ELS ESCUTS D'EN COLOM

La primera referència que tenim de l’escut de Colom es l’ordre reial del 20 de maig de 1493, quan el Rei Ferran li dona el següent escut : «el Castillo de color dorado en campo verde, en el cuadro del escudo de vuestras armas en lo alto a la mano derecha; y en el otro cuadro alto a la mano izquierda un Leon de purpura en campo blanco rampando de verde, y en el otro cuadro bajo a la mano derecha unas islas doradas en ondas de mar, y en el otro cuadro bajo a la mano izquierda las armas vuestras que soliades tener.
Las cuales armas seran conocidas por vuestras, e de vuestros fijos e descendientes para siempre jamas».

En cap cas aquestes armes son “de Castella” com molts historiadors daltònics s’han preocupat en repetir.

Quan en 1502, Cristòfor Colom, o potser el seu fill Dídac, publicà el seu Llibre de Privilegis, per a defensar els seus drets com a descobridor d’Amèrica, col·locà a la portada del llibre un escut d’armes, en les que motu propi, segons sembla, va fer uns canvis al escut oficial: les armes dels 1r i 2n quarter van ser modificats per a representar les de Castella i Lleó, les illes del 3r quarter van ser modificades acompanyant una “terra ferma” en punta, per tal d’afegir les noves terres continentals ja descobertes, i al 4t quarter hi va col·locar cinc ancores per a senyalar la seva dignitat d’Almirall, però no dretes, sinó tombades cap a la dreta; Les armes primitives, les que “soliades llevar” segons el decret reial, van ser traslladades a un “entat” inferior. (Similar al que actualment ocupa Granada a l’escut espanyol).

Mes tard, L’ historiador Fernàndez de Oviedo, a la seva Historia general y natural de las Indias, publicada el 1535 ( qui l’anomena sempre Colom) en el passatge en què parla de l’escut colombí, diu que “en la parte inferior del escudo [hi havia] las armas de la prosapia del linaje de Colom” i afegeix que l’escut estava orlat per unes lletres de sable, és a dir de color negre, sobre fons blanc, que deien “Por Castilla e por León nuevo Mundo halló Colom”. Lema que López de Haro en el seu Nobiliario genealógico de los Reyes y Títulos de España de 1622, col·loca dins d’una bordura d’or, lleugerament canviat per :« A Castilla y a León dió nuevo mundo Colón», i canvia el color de les lletres a atzur.

Els canvis de color en els escuts heràldics s’anomenen brisura. Les brisures acostumen a indicar que el que l’usa no es primogènit.
Una altra forma de brisura es col·locar peces de l’escut girades o amb els mateixos colors de l’escut original modificar el nombre de símbols, en aquest cas assenyalen bastardia.
Podríem afirmar dons, que els canvis de color de l’ordre real correspondrien a voler significar bastardia, i si es tracta d’armes de Castella significaria que aquesta bastardia correspondria a aquest regne.
En el segon escut, el mateix Colom, indica la bastardia en el quart quarter, tombant les ancores.
Però aquestes dues no son les úniques possibles brisures de l’escut d’en Colom. De fet el escut del “soliades llevar” que tant han cercat tots els historiadors es una “brisura” de l’escut del Regne de Mallorca: or i vermell de la bandera reial, i faixa diagonal, de esquerra a dreta blava idèntica a la de l’escut mallorquí, el qual ja es, de fet, una brisura del escut reial català.

No us espanteu, no vull arribar a la conclusió de que en Colom era fill d’en Carles de Viana. Pero recopilem el que saben CIENTIFICAMENT d’ell:

1 Tant l’episodi de desprès de la recepció reial a Sant Jeroni de la Murtra on tota la Cort l’acompanya a “su casa”, com el inventari de la casa del Carrer de Banys Vells de l’any 1490 on hi ha una llista de llibres que mes tard apareixen a la Biblioteca Colombina, com la copa de plata de Portugal i les imatges de sant Cristòfor i Sant Bartomeu, ens indica que Colom considerava casa seva tant la casa de Barcelona dels Colom com la de Badalona.
2 Es demostrat que en Colom escrivia en lletra cursiva catalano-provençal, per tant convindrem que l’edat escolar ( fins els 14 segons el seu fill ) la deuria passar a la Provença. Y segons el peritatge d'en Lluis de Yzaguirre, Colom tenia com a idioma matern el català. I matern vol dir aixó, matern.!
3 Nito Verdera ha demostrat que Colom va aprendre a navegar, va viure, i va conèixer abastament els topònims pitiüsos. Per tant convindrem que de en Colom va viure dels 14 (1450) fins 1472 (36 anys) en que el tornem a tenir a Provença a les ordres de Reiner d’Anjou perseguint la nau joanista Ferrandina a les ordres de l’Almirall Coullon. (segons ell mateix en la carta al rei de 1495).

Portem anys obsessionats amb els homes Colom de Barcelona, però qualsevol investigador a la vista de les tres premisses anteriors afirmaria que la possibilitat mes lògica seria que Colom fos fill d’una Colom i un Trastamara, i que fos enviat a estudiar a Provença, on segurament un bon mestre jueu el va ensenyar amb un nivell molt alt de coneixements tant humanístics com científics.
No oblidem que els Trastamares eren una rama bastarda dels Castella, el que ens explicaria la brisura de les armes de Castella al escut atorgat pels reis ( Brisura impossible en Carles de Viana, per exemple).

