CRÒNICA DE TRES CONFERÈNCIES

Hem tingut, en menys d’un mes, tres conferències molt interessants pel colombisme.

La Santa María d'en Colom, una nau catalana?
(25 de Novembre)
La primera, del sr Joan Prim Terradas, Mestre Artesà, restaurador dels models navals del Museu Maritim de Barcelona, qui ens va aportar molta llum sobre la Santa Maria.
Segons el sr Joan Prim, la Santa María era una nau (nao) netament catalana. Les naus de factura catalana complien una proporcionalitat de 3-2-1 entre pal, eslora i manega, i per tots els comentaris històrics, i pels planells, va afirmar que les mides de la nau de l’Almirall coincidien amb aquest mode català de construcció.

També ens informà que hi havia el costum de rebatejar com a Santa Maria a totes les naus d’almiralls catalans. Un dels assistents va comentar que en un llibre anglès que es ven al Museu Maritim s’afirma que la nau Santa Maria va ser matriculada (construïda, per tant) a Barcelona.



"L'origen de Cristòfor Colom: resultat actual de les anàlisis de les persones de cognom Colom i Colombo"
( 2 de Desembre )
La conferència del Dr. J.A. Lorente no va aportar res de nou que no coneixessim. Simplement desmentí algunes suposades filtracions, i ens va dir que la cosa anava per llarg.

Fins ara només pot afirmar que els Colom catalans i els Colombo italians procedeixen d’una mateixa branca familiar, però encara estan buscant marcadors diferenciadors per a poder-los comparar amb l’ADN d’en Xpòfol.

Afirma també que l’ADN d’en Colom no quadrava amb l’ADN dels jueus asquenazis, cosa que ens va alegrar molt dons descarta la possibilitat que Colom fons kurd o georgià. No va dir res sobre l’ADN jueu sefardí, però una recent investigació, publicada a la revista American Journal of Human Genetics afirma que un 20% de la població espanyola te ADN jueu, (el teniu mes avall).

En conversa posterior, el vaig encoratjar no ja a que busques la catalanitat d’en Colom, sinó a descartar totes les altres possibilitats, ja que sabem que te o li han ofert l’ADN d’en Ferrante de Nàpols i de la Casa Avis, dels Zarco portuguesos o dels Madruga gallecs, cosa que descartaria les connexions familiars amb les dues cases reials i totes les altres teories.
Potser es mes senzill descartar totes les altres possibilitats, ja que finalment per afirmar la catalanitat ja tindrem l’ADN lingüístic.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3107723

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=568086&idseccio_PK=1021



Descoberta eivissenca de Cristòfol Colom i el seu "ADN lingüístic".
(19 de desembre )
Amb un gran èxit de públic i d’assistència d’autoritats illenques i del president del CEC, va tenir lloc la conferència d’en Nito Verdera. En la primera part, en Nito va oferir la seva argumentació ja exposada al seu últim llibre “Cristóbal Colón, el libro de las falacias y cuatro verdades”, ( on demostrà abastament que Colom emprà preferentment topónims catalans d'Eivissa i Formentera ).

En la segona part, un vídeo de la professora Estelle Yrizarry (nascuda Roses) des de la Universitat de Georgetown (USA) va demostrar abastament que quan Colom escrivia en castellà ho feia realment en "ladino", utilitzant per a les paraules que desconeixia el català, cosa que segons la doctora demostra que era català d’origen jueu. ( per a mes informació, llegiu
http://www.aki-yerushalayim.co.il/ay/084/084_01_colon.htm )

Properament en un treball que serà publicat a Amèrica, la doctora demostrarà també que Colom tenia estudis rabínics, però no va deixar entreveure en que es basa per a fer tal afirmació encara.

L'ADN HISPÀNIC ES MOLT IRREGULAR

Més del 10% dels espanyols tenen ancestres nord-africans
• Un marcador genètic típicament judeosefardita està present en un altre 19%
• Els autors de l'estudi destaquen el pes de deportacions i conversions massives

Un sorprenent estudi realitzat amb 1.140 voluntaris espanyols i portuguesos ha confirmat l'extraordinària empremta genètica deixada pels colonitzadors musulmans i fins i tot pels judeosefardites que es van instal.lar a la península Ibèrica durant l'edat mitjana. L'herència és tan profunda, diuen els autors, que no es pot entendre només com el fruit d'una convivència secular, dels matrimonis mixtos, sinó que en gran part és el resultat de conversions en massa i de deportacions realitzades a partir del segle XV. Concretament, el 10,6% dels habitants d'Espanya i Portugal tenen un tret genètic atribuïble a un avantpassat nord-africà i un altre 19% el tenen de judeosefardites o, com a mínim, de pobles originaris del Pròxim Orient.

El treball, que han realitzat durant els últims anys diversos investigadors de les universitats de Leicester (Regne Unit) i la Pompeu Fabra de Barcelona (UPF), es publica avui a la revista American Journal of Human Genetics. Com a primer pas, els científics van analitzar poblacions actuals de sefardites (Israel i Istanbul, per exemple) i de nord-africans buscant- hi alguna particularitat genètica que pogués definir-les.

El que van fer exactament va ser estudiar el cromosoma Y, que es transmet de pares a fills mascles gairebé sense variació amb el pas del temps i sense que importi la càrrega genètica que aporta la mare, és a dir, que un nen el té igual que el seu rebesavi patern (el cromosoma Y és molt útil en estudis d'aquest tipus, però la seva força genètica és tan petita que resulta indetectable en l'aspecte físic). Finalment, quan van aconseguir un perfil del cromosoma Y nord-africà i un altre del judeosefardita, van procedir a comprovar en quin percentatge de la població portuguesa i espanyola estaven presents.

¿IL.LÒGIC?Segons explica Elena Bosch, de la Unitat de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra, un resultat curiós és que la distribució territorial de les dues herències no es correspon amb els manuals d'història. Per exemple, en lloc d'haver-hi una proporció més gran d'ancestres nord-africans a Andalusia oriental o València, com es podria esperar tenint en compte el poblament medieval d'aquestes zones, els percentatges més elevats s'obtenen a Portugal, Galícia o Lleó. L'única explicació, afirma, "són els alts nivells de conversions, forçades o voluntàries", que van ocórrer després de la fi de la Reconquista, així com les posteriors deportacions de moriscos granadins.

Francesc Calafell, també de la UPF, considera que el marcador nord-africà utilitzat en el treball és prou recent per descartar una influència de migracions des del Marroc però anteriors a la conquista musulmana, fins i tot preromanes.

Més espectacular encara és la influència sefardita. Per exemple, s'obtenen resultats espectaculars a Aragó, Astúries, Eivissa o el sud de Portugal, on gairebé el 40% de la població té algun ancestre jueu, però també se supera el 20% a Castella-la Manxa o Mallorca. A diferència del que passa amb el patrimoni nord- africà, que sembla lògic, els investigadors assumeixen els sorprenents percentatges amb cautela i no poden descartar altres substrats del Pròxim Orient, però no necessàriament jueus, com poblaments neolítics o fenicis.

ANTONIO MADRIDEJOS

BARCELONA

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=568086&idseccio_PK=1021

revista American Journal of Human Genetics

HTML : http://www.cell.com/AJHG/fulltext/S0002-9297(08)00592-2
PDF : http://download.cell.com/AJHG/pdf/PIIS0002929708005922.pdf

NOTES SOBRE LA CONFERENCIA DEL DR. JOSÉ ANTONIO LORENTE

El dia 2 de desembre del 2008 va tenir lloc una conferència del Dr. José Antonio Lorente Acosta, director del Laboratorio de Identificación Genética de la Facultat de Medicina de la Universitat de Granada, a la sala d’actes de l’Arxiu reial de Barcelona (nom original de l’actual ACA) amb el títol: "L’origen de Cristòfor Colom: resultat actual de les anàlisis de les persones de cognom Colom i Colombo". L’acte, organitzat pel nostre Centre d’Estudis Colombins, va comptar amb la presència de nombrosos homes de llinatge Colom i homes del "grup de referència", que havien col·laborat en la campanya d’obtenció de mostres de saliva per poder realitzar aquest estudi. La sala estava plena a vessar i també hi havia la presència de diversos periodistes i de la Televisió de Catalunya. El mateix dia, en va ser emès un reportatge al programa "La Hora Q" de TV3. 

El motiu d’haver traslladat l’acte de la seu d’Òmnium Cultural de Barcelona a la sala d’actes del Palau del Lloctinent de l’arxiu esmentat, no fou casual. La direcció d’aquest Arxiu ha estat estretament vinculada amb els estudis colombins; pel cap baix, en dues ocasions: de la primera destaquem el suport rebut per Luís Ulloa i Cisneros per part del Sr. Ferran Valls i Taberner, director d’aquest arxiu des de l’any 1927 fins a la mort d’Ulloa el 1936. El Sr. Valls i Taberner no solament el va ajudar en les recerques que va efectuar l’insigne professor a l’Arxiu, sinó que en col·laboració amb altres entitats cíviques barcelonines de l’època com l’Ateneu Barcelonès o el Centre Excursionista de Catalunya, va promoure una recollida de cèntims a través d’una "Subscripció Popular" per tal de cobrir les necessitats econòmiques d’Ulloa, que així va poder continuar les seves recerques i assistir a diversos congressos internacionals americanistes, com el de Sevilla o el d’Hamburg, de l’any 1930. 

La segona coincidí amb la llarga etapa com a director del Sr. Frederic Udina i Martorell, el qual també va aprofundir l’estudi dels documents relatius a Colom preservats a l’Arxiu Reial de Barcelona, fet que va dur-lo a publicar diversos treballs sobre la importància i el significat de les capitulacions de Cristòfor Colom amb la Corona i sobre altres documents relacionats amb el primer viatge del descobridor d’Amèrica. 

Finalment, subratllem que, com que aquest acte hagués pogut revelar resultats que esperàvem decisius per a la teoria de l’origen català de Colom, la Junta Directiva del Centre d’Estudis Colombins va sol·licitar permís a l’actual director de l’Arxiu, Sr. Carlos López, per a utilitzar la sala, i donar així més rellevància i el marc més digne possible a tan important esdeveniment. 

L’objectiu principal d’aquest acte era retre homenatge a totes les persones que havien col·laborat en la campanya d’obtenció de mostres de saliva, tant a les de llinatge "Colom", com a les del grup de referència. De bell antuvi, es varen lliurar uns diplomes personals a tots i cadascun dels col·laboradors amb el resultat de les anàlisis del seu ADN del cromosoma Y. 

