Israel, Palestina: De qui és aquesta terra?

És la pregunta que es fan molts. Curiosament la paraula "Palestina" no té res a veure ni amb jueus ni amb àrabs. La paraula ha derivat del nom d'un poble grec-mediterrani que estava per la zona de Gaza, davant del mar i que va ser combatut pels jueus.
Els que hagin llegit la Bíblia recordaran la història de Samsó i les seves contínues baralles amb els filisteus. La història és molt llarga, molts imperis s'han apropiat d'aquesta terra, però cap d'ells va fer de Jerusalem la seva capital, només ho va ser dels jueus.

Després dels romans va començar el període bizantí que per tant era cristià (395-614), va seguir una invasió persa (614-636). El període àrab va del 636 al 1099, any en que els croats van prendre el relleu fins al 1291 .
El 1517 es va iniciar la conquesta turca que va durar fins al 1917 en què el territori va arribar a formar part de les colònies britàniques.
El 1948 es va proclamar l'estat d'Israel com a resultat de la votació a l'ONU. .
Aquest Estat, de per si ja molt petit, havia de dividir una altra vegada en dos. . Qui va proposar aquesta divisió, potser no va ser conscient que la Palestina romana, ja havia estat dividida, essent adjudicada el 80% a Jordània.

Totes les fronteres d'aquests països, van ser establertes per les potències colonitzadores. Amb tantes conquestes, el terreny va acabar sent àrid, les zones pantanoses, la malària esquilmaba la població.

Quan al segle XIX els jueus van decidir que havia arribat el moment de tornar a les arrels del Poble, van trobar la terra escassament poblada i van instal lar les seves granges en els llocs on els beduïns estaven disposats a vendre.

En 1882, segons el cens turc havia 140.000 habitants entre jueus, cristians i musulmans (les poblacions no desapareixen amb el canvi dels conqueridors).
Les granges i fàbriques col lectives dels kibutzim i els moshavim van atraure els àrabs que havien menyspreat la terra fins aleshores.
Els que es van incorporar a la guerra que 5 països van declarar a Israel el 1948, són els que van quedar desplaçats. En contrapartida els jueus que habitaven en països àrabs van ser expulsats, amb la qual cosa es va produir un empat.

Els àrabs van intentar en successives guerres quedar-se amb tot el territori, però en totes van ser vençuts.

Potser, el que hauria de considerar és si la partició del 20%, que té la mida de la Comunitat Valenciana, era adequada. I també hauria de considerar per als palestins que no volen tenir tractes amb Israel si seria possible proporcionar mitjans de vida dignes en altres països àrabs.
Aquestes qüestions semblen bàsiques per obtenir la pau.

MARIA DELS ÀNGELS MARTÍN, Girona
Publicada a La Vanguardia
http://translate.google.com/translate?hl=ca&sl=es&tl=ca&u=http://www.lavanguardia.es/

NOTES del autor del blog:

1) Al cens de l'any 1893, fet per les autoritats turques, revelà que la regió que avui es Israel compaba amb 154,000 habitants : 60,000 jueus, 38,000 cristians i 56,000 musulmans.

2) En un altre cens, aquest del 1844, els turcs comptaven a Jerusalem : 7120 jueus; 5760 musulmans i 3390 cristians.

Buscant Jaume IV, l'últim hereu de la corona mallorquina

Un historiador aficionat busca a Sòria la tomba de l'infant, que es va enfrontar amb els reis catalans per recuperar el seu tron

La taula del menjador de casa seva és gran, molt gran, però en menys de dues hores Josep Mas l’entapissa amb desenes de documents arribats d’arxius d’Alemanya, París, Perpinyà, Catalunya, Sòria, Montpeller, Marsella, Barcelona i el Vaticà. En un moment de la xerrada, a la taula de fusta fins i tot hi desplega una còpia del pergamí testamental de qui va ser l’últim infant de la dinastia reial mallorquina, Jaume IV (Perpinyà, 1338 - Sòria, 1375), que procedeix de l’Arxiu Nacional de París.

