JOAN DE CANYAMARS (1432? - 1492)

 L'atemptat al rei segons la historiografia nacionalista-romàntica
catalana. l·lustració de la Historia general de Catalunya des 
dels temps prehistòrics fins als nostres dies de M. Serra i Roca. 

Barcelona (Miquel Seguí, editor). 1925-30. Pàg. 247.

Acostumats com estem a celebracions, efemèrides i aniversaris a l'aguait del V Centenari del descobriment d'Amèrica, esdeveniment que es prepara i celebra amb gairebé deu anys d'antelació, podem aprofitar l'avinentesa per recordar que el mateix any que Cristòfol Colom arribava a les índies amb el patrocini dels Reis Catòlics, un individu nadiu de la comarca, qualificat de foll i diabòlic, va estar a punt de destruir el matrimoni que havia subjugat sota el seu ceptre tot el territori de la península.
Estant els reis a Barcelona, de retorn de la campanya del Rosselló, el 7 de desembre de 1492, sortint del Palau Reial on acostumaven a administrar justícia i baixant per les escales de la capella de Santa Àgata a la plaça dita avui "del Rei", en Joan de Canyamars, un pagès de remença d'uns seixanta anys, amagat entre la multitud que volia saludar el monarca, li va assestar un cop d'espasa. Van aturar l'agressor a cops de punyal i l'arrestaren després d'haver ferit greument el rei. Tement un complot, la família reial va prendre precaucions, mentre la ciutat es desfeia en plors, processons i Te Deums pel guariment del monarca. Joan de Canyamars fou sotmès a turment i els jutges dictaminaren que es tractava d'un boig que es creia ser el rei. Estant el monarca encara convalescent, Joan de Canyamars fou condemnat per traïdoria i passejat per la ciutat en un cadafal on l'escarniren, mutilaren, esquarteraren i, finalment, cremaren escampant al vent les cendres del seu cos.

Ens aturarem un moment en el relat de la seva execució perquè la seva crueltat i barbàrie havien de gestar una polèmica anys a venir. Citem del cronista Miquel Carbonell: L'han portat, escriu, tot nu sobre un castell de fusta que havien bastit e el tirava un carro: estant-hi bé lligat lo foll orat e insensat, en un arbre o pal com si el deguessen crucificar: e lo castell ab lo foll feren anar tirant lo carro per los llocs e carrers següents. Primerament per la plaça del Rey, on és estat fet lo cas: e allí de viu en viu per fer-lo bé penar, li fou llevat un puny: e un tros de braç: après, tirantlo per los altres carrers on va la processó de Corpus: e aqui en un carrer feren aturar lo castell: e llevarent-li un ull: y en altre carrer l'altre ull e l'altre puny: e anant en l'altre carrer, levarent-li l'altre braç e après en los altres carrers així anant lo desmembraren llevant-li adés un membre, adés un altre, fins a treure-li lo cervell: així el feren morir penant que era cosa de pietat: y ell mai se mogué ne parlà ni dehia res: ne es complanyia: com si donassen sobre una pedra: e ab gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a l'entorn: e davant: e detràs: lo tragueren de la Gutat per lo Portal Nou... y escassament fo fora la Gutat, lo lapidaren: e meteren foch al castell lo qual ab los trossos de l'home sentenciat que en lo castell estava fou tomat prest cendra (1). Andrés Bernàldez, un altre cronista, afegeix un detall morbós que no esmenta Carbonell: ...y después que todos los miembros le fueron cortados, sacàronle elcorazón porlas espaldas y echàronlo fuera de la Ciudad... (2).
La relació dels fets que succeïren el dia 7 de desembre del 1492, essent els Reis Catòlics a la Ciutat Comtal, quedà recollida pels cronistes de l'època (els citats Miquel Carbonell i Andrés Bernàldez, Pedró Abarca i Pere Joan Comes, així com al Dietari de l'Antic Consell barceloní) amb més o menys veracitat segons les plomes; quasi sense modificacions, es va seguir explicant aquest succés al llarg dels segles, d'una forma, al meu entendre, simplista i poc clarificadora.
Els intents de disciplinar la història, al segle XIX, iniciaren els historiadors en l'anàlisi i ponderació de les fonts històriques tradicionals, fins llavors poc o gens discutides. El corrent romàntic recuperà per l'àvid sector de narracions dels segles obscurs històries com la del frustat regicidi d'en Joan de Canyamars. L'interès de molts d'ells es centra en l'episodi més escabrós: l'execució de la sentència contra el boig, esdeveniment que es judicà quasi sense precedents (caldria remuntar-se a l'època visigòtica, deien) i d'una crueltat i barbàrie fora mesura. A mitjans d'aquest segle, alguns components de l'escola històrica castellana (Modesto Lafuente, G. Prescott, etc.) escriuen que en aquest succés concret els habitants del Principat es veieren empesos a executar una sentència cruel i forassenyada per a demostrar la seva dubtada lleialtat envers els monarques (3).

