L'empremta catalana a Santa Maria de Cetines d'Atenes

Pere el Cerimoniós va escriure que l'Acròpolis era «la pus richa joia qui al mont sia». Una placa al recinte reproduirà l'elogi del rei.

D'aquí unes setmanes es col·locarà una placa de marbre a l'Acròpolis, al peu dels Propileus i al costat de la porta de Beulé, que reprodueix les paraules d'elogi que Pere el Cerimoniós va escriure el 1380, quan va ordenar que uns ballesters protegissin l'Acròpolis, en aquell temps en mans catalanes. El rei Pere va assenyalar llavors que l'Acròpolis era «la pus richa joia qui al mont sia», una frase que es gravarà en català, grec, anglès i castellà per recordar un dels primers elogis sobre el monument més visitat de Grècia.

«Va ser el bisbe Juan Boyl, que vivia en aquell moment a l'Acròpolis, qui va sol·licitar al rei una guàrdia per protegir-la», segons explica Eusebi Ayensa, un apassionat empordanès, promotor de la placa, que dirigeix l'Instituto Cervantes d'Atenes. «És llavors quan Pere el Cerimoniós escriu la frase descoberta per l'historiador Antoni Rubió i Lluch (1856-1937). Diversos historiadors han ressaltat la importància de l'elogi, escrit abans del renaixement i, encara que em consta que ja es va intentar anteriorment, és ara quan les autoritats gregues han aprovat finalment la col·locació de la placa».

L'ARRIBADA DELS ALMOGÀVERS
La proposta d'Ayensa ha comptat amb el suport de Carmen Caffarel, directora de l'Instituto Cervantes, i dels arqueòlegs grecs Tassos Tanoulas i Alexandros Mandis, vinculats a l'Acròpolis. «L'any 2011 es compliran 700 anys de l'arribada dels catalans a Atenes», apunta Ayensa. «És llavors quan s'inaugurarà oficialment la placa, al costat d'una exposició sobre la presència catalana a l'Acròpolis, que es farà a la seu de l'Instituto Cervantes, i un cicle de conferències».
La relació dels catalans amb l'Acròpolis, que anomenaven Santa Maria de Cetines, té el seu origen en la Companyia Catalana d'Orient, formada el 1281 per mercenaris a les ordres de Roger de Flor per lluitar a Sicília a favor de la Corona d'Aragó. Després de la victòria, els almogàvers van viatjar el 1303 a Constantinoble per ajudar l'emperador bizantí i, després de l'assassinat de Roger de Flor, van devastar la regió, inclosos els monestirs del mont Athos. El 1311, la seva victòria sobre els francs a la batalla del riu Cefis els va convertir en senyors d'Atenes, que van oferir a la Corona d'Aragó. Aquesta va conservar els ducats d'Atenes i Neopàtria fins a l'any 1388.
UN MAL RECORD PER A GRÈCIA 
 «La veritat és que els grecs conserven un record nefast dels catalans –indica Ayensa, que ha estudiat el tema amb profunditat–, que consideraven bruts, saquejadors i violents. A Neopàtria hi vaig sentir una vella que deia: '¡Tant de bo acabis sota l'espasa d'un català!'. I hi ha frases despectives sobre els catalans. La placa, no obstant, està concebuda com un detall amb Grècia en uns moments difícils, com un petit gest que acosta els dos pobles. Al llarg de la història, Grècia ha estat repetidament espoliada i humiliada, i encara té clavada l'espina del saqueig dels marbres de l'Acròpolis per Lord Elgin. Per això penso que és important destacar l'elogi de Pere el Cerimoniós».
www.elperiodico.cat
25 de juliol del 2010
X. M.

ATENES

El Sant Calze va saldar un deute de guerra

Alfons el Magnànim el va deixar en dipòsit a la Catedral de València pels préstecs rebuts
Un estudi revela que el Sant Calze va arribar a la Catedral de València al segle XV de mans d'Alfons V el Magnànim com a pagament pels deutes que el monarca havia contret amb la jerarquia eclesiàstica en les seves campanyes militars. Així ho confirma la investigació de l'arxiver bibliotecari de la seu, Vicente Pons, publicada al darrer número de la revista "Catedral de València".
El treball, que ha estat presentat avui, aporta noves dades sobre l'arribada a València del Sant Calze l'any 1437, quan encara era propietat d'Alfons V El Magnànim. El monarca, davant la impossibilitat de retornar al capítol de la Catedral de València els 137.430 sous que aquest li havia prestat per a les seves campanyes, va lliurar tot el tresor de relíquies que tenia a la seu, entre elles el Sant Calze que, segons la tradició, va emprar Jesucrist en l'Últim Sopar, ha explicat Pons.
"El Sant Calze no va ser un regal de ningú, sinó un dipòsit del rei Alfons el Magnànim", que mantenia "un deute de cinc anys" que el va obligar a lliurar el seu tresor de relíquies a la Catedral de València, ha precisat. L'arxiver ha assegurat que l'antiguitat del Calze, demostrada a través de la tradició literària i arqueològica i la continuïtat històrica, "no es pot discutir".
A més, estudis arqueològics recopilats a la revista han demostrat que la copa d'àgata que figura a la part superior del Grial data del segle I, i que el Cànon Romà que els Papes utilitzaven a les catacumbes de Roma en els segles I i II ja feien menció expressa a "aquest mateix precari calze". Amb aquesta expressió s’al•ludia a la copa de l'Últim Sopar, i que arran de la persecució de l'emperador Valerià va ser traslladada a Osca i després a València.

