genovès ni italià, quan és un fet evident i que salta a la vista, i que darrerament ha quedat palesament demostrat per diversos estudis. Entre aquests estudis cal destacar el realitzat l’any 2006 pel Dr. Lluís de Yzaguirre i Maura, professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, que duu per títol: “Aproximació lexicomètrica a les interferències de base fonològica en els escrits autògrafs de Cristòfor Colom”. En aquest estudi el Dr. Yzaguirre considera que la llengua materna de Colom més probable és la llengua catalana i, més específicament, el català oriental, tot afegint com altament improbables el dialecte genovès i la llengua toscana.
La condició “tribal” de la historiografia italiana sobre Colom va quedar ben clara quan es va publicar el llibre “Colombo – Città di Génova” (1931) per ordre expressa del dictador Benito Mussolini, ja que calia fer callar la teoria de l’origen català de Colom, recentment apareguda l’any 1927.
APROXIMACIÓ ESPANYOLA A COLOM
La historiografia espanyola, o més ben dit espanyolista, sobre Colom té com a màxima finalitat evitar com sigui la polèmica sobre un possible origen català de Colom, ja que això podria conduir a noves visions, més conformes amb la realitat dels fets històrics de la formació de la unitat de Espanya, que es volen evitar a tot preu. Quins historiadors espanyols han volgut aclarir la fal•làcia franquista, y molt anterior, “Isabel y Fernando crearon la unidad de Espanya”? Com podrien explicar l’adscripció única al Regne de Castella de les noves terres trobades per Colom, si qui les va trobar era català? Si tots els espanyols pertanyien a una suposada nova Espanya unificada pels Reis Catòlics, quina raó justificava la exclusió de poder anar a Amèrica d’una part d’aquests nous espanyols? La consigna establerta en el món acadèmic espanyol és : “Antes genovés, que catalán” i això explica moltes posicions. Ja que si la fal•làcia del Cristoforo Colombo genovès fou utilitzada hàbilment pels italians per ajudar a crear el sentiment nacional de la nova i unitària pàtria italiana en el segle XIX, la demostració de que Colom era català podria fer revifar el sentiment nacionalista català i atiar el independentisme del poble català. És curiós veure com la historiografia espanyolista anticatalana sobre el descobridor del nou món, va entregar en safata de plata la glòria del descobriment d’Amèrica als italians, qui han convertit aquest acte històric en la màxima demostració del geni espiritual italià, celebrat cada any a Nova York el dia del “Columbus Day” pels italo-nordamericans, quan els italians no van tenir en realitat res a veure amb aquest fet històric.
Un cop conscients del gran error comès, hi va haver una corrent historiogràfica espanyola que va voler convertir a Martín Alonso Pinzón en el autèntic pal de paller del descobriment, sense gaire èxit, però.
A tall d’exemple volem recordar la anècdota de la transformació de la orla de un disseny de segell de correus, dedicat a Colom l’any 1931, quan es va alterar el lema tradicional de l’escut de Colom “Por Castilla y por León, Nuevo Mundo, halló Colón” pel de “Por España y con Pinzón, Nuevo Mundo halló Colón”. La dictadura militar de l’època volia deixar clar que España ja era un fet real en el moment del descobriment d’Amèrica i que aquest descobriment fou una empresa española en la que Pinzón fou tan important o més que no pas el “genovès” Colom.
Un altre fet significatiu del rebuig de la presència de Colom en el descobriment d’Amèrica el varem copsar en la visita de la gran exposició “Magna Hispalense”, que tingué lloc a la catedral de Sevilla durant la celebració del cinquè centenari del descobriment, l’any 1992, quan en el seu recorregut va quedar exclosa la tomba de Colom com a peça obligada del recorregut de la exposició, tot i que hi passava per davant.
El posicionament tribal dels historiadors espanyols també queda manifest en la manipulació que fan de l’adjectiu “aragonès” per designar a persones plenament catalanes , i fins i tot valencianes o balears, amb la excusa de que eren súbdits de la Corona d’Aragó. La qüestió és de que el mot “Catalunya” i català, s’eviti tant com es pugui. Tots els socis del Centre d’Estudis Colombins recordem encara amb estupor com Doña Consuelo Varela es va atrevir a qualificar de “caballero aragonés” a Pere Bertran i Margarit, senyor de Castell Empordà i company de Colom en el segon viatge, en una conferència que va fer a Òmnium Cultural fa uns quants anys. No cal insistir en que la designació de l’Arxiu Reial de Barcelona com a Arxiu de la Corona d’Aragó és una altre andanada per ocultar la essència catalana dels nostres reis.
