26 de juny 2010
20 de juny 2010
COLOM : NI DE PALS NI BERTRAN.
Noves investigacions sobre l'origen de Cristòfor Colom descarten la teoria que el navegant partís de Pals d’Empordà en la seva ruta a Amèrica. El Centre d'Estudis Colombins demostra que Colom no era el barceloní Joan Colom Bertran.
Rosa M Bosch Barcelona La Vanguardia 20-06-2010
Mentre el genetista José Antonio Lorente no pugui determinar l'origen de Colom, les indagacions dels defensors de la catalanitat del navegant segueixen aportant noves dades. Dos documents de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) analitzats per Francesc Albardaner, del Centre d'Estudis Colombins de Barcelona (CEC), descarten la teoria que darrere de l’identitat de l'almirall s’oculti el patrici barceloní Joan Colom Bertran, tesi defensada per un sector que reivindica el Colom català.
Altres escrits també refuten la presumpció que els germans Pinzón fossin de Pals d'Empordà i salpessin des d'aquest port de l'Empordà rumb a Amèrica. Un d'aquests documents, amb data de 13 setembre de 1477, cita que en Joan Colom Bertran ja era mort en aquesta data, quinze anys abans que Colom arribés a Amèrica. El CEC sempre ha sostingut que Joan Colom Bertran no podia ser el navegant, i ara Albardaner remarca que quedarà provat d'acord amb aquest i altres manuscrits. El personatge que encaixa en el perfil històric, segons el parer de Albardaner, es un altre Joan Colom català, "nascut el 1441 o 1442, que va ser nomenat PROEL de la galera de Barcelona el 1455 al comandament del patró Ramon Guerau".
"Del navegant sabem que escrivia i parlava en català, que el seu català estava influenciat pel català oriental, que era noble, que el 1472 era corsari" relata Albardaner, conscient que l'origen de l'almirall només es determinarà si les anàlisis genètiques de Lorente arriben algun dia a bon port.
Albardaner va presentar les últimes troballes del Centre d'Estudis Colombins dimarts passat en una conferència a Òmnium Cultural de Barcelona. Un altre dels punts que van centrar la seva intervenció és el port de partida de la primera expedició a Amèrica: Palos de la Frontera, tal com sosté la història oficial, i no Pals d'Empordà com ha suggerit algun autor. La catalanització de Palos en la forma de Pals en un escrit de 1477 recollit per la historiadora Núria Coll a la revista Hispania X, el 1950, va donar peu a l'equívoc. En aquest text Coll demostrava que Vicente Yañez Pinzón, company de Colom en el viatge del descobriment, va saquejar a la Mediterrània vaixells carregats amb llana i mantes, propietat del comerciant Mateu Capell. Aquest acte de pirateria va portar a les autoritats de Barcelona a protestar davant el Rei de Castilla, Ferran el Catòlic, a través d'un escrit en català en què es referien a Pinzón com "Vicens Anes Pinson de la Vila de Pals". Aquest Pinzón, explica Albardaner, no té res a veure amb un portuguès Vicente Eanes, que va residir a Pals d'Empordà en aquesta època.
Albardaner ha recuperat un document de l'AHPB, de 27 de febrer de 1477, en què, igual que en un altre de l'Arxiu General de Simancas, de 18 de gener de 1480, parla de Vicentio Anes Pinzon, de la vila de Palos, com patró d'una de les caravel.les dels pirates.
En el segon document, al costat de Vicente Yáñez Pinzón es cita al seu germà, Martín Alonso Pinzón, com veïns de Palos. De fet, Nito Verdera - un altre dels defensors de la catalanitat de Colom - va transcriure aquest escrit en el qual es parla de les aventures dels germans Pinzón en el seu llibre La verdad de un nacimiento, Colón ibicenco. (Editorial Kaydeda, 1988).
FONT: http://www.cecolom.cat/media/files/file_460_2614.pdf
18 de juny 2010
L'Antic Egipte, més antic del que es pensava
Poques civilitzacions han dominat la Mediterrània durant tant de temps com l'Antic Egipte. Aún más escasas resultan las que ejercen tal fascinación entre las sociedades contemporáneas . Encara més escasses resulten les que exerceixen aquesta fascinació entre les societats contemporànies.Datar amb exactitud els temps dels tres imperis que es van succeir aquesta zona del Creixent Fèrtil ha resultat un desafiament per egiptòlegs i científics, que saben de la importància d'aquestes precisions per datar al mateix temps altres civilitzacions mediterrànies d'aquella època.
