CONFERÈNCIA CHARLES MERRILL

CRISTÒFOR COLOM, 500 ANYS ENGANYATS

Conferència del associat al Centre d'Estudis Colombins, Dr Charles Merrill, organitzada per el CEC i l'Institut d'Estudis Nord Americans, a la seu de l'IENA el dia 17 de novembre de 2010

Troben la tomba de Cao Cao, llegendari general xinès del segle III

Present en òperes i llibres com el "Romanç dels Tres Regnes", és un dels personatges més famosos de la Xina

El seu nom apareix en el «Romanç dels Tres Regnes", una de les novel històriques més famoses de la Xina, és protagonista de nombroses òperes tradicionals i és present en aquests populars com «parlant de Cao Cao, per la porta treu el cap».
Ara, un grup d'arqueòlegs creuen haver descobert la tomba de Cao Cao, llegendari militar i estadista xinès del segle III que va viure entre els anys 150 i 220. General i poeta, Cao Cao va ser un reputat estrateg que es va convertir en l'últim ministre de la dinastia Han i va dirigir l'Estat més pròsper durant la turbulenta època dels Tres Regnes (208-220).



Segons els mitjans xinesos, la tomba de Cao Cao va ser trobada a la localitat de Xigaoxue, propera a Anyang, a la província central de Henan.  En un mausoleu de 740 m2, semblant al d'altres reis de l'època, els arqueòlegs van descobrir un passadís de 40 metres que portava fins a una cambra subterrània on hi havia un cos masculí, dos femenins i 250 artefactes d'or, plata i ceràmica. Les restes de l'home, d'uns 60 anys, es correspondrien amb els de Cao Cao, que estaria acompanyat de la seva esposa, l'emperadriu i una de les seves serventes.


L'equip d'arqueòlegs va trobar 59 plafons de pedra amb pintures i inscripcions sobre l'època de Cao Cao, el títol pòstum, «el rei Wu de Wei», apareix en alguns objectes de sacrifici i armes. «Les plaques de pedra amb osques gravades que fan referència a la identitat pòstuma de Cao Cao són la prova més evident que és la seva tomba, ja que ningú s'atreviria o podria tenir tants artefactes inscrits amb aquest nom si no fos realment el rei» , va explicar al diari "China Daily» Liu Qingzhu, de l'Acadèmia de Ciències Socials.


Els arqueòlegs semblen haver desenterrat a un dels personatges històrics més famosos i misteriosos de la Xina. Retratado en libros y óperas como un gobernante despótico, Retratat en llibres i òperes com un governant despòtic, Cao Cao s'estudia encara a les escoles del país, on a partir d'ara es podrà venerar la seva tomba.
 
PABLO M. DÍEZ

PEQUÍN
abc.es
30-12-2009

Jaume d'Alarich, el veritable Marco Polo

De personatges catalans falsificats per la història oficial i reconvertits en italians i castellans n'hem vist uns quants: el navegant i descobridor Joan Cristòfor Colom convertit en un genovès anomenat Cristoforo Colombo, altres com el pare Bartomeu Casaus o en Joan Caçinera del Canós convertits en Bartolomé de las Casas i en Juan Sebastián Elcano, el conqueridor Ferran Cortès en Hernan Cortes, en Joan Miquel Servent transformat en Miguel de Cervantes... Totes aquestes figures de la història universal tenen en comú que són personatges històrics de finals del segle XV cap endavant, coincidint per tant amb els inicis de l'expansió del domini dels reis de Catalunya a tota Espanya i Amèrica. Però si des de la Corona es va propiciar la castellanització de l'imperi i de tota la seva història, a força de buidar la història de Catalunya, podem trobar casos anteriors a aquesta època que també hagin patit l'adulteració de la seva identitat?



El cas d'en Marco Polo en seria un. Segons el que coneixem d'ell, va ser un explorador i mercader venecià de finals del s. XIII i principis del s. XIV, i és mundialment famós pel seu viatge a l'Orient i el seu relat conegut avui com a Viatges de Marco Polo. Les primeres referències que en vaig sentir sobre la possible catalanitat del personatge real que va protagonitzar aquells fets, que vaig escoltar en alguna gravació de les diverses que es poden trobar a histocat.cat i sense donar cap dada, me les vaig prendre amb un cert escepticisme, ja que es tractava d'un home en principi prou allunyat de l'època en què va començar la castellanització massiva de la nostra història.



Els dubtes però me'ls vaig començar a plantejar seriosament quan es va publicar l'article "Algunes consideracions a l'entorn del mite de Marco Polo", de Jordi Bilbeny, on bàsicament es difonen les contradiccions i mentides detectades per John Larner en el relat que coneixem, que la documentació original tampoc ha sobreviscut, i que no hi ha fonts orientals que confirmin l'estada de cap Marco Polo en aquelles terres. De tot plegat en Bilbeny conclou: "si En Marco Polo no era un mercader venecià, si havia oblidat la seva llengua, si els escriptors famosos de la Venècia contemporània no l’esmenten, ni tampoc ho fan els registres documentals xinesos; si tot el que fa referència a la seva família és contradictori i ha desaparegut del llibre qualsevol informació sobre la seva persona; si l’original del text no s’ha trobat mai més i el que ens en queden són còpies i més còpies plenes d’interpolacions, falsedats i contrasentits irreconciliables, fins al punt que, en alguna ocasió, els llibres semblen totalment diferents, em sembla molt congruent deduir-ne que tot això s’esdevé perquè hi ha hagut un desdoblament intencionat de personatges. Perquè hi havia un autor real que calia substituir per algú altre. Per una raó que ara mateix no sé explicar, aquest autor i viatger de carn i ossos va ser canviat per En Marco Polo. Però, qui hi havia darrera aquest nom? I si no era venecià, ni parlava venecià, de quina nació era i quina llengua parlava? En quina llengua va escriure el llibre?".



També en un article de La Vanguàrdia (Marco Polo arribà a la Xina?) apareixien més referències sobre aquesta possible falsedat del viatge. Molt bé, potser en Marco Polo sigui un mite o una llegenda i realment no va exisitir, o si que hi havia un Marco Polo però la seva història sigui una farsa. Potser el llibre sobre els seus viatges sigui pura ficció, però si hi havia un personatge real i un llibre real en el que es basava el relat, qui devia ser?

 Un nou article sobre Marco Polo, signat per E. R., que també recull i evidencia interessants mancances del relat de Marco Polo sobre la Xina, com la inexistència de referències al te (aleshores desconegut a Europa), ni dels palets de menjar, ni de la seva cal·ligrafia, ens dóna ja una pista important a tenir en compte: "En la famosa narració dels seus viatges, aquest va viatjar a la Xina el 1271 amb el seu pare també mercader (curiosament coincidint en les dates amb l’ambaixada enviada pel rei en Jacme tal i com es pot llegir en un article del Sr. Manel Capdevila que apareix en aquest mateix web, està documentat que el rei en Jacme havia enviat un ambaixador a la Xina i havia rebut una ambaixada del gran Ca pels voltants del 1270. A més són molt interessants i aclaridors tant els comentaris sobre la pólvora com sobre el paper que apareixen en aquest article)".


En efecte, el mencionat article de Manel Capdevila deixa clares les relacions entre el rei Jaume I i el Gran Khan. L'ambaixada catalana a l'orient es troba documentada en la Crònica o llibre dels feits de Jaume I: "E quan venc al vuitè dia que hi haguem estat, vencnos missatge que Jacme d'Alarig, qui era nostre e nos l'havíem enviat al rei dels tartres, que era vengut de lla e que ens aportava bon missatge. E ab ell venien dos tartres, honrats hòmens mas la u era pus honrat e havia major poder" i la presencia de l'ambaixada xinesa a Catalunya s'evidencia, a més, en els capitells del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll.



Com diu en Manel Capdevila, amb aquests ambaixadors xinesos identificats, el cercle es va tancant... És aquest nostre Jaume d'Alarig el veritable Marco Polo? És possible que un altre català fins i tot dels s. XIII-XIV hagi quedat oblidat per la història i els seus fets atribuïts a un estranger?



Finalment, el cercle s'acaba tancant amb dos articles publicats a Canvi Setze: En el primer, L'enigma de Marco Polo (I): l'adulteració dels documents, es reprodueixen les consideracions de Jordi Bilbeny sobre el mite de Marco Polo, i en el segon L'enigma de Marco Polo (II): la restauració de la història s'aprofundeix en les incoherències de la història oficial i es dóna una resposta lògica al misteri. Un resum d'aquests dos articles es pot llegir també a Qui era Marco Polo?



Segons els coneixements actuals, la versió italiana més antiga del llibre de Marco Polo no està escrita en venecià, sinó en toscà, i és una traducció d'una edició anterior també conservada escrita en un francès ple de faltes, llacunes i com de costum, farcit de catalanades que són confoses amb italianismes fins el punt de considerar que el text era escrit en un inexistent "francoitalià", i que havia de ser una còpia mal traduïda d'una llengua que no és la francesa. I quina llengua havia de ser aquesta? Segons algunes edicions, al pròleg es diu que el text va ser portat a França per monsenyor Tibaut, cavaller de Cepoy, que l'hauria rebut el 1307 directament de Marco Polo. Curiosament, aquest tal Tibaut era des d'aquell mateix any el cap de la Gran Companyia Catalana dels almogàvers.



A més, els paral·lelismes entre el personatge de novel·la anomenat Marco Polo que segons els entesos no es correspon amb la història i l'ambaixador Jaume Alarich, mercader i ciutadà de Perpinyà, resulten definitius:

- Polo viatja amb dos parents, i Alarich amb dos ambaixadors.