I aquest posicionament de silenciar tot allò català que pugui crear un conflicte en la historiografia oficial espanyola no només és seguit pel gremi dels historiadors, si no que també domina altres camps científics com la lingüística. Qui pot creure que Don Ramón Menéndez Pidal actués honradament des d’un punt de vista científic al deixar de banda la llengua catalana en els estudis sobre la llengua de Cristòfor Colom?
Però no hem de pensar que la posició anticatalana de la historiografia colombina és un producte de la historiografia franquista, o tardo-romántica, si no que respon a una decisió presa ja en vida de Colom abans del seu retorn triomfal a Barcelona: els Reis Catòlics havien decidit de bell antuvi, que els territoris que es podessin descobrir i conquerir en “la mar océana” per Colom, serien adscrits únicament a la corona castellana amb expressa exclusió de la confederació catalana. I aquest fet queda palesament demostrat quan, a partir de l’abril de l’any 1493, tots els documents relatius a Colom i a les noves terres es registren únicament en la cancelleria castellana.
Quasi bé tots els historiadors espanyols de tots els temps han evitat de manera sistemàtica que el nom del descobridor aparegués en la forma “Colom” amb “m” final, amb la única i honrosa excepció de Gonzalo Fernández de Oviedo, qui sempre va utilitzar la forma correcte catalana “Colom”. El que sobta més és com en ple segle XIX quan diversos historiadors fan transcripcions de nous textos colombins, recentment recuperats en aquella època, sempre escriuen el nom del descobridor a la castellana malgrat que el text original pogués dir “Colom”.
Cal anar sempre molt en compte i anar a buscar les fonts originals, com en el cas dels documents del “Pleyto de Veragua” del segle XVI dels que en parlarem més endavant.
APROXIMACIÓ JUEVA A COLOM
En el segle XV els factors religiosos no eren ni molt menys secundaris i menys encara en aquells moments en que va viure Colom en plena efervescència de la nova Inquisició castellana. Per tant, Colom es va comportar sempre com un perfecte catòlic i la historiografia tradicional el va lloar en aquest sentit fins a extrems de pur fanatisme religiós, com quan va cristal•litzar la proposta d’iniciar-se el seu procés de canonització a finals del segle XIX. Hi ha hagut estudiosos de Colom que han negat de forma radical qualsevol relació de Colom amb el món hebraic, com Menéndez Pidal, ja que acceptar que Colom era un convers o cripto-jueu, l’allunyava per força d’un origen genovès, ja que no hi residien jueus a Gènova, per haver-ne estat expulsats molt abans del temps de Colom. Acceptar fortes influències hebraiques en Colom és acostar l’origen i cultura d’aquest personatge al món hispànic i a remoure el record de fets històrics criminals i deplorables com els “autos de fe”, comesos per la Església Catòlica i la expulsió dels jueus de la península ibèrica pels reis de Castella, de la Confederació Catalana i de Portugal.
Malgrat tot, Colom té molt de jueu com traspuen molts dels seus escrits i comportaments vitals. Els historiadors jueus perceben clarament que Colom és un home de la seva “tribu”, que s’ha vist forçat a jugar un doble joc, a tenir una vida doble per tal de poder sobreviure. Aquest personatge mig catòlic en públic i mig jueu en la intimitat els hi produeix un neguit estrany al presentar una excessiva ambigüitat. Molts historiadors jueus haguessin preferit que Colom hagués acabat la seva vida en una pira en mans de la Inquisició per convertir-lo en màrtir de la religió jueva. Però en realitat considerem que Colom va intentar fer una “fusió” de les dues religions suposadament antagòniques la jueva i la catòlica (o una fusió de les tres religions dites del “llibre”), per demostrar que en realitat es tracta d’una sola cosa, com ara proclamen pels carrers de Nova York els seguidors de “Jews for Jesus”. Quines conviccions religioses varen portar a Colom a afirmar que “l’Esperit Sant il•lumina per igual a moros, jueus i cristians”? I això tampoc agrada a la historiografia jueva, massa seguidora del més simplista lema tribal “si no estàs amb mi es que estàs contra mi”.