Durant una dècada, i amb tots aquests documents, Josep Mas ha reconstruït la història de qui hauria pogut ser rei de Mallorca. És més, fins i tot sembla haver trobat el lloc on va ser enterrat l’infant, i un equip d’arqueòlegs, dirigits per Helena Inglada, ja hi està treballant.

L’abril d’aquest any, es va portar a terme una primera exploració amb georadar que va revelar l’existència d’una cripta sota les ruïnes del que fa 700 anys era un convent franciscà a Sòria. ¿Com va arribar l’infant mallorquí a Sòria i per què és molt possible que hi reposin les seves restes ? Mas ha trigat una dècada a contestar aquestes preguntes.Mas, dissenyador gràfic i aficionat a la història, es va trobar amb l’existència de Jaume IV, fill del rei Jaume III i nebot de Pere el Cerimoniós, per causalitat. Josep Estelrich, un sacerdot del seu poble, li va demanar, el 1998, que escrivís un article per a una publicació local sobre la reordenació que va fer Jaume I dels pobles de Mallorca.

Mas confessa que mai va acabar aquell article perquè pel camí va trobar que Jaume III, que és l’últim rei de Mallorca, va tenir dos fills, Isabel i Jaume, i que durant dècades aquests fills, com ja ho havia fet abans el seu pare, van intentar recuperar el tron dels reis de Mallorca, que havia estat usurpat pel rei de la Corona catalanoaragonesa, Pere el Cerimoniós o el del Punyalet.

El 25 d’octubre de 1349, amb la mort de Jaume III, a la batalla de Llucmajor, s’acabava la història dels reis de Mallorca. O això és el que qualsevol estudiant mallorquí aprèn a l’escola: en aquella data, es diu a les aules, el Regne de Mallorca passa a formar part del Regne catalanoaragonès i l’estirp de reis mallorquins s’extingeix.

El que no se sabia és que, abans de morir, Jaume III va dictar testament i va llegar el tron al seu fill, Jaume, que aleshores tenia 11 anys. Després de la batalla de Llucmajor, el nen, ferit en la lluita, va ser tancat pel seu oncle Pere al castell de Bellver, a Mallorca, i després va ser traslladat a Xàtiva (València), on va estar confinat nou anys. El zel del seu oncle va fer que el portessin a Barcelona i que fos empresonat en una gàbia a Castell Nou. En total, l’infant va passar 13 anys sota la fèrria custòdia del seu oncle, que va intentar que renunciés als seus drets al tron. L’infant no va firmar mai.El 1362, amb l’ajuda de diversos nobles, va aconseguir escapar-se i va començar a planejar la recuperació del tron. Les Balears, Montpeller, Perpinyà i el Rosselló havien pertangut al seu pare; eren seves per dret i en aquesta gesta es va obstinar els últims 13 anys de la seva vida.

Josep Mas explica aquesta història mentre segueix traient documents. A fora hi plou i les campanes toquen mitjanit. Mas s’emociona. Si s’equivoca, la seva dona, Margalida Femenies, el corregeix. Ella ha donat tantes voltes com ell darrere dels passos de Jaume i d’Isabel, la germana de l’infant.

Des del moment en què Jaume s’escapa fins que mor a Sòria i és enterrat en un convent franciscà per pròpia voluntat i seguint la tradició familiar, Mas li ha anat seguint la pista i recopilant un arxiu documental realment impressionant. Correus electrònics traduïts a l’alemany o a l’anglès a cop de diccionari o amb l’ajuda d’amics van fer que el carter convertís casa seva en el somni de qualsevol professor d’història medieval.

Després d’escapar-se del seu oncle, l’infant es va refugiar a la cort papal d’Avinyó i amb l’ajuda del papa Innocenci VI, que sempre el va reconèixer com a rei, va establir aliances amb els enemics d’Aragó i Catalunya. El 1374, finançat per Lluís d’Anjou, va aconseguir reunir un exèrcit mercenari que el va portar a Sarrià, Sant Boi i Sant Cugat, a les portes de Barcelona. Llavors, el rei Pere va haver de convocar tots els homes del regne per plantar cara al seu nebot. Al final, l’infant va haver de refugiar-se a Sòria, on va morir el 16 de febrer de 1375.