- Els Polo arriben d'un viatge a l'Àsia el 1269 i preparen el següent, que serà al cap de dos anys, després d'aconseguir un guiatge papal. Alarich torna d'una ambaixada a la Cort del Gran Khan i al cap de dos anys, el 1269, obtinguts els permisos del Papa, s'embarca de tornada cap al país dels tàrtars en l'expedició dels croats a Terra Santa.

- Marco Polo és a Acre, la capital del regne croat, i a Jerusalem, i d'aquí passarà a Armènia, on es relaciona amb el rei Hethum, abans de desplaçar-se a la cort del Gran Kha. Exactament els mateixos aliats polítics del rei Jaume i com Jaume Alarich, que desembarcà a Acre amb les naus croades acompanyat dels ambaixadors mongols.


Els estudiosos de Polo descriuen com apareix com un home de la cort, i que els seus interessos no coincideixen amb els d'un mercader, sinó que els tres viatgers formaven part d'una ambaixada. Però es dóna el cas que l'única ambaixada coneguda i documentada en els mateixos anys és la de Jaume Alarich. Tot indicaria, per tant, que fou Jaume d'Alarich qui hauria donat al cap dels almogàvers, dipositari del poder català a Orient, el text del relat amb els seus viatges, escrit naturalment en català, i que seria posteriorment traduit al francès i al toscà.



Però la pregunta que es manté en l'aire és com un personatge de dos segles abans del començament de l'historicidi de Catalunya també acaba essent expropiat per estrangers. Potser és perquè en una nació com Catalunya que ha patit i pateix encara com cap altra els efectes de la censura i la mentida, i a la que se li arrabassa la capacitat d'escriure la seua pròpia història, queda exposada a què els fets realitzats per catalans i que no s'han pogut convertir en castellans per part de la Corona, siguin forçosament oblidats pel propi país i amb el pas dels segles són fàcilment adoptats com a figures llegendàries d'altres nacions

FONT: http://espoblat.blogspot.com/2009/02/jaume-dalarich-el-veritable-marco-polo.html

Les claus dels últims sarraïns de Mallorca

Trobat el refugi de 30 berbers, escenari d'un episodi narrat per Jaume I

Són les tres claus dels darrers rebels de Mallorca al segle XIII. Les restes de les peces forjades, que es van usar per darrera vegada el març de 1230, han estat trobades en bon estat en un abric d'un penya-segat on van resistir uns vint pagesos mallorquins sarraïns, berbers d'irat (Artà). Els illencs d'Al Andalus fugien de la conquesta de l'Illa empresa pel rei català Jaume I que va dominar Palma (Medina Mayurka) el 31 desembre 1229, i després instal.là  "un regne sobre el mar" i va ocupar tot Mallorca.

L'episodi està narrat pel monarca en la seva crònica El llibre dels fets. . Els sarraïns d'Artà van fugir amb les claus dels seus habitatges perquè segurament tenien previst tornar a les seves possessions, captius van quedar però, esclavitzats per les tropes dels cavallers i magnats que va reunir Jaume I. Ara s'ha trobat la prova de aquella razia contra els darrers resistents a la invasió.

"Hem excavat un episodi que està documentat en un text, el que tècnicament és molt rellevant. Rei pel Sabem el que va passar i quin cavaller va intervenir en el desallotjament dels refugiats: L'aragonès Pere Maça, que està retratat en murals bèl.lics del MNAC a Barcelona ", detalla l'historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona, Miquel Barceló.

A la zona es van apressar uns 2000 andalusins. Maça reclamà ballestes, llances i pics.
"La Crònica de Jaume I ens permet una exploració insòlita d'una ocupació ocasional de dies, entre el 24 i el 28 de març, amb lluna plena, de 1230 en què van ser capturats els pagesos de les alqueries veïnes, que desconeixien que el que estava passant era una conquesta, una ocupació. Eren els vençuts ", relata per Barceló que va batejar el lloc amb 'Cova Jeroni' pel mitificat nadiu cap rebel indi d'Amèrica del Nord.
"Excepcionalment no hi ha rastres que aquest abric a la serra d'Artà, a prop de Ferrutx, fora habitat abans o després de 1230. És de molt difícil accés i deguè ser una aventura romandre en aquestes roques en desnivell, obertes al vent, de 50 metres d'alçada en un penya-segat ", subratlla l'arqueòleg Mateu Riera, qui amb la professora Helena Kirchner ha desenvolupat aquesta investigació.
Uns muntanyencs bombers del Consell de Mallorca van descobrir l'enclavament i han facl.litat el treball dels investigadors en tan difícils condicions.

En l'excavació ha aflorat ceràmica, restes de menjars i foc i un abocador d'aquests restes. Al forn improvisat amb mitja gerra es va trobar l'últim menjar dels captius: els ossos sense desmembrar d'una pota de conill. Però els sarraïns berbers en fuga també van menjar peix-la cova està oberta a prop del mar-, eriçons marins i cloïsses.


ANDREU MANRESA
www.elpais.es
 Palma de Mallorca
 14/12/2009

L'ESCUT D'ARMES D'EN FERRAN COLOM ENRIQUEZ

Al web de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil.lografia, Vexil.lologia i Nobiliària  
(http://www.scgenealogia.org/index.htm) podem llegir:
És molt estesa la creença que tothom que porta un mateix cognom pertany a una mateixa família o llinatge. Aquesta opinió generalitzada no té, però, cap fonament. Pel que fa a l'heràldica, la cosa és semblant. L'adquisició d'un escut d'armes és un fet referible a una sola persona. Aquesta i els seus descendents - homes i dones - per línia masculina són els únics, en principi, que poden emprar-lo. Per aquesta raó diem els heraldistes que no hi ha escuts de cognoms sinó escuts de llinatges o de famílies.

Per tant:

• No existeixen escuts de "cognoms".
• Els escuts pertanyen a llinatges, gairebé sempre nobles, la qual cosa explica que siguin més aviat pocs.
• No tothom té escut d'armes. La majoria de llinatges no en tenen ni n'han tingut mai.
• Fins i tot pot passar que dins d'un mateix llinatge, una part de la família sigui noble (els descendents d'una persona ennoblida) i una altra no.
• No es pot utilitzar l'escut d'un altre. Fins no fa gaires això era un delicte comparable a l'ús d'una identitat aliena. Ara, demostra més aviat puerilitat i un interès superficial per la història de la nostra família, per la nostra identitat: quelcom imperdonable, en especial per a les persones cultes.

 Be dons, mirem ara l’escut que dibuixà en Ferran Colom, fill de l’Almirall al seu testament.

Es conegut que en Colom tenia escut propi, concretament coneixem de l’existència de tres diferents, el d’abans del ·"soliades llevar" per deducció, el del decret reial, i l’ampliat per Dídac Colom a la portada del Llibre dels Privilegis dipositat al Museu del Mar de Gènova. Està datat entre el 5 de gener i el 14 de març de 1502.

En que s’assemblen? Be vist així en blanc i negre molts han vist 3 quarters copiats del escut del pare (induïts sens dubte pel lema exterior), però si observem la forma del llençol inferior, això no ve d’en Colom sinó dels Enriquez.

Però no havíem quedat que la mare d’en Ferran era una pobreta noia de Còrdova?, per tant sense cap dret a escut. Com es dons que aquesta pobreta noia te les armes dels Almiralls de Castella.

  

Teniu algun dubte? Dons torneu a rellegir el text inicial, i continuem:


Beatriu Enriquez de Aranas, era, segons els historiadors, filla de Pedro de Torquemada i Ana Nuñez de Aranas. Quedà orfe molt petita i residia amb la seva tia Mayor Enriquez a Santa Maria de Trasierra (Granada). (ref Rafael Ramírez de Arellano, Datos nuevos referentes a Beatriz Enríquez de Arana y los Aranas de Córdoba). Tingué el fill d'en Colom, Ferran, el 15 d'agost de 1488 a Còrdova. El 24 de maig de 1493 l'Almirall ordena al seu fill Diego que li passi una pensió de 10000 morabatins l'any.


En el testament de Cristòfor Colom aquest reclama al seu hereu Diego que no descuidi a Beatriu, "'per a que pugui viure com a persona amb la que tinc tant càrrec. I això es faci per descàrrec de la meva consciencia, perquè això pesa molt per la meva anima. La raó d’això no es lícit d'escriure-ho ací..." (extret de wikipedia, font molt fiable, perquè que jo mateix ho he redactat )


Veiem ara els escuts Torquemada i Arana:

  

                            Escut Torquemada                             Escut Arana

Res a veure, excepte la bola del mon de la que parlarem mes tard.
Això el que certifica es que la mare d’Hernando no era Torquemada ni Arana, sinó Enriquez, perquè els escuts no s’hereten de la tia materna.



Així dons l’escut d’en Ferran Colom es compost de : forma, castell i lleó Enriquez, unes illes en un llençol que representen el Virregnat del seu pare (sense afegir la Terra Ferma que Dídac afegeix el 1502), i una bola del món coronada amb una creu.
Aquesta bola del mon l’hem trobat a dos llocs. La trobem al cap de l’escut Torquemada vist mes amunt, i la trobem exactament en l'escut de Mont-ràs d’Empordà.

Escut de Mont-ràs

Hi ha qui ha volgut veure en el Terrarubra amb que suposadament Bartomeu Colom va signar un mapamundi fet a Anglaterra per a Enric VIII, citat per Ferran a la seva Historiae però mai vist, la traducció llatina del cognom català Montrós, pero l'escut d'armes dels Mont-ros es una muntanya coronada amb una rosa (http://www.armoria.info/libro_de_armoria/MONTROS.html)

Però que també estigui al escut Torquemada ens deixa en dubte. Haurem de continuar cercant. El que la Beatriu Enriquez fos una Enriquez no demostra ni que fos filla de l'Almirall de Castella ni que fos germana de la reina Joana d'Aragó, donat que els Enriquez eren molt prolífics. Nomès demostra que descendia del primer Enriquez, l'infant Fadrique de Castella.

Miquel Manubens



Hi han varis mes, pero no he volgut allargar el post:


http://ca.wikipedia.org/wiki/Albat%C3%A0rrec Albatàrrec (Segrià)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Montoliu_de_Lleida Montoliu de Lleida (Segrià)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Golm%C3%A9s Golmés (Pla d'Urgell)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Granyanella Granyanella (Segarra)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Salvador_de_Guardiola Sant Salvador de Guardiola (Bages)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Monistrol_de_Montserrat Monistrol de Montserrat (Bages)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Montmajor Montmajor (Berguedà)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Poliny%C3%A0 Polinyà del Vallès (Vallès Occidental)

El món, a part del seu significat de poder imperial o reial, és l'atribut que representa el Crist Salvador, i com a tal figura en els escuts de municipis que tenen Sant Salvador com a patró

Restauració de la tomba de Pere II el Gran

Descobreixen que la tomba de Pere II el Gran ha restat intacta des de l'Edat Mitjana
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha anunciat aquest dijous al monestir de Santes Creus de Tarragona que la tomba del rei Pere II el Gran és l'única tomba reial de la corona catalanoaragonesa d'època medieval que no ha estat profanada.
             

Aquest fet s'ha constatat després d'una endoscòpia amb una petita càmera dins del sepulcre, que també ha demostrat que, tot i que hi ha hagut intents de saqueig, la tomba segueix intacta. La investigació de les restes mortals de Pere II, que durarà durant sis mesos, permetrà obtenir valuosa informació sobre la causa de la seva mort, els rituals dels enterraments reials i la indumentària del segle XIII.
            L'estudi s'emmarca en el projecte de restauració de les tombes del monestir de Santes Creus, pressupostat en 750.000 euros. També es restauraran les tombes de Jaume II i la seva dona, Blanca d'Anjou, i de Roger de Llúria
 
Europa Press Aiguamúrcia  26/11/2009

Una tomba intacta 700 anys després




Especial informatiu sobre el projecte de restauració del monestir de Santes Creus. En parlem amb una de les responsables del projecte, Marina Miquel, cap de l'àrea de Gestió de Monuments del Museu d'Història de Catalunya.
http://www.tvc.cat/

La muralla del mar, tapiada

El baluard de Migdia i un tros de muralla de mar quan estava quasi del tot

excavat el mes de novembre del 2007. Aquestes restes  i altres vestigis arqueològics es van

 trobar sota la platja de vies de l’estació de Rodalies / foto: XAVIER BERTRAL

Les restes de la muralla i el baluard de Migdia han quedat emparedats pels nous edificis mentre l’Ajuntament de Barcelona encara rumia com fer el passeig arqueològic que va prometre

El tram de la muralla de mar i la part del baluard de Migdia que van aparèixer al subsòl dels terrenys del que va ser l’estació de Rodalies de Renfe a la Barceloneta ja quasi no es veuen. Tots dos elements han quedat emparedats per vuit edificis d’una promoció immobiliària de Sacyr Vallhermoso que ja està pràcticament acabada. Només es veu un tros petit del mur i, des de l’aire, la vora superior del que podria ser un camí de ronda.


Mentrestant, l’Ajuntament encara s’està pensant com es pot fer realitat el passeig arqueològic que l’alcalde, Jordi Hereu, va anunciar el 10 de maig del 2008, quan, a més del baluard i la muralla, que havien aparegut un any abans, es va descobrir en aquest mateix indret un vaixell del segle XIII.



Els experts van coincidir que tantes troballes juntes s’havien de fer ressaltar i es va constituir una comissió, formada per diversos departaments de l’administració, per vigilar que Vallehermoso mantingués a la vista la muralla. Un any i mig després, els edificis ja estan a punt de ser ocupats i se sap que la muralla només es podrà veure des del primer pis de l’aparcament subterrani. És difícil d’imaginar en què consistirà aquest passeig, si finalment es fa, i si quedarà algun element visible.



De tots els historiadors consultats perquè opinessin sobre aquesta obra, només Francesc Xavier Hernàndez Cardona ha volgut donar el seu parer. “La destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana de 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’oriolbohiguisme [en referència a l’arquitecte municipal Oriol Bohigas] provincià va generar una cultura de demolició que es va concretar en l’arc de Santa Maria, la deformació del Fossar de les Moreres, la destrucció de la muralla de la Ciutadella i la cruel destrucció del barri de Sant Pere”, diu aquest historiador i catedràtic de didàctica de les ciències socials de la UB. “Fa pocs mesos es va excavar i colgar el portal de Sant Daniel, del baluard de Santa Clara. I en aquests moments l’empresa Sacyr, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el baluard de Migdia i la muralla de mar”.

 Una peixera al pàrquing

Les restes arqueològiques van aparèixer quan la immobiliària va començar a excavar per fer els fonaments. Primer es van tronar altres vestigis de diverses èpoques i finalment es van descobrir el baluard i el tros de muralla. L’AVUI va informar de la troballa el 21 de novembre del 2007 i va denunciar que la immobiliària, en vista de la lentitud de l’Ajuntament, ja havia decidit tapar les restes i oferia col·locar una mena de peixera al pàrquing del primer subsòl, a través de la qual es podria veure un tros del baluard.



Dues setmanes després, el 5 de desembre, la comissió de govern de l’Ajuntament va aprovar una modificació del planejament del conjunt de l’Estació de França per tal de poder preservar la muralla i el baluard i va obligar Sacyr Vallehermoso a canviar la disposició dels edificis perquè la muralla quedés exempta. Aquest canvi va requerir una modificació del Pla Metropolità i de les qualificacions dels terrenys. També es va moure de lloc un edifici del Patronat de l’Habitatge, que va créixer en alçada per deixar més espai lliure a nivell de carrer. Però finalment les edificacions de Sacyr han quedat enganxades a la muralla.
 
www.avui.cat
Maria Favà

23/11/2009

A la recerca de l'exèrcit perdut

Arqueòlegs italians afirmen haver trobat les tropes de Cambises II sepultades al Sàhara fa 25 segles - Egipte denuncia que l'equip no té permisos

Ni arques perdudes, ni tombes de faraons, ni ciutats submergides, ni exèrcits de terracota. L'espectacle arqueològic de l'antiguitat, que potser jeu en algun lloc del gran desert d'Egipte, és un exèrcit de veritat, compost segons diverses fonts per 50.000 homes, enterrat sencer fa 25 segles per una tempesta de sorra que es va empassar -soldats, camells, cavalls, armes, estendards i pertrets- sense deixar ni rastre. Era l'exèrcit enviat al 525 abans de Crist pel rei persa Cambises II-els perses dominaven en aquell temps Egipte-per sotmetre els amonis, els habitants del remot oasi de Siwa, seu d'un dels més cèlebres oracles del món antic (el qual dos segles després designaria a Alexandre el gran fill del déu Amón i legitimaria les seves conquestes). L'expedició punitiva persa mai va arribar i ningú va tornar

Des de la misteriosa desaparició de l'enorme tropa, testimoniada per l'historiador Heròdot (encara que alguns estudiosos consideren l'assumpte una llegenda), han estat nombrosos els intents d'exploradors-entre ells el comte Almásy, el romàntic protagonista d'El pacient anglès-, aventurers i arqueòlegs per trobar aquest exèrcit perdut.  Trobar-lo, amb el inimaginablement ric tresor de les seves pertinences, ja que pot suposar que van quedar enterrats tots al lloc, constituiria un dels descobriments més sensacionals de la història.

Aquests dies, un polèmic equip científic italià, encapçalat pels germans bessons Angelo i Alfredo Castiglioni, ha aixecat una gran polseguera-i valgui la imatge- a l'anunciar el descobriment del que consideren són restes de l'exèrcit de Cambises.  Aquests troballes, que consisteixen, segons els descobridors, en un assortiment d'objectes petites puntes de fletxa, una daga de bronze, un braçalet d'argent, un pendent-però de incontestable factura aquemènida (la dinastia persa a la qual pertanyia Cambises), han estat realitzats, sostenen, en diferents campanyes al llarg de 13 anys d'intensa recerca.
Els Castiglioni i el seu equip, del qual forma part el controvertit geòleg egipci Ali Barakat, opinen que l'exèrcit, que segons Heròdot (Història, III) va partir de Tebes, no va seguir l'itinerari lògic, prenent la ruta dels oasis i cap al nord directament, sinó que, per sorprendre els amonis, es va internar profundament a l'oest fins a l'altiplà del Gilf Kebir per només llavors ascendir i eventualment enterrar-se, com tothom suposa, en algun lloc del Gran Mar de Sorra, l'impressionant desert en el vora septentrional està Siwa. Part del material trobat estaria en un refugi natural en què els soldats haurien tractat de protegir-se de la tempesta de sorra.


Els investigadors asseguren haver trobat també en el que creuen ser la ruta de l'exèrcit acumulacions de vasos que han pogut datar per termoluminiscència cap al 500 a de  C.  També, gràcies a velles històries beduïnes, han donat amb un "vall d'ossos", sembrat de nombrosos esquelets blanquejats pel sol, entre els que haurien aparegut puntes de fletxes perses i un arnès de cavall.

Tot el relat, del qual han donat bon compte, entre altres, mitjans italians i el canal Discovery, fa arquejar les celles.  El poderós Zahi Hawass, cap de l'arqueologia egípcia i recentment nomenat viceministre de Cultura, ha qualificat la troballa de "infundat i enganyosa", posant en dubte la professionalitat dels bessons i anunciant que aquests no tenen permís d'excavació.  A part de lo lleig i sospitós que és que els italians hagin estat treballant sense les autoritzacions necessàries, tot convida a ser molt cauts amb l'assumpte. L'egipci Barakat hauria trobat els objectes ja el 1996 a Wadi Mastour (la Vall Ocult), prop de l'oasi de Bahrain, en el curs d'una expedició geològica que buscava meteorits.

