L'ESCUT D'ARMES D'EN FERRAN COLOM ENRIQUEZ

Al web de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil.lografia, Vexil.lologia i Nobiliària  
(http://www.scgenealogia.org/index.htm) podem llegir:
És molt estesa la creença que tothom que porta un mateix cognom pertany a una mateixa família o llinatge. Aquesta opinió generalitzada no té, però, cap fonament. Pel que fa a l'heràldica, la cosa és semblant. L'adquisició d'un escut d'armes és un fet referible a una sola persona. Aquesta i els seus descendents - homes i dones - per línia masculina són els únics, en principi, que poden emprar-lo. Per aquesta raó diem els heraldistes que no hi ha escuts de cognoms sinó escuts de llinatges o de famílies.

Per tant:

• No existeixen escuts de "cognoms".
• Els escuts pertanyen a llinatges, gairebé sempre nobles, la qual cosa explica que siguin més aviat pocs.
• No tothom té escut d'armes. La majoria de llinatges no en tenen ni n'han tingut mai.
• Fins i tot pot passar que dins d'un mateix llinatge, una part de la família sigui noble (els descendents d'una persona ennoblida) i una altra no.
• No es pot utilitzar l'escut d'un altre. Fins no fa gaires això era un delicte comparable a l'ús d'una identitat aliena. Ara, demostra més aviat puerilitat i un interès superficial per la història de la nostra família, per la nostra identitat: quelcom imperdonable, en especial per a les persones cultes.

 Be dons, mirem ara l’escut que dibuixà en Ferran Colom, fill de l’Almirall al seu testament.

Es conegut que en Colom tenia escut propi, concretament coneixem de l’existència de tres diferents, el d’abans del ·"soliades llevar" per deducció, el del decret reial, i l’ampliat per Dídac Colom a la portada del Llibre dels Privilegis dipositat al Museu del Mar de Gènova. Està datat entre el 5 de gener i el 14 de març de 1502.

En que s’assemblen? Be vist així en blanc i negre molts han vist 3 quarters copiats del escut del pare (induïts sens dubte pel lema exterior), però si observem la forma del llençol inferior, això no ve d’en Colom sinó dels Enriquez.

Però no havíem quedat que la mare d’en Ferran era una pobreta noia de Còrdova?, per tant sense cap dret a escut. Com es dons que aquesta pobreta noia te les armes dels Almiralls de Castella.

  

Teniu algun dubte? Dons torneu a rellegir el text inicial, i continuem:


Beatriu Enriquez de Aranas, era, segons els historiadors, filla de Pedro de Torquemada i Ana Nuñez de Aranas. Quedà orfe molt petita i residia amb la seva tia Mayor Enriquez a Santa Maria de Trasierra (Granada). (ref Rafael Ramírez de Arellano, Datos nuevos referentes a Beatriz Enríquez de Arana y los Aranas de Córdoba). Tingué el fill d'en Colom, Ferran, el 15 d'agost de 1488 a Còrdova. El 24 de maig de 1493 l'Almirall ordena al seu fill Diego que li passi una pensió de 10000 morabatins l'any.


En el testament de Cristòfor Colom aquest reclama al seu hereu Diego que no descuidi a Beatriu, "'per a que pugui viure com a persona amb la que tinc tant càrrec. I això es faci per descàrrec de la meva consciencia, perquè això pesa molt per la meva anima. La raó d’això no es lícit d'escriure-ho ací..." (extret de wikipedia, font molt fiable, perquè que jo mateix ho he redactat )


Veiem ara els escuts Torquemada i Arana:

  

                            Escut Torquemada                             Escut Arana

Res a veure, excepte la bola del mon de la que parlarem mes tard.
Això el que certifica es que la mare d’Hernando no era Torquemada ni Arana, sinó Enriquez, perquè els escuts no s’hereten de la tia materna.



Així dons l’escut d’en Ferran Colom es compost de : forma, castell i lleó Enriquez, unes illes en un llençol que representen el Virregnat del seu pare (sense afegir la Terra Ferma que Dídac afegeix el 1502), i una bola del món coronada amb una creu.
Aquesta bola del mon l’hem trobat a dos llocs. La trobem al cap de l’escut Torquemada vist mes amunt, i la trobem exactament en l'escut de Mont-ràs d’Empordà.