Mas explica que primer va passar hores i hores als arxius («jo veia tothom amb el seu ordinador portàtil i jo amb la meva llibreteta», es riu d’ell mateix), en biblioteques privades i davant de l’ordinador enviant correus. Després, va connectar amb gent a qui pogués interessar buscar la pista de l’infant.

Com gairebé tot a Mallorca, és en un cafè o en un bar on neixen les aliances. Mas va explicar un i mil cops la història de Jaume i d’Isabel, la germana, i va plantejar la possibilitat que estigués enterrat a Sòria.

Miquel Gayà, un professor d’institut, es va enrolar en la quimera de buscar l’infant després de nits de discutir sobre el tema.¿On va morir? Era fàcil. Els documents apuntaven que a Sòria i que va ser enterrat en un convent franciscà. ¿Existia el convent?

L’any 2003, Mas i Gayà van viatjar fins a Barcelona per visitar l’Arxiu de la Corona d’Aragó i, després, «una vegada a la Península», es van encaminar cap a Castella.

Isabel Goig, investigadora i una de les persones que més han recolzat Mas i Gayà, encara riu quan recorda el dia que la parella es va plantar a Sòria buscant la tomba d’un infant mallorquí al solar que havia estat un convent franciscà feia set segles.

Goig era una de les persones que havien contestat un dels centenars de correus que Mas havia llançat al ciberespai buscant Jaume IV. Ella treballa temes històrics a Sòria i va ser qui els va enviar les primeres imatges del descampat en què una llegenda apuntava que hi havia una cripta reial. Llavors, encara no tenien el testament de Jaume IV i allò de Sòria era només una referència.

En aquell primer viatge, es van trobar davant d’un gran terreny erm, un lloc en ruïnes. El rector de l’església de Sant Francesc, Rufo Nafría, els va confirmar que sempre s’havia dit que allà hi havia un rei enterrat i els va portar a aquell lloc. «Era desolador. Allà vaig veure que havíem de seguir i aconseguir que ens deixessin excavar. Era una qüestió de recuperar un patrimoni de Mallorca», diu Mas.

El 23 d’octubre del 2007, van aconseguir els permisos de la Junta de Castella i Lleó; un any després va començar l’excavació.Aquests últims cinc anys, Mas ha recopilat els documents que certifiquen que el 16 de febrer de 1375, en aquell convent franciscà, hi va haver un enterrament reial, al qual van anar Isabel, que des de la mort de Jaume IV passava a ser «Regina Majoricarum», i el príncep Joan, que més tard seria proclamat rei de Castella.

El pergamí testamental va arribar a Mallorca procedent de França i va ser el sacerdot que havia embarcat Mas en la quimera, Josep Estelrich, qui el va traduir al català.«Fins llavors, a Sòria no havíem donat cap importància a aquell rei», reconeix Goig.

El setembre del 2008, un grup d’arqueòlegs dirigits per Helena Inglada i subvencionats pel Consell Insular de Mallorca es van desplaçar fins a la ciutat castellana i van portar a terme una primera excavació. Era el primer pas per trobar les restes de l’infant.

Isabel, reina de Mallorca

Els últims cinc anys, Josep Mas i Miquel Gayà van anar elaborant un equip d’investigació. Coneguts de coneguts, amics d’amics i entusiastes. Biel Ensenyat, medievalista i professor de la Universitat de les Illes Balears (UIB), i Climent Picornell, també professor de la UIB, es van enrolar a l’equip quan Mas els va parlar del projecte i van veure la serietat amb què l’havien forjat . «Teníem informació, però amb la recerca del Josep estem a punt d’arribar a les seves restes.

Ara el pròxim pas és elaborar una memòria i després seguir excavant», explica. A la taula del menjador ja no hi cap ni un paper.

Al seu testament, Jaume IV nomena hereva la seva germana gran, Isabel. ¿Què va passar amb la dona que va firmar durant anys com a «Regina Majoricarum»? «Se’n perd del tot la pista el 1407», afirma Mas i somriu.

Isabel és el seu pròxim objectiu.

CATALINA GAYÀ

PALMA

elPeriodic

DESCOBERT L’ORIGEN EIVISSENC DE CRISTÒFOL COLOM

I) De Cristòfor Colom se sap pràcticament tot des de la seva arribada a la Rábida (Huelva, Andalusia) a finals de 1484 o principis de 1485.