Els indicis són molt pocs, qüestionables, i la troballa de material persa -si aquest és realment el cas-no prova per si sol la seva pertinença a l'exèrcit perdut: els perses van dominar Egipte més d'un segle i van realitzar diferents expedicions cap a l'oest. Els ossos poden atribuir-se a qualsevol tragèdia més o menys recent, com la repressió italiana dels senoussi als anys 30 que va empènyer a poblacions senceres a morir de set al desert.  Això sense comptar que Heròdot no és una font molt fiable. El fet que un exèrcit persa sencer es perdés és estrany: les tropes de Cambises tenien experiència en el medi ja que havien arribat a Egipte travessant els deserts àrabs i comptaven amb contingents de pobles nòmades.  Potser els guies, potser garamants, no eren molt fiables o els van enganyar -Cambises no era molt popular: ultratjà la mòmia de Amasis i apunyalà amb la seva pròpia mà al sagrat bou Apis-.  Tampoc s'entén que l'exèrcit no partís des del Delta atès que l'accés a Siwa des d'allà és molt més segur.


El gran saharista Theodore Monod esmenta una caravana de 2.000 persones enterrada al complet al desert el 1805.  Sens dubte, el Gran Mar de Sorra és perillosíssim i en ell el qibli, el temible vent calent del sud, pot bufar sense misericòrdia durant dies.  Heròdot escriu: "Un vent del sud molt violent es va desencadenar sobre els perses mentre prenien el dinar i arrossegant remolins de sorra els sepultà". El Almásy real, que tota la seva vida va estar obsessionat amb la recerca de l'exèrcit de Cambises (de fet, per això es va allistar a l'Afrika Korps de Rommel i no per arribar fins a la fictícia Katherine Clifton d'El pacient anglès), va estar a punt de dinyar-la en aquell oceà de dunes de 600 quilòmetres de llarg a l'abril de 1935 amb el seu col.lega Von der Esch, tres sudanesos i dos cotxes; els castigà un qibli inusual de ¡ nou dies !, però va aconseguir arribar a Siwa. "Qui sap en quin punt ens hem obert pas sobre la tomba de sorra de l'exèrcit persa?", Va escriure.


No és el primer cop que es troben restes que poguessin estar relacionats amb la infausta tropa de Cambises (a la que hi ha dedicat una emocionant novel.la Paul Sussman): el 2000 un equip geològic de la universitat de Helwan que feia prospeccions petrolieres en el desert va trobar restes humanes, fragments d'objectes metàl.lics que semblaven armes i teixits atribuïbles a l'exèrcit persa.



www.elpais.es JACINTO ANTÓN - Barcelona - 16/11/2009

Aproximacions tribals a l’historiografia colombina

 

APROXIMACIONS TRIBALS A LA HISTORIOGRAFIA COLOMBINA 

Per Francesc Albardaner i Llorens


HOMO TRIBALIS SAPIENS


Al final de cada curs acadèmic universitari els llicenciats en ciències mèdiques, que han superat totes les proves i han demostrat suficiència en aquesta ciència, fan públicament el denominat “Jurament Hipocràtic” en una cerimònia solemne. Per aquest jurament els nous metges es comprometen a actuar seguint les normes deontològiques de la seva professió i, sobretot, en no utilitzar la ciència adquirida per a fer mal, que en aquest cas consistiria en perjudicar la salut dels seus pacients.


Que jo sàpiga, i puc estar equivocat, els llicenciats en història no fan cap jurament al final dels seus estudis universitaris en el sentit de defensar sempre la veritat dels fets que estudiaran i a no difondre mai confusions interessades, potenciar silencis convenients o directament dir mentides tergiversadores de la veritat històrica. La dura realitat ens ha demostrat de manera total i absoluta com la majoria dels historiadors escriuen la història a conveniència del grup humà al que pertanyen o serveixen i, per tant, quasi bé sempre donen una versió esbiaixada dels fets a favor de la seva “tribu” particular. Com podrem mai arribar a conèixer la veritat dels fets passats i recents si partim d’acceptar aquesta perversió innata del tractament de les fonts documentals i dels seus autors?


Si de l’estudi de vàries ombres, deformades o no, d’un objecte, que desconeixem o no podem veure, podem arribar a endevinar la verdadera essència d’aquest objecte, de manera similar proposem que, de l’estudi de les diverses versions històriques tribals i interessades explicades per diferents historiadors sobre la figura de Cristòfol Colom, podrem arribar a copsar la veritat d’aquest personatge.


LES TRIBUS COLOMBINES


Emprant la terminologia que està de moda, sembla clar, que Colom fou un home de personalitat “polièdrica”, que, ja per si mateix, hagués donat peu a aproximacions ben diferents, encara que no hi haguessin posicions ideològiques prèvies preses (parti pris) pels historiadors que estiguessin interessats en estudiar la seva trajectòria vital. La combinació de la pluridimensionalitat de la personalitat colombina amb el ampli ventall de grups de pressió interessats en donar una determinada versió de la trajectòria vivencial del descobridor i dels fets ocorreguts en el denominat “descobriment” de Amèrica, ens abocaria a haver d’analitzar una quantitat ingent de corrents i teories diverses que, per contradictòries o falsificades, ens durien a conclusions absurdes, si és que mai podéssim arribar a qualsevol conclusió. Ja que l’objecte principal de la nostra recerca és el de determinar l’origen nacional i cultural real de Colom, analitzarem només aquelles aproximacions tribals a la seva història, que ens puguin ajudar en aquesta escomesa. En conseqüència, no entrarem a analitzar la nova historiografia dels pobles autòctons d’Amèrica, que tant tenen per dir sobre el imperialisme europeu a Amèrica, ja que no aporta cap vector nou, ens sembla, a la tasca que volem fer.


Tot i reconèixer que podem pecar de restrictius, hem escollit les següents “tribus” colombines: italiana, espanyola, hebraica, vaticana, catalana i familiar.


APROXIMACIÓ ITALIANA A COLOM


Un anterior director del Istituto Italiano di Cultura de Barcelona, el Sr. Ennio Bispuri, ja ho va dir ben clar en la presentació d’una conferència del Dr. José Antonio Lorente a Barcelona, per l’any 2002, quan digué: “El tema de la pàtria de Colom és una tema tancat i aclarit, que ja no admet cap dubte i aquesta pàtria fou Gènova, i ara, per tant, Itàlia”. El que importa als italians i a l’Estat Italià és no tocar el seu Cristóforo Colombo del Panteó Nacional, que la pròpia historiografia va col•locar com a màxim símbol nacional i universal, poc després del procés d’unificació d’Itàlia al segle XIX. El que està establert és de que fou el màxim exponent del geni italià, i prou. Per tant, els italians no fan escarafalls a noves teories sobre l’origen del descobridor, sempre i quan el seu poble o regió d’origen quedi dintre dels límits físics del actual estat italià. Això queda palesament demostrat per diversos fets recents.


Un cas ben sorprenent fou la incorporació al comitè nacional italià per a les celebracions del cinquè centenari de la mort de Colom del periodista Sr. Ruggero Marino, qui ha publicat tota una nova teoria, que fa a Colom fill del Papa Inocenci VIII i d’una dama napolitana (Colonna?), que contradiu al cent per cent la versió oficial acceptada fins al moment present. No importa res, sembla, que la ciutat nativa de Colom passi de Gènova a Nàpols, ja que això no alteraria actualment a tot el món el concepte de italianitat de Colom (Tot i que si nasqué a Nàpols, Colom fou en realitat súbdit de la Confederació Catalana i del rei Alfons V dit el Magnànim). També hem d’esmentar per força el fet ben curiós de la invitació de la “Casa degli Italiani di Barcelonna” a la autora aragonesa Sra. Marisa Azuara a donar una conferència en aquest centre cultural. Aquesta autora i periodista ha tret una nova teoria, que fa a Colom originari de Sardenya, descendent dels Piccolomini de Sena per part de pare i de llinatges aragonesos per part de mare. Malgrat els errors històrics lamentables que conté aquesta nova teoria, poca importància semblen tenir per les autoritats acadèmiques italianes mentre puguin continuar dient que Colom era italià, per ser originari de Sardenya.

Per compensar aquestes posicions radicalment diferents de la historiografia ortodoxa colombina, els italians han escollit a un nou “magister” de la ortodoxia en la persona del professor Aldo Agosto, un cop traspassat el senador vitalici Paolo Emilio Taviani, qui es va presentar de la següent manera en el “Congreso Internacional V Centenario de la muerte del Almirante” a Valladolid l’any 2006: “Qui us parla és el darrer representant de la Escola Colombina Genovesa, documentaria i positiva per excel•lència” (1). Aldo Agosto afirma que els documents dels arxius italians varen deixar de ser contestats després de les recerques conclusives fetes per la Sra. Alicia
B. Gould en el Arxiu de Simancas entre els anys 1926 i 1928 respecte al “Mayorazgo” de l’any 1498 i per les opinions del professor Angel Altolaguirre i Duvale referent a aquest document.


Hem de recordar per força, que Luis Ulloa tenia bones raons per considerar que la confirmació del “mayorazgo” era una falsificació, com nosaltres també considerem que ho és el testament del 1498. Però Aldo Agosto, no content amb aquestes raons, rebla el clau al seu favor tot dient que: “El govern espanyol va reconèixer per part seva l’any 1992 la genovesitat de Colombo, i en el mateix any va ocorre també la aprovació oficial del Portugal”. Quina autoritat científica tenen uns reconeixements, d’essència purament de diplomàcia internacionals, ens preguntem?