Escut de Mont-ràs

Hi ha qui ha volgut veure en el Terrarubra amb que suposadament Bartomeu Colom va signar un mapamundi fet a Anglaterra per a Enric VIII, citat per Ferran a la seva Historiae però mai vist, la traducció llatina del cognom català Montrós, pero l'escut d'armes dels Mont-ros es una muntanya coronada amb una rosa (http://www.armoria.info/libro_de_armoria/MONTROS.html)

Però que també estigui al escut Torquemada ens deixa en dubte. Haurem de continuar cercant. El que la Beatriu Enriquez fos una Enriquez no demostra ni que fos filla de l'Almirall de Castella ni que fos germana de la reina Joana d'Aragó, donat que els Enriquez eren molt prolífics. Nomès demostra que descendia del primer Enriquez, l'infant Fadrique de Castella.

Miquel Manubens



Hi han varis mes, pero no he volgut allargar el post:


http://ca.wikipedia.org/wiki/Albat%C3%A0rrec Albatàrrec (Segrià)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Montoliu_de_Lleida Montoliu de Lleida (Segrià)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Golm%C3%A9s Golmés (Pla d'Urgell)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Granyanella Granyanella (Segarra)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Salvador_de_Guardiola Sant Salvador de Guardiola (Bages)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Monistrol_de_Montserrat Monistrol de Montserrat (Bages)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Montmajor Montmajor (Berguedà)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Poliny%C3%A0 Polinyà del Vallès (Vallès Occidental)

El món, a part del seu significat de poder imperial o reial, és l'atribut que representa el Crist Salvador, i com a tal figura en els escuts de municipis que tenen Sant Salvador com a patró

Restauració de la tomba de Pere II el Gran

Descobreixen que la tomba de Pere II el Gran ha restat intacta des de l'Edat Mitjana
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha anunciat aquest dijous al monestir de Santes Creus de Tarragona que la tomba del rei Pere II el Gran és l'única tomba reial de la corona catalanoaragonesa d'època medieval que no ha estat profanada.
             

Aquest fet s'ha constatat després d'una endoscòpia amb una petita càmera dins del sepulcre, que també ha demostrat que, tot i que hi ha hagut intents de saqueig, la tomba segueix intacta. La investigació de les restes mortals de Pere II, que durarà durant sis mesos, permetrà obtenir valuosa informació sobre la causa de la seva mort, els rituals dels enterraments reials i la indumentària del segle XIII.
            L'estudi s'emmarca en el projecte de restauració de les tombes del monestir de Santes Creus, pressupostat en 750.000 euros. També es restauraran les tombes de Jaume II i la seva dona, Blanca d'Anjou, i de Roger de Llúria
 
Europa Press Aiguamúrcia  26/11/2009

Una tomba intacta 700 anys després




Especial informatiu sobre el projecte de restauració del monestir de Santes Creus. En parlem amb una de les responsables del projecte, Marina Miquel, cap de l'àrea de Gestió de Monuments del Museu d'Història de Catalunya.
http://www.tvc.cat/

La muralla del mar, tapiada

El baluard de Migdia i un tros de muralla de mar quan estava quasi del tot

excavat el mes de novembre del 2007. Aquestes restes  i altres vestigis arqueològics es van

 trobar sota la platja de vies de l’estació de Rodalies / foto: XAVIER BERTRAL

Les restes de la muralla i el baluard de Migdia han quedat emparedats pels nous edificis mentre l’Ajuntament de Barcelona encara rumia com fer el passeig arqueològic que va prometre

El tram de la muralla de mar i la part del baluard de Migdia que van aparèixer al subsòl dels terrenys del que va ser l’estació de Rodalies de Renfe a la Barceloneta ja quasi no es veuen. Tots dos elements han quedat emparedats per vuit edificis d’una promoció immobiliària de Sacyr Vallhermoso que ja està pràcticament acabada. Només es veu un tros petit del mur i, des de l’aire, la vora superior del que podria ser un camí de ronda.


Mentrestant, l’Ajuntament encara s’està pensant com es pot fer realitat el passeig arqueològic que l’alcalde, Jordi Hereu, va anunciar el 10 de maig del 2008, quan, a més del baluard i la muralla, que havien aparegut un any abans, es va descobrir en aquest mateix indret un vaixell del segle XIII.



Els experts van coincidir que tantes troballes juntes s’havien de fer ressaltar i es va constituir una comissió, formada per diversos departaments de l’administració, per vigilar que Vallehermoso mantingués a la vista la muralla. Un any i mig després, els edificis ja estan a punt de ser ocupats i se sap que la muralla només es podrà veure des del primer pis de l’aparcament subterrani. És difícil d’imaginar en què consistirà aquest passeig, si finalment es fa, i si quedarà algun element visible.