La cronologia de l'Antic Egipte ha estat basada històricament en les mostres arqueològiques i en diversos documents escrits que han sobreviscut al pas dels mil lennis. Aquestes cronologies només podien ser ubicades en un calendari absolut a través de determinades observacions astronòmiques realitzades en aquells temps, però la recurrència cíclica d'aquests esdeveniments (cometes, pluges d'estrelles ...) no permetia precisar les dates exactes d'esdeveniments específics. Christopher Bronka Ramsey encapçala un equip internacional que ha decidit adoptar una nova perspectiva, prenent les mesures de radiocarboni com a referència.
Canvis en les dates
Les anàlisis han servit per confirmar la majoria de les dates relacionades amb l'Antic Egipte, però d'altres es veuen modificades després d'aquesta investigació, retrocedint en el temps amb respecte al que es pensava fins ara. Així, les noves dades indiquen que l'Imperi Nou va començar entre el 1570 i el 1544 aC, o que el regnat de Djoser al Vell Imperi va començar entre el 2691 i el 2625 aC
Els resultats, com indiquen els autors, impliquen canvis en les cronologies d'altres societats mediterrànies d'aquella època. "Contribuirà a la nostra comprensió de les diferències entre la cronologia històrica de l'Egeu, derivada dels seus vincles amb Egipte, i els registres de radiocarboni d'aquesta regió, especialment de l'erupció minoica de Santorini", afirmen en les conclusions del seu article.
Tant Egipte com Mesopotàmia són les úniques civilitzacions de les edats de Ferro i Bronze de les quals es conserven registres escrits i ambdues estaven relacionades a través del comerç amb pobles que es distribuïen des de l'Àsia central fins l'occident europeu o la regió africana de Núbia. " La cronologia és fonamental per entendre la naturalesa d'aquests vincles ", rematen
elconfidencial.com
Redacción - 18/06/2010A diferència d'altres investigacions prèvies, en aquest cas van ser descartades les mesures de restes de carbó i fusta, així com de material momificat, per evitar possibles contaminacions. L'equip va decidir analitzar diferents elements vegetals, com llavors, cistelles, tèxtils, tiges de plantes i fruites associats directament amb regnats particulars dels antics faraons. Ara un grup d'investigadors assegura haver trobat una datació més exacta que les existents. Les noves dades, que es publiquen en l'últim número de la revista Science, coincideixen en gran part amb mesures anteriors, però també modifiquen algunes dates fonamentals en la història d'aquesta extinta societat.
"COLOM TENIA CARA DE GENOVÈS" o QUINA BARRA TENEN ALGUNS "HISTORIADORS
Cristóbal Colón tenía la nariz aguileña, barbilla prominente y labios gruesos
17 de junio de 2010, 01:13 PM
Valladolid (España), 14 jun (EFE).- El descubridor Cristóbal Colón tenía la nariz aguileña, la barbilla prominente y los labios gruesos, una imagen que poco tiene que ver con los retratos típicos del siglo XVII, según las investigaciones del director del Centro de Estudios de América-Casa Colón de Valladolid, Jesús Varela.
El estudioso dictó hoy la conferencia "Las nuevas caras de Cristóbal Colón", con la que se clausuró en Valladolid (centro de España) el "Congreso sobre Descubrimientos y Cartografía", con la participación de científicos de España, Italia y Portugal.
Varela, catedrático de Historia de América de la Universidad de Valladolid, aseguró que "la fisonomía de Colón que nos han vendido, con retratos típicos del siglo XVIII, nada tienen que ver con su verdadero aspecto físico", que quedó recogido en el "Libro de Privilegios" del descubridor.
En dicho documento editado en Sevilla, según indicó a Efe Varela, "Colón incluyó todos los títulos y derechos que había adquirido como visorrey, almirante y gobernador de las Indias en 1498, en su intento por conseguir el mayorazgo, que la familia del descubridor sigue manteniendo en la actualidad".
