'Els últims dies dels inques' Crònica de la fi d'un imperi

L'antropòleg Kim MacQuarrie novel la fi de la pròspera civilització inca. 'Els últims dies dels inques' ha estat publicat per L'Esfera dels Llibres. 'Els inques gairebé van aconseguir donar la volta a la conquesta. Van estar molt, molt a prop de vèncer als espanyols. Pizarro apareix retratat com un líder militar analfabet, estrateg, diplomàtic, empresari, terrorista i profundament religiós.

 

La caiguda de l'imperi dels inques després de la conquesta dels colonitzadors espanyols al s. XVI segueix sent un capítol ple d'interrogants per als historiadors. Els llibres els escriuen els vencedors així que com en tantes altres ocasions, el relat que ens ha arribat és, en el millor dels casos, esbiaixat. Ho va comprovar l'antropòleg i explorador Kim MacQuarrie durant el període en què va conviure amb una tribu peruana de l'Amazones recentment descoberta.

Després d'investigar la conquesta d'aquest pròsper imperi, que es va estendre al llarg del territori que avui ocupa Perú, MacQuarrie va decidir escriure un relat novel sobre aquest sagnant episodi històric i sobre les lluites pel poder entre els propis indígenes. 'Els últims dies de els inques ' , publicat per L'Esfera dels Llibres , sortirà a la venda el dilluns 21 de febrer.
 
I és que la mort el 1528 l'emperador inca, Huayna Cápac, que va contraure la verola que els europeus havien introduït a Amèrica, va desencadenar una devastadora guerra civil en què es van enfrontar dos dels seus fills. Atahualpa no va dubtar a assassinar al seu germà Huáscar per esdevenir emperador. En els anys següents, milers d'indígenes van morir a mans dels conqueridors liderats per Francisco Pizarro, a qui es va unir més tard Diego de Almagro.

Inventors de la guerra de guerrilles

"Els membres d'aquesta tribu em van explicar històries sobre els contactes que havien tingut els seus avantpassats amb els inques fa 500 anys. No obstant això, no sabien per què havia desaparegut la seva civilització", explica l'autor a ELMUNDO.es. Solien intercanviar béns-com micos, lloros i carn de tapir (un mamífer de la mida d'un porc senglar) - a canvi de roba i eines de metall dels inques. "Més tard, vaig recórrer el camí cap a l'antiga ciutat de Vilcabamba, en la qual el jove emperador Manco Inca va dirigir una guerra de guerrilles contra els espanyols. A mesura que anava esbrinant més dades sobre aquesta revolta, més em fascinava la història. Els inques gairebé van aconseguir donar la volta a la conquesta. Van estar molt, molt a prop [de vèncer als espanyols] ", assegura.

Animat per l'èxit d'Hernán Cortès que, el 1521, es va fer amb el control de l'imperi asteca a Mèxic-l 'altra gran civilització americana de l'època-, Francisco Pizarro es va llançar a la conquesta dels inques.

En el llibre, apareix retratat com un líder militar analfabet, estrateg, diplomàtic, ambiciós empresari, terrorista i, després de la captura de l'emperador inca, Atahualpa, com raptor. "Pizarro era també un cristià de gran devoció. Als seus 54 anys, creia fermament en la Divina Providència ... La mateixa captura d'Atahualpa [després del primer enfrontament amb els inques] i el fet que haguessin mort tants inques a mans de tan pocs espanyols era prova d'això. Després de tot, l'emperador indígena i els seus súbdits eren 'infidels' l'ànima estava destinada a cremar a l'infern si no es convertien. Malgrat el vessament de sang, Pizarro estava convençut que, en final, ell i els seus conqueridors conduirien a la gran massa d'infidels cap al sagrat cleda del Senyor, encara que fos amb les espases ensangonades ".
En el llibre es relaten les estratègies que van posar en marxa les dues parts. A l'hora de negociar amb Atahualpa, "Pizarro va jugar amb la basa que aquest ignorava les sagnants atrocitats comeses pels espanyols al Carib, a Mèxic o a Amèrica Central, i que tampoc havia sentit parlar de Colom, del tràfic d'esclaus, ni de l'assassinat de Moctezuma, l'emperador asteca ".
 
Segons MacQuarrie, la part de la conquesta menys coneguda és "l'enorme revolta que va passar tres anys després que Pizarro capturés a Atahualpa, un moviment que va continuar durant els 37 anys que van seguir a la conquesta i que gairebé va aconseguir expulsar als conqueridors. Els inques, que prèviament havien deixat les armes, van desenvolupar i van posar en pràctica una guerra de guerrilles molt sofisticada, la primera que coneixem a Amèrica Llatina a gran escala. Ells la van inventar ", explica l'autor, que actualment es troba a Bolívia seguint els passos del Che Guevara, el protagonista del seu pròxim llibre.

La recerca d'un retir còmode

Segons es narra en el llibre, "d'alguna manera, la conquesta del Nou Món va ser la història d'un grup d'homes que van intentar desfer-se d'un dels principis bàsics en la vida de qualsevol ésser humà, la necessitat de treballar per viure. En anar al Perú, o qualsevol part de les Amèriques, els espanyols no buscaven terres fèrtils per conrear, sinó deixar d'haver de realitzar treball físic. Per a això, havien de trobar comunitats prou grans a les d'obligar a exercir les laborioses tasques per proveir-se de tot l'essencial per viure: aliments, refugi, roba i, si pot ser, riquesa efectiva. En aquell moment la conquesta tenia poc a veure amb l'aventura, i era un assumpte de gent que faria qualsevol cosa per evitar treballar per viure. Si es redueix a l'essencial, es podria dir que la conquesta del Perú va ser la recerca d'un retir còmode ".
 