Tot i així, els historiadors jueus s’han aproximat a la figura de Colom de manera més cautelosa i menys dogmàtica que altres tribus historiogràfiques i moltes afirmacions per demostrar les seves teories estan referendades amb proves científiques. Com a exemple d’aquesta cura podríem parlar de les proves cal•ligràfiques sol•licitades per Nito Verdera a la policia criminal espanyola per a determinar si els símbols “beth-hei”, que Colom empra en les cartes que dirigeix al seu fill, estaven escrits de dreta a esquerra o a l’inrevés.
Això no vol dir que no hi hagin hagut casos de comportaments poc científics com en el famós article de Sara Leibovitz en el que parla de la existència d’una suposada carta de Hernando de Talavera als Reis Catòlics en la que expressaria que voldria veure a Colom sobre les fustes d’una pira de la Inquisició en lloc de les fustes d’una nau, sense donar cap mena de prova fefaent de la existència real d’aquesta carta.
Recentment, en un nou llibre de la Dra. Estelle Irizarry (4) es fa una nova relectura dels escrits de Colom des de noves perspectives com la de la puntuació emprada per ell en els seus escrits, que no només li fan acceptar que Colom tingué una educació cultural dins de l’àrea lingüística catalana, si no que presenta clares influències del món dels “masoretes” jueus, que són especialistes en la escriptura dels textos de la Torah jueva. Una anàlisi de la llengua castellana emprada per Colom li fa descobrir a la Dra. Irizarry la possible influència del judeo-espanyol en els seus escrits i, per tant unes vivències del descobridor dins del món jueu en la seva infància.
Hem trobat a faltar un estudi detallat de les influència del judeo-català en els escrits de Colom, que esperem que algun autor el pugui realitzar en el futur.
APROXIMACIÓ VATICANA A COLOM
El Papa Lleó XIII, quan, en la seva encíclica “Quarto Areunte Saeculo”, del 16 de juliol del 1892, per celebrar el quart centenari del descobriment d’Amèrica, digué: “Columbus noster est”, va fer una declaració ben explícita de pertinença de grup, tribal, de Colom a l’església catòlica. Ara bé, què va voler dir la historiografia vaticana, per boca del Papa, quan escrigué aquesta famosa frase? Les lectures que se’n poden fer son múltiples i diverses, pròpies de la tradicional hermenèutica vaticana: Colom com a apòstol de l’Església, Colom com a transmissor de la cultura cristiana europea en el Nou Món, Colom com a producte d’una educació catòlica d’un seminari, Colom com a fill carnal d’un Papa (com assevera Ruggero Marino) o d’un altre prevere o monja , etc.etc. També podria ser que aquesta declaració fos una clara advertència als historiadors que començaven a veure un rerefons jueu a Colom, que l’Església Catòlica no toleraria i menys col•laboraria a descobrir que Colom era en realitat un jueu convers.
Tot això té una relació directe amb els moviments ultracatòlics i fortament reaccionaris que aparegueren a Europa a la segona meitat del segle XIX i que portaren a Rosselly de Lorgues a encapçalar una sol•licitud al Vaticà per a canonitzar a Colom. Aquesta iniciativa, que a principis del segle XXI ens sembla inversemblant, va gaudir de un ampli suport dels bisbes sudamericans i de nombroses autoritats de l’època, com la reina Isabel II des del seu exili a Paris. La orde de Frares Menors, encapçalada pel seu ministre general Bernardino de Portogruaro, va sol•licitar el permís papal per iniciar la recollida de tota la documentació existent als arxius vaticans sobre la figura de Colom per a preparar el inici de la causa de canonització, permís que li fou concedit.
D’aquesta manera en la oficina postulatòria dels franciscans es va anar aplegant aquesta documentació, segons ens va explicar Fra Lucca Maria de Rosa, postulador general dels franciscans,( recentment traspassat el mes de març de enguany). Tot d’una, la recollida de documentació colombina va quedar bloquejada per ordre superior i es va comminar als franciscans a dipositar la documentació colombina als arxius del Sant Ofici i no es va parlar mai més de la canonització de Colom. Què deien els documents aplegats que provoquessin una reacció tan radical? On son actualment tots aquests documents o còpies de documents per poder ser estudiats? No podem respondre ni a una ni a l’altre pregunta, però tot sembla indicar que pel
Vaticà ja li està bé la historiografia ortodoxa i tradicional de Colom, ja que en qualsevol canvi més proper a la veritat històrica potser hi podrien sortir perdent.