De ese ejemplar Colón mandó hacer cuatro copias en 1502, antes de su cuarto viaje a América, y a partir de una de ellas, que está en Génova, un investigador italiano "levantó la liebre" de lo que luego desarrolló Varela de manera más exhaustiva y que supone los retratos que, con casi total probabilidad, pertenecían a la figura de Colón y a la de su hijo, Diego.
Dichos retratos acompañaban a una letra capitular del "Libro de Privilegios" de Colón, correspondientes a una persona de 52 años, que Varela concluye que es de Cristóbal Colón, y a un joven de 22, que todo apunta a que se trata de Diego Colón.
De los más de 300 retratos que existen del navegante, todos están realizados en una época posterior al mismo, mientras que los que se incluyen en el "Libro de Privilegios" se hicieron en vida de Cristóbal Colón, lo que constituye un "descubrimiento determinante".
Así lo expresó el director del Centro de Estudios de Mar Luis de Alburquerque-CEMAR (Portugal), Alfredo Pinheiro, quien participó como ponente en el Congreso para desarrollar las diferentes teorías que existen sobre el nacimiento de Colón, y el director del Archivo de Paleografía y Diplomática de la Universidad de Génova, Aldo Agosto.
Com podeu veure, hi ha gent que compta amb pressupost oficial per a redescobrir la sopa d'all.
EXEMPLE DE QUADRE D'EN COLOM :
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Face_Christopher_Columbus.jpg
Detall del quadre La Mare de Déu dels Navegants d'Alejo Fernández, pintat entre 1505 i 1536 (Sala dels Almiralls, Reials Alcàssers de Sevilla), l'únic retrat de Colom fet amb patrocini oficial
17 de juny 2010
Llibres que burlar a la Inquisició
Una exposició a la Biblioteca Nacional descobreix els manuscrits originals dels darrers musulmans espanyols i la seva particular escriptura aljamiada
Estaven en el punt de mira de la Inquisició, amb una amenaçadora ordre d'expulsió que els obligababa a acomiadar de les seves cases, els seus veïns i les seves vides. Pero confiaban en que no fuese para siempre. Però confiaven en què no fos per sempre. Així que els últims musulmans espanyols van amagar els seus manuscrits en buits oberts entre els murs dels seus habitatges, els van afegir pedres de sal i sacs de espígol per protegir-los de la humitat i els embolicaren en draps de lli.
Entre 1609 i 1610, assetjats pel decret d'expulsió del rei Felip III, van sortir els últims moriscos de la vall del Xaló, a Aragó. El final de la història ja es coneix: no van tornar, es van fusionar amb les comunitats musulmanes dels països d'acollida (sobretot el Nord d'Àfrica) i, en molts casos, van desplegar una activa campanya contra el cristianisme. Encara que coneixent la seva història, semblant ressentiment és irremeiable.
Quan aquelles cases de la vall aragonès van començar a enderrocar aflorar els manuscrits escrits en una cosa semblant a l'àrab. Els experts van trigar anys a descobrir que en realitat era llengua castellana escrita amb grafia àrab (es coneix com escriptura aljamiada) i és l'única herència cultural dels últims musulmans espanyols que, a diferència dels andalusins, no van llegar un patrimoni monumental.
A penes hi ha 250 llibres aljamiats en el món. I des d'avui més d'un centenar poden veure a la Biblioteca Nacional d'Espanya (BNE) en l'exposició "Memória de los moriscos. Escritos y relatos de una diáspora cultural", nodrida amb fons aportats per la Biblioteca Nacional de París, la Biblioteca Reial o el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), entre altres institucions. "La cultura aljamiada és menys coneguda que la andalusí", va afirmar el comissari de la mostra, Alfredo Mateos Paramio.
El seu origen, afegeix el comissari, arrenca del desig dels musulmans de no perdre la seva cultura en uns anys difícils d'assetjament a tot allò relacionat amb l'islam, des de la llengua a la religió. "L'escriptura aljamiada és un invent dels moriscos de l'interior que estan oblidant l'àrab", va sostenir Mateos. Gràcies a ells es va traduir l'Alcorà al català per decisió de d'Ica de Gebira, que va reclamar un islam en la seva llengua natal. Aquest original, cedit per la Biblioteca de Toledo, es pot veure a l'exposició al costat de manuscrits literaris-amb narracions orals a l'estil de Les mil i una nits-, receptes de cuina, codis jurídics, textos mèdics, poesia morisca dedicada a Al là o testimonis dels moriscos expulsats a l'exili. També s'exposa el text escrit per Puey Monçon després del seu viatge a la Meca, que es pot descarregar en el portal de la Biblioteca Digital Hispànica .