Des del punt de vista armamentístic, els inques eren molt inferiors. Les seves armes no tenien comparació amb les dels espanyols, que disposaven a més de cavalls i de l'experiència acumulada durant 30 anys sotmetent pobles indígenes. La plaga del que segurament va ser verola europea es va convertir en una altra arma poderosa en l'arsenal dels conqueridors.

Magistral capacitat d'organització

I és que, igual que els romans, el talent dels inques estava en el seu magistral capacitat d'organització. Una ètnia que mai va arribar a superar les cent mil armes va aconseguir regular l'activitat de deu milions de persones que parlaven 700 llengües diferents i estaven repartides en una extensió de 4.000 quilòmetres en un dels territoris més accidentats del planeta.

Durant la seva investigació, el ​​que més va impressionar a MacQuarrie va ser la manera en què la civilització inca va sintetitzar milers d'anys d'evolució cultural: "Els inques, com els romans, prenien el millor de les cultures que conquerien i sintetitzaven els seus coneixements per crear finalment l'imperi natiu més gran que havia existit a Amèrica. Així, van aprendre dels pobles conquerits l'artesania per polir pedres, la construcció de carreteres, la formació d'exèrcits, la planificació de les ciutats o la recaptació d'impostos. Eren molt, molt sofisticats i mestres en els Andes, una de les zones geogràficament més escarpades de la Terra. Qui sap de quina manera hauria evolucionat si els europeus no van arribar? "

 

www.elmundo.es

Teresa Guerrero | Madrid

22/02/2011

JOAN DE CANYAMARS (1432? - 1492)

 L'atemptat al rei segons la historiografia nacionalista-romàntica
catalana. l·lustració de la Historia general de Catalunya des 
dels temps prehistòrics fins als nostres dies de M. Serra i Roca. 

Barcelona (Miquel Seguí, editor). 1925-30. Pàg. 247.

Acostumats com estem a celebracions, efemèrides i aniversaris a l'aguait del V Centenari del descobriment d'Amèrica, esdeveniment que es prepara i celebra amb gairebé deu anys d'antelació, podem aprofitar l'avinentesa per recordar que el mateix any que Cristòfol Colom arribava a les índies amb el patrocini dels Reis Catòlics, un individu nadiu de la comarca, qualificat de foll i diabòlic, va estar a punt de destruir el matrimoni que havia subjugat sota el seu ceptre tot el territori de la península.
Estant els reis a Barcelona, de retorn de la campanya del Rosselló, el 7 de desembre de 1492, sortint del Palau Reial on acostumaven a administrar justícia i baixant per les escales de la capella de Santa Àgata a la plaça dita avui "del Rei", en Joan de Canyamars, un pagès de remença d'uns seixanta anys, amagat entre la multitud que volia saludar el monarca, li va assestar un cop d'espasa. Van aturar l'agressor a cops de punyal i l'arrestaren després d'haver ferit greument el rei. Tement un complot, la família reial va prendre precaucions, mentre la ciutat es desfeia en plors, processons i Te Deums pel guariment del monarca. Joan de Canyamars fou sotmès a turment i els jutges dictaminaren que es tractava d'un boig que es creia ser el rei. Estant el monarca encara convalescent, Joan de Canyamars fou condemnat per traïdoria i passejat per la ciutat en un cadafal on l'escarniren, mutilaren, esquarteraren i, finalment, cremaren escampant al vent les cendres del seu cos.

Ens aturarem un moment en el relat de la seva execució perquè la seva crueltat i barbàrie havien de gestar una polèmica anys a venir. Citem del cronista Miquel Carbonell: L'han portat, escriu, tot nu sobre un castell de fusta que havien bastit e el tirava un carro: estant-hi bé lligat lo foll orat e insensat, en un arbre o pal com si el deguessen crucificar: e lo castell ab lo foll feren anar tirant lo carro per los llocs e carrers següents. Primerament per la plaça del Rey, on és estat fet lo cas: e allí de viu en viu per fer-lo bé penar, li fou llevat un puny: e un tros de braç: après, tirantlo per los altres carrers on va la processó de Corpus: e aqui en un carrer feren aturar lo castell: e llevarent-li un ull: y en altre carrer l'altre ull e l'altre puny: e anant en l'altre carrer, levarent-li l'altre braç e après en los altres carrers així anant lo desmembraren llevant-li adés un membre, adés un altre, fins a treure-li lo cervell: així el feren morir penant que era cosa de pietat: y ell mai se mogué ne parlà ni dehia res: ne es complanyia: com si donassen sobre una pedra: e ab gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a l'entorn: e davant: e detràs: lo tragueren de la Gutat per lo Portal Nou... y escassament fo fora la Gutat, lo lapidaren: e meteren foch al castell lo qual ab los trossos de l'home sentenciat que en lo castell estava fou tomat prest cendra (1). Andrés Bernàldez, un altre cronista, afegeix un detall morbós que no esmenta Carbonell: ...y después que todos los miembros le fueron cortados, sacàronle elcorazón porlas espaldas y echàronlo fuera de la Ciudad... (2).
La relació dels fets que succeïren el dia 7 de desembre del 1492, essent els Reis Catòlics a la Ciutat Comtal, quedà recollida pels cronistes de l'època (els citats Miquel Carbonell i Andrés Bernàldez, Pedró Abarca i Pere Joan Comes, així com al Dietari de l'Antic Consell barceloní) amb més o menys veracitat segons les plomes; quasi sense modificacions, es va seguir explicant aquest succés al llarg dels segles, d'una forma, al meu entendre, simplista i poc clarificadora.
Els intents de disciplinar la història, al segle XIX, iniciaren els historiadors en l'anàlisi i ponderació de les fonts històriques tradicionals, fins llavors poc o gens discutides. El corrent romàntic recuperà per l'àvid sector de narracions dels segles obscurs històries com la del frustat regicidi d'en Joan de Canyamars. L'interès de molts d'ells es centra en l'episodi més escabrós: l'execució de la sentència contra el boig, esdeveniment que es judicà quasi sense precedents (caldria remuntar-se a l'època visigòtica, deien) i d'una crueltat i barbàrie fora mesura. A mitjans d'aquest segle, alguns components de l'escola històrica castellana (Modesto Lafuente, G. Prescott, etc.) escriuen que en aquest succés concret els habitants del Principat es veieren empesos a executar una sentència cruel i forassenyada per a demostrar la seva dubtada lleialtat envers els monarques (3).