La conferència del Dr. Lorente va estar enfocada, més que a donar els resultats obtinguts fins al moment actual, a justificar les raons que fan que no es puguin donar més resultats dels que comentarem a continuació i exposar les circumstàncies tècniques i aleatòries que conflueixen en aquest estudi comparatiu dels ADN dels catalans Colom i els italians Colombo en relació amb l’ADN del cromosoma Y de la família de Cristòfor Colom. La primera constatació de l’estudi efectuat és que els ADN dels homes Colom catalans i Colombo italians són tan similars, que no és factible atribuir un origen geogràfic concret en base a les diferències que s’han pogut observar de llurs ADN. Per tant, caldrà disposar en un futur de noves tècniques per a destriar-ne l’ADN, dels uns i dels altres. D’això, se’n pot dir una mort per excés d’èxit. El Dr. Lorente no va dir en cap moment, explícitament, que aquest ADN d’homes Colom i Colombo fos igual al de Cristòfor Colom, però de manera implícita varem entendre que sí que es dóna una concordança, al no excloure’ls de futures anàlisis. En resum, creiem que podem dir que un grup nombrós d’homes Colom catalans i d’homes Colombo italians comparteixen, en principi, el mateix tipus d’ADN del cromosoma Y amb Cristòfor Colom. 

La segona constatació fou que, per la major estructura i complexitat dels diferents tipus, grups i subgrups d’ADN d’homes Colombo, aquests semblen provenir d’una soca genètica més antiga que no el grup d’homes Colom catalans. El Dr. Lorente va donar una seqüència de propagació d’aquest llinatge que semblava seguir la ruta: Llombardia, Liguria, Provença, Llanguedoc, Catalunya i finalment València i Balears. No es van mencionar en cap moment les èpoques d’aquestes migracions o extensions dels llinatges Colom/Colombo. 

El doctor Lorente va presentar un diagrama que fou un mapa genètic de la freqüència del haplogrup R1b a tot Europa; s’hi podia veure que és un tipus d’ADN molt present a les parts més occidentals d’Europa i que presenta un focus molt important al voltant del País Basc, a banda i banda dels Pirineus. Potser sigui agosarat, però ens va semblar que el Dr. Lorente volia indicar-nos que el haplogrup que cal estudiar és el R1b, ja que pot ser aquest el de Cristòfor Colom i el dels seus germans i parents mascles. 

També va merèixer la nostra atenció la presentació d’un diagrama que comparava percentualment els diferents tipus d’haplogrups que han aparegut entre els homes catalans Colom i entre els homes italians Colombo. A primer cop d’ull, es podia apreciar que en el cas dels italians hi havia molts més grups i per tant, diferents haplogrups, que no pas en el cas dels homes catalans. Aquests darrers presentaven pocs grups, entre els que destacava un grup de color vermell, que sol ser el que correspon als homes que presenten un haplogrup del tipus R1b. El Dr. Lorente no va detallar els percentatges de cada grup, però va destacar la diferència òbvia del repartiment dels haplogrups. En el cas italià, el grup d’homes amb l’haplogrup R1b era molt reduït, respecte del total, fet que va portar a plantejar-nos si això comportava una major o menor possibilitat de coincidència en l’àmbit geogràfic d’origen de Cristòfor Colom o no. Ho deixem en mans de qui domini més el món de les estadístiques que nosaltres. 

Altres punts importants de la intervenció del doctor Lorente varen anar destinats a desemmascarar errors o malentesos publicats en els darrers anys sobre aquesta recerca. En primer lloc, va deixar clar que no hi ha ADN "jueus" i que, per tant, no es pot deduir la pertinença d’una persona a la "raça" jueva a partir del seu ADN. Per il·lustrar aquest fet, va projectar un mapa dels diferents haplogrups de la població jueva de tot Europa, per veure com no era uniforme, ni molt menys. Un altre punt que va deixar clar el Dr. Lorente, és el fet que no es podran donar resultats definitius d’aquesta recerca fins que no n’aparegui un article en una publicació especialitzada de renom (Nature, Science, etc.) que comporti el vistiplau de tots els científics que han col·laborat en aquest estudi. Si per arribar a fer públiques les conclusions finals del estudis genètics de la suposada mòmia del Príncep de Viana a Poblet han hagut de passar deu anys, no volem ni podem preveure quantes dècades passaran fins a veure publicats els resultats finals d’aquesta recerca. Tant de bo ens equivoquem i que ho puguin llegir els nostres ulls. 

Amb aquest acte i la posterior tramesa dels diplomes als homes Colom i homes del grup de referència catalans que han participat en aquesta recerca científica, donarem per ben concloses les obligacions que el Centre d’Estudis Colombins va contraure en aquest projecte de recerca a finals de l’any 2005. 

El resultat de tot plegat és forçosament agredolç, ja que teníem posades moltes esperances en les conclusions finals; sense haver-hi arribat encara, però, hem d’admetre que tampoc s’ha donat el cas d’una exclusió completa dels homes Colom catalans com a possibles candidats a parents del gran almirall. El resum final de la situació actual podríem titllar-lo d’EMPAT TÈCNIC entre la teoria catalana i la teoria genovista, des del punt de vista de la ciència genètica. 

Francesc Albardaner

SIMPLIFICACIONS HISTORIQUES

Fa 20 anys mes o menys que li dono la volta a això d’en Colom, i ja fa 10 anys que tinc la meva web sobre en Xpofol penjada a internet, i en tots aquets anys he llegit centenars de cops un dels arguments que demostrava la catalanitat d’en Colom, dons tots els historiadors catalans el fan seu, i aquest es que a la Biblioteca Colombina hi havia, i així consta al Índex fet per Hernando Colón, que la carta enviada al escrivà de ració, Lluis de Santàngel, estava escrita en català.

A la Biblioteca Colombina hi han molts llibres, i molts impresos, bastants en català, però cap document o copia de document. Per tant, aquella carta al escrivà de ració no era cap document, sinó un imprès, de la Carta del primer viatge, publicada a Barcelona per Pere Possa, en català.
I un imprès, per molt que estigui en català no demostra en quin idioma estava escrit l’original. Potser Hernando el va guardar per exòtic.


L’altre dia sopant amb en Charles Merrill, en Francesc Albardaner i tota la colla del Centre d’Estudis Colombins, en Charles Merrill ens interrogà del perquè creiem que Colom i Ferran II acordaren adjudicar Amèrica a Castella i Colom, si era català, no es queixà.
La meva resposta, ràpida, com correspon a un membre de les “joventuts” del Centre, va ser que hi havien tres arguments importants:

En primer lloc els tractats internacionals previs, que complicaven molt la cosa si les terres s’adjudicaven a la Corona Catalana, dons hi havien acords clars de repartiment de la costa del nord d’Africà entre catalans i castellans, i també altres acords clars entre castellans i portuguesos sobre la costa atlàntica. Introduir a Catalunya en el pastis hagués forçat una nova negociació que no interessava a Ferran, dons així contava amb el factor del millor coneixement sobre els portuguesos, que amb una discussió llarga hagués perdut.

En segon lloc, a en Ferran II li interessava que Amèrica depengués de Castella, també, perquè a aquell regne el rei tenia mes poder. Ja sabeu allò de que a Castella “el rey es señor de villas y haciendas”, mentres que a Aragó i Catalunya nomes era un príncep. (primus inter pares, deien a Aragó).

I finalment, Colom, a mes de catalanoparlant era jueu com, cada cop mes, està demostrant en Nito Verdera, i com em va reconèixer l’altre dia l’arxiver del Bisbat de Barcelona, Dr. J.M. Martí Bonet ( no trobareu res, perquè era jueu, em va dir el director de l'Arxiu i del Museu Diocesà de Barcelona). Aleshores el xantatge de Ferran a Colom es clar. Si Colom hagués estat jueu no hagués pogut tenir cap possessió a les terres dels reis catòlics segons el Decret de Granada. Res. I molt menys tenir càrrecs públics de Virrei, Almirall i Governador General.

I Colom al primer viatge no s’emportà cap religiós, surt el 3 d’Agost de Palos, arriba a Canàries el diumenge 12 d’agost, i s’hi està fins el 6 de Setembre. Vint-i-sis dies que segons els historiadors Colom es dedica a fruïr de la companyia de la Beatriu de Bobadilla mentres a Gando s’arranja el timó i es canvien les veles de la Pinta. Masses dies!.
Vint-i-sis dies que poden haver servit per a esperar a molts dels vaixells de jueus expulsats dels regnes hispànics, que havien partit dels ports precisament el mateix dia que en Colom.

En canvi desprès del segon viatge Colom es transforma en un cristià catòlic apostòlic i romà (transformació que segles mes tard, en plena dictadura de Primo de Rivera, també experimenta Antoni Gaudí, per poder bastir aquest Temple del catalanisme anomenat Sagrada família), i només ens deixa de pista el Llibre de les Profecies, llibre d’una profunda religiositat, fins ara tinguda per cristiana, però que com es el cas del Quixot ( i permeteu-me la comparança), amaga amb un gran enginy a un seguidor de la Torà, com el Quixot amaga una critica ferotge al rei i als castellans.

La transformació de Colom en cristià va ser tant ben feta, que en cap lloc apareix ni mitja insinuació a aquest fet, ni als Plets Colombins. Però segur que en les negociacions amb Lluis Colom per a les seves renuncies van tenir en compte aquest petit detall.


Tenim altres simplificacions històriques a l’historia de Catalunya, que de tant repetides ja semblen l’única veritat, com la del president màrtir, que serveix per amagar la gran figura d’en Macià, i també les de Josep Cambó, Prat de la Riba o Puig i Cadafach, homes tots ells amb molta mes feina feta pel país, perquè en definitiva Companys, el 6 d’Octubre, es va deixar enredar pels socialistes espanyols, mentres ells marxaven a França.


Una altra figura mítica es en Rafel de Casanova (Conseller en Cap de la Ciutat de Barcelona), que ferit en una cama, s’amaga uns anys, que ens amaga les altres figures dels general Moragues o Savalls, però cap historiador ens ha explicat encara qui era el President de la Generalitat, de qui ningú sap el nom ( Josep Vilamala), i així se’ns amaga que els revoltats s’oposaren al únic rei en segles que havia jurat les Constitucions Catalanes. On era l’invicte exercit català? . Perquè Barcelona estava defensada per dos regiments valencians? Es que la ciutat de Barcelona va fer un cop d’estat contra la Generalitat al declarar la guerra a felip V? Que en pensava la Generalitat?


Fixeu-vos, que en la majoria dels casos es tria com a ídol catalanista el mes espanyolista, o els arguments que tenen a veure amb temes aliens a nosaltres. Segurament es fa per caure bé, i per a que sigui acceptat pels historiadors espanyols.

Un cop quedi demostrat que Colom era català, que ja ens manca poc, vindrà la segona part, saber quina classe de català era, i potser quan ens trobem que era tant català com Vidal Quadras, Boadella o Loquillo, comencem a aprendre que l’historia es polièdrica, i que no tot ni ningú es absolutament bo o absolutament dolent, cosa per cert esclava del historicisme castellà, i a ser una mica autocrítics amb alguns episodis històrics. I fonamentalment que la recuperació històrica no es pot fer des de un punt de vista políticament interessada sinó de recerca de la veritat, encara que aquesta no ens agradi o no resulti políticament correcta.