De tots els historiadors consultats perquè opinessin sobre aquesta obra, només Francesc Xavier Hernàndez Cardona ha volgut donar el seu parer. “La destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana de 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’oriolbohiguisme [en referència a l’arquitecte municipal Oriol Bohigas] provincià va generar una cultura de demolició que es va concretar en l’arc de Santa Maria, la deformació del Fossar de les Moreres, la destrucció de la muralla de la Ciutadella i la cruel destrucció del barri de Sant Pere”, diu aquest historiador i catedràtic de didàctica de les ciències socials de la UB. “Fa pocs mesos es va excavar i colgar el portal de Sant Daniel, del baluard de Santa Clara. I en aquests moments l’empresa Sacyr, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el baluard de Migdia i la muralla de mar”.

 Una peixera al pàrquing

Les restes arqueològiques van aparèixer quan la immobiliària va començar a excavar per fer els fonaments. Primer es van tronar altres vestigis de diverses èpoques i finalment es van descobrir el baluard i el tros de muralla. L’AVUI va informar de la troballa el 21 de novembre del 2007 i va denunciar que la immobiliària, en vista de la lentitud de l’Ajuntament, ja havia decidit tapar les restes i oferia col·locar una mena de peixera al pàrquing del primer subsòl, a través de la qual es podria veure un tros del baluard.



Dues setmanes després, el 5 de desembre, la comissió de govern de l’Ajuntament va aprovar una modificació del planejament del conjunt de l’Estació de França per tal de poder preservar la muralla i el baluard i va obligar Sacyr Vallehermoso a canviar la disposició dels edificis perquè la muralla quedés exempta. Aquest canvi va requerir una modificació del Pla Metropolità i de les qualificacions dels terrenys. També es va moure de lloc un edifici del Patronat de l’Habitatge, que va créixer en alçada per deixar més espai lliure a nivell de carrer. Però finalment les edificacions de Sacyr han quedat enganxades a la muralla.
 
www.avui.cat
Maria Favà

23/11/2009

A la recerca de l'exèrcit perdut

Arqueòlegs italians afirmen haver trobat les tropes de Cambises II sepultades al Sàhara fa 25 segles - Egipte denuncia que l'equip no té permisos

Ni arques perdudes, ni tombes de faraons, ni ciutats submergides, ni exèrcits de terracota. L'espectacle arqueològic de l'antiguitat, que potser jeu en algun lloc del gran desert d'Egipte, és un exèrcit de veritat, compost segons diverses fonts per 50.000 homes, enterrat sencer fa 25 segles per una tempesta de sorra que es va empassar -soldats, camells, cavalls, armes, estendards i pertrets- sense deixar ni rastre. Era l'exèrcit enviat al 525 abans de Crist pel rei persa Cambises II-els perses dominaven en aquell temps Egipte-per sotmetre els amonis, els habitants del remot oasi de Siwa, seu d'un dels més cèlebres oracles del món antic (el qual dos segles després designaria a Alexandre el gran fill del déu Amón i legitimaria les seves conquestes). L'expedició punitiva persa mai va arribar i ningú va tornar

Des de la misteriosa desaparició de l'enorme tropa, testimoniada per l'historiador Heròdot (encara que alguns estudiosos consideren l'assumpte una llegenda), han estat nombrosos els intents d'exploradors-entre ells el comte Almásy, el romàntic protagonista d'El pacient anglès-, aventurers i arqueòlegs per trobar aquest exèrcit perdut.  Trobar-lo, amb el inimaginablement ric tresor de les seves pertinences, ja que pot suposar que van quedar enterrats tots al lloc, constituiria un dels descobriments més sensacionals de la història.

Aquests dies, un polèmic equip científic italià, encapçalat pels germans bessons Angelo i Alfredo Castiglioni, ha aixecat una gran polseguera-i valgui la imatge- a l'anunciar el descobriment del que consideren són restes de l'exèrcit de Cambises.  Aquests troballes, que consisteixen, segons els descobridors, en un assortiment d'objectes petites puntes de fletxa, una daga de bronze, un braçalet d'argent, un pendent-però de incontestable factura aquemènida (la dinastia persa a la qual pertanyia Cambises), han estat realitzats, sostenen, en diferents campanyes al llarg de 13 anys d'intensa recerca.
Els Castiglioni i el seu equip, del qual forma part el controvertit geòleg egipci Ali Barakat, opinen que l'exèrcit, que segons Heròdot (Història, III) va partir de Tebes, no va seguir l'itinerari lògic, prenent la ruta dels oasis i cap al nord directament, sinó que, per sorprendre els amonis, es va internar profundament a l'oest fins a l'altiplà del Gilf Kebir per només llavors ascendir i eventualment enterrar-se, com tothom suposa, en algun lloc del Gran Mar de Sorra, l'impressionant desert en el vora septentrional està Siwa. Part del material trobat estaria en un refugi natural en què els soldats haurien tractat de protegir-se de la tempesta de sorra.