"L'expulsió morisca és una etapa més de l'etapa més fosca de la història d'Espanya especialitzada en expulsar el talent i la intel ligència", va indicar la subsecretària de Cultura, Mercedes del Palacio. "És un projecte de recuperació de la memòria dels que es van veure obligats a abandonar Espanya", va afegir Soledad López, presidenta de la Societat Estatal de Commemoracions Culturals (SECC), que ha organitzat la mostra, que es podrà visitar fins al 26 de setembre. Uns 45 experts han col.laborat en l'exposició, el assessor literari ha estat el premi Cervantes José Jiménez Lozano.
TEREIXA CONSTENLA
ELPAIS.com
Madrid - 17-06-2010
13 de juny 2010
LES FALLIDES DE L'ESTAT ESPANYOL
Primer va ser l'alt cost de les empreses bèl•liques hispanes, des de les Filipines fins a les Índies. Més tard, la Guerra d'Independència i la pèrdua de les colònies -les gallines dels ous d'or i plata -. Després, les lluites entre conservadors com Cánovas del Castillo i progressistes com Sagasta van ser les que no van permetre l'equilibri de les finances. Finalment, va ser la Guerra Civil la que va portar de nou la suspensió de pagaments a l'economia espanyola.
El concepte de deute, tal com s'entén avui en dia, el crea Carles I d'Espanya i V d'Alemanya. A la mort del seu avi Maximilià I, el 1519, competeix amb el rei de França, Francesc I, per ser elegit Rei dels Romans. El prestador del seu avi, Jakob Fugger (Jaume Fúcar com se'l coneixia a Espanya), es compromet a sufragar la seva elecció entre els prínceps alemanys per tal de cobrar els deutes pendents del seu avi i les noves que assumia el jove rei.
Una lluita que acaba amb Carles com emperador del Sacre Imperi Romà però amb un fort deute amb Fugger. A la seva mort, el banquer comptava amb una fortuna de 2,1 milions de florins, uns 125 milions d'euros de l'actualitat -una quantitat considerable per a l'època -.
L'Emperador va haver de signar uns "assentaments" -obligacions d'avui en dia- a Fugger en què s'estipulava els diners a tornar i els interessos. A més, s'utilitzaven les mines d'or, plata i sal i els impostos que es cobraven a Castilla com avals en cas de no pagar el deute. Començava així la història del Deute sobirà.
Un deute que va anar creixent al ritme que creixia l'Imperi Espanyol. Es necessitava diners per batalles, per apaivagar revoltes i per seguir conquerint Les Índies. Préstecs que estaven assegurats pel poder espanyol i que haurien tingut qualificació triple A d'existir les agències de qualificació. Ningú dubtava de l'Imperi Espanyol.
Els problemes van arribar amb l'ascens al tron del fill de Carles I, Felip II. Mantenir un Imperi en què "mai es posa el Sol" no és barat. La Corona seguia endeutant per mantenir les seves conquestes d'ultramar. Finalment, Felip II al poc temps de començar a regnar es va veure obligat a declarar la "suspensió de pagaments dels assentaments": la primera fallida d'un Estat.
Una ruïna que va venir provocada per la construcció d'un estat i per la hiperinflació. Felip II va articular un estat cada vegada més centralitzat que costava diners, per això va desenvolupar impostos i una Hisenda. Taxes que no es cobraven ni al clergat ni als nobles, el que va fer esclatar la caixa dels diners. Però a més, els comptes públics es van veure molt perjudicats per la forta inflació que va castigar al gra i les terres a causa de les ingents quantitats d'or que arribaven d'Amèrica. Similar als problemes que pot provocar donar-li a la màquina dels diners en l'actualitat.