II) La història oficial diu i repeteix una vegada i una altra que Colom era italià, de Gènova o de Savona, però lo cert és que per molt que facin els historiadors per a quadrar el cercle, la veritat és que els germans Colombo o Colonne són persones molt diferents dels germans Colom dels arxius espanyols.

III) Estic convençut, i crec que ho he demostrat en el llibre que avui presentem, que Colom no era italià, ni portuguès, ni gallec, ni mallorquí, ni de Barcelona, ni del Principat de Catalunya.

IV) Cristòfor Colom, segons dades científiques reunides en el llibre que present, tenia com a llengua pròpia la catalana i era un navegant jueu convers d'Eivissa (Illes Balears).

Abans de continuar, he de recordar que com a Pilot de la Marina Mercant i en vaixells suecs vaig tenir l’oportunitat de navegar per les Petites i Grans Antilles, per les costes de Veneçuela, Illes de Sotavent, Colòmbia i Amèrica central, el Golf de Mèxic, La Florida, la costa atlàntica dels Estats Units, les Bahames... al mateix temps, a més de la meva experiència nàutica, assenyalo que he dut a terme un llarg treball d’investigació periodística i diria que també policiac.
Mirin: va ser sir Arthur Conan Doyle, creador de Sherlock Holmes i del seu ajudant Watson, el qual a la seva obra The sign of four, publicada en 1889, va escriure textualment: “quantes vegades t'he dit que en haver eliminat l'impossible, qualsevol cosa que romangui, encara que sembli improbable, ha de ser la veritat?”

A més de demostrar la falsedat dels suposats orígens de Colom, presento nous i recents estudis sobre la seva llengua materna, la teoria d'Eivissa, la seva religió, el que se sap fins al dia d'avui dels estudis antropològics i de les proves de l’ADN.

També he volgut deixar clar que Cristòfor Colom, com a governador, no era un home dèspota i cruel com ho han presentat, sinó que es va limitar a aplicar les lleis aprovades per la Corona i a dictar sentències com es feia en tota Espanya.
I en un altre apèndix relacionat amb el descobriment d'Amèrica, comprovaran vostès que Juan Ponce de León va arribar a La Florida uns 10 anys després que ho hagueren fet navegants clandestins portuguesos. i per a això m'he basat en el mapa d'Alberto Cantino de 1502.

Tinc que agrair aquí i ara a la Dra. Estelle Irizarry, professora emèrita de la Universitat de Georgetown, el pròleg que m'ha escrit. Ha estat durant 30 anys titular del departament de Llengua i Literatura Espanyola en dita famosa universitat de Washington i puc assegurar-los que és tota una autoritat en els temes més espinosos, com són la llengua materna i la religió de Cristòfor Colom.
Per cert, per a deixar les coses clares, la doctora Irizarry, quan fa referència a les “Fal·làcies en el Colom català” escriu: “és diferent dels altres en el sentit que l’autor no posa en dubte la catalanitat de l’Almirall, sinó que troba falles en alguns mètodes i conclusions”.

Orígens de Colom i política
D’altra banda, en la Introducció he volgut posar de relleu la politització que s’ha fet dels orígens de Colom. Primer va ser Pere Màrtir d'Anglería, l'humanista italià al servei dels Reis Catòlics, qui va escriure el 14 de maig de 1493 el següent: “fa pocs dies va tornar de les Antípodes Occidentals cert Colom de Ligúria, qui amb moltes penes, esforç i tenacitat va aconseguir dels meus reis tres naus...”.
El 13 de setembre de 1493 insistia: “recordeu, perquè convé recordar-ho, que Colom, el de Ligúria...”. Però resulta que encara ningú ha pogut presentar ni un sol document original i autèntic en el que es demostri de manera inequívoca l’origen italià de Colom. ni tampoc el seu fill Hernando ho aclareix en la “Història” que va escriure de son pare.