Els investigadors asseguren haver trobat també en el que creuen ser la ruta de l'exèrcit acumulacions de vasos que han pogut datar per termoluminiscència cap al 500 a de  C.  També, gràcies a velles històries beduïnes, han donat amb un "vall d'ossos", sembrat de nombrosos esquelets blanquejats pel sol, entre els que haurien aparegut puntes de fletxes perses i un arnès de cavall.

Tot el relat, del qual han donat bon compte, entre altres, mitjans italians i el canal Discovery, fa arquejar les celles.  El poderós Zahi Hawass, cap de l'arqueologia egípcia i recentment nomenat viceministre de Cultura, ha qualificat la troballa de "infundat i enganyosa", posant en dubte la professionalitat dels bessons i anunciant que aquests no tenen permís d'excavació.  A part de lo lleig i sospitós que és que els italians hagin estat treballant sense les autoritzacions necessàries, tot convida a ser molt cauts amb l'assumpte. L'egipci Barakat hauria trobat els objectes ja el 1996 a Wadi Mastour (la Vall Ocult), prop de l'oasi de Bahrain, en el curs d'una expedició geològica que buscava meteorits.

Els indicis són molt pocs, qüestionables, i la troballa de material persa -si aquest és realment el cas-no prova per si sol la seva pertinença a l'exèrcit perdut: els perses van dominar Egipte més d'un segle i van realitzar diferents expedicions cap a l'oest. Els ossos poden atribuir-se a qualsevol tragèdia més o menys recent, com la repressió italiana dels senoussi als anys 30 que va empènyer a poblacions senceres a morir de set al desert.  Això sense comptar que Heròdot no és una font molt fiable. El fet que un exèrcit persa sencer es perdés és estrany: les tropes de Cambises tenien experiència en el medi ja que havien arribat a Egipte travessant els deserts àrabs i comptaven amb contingents de pobles nòmades.  Potser els guies, potser garamants, no eren molt fiables o els van enganyar -Cambises no era molt popular: ultratjà la mòmia de Amasis i apunyalà amb la seva pròpia mà al sagrat bou Apis-.  Tampoc s'entén que l'exèrcit no partís des del Delta atès que l'accés a Siwa des d'allà és molt més segur.


El gran saharista Theodore Monod esmenta una caravana de 2.000 persones enterrada al complet al desert el 1805.  Sens dubte, el Gran Mar de Sorra és perillosíssim i en ell el qibli, el temible vent calent del sud, pot bufar sense misericòrdia durant dies.  Heròdot escriu: "Un vent del sud molt violent es va desencadenar sobre els perses mentre prenien el dinar i arrossegant remolins de sorra els sepultà". El Almásy real, que tota la seva vida va estar obsessionat amb la recerca de l'exèrcit de Cambises (de fet, per això es va allistar a l'Afrika Korps de Rommel i no per arribar fins a la fictícia Katherine Clifton d'El pacient anglès), va estar a punt de dinyar-la en aquell oceà de dunes de 600 quilòmetres de llarg a l'abril de 1935 amb el seu col.lega Von der Esch, tres sudanesos i dos cotxes; els castigà un qibli inusual de ¡ nou dies !, però va aconseguir arribar a Siwa. "Qui sap en quin punt ens hem obert pas sobre la tomba de sorra de l'exèrcit persa?", Va escriure.


No és el primer cop que es troben restes que poguessin estar relacionats amb la infausta tropa de Cambises (a la que hi ha dedicat una emocionant novel.la Paul Sussman): el 2000 un equip geològic de la universitat de Helwan que feia prospeccions petrolieres en el desert va trobar restes humanes, fragments d'objectes metàl.lics que semblaven armes i teixits atribuïbles a l'exèrcit persa.



www.elpais.es JACINTO ANTÓN - Barcelona - 16/11/2009