Amb aquest panorama, Felip II només va poder suspendre els pagaments i començar a reestructurar el seu deute. El monarca va acordar amb alguns prestadors retornar només els interessos i oblidar el principal, amb altres va allargar el termini de devolució del préstec. Condicions que els banquers van haver d'acceptar si volien recuperar una mica dels diners prestats i que va acabar amb els Fugger arruïnats, ja que Felip II va arribar a suspendre pagaments dels assentaments fins a tres vegades.
Aquesta dinàmica de préstecs i impagaments recórrer els segles XVII i XVIII. En cinc ocasions, al llarg dels dos segles, es van suspendre els pagaments o renegociar el deute -reestructuració que alguns experts no descarten que hagi de fer Grècia, encara que en l'actualitat el pla d'estabilitat de l'euro ha fet fugir aquests fantasmes- Les contínues fallides d'Espanya haurien convertit el seu deute en bons escombraries si Moody's o Fitch l'haguessin qualificat.
Va fer falta que arribés un francès, Philippe de Bourbon per posar ordre a les finances espanyoles. Després de la Guerra de Successió, va regnar com Felip V des 1700-1746 i va articular un estat modern amb funcionaris. Alhora va reprendre el comerç amb Amèrica i elaborar una Hisenda amb impostos per finançar el nou estat.
Ferran VI va seguir l'estela del seu pare i fins Carles III no es veu una innovació: el Banc de Sant Carles. Una entitat encarregada de convertir els vals reals i de descomptar els efectes al 4%, contractar els subministraments militars i pagar el deute exterior. En un principi es va pretendre que el capital privat entrés al banc, però els inversors no van veure negoci. L'entitat carregada de deutes va sobreviure fins el 1829 quan va ser absorbida pel Banc de San Fernando.
El següent problema amb el deute espanyol va venir a finals del segle XVIII. La decisió de Carles IV d'anar a la guerra contra França per haver tallat el cap a Lluís XVI i a Maria Antonieta va suposar la ruïna de les finances pàtries. L'emissió desmesurada de vals reals va acabar per portar a la suspensió de pagament dels interessos.
Els problemes francesos van acabar amb la Guerra d'Independència que va suposar una minva considerable de les arques públiques. Una despesa que ja no veia venir or des de l'altre costat de l'Atlàntic, ja que cada vegada eren més els territoris d'ultramar que proclamaven la seva independència. Un dèficit crònic al qual va haver d'enfrontar Ferran VII durant tot el seu regnat i que va ser punt de partida del segle més difícil per a les finances espanyoles: el XIX.
El segle XIX va deixar patent la manca d'iniciativa empresarial que va acabar per deixar ermes les arques de l'Estat. En un país amb continus cops d'Estat, pronunciaments militars i altres baralles (absolutistes contra liberals, isabelins contra republicans, ...), es feia necessària una revolució industrial que no es va produir i que sufragar l'Estat.
El ferrocarril va dinamitar les finances espanyoles ( com ara el AVE) i va obligar a Isabel II a fer més atractiu el deute pujant la seva rendibilitat, ja que els banquers desconfiaven dels espanyols. Un dèficit que va acabar en convertir-se en impagaments a les empreses que havien construït el ferrocarril i als bancs que l'havien finançat. Una situació que va provocar una fallida en cadena que va acabar amb gairebé la meitat de les entitats financeres que hi havia al país. Tal va ser el descontentament de la societat que la Primera República es va rebre amb alegria.
La primera part del segle XX va ser tranquila fins a l'arribada de la Guerra Civil. Aquesta va ser l'última vegada, fins al moment, que Espanya va entrar en quebra. Un deute que es van quedar sense cobrar els prestadors del bàndol perdedor, el Govern Republicà, ja que el general Franco no va voler reconèixer aquest deute.Segons estimacions, el Generalísimo devia 14.000 milions de pessetes en acabar la Guerra Civil. Els programes de Postguerra i la tecnocratizació de la Dictadura van acabar poc a poc amb els dèficits. La posterior obertura al turisme va acabar per portar el superàvit i les divises estrangeres als comptes d'Espanya.
Només Grècia i els seus problemes amb el deute han fet despertar els fantasmes de la fallida a Espanya. Temors que semblen allunyar-se després del pla de defensa de l'euro i la retallada de la despesa proposada pel president de Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Però si algú té molta experiència en això del deute és Espanya, el primer país a crear bons i el primer a entrar en fallida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)