L'empremta del calze
Fins ara es pensava que "l'empremta del pas del Calze per Roma" era la frase del Cànon Romà que fa referència a "Jesucrist prenent aquest calze gloriós", però fins al moment s'ignorava que aquestes paraules s'havien introduït al segle II per el Papa Alexandre I, ha precisat el president de la comissió diocesana de Patrimoni, Jaume Sancho.
D'altra banda, la revista recull fotografies de 1915 que mostren "com era l'exterior i l'interior del temple valencià, quan encara es conservava el retaule que presidia l'altar i el cor que dividia la nau central".  Les imatges van ser preses pel metge Francesc Xavier Prés, pertànyer al Centre Excursionista de Catalunya i són les instantànies "més detallades" del temple de principis del segle XX que es conserven a l'Arxiu. 
Finalment, la publicació religiosa inclou un reportatge sobre "la Veneciana", un llum fabricada fa més de 300 anys a Itàlia per a la Basílica de Sant Pere a Roma i que és avui la principal llum de la Catedral de València.
21 juliol 1910 - València - Efe

OBRES D’ART A L’ARAGÓ

Aquestes dues fotografies demostren els criteris de conservació històrica de les obres d’art a l’Aragó. Es tracta del “Crist de Lecina”, talla romànica datada en els primers anys del S. XIII que roman a l’església de Alquezar. De tamany natural presenta el rostre reposant sobre l’espatlla dreta i es dels denominats “de quatre claus”, es a dir, es presenta amb els peus clavats per separat. Antiguament es venerava en una de las capelles del claustre, on es documentada la seva presencia el 1560, figurant ja a la capella dels Lecina en 1620.

A la fotografia de l’esquerra com era abans i a la de la dreta com es ara.

La característica especial que tenia aquest Crist es que era un dels tres únics Crists gòtics articulats del mòn. Com podeu veure, desprès de la “restauració” de la DGA, ja no te els braços articulats, perquè “asi queda mas bonito”.



Els hi tornem les obres de Lleida, o us fa por que facin algun resstyling?

LA DESTRUCCIÓ D'ELNA

Desconeixem la nostra història i no podem treure’n les lliçons.En el cas de la massacre de la població d’Elna - 25 de maig del 1285 - per les tropes franceses comandades pel rei Philippe le Hardi, Felip l’Ardit, hi ha sense dubte una raó suplementària d’ocultació: admetre la responsabilitat i culpa d’un dirigent català traïdor i analitzar-ne les raons i no tergiversar el context, com ja mig segle més tard va fer un altre cronista, en Ramon Muntaner...
Ignorar les fallades és condemnar-se a repetir-les.

Elna no hauria estat assetjada ni massacrada si en Jaume II, rei de Mallorca, comte del Rosselló i de Cerdanya, senyor de Montpeller indegudament mitificat com a «lo bon rei Jaume», no hagués traït la pròpia paraula, si hagués respectat el conveni que havia signat sis anys abans amb el seu germà, el rei Pere de Catalunya-Aragó. S’havia compromès a ajudar-lo contra els enemics i a mantenir al Rosselló els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya. Elna no hauria estat enderrocada, les dones violades, els nens gitats contra les parets, les esglésies cremades… si no hagués estat tan ingenu com per caure en les trampes sornegueres del monarca francès, que tenia el vistiplau i l’ajuda del papa per apoderar-se de Catalunya. En Jaume sabia dos anys abans de la massacre, el juliol 1283, que s’apuntava la invasió de Catalunya legitimada per la croada papal. A la primavera del 1285, el rei francès anava concentrant un exèrcit de tan gran poder com «de cent anys ençà la corona de França no havia ajustat» amb francesos, tolosans, bretons, flamencs, alemanys, anglesos «e quais de totes les llengües de cristians». L’endemà de Pasqua el rei Pere vingué a Perpinyà per parlar amb el seu germà i evitar la invasió, però en Jaume, fatigat, es tancà dos dies dins la seva cambra i preferí fugir d’amagat per les clavagueres del Palau Reial de Perpinyà, abandonant dona i fills, i refugiar-se a la Roca.
     