M.M.

América vota por Colom

El profesor Charles F. Merrill ha invertido 18 años en la investigación de dicha teoría y dice que hay muchísimas pruebas que la avalan.

Ni genovés, ni portugués, ni croata ni castellano. Para el profesor de la Saint Mary´s University de Maryland (Estados Unidos), Charles F. Merrill, los orígenes del descubridor de América hay que buscarlos en Catalunya, en la familia de la banca Colom de Barcelona, y no en Génova, donde la historia oficial sitúa al almirante. En Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus. Revealed (Demers Books), que el año que viene verá la luz en catalán, Merrill desgrana sus argumentos a favor de la catalanidad de Colón.

"El navegante se refiere a los Reyes Católicos como ´mis señores naturales´; si fuera genovés no hubiera añadido ´naturales´, hablaría de ´mis señores´ a secas", argumenta Merrill, experto en historia medieval y profesor de castellano y latín en la citada universidad. Merrill, que ha invertido 18 años en la investigación de la teoría catalana de Colón, añade que no ha encontrado "ningún documento oficial de la época en que salga el nombre de Colombo. Aparecen Colomo, Colom y Colón, pero nunca el italiano Colombo. ¿Por qué? Pues porque se castellaniza Colom en las formas Colomo y Colón", opina Merrill en un perfecto catalán.

El autor hace referencia a unos recibos a nombre de Cristóbal de Colomo y Cristóbal Colomo, de 1487, y a las capitulaciones de Santa Fe, del 17 de abril de 1492, en las que ya aparece como Cristóbal Colón. Y más. Merrill cuenta que tras el descubrimiento el navegante escribió tres cartas (una de ellas a Luis de Santángel, escribano de ración), de las que actualmente se conservan copias en castellano y en latín, "pero tenemos argumentos para pensar que la versión original era en catalán. El hijo de Colón, Hernando, un gran bibliófilo, tenía un índice de libros con anotaciones, entre ellos tenía la carta que su padre envió a Santángel y decía que era en catalán". Merrill, que la pasada semana presentó su libro en Òmnium Cultural de Barcelona, cuenta que hay muchísimas más pruebas que avalan la teoría catalana: "Sus catalanadas, puso Montserrat a una isla...". Pero la prueba definitiva está en manos de las muestras de ADN que desde hace años está analizando el genetista José Antonio Lorente.

La Vanguardia, Rosa M. Bosh Barcelona 23/10/2008 http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081023/53565426702.html

Es fan ressó de la noticia:

El Debat, e-noticies, i la COPE

Catalán y judeoespañol, lenguas propias de Cristóbal Colón

Han tenido que pasar 516 años para que pudiera resolverse el enigma de la lengua materna de Cristóbal Colón (lo que denomino el 'ADN lingüístico'), que deja sus huellas en el español de sus informes, cartas, documentos y libros relacionados con su descubrimiento de América. Ya sabíamos que su lengua propia era la catalana, pero ahora se ha demostrado que el castellano que utilizaba para escribir era ni más ni menos que el judeoespañol o ladino mezclado con el catalán hablado en los dominios de Fernando el Católico.

Así lo ha demostrado la doctora Estelle Irizarry, profesora titular del departamento de Lengua y Literatura Española en la Universidad norteamericana de Georgetown durante treinta años. Y lo ha hecho en un ensayo titulado Cristóbal Colón y el judeoespañol, del cual la prestigiosa revista Aki Yerushalayim (AY) de Israel publicará un largo resumen de seis páginas en el número 84 correspondiente a octubre de 2008, si bien la investigación de la profesora Irizarry es mucho más extensa y verá la luz próximamente junto con otras determinantes investigaciones, también relacionados con la lengua del descubridor. En realidad, el genial navegante era bilingüe ya que sus lenguas propias eran la catalana y el judeoespañol de la época medieval, hablado ahora por los sefarditas de Oriente.

No deja de ser curioso, dicho sea de paso, que haya tenido que ser en el Nuevo Mundo, concretamente en Estados Unidos, que se hayan disipado buena parte de las nieblas que envolvían al Almirante. Y creo no equivocarme al decir que ha sido posible gracias a la a la Dra. Irizarry, a su profesionalidad, grandes conocimientos informáticos y de la cultura hispánica, del mundo judaico, abierta mentalidad neutralidad científica. La Dra. Irizarry plantea y propone un nuevo enfoque al tratar el problema del 'Colón, escritor', que parecía, o nos lo que querían hacer creer en el Viejo Mundo, insoluble.

Textualmente, leemos en AY y en hermoso judeoespañol que «El paradokso de poder escribir manyificas kronicas, letras i hasta poezia en un espanyol 'defisiente' tiene una exsplikasion: No se trata de defisiensia sino de judeo-espanyol». Por otra parte, se dice que «Colón embezo (aprendió) el espanyol antes de 1486, ma yo kreo que seria mas exakto dezir que lo ke embezo fue el espanyol de los djudios ke se avian dispersado despues de los progromes de 1391 en el Call de Barcelona, kuando se dispersaron y se establesieron en la isla de Ibiza (Baleares) segun Verdera, los Colom antepasados de Cristobal».

A mayor abundamiento, y seguimos con la Dra. Irizarry, «los elementos leksikos, fonétikos i morfolojikos ke paresen yerrados, en el espanyol eskrito de Colón, vienen del judeoespanyol, una lengua ke ainda antes de la ekspulsion de 1492 ya existia entre los judios de Espanya i los ke avian emigrado de ayi, después de las matanzas de 1391; una lengua ke entonses, en el siglo 15, era una meskla del espanyol kon palavras del portugues, katalan i ebreo, lo ke podria ser la definición del espanyol de Colón».

Para situar el tema que en lugar correcto, cabe señalar que Estelle Irizarry participó en el Simposio Internacional Ibiza 2006, que trató en profundidad 'La lengua materna de Cristóbal Colón' y en el que presentó una ponencia titulada Los poemas de Colón: vínculos con su origen y religión, en la que después de analizar el Libro de las Profecías escrito por Colón llegó a la conclusión de que el descubridor era judío converso. Pues bien, ahora escribe que «sus konosimientos [los de Colón] permeten de pensar ke el se krio en el antiguo reino de Aragon, avlando katalan antes de kastiliano, sigun lo provo el periodista i investigador Nito Verdera; autor de la tesis del Cristobal Colon de Ibiza, ma aun ke en su lenguaje se identifikaron elementos de portugez, gayego i italiano, el eskrivio poko o nada en estas lenguas».

En las conclusiones, la Dra. Irizarry señala que «... esto [el ladino] tiene reperkusiones kon relasion a los enigmas de su lugar de nasimiento, de su edukasion i relijion i sentimiento religioso...». Y añade: «En la Espanya de Colon ke se movia verso la unidad politika y la unifomidad linguistika, kedavan ekos del ladino que el Almirante-eskritor avia embezado (aprendido) i que dio a su ekspresion en espanyol una estranyeza ke komentaron muchos sin lograr eksplikarla».

Colón y la lengua castellana
Se va haciendo cada día más insostenible defender la genovesidad de Colón. Hasta los que más la han defendido han vacilado. Tal es caso del el gran filólogo español Ramón Menéndez Pidal en La lengua de Cristóbal Colón (1942): "Colón, lanero de Génova y de Savona hasta los veinticinco años, habló como lengua materna el dialecto genovés, que no era y no es hoy, lengua de escritura. Y apunta que estando en Portugal la lengua que aprende es el español como lengua adoptiva para la escritura y que el español es la lengua moderna que usa en adelante".

Y como si de remachar el tema se tratara, Don Ramón afirma que "la primera lengua moderna que Colón supo escribir fue el español. Con esto -dice- tienen que conformarse, y bastante es, los muchos que pierden el tiempo en hablar de Colón español". En cambio, acepta que ese español imperfecto del Almirante es una lengua fácil, de vocabulario extenso y expresivo, si bien a veces dialectal, y admite que a pesar de su inhabilidad sintáctica, alcanza en alguna ocasión altura estilística inesperada.

Las paradojas que ha señalado Consuelo Varela encuentran su explicación en un Colón judío que se expresaba en catalán y ladino. Varela, en su monumental Cristóbal Colón-Textos y documentos completos (1982) escribe que el navegante no se expresa de manera correcta en ningún idioma. Señala que en su castellano se encuentran claros portuguesismos y, cuando trata de escribir en italiano, no deja de incurrir en groseras faltas que revelan que no era este el idioma en el que Colón redactaba normalmente.

También señala Varela que el rasgo más característico de Colon es la economía de su lengua, que procura siempre utilizar la forma que se entienda mejor en más idiomas, a sabiendas que sus interlocutores o lectores van a deshacer fácilmente el equívoco. En cambio, diez años después, en Cristóbal Colón-Retrato de un hombre (1992), Varela cambia el rumbo y reconoce que «guste o no guste, que aquí intervienen chauvinismos religiosos, es evidente que don Cristóbal tiene entre su ideas fijas la reconstrucción del Templo, de la Casa Santa. Lo que nos llevaría a aceptar la teoría de un Colón judío o por lo menos educado en un ambiente hebraico». Y aquí está el problema, digo yo: si es judío converso, que lo era, no puede ser el genovés de la historia oficial. Finalmente, cabe recordar que la lengua del «ambiente hebraico» era el judeoespañol.

Nito Verdera
http://www.ultimahora.es/ibiza/segunda-ib.dba?-1+1010+450165


The “Linguistic DNA” of the Discoverer Has Been Obtained in Washington :
Catalan and Judeo-Spanish, Christopher Columbus’s Languages

Only after 516 years has the enigma of Christopher Columbus’s native language--his “linguistic DNA” been extracted from its tracks left in the Spanish of his reports, letters, documents and books related to his discovery of America. We already knew that his mother tongue was Catalan, but now it has been demonstrated that the Spanish he used to write came from Ladino or Judeo-Spanish mixed with Catalan, which was spoken in the dominions of Fernando the Catholic. This has been shown by doctor Estelle Irizarry, professor emerita of the department of Spanish and Portuguese at Georgetown University. These are the conclusions which she outlines in an article, in the prestigious magazine “Aki Yerushalayim” (AY) of Israel, a long summary of six pages in its October issue number 84. Professor Irizarry’s investigation, however, is much more extensive and will next see the light along with other definitive investigations, likewise related to Columbus and language. She shows that the brilliant navigator in fact was bilingual, since his native languages were Catalan and Judeo-Spanish of the medieval time, and still spoken by Eastern Sephardics.