Amb el despertar de la Renaixença, la historiografia romàntica catalana s'apressà a desmentir aquests dubtes i autories. De la mà dels cronistes, Víctor Balaguer donà la seva versió dels fets; acostumat a barrejar fets històrics comprovats amb anècdotes sense verificar, a la seva Historia de Catalunay de la Corona de Aragón escriu que en rébrer la coltellada, el Rei Ferran digué: Ya ves lo que me dan en esta tierra cuando vengo a visitaria, a la qual cosa el conseller en cap, Pere Bussot, contestà: Magestad: Lo que en esta tierra dan los locos, dànlo en la tierra de donde venís los cuerdos, los infantes y los hermanos. Atribueix a les masses enfebrides d'estimació als monarques la tortura i esquarterament de l'infeliç (4).

A finals del segle passat, el Dr. Antoni de Bofarull inicià l'anàlisi seriosa de les fonts històriques, d'on prové el relat a la seva Historia crítica, civil y eclesiàstica de Catalunya i ponderà i matisà els estils i afirmacions dels seus autors. Bofarull s'indignà amb el desmesurat càstig que la justícia del moment aplicà al frustrat regicida intentant entendre com, havent-se convençut els jutges de l'època de la bogeria de Joan de Canyamars, s'entestessin a complir una sentència tan brutal. Considera que, provada l'oradura .. des d'aquest moment no existia ni crim ni criminal... i que executar el càstig ...feya deduhir que eren aquests (els acusadors) los més barbres de tot Europa... amb sentiments més propis de salvatges que no de gent cristiana, civilitzada y ben nascuda (5).

Ferit en el seu orgull patri, Bofarull, per l'objectivitat de la seva narració en voler de totes totes, eximir de tan cruel acte la població catalana, inculpant del fet la reina Isabel i la gent ...qui no era de la terra, justificant la seva actitud escrivint que ...lo qui sia ver amador de sa pàtria, lo català, lo barceloní, endevinarà la rahó que havem tingut en voler traure de damunt lo nostre net blasó aquest drapot asquerós (6).

Iniciat el segle XX, trobem encara judicis morals d'aquesta mena que els historiadors s'entesten a predicar. A. Aulèstia i Pijoan i E. Moliné, en la seva Història de Catalunya, qualifiquen la sentència d'horripilant i atribueixen la seva autoria al servilisme cortesà del Consell d'Estat. Aquests autors, astorats per la violència dels fets, assenyalen com lo bàrbar endarreriment en que es trobava lo dret penal no.s dexa calcular l'inmens i veritable progrés realitzat en ell pel nostre segle (7).

Opinions semblants a l'anterior es repetiran als compendis i manuals d'història de Catalunya de la primera meitat del segle, com per exemple a la Història general de Catalunya de M. Serra i Roca, on s'insisteix, amb un excés de zel, en la desvinculació del país amb el succés (8).

Amb els anys, diversos historiadors de renom afegiran el seu parer als polèmics fets, ara però, plantejant hipòtesis sobre els mòbils que podia tenir l'agressor, dubtant de la seva pretesa bogeria. Francesc Carreras i Candi, a l'obra La ciutat de Barcelona fou el primer que ho suggerí en forma de pregunta: pot entreveure-s'hi (en aquest acte) l'acció secreta dels judaitzants? sense, però, aportar cap prova d'aquesta suposada intervenció (9). Prat de la Riba, al Compendi d'història de Catalunya assenyala que l'oposició entre el poble i la dinastia castellana es manifestà també vivament. L'atemptat contra el Rei per un pobre boig. En Joan de Canyamàs, en l'acte de baixar les escales del palau reial de Barcelona, era fruit de l'opinió general que per furtada al Príncep de Viana la tenia (10).

L'historiador Sanpere i Miquel fou el primer en pronunciar-se obertament pel bon estat de salut mental de Joan de Canyamars, indicant a la seva obra Barcelona en 1492 que hom el féu passar per boig com succeeix amb tots els regicides. I moventse en el terreny de les hipòtesis, escrigué: Joan de Canyamàs pogué servir Joan II amb Verntallat i Ferran II amb Joan Sala; pogué, tal vegada, perdre el seny veient que mentre el primer pujà de remença a vescomte d'Hòrtoles, passà l'altre a representar el rei ajusticiat. I -afegeix—, qui sap si entre els exceptuats per Ferran, als quals hom perseguia pel Montseny, no es trobaria un parent, o si el fisc, és a dir, el Rei, no segrestà els seus béns per no poder pagar la multa de l'alçament? (11).

Tant Antoni Rovira i Virgili com Ferran Soldevila o el mateix Jaume Vicens i Vives, sense entrar en especulacions com ho féu Sanpere, es decantaren a considerar l'atemptat com un fet aillat, producte d'un boig, sense consonàncies polítiques (Ferran Soldevila va escriure que així tot ho porta a creure (12), malgrat la verificació històrica de la condició remença de Joan de Canyamars. Vicens Vives, a la Historia de los remensas (en el siglo XV) subratlla que la documentació de l'època demostra que ningú va atribuir l'atemptat als ex-remences i que, prova d'això, ho fou que el monarca va continuar dispensant favors als síndics representants d'aquest estament (13).

Pierre Vilar, però, a la seva monumental obra Catalunya dins l'Espanya Moderna, reviu una polèmica que semblava tancada després de les afirmacions dels esmentats historiadors, insinuant que l'atemptat que va patir el rei potser fóra un exponent del malestar i rancúnia d'alguns sectors del camp català despres de la promulgació de la Sentència Arbitral de Guadalupe per la qual, d'una forma pactada, s'aconseguí pacificar la pagesia. Ha escrit Vilar que ...hom no està segur (el 1492) de la lleialtat del 'poble baix' mentre els monarques són a la Ciutat Comtal; afegeix: I el rei rep una coltellada a les escales del seu palau. D'un foll? Versió oficial i indiscutida. Però nosaltres no tenim els diaris de l'oposició! Sense entrar en hipòtesis,  com altres historiadors, Pierre Vilar, més que qüestionar el fet en si mateix, s'interroga el context en el qual aquest succés s'esdevingué (14).

L'infeliç Joan de Canyamars, l'home que va patir un esfereïdor turment abans de morir, l'hem trobat documentat a l'arxiu de la parròquia de Dosrius; aquesta documentació es conserva allí pel fet que la parròquia de Sant Esteve de Canyamars fou molts anys sufragània de la de Dosrius. Hi hem localitzat en Joan de Canyamars exercint de testimoni del testament de Joana Nogueres, veïna seva, i ens consta, pel testament del seu pare. Guillem Galceran de Canyamars, redactat el 1488, que el seu fill segon, en Joan, és escollit marmessor de la seva herència. Pot un boig administrar un llegat? Aquesta és la primera pregunta que ens hem de formular. El pare del frustrat regicida va morir l'any 1491 sense modificar ni alterar la seva última voluntat.
L'estat mental d'una persona pot variar en un any, fins en mesos o en qüestió de dies. No deixà, però, de ser significatiu que fins l'any abans de l'atemptat, en Joan de Canyamars, qualificat pels cronistes de 'boig temporal' (és a dir, de malalt crònic), gaudís de la confiança del seu pare per administrar el seu patrimoni.
Caldran altres estudis més elaborats i una nova anàlisi d'aquest període i, també, nova documentació, per a contextualitzar figures com la d'en Joan de Canyamars, fins ara estudiades de forma poc precisa i massa aïllada.
Carles Marfà i Riera

NOTES
1.- CARBONELL, Miquel. Cròniques d'Espanya. Barcelona (1547). F. 255-257. Cifra, SOLDEVILA, Ferran. Història de Catalunya. Barcelona, Alpha, 1963, pàg. 869, nota 100.
2.- BERNÀLDEZ, Andrés: Historia de los Reyes Católicos Don Fernando y Dona Isabel, escrita por el bachiller ..., cura que fue de villa de los Palacios y CapeUas de Don Diego Deza, arzobispo de Sevilla. Pàgs. 655-656 de les Crónicas de los Reyes de Castilla desde don Alfonso el Sabio, hasta los Católicos don Fernando y dona Isabel. Colección ordenada por don Cayetano Rosell. Tomo III. Madrid, Ediciones Atlas, 1953. (Biblioteca de Autores Espanoles, desde la formación del lenguaje hasta nuestros días. Vol. LXX.)
3.- LAFUENTE, Modesto: Historia general de Bspafia desde los tiempos primitivos hasta la muerte de Fernando VII por ... continuada desde dicba època por don Juan Valera con la colaboración de D. Andrés Borrego y D. Antonío Pirala. Barcelona, Montaner y Simón, 1888. Tomo 7. Parte 2a. Edad Media. Libro Cuarto. Cap. IX, pàgs. 45-47. PRESCOTT, Guillermo: Historia del Reinado de los Reyes Católicos D. Fernando y Da.Isabel, por ... Nuevamente traducida del origina] inglés por D. AtUano Calvo Iturburu. Madrid, Imprenta de Gaspar y Roig, editores, 1855. Cap. XVIII. pàgs. 188-189. (Biblioteca Ilustrada de Gaspar y Roig).
4.- BALAGUER, Víctor: Historia de Catalufia y de la Corona de Aragón escrita para daria a conocer al pueblo recordàndole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud, patriotisme y armas, y para difundir entre todas las clases el amor al país y la memòria de sus glorias pasadas por ... cronista de Barcelona. Barcelona, Librería de Salvador Manero, 1863. Tomo III. Cap. XXX. Pàgs. 663-664. Lib. VIII.
5.- BOFARULL y BROCA, D. Antonio de: Historia crítica civil y eclesiàstica de Catalunya per ... Barcelona, Biblioteca Clàssica Catalana, 1909. Tom. XXI. Cap. LIX. Pàg. 8.
6.- Op. Cit. pàg. 82.
7.- AULESTIA y PIJOAN, Antoni — MOLINE y BRASES, Ernest: Història de Catalunya.Volum segon. Barcelona, Centre Artístic de Miquel Seguí, s/d (1905?). Cap. IV. Pàg. 75.
8.- SERRA i ROCA, M. Història general de Catalunya des dels temps prehistòrics fins als
nostres dies. Barcelona, Miquel Seguí, editor, 1925?. Pàgs. 246-247.
9.- Op. cit. Pàg. 518.
10.- Op. cit. Pàg. 211.
11.- Op. cií. Pàg. 283.
12.- Obra esmentada a nota (1).
13.- Op. cit. pàgs. 313-314. Barcelona, Vicens Vives, 1978.
14.- Op. cit. pàg. 211. Barcelona, Edicions 6 2 , 1 9 6 6.