Seguidament Agosto es mostra sorprès del desconeixement, per part dels historiadors espanyols de la magna obra de trenta volums “Nuova Rac colta Colombiana”, que fou publicada amb motiu del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica. Agosto ha pouat en diversos arxius italians per completar la genealogia dels Colombo fins a finals del segles XII i demostrar com en aquests llinatge hi havia mariners i una llarga tradició naval. Amb tot això tindrem una genealogia completíssima del “Colombo” lígurs, però Agosto no ens convenç per a res, quan diu que tota aquesta documentació fa que sigui impossible de proposar qualsevol tipus d’origen de Colom dins d’un marc “sefardita”, proposat per varis autors contemporanis. Queda clar l’antagonisme del “Colom jueu” amb el “Colom genovès” i, com nosaltres estem convençuts de la relació cultural poderosa de Colom amb el món jueu, per força hem d’acceptar que ni fou genovès, ni fou del llinatge Colombo, si no Colom i català.


Com es pot comprovar, tot això ens sembla molt contradictori, una de freda i un altre de calenta, però aclareix, de forma contundent, la aproximació italiana a Colom: cal mantenir la italianitat de Colom sigui com sigui, encara que ells ja saben o intueixen que la versió oficial genovista actual és una piadosa mentida històrica o un muntatge interessat, que els ha funcionat molt bé durant els darrers 500 anys.


La República de Gènova, primer, i Itàlia després, varen rebre un regal impagable com fou que Colom fos considerat genovès o lígur, per necessitats de l’Almirall, de la seva família o per conveni amb les testes coronades de Ferran i Isabel. Ja que les circumstàncies els hi eren favorables, els genovesos varen jugar les cartes que fossin per tal d’aconseguir que una part de la fortuna i drets dels Colón anessin a parar al Banc de Sant Giorgio de Gènova al darrer terç del segle XVI, durant el “Pleyto del Mayorazgo”, tot i que sabien perfectament, que Colom no fou genovès. Això darrer queda demostrat amb la carta de recomanació del Senat de Gènova al seu ambaixador a Madrid Giovanni Battista Doria, en la que li sol•liciten que dongui suport a Bernardo Colombo en el plet per la herència colombina, ja que Cristòfor Colom era natural de Cogoleto com el dit Bernardo. Però aquesta carta no la publiquen els historiadors genovesos i, si ho fan, ho fan parcialment de manera que no surti aquesta declaració expressa per part del Senat genovès de que Colom era natural de Cogoleto, segons ells. Un clar intent de desviar els recursos econòmics cap al Banc de Sant Giorgio de Gènova fou en el testament falsificat, suposadament de l’any 1498 , en el que Colom hauria recomanat al seu fill Diego que invertís els seus estalvis en unes accions o fons d’inversió denominats”luoghi” (“logos” en castellà) que donaven un rendiment del 6%. Això demostra que el falsificador va escriure aquest fals document l’any 1573, ja que fou l’únic any que aquestes accions donaven aquest rendiment. El seu rendiment els anys 1497-1498-1499 dels “luoghi” no va superar el 2,8 %. (1) I els historiadors genovesos encara accepten el text d’aquest document com a vàlid, del qual només s’ha n’ha conservat una còpia simple no protocol•litzada, ja que és en el únic document on Colom suposadament s’hagués declarat obertament com a genovès de naixement.


Si considerem autèntiques unes cartes de Colom al Banc de Sant Giorgio (2 abril 1502) Colom hauria volgut donar un deu per cent de les seves rendes per reduir els preus de les vitualles dels genovesos, fet que fou interpretat interessadament des de la part genovesa en el sentit de que la donació era del deu per cent de totes les propietats dels Colom. Hem de destacar, que aquesta carta entrava en contradicció directe amb el memorial que acabava de fer al seu fill on li deia que el “diezmo” de les seves rentes les donés a familiars necessitats. Un altre i patètic intent dels genovesos per quedar-se amb tot el que podés quedar de la fortuna dels Colón fou el denominat codicil militar, suposadament del mes de maig del 1506 (2), en el que la ciutat s’atorgava la totalitat dels bens familiars en el cas de que no quedés cap descendent mascle del descobridor, com era el cas en el moment de la falsificació a finals del segle XVI. Tan grollera és aquesta falsificació, que ja fou considerada falsa per Fernández de Navarrete. Ni Gènova ni l’estat italià han vist mai un cèntim dels Colón, però la fama del descobridor i del seu geni l’han explotat amb un èxit clamorós des de fa cinc-cents anys a benefici propi. Això no vol dir, que en aquest procés seguit per aconseguir beneficiar-se de la herència dels Colón, no s’hagin fet falsificacions i s’hagin destruït documents per tal d’aconseguir aquesta finalitat.


La aproximació “tribal” dels historiadors i acadèmics italians és ben patent en el cas dels estudis del llenguatge matern de Colom, que han evitat fer-los, ja que saben o intueixen que els resultats, aplicant les noves tecnologies informàtiques, els hi sortirien totalment negatives. No volen acceptar que Colom no va saber mai parlar ni genovès ni italià, quan és un fet evident i que salta a la vista, i que darrerament ha quedat palesament demostrat per diversos estudis. Entre aquests estudis cal destacar el realitzat l’any 2006 pel Dr. Lluís de Yzaguirre i Maura, professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, que duu per títol: “Aproximació lexicomètrica a les interferències de base fonològica en els escrits autògrafs de Cristòfor Colom”. En aquest estudi el Dr. Yzaguirre considera que la llengua materna de Colom més probable és la llengua catalana i, més específicament, el català oriental, tot afegint com altament improbables el dialecte genovès i la llengua toscana.


La condició “tribal” de la historiografia italiana sobre Colom va quedar ben clara quan es va publicar el llibre “Colombo – Città di Génova” (1931) per ordre expressa del dictador Benito Mussolini, ja que calia fer callar la teoria de l’origen català de Colom, recentment apareguda l’any 1927.

APROXIMACIÓ ESPANYOLA A COLOM


La historiografia espanyola, o més ben dit espanyolista, sobre Colom té com a màxima finalitat evitar com sigui la polèmica sobre un possible origen català de Colom, ja que això podria conduir a noves visions, més conformes amb la realitat dels fets històrics de la formació de la unitat de Espanya, que es volen evitar a tot preu. Quins historiadors espanyols han volgut aclarir la fal•làcia franquista, y molt anterior, “Isabel y Fernando crearon la unidad de Espanya”? Com podrien explicar l’adscripció única al Regne de Castella de les noves terres trobades per Colom, si qui les va trobar era català? Si tots els espanyols pertanyien a una suposada nova Espanya unificada pels Reis Catòlics, quina raó justificava la exclusió de poder anar a Amèrica d’una part d’aquests nous espanyols? La consigna establerta en el món acadèmic espanyol és : “Antes genovés, que catalán” i això explica moltes posicions. Ja que si la fal•làcia del Cristoforo Colombo genovès fou utilitzada hàbilment pels italians per ajudar a crear el sentiment nacional de la nova i unitària pàtria italiana en el segle XIX, la demostració de que Colom era català podria fer revifar el sentiment nacionalista català i atiar el independentisme del poble català. És curiós veure com la historiografia espanyolista anticatalana sobre el descobridor del nou món, va entregar en safata de plata la glòria del descobriment d’Amèrica als italians, qui han convertit aquest acte històric en la màxima demostració del geni espiritual italià, celebrat cada any a Nova York el dia del “Columbus Day” pels italo-nordamericans, quan els italians no van tenir en realitat res a veure amb aquest fet històric.
Un cop conscients del gran error comès, hi va haver una corrent historiogràfica espanyola que va voler convertir a Martín Alonso Pinzón en el autèntic pal de paller del descobriment, sense gaire èxit, però.


A tall d’exemple volem recordar la anècdota de la transformació de la orla de un disseny de segell de correus, dedicat a Colom l’any 1931, quan es va alterar el lema tradicional de l’escut de Colom “Por Castilla y por León, Nuevo Mundo, halló Colón” pel de “Por España y con Pinzón, Nuevo Mundo halló Colón”. La dictadura militar de l’època volia deixar clar que España ja era un fet real en el moment del descobriment d’Amèrica i que aquest descobriment fou una empresa española en la que Pinzón fou tan important o més que no pas el “genovès” Colom.


Un altre fet significatiu del rebuig de la presència de Colom en el descobriment d’Amèrica el varem copsar en la visita de la gran exposició “Magna Hispalense”, que tingué lloc a la catedral de Sevilla durant la celebració del cinquè centenari del descobriment, l’any 1992, quan en el seu recorregut va quedar exclosa la tomba de Colom com a peça obligada del recorregut de la exposició, tot i que hi passava per davant.


El posicionament tribal dels historiadors espanyols també queda manifest en la manipulació que fan de l’adjectiu “aragonès” per designar a persones plenament catalanes , i fins i tot valencianes o balears, amb la excusa de que eren súbdits de la Corona d’Aragó. La qüestió és de que el mot “Catalunya” i català, s’eviti tant com es pugui. Tots els socis del Centre d’Estudis Colombins recordem encara amb estupor com Doña Consuelo Varela es va atrevir a qualificar de “caballero aragonés” a Pere Bertran i Margarit, senyor de Castell Empordà i company de Colom en el segon viatge, en una conferència que va fer a Òmnium Cultural fa uns quants anys. No cal insistir en que la designació de l’Arxiu Reial de Barcelona com a Arxiu de la Corona d’Aragó és una altre andanada per ocultar la essència catalana dels nostres reis.


I aquest posicionament de silenciar tot allò català que pugui crear un conflicte en la historiografia oficial espanyola no només és seguit pel gremi dels historiadors, si no que també domina altres camps científics com la lingüística. Qui pot creure que Don Ramón Menéndez Pidal actués honradament des d’un punt de vista científic al deixar de banda la llengua catalana en els estudis sobre la llengua de Cristòfor Colom?

Però no hem de pensar que la posició anticatalana de la historiografia colombina és un producte de la historiografia franquista, o tardo-romántica, si no que respon a una decisió presa ja en vida de Colom abans del seu retorn triomfal a Barcelona: els Reis Catòlics havien decidit de bell antuvi, que els territoris que es podessin descobrir i conquerir en “la mar océana” per Colom, serien adscrits únicament a la corona castellana amb expressa exclusió de la confederació catalana. I aquest fet queda palesament demostrat quan, a partir de l’abril de l’any 1493, tots els documents relatius a Colom i a les noves terres es registren únicament en la cancelleria castellana.


Quasi bé tots els historiadors espanyols de tots els temps han evitat de manera sistemàtica que el nom del descobridor aparegués en la forma “Colom” amb “m” final, amb la única i honrosa excepció de Gonzalo Fernández de Oviedo, qui sempre va utilitzar la forma correcte catalana “Colom”. El que sobta més és com en ple segle XIX quan diversos historiadors fan transcripcions de nous textos colombins, recentment recuperats en aquella època, sempre escriuen el nom del descobridor a la castellana malgrat que el text original pogués dir “Colom”.
Cal anar sempre molt en compte i anar a buscar les fonts originals, com en el cas dels documents del “Pleyto de Veragua” del segle XVI dels que en parlarem més endavant.


APROXIMACIÓ JUEVA A COLOM


En el segle XV els factors religiosos no eren ni molt menys secundaris i menys encara en aquells moments en que va viure Colom en plena efervescència de la nova Inquisició castellana. Per tant, Colom es va comportar sempre com un perfecte catòlic i la historiografia tradicional el va lloar en aquest sentit fins a extrems de pur fanatisme religiós, com quan va cristal•litzar la proposta d’iniciar-se el seu procés de canonització a finals del segle XIX. Hi ha hagut estudiosos de Colom que han negat de forma radical qualsevol relació de Colom amb el món hebraic, com Menéndez Pidal, ja que acceptar que Colom era un convers o cripto-jueu, l’allunyava per força d’un origen genovès, ja que no hi residien jueus a Gènova, per haver-ne estat expulsats molt abans del temps de Colom. Acceptar fortes influències hebraiques en Colom és acostar l’origen i cultura d’aquest personatge al món hispànic i a remoure el record de fets històrics criminals i deplorables com els “autos de fe”, comesos per la Església Catòlica i la expulsió dels jueus de la península ibèrica pels reis de Castella, de la Confederació Catalana i de Portugal.


Malgrat tot, Colom té molt de jueu com traspuen molts dels seus escrits i comportaments vitals. Els historiadors jueus perceben clarament que Colom és un home de la seva “tribu”, que s’ha vist forçat a jugar un doble joc, a tenir una vida doble per tal de poder sobreviure. Aquest personatge mig catòlic en públic i mig jueu en la intimitat els hi produeix un neguit estrany al presentar una excessiva ambigüitat. Molts historiadors jueus haguessin preferit que Colom hagués acabat la seva vida en una pira en mans de la Inquisició per convertir-lo en màrtir de la religió jueva. Però en realitat considerem que Colom va intentar fer una “fusió” de les dues religions suposadament antagòniques la jueva i la catòlica (o una fusió de les tres religions dites del “llibre”), per demostrar que en realitat es tracta d’una sola cosa, com ara proclamen pels carrers de Nova York els seguidors de “Jews for Jesus”. Quines conviccions religioses varen portar a Colom a afirmar que “l’Esperit Sant il•lumina per igual a moros, jueus i cristians”? I això tampoc agrada a la historiografia jueva, massa seguidora del més simplista lema tribal “si no estàs amb mi es que estàs contra mi”.


Tot i així, els historiadors jueus s’han aproximat a la figura de Colom de manera més cautelosa i menys dogmàtica que altres tribus historiogràfiques i moltes afirmacions per demostrar les seves teories estan referendades amb proves científiques. Com a exemple d’aquesta cura podríem parlar de les proves cal•ligràfiques sol•licitades per Nito Verdera a la policia criminal espanyola per a determinar si els símbols “beth-hei”, que Colom empra en les cartes que dirigeix al seu fill, estaven escrits de dreta a esquerra o a l’inrevés.
      
Això no vol dir que no hi hagin hagut casos de comportaments poc científics com en el famós article de Sara Leibovitz en el que parla de la existència d’una suposada carta de Hernando de Talavera als Reis Catòlics en la que expressaria que voldria veure a Colom sobre les fustes d’una pira de la Inquisició en lloc de les fustes d’una nau, sense donar cap mena de prova fefaent de la existència real d’aquesta carta.

Recentment, en un nou llibre de la Dra. Estelle Irizarry (4) es fa una nova relectura dels escrits de Colom des de noves perspectives com la de la puntuació emprada per ell en els seus escrits, que no només li fan acceptar que Colom tingué una educació cultural dins de l’àrea lingüística catalana, si no que presenta clares influències del món dels “masoretes” jueus, que són especialistes en la escriptura dels textos de la Torah jueva. Una anàlisi de la llengua castellana emprada per Colom li fa descobrir a la Dra. Irizarry la possible influència del judeo-espanyol en els seus escrits i, per tant unes vivències del descobridor dins del món jueu en la seva infància.
Hem trobat a faltar un estudi detallat de les influència del judeo-català en els escrits de Colom, que esperem que algun autor el pugui realitzar en el futur.


APROXIMACIÓ VATICANA A COLOM


El Papa Lleó XIII, quan, en la seva encíclica “Quarto Areunte Saeculo”, del 16 de juliol del 1892, per celebrar el quart centenari del descobriment d’Amèrica, digué: “Columbus noster est”, va fer una declaració ben explícita de pertinença de grup, tribal, de Colom a l’església catòlica. Ara bé, què va voler dir la historiografia vaticana, per boca del Papa, quan escrigué aquesta famosa frase? Les lectures que se’n poden fer son múltiples i diverses, pròpies de la tradicional hermenèutica vaticana: Colom com a apòstol de l’Església, Colom com a transmissor de la cultura cristiana europea en el Nou Món, Colom com a producte d’una educació catòlica d’un seminari, Colom com a fill carnal d’un Papa (com assevera Ruggero Marino) o d’un altre prevere o monja , etc.etc. També podria ser que aquesta declaració fos una clara advertència als historiadors que començaven a veure un rerefons jueu a Colom, que l’Església Catòlica no toleraria i menys col•laboraria a descobrir que Colom era en realitat un jueu convers.


Tot això té una relació directe amb els moviments ultracatòlics i fortament reaccionaris que aparegueren a Europa a la segona meitat del segle XIX i que portaren a Rosselly de Lorgues a encapçalar una sol•licitud al Vaticà per a canonitzar a Colom. Aquesta iniciativa, que a principis del segle XXI ens sembla inversemblant, va gaudir de un ampli suport dels bisbes sudamericans i de nombroses autoritats de l’època, com la reina Isabel II des del seu exili a Paris. La orde de Frares Menors, encapçalada pel seu ministre general Bernardino de Portogruaro, va sol•licitar el permís papal per iniciar la recollida de tota la documentació existent als arxius vaticans sobre la figura de Colom per a preparar el inici de la causa de canonització, permís que li fou concedit.


D’aquesta manera en la oficina postulatòria dels franciscans es va anar aplegant aquesta documentació, segons ens va explicar Fra Lucca Maria de Rosa, postulador general dels franciscans,( recentment traspassat el mes de març de enguany). Tot d’una, la recollida de documentació colombina va quedar bloquejada per ordre superior i es va comminar als franciscans a dipositar la documentació colombina als arxius del Sant Ofici i no es va parlar mai més de la canonització de Colom. Què deien els documents aplegats que provoquessin una reacció tan radical? On son actualment tots aquests documents o còpies de documents per poder ser estudiats? No podem respondre ni a una ni a l’altre pregunta, però tot sembla indicar que pel
Vaticà ja li està bé la historiografia ortodoxa i tradicional de Colom, ja que en qualsevol canvi més proper a la veritat històrica potser hi podrien sortir perdent.


Nosaltres, que hem vist i estudiat documents “delicats” dels arxius Vaticans com totes les cartes dels nuncis de Madrid de finals del segle XVI o les llistes interminables dels fills de capellans i monges de la península ibèrica del segle XV, considerem que la raó per la qual es va bloquejar la causa de canonització de Colom havia de ser una raó de pes i que, si bé a finals del segle XIX aquesta raó podria ser un fet considerat escandalós en aquella època, com que el pare o la mare de Colom fos un capellà o una monja, ara pensem que bé podria ser un fet, que ara consideraríem molt més greu, com podria ser que la mare de Colom, jueva conversa (o alguna altra persona pròxima a Colom) hagués estat condemnada i morta degut a un procés inquisitorial. Si la veritat històrica fos aquest hipotètic cas, el Vaticà estaria disposat avui en dia a difondre-la o guardaria un discret silenci tot impedint que els historiadors contemporanis podessin tenir accés a aquesta documentació? Sigui quina sigui la veritat dels fets, nosaltres estem convençuts de que el Vaticà sap perfectament qui fou l’home que va descobrir el Nou Món i que fou conegut com a Cristóbal Colón, però que, degut a les característiques d’aquesta veritat amagada, el Vaticà no considera “encara”convenient ni favorable als seus interessos i bona fama la seva divulgació universal “urbi et orbe”.

APROXIMACIÓ CATALANA A COLOM


Al llarg dels 18 anys d’existència del nostre Centre d’Estudis Colombins s’han anat produint diversos estudis seriosos sobre diversos aspectes de Colom: la seva escriptura, la puntuació dels seus escrits, la seva llengua escrita i les interferències fonètiques que hi apareixen, noves fonts documentals,etc.etc., i que tots semblen confirmar que la teoria d’un origen català de Colom és cada cop més ferma i més certa. Els esforços de Luis Ulloa no han caigut en el buit, però tot resulta molt més difícil del que pensava l’il•lustre historiador peruà, quan expressava la seva convicció de que a principis dels anys 30 del segle passat, la seva teoria quedaria ja plenament demostrada i comprovada.


L’esclat de la teoria de la catalanitat de Colom va tenir lloc en plena dictadura militar del general Primo de Rivera i, per tant, des del primer moment, va tenir un fort component polític reivindicatiu de la cultura catalana, molt reprimida en aquell moment, i que Ulloa no va preveure, per desconèixer la realitat política del país, i que li va desagradar força. Fins i tot, li va comportar un enfrontament amb sectors catalanistes afins a “La Veu de Catalunya” i amb un dels seus primers seguidors, que es va convertir en opositor, el Sr. Ricard Carreras i Valls.


Però, tornant al moment actual, hem d’acceptar honestament un fet indiscutible i és que en els àmbits acadèmics catalans, de tots els Països Catalans, els historiadors consagrats i universitaris no estan interessats en aquesta recerca històrica. La recerca la portem endavant estudiosos més o menys il•lustrats i més o menys capacitats en paleografia, llatí, història, heràldica o diplomàtica, eines necessàries per a dur a bon port qualsevol recerca sobre la època de Colom. Aquesta indiferència universitària, que lamentem profundament, és deguda, al nostre entendre a dos factors:


En primer lloc, la figura de Colom ha sofert un canvi radical en els darrers cent anys. De ser el gran mariner benefactor de tota la humanitat, espiritualment i material, ha passat a ser el genocida i saquejador més gran de la història. Només cal recordar els fets succeïts a Haití el dia 3 d’abril de l’any 1986, quan uns joves manifestants varen llançar a la badia de Port au Prince l’estàtua de Colom tot cridant : “Haití per els haitians i no per els blancs. Abaix amb Colom!”.
Per tot això, no està clar actualment per a molts professors universitaris, com així ens ho han expressat obertament, que ens convingui gaire als catalans incorporar a tal personatge en el panteó nacional català.


La segona causa que aparta als professors universitaris de qualsevol col•laboració en aquest tema és la més absoluta manca de rigor científic de molts estudiosos, molts d’ells catalans, que diuen estudiar la figura de Colom i que ho fan amb una frivolitat inacceptable i sense cap rigor de cap mena, com són els cassos de Gabriel Verd, Jordi Bilbeny, Marisa Azuara, etc. Això i el ampli ressò mediàtic que cobreix cadascun dels nous “descobriments” que fan aquests estudiosos, aparten a qualsevol científic seriós de prendre part en aitals estudis, per tal de no perdre la merescuda fama acadèmica aconseguida amb molt d’esforç i tenacitat en el seu àmbit universitari.

L’afany de poder proclamar que Colom era català, mallorquí, fill del príncep de Viana o tortosí com més ràpidament millor, sense aportar prous demostracions solvents, perjudica notablement la teoria de la catalanitat de Colom. La tribalitat catalana de moltes d’aquestes propostes arriba a voler demostrar fanàticament que el descobriment d’Amèrica fou un fet exclusivament català i, per això, han de fer sortir les naus de Colom de Pals d’Empordà, en lloc de Palos de la Frontera o afirmar, sense una base sòlida, que el finançament del primer viatge fou exclusivament català.


Per tot això, queda ben palès que la aproximació catalana a la historiografia colombina presenta en molts casos els mateixos defectes de parcialitat volguda, fanatisme i silencis interessats, que caracteritza la historiografia de les altres “tribus” analitzades. Finalment hem de destacar que, igual que en el cas italià, la teoria general de Ulloa d’un Colom català ha produït la aparició de tantes subteoríes com quasi bé pobles i ciutats hi ha als Països Catalans, i això no ajuda precisament a la imatge de serietat que desitjaríem pels nostres estudis.


APROXIMACIÓ FAMILIAR A COLOM

L’únic interès dels hereus de Colom fou el de no perdre cap dels possibles beneficis econòmics als que pensaven tenir dret com a descendents de tan il•lustre personatge. Per això, malgrat podessin pledejar fins a la mort amb altres membres de la pròpia família per aconseguir ser els posseïdors de l’Estat de Veragua, van aconseguir posar-se d’acord en termes generals sobre què i com calia explicar i dir de Cristòfor Colom per tal de que no sortissin tots perjudicats. El millor exemple que il•lustra aquesta posició de tota la família és el cas de la no presentació a cap judici, ni tribunal, del testament de Colom de l’any 1502, l’auténtic testament de Colom, i que, molt probablement, tots coneixien i en tenien còpies. És un fet realment insòlit de que, malgrat hi haguessin inventaris dels documents guardats en les arques de ferro i de fusta conservades en la capella de Santa Anna del monestir de Las Cuevas de Sevilla, que indicaven que es guardaven còpies del testament original de l’any 1502, aquest document no apareixés mai en cap plet, ni tan sols en els que ja va iniciar Diego Colom poc després de la mort del seu pare (1511-1512).


Aquest fet demostra, no solament que el testament de l’any 1502 deia coses que haurien perjudicat, i fins i tot anorreat, tots els drets dels successors de Colom, si no que la Cancelleria Reial i, per tant els tribunals, també coneixien aquest contingut i preferien, per les raons que fossin, que no sortissin a la llum pública.


En la lectura de tots els denominats plets colombins es pot observar com, tant el fiscal com els advocats representants de la família, eludeixen definir-se obertament sobre la qualitat d’estranger de Colom en el regne de Castella, sense mencionar directament i oberta la nacionalitat originària del descobridor. De la lectura del testament de l’any 1502, potser escrit en català, potser designant el lloc exacte de naixement i família del descobridor o potser exposant que el descobriment d’Amèrica Colom va pensar fer-lo a benefici de Castella i també de la Confederació Catalana, segurament se’n derivaven unes conclusions, que tan perjudicaven els interessos de la família, com els del regne castellà. Podríem dir, col•loquialment, que tan la família Colom com el regne de Castella “teníen la cua de palla” i que les dues parts varen arribar a un acord de “fair play” sempre que no s’ultrapassessin les directrius generals d’aquest joc acceptades par ambdues bandes o imposades per una , els reis, i acceptades amb resignació per la família en la confiança de poder aconseguir algun benefici econòmic important.


Quan hom estudia els documents dels plets colombins cal llegir entre línies per arribar a comprendre la veritat. Per sort nostra, en el denominat ”Pleyto de Veragua”, varen aparèixer dos pretendents italians, suposadament parents del descobridor, que varen convertir-se en dues autèntiques “mosques vironeres”, sobretot Don Baltasar Colombo de Cuccaro, que tragueren de polleguera als altres membres de la família, ja que ells no estaven conxorxats. Així, a tall d’exemple, quan Doña Francisca Colón afirmava sense cap mena de pudor que els llinatges Colom i Coloma era un mateix i que pertanyien a homes aragonesos i valencians, Don Baltasar Colombo li responia amb certificats de reis d’armes que Colom i Coloma eren dos llinatges diferents, amb escuts heràldics similars, però diferents, i que eren llinatges originaris de Catalunya.

A aquestes respostes els membres de la família Colom es feien el boig i sempre continuaran afirmant que Colom i Colón és una mateixa cosa i llinatge, la qual cosa no deixa de ser certa, però no el sentit que li donava la família, ja que pretenien que el seu origen era genovès.. És ben evident que un dels punts conxorxats entre tots els membres de la família era el de admetre que Colom era “genovès” per tal d’allunyar els perills que es deduirien d’un Colom reconegut com a súbdit natural de Ferran el Catòlic i català.


Don Baltasar Colombo, que també signava, segons bufava el vent, com a Colón i Colom indistintament, perdudes totes les seves esperances d’heretar el “mayorazgo” colombí, es va dedicar sistemàticament a anomenar a tots els membres de la família Colón en la forma “Colom” en tots els seus memorials que presentava a la justícia i que era una forma de extorsió per aconseguir que no el deixessin fora al final del judici en el moment de repartir els pagaments de consolació, que es produïren en forma de compensació de les despeses ocasionades, com així va ser. El seu silenci es va veure recompensat al final de tot, després de més de trenta anys de presència continuada a Madrid seguint aquesta causa.


Quin fet va provocar que Don Baltasar Colombo conegués que el vertader llinatge de Cristòfor Colom era “Colom” amb “m” final? No va ser l’aparició del suposat testament de 1498, ja que en les còpies que ens han arribat fins a nosaltres sempre surt denominat el llinatge del gran almirall com a Colón. Aquest testament apòcrif, que abans hem deduït que fou falsificat pels voltants de l’any 1573-1574, estava destinat a fixar Gènova com la pàtria originària de Colom i a que el Banc de Sant Giorgio sortís beneficiat, per tant, al nostre entendre, tant podria ser obra de la família, com, sobretot, dels genovesos del Banc de Sant Giorgio. Però va passar un fet extraordinari amb aquest testament, com fou la desaparició de la quarta fulla d’aquest escrit, una copia simple, precisament la que contenia la voluntat de Colom d’excloure a les dones de la herència familiar, sempre que hi hagués un hereu mascle, per molt llunyà que fos.