It is most curious, in any event, that it is in the New World, concretely in the United States, that much of the mystery that surrounds the Admiral has been dispelled. And I am confident in saying that this has been possible thanks to Dr. Irizarry’s professionalism and knowledge of computer science, Hispanic culture, and the Judaic world, as well as her commitment to scientific neutrality. Dr. Irizarry raises and proposes a new approach when dealing with the problem of Columbus as writer, which seemed, or some would have us believe in the Old World, insoluble. Textually, we read in Aki Yerushalayim, in beautiful Judeo-Spanish, that the “paradox of Columbus’s being able to write magnificent chronicles, letters and even poetry in “deficient Spanish” is easily explained: It is not deficiency but rather Judeo-Spanish. In fact, it is said that Columbus learned Spanish before 1486, but it’s more exact to say that what he learned was the Spanish of the Jews dispersed after pogroms of 1391 in the Call (ghetto) of Barcelona, when the Coloms, ancestors of Christopher Columbus (Colón), left their stricken home and established themselves on the island of Ibiza in the Balearics according to Verdera,

Moreover, says Dr. Irizarry, “lexical, phonetic and morphological elements that sound wrong in Spanish, in Columbus’s written Spanish are taken from Judeo-Spanish, a language that even before the expulsion of 1492 already existed among the Jews of Spain, and the emigrés of the pogroms of 1391; a language that was already, in the fifteenth century, a mixture of Spanish with Portuguese, Catalan, and Hebrew, much like Columbus’s Spanish has been considered a mixture. We might point out that Estelle Irizarry participated in the International Symposium Ibiza 2006 that treated in depth “the maternal language of Cristóbal Columbus”, where she presented a paper on “The Poetry of Columbus: Bonds with His Origin and Religion”, in which she concluded from an analysis of his Book of Prophecies that the Discoverer was a convert from Judaism. She states now that the Admiral’s knowledge leads us to believe that he was brought up in the old kingdom of Aragon speaking Catalan before Spanish as journalist researcher Nito Verdera; author of the thesis of Cristobal Colon of Ibiza has pointed out, and although his Spanish included elements of Portuguese, Galician and Italian, he wrote little or nothing in these languages.

Dr. Irizarry indicates that “this [Judeo-Spanish] has repercussions with respect to the enigmas of Columbus’s birthplace, education, and religious sentiment.”. And she adds: “In Spain of that time that was moving toward political and linguistic uniformity, there remained echoes of the Ladino that the Admiral-author had learned and which gave his expression in Spanish a strangeness that many have commented on without being able to explain it.

COLUMBUS AND THE CASTILIAN LANGUAGE. It becomes increasingly more untenable to defend a Genovese origin of Columbus. Even those researchers who have supported such a theory express doubts. The great Spanish philologist Ramon Menéndez Pidal in his book on “The Language of Columbus” (1942) wrote that “Columbus, weaver of Genoa and Savona until the age of twenty-five years, spoke as maternal language the Genovese dialect that was not nor is today, a written language.” He further notes that even in Portugal the language he learns there is Spanish, his adoptive language for writing and modern language that he will use in future. And as if to emphasize this, Don Ramon affirms that the first modern language that Columbus learned to write was Spanish. There is no way getting around this, he says, so let us not waste any more time in speaking of Columbus as a Spaniard. However, Menéndez Pidal acknowledges that the imperfect Spanish of the Admiral flows easily with an extensive and expressive vocabulary, although sometimes dialectal, and, he admits, in spite of Columbus’s syntactic incapacity, his Spanish often attains unexpected heights of style.

More recently, similar paradoxes noted by Consuelo Varela can be easily explained in terms of a converted Jewish Columbus who expressed himself in Catalan and Judeo-Spanish. Varela, in her monumental volume of Columbus’s “Complete Texts and Documents”, first published in 1982, writes that the Admiral does not express himself correctly in any language. She points out clearly Portuguese interference in his Castilian and notes that when Columbus tries to write in Italian, his errors are so obvious that they reveal that he did not normally write in that language. Varela also finds that Columbus’s most characteristic is the “economy” of his language, always trying to use the form that is understood better in more languages, in full knowledge that his interlocutors or readers will be able to figure out any confusion easily. Ten years later, in “Christopher Columbus - Portrait of a Man” (1992), Varela changes course and recognizes that “like it or not, religious chauvinism intervenes, for it is evident that among Columbus’s fixed ideas is the reconstruction of the Temple, of the Sacred House. Which would lead us to accept the theory of a Jewish Columbus or at least educated in a Hebraic atmosphere”.

And here is the problem, I say: If indeed Columbus was a convert, originally Jewish, he cannot be the same Genovese of the “official history”. Finally, for Columbus who wrote in Spanish, the language of this “Hebraic atmosphere” had to be Judeo-Spanish.

Nito Verdera
Ibiza, October, 6, 2008

IDENTIFICACIÓ DE CARLES DE VIANA

Aquest matí ha tingut lloc al Monestir de Poblet la presentació de l’ Estudi genètic del Príncep de Viana (Projecte d’identificació a partir del DNA extret de les restes humanes atribuïdes al Príncep de Viana i custodiades al Monestir de Poblet), dirigit per la Professora Mariona Ibars, historiadora, i realitzat amb la col·laboració del Dr. Miguel C. Botella, antropòleg de la Universitat de Granada, i la Dra. Assumpció Malgosa, antropòloga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El resultat de l’anal.lisi antropològic de les suposades restes de Carles de Viana revelaren que realment eren restes de quatre individus diferents, que a primers del segle passat, algú amb mes bona intenció que ciència, empalmà per a que semblessin d’un sol individu.

Comparades les anal.lisis d’ADN d’aquets quatre individus, amb una descencent remota femella del Príncep, ha resultat que cap de les restes del Príncep de Viana corresponen realment al personatge.

He preguntat als autors del treball si aquest ADN teòric del príncep que sí es coneix ara de Carles de Viana l’havien comparat amb el ADN que tenen de Cristòfor Colom a Granada, i la resposta que m’han donat es que el Dr. Lorente no els ha facilitat aquest codi, i que ningú encara els hi havia demanat fer-ho.

Espero amb ansietat que els promotors de la teoria de que Colom era fill de Carles de Viana proposin fer aquesta comparança malgrat que, havent estat convidats al acte d’avui, cap d’ells ha assistit.

De tota manera el ADN que s'ha estudiat es el ADN mitocondrial, que únicamente es transmet per vía materna per comparació amb la seva tataraneta Johanna de Habsburg. No crec que sigui el mateix per al cas de Cristòfor Colom. Un cop descartada la identificació de la momia d'en Carles de Viana, per a intentar demostrar que en Colom era fill d'en Carles la manera mes ràpida es comparar-lo amb l'ADN de Ferran el Catòlic.

Per altra part, algú també ha demanat a l’Abat si autoritzarien els monjos fer aquesta tasca d’identificació a totes les restes humanes de tombes reials de Poblet, que a l’introducció ja se’ns ha dit que no hi havia cap garantia de que cap estigues realment a la tomba on son enterrats, dons van ser posats, un cop restaurades les tombes, de una manera molt acientífica i molt casolana. (El fèmurs grans han de ser de Jaume I, per exemple).
La resposta de l’Abat ha estat que en principi no veia motiu per a fer-ho, però que ells no es negarien a res que suposes un avenç cultural.

Jo crec que en uns moments que es reclama l’identificació de morts de la guerra civil, amb mes motiu seria lògic fer-ho en les tombes dels nostres reis, simplement pel respecte degut a que cadascun reposi a la tomba que li correspon.

Miquel Manubens

VIDEO DE LA NOTICIA A TV3




ESTUDIO ANTROPOLÓGICO
DE LOS RESTOS ATRIBUIDOS AL PRÍNCIPE DE VIANA

EL CUENTO CHINO Nº 2

En "1434", Gavin Menzies ofrece un imponente repaso de la historia, presentando nuevas evidencias que el renacimiento europeo remonta sus raíces a China.
En esta historia provocativa, de facil lectura, Gavin Menzies hace la aportación importante que China proporcionó la chispa que inició el renacimiento. De acuerdo con años de investigación, esta historia maravillosa sostiene que una flota china, con embajadores oficiales del emperador, llegados a laToscana italiana en 1434, se entrevistaron con el Papa Eugenio IV en Florencia

La delegación se presentó al papa con una abundancia de conocimientos, en una gama diversa de campos: geografía (mapas de mundo, que el autor cree que fueron pasados a Christopher Columbus), astronomía, matemáticas, arte, impresión, arquitectura, fabricación de acero, genio civil, armamento militar, cartografía, genética, y más.

Este regalo del conocimiento chispeó la inventiva del renacimiento, incluyendo las creaciones mecánicas de Da Vinci, la revolución Copernicana, los descubrimientos de Galileo, y más.

A partir del 1434 hacia adelante, los europeos abrazaron ideas, descubrimientos, e invenciones intelectuales chinas - todas las que han formado la base de la civilización europea tanto como la filosofía griega o la ley romana.
Erudito, razonado y brillante, 1434 es seguro cambiará la manera como nos vemos, nuestra historia, y nuestro mundo.

http://www.gavinmenzies.net/pages/content/index.asp?PageID=133

In 1434, Gavin Menzies offers a stunning reappraisal of history, presenting compelling new evidence on the European Renaissance, tracing its roots to China In this provocative, highly readable history, Gavin Menzies makes the startling argument that China provided the spark that set the Renaissance ablaze. Based on years of research, this marvellous history argues that a Chinese fleet, official ambassadors of the emperor, arrived in Tuscany in 1434, where they met with Pope Eugenius IV in Florence. The delegation presented the pope with a wealth of knowledge, from a diverse range of fields: geography (including world maps that the author believes were passed on to Christopher Columbus), astronomy, mathematics, art, printing, architecture, steel manufacturing, civil engineering, military weaponry, surveying, cartography, genetics, and more. This gift of knowledge sparked the inventiveness of the Renaissance, including da Vinci’s mechanical creations, the Copernican revolution, Galileo’s discoveries, and more. From 1434 onward, Europeans embraced Chinese intellectual ideas, discoveries, and inventions – all which have formed the basis of European civilisation just as much as Greek philosophy and Roman law. Erudite and brilliantly reasoned, 1434 is sure to make headlines and change the way we see ourselves, our history, and our world.

Un nuevo libro que añadir al estante de ciencia-ficción de vuestra biblioteca.
Lee el resumen del anterior libro de Gevin Menzies, "1421", aquí.

Cristóbal Colón y España

Quién era realmente Cristóbal Colón?

El origen de Cristóbal Colón uno de los grandes interrogantes

La historia sobre el origen de Colón se vuelve nuevamente a plantear con el libro de la historiadora María Virginia Martinez Abaria. Uno de los grandes enigmas de la historia universal ¿quién era realmente Cristóbal Colón? El libro abre nuevos interrogantes perfectamente documentados sobre el origen del almirante y de esta forma Martínez Costa de Abaria defiende el origen mallorquín del que hasta ahora se tomaba como genovés.

Martinez Costa comenta que hay que seguir intentando hallar documentos desconocidos o incluso falsamente interpretados y que se mantienen hasta hoy en esta condición. Durante años esta historiadora ha investigado y descubierto archivos inéditos que le han proporcionado una importante base histórica, al tiempo que le han permitido la comparación e interpretación de otros documentos conocidos.