Amb el despertar de la Renaixença, la historiografia romàntica catalana s'apressà a desmentir aquests dubtes i autories. De la mà dels cronistes, Víctor Balaguer donà la seva versió dels fets; acostumat a barrejar fets històrics comprovats amb anècdotes sense verificar, a la seva Historia de Catalunay de la Corona de Aragón escriu que en rébrer la coltellada, el Rei Ferran digué: Ya ves lo que me dan en esta tierra cuando vengo a visitaria, a la qual cosa el conseller en cap, Pere Bussot, contestà: Magestad: Lo que en esta tierra dan los locos, dànlo en la tierra de donde venís los cuerdos, los infantes y los hermanos. Atribueix a les masses enfebrides d'estimació als monarques la tortura i esquarterament de l'infeliç (4).

A finals del segle passat, el Dr. Antoni de Bofarull inicià l'anàlisi seriosa de les fonts històriques, d'on prové el relat a la seva Historia crítica, civil y eclesiàstica de Catalunya i ponderà i matisà els estils i afirmacions dels seus autors. Bofarull s'indignà amb el desmesurat càstig que la justícia del moment aplicà al frustrat regicida intentant entendre com, havent-se convençut els jutges de l'època de la bogeria de Joan de Canyamars, s'entestessin a complir una sentència tan brutal. Considera que, provada l'oradura .. des d'aquest moment no existia ni crim ni criminal... i que executar el càstig ...feya deduhir que eren aquests (els acusadors) los més barbres de tot Europa... amb sentiments més propis de salvatges que no de gent cristiana, civilitzada y ben nascuda (5).

Ferit en el seu orgull patri, Bofarull, per l'objectivitat de la seva narració en voler de totes totes, eximir de tan cruel acte la població catalana, inculpant del fet la reina Isabel i la gent ...qui no era de la terra, justificant la seva actitud escrivint que ...lo qui sia ver amador de sa pàtria, lo català, lo barceloní, endevinarà la rahó que havem tingut en voler traure de damunt lo nostre net blasó aquest drapot asquerós (6).

Iniciat el segle XX, trobem encara judicis morals d'aquesta mena que els historiadors s'entesten a predicar. A. Aulèstia i Pijoan i E. Moliné, en la seva Història de Catalunya, qualifiquen la sentència d'horripilant i atribueixen la seva autoria al servilisme cortesà del Consell d'Estat. Aquests autors, astorats per la violència dels fets, assenyalen com lo bàrbar endarreriment en que es trobava lo dret penal no.s dexa calcular l'inmens i veritable progrés realitzat en ell pel nostre segle (7).

Opinions semblants a l'anterior es repetiran als compendis i manuals d'història de Catalunya de la primera meitat del segle, com per exemple a la Història general de Catalunya de M. Serra i Roca, on s'insisteix, amb un excés de zel, en la desvinculació del país amb el succés (8).

Amb els anys, diversos historiadors de renom afegiran el seu parer als polèmics fets, ara però, plantejant hipòtesis sobre els mòbils que podia tenir l'agressor, dubtant de la seva pretesa bogeria. Francesc Carreras i Candi, a l'obra La ciutat de Barcelona fou el primer que ho suggerí en forma de pregunta: pot entreveure-s'hi (en aquest acte) l'acció secreta dels judaitzants? sense, però, aportar cap prova d'aquesta suposada intervenció (9). Prat de la Riba, al Compendi d'història de Catalunya assenyala que l'oposició entre el poble i la dinastia castellana es manifestà també vivament. L'atemptat contra el Rei per un pobre boig. En Joan de Canyamàs, en l'acte de baixar les escales del palau reial de Barcelona, era fruit de l'opinió general que per furtada al Príncep de Viana la tenia (10).

L'historiador Sanpere i Miquel fou el primer en pronunciar-se obertament pel bon estat de salut mental de Joan de Canyamars, indicant a la seva obra Barcelona en 1492 que hom el féu passar per boig com succeeix amb tots els regicides. I moventse en el terreny de les hipòtesis, escrigué: Joan de Canyamàs pogué servir Joan II amb Verntallat i Ferran II amb Joan Sala; pogué, tal vegada, perdre el seny veient que mentre el primer pujà de remença a vescomte d'Hòrtoles, passà l'altre a representar el rei ajusticiat. I -afegeix—, qui sap si entre els exceptuats per Ferran, als quals hom perseguia pel Montseny, no es trobaria un parent, o si el fisc, és a dir, el Rei, no segrestà els seus béns per no poder pagar la multa de l'alçament? (11).

Tant Antoni Rovira i Virgili com Ferran Soldevila o el mateix Jaume Vicens i Vives, sense entrar en especulacions com ho féu Sanpere, es decantaren a considerar l'atemptat com un fet aillat, producte d'un boig, sense consonàncies polítiques (Ferran Soldevila va escriure que així tot ho porta a creure (12), malgrat la verificació històrica de la condició remença de Joan de Canyamars. Vicens Vives, a la Historia de los remensas (en el siglo XV) subratlla que la documentació de l'època demostra que ningú va atribuir l'atemptat als ex-remences i que, prova d'això, ho fou que el monarca va continuar dispensant favors als síndics representants d'aquest estament (13).

Pierre Vilar, però, a la seva monumental obra Catalunya dins l'Espanya Moderna, reviu una polèmica que semblava tancada després de les afirmacions dels esmentats historiadors, insinuant que l'atemptat que va patir el rei potser fóra un exponent del malestar i rancúnia d'alguns sectors del camp català despres de la promulgació de la Sentència Arbitral de Guadalupe per la qual, d'una forma pactada, s'aconseguí pacificar la pagesia. Ha escrit Vilar que ...hom no està segur (el 1492) de la lleialtat del 'poble baix' mentre els monarques són a la Ciutat Comtal; afegeix: I el rei rep una coltellada a les escales del seu palau. D'un foll? Versió oficial i indiscutida. Però nosaltres no tenim els diaris de l'oposició! Sense entrar en hipòtesis,  com altres historiadors, Pierre Vilar, més que qüestionar el fet en si mateix, s'interroga el context en el qual aquest succés s'esdevingué (14).

L'infeliç Joan de Canyamars, l'home que va patir un esfereïdor turment abans de morir, l'hem trobat documentat a l'arxiu de la parròquia de Dosrius; aquesta documentació es conserva allí pel fet que la parròquia de Sant Esteve de Canyamars fou molts anys sufragània de la de Dosrius. Hi hem localitzat en Joan de Canyamars exercint de testimoni del testament de Joana Nogueres, veïna seva, i ens consta, pel testament del seu pare. Guillem Galceran de Canyamars, redactat el 1488, que el seu fill segon, en Joan, és escollit marmessor de la seva herència. Pot un boig administrar un llegat? Aquesta és la primera pregunta que ens hem de formular. El pare del frustrat regicida va morir l'any 1491 sense modificar ni alterar la seva última voluntat.
L'estat mental d'una persona pot variar en un any, fins en mesos o en qüestió de dies. No deixà, però, de ser significatiu que fins l'any abans de l'atemptat, en Joan de Canyamars, qualificat pels cronistes de 'boig temporal' (és a dir, de malalt crònic), gaudís de la confiança del seu pare per administrar el seu patrimoni.
Caldran altres estudis més elaborats i una nova anàlisi d'aquest període i, també, nova documentació, per a contextualitzar figures com la d'en Joan de Canyamars, fins ara estudiades de forma poc precisa i massa aïllada.
Carles Marfà i Riera

NOTES
1.- CARBONELL, Miquel. Cròniques d'Espanya. Barcelona (1547). F. 255-257. Cifra, SOLDEVILA, Ferran. Història de Catalunya. Barcelona, Alpha, 1963, pàg. 869, nota 100.
2.- BERNÀLDEZ, Andrés: Historia de los Reyes Católicos Don Fernando y Dona Isabel, escrita por el bachiller ..., cura que fue de villa de los Palacios y CapeUas de Don Diego Deza, arzobispo de Sevilla. Pàgs. 655-656 de les Crónicas de los Reyes de Castilla desde don Alfonso el Sabio, hasta los Católicos don Fernando y dona Isabel. Colección ordenada por don Cayetano Rosell. Tomo III. Madrid, Ediciones Atlas, 1953. (Biblioteca de Autores Espanoles, desde la formación del lenguaje hasta nuestros días. Vol. LXX.)
3.- LAFUENTE, Modesto: Historia general de Bspafia desde los tiempos primitivos hasta la muerte de Fernando VII por ... continuada desde dicba època por don Juan Valera con la colaboración de D. Andrés Borrego y D. Antonío Pirala. Barcelona, Montaner y Simón, 1888. Tomo 7. Parte 2a. Edad Media. Libro Cuarto. Cap. IX, pàgs. 45-47. PRESCOTT, Guillermo: Historia del Reinado de los Reyes Católicos D. Fernando y Da.Isabel, por ... Nuevamente traducida del origina] inglés por D. AtUano Calvo Iturburu. Madrid, Imprenta de Gaspar y Roig, editores, 1855. Cap. XVIII. pàgs. 188-189. (Biblioteca Ilustrada de Gaspar y Roig).
4.- BALAGUER, Víctor: Historia de Catalufia y de la Corona de Aragón escrita para daria a conocer al pueblo recordàndole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud, patriotisme y armas, y para difundir entre todas las clases el amor al país y la memòria de sus glorias pasadas por ... cronista de Barcelona. Barcelona, Librería de Salvador Manero, 1863. Tomo III. Cap. XXX. Pàgs. 663-664. Lib. VIII.
5.- BOFARULL y BROCA, D. Antonio de: Historia crítica civil y eclesiàstica de Catalunya per ... Barcelona, Biblioteca Clàssica Catalana, 1909. Tom. XXI. Cap. LIX. Pàg. 8.
6.- Op. Cit. pàg. 82.
7.- AULESTIA y PIJOAN, Antoni — MOLINE y BRASES, Ernest: Història de Catalunya.Volum segon. Barcelona, Centre Artístic de Miquel Seguí, s/d (1905?). Cap. IV. Pàg. 75.
8.- SERRA i ROCA, M. Història general de Catalunya des dels temps prehistòrics fins als
nostres dies. Barcelona, Miquel Seguí, editor, 1925?. Pàgs. 246-247.
9.- Op. cit. Pàg. 518.
10.- Op. cit. Pàg. 211.
11.- Op. cií. Pàg. 283.
12.- Obra esmentada a nota (1).
13.- Op. cit. pàgs. 313-314. Barcelona, Vicens Vives, 1978.
14.- Op. cit. pàg. 211. Barcelona, Edicions 6 2 , 1 9 6 6.