La població elna, oposà una heroica resistència. Primer Salses, frontera entre Catalunya i França, després el Voló i la Vila d’Elna. La croada acabà uns mesos més tard amb la victòria del Rei Pere anomenat el Gran, la derrota de les tropes franceses al coll de Panissars a l’Albera i la mort de Felip l’Atrevit.

En Jaume II lliurà el país a l’enemic, perquè confià més en el suposat aliat foraster, que no pas al propi germà. Confià més en una potència estrangera que no en les pròpies forces, en el poble català. Ai las, per desgràcia per a nosaltres del bressol de Catalunya, al nord, la història es va repetir cada vegada que el Rosselló fou donat en penyora, fou sacrificat, a canvi d’una pretesa ajuda dels francesos que se n’aprofitaren per conquerir el territori. Tanmateix vam continuar a resistir heroicament als invasors al llarg dels segles XV, XVI, XVII fins a l’annexió el 1659.

Extracte d'un discurs de Daniela Grau
Es pot llegir integre a :
http://catacciohistoria.blogspot.com/2010/05/parlament-de-daniela-grau-durant-els.html

La restauració de les tombes reials de Santes Creus aporta dades fins ara desconegudes

Va ser el rei Jaume I i no pas el seu fill, com relatava fins ara la historiografia tradicional catalana, qui va disposar l'any 1254 que el seu primogènit Pere fos enterrat al monestir de Santes Creus. La recerca documental que s'ha fet durant l'estudi, i posterior a la restauració de les tombes reials de Santes Creus, ha revelat aquesta i altres dades desconegudes, com ara que el sepulcre de Pere II el Gran, l'únic que no ha estat profanat, manté intacta des del 1307 la decoració pictòrica, una de les primeres obres catalanes en què es va usar la pintura a l'oli. «La intervenció que s'ha fet és excepcional a Europa», va explicar ahir, a Santes Creus, Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya, que va anunciar la idea d'integrar el conjunt a la ruta de panteons reials. El de Pere el Gran va ser planificat pel rei Jaume II el Just entre el 1291 i el 1316 per acollir les despulles del seu pare, que havia estat enterrat en un sepulcre provisional proper a l'actual. També han estat restaurats el mausoleu doble de Jaume II el Just i Blanca d'Anjou –molt degradat–, i la làpida i tomba de l'almirall Roger de Llúria. L'operació, que s'ha quantificat en 700.000 euros i que inclou l'estudi de les restes òssies, «obre grans expectatives», segons els historiadors. A la tardor es disposarà de les primeres publicacions científiques, que donaran detalls de l'ADN dels monarques i en què es farà una reconstrucció facial.
El Punt

08/07/2010 

Aiguamúrcia

A. Estallo

A la recerca del gran temple d'August

Els arqueòlegs esperen trobar al subsòl de la catedral de Tarragona restes del mític edifici dedicat a l'emperador August.  Les excavacions duraran un mes

«Aquest és el terra que hi havia aquí en el primer terç del segle XIV, quan la van construir», explica entusiasmat Andreu Muñoz, arqueòleg del capítol de la catedral de Tarragona. Assenyala l'excavació, de 25 per 7 metres, en plena nau central, on treballa amb afany un equip multidisciplinari del mateix capítol, l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC) i l'ajuntament. Tenen fins al dia 31 de juliol per verificar si aquí, a un màxim de tres metres sota terra, es troben les restes del mític temple d'August, un magnífic edifici amb una façana de vuit columnes, alçat sobre un podi en una plaça porxada, que mai han pogut trobar els arqueòlegs malgrat la intensitat de les seves recerques. Del temple que va glorificar l'emperador romà, només en queda el seu gravat en monedes i vestigis escrits

Les excavacions van començar fa una setmana i ja s'han aixecat, una per una, les enormes lloses de l'època medieval del paviment catedralici, de gruixos entre 15 i 35 centímetres i pesos de fins a 80 quilos. La mà de l'home no va actuar més des de la seva col·locació, amb morter de mig centímetre de gruix, sobre la duríssima pedra comuna de Tarragona, el fetge de gat.
El que deu haver-hi a sota és una zona verge des de l'alt imperi romà fins a l'edat mitjana, un tresor científic tan rellevant com el mateix temple d'August. «Si trobem alguna cosa, primer serà una capa de morter de calç», desmitifica Josep Maria Macias, codirector de l'excavació de l'ICAC, conscient que «no s'hi trobaran estàtues ni inscripcions, per exemple».