 ALTRES CRÒNIQUES ON S' ESMENTA EL FET
- Manual de Novells Ardits vulgarment apel·lat Dietari del Antich Consell Barceloní. Volum terç, comprenent los volums originals del XIVal XVL Anys 1478- 1533. Publicat per acort y à expensas del Excm. Ajuntament Constitucional é iniciat per los ilustres senyors regidors D. Frederich SCHWARTZ y LUNA y D. Francesc CARRERAS y CANDI en comissió del mateix Excelentíssim Ajuntament. Barcelona, Impremta de Henrich y Companyia, 1894. Pàgs. 97-100.
- ABARCA, Pedró: Segunda parte de los Anales Históricos de los Reyes de Aragón por el maestro ... de la Companía de lesus: del Gremio de la Universidad de Salamanca: y su catedràtico de prima theologia iubilado: prefecto de los estudiós de su colegio Real: nuevamente cronista mayor del Rey Nuestro Señor elegido de su Magestad para los Reynos de la Corona de Castilla ... En Salamanca por Lucas Pérez, Impresor de la Universidad. Afio de 1684. Cap. 6. ReyXXX. Pàgs. 316-317.
- COMES, Pere Joan: Llibre de algunes coses assenyalades succehides en Barcelona y en altres parts format per ... en 1583 y recòndit en lo arxiu del Excelentíssim Ajuntament. Ara per primera volta publicat ab deguda llicencia baix la revisió de D. Joseph PUIGGARI oficial del susdit Arxiu. Barcelona, La Renaixença, 1878. Caps. 46 i 47. Pàgs. 319-321.
- GALÍNDEZ y CARVAJAL, Lorenzo: Anuales breves delReinado de los Reyes Católicos D. Fernando y Dom Isabel, de gloriosa memòria, que dejó manuscritos el Dr. D.... Apéndice 2° de la Historia de los Reyes Católicos de Hernando del PULGAR, pàgs. 534-565 de les Crónicas de los Reyes de Castilla desde D. Alfonso el Sabio hasta los Reyes D. Fernando y dona Isabel. Colección ordenada por don Cayetano ROSELL. Tomo III. Madrid, Atlas, 1953.
Pàg. 546. (Biblioteca de Autores Espanoles, desde la formación del lenguaje hasta nuestros días, vol. LXX).

Detall de la plana del manuscrit Manual de Novells Ardits 

vulgarment apellal Dietari del Antich Consell Barceloní 

del dia 7 de desembre de 1492 on s'anotà l'atemptat 

que sofrí el rei Catòlic. 

Vol. 14 del Dietari corresponent al període

1 / I / I 478 - 1 / 5 / 1 4 9 7 . Vol. III de l'edició de
l'Ajuntament de Barcelona, anys 1478-1533. Barcelona, 1894.

Transcripció:
Divendres a Vil. Aquest dia en Joan Canyamas. pagès. bar e traydor, 

malvat, horat, ab animo diabolich, passat migjorn, quasi un quart d.ora 

exint la Mageslat del Senyor Rey del seu palau
qui es en en la plaça del Rey de la present eiutat de Barcelona, 

en la sala del qual palau havia tenguda
audiència e essent davanl la porta de la iglesia del dit Palau, 

donà a la dita Magestat un colp en lo coll ab una spasa, del qual isqué sanch.