Potser hauríem d’investigar la possibilitat de que Pere d’Aragó, comte d’ Alburquerque (1406-1438), duc de Noto i senyor de Terrassa, Vilagrassa, Tárrega, Elx i Crevillent, fill menor de Ferran d’Antequera, i Na Isabel Colom Bertran (germana dels president Francesc Colom Bertran) ens descobrissin el secret.

Aquesta possibilitat te varis reforçaments : La primera es el nom de la primera illa, Isabela no seria en honor a la reina sinó de sa mare. La segona es que si fora un Trastamara-Colom tindria tota la lògica que el rei el nomenés Virrei al ser d’estirp reial i acceptés totes les condicions d’en Colom per signar les Capitulacions, fet molt sorprenent d’un llaner genovès o d’un Colom barceloní.

Em deixo el possible judaisme d’en Colom, però per a mi aquest judaisme, igual que el seu catalanisme pot ser cultural i no genètic. Possiblement l’infant Colom es formà a la cort d’en Renat d’Anjou, juntament amb Pere de Notredame (1430-1484), convertit al cristianisme en 1460. (Nascut Cresques de Carcassona), pare d’en Jaume Notredame Santamaria, i avi de Miquel Notredame Saint-Rémy.

Que el seu catalanisme era exclusivament cultural ho demostra el fet que no va tornar a Barcelona desprès de 1493, ni escriu en català a cap dels seus germans ni fills.

Si el seu judaisme era real, de convers, o cultural ho deixo per als intel·lectuals que analitzin entre d’altres el Llibre de les Profecies del mateix Colom. Perquè també podem tenir el cas d’una persona no nascuda jueva que es convertís al judaisme per l’influencia del seus mestres.

I encara que a alguns pugui desagradar, aquesta tesi demostraria que els partidaris de l’opció catalana d’en Colom, no ho hem estat per qüestions politiques sinó de defensa de la veritat històrica.

Per tant seria importantissim que d’un cop ja el Prof. Lorente comparés l’ADN codificat que te d’en Cristòfor Colom amb l’ADN del rei Ferrante de Nàpols, i que això servis en cas de no coincidir per a descartar la connexió amb Carles de Viana, pero en cas positiu podria voler dir, no ja que fos fill d’en Carles de Viana, cosa impossible com molt be ha demostrat en Nito Verdera, sinó que podríem estar davant d’un Trastamara-Colom.

Miquel Manubens

http://www.xpoferens.cat/
Nota: Dr. E. Lhez discovered that the Jewish name of Pierre de Nostredame was Crescas de Carcassonne; the name Guy Gassonet was the Jewish name of another Pierre de Nostredame, who lived in Carpentras. (Benazra to Van Berkel, January 17, 2005: Internet: ramkat.free.fr; Leroy, p.14 and 23). [

Isabel Colom Bertran cambrista de la reina Maria, la dona d’Alfons IV, el Magnànim, ensems en Violant de Montpalau. Maridada amb Joan de Barbarà, capità general de l’armada catalana lany 1441 Trobem el nom d’Isabel en una néta de Colom, Isabel Colom de Toledo, una de les filles de Diego Colom, el fill hereu de Colom, segon Almirall d’Índies, i de Maria de Toledo, aquella mateixa Isabel Colom que es maridà amb Jordi de Portugal, comte de Gelves.

PEDRO DE TRASTÁMARA, QUINTO INFANTE DE ARAGÓN
El quinto hijo del príncipe Fernando de Trastámara y Leonor de Alburquerque no sabemos con exactitud dónde, ni cuando nació. Oficialmente el infante Pedro nació en 1411 en un lugar indeterminado de Castilla, pero esta fecha se contradice con la carta dirigida por su padre, entonces príncipe-regente de Castilla, a su privado Sancho de Rojas, obispo de Palencia, fechada en en 1408, en la que dice: "E gracias a Dios, pues tengo cinco fijos e dos fijas..." . Suponemos que nació en 1400 o en 1401.

Enemigo mortal de don Álvaro de Luna, quien le había confiscado sus bienes en Castilla en 1429, el infante Pedro luchó tanto al lado del bando de su hermano Enrique como en el de su hermano Juan, enfrentados en aquella pugna para derrotar al favorito de su primo y tres veces cuñado el rey Juan II de Castilla
El infante encontró la muerte en Nápoles, donde había acudido para ayudar a su hermano mayor Alfonso a conquistar aquel reino . El 23 de octubre de 1438, tras haber obtenido la brillante victoria de Gaeta, las tropas de los dos infantes de Aragón habían sitiado la ciudad de Nápoles para tomarla. Cuando la ciudad estaba a punto de rendirse, el infante Pedro tomó la decisión de salir para atalayarla. En esta acción, recibió un disparo de artillería desde la iglesia de Nuestra Señora de las Carmelitas. La bala le fracturó la cabeza.
Alfonso el Magnánimo lo hizo trasladar a la iglesia de la Magdalena y luego al castillo Novo, donde permaneció hasta que el Duque Pedro-Antonio de Cardona, virrey de Nápoles entre 1666 y 1672, hizo trasladar su cuerpo junto con el de su hermano el rey Alfonso y la nieta bastarda de éste, Beatriz de Aragón, reina de Hungría, al monasterio de Santa Maria de Poblet para ser depositados en los Panteones Reales.