'Els últims dies dels inques' Crònica de la fi d'un imperi

L'antropòleg Kim MacQuarrie novel la fi de la pròspera civilització inca. 'Els últims dies dels inques' ha estat publicat per L'Esfera dels Llibres. 'Els inques gairebé van aconseguir donar la volta a la conquesta. Van estar molt, molt a prop de vèncer als espanyols. Pizarro apareix retratat com un líder militar analfabet, estrateg, diplomàtic, empresari, terrorista i profundament religiós.

 

La caiguda de l'imperi dels inques després de la conquesta dels colonitzadors espanyols al s. XVI segueix sent un capítol ple d'interrogants per als historiadors. Els llibres els escriuen els vencedors així que com en tantes altres ocasions, el relat que ens ha arribat és, en el millor dels casos, esbiaixat. Ho va comprovar l'antropòleg i explorador Kim MacQuarrie durant el període en què va conviure amb una tribu peruana de l'Amazones recentment descoberta.

Després d'investigar la conquesta d'aquest pròsper imperi, que es va estendre al llarg del territori que avui ocupa Perú, MacQuarrie va decidir escriure un relat novel sobre aquest sagnant episodi històric i sobre les lluites pel poder entre els propis indígenes. 'Els últims dies de els inques ' , publicat per L'Esfera dels Llibres , sortirà a la venda el dilluns 21 de febrer.
 
I és que la mort el 1528 l'emperador inca, Huayna Cápac, que va contraure la verola que els europeus havien introduït a Amèrica, va desencadenar una devastadora guerra civil en què es van enfrontar dos dels seus fills. Atahualpa no va dubtar a assassinar al seu germà Huáscar per esdevenir emperador. En els anys següents, milers d'indígenes van morir a mans dels conqueridors liderats per Francisco Pizarro, a qui es va unir més tard Diego de Almagro.

Inventors de la guerra de guerrilles

"Els membres d'aquesta tribu em van explicar històries sobre els contactes que havien tingut els seus avantpassats amb els inques fa 500 anys. No obstant això, no sabien per què havia desaparegut la seva civilització", explica l'autor a ELMUNDO.es. Solien intercanviar béns-com micos, lloros i carn de tapir (un mamífer de la mida d'un porc senglar) - a canvi de roba i eines de metall dels inques. "Més tard, vaig recórrer el camí cap a l'antiga ciutat de Vilcabamba, en la qual el jove emperador Manco Inca va dirigir una guerra de guerrilles contra els espanyols. A mesura que anava esbrinant més dades sobre aquesta revolta, més em fascinava la història. Els inques gairebé van aconseguir donar la volta a la conquesta. Van estar molt, molt a prop [de vèncer als espanyols] ", assegura.

Animat per l'èxit d'Hernán Cortès que, el 1521, es va fer amb el control de l'imperi asteca a Mèxic-l 'altra gran civilització americana de l'època-, Francisco Pizarro es va llançar a la conquesta dels inques.

En el llibre, apareix retratat com un líder militar analfabet, estrateg, diplomàtic, ambiciós empresari, terrorista i, després de la captura de l'emperador inca, Atahualpa, com raptor. "Pizarro era també un cristià de gran devoció. Als seus 54 anys, creia fermament en la Divina Providència ... La mateixa captura d'Atahualpa [després del primer enfrontament amb els inques] i el fet que haguessin mort tants inques a mans de tan pocs espanyols era prova d'això. Després de tot, l'emperador indígena i els seus súbdits eren 'infidels' l'ànima estava destinada a cremar a l'infern si no es convertien. Malgrat el vessament de sang, Pizarro estava convençut que, en final, ell i els seus conqueridors conduirien a la gran massa d'infidels cap al sagrat cleda del Senyor, encara que fos amb les espases ensangonades ".
En el llibre es relaten les estratègies que van posar en marxa les dues parts. A l'hora de negociar amb Atahualpa, "Pizarro va jugar amb la basa que aquest ignorava les sagnants atrocitats comeses pels espanyols al Carib, a Mèxic o a Amèrica Central, i que tampoc havia sentit parlar de Colom, del tràfic d'esclaus, ni de l'assassinat de Moctezuma, l'emperador asteca ".
 
Segons MacQuarrie, la part de la conquesta menys coneguda és "l'enorme revolta que va passar tres anys després que Pizarro capturés a Atahualpa, un moviment que va continuar durant els 37 anys que van seguir a la conquesta i que gairebé va aconseguir expulsar als conqueridors. Els inques, que prèviament havien deixat les armes, van desenvolupar i van posar en pràctica una guerra de guerrilles molt sofisticada, la primera que coneixem a Amèrica Llatina a gran escala. Ells la van inventar ", explica l'autor, que actualment es troba a Bolívia seguint els passos del Che Guevara, el protagonista del seu pròxim llibre.

La recerca d'un retir còmode

Segons es narra en el llibre, "d'alguna manera, la conquesta del Nou Món va ser la història d'un grup d'homes que van intentar desfer-se d'un dels principis bàsics en la vida de qualsevol ésser humà, la necessitat de treballar per viure. En anar al Perú, o qualsevol part de les Amèriques, els espanyols no buscaven terres fèrtils per conrear, sinó deixar d'haver de realitzar treball físic. Per a això, havien de trobar comunitats prou grans a les d'obligar a exercir les laborioses tasques per proveir-se de tot l'essencial per viure: aliments, refugi, roba i, si pot ser, riquesa efectiva. En aquell moment la conquesta tenia poc a veure amb l'aventura, i era un assumpte de gent que faria qualsevol cosa per evitar treballar per viure. Si es redueix a l'essencial, es podria dir que la conquesta del Perú va ser la recerca d'un retir còmode ".
 
Des del punt de vista armamentístic, els inques eren molt inferiors. Les seves armes no tenien comparació amb les dels espanyols, que disposaven a més de cavalls i de l'experiència acumulada durant 30 anys sotmetent pobles indígenes. La plaga del que segurament va ser verola europea es va convertir en una altra arma poderosa en l'arsenal dels conqueridors.

Magistral capacitat d'organització

I és que, igual que els romans, el talent dels inques estava en el seu magistral capacitat d'organització. Una ètnia que mai va arribar a superar les cent mil armes va aconseguir regular l'activitat de deu milions de persones que parlaven 700 llengües diferents i estaven repartides en una extensió de 4.000 quilòmetres en un dels territoris més accidentats del planeta.

Durant la seva investigació, el ​​que més va impressionar a MacQuarrie va ser la manera en què la civilització inca va sintetitzar milers d'anys d'evolució cultural: "Els inques, com els romans, prenien el millor de les cultures que conquerien i sintetitzaven els seus coneixements per crear finalment l'imperi natiu més gran que havia existit a Amèrica. Així, van aprendre dels pobles conquerits l'artesania per polir pedres, la construcció de carreteres, la formació d'exèrcits, la planificació de les ciutats o la recaptació d'impostos. Eren molt, molt sofisticats i mestres en els Andes, una de les zones geogràficament més escarpades de la Terra. Qui sap de quina manera hauria evolucionat si els europeus no van arribar? "

 

www.elmundo.es

Teresa Guerrero | Madrid

22/02/2011