I molt menys clar és el testament d'Hernando Colom, on diu, o li fan dir, que son pare era genovès. És un testament atorgat el 3 de juliol de 1539 a Sevilla, que el va presentar tancat Pedro de Castellanos, escrivà públic de Sevilla, i consta textualment que “... el dit testament està en moltes parts esmenat i escrit en els marges de mà del llicenciat Marcos Felipe, amb algunes esmenes esborrades i fosques”. és a dir: un desastre perquè que ens trobem enfront d'un testament manipulat i interpolat, igual que la Institució de ‘Mayorazgo’ de Colom, de 1498, amb pàgines arrancades. S’ha d’entendre per ‘Mayorazgo’ una antiga institució de dret civil, que tenia com a finalitat vincular en una família la propietat de certs bens.

En canvi, en el testament atorgat per Cristòfor Colom el 19 de maig de 1506 a Valladolid, un dia abans de morir, no diu res del seu lloc de naixement. ni una sola paraula.

Arribem a Benito Mussolini quan, en 1933, va recomanar als historiadors italians que havien de participar en un congrés internacional d'història a Varsòvia, que sortissin en defensa de la nacionalitat italiana de Colom.

I aquí, a Espanya, l'any 1985, Luis Yáñez, que era Secretari d'Estat de Cooperació Internacional i president de l'Institut de Cooperació Iberoamericana, va ser a Roma per a parlar dels preparatius de la celebració de “V centenari del Descobriment d'Amèrica”, i va declarar a l’agència “EFE”:
“Tractem d’evitar i prevenir qualsevol enfrontament entre Espanya i Itàlia amb motiu del lloc de naixement de Colom i qui té més dret a celebrar-ho”.
I va afegir: “No es pot, al cap de cinc-cents anys, continuar discutint el sexe dels àngels per a veure qui té més importància, com si el “V Centenari” fora una carrera esportiva”.

I el diari “ABC” de Madrid, el 8 de setembre de 1985, li va contestar:
“Això del senyor Yáñez sobre Colom és una patinada de paritori, i ningú va aportar encara proves fefaents sobre el lloc on Colom va veure la primera llum. I acabava així: “En el temps de Colom hi havia, com ara, cuiners ficats a frares”.

I arribem al 4 d'octubre del 2007, a la proclamació 7720 signada pel president George W. Bush. Diu així: “Quan Cristòfor Colom va emprendre el viatge des d'Espanya a l'agost de 1492, va començar una era de descobriment i exploració que contínua fins al dia d'avui. En el Columbus Day honorem a aquest explorador italià pel seu coratge, visió i el reconeixement pels quatre viatges al Nou Món”.

Però va dir més coses el president Bush: “Des dels dies de Colom, milions d’immigrants italians han creuat l’oceà i arribat als Estats Units. Aquests italo americans i els seus descendents han fet Amèrica forta i millor”

Un altre cas de politització el va dur a terme el 21 d'octubre del 2004 la llavors Presidenta del Consell Insular de Mallorca, Maria Antònia Munar. Va dir de manera textual: “Jo sóc la presidenta del Consell de Mallorca, del Govern d'aquesta illa i, per tant, tinc un clar interès que Cristòfor Colom sigui mallorquí... Així, com màxima responsable del Consell, estic molt satisfeta d'haver donat suport al professor Gabriel Verd, i penso seguir fent-ho sense que això suposi un menyspreu per als que sostenen que Colom era genovès o eivissenc”.

Les dites declaracions es van produir en finalitzar el simposi “Els enigmes de Colom”, en el que van participar els professors José Antonio Lorente i Miguel Botella, experts en genètica i antropologia de la Universitat de Granada, que són els que han estudiat les restes dels Colom conservats a Sevilla.

La premsa de Palma de Mallorca, de 21 d'octubre del 2004, a més de les esmentades manifestacions de la senyora Munar, va donar la notícia que segueix: “El programa d’investigació denominat“desenvolupament de investigació genètica humana aplicables a l’origen de Colom”, comptarà amb una subvenció de 53.390 euros (quasi nou milions de les antigues pessetes) per a contrastar les teories que situen a Mallorca l’origen del navegant que va descobrir Amèrica, el màxim defensor de les quals és l'historiador Gabriel Verd”.