María Virginia Martinez Costa de Abaria ha estudiado a conciencia la figura de Cristóbal Colón y sobre todo, su obra. “El Descubrimiento de América”. Doce años de inmersión en bibliotecas y archivos investigando -cada vez más convencida- de las verdades que iba descubriendo. Más de trescientos documentos analizados demuestran que la tesis del Colón genovés resulta una burda superchería, urdida en Italia, mediante la fabricación de documentos falsos que muchos historiadores (¿?) han “tragado”, sin permitirse aplicar un mínimo de la inquietud investigadora que debería caracterizarles.

La lectura del libro de Salvador de Madariaga, “El Muy Magnífico Señor don Cristóbal Colón”, lleno de contradicciones flagrantes y descalificaciones sin justificación, fue lo que motivó que María Virginia, conocedora de la obra del Almirante, se decidiera a presentar suficientes razones para refutar las falsedades históricas tejidas intencionadamente en torno a la epopeya del Descubrimiento.

Encuentra, entre los más de trescientos documentos investigados, el codicilo inédito de Diego Colón, segundo Almirante, que echa por tierra todos los codicilos y testamentos aprócrifos en los que ciertos tratadistas basan el genovismo del Descubridor, que no hablaba ni escribía en italiano, pero sí se expresaba en castellano, mallorquín y latín.

“Cristóbal Colón y España”

María Virginia Martinez Costa de Abaria

Número de páginas 807

ISBN: 9788493578572

Nº Edición:1ª

Año de edición:2008

Prosopon Editores

Plaza edición: MADRID

Encuadernación: Tapa blanda.

Precio recomentado 27,90 - 29,00€

La autora sigue con la teoria del Colón mallorquín, hijo del Principe de Viana

que parte de la base de la estancia del Principe de Viana en Mallorca y sus supuestos amorios con una tal Margalida Colom de Felanix.

Esa teoria tiene mas agujeros que un colador:

-En primer lugar no existe constancia documental de la tal Margarita Colom.

-En segundo se basan en una carta del 20 de Octubre de 1459 dirigida a Troyano Abatte que dice "queremos que Margarita Panormitana, sobrina de Fray Luichi de Luchesi reciba una gonella y un jubón de paño de Florencia". ( panormitana significa de Palermo).

-Y el tercer agujero y definitivo es que si don Carlos de Viana permaneció del 20 de Agosto de 1459 hasta el 22 de Marzo del 1460, y un supuesto hijo engendrado en ese periodo nacería a finales de 1460, si fuera Cirstobal Colón que murió en 1506, hubiese fallecido con 45-46 años, cuando por los analisis paleontologicos sabemos que Colón tenia mas de 60 años al morir.

EL GENOVESOS PREPAREN UN ALTRE CRISTOFORO COLOMBO

Avui en dia es adonem amb freqüència que els periodistes diuen coses incongruents i que ni ells mateixos han entès la noticia que ens pretenen explicar, especialment quan parlen de percentatges.

De la mateixa manera hi ha gent que escriu, i no llegeix el que escriu. En alguns casos tanta ignorància en gent que te una reputada fama fa mal pensar.

Aquest es el cas de la escriptora Consuelo Varela, la mes gran investigadora castellana actual sobre en Colom, que es capaç de treure un llibre sobre la investigació de la acusació del judici a Colom incoat pel Bobadilla, i quedar-se tant ample com si alguna vegada l’acusació equivalgués a una sentencia, o com si els fets que s’expliquen fossin nous, quan ja son sabuts des de la publicació dels llibres de Oviedo, Bartomeu Casaus i Ferran Colom..

Això no es nou en el tema d’en Colom. Molts historiadors fan passar els testimonis dels Plets Colomins, testimonis fets molts anys desprès de que moris Colom, com a prova per a demostrar qualsevol altre argument interessat.

Em fa notar en Nito Verdera, que al llibre “Cristobal Colón, textos y documentos completos”, de la Consuelo Varela,, a la pagina 307, en Colom es refereix a Bartolomé Fiesco (dels Fieschi de Gènova, una gent poderosa i que sempre eren profrancesos i molts d'ells vivien exiliats al sud de França).amb les seguents paraules : “que sale de los principales de su tierra".
Si Colom fos genovès haguès escrit “que sale de los principales de nuestra tierra”, no us sembla?

També hi han noticies, que s’ens esmunyen, i l’altre dia llegint el web del Hurtado Garcia, ( un matemàtic excel·lent, enginyer aeronaùtic, i amb uns coneixements cartogràfics impressionants) vaig llegir que a la conferencia del Congrés de Colom de Valladolid -2006 el “representant” del genovisme va dir la següent frase : “el profesor Aldo Agosto, de la Comisión Científica del Comité Colombino italiano, en la conferencia de clausura explicó que en breve presentarán una nueva biografía colombina donde el Almirante desciende de una familia de armadores genoveses, con su propia flota y que navegaban por el Mediterráneo desde comienzos del siglo XII.” ( ref : http://www.templespana.org/boletin_temple/70.htm

Es pot ser més bèstia? Ens informa de que els genovesistes, que ja veuen que s’els desmunta la paradeta, estan creant un altre Colom. Es molt fort, oi que si?

I mentrestant, els colombins catalans, cadascú anem fent la nostra historieta, rebutgem les dels altres companys perquè la nostra es la única i la millor, i així no caminem mai endavant.

Dons bé, jo tinc la solució, les agafem totes, i fem una “Recollida”, i creem un nou personatge amb els trossos de puzzle de totes les petites teories, sumant el màxim comú divisor de totes (la catalanitat) i en creem una de nova.
Per tant en Colom era fill d’en Francesc Colom, l’ardiaca de Girona, tal i com diu en Albardaner, de nen el fem estudiar a Tarragona, i així farem feliç al company Vallhonrat, de jove el fem anar a Eivissa a aprendre les arts nàutiques, i així ens aprofitem del gran treball d’en Nito Verdera, evidentment la mare era descendent de l’Arnau de Tarroja, una Caramany-Campllonch, i així ens lligarà l’escut d’armes que “soliades llevar” i vivia a Pals d’Empordà, i així anem fent, i si ens queda algun forat ho omplim amb l’Orde del Temple que sempre es un bon comodí històric, i com a mes es indemostrable, també serà indemostrable la falsedat.

I arribats a aquest punt em pregunto si tenim entre tots prou valor per actuar com els genovesos. La qüestió es que si no el tenim, els genovesos si el tenen, per això i per falsificar tots els documents necessaris també, i mentrestant els hi estem regalant temps.

Miquel Manubens


PD: Avui m’he adonat que al llibre de Wiesenthal, a la fotografia de l’estàtua d’en Lluís de Santàngel, hi havia un Colom infant disfressat de patge com el que hi ha acompanyant a l’estàtua d’en Jaume Ferrer de Blanes. Com podeu comprovar al monument no hi es. Es deuria trencar i en compte de tenir-la anys sense cap com l’altre, van optar per treure-la i no restituir-la. Potser el Centre d’Estudis Colombins hauria de fer alguna gestió a l’Ajuntament per a que la restituïssin. Penso que aquest monument l’hem de considerar molt nostre, perquè, per si no ho sabeu, el lema del projecte era “Honorant a Colom, Catalunya honora als seus fills predilectes”. I això es escrit a l’any 1882, cosa que demostra que Ulloa només va continuar el que ja se sabia.

Tarragona está vinculada a Colom

La historiadora norteamericana Kathlee LeMieux, profesora de la Universidad de Chicago, está interesada en investigar la vida del tarraconense Miquel Ballester, personaje al que ha accedido a partir de la investigación del colombista Ernest Vallhonrat

La profesora de Historia de la Universidad de Chicago, Kathleen LeMieux, y su marido Charles, docente del mismo centro norteamericano, acaban de publicar un libro sobre Lluís de Santàngel, financiero de la Corona de Aragón que prestó un gran apoyo económico a Cristóbal Colón para realizar su primer viaje a América. Amiga del colombista Ernest Vallhonrat, LeMieux considera necesario profundizar en el conocimiento de personas muy vinculadas al almirante, como el tarraconense Miquel Ballester.
¿Cómo valora que en 1987 se descubriera en una librería de la ciudad textos de Colón conocidos como Libro Copiador o Manuscrito de Tarragona?
En primer lugar, como no conozco personalmente este documento, no puedo comentar sobre su autenticidad ni de su valor intrínseca, aunque entiendo que ha sido verificado por expertos en el tema. En cuanto al hecho que el manuscrito fuera descubierto en una librería de Tarragona, pienso que el lugar en que salió a la luz no debe ser causa de polémica. En todos los países del mundo son descubiertos tesoros del pasado como manuscritos, pinturas, partituras de música... y en los lugares más inesperados: áticos de casas privadas, murallas de fortalezas, sótanos y antiguos fosos de castillos. Lo más importante es que estos documentos y obras de arte se confirmen como materias auténticas y se pongan a la disposición de los estudiosos.

¿Le sorprende la estrecha relación que, al parecer, tuvo el almirante con Tarragona?
No es sorprendente que Colón y su familia tuvieran amistades importantes en Tarragona. El almirante del Mar Océano había navegadomucho antes de su primer viaje a América y tenía una capacidad extraordinaria en el uso de idiomas para presentar con claridad sus ideas en países diferentes.

¿Considera que el tarraconense Miguel Ballester –gran amigo de Colón– es un personaje con más importancia histórica de la que se le otorga?

Bien puede ser que sí y espero que se oiga mucho más de Miguel Ballester en los foros históricos mundiales. Sería bueno estudiar detalladamente a esta persona que el propio Bartolomé de las Casas conoció bien y al que definió como «muy venerable persona».

¿Acepta la teoría de que Colón y Ballester se conocieron debido a que la isla de Cerdeña, donde pudo haber vivido el almirante, fue repoblada por personas del Camp de Tarragona?

De este aspecto de la historia sé muy poco. No puedo hacer un comentario sobre su autenticidad. Siempre esperamos que los historiadores hagan todo lo posible para verificar donde vivió Colón. Cada pequeño detalle de esta historia es esencial para explicarnos la vida del almirante, la de su familia y la de sus amigos.

En su opinión, ¿cuál es su posible origen?

Hasta ahora la gran mayoría de la documentación sobre el origen de Colón tiende a indicarnos que nació en la ciudad o en el área de Génova. Sin embargo, yo, como historiadora, y mi marido Charles LeMieux, como productor de películas documentales, estamos obligados a estudiar siempre con una visión imparcial y sin prejuicios. Siempre que se presenten con seriedad, son interesantes las nuevas teorías sobre el lugar de nacimiento de Colón.En la época del descubrimiento en Tarragona había muchas familias con los apellidos Colom y Ballester.

¿Debería profundizarse en esta línea de investigación como está haciendo el colombista Ernest Vallhonrat?