Nosaltres, que hem vist i estudiat documents “delicats” dels arxius Vaticans com totes les cartes dels nuncis de Madrid de finals del segle XVI o les llistes interminables dels fills de capellans i monges de la península ibèrica del segle XV, considerem que la raó per la qual es va bloquejar la causa de canonització de Colom havia de ser una raó de pes i que, si bé a finals del segle XIX aquesta raó podria ser un fet considerat escandalós en aquella època, com que el pare o la mare de Colom fos un capellà o una monja, ara pensem que bé podria ser un fet, que ara consideraríem molt més greu, com podria ser que la mare de Colom, jueva conversa (o alguna altra persona pròxima a Colom) hagués estat condemnada i morta degut a un procés inquisitorial. Si la veritat històrica fos aquest hipotètic cas, el Vaticà estaria disposat avui en dia a difondre-la o guardaria un discret silenci tot impedint que els historiadors contemporanis podessin tenir accés a aquesta documentació? Sigui quina sigui la veritat dels fets, nosaltres estem convençuts de que el Vaticà sap perfectament qui fou l’home que va descobrir el Nou Món i que fou conegut com a Cristóbal Colón, però que, degut a les característiques d’aquesta veritat amagada, el Vaticà no considera “encara”convenient ni favorable als seus interessos i bona fama la seva divulgació universal “urbi et orbe”.
APROXIMACIÓ CATALANA A COLOM
Al llarg dels 18 anys d’existència del nostre Centre d’Estudis Colombins s’han anat produint diversos estudis seriosos sobre diversos aspectes de Colom: la seva escriptura, la puntuació dels seus escrits, la seva llengua escrita i les interferències fonètiques que hi apareixen, noves fonts documentals,etc.etc., i que tots semblen confirmar que la teoria d’un origen català de Colom és cada cop més ferma i més certa. Els esforços de Luis Ulloa no han caigut en el buit, però tot resulta molt més difícil del que pensava l’il•lustre historiador peruà, quan expressava la seva convicció de que a principis dels anys 30 del segle passat, la seva teoria quedaria ja plenament demostrada i comprovada.
L’esclat de la teoria de la catalanitat de Colom va tenir lloc en plena dictadura militar del general Primo de Rivera i, per tant, des del primer moment, va tenir un fort component polític reivindicatiu de la cultura catalana, molt reprimida en aquell moment, i que Ulloa no va preveure, per desconèixer la realitat política del país, i que li va desagradar força. Fins i tot, li va comportar un enfrontament amb sectors catalanistes afins a “La Veu de Catalunya” i amb un dels seus primers seguidors, que es va convertir en opositor, el Sr. Ricard Carreras i Valls.
Però, tornant al moment actual, hem d’acceptar honestament un fet indiscutible i és que en els àmbits acadèmics catalans, de tots els Països Catalans, els historiadors consagrats i universitaris no estan interessats en aquesta recerca històrica. La recerca la portem endavant estudiosos més o menys il•lustrats i més o menys capacitats en paleografia, llatí, història, heràldica o diplomàtica, eines necessàries per a dur a bon port qualsevol recerca sobre la època de Colom. Aquesta indiferència universitària, que lamentem profundament, és deguda, al nostre entendre a dos factors:
En primer lloc, la figura de Colom ha sofert un canvi radical en els darrers cent anys. De ser el gran mariner benefactor de tota la humanitat, espiritualment i material, ha passat a ser el genocida i saquejador més gran de la història. Només cal recordar els fets succeïts a Haití el dia 3 d’abril de l’any 1986, quan uns joves manifestants varen llançar a la badia de Port au Prince l’estàtua de Colom tot cridant : “Haití per els haitians i no per els blancs. Abaix amb Colom!”.
Per tot això, no està clar actualment per a molts professors universitaris, com així ens ho han expressat obertament, que ens convingui gaire als catalans incorporar a tal personatge en el panteó nacional català.