La fal·làcia del Colom italià
D’acord amb protocols notarials inqüestionables de Gènova, Cristoforo Colombo va nàixer entre el 25 d’agost i el 31 d'octubre de 1451.
Un altre fet fora de tot dubte és que Cristòfor Colom va morir el 20 de maig de 1506 a Valladolid. En conseqüència, si Cristoforo Colombo era Colom, hauria viscut 55 anys.

En les memòries del regnat dels Reis Catòlics, Andrés Bernáldez, ‘capellà de la vila de Los Palacios', amic personal de Cristòfor Colom, diu que va morir “d'edat de setanta (70) anys”; si bé , en altres còpies dels manuscrits es diu “seixanta anys (60)”.

D'altra banda , tenim l'informe antropològic que dels 150 grams de les restes de Cristòfor Colom conservats a la Catedral de Sevilla ha realitzat el doctor Miguel Botella, director del Laboratori d'Antropologia Física de la Universitat de Granada. l'informe assenyala que Colom va morir entre 50 i 70 anys, “i fins i tot m’atreviria a dir que més prop dels seixanta que dels 50”.

Dels ossos conservats a Santo Domingo, el Dr. Charles W. Goff, antropòleg de la Universitat de Yale, va dictaminar al maig de 1959 que Colom va morir amb 60 anys.
I el Dr. Fernando Luna Calderón, antropòleg dominicà ja difunt, que ha estudiat les restes de l'Almirall en diverses ocasions, ha dictaminat que són d'un home que va morir de 60 anys d'edat.
De manera que els informes antropològics deixen molt clar que Cristoforo Colombo no podia ser Cristòfor Colom, perquè Colom era més vell que el genovès Colombo. I això mateix em van manifestar personalment el senyor Antoni Rumeu d'Armas i el senyor Juan Pérez de Tudela, historiadors i membres de l'Acadèmia de la Història. M’ho van dir així: “Colombo no podia ser Colom, perquè Colom era més vell”.


Diego Colom, germà del descobridor
De Diego Colom, germà del primer almirall, sabem que va morir a Sevilla el 21 de febrer de 1515. Per favor, recordin la data: 1515.
Moltes vegades resulta que la història i la realitat circulen per una carretera de doble sentit, i un cas comprovat és que Giacomo Colombo, l'home que ens diuen que era Diego Colom, germà de l'Almirall, també queda descartat per la seva diferència d'edat.
I és que segons un protocol notarial de Savona, Giacomo Colombo va entrar d'aprenent al taller tèxtil de Luchino Caddermatori el 10 de setembre de 1484 declarant que era major de 16 anys.
En conseqüència, si Giacomo en 1484 tènia 16 anys és que va nàixer en 1468, i si haguera estat Diego Colom, que va morir en 1515, hauria viscut 47 anys...
I quina edat tenia Diego Colom? Doncs mirin, segons l'informe antropològic emès pel Dr. Miguel botella resulta que va morir a una edat de 60 anys.
De manera que, vulguin o no vulguin els historiadors italians i els “genovesistes” espanyols, estem parlant de dos homes diferents. Diego Colom, ja veuen, també desmunta l’origen italià del descobridor.


Bartomeu Colom
D’aquest germà, que ens volen fer creure que es deia Bartolomeo Colombo, resulta que a Itàlia no han estat capaços de localitzar cap document que es refereixi al seu naixement ni a la seva defunció.
En canvi, de Bartolomé Colom, l’altre germà de l'Almirall, en els “Plets Colombins, provances 1512–1515”, llegim: “Preguntat per les preguntes generals va dir que pot aver (tenir) cinquanta anys e més e ques oncle del dit senyor almirall (es referia a Diego Colom, fill primogènit del descobridor)”.
Així que Bartomeu Colom va nàixer l'any 1462 i va morir a Santo Domingo l'any 1514, la qual cosa indica que va viure uns 52 o 53 anys. En conseqüència, Bartomeu i no Diego havia de ser el menor de tres els germans dels arxius espanyols.