Sí, por supuesto, debería continuar con estos estudios. Sobre todo, es imprescindible para el conocimiento de la época de Colón que éstas y semejantes investigaciones se realicen de la manera en que lo hace Vallhonrat. Este colombista busca la verdad con pasión y con gran seriedad. Su profunda dedicación a sus investigaciones se ve en las conferencias que presenta a diversos grupos de historiadores y también al público en general. Sé del gran éxito que ha tenido recientemente en un congreso en Puerto Rico. No debemos asustarnos de nuevas teorías e ideas como las que él plantea, porque aportan más comprensión.

¿Cómo se entiende la figura de Colón desde la óptica de los Estados Unidos?

Es ésta una pregunta que en realidad requiere horas de explicación, porque la vida intelectual estadounidense es tan diversa como las gentes que viven allí. Hace años se podría decir que en Estados Unidos se miraba a Colón como el fundador de América, una figura heroica pero de poca dimensión. Hoy en día nosotros recibimos y discutimos todos los aspectos de Christopher Columbus, su vida, su obra, su época. Con esta discusión extensiva y multidimensional, tanto en la prensa como en los foros académicos, yo podría decir que ya no existe una sola visión sobre Colón, sino muchas ideas, mucha crítica y mucho interés. En Estados Unidos vivimos juntas todas las nacionalidades del mundo. Vemos e interpretamos cada tema desde sus múltiples perspectivas.

Su marido, Charles LeMieux, prepara un documental sobre Colón. ¿Tarragona podría formar parte de algún episodio?

El documental que estamos preparando lo hemos filmado a través de tres continentes. Nuestros planes incluyen, en un futuro muy cercano, una visita a Tarragona para que Ernest Vallhonrat nos explique y muestre los lugares y los documentos tarraconenses relacionados con Colon y Ballester. Este viaje formará parte de nuestro trabajo como autores de documentales. Me ilusiona organizar una conferencia, tal vez en Chicago, sobre personajes colaterales en la vida de Cristóbal Colón, como por ejemplo Miguel Ballester, y mi propósito es que sea en colaboración con el Centre d’Estudis Colombins.

¿Considera que Colón necesitó ocultar pasajes de su vida o fue, en parte, el entorno político de la época quien lo hizo? ¿Porqué han quedado tantos cabos sueltos?

Como se sabe, hay numerosas teorías sobre estos datos ocultos de Colón y de su familia.

¿Fueron judíos en la época espantosa de la Inquisición Española? ¿Fue Colón hijo ilegítimo de un personaje importante de la Corte Real Española?

... A estas teorías y conjeturas hay que añadir también que mucho de lo que no sabemos de Colón tiene que ver con el hecho de que muchísimos documentos se han perdido o todavía no se han hallado. Guerras, inundaciones, incendios, manos ignorantes que no sabían el valor de los manuscritos originales y los han destruido o los han dispersado a los cuatro vientos. Deje que le hable de la increíble obra de Alicia Bache Gould (1868–1953), investigadora colombina norteamericana que pasó 42 años en los archivos españoles, rescatando miles y miles de manuscritos de la destrucción. Descubrió que en un cárcel de un pueblo al sur de España se utilizaron como papel higiénico, por parte de los prisioneros, documentos referidos a Colón.

Carles Gosálbez - Tarragona - 03/08/2008 16:03 Diari de Tarragona

SI voleu llegir aquestes informacions de primera mà, aquí us deixo uns enllaços al web del company Ernest Vallhonrat : http://www.vidadelamemoria.com/webs/ballester/ct/resumen.htm

http://www.vidadelamemoria.com/webs/rubra/index.php?idioma=castella&contingut=rubra/rubra&num_total=10

http://www.vidadelamemoria.com/webs/enriquez/index.php?idioma=castella&contingut=enriquez/enriquez&num_total=7

Els vàndals van ser una gent civilitzada

ENTREVISTA AMB TERRY JONES, ESCRIPTOR PUBLICA 'ROMA Y LOS BÁRBAROS. UNA HISTORIA ALTERNATIVA'

L'interès de Terry Jones per capgirar la història no es va esgotar amb les pel.lí- cules de Monty Python que va dirigir (Los caballeros de la mesa cuadrada, La vida de Brian i El sentido de la vida). Jones va abandonar els estudis de Literatura Medieval a Oxford quan es va dedicar a l'espectacle però, després de tancar la seva etapa com a comediant, ha escrit llibres d'història i infantils i ha dirigit sèries de la BBC com Els bàrbars, de la qual va sorgir un llibre, Roma y los bárbaros.

Una historia alternativa, escrit amb Alan Ereira, que l'editorial Crítica publica ara a Espanya. Un llibre alhora gamberro i documentat. A La vida de Brian, els militants del Front Popular de Judea (¿o era el Front Jueu Popular?) es preguntaven: "A part del clavegueram, la medicina, l'educació, el vi, l'ordre pú- blic, el regadiu, les carreteres, l'aigua corrent i la salut pública, ¿què han fet per nosaltres els romans?". Jones, que ha respost a una entrevista per correu electrònic, s'esmena ara a si mateix:

--res d'això va ser mèrit dels romans.

--Canviem els termes: a part de crucifixions massives, esclavitud, genocidi, convertir la mort en un festival, ¿alguna cosa bé devien fer els romans pels que van conquistar?

--Bé, suposo que alguna cosa bona van fer. Per començar, van permetre que la gent mantingués les seves religions. Però van ser explotadors i colonialistes i només veien els altres pobles en funció de què en podien treure. I crec que els problemes van augmentar quan els romans van adoptar el cristianisme.

--¿Roma va imperar perquè va ser una màquina de matar o per la superior organització, lleis i cultura?

--Potser el factor més important va ser que l'Exèrcit romà era professional i era capaç de mantenir-se sobre el camp de batalla tot l'any. No necessitava sortir corrent cap a casa per sumar-se a la collita. Probablement la seva habilitat organitzativa hi va ajudar. I també hi havia l'intens desig entre els no romans de sumar-se al superpoder. Igual com passa avui amb els Estats Units.

--Vostè argumenta que la majoria de pobles anomenats bàrbars, tant a Orient com a Occident, van arribar a nivells culturals més elevats del que creiem, però que la història va falsificar el passat.

--La història va ser escrita en llatí pels romans o pels seus admiradors. En realitat és interessant fins a quin punt els escriptors romans eren crítics amb la seva pròpia civilització. Però els seus admiradors, en canvi, no tenien aquesta mena de dubtes.--Igualitaris, pacifistes si no els molestaves, protofeministes...

¿No ha pintat un retrat idíl.lic dels pobles celtes i germànics?

--Sí, és probable que, en l'intent de rectificar la balança, hàgim exagerat el costat positiu dels bàrbars. Però no m'importa després de les pallisses que s'han endut en 2.000 anys d'història.

--Diu que no hi ha expressions més injustes que vàndal o vandalisme.

--Els vàndals van ser una gent particularment civilitzada. Al cap i a la fi, van ser ells els que van acabar amb els gladiadors com un esport públic, no els cristians.--Una de les afirmacions més xocants del seu llibre és que, malgrat la reputació dels romans com a enginyers, van frustrar una incipient revolució tecnològica grega.

¿Va ser culpa de Roma o de l'esclavisme generalitzat en l'antiguitat?

--Pot haver estat una combinació del sistema esclavista i del fet que els romans simplement no estaven interessats en la ciència teòrica. Tendien a concentrar-se en la política, la retòrica i el poder.

--Afirma que els pares d'Europa són els bàrbars. ¿No som, doncs, fills de Roma?--

Bé, som fills dels bàrbars i del sistema romà, suposo.

--Entén que a l'antiga Bàrcino, a la vora del Mare Nostrum, tinguem tendència a veure els romans com nosaltres i els bàrbars com ells.

--És precisament la idea de nosaltres i ells la que intentem trencar.--Un pot pensar que el cristianisme, al cap i a la fi, va fer alguna cosa per transformar una cultura que menyspreava la vida.

Però vostè no és gaire contemporitzador amb el catolicisme en el món antic.

--Per descomptat que no. Els papes van mantenir els combats de gladiadors. També és just dir que van ser els romans cristians els que van destruir l'herència clàssica, precisament perquè era pagana i no mereixia ser preservada. La major part de l'antiga Roma va ser derruïda per construir-hi esglésies.

ERNEST ALÓS
El PeriodicOBARCELONA

CIUTAT PERDUDA: ATHANAGIA IBERICA

Investigació sobre la capital dels îbers.
http://es.geocities.com/jaumeclavecinca/athanagia.html

La llegada del apóstol a la antigua Tarraco se produjo tras ser exiliado

Tarragona. (EFE).- Los 31 teólogos e historiadores de Europa y América que participan en el congreso 'Pablo, Fructuoso y el Cristianismo Primitivo' que se celebra en Tarragona han concluido que hay pruebas históricas para afirmar que el apóstol san Pablo visitó la Tarraco romana.

En el congreso, que se celebra hasta mañana, expertos de Francia, Alemania, Italia, Suiza, Inglaterra, Estados Unidos, Rumanía y España han analizado los textos históricos para intentar averiguar si san Pablo estuvo en Tarragona."Una de las claves" para dilucidar la cuestión es la ley penal romana, ya que, según la legislación imperial, el César podía sentenciar a un acusado a la pena del exilio mediante la fórmula de la deportatio (deportación) o de la relegatio (relegación), han explicado los expertos reunidos en Tarragona.

"En cualquier caso, la persona exiliada perdía sus bienes y, si era ciudadano romano, podía perder igualmente su ciudadanía", han subrayado los historiadores.Precisamente, la primera carta de Climent, que es la fuente más antigua sobre un viaje de Pablo "al límite de occidente", es decir, a Hispania, afirma que el apóstol fue exiliado, y otras fuentes de los siglos I y II (segunda carta de Timoteo, Actas de Pedro y Canon de Muratorio) "se limitan a sugerir o a afirmar directamente que Pablo visitó Hispania"."Los precedentes de los dos hijos de Herodes, Arquelao y Antipes, que fueron exiliados a la Galia y a Hispania, apoyan la posibilidad de que Pablo fuera igualmente condenado al exilio en un lugar de las provincias hispánicas", han explicado los historiadores.En este sentido, la Tarraco romana, por su condición de capital de provincia y de ciudad comercial y administrativa, y por el hecho de ser el puerto natural de enlace de Hispania con Roma "tiene muchas posibilidades de ser el lugar donde Pablo fue enviado al exilio", han consensuado los teólogos y historiadores participantes en el congreso.

El profesor Rainer Riesner (Universidad de Dortmund, Alemania) resume así el consenso logrado: "Es muy probable que Pablo fuera a Hispania al final de su vida y es posible que Tarragona fuera el lugar de su estancia, dado que es la ciudad que tiene más elementos a su favor. Otros lugares de Hispania son mucho más hipotéticos".

Este congreso se engloba dentro del año jubilar dedicado a la memoria de los santos mártires fructuosos asesinados en el anfiteatro romano de Tarraco el 21 de enero de 259, y de la celebración del año jubilar de san Pablo, que empezará el próximo 28 de junio, ambos proclamados por el Papa Benedicto XVI.