La imatge de la Moreneta

L'any 880, segons la llegenda, uns nens que feien de pastors trobaren la primera imatge de la Mare Déu de Montserrat en una cova tota il·luminada. En saber-ho, el bisbe de Barcelona volgué traslladar-la a Manresa. Però allò resultà del tot impossible, car la peça pesava una barbaritat. Aleshores, el prelat, interpretant que la Verge no volia que aquella imatge seva es mogués d'allà, féu construir, al mateix lloc, una ermita -la de Santa Maria-, origen de l'actual monestir benedictí de la muntanya montserratina, cenobi que té una de les millors biblioteques del país, així com una important pinacoteca, amb obres del Greco, Dalí, Picasso, etcètera, i és la seu d'una famosa escolania, la més antiga d'Europa, que canta com els àngels el Virolai.
La imatge de la Mare de Déu, que avui dia es venera a Montserrat, pertany al segle XII i el seu color és negre, fet que li ha donat l'apel·latiu de La Moreneta. I fou el papa Lleó XIII qui, l'11 de setembre del 1881, elevà aquesta verge a la categoria de patrona oficial de Catalunya, alhora que li concedí el privilegi de tenir missa i oficis propis, a més d'establir la data de la seva festivitat, o sigui, la del 27 d'abril. Abans era una de les moltes marededéus trobades, la diada de les quals se celebra, com és sabut, el 8 de setembre.
El 1808, durant la denominada Guerra del Francès, la imatge de La Moreneta fou amagada pels monjos en un racó de la muntanya, a causa de la poca religiositat de les tropes de Napoleó, que feia témer la seva destrucció. Tres anys més tard, l'ermità Maur Picanyol s'encarregà d'ocultar-la de nou, pocs dies abans que els francesos calessin foc al monestir. I, posteriorment, la imatge encara hauria de ser amagada diversos cops més, ja que corria perill. Així, per exemple, el 1835, amb motiu de la crema de convents, l'abat de Montserrat confià la figura de La Moreneta a Pau Jorba, un pagès del Bruc, que la guardà. I cal assenyalar que guardà tan bé la imatge que, al cap de nou anys, el bisbe de Barcelona es veié obligat a contactar amb l'antic abat, exiliat a la ciutat de Palerm (Itàlia), per tal de poder-la localitzar. Per últim, i ja passant al segle XX, el 1909, durant els dies de la Setmana Tràgica, la imatge restà també amagada, igual que tot el temps que durà la Guerra Civil (1936-39), en què fou substituïda per una còpia.
Ja he dit que la imatge de la Mare de Déu que hi ha a la màgica i santa muntanya de Montserrat és de color negre, fet que, segons diuen, es deu al fum de les espelmes que, al llarg del temps, s'han col·locat als seus peus. Però alguns estudiosos sostenen que el negre és el seu color natural, fruit de la cristianització del culte a les antigues deesses de la Terra, com Isis, Cibeles, Artemisa, etc., unes verges negres encara existents a Europa.
I "circulen", per altra banda, un parell d'històries que relacionen Cristòfor Colom amb la Mare de Déu de Montserrat. Una d'elles indica que l'almirall, en el segon viatge que efectuà a Amèrica l'any 1493, descobrí una illa, situada en aigües del mar Carib, a la qual donà el nom de Montserrat -nom que continua conservant-, en col·laboració amb el frare Bernat Boil, ermità montserratí que l'acompanyava, frare que expandí el culte a La Moreneta als països americans, motiu pel qual avui dia és venerada, entre molts altres llocs, a la ciutat de Santos (Brasil), que la té com a patrona, i a Bogotà, la capital de Colòmbia, on hi ha el turó anomenat "de Montserrat", en què s'aixeca un santuari dedicat a aquesta Mare de Déu.
Tornant a l'illa Montserrat -o l'illa de Montserrat-, convé indicar que es tracta d'una illa muntanyosa, on estranyament mai no ha aconseguit arrelar la devoció a La Moreneta, territori molt afectat per violents huracans i catastròfiques erupcions del volcà Soufriere Hills, que hi "resideix", erupcions que provocaren, el 1995, que en fugissin moltíssimes persones. L'illa Montserrat és propietat del Regne Unit i, des de fa cinc anys, la seva capital, Plymouth, roman del tot deserta, després d'haver estat traslladada a un indret més segur, el poble de Brades.
I l'altra història que relaciona Cristòfor Colom amb la Mare de Déu de Montserrat conta que l'ennegriment de la seva figura rau en el fet que la Verge Maria era peruana i que, per això, la imatge que l'almirall dugué d'ella a Catalunya, vers el 1497, tenia la pell fosca. A Lima, capital del Perú, precisament, hi ha el barri de Montserrat, on la gent afirma que La Moreneta és molt miraclera, tot celebrant la seva festa, amb gran solemnitat, el mes de setembre.
Naturalment, costa un xic de creure que la Mare de Déu fos peruana i que Colom portés d'allà la seva imatge, atès que la talla que es venera al monestir de Montserrat és anterior als viatges que ell realitzà a Amèrica. És més creïble, sens dubte, la primera història, que ens diu que Cristòfor Colom, en col·laboració amb el frare Bernat Boil, posà el nom de Montserrat a una illa del Carib. No s'ha d'oblidar que, segons molts investigadors, Colom era català. A més, Salvador Dalí reflectí en un meravellós quadre, El somni de Cristòfor Colom, ple de senyeres, el nom del lloc on nasqué l'almirall, el de la ciutat de Girona. L'any 1974, per cert, ell mateix m'ho confirmà a Portlligat, en explicar-me el significat dels símbols que havia plasmat en la seva obra, actualment als Estats Units, poques dates abans d'inaugurar-se a Figueres, la capital de l'Alt Empordà, el cèlebre i visitadíssim Teatre-Museu Dalí.

EMILI CASADEMONT I COMAS
www.diaridegirona.cat

2.700 anys de vi a Catalunya

Les elits indígenes, a part de degustar-lo per les seves propietats organolèptiques, l'empren per refermar el seu poder i la seva posició preeminent en la societat

Jaciment de Sant Jaume, a Alcanar, on ha aparegut la primera torre i la primera claveguera del país. 14 campanyes d'excavació arqueològica. Primera Edat del Ferro. Segle VII abans de Crist (aC). Són dades, noms freds. Però de mica en mica van agafant escalfor quan els especialistes confirmen que hi ha llavors de vitis vinifera. Sorpresa pels investigadors, atès que al nord-est de la Península Ibèrica en teoria no n'hi ha fins el segle VI aC. Al jaciment de Sant Jaume, les llavors cremades descobertes, ens porten a 100 anys més enrere.

La pregunta que sorgeix és: Es conreava vinya? No cal oblidar que ens situem en un període d'assentament preibèric. La primera resposta és: molt possiblement, encara no. Aquests grups indígenes són els primers d’aquests territoris que estableixen contactes amb d'altres pobles de la Mediterrània, i concretament amb els fenicis, que arriben a les nostres costes des de meitats del segle VII aC. Els indígenes disposen de plom, que interessa, i molt, als fenicis, i aquests tenen vi, que agrada, i força, als habitants de les zones que després serien Catalunya. Són intercanvis comercials beneficiosos per a les dues parts que tenen les àmfores com a element principal de transport, com ho demostren les restes ceràmiques descobertes al jaciment.

Per David Garcia i Rubert, del departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, el vi arriba en el millor moment possible, en un període on les comunitats preibèriques viuen un procés de maduració sociopolític. El personatge que pot adquirir el producte que porten els fenicis el pot consumir directament, repartir-lo a la comunitat o distribuir-lo a d'altres indrets. Així, doncs, s'estableix una dependència vers el poderós, vers l’únic amb suficient capacitat per negociar amb els mercaders.

El vi, en aquesta època, és un luxe, un bé de prestigi, una raresa, un exotisme, i té una altíssima valoració econòmica i social. I només arriba de tant en tant. David Garcia no en té cap dubte: les elits indígenes, a part de degustar-lo per les seves propietats organolèptiques, l'empren per refermar el seu poder i la seva posició preeminent en la societat. Per aquest professor, va ajudar en el procés de canvis socials i polítics, en la jerarquització.

Les hipòtesis apunten a l’atribució de notables privilegis a determinats llinatges davant d’altres, i al possible sorgiment de les primeres aristocràcies en el territori que avui dia denominem Catalunya. El poder, previsiblement, es va començar a transmetre per herència. I parlem dels inicis de la primera meitat de segle VII aC. Al Sénia, on treballa el GRAP, el grup de recerca de David Garcia, s'ha documentat la presència de cabdills, en l’aparició dels quals el paper del vi sembla fonamental.

El vi que arribava estava ple d'impureses, fet normal atesa la lentitud del transport per mar i les formes de conservació dels productes, que feien que es pogués picar fàcilment.

En el jaciment de Sant Jaume s'ha desenterrat una casa gran de 600 metres quadrats, possible residència d’un cabdill, organitzada en seccions, i amb un magatzem, farcit d'àmfores dels fenicis, que cal entendre servien per transportar i guardar el vi.

Cada cultura té una forma especial d'ingerir els productes de la terra. Aparentment, pel que fa al consum de vi, les comunitats preibèriques de l’àrea del Sénia van manllevar el model fenici. Sembla confirmar-ho la troballa d’un plat circular de tres potes batejat com a vas-trípode. S'hi posaven les espècies, es picaven i s'hi afegia el vi, que no era precisament de la millor qualitat. La feina permetia disposar d'un producte aromatitzat i consumible... per les elits, és clar.

Una de les preguntes que acaba sorgint és qui introdueix la vinya conreada a Catalunya i, per extensió, els mètodes de producció del vi. No sembla lògic que fossin els fenicis, que acabarien així amb la gallina dels ous d'or al donar la canya i no el peix a les comunitats indígenes. No es creu que ells ensenyessin les tècniques del conreu. Només és confirmable que la vinya conreada ja és una realitat en el període que va entre la presència dels fenicis i la dels grecs al nostre país.

M.Oller 

vadevi.cat

Passeig macabre per Palerm

Mai ho hagués dit. Les catacumbes del convent dels Caputxins, excavades sota el subsòl de Palerm, a Sicília, figuren en les guies de viatge com el principal atractiu turístic de la ciutat, molt per davant de les restes púnics i romans, del Palazzo dei Normanni, de la fontana Pretòria, d'una ingent varietat d'esglésies i fins del museu internacional de titelles. Les catacumbes començar a forjar-se en 1599, quan van ser excavades pels frares sota l'altar major de l'església per atendre els seus parents. Amb el temps, a més dels monjos, van ser enterrats seglars. Tots es mostren de la manera que il.lustra la foto, amb els cossos en peu, fins lleugerament inclinats cap al visitant i vestits amb els seus millors gales, ja siguin aquests oripells militars, gavardines i elegants vestits de passeig, mitres o abillaments talessis. L'aire sec de la cripta i el bon fer dels embalsamadors sicilians han fet possible que nombrosos cossos es mostrin gairebé incorruptes, un luxe per als amants d'aquests passeigs macabres ...






Dos milions de cossos sota Roma
Estudis arqueològics recents han establert que les catacumbes romanes s'estenen al llarg de centenars de quilòmetres sota el terra de la capital romana.  S'estima que prop de dos milions de persones van ser enterrades en elles des de la seva ocupació inicial pels primers cristians.  Les catacumbes més conegudes són les anomenades de Calixto, Priscila, Domitila i Pretextato, noms dels cristians que van donar els terrenys per a les coves.

JULIÁN MÉNDEZ
elcorreo.com 

Ja es pot visitar el castell de Montsoriu

El castell gòtic més important de Catalunya ja explica la història amb les portes obertes.

Montsoriu espera un mínim de 30.000 visitants anuals atrets per la seva potent oferta de turisme cultural i de natura.

