Les investigacions sobre llengua i literatura a la Barcelona de 1700 contradiuen els prejudicis establerts | Les excavacions del Born han propiciat uns treballs paral.lels que analitzen un període oblidat
La capitular que encapçala aquest text pertany a un alfabet de capitulars del notari barceloní Jacint Baramon de mitjans del segle XVIII. La qualitat d'aquestes petites il.lustracions denota el bon gust d'una Barcelona que funcionava al màxim. La referència al notari no és gratuïta, perquè segons les conclusions a què han arribat Albert Garcia Espuche i els seus col.laboradors, els documents notarials dels segles XVII i XVIII són sorprenentment rics en paraules i expressions catalanes, reflex d'una vitalitat social, econòmica i cultural de primer ordre.
Arran de les excavacions a l'antic mercat del Born, on han aparegut restes de carrers i cases de la Barcelona del segle XVII, l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona ha coordinat una sèrie de treballs de recerca sota l'epígraf La ciutat del Born . Barcelona 1700. Ara surt a la llum el sisè volum: Llengua i literatura. Barcelona 1700, publicat amb la col.laboració de la Fundació Carulla i l'editorial Barcino.
El període estudiat cau de ple enmig dels tres segles coneguts a Catalunya com la decadència, concepte que Joan Santanach, un dels autors, voldria eradicar. El professor de Filologia de la Universitat de Barcelona considera que Catalunya no pot prescindir d'aquests tres segles com si res, i posa com a exemple l'exposició que a la Fira de Frankfurt explicava la història de la literatura catalana i que, en arribar a aquest període - "els anys foscos" -, el ventilava en un tres i no res.
Tots els fills maten als pares i el romanticisme va matar al barroc. Això ha fet efecte en els estudis literaris i lingüístics catalans, fins al punt que ha deixat de banda aquests tres segles i ha provocat una interpretació distorsionada del que ha estat la història del país. Molt pocs estudiosos han analitzat la literatura de l'època, perquè s'ha assentat la triple desqualificació: mediocre, repetitiva i castellanitzada.
Pel que fa a la castellanització, que fins ara s'ha interpretat com un aspecte negatiu, Santanach considera el contrari. La llengua literària era deliberadament castellanitzada i italianitzada justament perquè era una manera de prestigiar-la cultura castellana i italiana de l'època eren els dos grans referents-. Pel que fa a la pretesa subjugació, Santanach considera que no hi va haver tant gregarisme i que alguns autors, com Francesc Fontanella, "un dramaturg de nivell europeu, tot i inspirar-se en el supervendes Lope de Vega o en l'italià Guarini, va fer propostes innovadores i trencadores ".
Els autors del llibre coincideixen en aquesta línia: cal replantejar aquest període i estudiar a fons. La llengua catalana, malgrat les aparences, avançava. El llatí, la llengua diplomàtica, retrocedia a favor del català en els documents notarials, perquè el ciutadà volia saber el que posava en els seus contractes. I encara que el castellà també avançava, no és fins al segle XIX que s'acaba d'imposar.
L'alfabetització era alta, com ho demostra el nombre d'escoles i de llibreters. Els gremis, que formaven la xarxa social i econòmica de la ciutat, sabien de lletra: havien de fer comptes i redactar documents. I una dada curiosa: a les botigues es venien llibres de memòries en blanc, és a dir, una mena de diaris o llibretes per anotar el dia a dia.
El fet que es fes molt teatre en castellà no vol dir que la gent ho parlés, però sí que ho entenia. La intercomprensió de les llengües peninsulars era molt més alta-i molt més natural-que ara. I el repertori era molt variat: una companyia de Saragossa, per exemple, podia representar, durant cinquanta dies seguits, una obra diferent cada dia. Carles Duarte, director de la Fundació Carulla, el compara amb la ràdio d'avui. Si l'investigador s'até només a la llengua de les cançons, afirmaria amb seguretat que a Barcelona es parla en anglès.
La relació de ciutats amb qui Barcelona mantenia algun tipus de relació és àmplia. Per ordre de freqüència: València, Sevilla, Mallorca, Tortosa, Gènova, Nàpols ... Així doncs, Barcelona no era tan decadent.
Quin era el 'color de Montserrat'?
Quin era el color de Montserrat? Com era el vaig veure de tres nits? Quina forma tenien la pinta de closa, la pinta de jornal, la pinta de reina o la pinta lluna? A partir dels documents notarials, Garcia Espuche, comissari del projecte del Centre Cultural del Born, ha recopilat uns centenars de paraules inèdites. Són inèdites en el sentit que avui ja no s'empren i els diccionaris de l'època no les recullen. Les obres lexicogràfiques eren hereves d'altres ja publicades, especialment castellanes, de manera que tot el lèxic quotidià, vinculat a la vida social i econòmica de la ciutat, quedava al marge.
Espuche convida els filòlegs a investigar què volen dir aquestes paraules. Hi ha contextos i referències (una relació testamentària, un dot, un inventari ...), però encara que els barcelonins de l'època sabien perfectament quin era el color de Montserrat, avui s'ha perdut la referència. Davant d'un vi de tres nits ja no se sap si era bo o dolent. Sí que se sap que un xotxo era un dolç i un xuxo, un estri de cuina, però poca cosa més. Per prendre xocolata-molt popular a l'època-, se servien d'un castellanisme, la tremolor, tenien Taulet de tos i una joia que cridaven Xorros de perles. I els barrets eren barrets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada