Dos reis tenyits i maquillats

La investigació de les tombes del monestir de Santes Creus revela dades sobre Pere el Gran i Blanca d'Anjou. L'obertura
de les tombes ha permès la reconstrucció facial dels monarques 

Pere el Gran es tenyia els cabells de ros, era alt i sa i va ser enterrat amb el cap rasurat seguint un ritus funerari. A Blanca d'Anjou se la va enterrar amb els cabells tenyits també de ros i amb els llavis pintats, un element estètic potser relacionat amb una voluntat de subratllar el seu caràcter reial. Són dues de les conclusions a què ha arribat el procés d'investigació i restauració de les tombes reials de Santes Creus, que ha presentat nous resultats que permeten saber més detalls sobre la vida i la mort d'aquests monarques i sobre els rituals funeraris.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, confessa que aquesta investigació li resulta “apassionant, ja que va ajuntant les peces d'un trencaclosques sobre uns personatges molt misteriosos. La reconstrucció del passat ajuda a configurar el present d'un país”.
El 2010, en el marc de la celebració del 850è aniversari de la fundació del monestir de Santes Creus, el Museu d'Història de Catalunya es va proposar la restauració del panteó reial de Santes Creus, format per les tombes dels reis Pere II el Gran, Jaume II el Just i Blanca d'Anjou i la de l'almirall Roger de Llúria; un projecte de restauració escultòrica que “s'ha acabat convertint en un projecte de recerca arqueològica”, segons la coordinadora Marina Miquel, cap de Gestió de Monuments. La de Pere el Gran és l'única tomba d'un rei de la Corona d'Aragó que no va ser mai espoliada, la qual cosa li dóna un valor excepcional.
Amb l'ajut de tecnologies avançades, les investigacions han determinat que el rei Pere era un home alt per l'època –entre 175 i 180 centímetres–, de cara allargada i un maxil·lar inferior prominent. Les analítiques químiques de restes de la seva barba han permès identificar la presència d'un producte procedent de la ginesta utilitzat per tenyir els cabells de ros. El monarca era un home sa que consumia molta carn i que segurament va tenir una malaltia pulmonar que podria haver estat la causa de la seva mort. Se'l va enterrar amb una sarja de llana de bona qualitat, i es podria haver tractat químicament el seu cos per conservar-lo.
Pel que fa a Blanca d'Anjou, era una dona petita que en el moment de ser enterrada anava també tenyida de ros, i s'han trobat en el seu rostre restes d'àcid carmínic com a maquillatge.

La reina va morir en estat molt avançat de gestació o va parir poc abans de morir. Entre els elements que es barrejaven amb les seves restes dins de la tomba, s'ha recuperat un fragment d'una joia de corall que devia formar part de seu aixovar funerari.
Respecte al sepulcre de Roger de Llúria, les investigacions han determinat l'existència d'un mínim de quatre individus, però cap de les restes conservades correspon a l'almirall.
L'obertura de les tombes de Pere el Gran i Blanca d'Anjou ha significat una oportunitat única per obtenir dades del seu físic i una reconstrucció facial a partir d'una tècnica desenvolupada originàriament amb fins forenses i criminalístics, i que també s'ha aplicat amb èxit a partir de les mòmies d'alguns faraons de l'antic Egipte. La reconstrucció facial de Blanca d'Anjou ofereix un element d'interès artístic afegit: la comparació amb la representació que en va fer l'escultor Francesc de Montflorit al jacent de la tomba fa evident que no es tractava d'una recreació realista sinó d'una estilització idealitzada i simbòlica.

www.avui.cat
21/06/11
Xavier Roca

 

El català que no va ser tan decadent

Les investigacions sobre llengua i literatura a la Barcelona de 1700 contradiuen els prejudicis establerts | Les excavacions del Born han propiciat uns treballs paral.lels que analitzen un període oblidat

La capitular que encapçala aquest text pertany a un alfabet de capitulars del notari barceloní Jacint Baramon de mitjans del segle XVIII. La qualitat d'aquestes petites il.lustracions denota el bon gust d'una Barcelona que funcionava al màxim. La referència al notari no és gratuïta, perquè segons les conclusions a què han arribat Albert Garcia Espuche i els seus col.laboradors, els documents notarials dels segles XVII i XVIII són sorprenentment rics en paraules i expressions catalanes, reflex d'una vitalitat social, econòmica i cultural de primer ordre.

Arran de les excavacions a l'antic mercat del Born, on han aparegut restes de carrers i cases de la Barcelona del segle XVII, l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona ha coordinat una sèrie de treballs de recerca sota l'epígraf La ciutat del Born . Barcelona 1700. Ara surt a la llum el sisè volum: Llengua i literatura. Barcelona 1700, publicat amb la col.laboració de la Fundació Carulla i l'editorial Barcino.