La Vanguardia 20-06-2008

El dietari del bisbe que va aconseguir les obres que reclama Barbastre es publicarà al setembre

El llibre recollirà una transcripció totalment fidedigna del dietari, escrit a mà per Josep Messeguer fa més de cent anys

Pagès Editors publicarà el llibre, on es detalla com es van aconseguir les peces que conformen la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida, per mitjà de la compra o de l'intercanvi.

El dietari personal del bisbe de Lleida entre 1876 i 1891, Josep Messeguer, en què detalla en primera persona com va aconseguir les obres de la col·lecció del Museu Diocesà, part de les quals reclama la diòcesi de Barbastre, es publiqués el mes de setembre vinent.

El director de l'editorial Pagès Editors, Lluís Pagès, ha explicat que el llibre recollirà una transcripció totalment fidedigna del dietari del bisbe, escrit a mà per Messeguer fa més de cent anys.

Pagès ha indicat que "s'ha hagut de transcriure perquè la lletra del bisbe és molt difícil de llegir, i hem tardat molt a fer aquest procés, però no hem canviat ni una coma perquè no ens puguin acusar d'haver fet interpretacions del text".

L'editor concreta, en aquest sentit, que en el dietari el bisbe Messeguer explica com va aconseguir una a una les peces que conformen la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida, per mitjà de la compra o de l'intercanvi. "Es tracta d'un llibre que llançarà molta llum sobre la polèmica quant a la propietat de les obres", ha assegurat avui Pagès.

El text anirà acompanyat de fotografies aportades pel bisbat de Lleida del museu que va crear Josep Messeguer amb les peces d'art sacre.

Pagès ha dit que la transcripció del dietari la realitzen la conservadora Carmen Bernabé i l'historiador Isidre Puig, i que va ser el bisbe emèrit de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, qui va cedir el dietari de Messeguer a petició de l'editor.

FONT : avui

Les tombes de tots els Comtes de Barcelona

Desprès de llegir un article crític del web de APUDEPA on es demanava “dignitat” per les tombes dels reis d’Aragó, i la mal anomenada “Corona d’Aragó”, detallem en aquest treball on son enterrats tots els Comptes de Barcelona/Reis de Catalunya :

COMTES DE BARCELONA del Casal de Barcelona

Guifré I, anomenat el Pilós ( v 840 - 897), Comte d'Urgell i Cerdanya (870-897); Comte de Barcelona i Girona (878-897); Conflent (896-897); Comte d'Osona (886-897) de facto, encara que de jure ho fou del 878 al 897, malgrat que del 878 al 885 la regió estava gairebé despoblada. Fill de Sunifred I, nomenat Comte d'Urgell i de Cerdanya el 834 per l'emperador Lluís el Pietós, i Comte de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona el 844 pel rei franc Carles el Calb. Fill de Sunifred i net de Bel·ló de Carcassona, comte de Carcassona en temps de Carlemany; per això, els comtes descendents de Sunifred i del seu germà Sunyer I d'Empúries i Rosselló (834-848) se'ls denomina bel·lònides. Guifré morí en la lluita l'11 d'agost de 897, a la Vall d'Ora, al Solsonès. Va ser enterrat a Sant Martí del Canigó, i les seves despulles van ser treslladades al monestir de Ripoll el 1982.

Guifré II (dit també Borrell I) ( v 874 - Barcelona 911 ), comte de Barcelona, Girona i Osona (897-911). Era fill del comte Guifré I i de Guinedilda d’Empúries. El 897, a la mort del seu pare, es va fer càrrec conjuntament amb els seus germans Sunifred i Miró, dels comtats paterns: comtat de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Cerdanya i Urgell. Ell mateix es reservà el govern dels comtats de Barcelona, Girona i Osona, i es va fer càrrec del més petit dels germans, Sunyer I, encara menor d'edat. El 898 es casà amb Gersenda de Tolosa, filla d'Eudes de Tolosa. Mort el 26 d'abril de 911, sense descendència, els seus comtats passaren a Sunyer I, i fou enterrat al Monestir de Sant Pau del Camp, que probablement havia fundat ell mateix.

Sunyer I (v 870 - monestir de la Grassa, Conflent 950 ), comte de Barcelona del 911 al 947. Fill de Guifré el Pilós i germà de Guifré II Borrell, Sunifred II d'Urgell i Miró II de Cerdanya. Des de la mort del seu pare, el 897, va estar associat al govern sota la tutela de Guifré II i a partir de la mort d'aquest, el 911, va governar sol. Es creu que es enterrat a Ripoll, però es desconeix el lloc exacte.

Miró I (? - Barcelona 966 ), comte de Barcelona, Girona i Osona (947-966). Fou fill del comte de Barcelona Sunyer I i la seva segona muller, Riquilda de Tolosa. Cogovernà a la mort del seu pare el 947 juntament amb el seu germà Borrell II, Es creu que es enterrat a Ripoll, però es desconeix el lloc exacte.

Borrell II ( 927 - 992 ), Comte de Barcelona, de 947 a 992 .Fill de Sunyer I i de la seva segona muller, Riquilda de Tolosa. El 24 de setembre del 992 Borrell féu testament probablement a la Seu d'Urgell i hi devia morir sis dies després

Ramon Borrell I (? 972 - Barcelona, 1017), Comte de Barcelona de 992 a 1017. Fill gran del comte Borrell II de Barcelona i de la seva primera muller Letgarda de Tolosa. Associat al poder pel seu pare el 988, va governar sol a partir de la mort d'aquest, el 992. Morí el 8 de setembre. Fou enterrat al claustre de la catedral romànica de Barcelona.

Berenguer Ramon I, dit el Corbat (v 1006 - 1035 ), Comte de Barcelona de 1018 fins 1035. Fill de Ramon Borrell, comte de Barcelona, i d'Ermessenda de Carcassona.. Morí el 31 de març de 1035. Es creu que es enterrat a Ripoll, però es desconeix el lloc exacte.

Ramon Berenguer I el Vell ( v 1023 - 1076 ), Comte de Barcelona de 1035 a 1076. Fill de Berenguer Ramon I i de Sança de Castella. Es enterrat a la Catedral de Barcelona amb Almodis. Treslladades les seves tombes desde Girona l’any 1545.

Ramon Berenguer II, Cap d'Estopes (1053 - la Perxa de l'Astor, Gualba 1082), comte de Barcelona de 1076 a 1082. Fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca i germà, probablement bessó, de Berenguer Ramon II. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, ja que aquell no havia dividit l'herència. Assassinat el 5 de desembre de 1082, portat a Girona i sepultat a la seu de la ciutat.

Berenguer Ramon II el Fratricida ( 1053 - Jerusalem 1097 ), Comte de Barcelona de 1076 a 1097. Morí en una peregrinació a Jerusalem.

Ramon Berenguer III el Gran (Rodés, Occitana 1082 - Barcelona 1131 ), Comte de Barcelona de 1097 a 1131. Fill del Ramon Berenguer II Cap d'Estopes, i la seva muller Mafalda de Pulla-Calàbria. Enterrat a Ripoll.

Ramon Berenguer IV (Barcelona 1114 - Borgo San Dalmazzo, prop de Torí, Piemont 1162 ), comte de Barcelona de 1131 a 1162.
Fill de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença. Regent d’Aragó per cessió de Ramir II (rei il·legítim) i de les ordres militars a qui el legítim rei, Alfons el Bataller, havia cedit el regne. Enterrat al monestir de Ripoll fins que al 1794. Els francesos van profanar la seva tomba. La Infanta Peronella va ser enterrada a la Catedral de Barcelona.


COMTES DE BARCELONA i reis d’Aragó del Casal de Barcelona

(1162-1196) (Ramon) Alfons I el Cast ( Sant Pere de Vilamajor 1154 - Perpinyà 1196 ), comte de Barcelona (1162-1196). Fou fill i successor de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó. Enterrat al monestir de Poblet.

Pere I el Catòlic (Montblanc?, 1177 - Muret, 1213), rei de 1196 a 1213. Fill i successor d'Alfons el Cast i de Sança de Castella . Es enterrat al Monestir de Sixena.

(Pere) Jaume I el Conqueridor (Montpeller 1208-València 1276), compte de 1213 a 1276, i Rei d'Aragó; conqueridor de Mallorca (1228). i València.( 1232-1244). Fou fill del Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. Enterrat al monestir de Poblet. De 1835 fins a 1952 el seu sepulcre va estar a la Catedral de Tarragona.

Pere II el Gran ( València 1240-Vilafranca del Penedès 1285 ), (1276-1285). Compte de (1276 fins a 1285). Conqueridor de Sicília (1282). Fou el fill de Jaume el Conqueridor i la seva segona muller, Violant d'Hongria. Es enterrat al Monestir de Santes Creus.

Alfons II el Lliberal (València 1265-Barcelona 1291), compte de 1285 a 1291 Fou el primer fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília. Es enterrat a la Catedral de Barcelona

Jaume II el Just (València, 10 d’agost de 1267 – Barcelona, 2 de novembre de 1327). Compte de 1291 fins a 1327. Segon fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília, i germà i successor d'Alfons. Es enterrat al Monestir de Santes Creus.

Alfons III el Benigne ( Nàpols 1299 - Barcelona 1336).Fou el segon fill de Jaume el Just i la seva segona muller Blanca de Nàpols, i successor al tron de la corona. Conquerí Sardenya, el 1323 i 1324. Durant el seu regnat es van incorporar a la Corona el ducat d'Atenes i el Ducat de Neopàtria. Enterrat a la Seu Vella de Lleida.

Pere Terç el Cerimoniós (5 d'octubre de 1319, Balaguer - 5 de gener de 1387, Barcelona ), fou Comte de Barcelona del 1386 al 1387.. Fill d’Alfons el Benigne i la seva primera esposa, Teresa d'Entença. Enterrat al monestir de Poblet.

Joan I el Caçador ( Perpinyà 1350 - Foixà 1396 ), Comte de Barcelona del 1387 al 1396. Fou el primer fill de Pere el Cerimoniós amb Elionor de Sicília, igual que el seu germà Martí l'Humà, nascut l'any 1356. Joan I morí sobtadament tot caçant a Foixà el 19 de maig de 1396. En no tenir descendència masculina, fou succeït pel seu germà Martí l'Humà. Enterrat al monestir de Poblet.

Martí I l'Humà (Girona 1356 - Barcelona 1410), Comte de Barcelona de 1396 a 1410. Segon fill de Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília. En morir al monestir de Santa Maria de Valldonzella (Barcelona) el 31 de maig de 1410 començà l'interregne que es tancaria amb el Compromís de Casp de 1412, en el qual es trià per succeir-lo a Ferran I, anomenat el d'Antequera. És el darrer rei, per línia directa, del casal de Barcelona. Fou enterrat al Monestir de Poblet.