 ALTRES CRÒNIQUES ON S' ESMENTA EL FET
- Manual de Novells Ardits vulgarment apel·lat Dietari del Antich Consell Barceloní. Volum terç, comprenent los volums originals del XIVal XVL Anys 1478- 1533. Publicat per acort y à expensas del Excm. Ajuntament Constitucional é iniciat per los ilustres senyors regidors D. Frederich SCHWARTZ y LUNA y D. Francesc CARRERAS y CANDI en comissió del mateix Excelentíssim Ajuntament. Barcelona, Impremta de Henrich y Companyia, 1894. Pàgs. 97-100.
- ABARCA, Pedró: Segunda parte de los Anales Históricos de los Reyes de Aragón por el maestro ... de la Companía de lesus: del Gremio de la Universidad de Salamanca: y su catedràtico de prima theologia iubilado: prefecto de los estudiós de su colegio Real: nuevamente cronista mayor del Rey Nuestro Señor elegido de su Magestad para los Reynos de la Corona de Castilla ... En Salamanca por Lucas Pérez, Impresor de la Universidad. Afio de 1684. Cap. 6. ReyXXX. Pàgs. 316-317.
- COMES, Pere Joan: Llibre de algunes coses assenyalades succehides en Barcelona y en altres parts format per ... en 1583 y recòndit en lo arxiu del Excelentíssim Ajuntament. Ara per primera volta publicat ab deguda llicencia baix la revisió de D. Joseph PUIGGARI oficial del susdit Arxiu. Barcelona, La Renaixença, 1878. Caps. 46 i 47. Pàgs. 319-321.
- GALÍNDEZ y CARVAJAL, Lorenzo: Anuales breves delReinado de los Reyes Católicos D. Fernando y Dom Isabel, de gloriosa memòria, que dejó manuscritos el Dr. D.... Apéndice 2° de la Historia de los Reyes Católicos de Hernando del PULGAR, pàgs. 534-565 de les Crónicas de los Reyes de Castilla desde D. Alfonso el Sabio hasta los Reyes D. Fernando y dona Isabel. Colección ordenada por don Cayetano ROSELL. Tomo III. Madrid, Atlas, 1953.
Pàg. 546. (Biblioteca de Autores Espanoles, desde la formación del lenguaje hasta nuestros días, vol. LXX).

Detall de la plana del manuscrit Manual de Novells Ardits 

vulgarment apellal Dietari del Antich Consell Barceloní 

del dia 7 de desembre de 1492 on s'anotà l'atemptat 

que sofrí el rei Catòlic. 

Vol. 14 del Dietari corresponent al període

1 / I / I 478 - 1 / 5 / 1 4 9 7 . Vol. III de l'edició de
l'Ajuntament de Barcelona, anys 1478-1533. Barcelona, 1894.

Transcripció:
Divendres a Vil. Aquest dia en Joan Canyamas. pagès. bar e traydor, 

malvat, horat, ab animo diabolich, passat migjorn, quasi un quart d.ora 

exint la Mageslat del Senyor Rey del seu palau
qui es en en la plaça del Rey de la present eiutat de Barcelona, 

en la sala del qual palau havia tenguda
audiència e essent davanl la porta de la iglesia del dit Palau, 

donà a la dita Magestat un colp en lo coll ab una spasa, del qual isqué sanch.