La segona causa que aparta als professors universitaris de qualsevol col•laboració en aquest tema és la més absoluta manca de rigor científic de molts estudiosos, molts d’ells catalans, que diuen estudiar la figura de Colom i que ho fan amb una frivolitat inacceptable i sense cap rigor de cap mena, com són els cassos de Gabriel Verd, Jordi Bilbeny, Marisa Azuara, etc. Això i el ampli ressò mediàtic que cobreix cadascun dels nous “descobriments” que fan aquests estudiosos, aparten a qualsevol científic seriós de prendre part en aitals estudis, per tal de no perdre la merescuda fama acadèmica aconseguida amb molt d’esforç i tenacitat en el seu àmbit universitari.
L’afany de poder proclamar que Colom era català, mallorquí, fill del príncep de Viana o tortosí com més ràpidament millor, sense aportar prous demostracions solvents, perjudica notablement la teoria de la catalanitat de Colom. La tribalitat catalana de moltes d’aquestes propostes arriba a voler demostrar fanàticament que el descobriment d’Amèrica fou un fet exclusivament català i, per això, han de fer sortir les naus de Colom de Pals d’Empordà, en lloc de Palos de la Frontera o afirmar, sense una base sòlida, que el finançament del primer viatge fou exclusivament català.
Per tot això, queda ben palès que la aproximació catalana a la historiografia colombina presenta en molts casos els mateixos defectes de parcialitat volguda, fanatisme i silencis interessats, que caracteritza la historiografia de les altres “tribus” analitzades. Finalment hem de destacar que, igual que en el cas italià, la teoria general de Ulloa d’un Colom català ha produït la aparició de tantes subteoríes com quasi bé pobles i ciutats hi ha als Països Catalans, i això no ajuda precisament a la imatge de serietat que desitjaríem pels nostres estudis.
APROXIMACIÓ FAMILIAR A COLOM
L’únic interès dels hereus de Colom fou el de no perdre cap dels possibles beneficis econòmics als que pensaven tenir dret com a descendents de tan il•lustre personatge. Per això, malgrat podessin pledejar fins a la mort amb altres membres de la pròpia família per aconseguir ser els posseïdors de l’Estat de Veragua, van aconseguir posar-se d’acord en termes generals sobre què i com calia explicar i dir de Cristòfor Colom per tal de que no sortissin tots perjudicats. El millor exemple que il•lustra aquesta posició de tota la família és el cas de la no presentació a cap judici, ni tribunal, del testament de Colom de l’any 1502, l’auténtic testament de Colom, i que, molt probablement, tots coneixien i en tenien còpies. És un fet realment insòlit de que, malgrat hi haguessin inventaris dels documents guardats en les arques de ferro i de fusta conservades en la capella de Santa Anna del monestir de Las Cuevas de Sevilla, que indicaven que es guardaven còpies del testament original de l’any 1502, aquest document no apareixés mai en cap plet, ni tan sols en els que ja va iniciar Diego Colom poc després de la mort del seu pare (1511-1512).
Aquest fet demostra, no solament que el testament de l’any 1502 deia coses que haurien perjudicat, i fins i tot anorreat, tots els drets dels successors de Colom, si no que la Cancelleria Reial i, per tant els tribunals, també coneixien aquest contingut i preferien, per les raons que fossin, que no sortissin a la llum pública.
En la lectura de tots els denominats plets colombins es pot observar com, tant el fiscal com els advocats representants de la família, eludeixen definir-se obertament sobre la qualitat d’estranger de Colom en el regne de Castella, sense mencionar directament i oberta la nacionalitat originària del descobridor. De la lectura del testament de l’any 1502, potser escrit en català, potser designant el lloc exacte de naixement i família del descobridor o potser exposant que el descobriment d’Amèrica Colom va pensar fer-lo a benefici de Castella i també de la Confederació Catalana, segurament se’n derivaven unes conclusions, que tan perjudicaven els interessos de la família, com els del regne castellà. Podríem dir, col•loquialment, que tan la família Colom com el regne de Castella “teníen la cua de palla” i que les dues parts varen arribar a un acord de “fair play” sempre que no s’ultrapassessin les directrius generals d’aquest joc acceptades par ambdues bandes o imposades per una , els reis, i acceptades amb resignació per la família en la confiança de poder aconseguir algun benefici econòmic important.