COMTES DE BARCELONA i REIS D'ARAGÓ,
Casa de Trastamara, canvia el seu cognom a Aragó.

Ferran I d'Aragó, anomenat el d'Antequera (Medina del Campo, Castella, 27 de novembre de 1380 - Igualada, 2 d'abril de 1416), comte de Barcelona de 1412 a 1416). Net de Pere III el Cerimoniós . Enterrat al monestir de Poblet.

Alfons IV el Magnànim ( Medina del Campo, Castella 1396 - Nàpols 1458 ), Compte de Barcelona del 1416 al 1458). Conquerí de Nàpols (1442-1458). Fill primogènit de Ferran I i la seva muller, Elionor d'Alburquerque. A la Corona catalana fou succeït pel seu germà Joan II d'Aragó, mentre al Regne de Nàpols ho feu el seu fill natural, l'infant Ferran. Enterrat al monestir de Poblet.

Joan II d'Aragó ( Medina del Campo 1398 - Barcelona 1479 ), Comte de Barcelona de 1458 fins a 1479. Fill segon de Ferran I d'Aragó i de la seva muller Elionor d'Alburquerque. Enterrat al monestir de Poblet.

Enric I de Castella (IV a Castella) anomenat l'Impotent ( Valladolid 1425 - Madrid 1474 ). La Generalitat el nomenà rei el 1462, però ell renuncià a canvi de que Joan II renuncies als seus drets a la Corona de Castella.

Pere IV de Catalunya, dit el Conestable de Portugal (1429 - Granollers, 1466), proclamat comte de Barcelona i rei d'Aragó (1464-1466), per la Generalitat. Fill de Pere de Portugal, Duc de Coïmbra i regent de Portugal, i d'Elisabet d'Urgell i d'Aragó, filla de Jaume II d'Urgell, un dels pretendents al tron aragonès durant el Compromís de Casp. Enterrat a Santa Maria del Mar.

Renat I d'Anjou, el Bo (Angers, França 1409 -Ais de Provença 1480 ), Comte de Barcelona (1466-1472), Comte de Provença (1434-1480), Rei de Nàpols (1435-1442), rei titular de Jerusalem (1435-1480) Nascut el 16 de juliol de 1409, fou el tercer fill de Lluís II de Provença i de Violant d'Aragó, i per tant nét de Joan I d'Aragó. El 10 de juliol de 1480 morí a la ciutat d'Ais de Provença, i fou sepultat a la catedral d'Angers.

Ferran II d’Aragó, dit el Catòlic, (Sos del Rey Católico, Saragossa 10 de maig de 1452 - Madrigalejo, Càceres, 22 de gener de 1516), Comte de Barcelona de 1479 a 1516 i Rei de Castella (1474-1504), Era fill del rei Joan II d'Aragó i de la seva segona esposa, Joana Enríquez,
Ferran II aconseguí el títol de Rei de Jerusalem com a dot al casar-se amb Germana de Foix. Al morir el 22 de gener de 1516, conscient que el seu successor Carles trigaria en venir fins a acabar la seva formació, va nomenar al seu fill natural Alfons d'Aragó regent dels regnes de la Corona Catalana . Enterrat a la Catedral de Granada

La seva filla Joana d'Aragó (1479-1555), va ser reina de Castella (1504-1555), pero no ho va ser a la Corona Catalana, a la qual Ferran II designà com a hereu a Carles I.

COMTES DE BARCELONA i Reis d'Aragó, Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Nàpols, Castella, Granada i Jerusalem, de la Casa de Hasburg .

Carles I d'Habsburg i d'Aragó, comte de Barcelona (1516-1556) . Segon fill de la reina Joana la Boja de Castella i de Felip el Bell, va néixer el 24 de febrer de 1500 a Gant.

Heretà els regnes de la Corona Catalana del seu avi Ferran II. Va mantenir tancada a Tordesillas a la seva mare Joana governant en el seu nom els regnes de Castella i Lleó, el Regne de Navarra, les illes Canàries, les places del Nord d'Àfrica, els territoris americans i el regne de Granada. De Maximilià I, emperador romanogermànic: Àustria i els drets de la corona imperial. I de Maria de Borgonya: Borgonya, Artois, Luxemburg, els Països Baixos, Flandes, el Franc Comtat. Mantení l’empresonament de la seva mare la reina de Castella, Joana fins la seva mort en 1555. L’any 1556 cedí Alemanya al seu germà Ferran i Castella al seu fill Felip, per tant, legalment nomès va ser rei de Castella un any, i en canvi, rei de la corona catalana fins la seva mort. La seva mare Joana mai va ser proclamada reina de la Corona Catalana.

Malgrat tots aquets titols afirmà “prefiero ser Conde de Barcelona que Emperador de romanos”. Morí (segons la història) a Yuste, Càceres el 1558, però fins el 1574 no va ser traslladat el seu panteó al Escorial que es on es enterrat.

Felip I de Catalunya-Aragó (II de Castella) ( Valladolid 1527. L'Escorial 1598 ), comte de Barcelona de 1556 a 1598. Enterrat al Escorial.

Felip II de Catalunya-Aragó (III de Castella) ( Madrid 1578 - L'Escorial 1621 ), comte de Barcelona de 1598 a 1621), Enterrat al Escorial


Lluís I de Catalunya ( Lluís XIII a França), (Fontainebleau 1601 - Saint Germain-en-Laye 1643), rei de Catalunya del 23 de gener de 1641 al 1643. Nomenat per la Generalitat. Morí a Saint Germain-en-Laye el 14 de maig de 1643 i fou enterrat a la Catedral de Saint-Denis.

Lluís II de Catalunya ( Lluís XIV a França), (5 de setembre de 1638 – 1 de setembre de 1715) rei de Catalunya 1643 al 1659 (Tractat dels Pirineus), nomenat per la Generalitat. Lany 1700, amb un Carles II moribund, va fer falsificar el testament de Carles II per a que l'hereu fos el seu net Felip de Borbó. Va morir el 1 de setembre de 1715 de gangrena, uns pocs dies abans de fer setanta-set anys. El seu cos jau a Basílica de Saint Denis a Paris.

Felip III de Catalunya-Aragó (IV de Castella) (Valladolid 1605 - Madrid 1665 ), comte de Barcelona del 1659 al 1665). Enterrat al Escorial.

Carles II de Catalunya-Aragó el Fetillat ( Madrid 1661 - íd. 1700 ), comte de Barcelona (1665-1700). Enterrat al Escorial

Felip IV de Borbó, 1ª època (1700-1705) (V de Castella) ( Versalles, França 1683 - Madrid 1746 ), Rei d'Espanya (1700-1746), rei de Nàpols (1700-1707) i rei de Sicília (1700-1713). Compte de Barcelona 1700-1705). Jurà les Constitucions Catalanes.

Carles III d’Aragó i d’Àustria, l’Arxiduc (Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic ) ( Viena, Àustria, 1 d'octubre de 1685 - 20 d'octubre de 1740 ) fou Carles III com comte de Barcelona (1706-1714), i rei d'Aragó, de València (1706-1707 / 1714), de Mallorca (1706-1714 / 1715), de Sardenya (1706-1720), de Sicília (1706-1714 i 1720-1738), de Nàpols (1706-1738) i rei de Castella (1706-1707) (encara que en les llistes oficials de les Corones d'Aragó i de Castella no hi és comptat).

COMTES DE BARCELONA i Reis d'Aragó, Mallorca, València, Castella i Jerusalem. Casa dels BoBons

Felip IV de Borbó, 2ª època (1714-1724) (V de Castella) ( Versalles, França 1683 - Madrid 1746 ), Rei d'Espanya (1700-1746), rei de Nàpols (1700-1707) i rei de Sicília (1700-1713), Abolí les Constitucions Catalanes amb el Decret de Nova Planta.

Lluís III de Borbó, ( I de Castella) (1707-1724). Rei el 1724. Fill de Felip IV Enterrat al Escorial

Felip IV de Borbó, 3ª època (1724-1746). Enterrat a la La Granja de Sant Ildefons.

Ferran III de Borbó ( VI a Castella), ( Madrid 1713 - Villaviciosa de Odón 1759 ), rei de 1746 a 1759). Fill de Felip IV . Enterrat al Escorial

Carles IV de Borbó (III de Castella) (Madrid 1716 - íd. 1788), rei de les Dues Sicílies (1735-1759) i rei d'Espanya (1759-1788).Fill de Felip IV. Inventà l’actual bandera d’Espanya, pero amb l’escut de Castella. Enterrat al Escorial

Carles V de Borbó (IV de Castella ( Portici, Regne de Nàpols 1748 - Roma 1819 ), Rei d'Espanya (1788-1808). Abdicà a favor de Napoleó. Enterrat al Escorial

Ferran IV de Borbó 1ª època (VII de Castella) ( L'Escorial 1784 - Madrid 1833 ), rei d'Espanya (1808-1808). Abdicà a Baiona a favor de Napoleó.

Josep Bonapart ( 1808 -1812 ). Corte, Còrsega 1768 - Florència 1844 ), rei de Nàpols (1806-1808) i rei d'Espanya (1808-1813). Va ser enterrat a París.

Napoleó Bonapart (1812-1814). Nascut a Ajaccio, Còrsega, el 15 d'agost del 1769, un any després de la compra de l'illa per part de França a la República de Gènova, i mort el 5 de maig de 1821, a l'illa de Santa Elena. Annexiona Catalunya al Imperi el 1812. Derogà el Decret de Nova Planta i oficialitzà el idioma català. Enterrat a París.

Ferran IV de Borbó 2ª època (VII de Castella) ( L'Escorial 1784 - Madrid 1833 ), rei d'Espanya (1808-1833). Enterrat al Escorial

Isabel I de Borbó (II de Castella) (1830-1904). (Madrid, Espanya 1830 – París, França 1904 ) fou de iure la primera reina d'Espanya (1833-1868). Enterrada al Escorial

Amadeu I de Savoia. (Torí 1845 - 1890). Príncep d'Itàlia de la casa de Savoia amb el tractament d'altesa reial que esdevingué rei d'Espanya des de 1871 fins a 1873 com a conseqüència de ser elegit per les Corts del Sexenni Revolucionari.

Alfons V de Borbó (XII de Castella) (Madrid 1857 - El Pardo 1885), fou rei d'Espanya (1875-1885). Canvià l’escut de la bandera d’Espanya a l’actual, copiat del de la 1ª República. Enterrat al Escorial.

Alfons VI de Borbó (XIII de Castella) (Madrid 1886 - Roma 1941), fou rei d'Espanya (1902-1931). Abdicà i s’exilià al guanyar els republicans les eleccions municipals de 1931. Enterrat al Escorial.

Joan de Borbó, (La Granja de San Ildefonso (Segòvia), 20 de juny de 1913 - Pamplona (Navarra), 1 d'abril de 1993). Autoanomenat Comte sense jurament. Enterrat al Escorial.