El període estudiat cau de ple enmig dels tres segles coneguts a Catalunya com la decadència, concepte que Joan Santanach, un dels autors, voldria eradicar. El professor de Filologia de la Universitat de Barcelona considera que Catalunya no pot prescindir d'aquests tres segles com si res, i posa com a exemple l'exposició que a la Fira de Frankfurt explicava la història de la literatura catalana i que, en arribar a aquest període - "els anys foscos" -, el ventilava en un tres i no res.

 

Tots els fills maten als pares i el romanticisme va matar al barroc. Això ha fet efecte en els estudis literaris i lingüístics catalans, fins al punt que ha deixat de banda aquests tres segles i ha provocat una interpretació distorsionada del que ha estat la història del país. Molt pocs estudiosos han analitzat la literatura de l'època, perquè s'ha assentat la triple desqualificació: mediocre, repetitiva i castellanitzada.

 

Pel que fa a la castellanització, que fins ara s'ha interpretat com un aspecte negatiu, Santanach considera el contrari. La llengua literària era deliberadament castellanitzada i italianitzada justament perquè era una manera de prestigiar-la cultura castellana i italiana de l'època eren els dos grans referents-. Pel que fa a la pretesa subjugació, Santanach considera que no hi va haver tant gregarisme i que alguns autors, com Francesc Fontanella, "un dramaturg de nivell europeu, tot i inspirar-se en el supervendes Lope de Vega o en l'italià Guarini, va fer propostes innovadores i trencadores ".

 

Els autors del llibre coincideixen en aquesta línia: cal replantejar aquest període i estudiar a fons. La llengua catalana, malgrat les aparences, avançava. El llatí, la llengua diplomàtica, retrocedia a favor del català en els documents notarials, perquè el ciutadà volia saber el que posava en els seus contractes. I encara que el castellà també avançava, no és fins al segle XIX que s'acaba d'imposar.

 

L'alfabetització era alta, com ho demostra el nombre d'escoles i de llibreters. Els gremis, que formaven la xarxa social i econòmica de la ciutat, sabien de lletra: havien de fer comptes i redactar documents. I una dada curiosa: a les botigues es venien llibres de memòries en blanc, és a dir, una mena de diaris o llibretes per anotar el dia a dia.

 

El fet que es fes molt teatre en castellà no vol dir que la gent ho parlés, però sí que ho entenia. La intercomprensió de les llengües peninsulars era molt més alta-i molt més natural-que ara. I el repertori era molt variat: una companyia de Saragossa, per exemple, podia representar, durant cinquanta dies seguits, una obra diferent cada dia. Carles Duarte, director de la Fundació Carulla, el compara amb la ràdio d'avui. Si l'investigador s'até només a la llengua de les cançons, afirmaria amb seguretat que a Barcelona es parla en anglès.

La relació de ciutats amb qui Barcelona mantenia algun tipus de relació és àmplia. Per ordre de freqüència: València, Sevilla, Mallorca, Tortosa, Gènova, Nàpols ... Així doncs, Barcelona no era tan decadent.

Quin era el 'color de Montserrat'? 

Quin era el color de Montserrat? Com era el vaig veure de tres nits? Quina forma tenien la pinta de closa, la pinta de jornal, la pinta de reina o la pinta lluna? A partir dels documents notarials, Garcia Espuche, comissari del projecte del Centre Cultural del Born, ha recopilat uns centenars de paraules inèdites. Són inèdites en el sentit que avui ja no s'empren i els diccionaris de l'època no les recullen. Les obres lexicogràfiques eren hereves d'altres ja publicades, especialment castellanes, de manera que tot el lèxic quotidià, vinculat a la vida social i econòmica de la ciutat, quedava al marge.

Espuche convida els filòlegs a investigar què volen dir aquestes paraules. Hi ha contextos i referències (una relació testamentària, un dot, un inventari ...), però encara que els barcelonins de l'època sabien perfectament quin era el color de Montserrat, avui s'ha perdut la referència. Davant d'un vi de tres nits ja no se sap si era bo o dolent. Sí que se sap que un xotxo era un dolç i un xuxo, un estri de cuina, però poca cosa més. Per prendre xocolata-molt popular a l'època-, se servien d'un castellanisme, la tremolor, tenien Taulet de tos i una joia que cridaven Xorros de perles. I els barrets eren barrets.
 

www.lavanguardia.es

02/06/2011 

Magí Camps