Quan hom estudia els documents dels plets colombins cal llegir entre línies per arribar a comprendre la veritat. Per sort nostra, en el denominat ”Pleyto de Veragua”, varen aparèixer dos pretendents italians, suposadament parents del descobridor, que varen convertir-se en dues autèntiques “mosques vironeres”, sobretot Don Baltasar Colombo de Cuccaro, que tragueren de polleguera als altres membres de la família, ja que ells no estaven conxorxats. Així, a tall d’exemple, quan Doña Francisca Colón afirmava sense cap mena de pudor que els llinatges Colom i Coloma era un mateix i que pertanyien a homes aragonesos i valencians, Don Baltasar Colombo li responia amb certificats de reis d’armes que Colom i Coloma eren dos llinatges diferents, amb escuts heràldics similars, però diferents, i que eren llinatges originaris de Catalunya.
A aquestes respostes els membres de la família Colom es feien el boig i sempre continuaran afirmant que Colom i Colón és una mateixa cosa i llinatge, la qual cosa no deixa de ser certa, però no el sentit que li donava la família, ja que pretenien que el seu origen era genovès.. És ben evident que un dels punts conxorxats entre tots els membres de la família era el de admetre que Colom era “genovès” per tal d’allunyar els perills que es deduirien d’un Colom reconegut com a súbdit natural de Ferran el Catòlic i català.
Don Baltasar Colombo, que també signava, segons bufava el vent, com a Colón i Colom indistintament, perdudes totes les seves esperances d’heretar el “mayorazgo” colombí, es va dedicar sistemàticament a anomenar a tots els membres de la família Colón en la forma “Colom” en tots els seus memorials que presentava a la justícia i que era una forma de extorsió per aconseguir que no el deixessin fora al final del judici en el moment de repartir els pagaments de consolació, que es produïren en forma de compensació de les despeses ocasionades, com així va ser. El seu silenci es va veure recompensat al final de tot, després de més de trenta anys de presència continuada a Madrid seguint aquesta causa.
Quin fet va provocar que Don Baltasar Colombo conegués que el vertader llinatge de Cristòfor Colom era “Colom” amb “m” final? No va ser l’aparició del suposat testament de 1498, ja que en les còpies que ens han arribat fins a nosaltres sempre surt denominat el llinatge del gran almirall com a Colón. Aquest testament apòcrif, que abans hem deduït que fou falsificat pels voltants de l’any 1573-1574, estava destinat a fixar Gènova com la pàtria originària de Colom i a que el Banc de Sant Giorgio sortís beneficiat, per tant, al nostre entendre, tant podria ser obra de la família, com, sobretot, dels genovesos del Banc de Sant Giorgio. Però va passar un fet extraordinari amb aquest testament, com fou la desaparició de la quarta fulla d’aquest escrit, una copia simple, precisament la que contenia la voluntat de Colom d’excloure a les dones de la herència familiar, sempre que hi hagués un hereu mascle, per molt llunyà que fos.
Per recuperar aquesta fulla es va dictar una Paulina a les esglésies de Madrid i de Valladolid amb el resultat que va aparèixer en mans del nunci apostòlic un full solt, que contenia precisament aquesta clàusula del testament de Colom que s’havia perdut, però que tothom va admetre que era una part del text original del testament de l’any 1502. Aquesta fulla del testament autèntic de Colom va ser entregada pel Nunci Apostòlic, Cesare Speciano, a Don Baltasar Colombo, qui la va presentar el 17 de març del 1586 al tribunal que la reclamava. En aquesta clàusula testamentària és on Colom declarava que el seu llinatge era “Colom” de la següent manera: “El qual mayorazgo en ninguna manera herede mujer ninguna, salvo si aquí, ni en otro cabo del mundo se fallase hombre de mi linaje verdadero, que se hubiese llamado, e se llamasse, el y sus antecesores de Colom.”
Per tant és lògic que suposem que el Nunci Apostòlic va arribar a veure tot el testament de Colom del 1502 i, fora lògic que, en algun arxiu secret del Vaticà hi hagués una còpia completa d’aquesta testament vertader. Per altre banda, Don Baltasar Colombo al comprovar en la clàusula, que el llinatge autèntic era Colom, va descobrir el secret de la família i fou per això que ningú el podia reprendre o amonestar, quan a partir d’aquell moment es va dirigir sempre als diferents membres de la família en la forma Colom, amb “m” al final i ell mateix va començar a signar com a Baltasar Colom.