Per recuperar aquesta fulla es va dictar una Paulina a les esglésies de Madrid i de Valladolid amb el resultat que va aparèixer en mans del nunci apostòlic un full solt, que contenia precisament aquesta clàusula del testament de Colom que s’havia perdut, però que tothom va admetre que era una part del text original del testament de l’any 1502. Aquesta fulla del testament autèntic de Colom va ser entregada pel Nunci Apostòlic, Cesare Speciano, a Don Baltasar Colombo, qui la va presentar el 17 de març del 1586 al tribunal que la reclamava. En aquesta clàusula testamentària és on Colom declarava que el seu llinatge era “Colom” de la següent manera: “El qual mayorazgo en ninguna manera herede mujer ninguna, salvo si aquí, ni en otro cabo del mundo se fallase hombre de mi linaje verdadero, que se hubiese llamado, e se llamasse, el y sus antecesores de Colom.”


Per tant és lògic que suposem que el Nunci Apostòlic va arribar a veure tot el testament de Colom del 1502 i, fora lògic que, en algun arxiu secret del Vaticà hi hagués una còpia completa d’aquesta testament vertader. Per altre banda, Don Baltasar Colombo al comprovar en la clàusula, que el llinatge autèntic era Colom, va descobrir el secret de la família i fou per això que ningú el podia reprendre o amonestar, quan a partir d’aquell moment es va dirigir sempre als diferents membres de la família en la forma Colom, amb “m” al final i ell mateix va començar a signar com a Baltasar Colom.


Per tot això, quan Don Baltasar Colombo va fer publicar un memorial que duu per títol:  “Por Don Baltasar Colombo contra Don Nuño de Portugal, etc.”(5) i que fou redactat pel Doctor Escipión Canova i el llicenciat Carlos Martucho, tota la família surt sempre designada en la forma “Colom”. Dins d’aquest memorial hi ha un quadre genealògic que al costat del cercle del suposat pare de Colom, Domingo Colombo hi a una advertència que diu textualment: “Este Domingo Colombo es el que pretende Don Baltasar ser padre de Don Xpoval Colom fundador de este mayorazgo lo qual contradizen los demas pretensores”. I, per que quedi clar que la família sabia que el seu llinatge era Colom, cal destacar que la família, per contradir a Don Baltasar, afirmava sense pudor: “Que Don Baltasar no es Colom, porque oy en dia se llama Colombo.”


Cal tenir en compte també, que en diversos altres documents no procedents de Don Baltasar Colombo, especialment en un document redactat a Madrid el dia 6 de juliol de 1587 per Cristóbal Alvarez com a representant de Don Cristóbal Colom (6), tots els membres de la família surten designats en la forma Colom, amb “m” al final, com en els casos següents: “Xpoval Álvarez en nombre de Don Xpoval Colom presentó ante los señores...etc.” “Don Xpoval Colom, hijo legítimo de Don Luis Colom....etc.” “....en nombre de Doña Maria Colom, monja...etc.” “Don Diego Colom y Doña Maria y Doña Filipa Colom, germanas, hijas del almirante Don Luis Colom, duque que fué de Veraguas sobre la tenuta....etc.” “Nicolás Muñoz en nombre de Don Diego Colom almirante de las Yndias y Antonio de Quintela en nombre de la duquesa Doña Filipa Colom, su muger, decimos...etc.”


La família, després de declarar que Colom i Colón és una mateixa cosa, va continuar utilitzant el cognom Colón , després de la febrada dels anys 1586 i 1587 poc després de la aparició de la paulina del Nunci Apostòlic.


CONCLUSIONS FINALS

De l’estudi d’aquestes sis aproximacions al nostre personatge arribem a les següents conclusions:
1 – Hi va haver una voluntat expressa des de el inici de les converses entre Colom i les cancelleries reials castellana i catalana d’ocultar la autèntica personalitat de Colom. Establerta aquesta connivència entre Colom i la Corona, es va iniciar a desdibuixar l’origen de Colom, passant a ser considerat com a un indefinit estranger a Castella, castellanitzant el seu nom familiar en la forma Colón i insinuant-se “soto voce” un orígen lígur o genovès de l’almirall, que no va ser mai desmentit, per convertir-se en una necessària “cortina de fum”, fins i tot per salvar la pell. Tota la família Colón va mantenir aquesta ficció, per activa i per passiva, com a autodefensa familiar col•lectiva.


2 – Els genovesos van aprofitar aquestes circumstàncies per intentar treure’n un profit econòmic a la situació, tot i que no ho varen aconseguir, malgrat els diferents intents. Per assolir aquest objectiu es varen falsificar els documents que feren falta (especialment el testament de l’any 1498) i es va bastir una biografia “ad hoc” amb documents relatius a un o varis Cristoforos Colombos, o millor dit Cristoforo de Colombo, de Gènova i el seu entorn. La fama del descobridor la varen magnificar i apropiar en benefici de la Nova Italia en el segle XIX i és ara l’únic que els interessa preservar, ja que ni ells mateixos poden mantenir la versió romàntica del fill del pobre llaner genovès, inculte i plebeu.


3 – Els historiadors espanyols son víctimes encara de la ressaca de la historiografia franquista sobre la unitat d’Espanya suposadament creada per un bell matrimoni entre un príncep i una princesa en el segle XV i no per la força de les armes de Felip V. L’idea d’Espanya com una confederació de diverses nacions sota un únic monarca, que fou en realitat el “status quo” real durant els segles XVI i XVII sembla espantar-los de tal manera, que prefereixen un Colom genovès a un català, que els hi posaria pals a les rodes a la seva idea unitària d’Espanya, única nació possible.( No deuen conèixer la història de la Confederació Helvètica, suposem.)

4 – Diuen que els rabins de Nova York no volen sentir ni parlar de que Colom fos d’origen parcialment, o total, jueu o de família conversa. Ara no toca! Ja que sempre hi haurà qui penjaria tots els genocidis dels indis de nord i de sudamèrica als jueus amb aquesta excusa. Però hi ha masses evidències de certes connexions de Colom amb el món jueu: des dels altíssims funcionaris valencians i aragonesos que el van ajudar, tots ells conversos, fins a la deixa de mig marc de plata a un jueu que habitava a la porta del call de Lisboa en el seu testament final. Tot assenyala una criança primerenca dins d’un grup familiar judeo-català amb amplis estudis de la Bíblia, i molt ens temem que emprant una Bíblia jueva.


5 - La por i el recel del Vaticà a ensenyar totes les cartes de que disposa sobre Colom en els seus arxius realment secrets, demostra, ja de per sí, que Colom no va ser aquest personatge simple i bon catòlic que somniava només a salvar tots els indis del Nou Món i a reconquerir de nou Jerusalem per la causa cristiana , si no que hi ha un rerefons tenebrós i, potser, dramàtic, que actualment, si fos divulgat, no serviria precisament per millorar la imatge de la Església Catòlica. Per tant, lògicament, si el Vaticà es pot evitar un mal tràngol, per què no deixar les coses com fins ara?


6 – Catalunya hauria de fer els esforços necessaris per demostrar definitivament l’origen català del descobridor, malgrat hagi d’assumir també el perill i les conseqüències negatives que això podés comportar. No ens hem manifestat partidaris de la veritat? Consuelo Varela, en el seu darrer llibre sobre el procés de Bobadilla a Colom, ja sembla preparar el camp de batalla, ple de mines, per si s’arribés a la demostració definitiva de que era català, presentant-nos un Colom dèspota i malvat, gasiu i misogin . Si Colom fos català, passaria com amb el tractament periodístic de l’empresari Javier de la Rosa, que de “modèlic empresari espanyol”, passaria a “maquiavèlic estafador català”. Però també exigim el màxim rigor i sinceritat i si el resultat fos negatiu, haurem de reconèixer el nostre error. De entrada caldria atacar i eliminar totes aquelles teories que s’han demostrat falses, per no perdre més el temps i augmentar el descrèdit de la teoria catalana. Després caldria la col•laboració de les universitats catalanes i de l’Institut d’Estudis Catalans per destriar el grà de la palla en tota aquest tema. I si arribéssim a la demostració plena de la catalanitat de Colom, caldria ser prudents i mostrar una versió realista dels fets, lluny de triomfalismes romàntics, ja desfasats.


(1) ALDO AGOSTO: “Le origini della famiglia di Cristoforo Colombo nelle testimonianze documentarie Genovesi (Sec. XII-XVI)”. Actes del Congrés Internacional “V Centenario de la muerte del Almirante” Valladolid, del 15 al 19 de maig del 2006. Tom
II. Pags. 21 a 30.
(2) MANUEL DA SILVA ROSA / ERIC J. STEELE : “O mistèrio Colombo revelado” Editorial Ésquilo; Lisboa 2006

(3) Codicil Militar de Colom del 4 (o 14) de Maig del 1502.Biblioteca Corsini,Roma.

(4) ESTELLE IRIZARRY: “El ADN de los escritos de Cristóbal Colón”; Ediciones Puerto, Puerto Rico 2009

(5) BALTASAR COLOMBO: “Iesus Maria Sit Nobis in Via, Por Don Baltasar Colombo contra Don Nuño de Portugal , y Consortes, sobre el Almirantazgo de las Indias, Ducado de Veragua y Marquesado de Iamayca, que fundó el Almirante don Christoual  Colombo, primer inventor y descubridor de las dichas Indias” Autors el Dr. Scipion Canova i el llicenciat Carlos Martucho. Biblioteca Nacional de Madrid. Sala Cervantes. Signatura V.E.1389 – 1; olim HA/25582.

(6) Memorial de Don Cristóbal Alvarez en nombre de Don Cristóbal Colom, en la Villa de Madrid a 6 de Julio de 1587. Archivo Histórico Nacional de Madrid. Signatura: Consejos 21474.

FONT:  Butlletí del Centre d'Estudis Colombins, nº 49. www.cecolom.cat