Equip de 25 persones
Els estudis realitzats amb georadar en aquest mateix punt el 2007 van revelar grans estructures que podrien ser les restes dels fonaments del podi del temple. El temple d'August, amb aquelles imponents vuit columnes, podria tenir una extensió de 25 per 40 metres i segons aquells estudis ja hi hauria vestigis a un metre i mig de profunditat. L'equip que busca confirmar aquesta hipòtesi està format per 25 persones, entre les quals hi ha especialistes en geologia, química, ceràmica i fins i tot llavors «per si se'n troben», comenta Muñoz. De moment, ja han aparegut diverses restes de ceràmica vitrificada i l'equip no oculta el seu entusiasme.

També el sacerdot Miquel Barberà, president del capítol, es mostra exultant. «És un privilegi veure la catedral d'aquesta manera, esperem que surtin a la llum molts secrets», exclama mentre assenyala, a pocs metres de l'excavació, totes les bastides que s'estenen fins a l'altar major. Són les obres de restauració del pla director que han tancat el temple al culte i que han permès cavar a les seves entranyes.

Al privilegi d'excavar una catedral –a Espanya, només hi ha el precedent de la de Vitòria– s'hi suma «el luxe de poder treballar sense pressions», diu Muñoz, acostumat, com tots els arqueòlegs, a les presses i peticions per accelerar les cales. Tampoc és freqüent obrir l'excavació a la premsa cada divendres perquè constati com evoluciona o explicar la investigació a través d'internet, al mateix bloc de la revista especialitzada Sapiens (http://blocs.sapiens.cat). «Volem obrir el nostre treball a la societat», diu Macias, responsable del bloc, que ha rebut més de 1.500 visites en una setmana.


5 de juliol del 2010
http://www.elperiodico.cat/
J. MARIA PLANA

TARRAGONA

EL CAP DE SANT JORDI

• J.B. Aufhauser (Miracula S. Georgii) afirmà que la llegenda de Sant Jordi com a matador del drac apareix per primer cop a l’art a la capella de Santa Bárbara de Soganli ( a la Capadòcia) en uns murals del 1006 ( o 1021).
• A començament del decenni del 1380, en que hom fundà l’Orde de Sant Jordi a Livàdia, a Grècia, el comte-rei Pere III de Catalunya-Aragó decretà que els seus membres, tots nobles, portessin un mantell blanc amb una creu vermella.
• Els catalans aconseguiren la relíquia del cap de Sant Jordi desprès de la batalla de Cefís, el 15 de marc de 1311, que hi era a l’església del castell de Livadia (situada al camí entre Tebes i Delfos), al cor del Ducat català d’Atenes.
• El cap de Sant Jordi es esmentat en més d’una vintena de documents catalans, provinents de la Cancelleria real, entre el 1354 i el 1409.
• El mes de maig de 1382, hom demanà a Pere III que establis un destacament de l’Orde al castell de Livàdia, fet que acceptà.
• Perduts els ducats grecs, el rei Joan I demanà al seu nebot Martí el Jove fes gestions per a comprar el cap a Bertranet Mota de Salahia, qui tenia el control de Livàdia, i volia vendre’l al rei Ricard II d’Anglaterra.
• El maig de 1395, un noble català anomenat Aliot de Caupena adquirí l’illa d’Egina, i també havia adquirit la testa de Sant Jordi, i el rei Marti I demanà al seu fill Martí el Jove procures la compra de la relíquia. El 27 de febrer, el rei Martí escriví a Aliot de Caupena demanant-li el cap. Insistí el rei en una nova carta a Aliot del 26 de juny on li assegurava una entusiàstica benvinguda a la Cort Catalana a “lo cap de mossèn Sant Jordi e les altres relíquies”.
• Alfons el Magnànim envià a Bernat de Vilamarí a l’illa Egina per aconseguir la relíquia, i Bernat aconseguí ( o cregué) emportar-se’l, però una tempesta va aparèixer nomes partir de Egina, i s’encomanaren a Sant Jordi i buscaren el cap a la nau però no el trobaren. Tornant a Egina, el cap tornava a ser al lloc que acostumava.
• Els Caupena conservaren l’illa d’Egina fins 1425 en mans catalanes, i fins 1451 protegits pels venecians. El 1451 a la mort d’en Antoni de Caupena sense hereus, segons el seu testament, l’illa passa a Venècia.
• El 20 d’agost de 1462 el Senat venecià ordenà portar la relíquia a Venècia, on hi es des de desembre de 1462 a l’església de San Giorgio Maggiore.
• Les pistes de la relíquia es perderen amb la invasió austríaca de 1851, i van ser retrobades per Kenneth M. Setton el maig de 1971 a San Giorgio Maggiore.

Retalls del llibre RECERCA I TROBALLA DEL CAP DE SANT JORDI

De Kenneth M. Setton (1974)