Primer va ser l'alt cost de les empreses bèl•liques hispanes, des de les Filipines fins a les Índies. Més tard, la Guerra d'Independència i la pèrdua de les colònies -les gallines dels ous d'or i plata -. Després, les lluites entre conservadors com Cánovas del Castillo i progressistes com Sagasta van ser les que no van permetre l'equilibri de les finances. Finalment, va ser la Guerra Civil la que va portar de nou la suspensió de pagaments a l'economia espanyola.
El concepte de deute, tal com s'entén avui en dia, el crea Carles I d'Espanya i V d'Alemanya. A la mort del seu avi Maximilià I, el 1519, competeix amb el rei de França, Francesc I, per ser elegit Rei dels Romans. El prestador del seu avi, Jakob Fugger (Jaume Fúcar com se'l coneixia a Espanya), es compromet a sufragar la seva elecció entre els prínceps alemanys per tal de cobrar els deutes pendents del seu avi i les noves que assumia el jove rei.
Una lluita que acaba amb Carles com emperador del Sacre Imperi Romà però amb un fort deute amb Fugger. A la seva mort, el banquer comptava amb una fortuna de 2,1 milions de florins, uns 125 milions d'euros de l'actualitat -una quantitat considerable per a l'època -.
L'Emperador va haver de signar uns "assentaments" -obligacions d'avui en dia- a Fugger en què s'estipulava els diners a tornar i els interessos. A més, s'utilitzaven les mines d'or, plata i sal i els impostos que es cobraven a Castilla com avals en cas de no pagar el deute. Començava així la història del Deute sobirà.
Un deute que va anar creixent al ritme que creixia l'Imperi Espanyol. Es necessitava diners per batalles, per apaivagar revoltes i per seguir conquerint Les Índies. Préstecs que estaven assegurats pel poder espanyol i que haurien tingut qualificació triple A d'existir les agències de qualificació. Ningú dubtava de l'Imperi Espanyol.
Els problemes van arribar amb l'ascens al tron del fill de Carles I, Felip II. Mantenir un Imperi en què "mai es posa el Sol" no és barat. La Corona seguia endeutant per mantenir les seves conquestes d'ultramar. Finalment, Felip II al poc temps de començar a regnar es va veure obligat a declarar la "suspensió de pagaments dels assentaments": la primera fallida d'un Estat.
Una ruïna que va venir provocada per la construcció d'un estat i per la hiperinflació. Felip II va articular un estat cada vegada més centralitzat que costava diners, per això va desenvolupar impostos i una Hisenda. Taxes que no es cobraven ni al clergat ni als nobles, el que va fer esclatar la caixa dels diners. Però a més, els comptes públics es van veure molt perjudicats per la forta inflació que va castigar al gra i les terres a causa de les ingents quantitats d'or que arribaven d'Amèrica. Similar als problemes que pot provocar donar-li a la màquina dels diners en l'actualitat.
Amb aquest panorama, Felip II només va poder suspendre els pagaments i començar a reestructurar el seu deute. El monarca va acordar amb alguns prestadors retornar només els interessos i oblidar el principal, amb altres va allargar el termini de devolució del préstec. Condicions que els banquers van haver d'acceptar si volien recuperar una mica dels diners prestats i que va acabar amb els Fugger arruïnats, ja que Felip II va arribar a suspendre pagaments dels assentaments fins a tres vegades.
Aquesta dinàmica de préstecs i impagaments recórrer els segles XVII i XVIII. En cinc ocasions, al llarg dels dos segles, es van suspendre els pagaments o renegociar el deute -reestructuració que alguns experts no descarten que hagi de fer Grècia, encara que en l'actualitat el pla d'estabilitat de l'euro ha fet fugir aquests fantasmes- Les contínues fallides d'Espanya haurien convertit el seu deute en bons escombraries si Moody's o Fitch l'haguessin qualificat.
Va fer falta que arribés un francès, Philippe de Bourbon per posar ordre a les finances espanyoles. Després de la Guerra de Successió, va regnar com Felip V des 1700-1746 i va articular un estat modern amb funcionaris. Alhora va reprendre el comerç amb Amèrica i elaborar una Hisenda amb impostos per finançar el nou estat.
Ferran VI va seguir l'estela del seu pare i fins Carles III no es veu una innovació: el Banc de Sant Carles. Una entitat encarregada de convertir els vals reals i de descomptar els efectes al 4%, contractar els subministraments militars i pagar el deute exterior. En un principi es va pretendre que el capital privat entrés al banc, però els inversors no van veure negoci. L'entitat carregada de deutes va sobreviure fins el 1829 quan va ser absorbida pel Banc de San Fernando.
El següent problema amb el deute espanyol va venir a finals del segle XVIII. La decisió de Carles IV d'anar a la guerra contra França per haver tallat el cap a Lluís XVI i a Maria Antonieta va suposar la ruïna de les finances pàtries. L'emissió desmesurada de vals reals va acabar per portar a la suspensió de pagament dels interessos.
Els problemes francesos van acabar amb la Guerra d'Independència que va suposar una minva considerable de les arques públiques. Una despesa que ja no veia venir or des de l'altre costat de l'Atlàntic, ja que cada vegada eren més els territoris d'ultramar que proclamaven la seva independència. Un dèficit crònic al qual va haver d'enfrontar Ferran VII durant tot el seu regnat i que va ser punt de partida del segle més difícil per a les finances espanyoles: el XIX.
El segle XIX va deixar patent la manca d'iniciativa empresarial que va acabar per deixar ermes les arques de l'Estat. En un país amb continus cops d'Estat, pronunciaments militars i altres baralles (absolutistes contra liberals, isabelins contra republicans, ...), es feia necessària una revolució industrial que no es va produir i que sufragar l'Estat.
El ferrocarril va dinamitar les finances espanyoles ( com ara el AVE) i va obligar a Isabel II a fer més atractiu el deute pujant la seva rendibilitat, ja que els banquers desconfiaven dels espanyols. Un dèficit que va acabar en convertir-se en impagaments a les empreses que havien construït el ferrocarril i als bancs que l'havien finançat. Una situació que va provocar una fallida en cadena que va acabar amb gairebé la meitat de les entitats financeres que hi havia al país. Tal va ser el descontentament de la societat que la Primera República es va rebre amb alegria.
La primera part del segle XX va ser tranquila fins a l'arribada de la Guerra Civil. Aquesta va ser l'última vegada, fins al moment, que Espanya va entrar en quebra. Un deute que es van quedar sense cobrar els prestadors del bàndol perdedor, el Govern Republicà, ja que el general Franco no va voler reconèixer aquest deute.Segons estimacions, el Generalísimo devia 14.000 milions de pessetes en acabar la Guerra Civil. Els programes de Postguerra i la tecnocratizació de la Dictadura van acabar poc a poc amb els dèficits. La posterior obertura al turisme va acabar per portar el superàvit i les divises estrangeres als comptes d'Espanya.
Només Grècia i els seus problemes amb el deute han fet despertar els fantasmes de la fallida a Espanya. Temors que semblen allunyar-se després del pla de defensa de l'euro i la retallada de la despesa proposada pel president de Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Però si algú té molta experiència en això del deute és Espanya, el primer país a crear bons i el primer a entrar en fallida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada