SIMPLIFICACIONS HISTORIQUES

Fa 20 anys mes o menys que li dono la volta a això d’en Colom, i ja fa 10 anys que tinc la meva web sobre en Xpofol penjada a internet, i en tots aquets anys he llegit centenars de cops un dels arguments que demostrava la catalanitat d’en Colom, dons tots els historiadors catalans el fan seu, i aquest es que a la Biblioteca Colombina hi havia, i així consta al Índex fet per Hernando Colón, que la carta enviada al escrivà de ració, Lluis de Santàngel, estava escrita en català.

A la Biblioteca Colombina hi han molts llibres, i molts impresos, bastants en català, però cap document o copia de document. Per tant, aquella carta al escrivà de ració no era cap document, sinó un imprès, de la Carta del primer viatge, publicada a Barcelona per Pere Possa, en català.
I un imprès, per molt que estigui en català no demostra en quin idioma estava escrit l’original. Potser Hernando el va guardar per exòtic.


L’altre dia sopant amb en Charles Merrill, en Francesc Albardaner i tota la colla del Centre d’Estudis Colombins, en Charles Merrill ens interrogà del perquè creiem que Colom i Ferran II acordaren adjudicar Amèrica a Castella i Colom, si era català, no es queixà.
La meva resposta, ràpida, com correspon a un membre de les “joventuts” del Centre, va ser que hi havien tres arguments importants:

En primer lloc els tractats internacionals previs, que complicaven molt la cosa si les terres s’adjudicaven a la Corona Catalana, dons hi havien acords clars de repartiment de la costa del nord d’Africà entre catalans i castellans, i també altres acords clars entre castellans i portuguesos sobre la costa atlàntica. Introduir a Catalunya en el pastis hagués forçat una nova negociació que no interessava a Ferran, dons així contava amb el factor del millor coneixement sobre els portuguesos, que amb una discussió llarga hagués perdut.

En segon lloc, a en Ferran II li interessava que Amèrica depengués de Castella, també, perquè a aquell regne el rei tenia mes poder. Ja sabeu allò de que a Castella “el rey es señor de villas y haciendas”, mentres que a Aragó i Catalunya nomes era un príncep. (primus inter pares, deien a Aragó).

I finalment, Colom, a mes de catalanoparlant era jueu com, cada cop mes, està demostrant en Nito Verdera, i com em va reconèixer l’altre dia l’arxiver del Bisbat de Barcelona, Dr. J.M. Martí Bonet ( no trobareu res, perquè era jueu, em va dir el director de l'Arxiu i del Museu Diocesà de Barcelona). Aleshores el xantatge de Ferran a Colom es clar. Si Colom hagués estat jueu no hagués pogut tenir cap possessió a les terres dels reis catòlics segons el Decret de Granada. Res. I molt menys tenir càrrecs públics de Virrei, Almirall i Governador General.

I Colom al primer viatge no s’emportà cap religiós, surt el 3 d’Agost de Palos, arriba a Canàries el diumenge 12 d’agost, i s’hi està fins el 6 de Setembre. Vint-i-sis dies que segons els historiadors Colom es dedica a fruïr de la companyia de la Beatriu de Bobadilla mentres a Gando s’arranja el timó i es canvien les veles de la Pinta. Masses dies!.
Vint-i-sis dies que poden haver servit per a esperar a molts dels vaixells de jueus expulsats dels regnes hispànics, que havien partit dels ports precisament el mateix dia que en Colom.

En canvi desprès del segon viatge Colom es transforma en un cristià catòlic apostòlic i romà (transformació que segles mes tard, en plena dictadura de Primo de Rivera, també experimenta Antoni Gaudí, per poder bastir aquest Temple del catalanisme anomenat Sagrada família), i només ens deixa de pista el Llibre de les Profecies, llibre d’una profunda religiositat, fins ara tinguda per cristiana, però que com es el cas del Quixot ( i permeteu-me la comparança), amaga amb un gran enginy a un seguidor de la Torà, com el Quixot amaga una critica ferotge al rei i als castellans.

La transformació de Colom en cristià va ser tant ben feta, que en cap lloc apareix ni mitja insinuació a aquest fet, ni als Plets Colombins. Però segur que en les negociacions amb Lluis Colom per a les seves renuncies van tenir en compte aquest petit detall.


Tenim altres simplificacions històriques a l’historia de Catalunya, que de tant repetides ja semblen l’única veritat, com la del president màrtir, que serveix per amagar la gran figura d’en Macià, i també les de Josep Cambó, Prat de la Riba o Puig i Cadafach, homes tots ells amb molta mes feina feta pel país, perquè en definitiva Companys, el 6 d’Octubre, es va deixar enredar pels socialistes espanyols, mentres ells marxaven a França.


Una altra figura mítica es en Rafel de Casanova (Conseller en Cap de la Ciutat de Barcelona), que ferit en una cama, s’amaga uns anys, que ens amaga les altres figures dels general Moragues o Savalls, però cap historiador ens ha explicat encara qui era el President de la Generalitat, de qui ningú sap el nom ( Josep Vilamala), i així se’ns amaga que els revoltats s’oposaren al únic rei en segles que havia jurat les Constitucions Catalanes. On era l’invicte exercit català? . Perquè Barcelona estava defensada per dos regiments valencians? Es que la ciutat de Barcelona va fer un cop d’estat contra la Generalitat al declarar la guerra a felip V? Que en pensava la Generalitat?


Fixeu-vos, que en la majoria dels casos es tria com a ídol catalanista el mes espanyolista, o els arguments que tenen a veure amb temes aliens a nosaltres. Segurament es fa per caure bé, i per a que sigui acceptat pels historiadors espanyols.

Un cop quedi demostrat que Colom era català, que ja ens manca poc, vindrà la segona part, saber quina classe de català era, i potser quan ens trobem que era tant català com Vidal Quadras, Boadella o Loquillo, comencem a aprendre que l’historia es polièdrica, i que no tot ni ningú es absolutament bo o absolutament dolent, cosa per cert esclava del historicisme castellà, i a ser una mica autocrítics amb alguns episodis històrics. I fonamentalment que la recuperació històrica no es pot fer des de un punt de vista políticament interessada sinó de recerca de la veritat, encara que aquesta no ens agradi o no resulti políticament correcta.

M.M.