La silueta de Montsoriu s'imposa superba i desafiant sobre els que, com xais amansits, ens hi enfilem des de la plana per celebrar l'anhelada obertura de portes del castell gòtic més important de Catalunya, després de 600 anys d'abandó i 15 anys d'obres de restauració.
El fang no impedeix als vehicles toterrenys salvar els 2'5 Km costeruts que els visitants hauran de recórrer a peu, després d'aparcar el cotxe en una àrea habilitada, exceptuant aquells que tinguin dificultats de moviment.
L'accés a la fortalesa resultarà agradablement fatigós als amants del turisme cultural i de natura. Després de la caminada, el premi es presenta en forma de visita guiada a un prodigi d'arquitectura i enginyaria medieval. Tres perímetres de muralles concèntriques protegeixen un pati d'armes proveït d'una gran cisterna, amb un laberint de passadissos i estances que culminen a la torre de l'homenatge, a 652 metres d'alçada, des d'on s'estén fins al mar de Blanes un paisatge frondós, sotmès a una meteorologia canviant, que ahir al matí ens va regalar des de l'espectacle lluminós de les Agudes i el Turó de l'Home acabats de nevar, fins a una pedregada de comiat.
Per a la visita és imprescindible fer reserva prèvia al web www.montsoriu.cat. El monument, situat dins el Parc Natural del Montseny, s'estrenarà per a tots els públics dissabte vinent, 5 de febrer. El preu per persona és de 5 ? (adults), 3? (infants de 6 a 14 anys), i resulta gratis per als menors de 6 anys.
L'acte oficial d'ahir va aplegar nombroses autoritats, entre elles molts representants dels ajuntaments de la comarca de La Selva. S'espera que el castell sigui un revulsiu econòmic per als restaurants, hotels i museus de la zona, amb una àrea d'influència que arriba fins a Tossa de Mar, Lloret i Blanes.
Montsoriu està cridat a convertir-se en la cirereta que corona l'oferta cultural d'una comarca de mar i muntanya. Jordi Gironès, president del Consell Comarcal de la Selva, va estimar ahir en un mínim de 30.000 les visites anuals que rebrà la fortalesa. Segons les seves dades, amb el castell encara tancat, cada cap de setmana s'hi atansen unes dues mil persones.
"Aquest castell és una prioritat, un orgull de Catalunya, i demana mantenir les inversions per continuar recuperant una construcció única", va dir Gironès, segons el qual tot just s'ha fet entre un vint i un trenta per cent de les obres totals de recuperació. Les seves paraules no van caure en sac foradat. Entre les autoritats presents hi havia el nou secretari general del Departament de Cultura, Francesc Xavier Solà, i el nou director general del Patrimoni Cultural, Joan Pluma. Solà va posar de costat el fet patrimonial i el lingüístic com a "base de la construcció nacional" i va dir que és una prioritat recuperar un patrimoni que "serveix per explicar la història i projectar endavant el nostre país".
Per la seva part, Robert Fauria, president del Patronat del Castell de Montsoriu, creat fa 14 anys, es va comprometre a continuar treballant per obrir nous espais al públic del monument més identificatiu de la comarca, la propietat del qual va ser cedida el juliol de 1998 per la família Ribot a l'administració pública. Roger Zamorano, alcalde d'Arbúcies, i en representació també dels ajuntaments de Riells i Viabrea, Breda i Sant Feliu de Buixalleu, va dir que jornades com la d'ahir fan història en majúscules, i va evocar les visites que de menut feia a la fortalesa: "Nen no caiguis, vigila la cisterna...".
Francesc Francisco-Busquets, sots delegat del Govern espanyol, va constatar que el castell dels vescomtes de Cabrera, mai conquerit mentre estava en funcionament, ha passat "de tenir senyors a tenir servidors", i va prometre "atendre les peticions del territori".
No van faltar als discursos comparacions entre els cants de retallada autonòmica i la necessitat de respostes de força i obstinació com la que han mostrat les institucions locals que han impulsat la restauració.
Tampoc no van faltar els agraïments als responsables del Museu La Gabella, ànima dels treballs de recuperació, i als Amics del Castell de Montsoriu. 

DANIEL BONAVENTURA | ARBÚCIES www.diaridegirona.cat

 

70 ANYS SENSE LUIS ULLOA

Gràcies al servei a Internet de l’hemeroteca de la Vanguardia, hom pot constatar que, divendres 17 de març de 1936, va ser publicada la següent nota :  En memoria de un historiador peruano La Comisión de gobierno municipal, en su última reunión, acordó que para honrar el nombre del historiador peruano don Luis Ulloa, que unía a sus merecimientos científicos la circunstancia de ser un fervoroso amante de Cataluña, se dé el nombre de dicho señor a la calle B del plano del Ensanche, de Las Corts, que no está rotulada, comprendida entre las de Massaryk y Carretera de Sarria. El carrer en qüestió correspon a l’actual carrer de la Santa Maria. Veiem, doncs, que la figura era prou important en aquells moments a Barcelona com per a dedicar-li un carrer només dos mesos desprès de la seva mort a la nostra ciutat. 

Seria de dret a llei demanar a l’Ajuntament de la ciutat el compliment d’aquell acord, i considerant que l’urbanisme evoluciona, que cerqués un carrer més proper al Museu Marítim de Barcelona , seu del fons bibliogràfic i documental del Centre d' Estudis Colombins,i també al monument a Cristòfor Colom. El  CEC,  entitat continuadora dels treballs  de Luis Ulloa ,ha demanat a l’Ajuntament de la ciutat comtal que el carrer triat per a honorar al insigne historiador sigui l’actual carrer del Cid.

El proper dia 9 de febrer a les 19.00h al Museu Marítim de Barcelona, el CEC celebrarà un acte d’homenatge al insigne historiador en commemoració del 75è aniversari del seu traspàs a la nostra ciutat, la mateixa data en què finia l’any 1936. Alhora celebrarem el 20e aniversari del Centre d’Estudis Colombins, única institució catalana dedicada a la recerca científica amb criteris acadèmics de la tesi de Colom català i, en conseqüencia,  continuadora  fidel dels treballs del Doctor Ulloa.

Esperem comptar aviat amb la nova denominació d' aquest carrer en honor de l’il·lustre professor Ulloa, amb una placa que n'expliqui els motius, on cada nou de febrer els estudiosos colombinistes, i els amants de l’història del país puguin retrer homenatge a la seva gran figura i valuosa obra  de recerca.