Per tot això, quan Don Baltasar Colombo va fer publicar un memorial que duu per títol: “Por Don Baltasar Colombo contra Don Nuño de Portugal, etc.”(5) i que fou redactat pel Doctor Escipión Canova i el llicenciat Carlos Martucho, tota la família surt sempre designada en la forma “Colom”. Dins d’aquest memorial hi ha un quadre genealògic que al costat del cercle del suposat pare de Colom, Domingo Colombo hi a una advertència que diu textualment: “Este Domingo Colombo es el que pretende Don Baltasar ser padre de Don Xpoval Colom fundador de este mayorazgo lo qual contradizen los demas pretensores”. I, per que quedi clar que la família sabia que el seu llinatge era Colom, cal destacar que la família, per contradir a Don Baltasar, afirmava sense pudor: “Que Don Baltasar no es Colom, porque oy en dia se llama Colombo.”
Cal tenir en compte també, que en diversos altres documents no procedents de Don Baltasar Colombo, especialment en un document redactat a Madrid el dia 6 de juliol de 1587 per Cristóbal Alvarez com a representant de Don Cristóbal Colom (6), tots els membres de la família surten designats en la forma Colom, amb “m” al final, com en els casos següents: “Xpoval Álvarez en nombre de Don Xpoval Colom presentó ante los señores...etc.” “Don Xpoval Colom, hijo legítimo de Don Luis Colom....etc.” “....en nombre de Doña Maria Colom, monja...etc.” “Don Diego Colom y Doña Maria y Doña Filipa Colom, germanas, hijas del almirante Don Luis Colom, duque que fué de Veraguas sobre la tenuta....etc.” “Nicolás Muñoz en nombre de Don Diego Colom almirante de las Yndias y Antonio de Quintela en nombre de la duquesa Doña Filipa Colom, su muger, decimos...etc.”
La família, després de declarar que Colom i Colón és una mateixa cosa, va continuar utilitzant el cognom Colón , després de la febrada dels anys 1586 i 1587 poc després de la aparició de la paulina del Nunci Apostòlic.
CONCLUSIONS FINALS
De l’estudi d’aquestes sis aproximacions al nostre personatge arribem a les següents conclusions:
1 – Hi va haver una voluntat expressa des de el inici de les converses entre Colom i les cancelleries reials castellana i catalana d’ocultar la autèntica personalitat de Colom. Establerta aquesta connivència entre Colom i la Corona, es va iniciar a desdibuixar l’origen de Colom, passant a ser considerat com a un indefinit estranger a Castella, castellanitzant el seu nom familiar en la forma Colón i insinuant-se “soto voce” un orígen lígur o genovès de l’almirall, que no va ser mai desmentit, per convertir-se en una necessària “cortina de fum”, fins i tot per salvar la pell. Tota la família Colón va mantenir aquesta ficció, per activa i per passiva, com a autodefensa familiar col•lectiva.
2 – Els genovesos van aprofitar aquestes circumstàncies per intentar treure’n un profit econòmic a la situació, tot i que no ho varen aconseguir, malgrat els diferents intents. Per assolir aquest objectiu es varen falsificar els documents que feren falta (especialment el testament de l’any 1498) i es va bastir una biografia “ad hoc” amb documents relatius a un o varis Cristoforos Colombos, o millor dit Cristoforo de Colombo, de Gènova i el seu entorn. La fama del descobridor la varen magnificar i apropiar en benefici de la Nova Italia en el segle XIX i és ara l’únic que els interessa preservar, ja que ni ells mateixos poden mantenir la versió romàntica del fill del pobre llaner genovès, inculte i plebeu.
3 – Els historiadors espanyols son víctimes encara de la ressaca de la historiografia franquista sobre la unitat d’Espanya suposadament creada per un bell matrimoni entre un príncep i una princesa en el segle XV i no per la força de les armes de Felip V. L’idea d’Espanya com una confederació de diverses nacions sota un únic monarca, que fou en realitat el “status quo” real durant els segles XVI i XVII sembla espantar-los de tal manera, que prefereixen un Colom genovès a un català, que els hi posaria pals a les rodes a la seva idea unitària d’Espanya, única nació possible.( No deuen conèixer la història de la Confederació Helvètica, suposem.)
4 – Diuen que els rabins de Nova York no volen sentir ni parlar de que Colom fos d’origen parcialment, o total, jueu o de família conversa. Ara no toca! Ja que sempre hi haurà qui penjaria tots els genocidis dels indis de nord i de sudamèrica als jueus amb aquesta excusa. Però hi ha masses evidències de certes connexions de Colom amb el món jueu: des dels altíssims funcionaris valencians i aragonesos que el van ajudar, tots ells conversos, fins a la deixa de mig marc de plata a un jueu que habitava a la porta del call de Lisboa en el seu testament final. Tot assenyala una criança primerenca dins d’un grup familiar judeo-català amb amplis estudis de la Bíblia, i molt ens temem que emprant una Bíblia jueva.
5 - La por i el recel del Vaticà a ensenyar totes les cartes de que disposa sobre Colom en els seus arxius realment secrets, demostra, ja de per sí, que Colom no va ser aquest personatge simple i bon catòlic que somniava només a salvar tots els indis del Nou Món i a reconquerir de nou Jerusalem per la causa cristiana , si no que hi ha un rerefons tenebrós i, potser, dramàtic, que actualment, si fos divulgat, no serviria precisament per millorar la imatge de la Església Catòlica. Per tant, lògicament, si el Vaticà es pot evitar un mal tràngol, per què no deixar les coses com fins ara?
6 – Catalunya hauria de fer els esforços necessaris per demostrar definitivament l’origen català del descobridor, malgrat hagi d’assumir també el perill i les conseqüències negatives que això podés comportar. No ens hem manifestat partidaris de la veritat? Consuelo Varela, en el seu darrer llibre sobre el procés de Bobadilla a Colom, ja sembla preparar el camp de batalla, ple de mines, per si s’arribés a la demostració definitiva de que era català, presentant-nos un Colom dèspota i malvat, gasiu i misogin . Si Colom fos català, passaria com amb el tractament periodístic de l’empresari Javier de la Rosa, que de “modèlic empresari espanyol”, passaria a “maquiavèlic estafador català”. Però també exigim el màxim rigor i sinceritat i si el resultat fos negatiu, haurem de reconèixer el nostre error. De entrada caldria atacar i eliminar totes aquelles teories que s’han demostrat falses, per no perdre més el temps i augmentar el descrèdit de la teoria catalana. Després caldria la col•laboració de les universitats catalanes i de l’Institut d’Estudis Catalans per destriar el grà de la palla en tota aquest tema. I si arribéssim a la demostració plena de la catalanitat de Colom, caldria ser prudents i mostrar una versió realista dels fets, lluny de triomfalismes romàntics, ja desfasats.
(1) ALDO AGOSTO: “Le origini della famiglia di Cristoforo Colombo nelle testimonianze documentarie Genovesi (Sec. XII-XVI)”. Actes del Congrés Internacional “V Centenario de la muerte del Almirante” Valladolid, del 15 al 19 de maig del 2006. Tom
II. Pags. 21 a 30.
(2) MANUEL DA SILVA ROSA / ERIC J. STEELE : “O mistèrio Colombo revelado” Editorial Ésquilo; Lisboa 2006
(3) Codicil Militar de Colom del 4 (o 14) de Maig del 1502.Biblioteca Corsini,Roma.
(4) ESTELLE IRIZARRY: “El ADN de los escritos de Cristóbal Colón”; Ediciones Puerto, Puerto Rico 2009
(5) BALTASAR COLOMBO: “Iesus Maria Sit Nobis in Via, Por Don Baltasar Colombo contra Don Nuño de Portugal , y Consortes, sobre el Almirantazgo de las Indias, Ducado de Veragua y Marquesado de Iamayca, que fundó el Almirante don Christoual Colombo, primer inventor y descubridor de las dichas Indias” Autors el Dr. Scipion Canova i el llicenciat Carlos Martucho. Biblioteca Nacional de Madrid. Sala Cervantes. Signatura V.E.1389 – 1; olim HA/25582.
(6) Memorial de Don Cristóbal Alvarez en nombre de Don Cristóbal Colom, en la Villa de Madrid a 6 de Julio de 1587. Archivo Histórico Nacional de Madrid. Signatura: Consejos 21474.
FONT: Butlletí del Centre d'Estudis Colombins, nº 49. www.cecolom.cat