La llengua materna de Cristòfor Colom
Hem vist que l’antropologia dictamina que els Colombo i els Colom eren persones diferents, però encara hi ha una altra prova científica irrefutable contra la teoria italiana: la llengua materna de Cristòfor Colom.
El senyor Ramón Menéndez Pidal va escriure que : “L’espanyol no era la seva llengua materna [la de Colom], sinó un idioma après”. “Els dialectalismes de l'occident de la península que mostra la parla de l'Almirall no són gallecs, sinó decididament portuguesos, i per aquesta altra part observarem igualment que el portuguès no és tampoc llengua materna de Colom”. “Quant a l'italià –segueix Menéndez Pidal-, Colom no l'usa en cap dels seus molts escrits i documents, i als amics italians sempre escriu en espanyol”; i fins aquí el dictamen de Menéndez Pidal.


Llavors, Colom no sabia escriure toscà, base de l'actual italià, i hem de recordar que el dialecte genovès no era d'escriptura. però va intentar escriure dues notes en italià: en el Llibre de les Profecies i en la Història de Plini, però és tan esperpèntic, que Salvador de Madariaga va comentar: “Havia de trobar-se en un estat d'aberració mental”.


Tenim altres testimonis importants sobre la llengua que parlava Colom: els d'un home que va tenir en les seves mans i va consultar tots els seus documents, i em refereixo a Fra Bartolomé de las Casas, el dominic que va escriure la “Història de les Índies”, que inclou un extracte del diari de navegació del primer viatge. Las Casas diu: “Totes aquestes són les seves paraules formals, algunes d’ elles no de perfecte romanç castellà, com no fora la seva llengua materna de l'Almirall”.


I afegeix : “... sembla natural d'una altra llengua perquè no penetra del tot la significació dels vocables de la llengua castellana”.


I també diu: “Totes aquestes són paraules de l'almirall, amb el seu humil i faltat de la propietat de vocables estil, com qui a Castella no havia nascut”.

La fal·làcia del Colom portuguès
Sobre aquesta teoria no perdré molt de temps.
Puc dir que des de la Universitat Georgetown de Washington, el prof. Michel Ferreira, ara titular del Departament d'Espanyol i Portuguès, em va enviar un “Boletim de Filologia” publicat pel Centre d'Estudis Filològics de Lisboa (1950), un treball del filòleg Rodrigo sa Nogueira sobre “Portuguesismes em Cristovao Colombo”.

Segons sembla, que jo sàpiga, és la primera vegada que un filòleg de Portugal s’ha pronunciat sobre la llengua escrita de Cristòfor Colom.
I va arribar el professor sa Nogueira a les conclusions següents:
1) “No hi ha dubte que les formes d'infinitiu personal en els seus escrits és un símptoma important, decisiu, que Colom no manejava com pròpia la llengua portuguesa”.

2) Rodrigo de sa Nogueira es decanta pel treball de Salvador de Madariaga, i diu textualment “En el seu ben fet i ben documentat llibre Vida del Muy Magnífico Senyor Cristóbal Colón”, i al meu mode de veure, digne de ser meditat”.
I diu més sa Nogueira: “Únicament em fa vacil·lar la teoria de l’origen català de la família Colom, després de conèixer l'obra de Luis Ulloa Cisneros "Christophe Colomb, català, París, 1927.

De manera que podem arribar a una conclusió important, després d'haver estudiat a Bartolomé de Las Casas, a Ramón Menéndez Pidal i a Rodrigo de Sa Nogueira: Cristòfor Colom no tenia com a llengua pròpia el castellà, ni l'italià, ni el portuguès, ni el gallec, la qual cosa indica que era d'una altra nacionalitat...

La fal·làcia del Colom mallorquí
Circula per l'ample món una teoria, segons la qual Cristòfor Colom seria fill natural del Príncep de Viana, germanastre per part de pare del rei Ferran el Catòlic, i de una mallorquina de Felanitx anomenada Margalida Colom.
Es tracta d'una teoria que, de manera interessada salta, de tant en tant, als mitjans de comunicació.


La veritat és que el Príncep de Viana va arribar a Palma de Mallorca el dia 20 d'agost de 1459 procedent de Sicília.
S'ha dit i repetit que Carles d’Evreux i de Navarra havia escrit una carta al governador de Mallorca agraint-li el que havia fet per Margarita, “la qual és prenyada”.

Però resulta que estudis paleogràfics moderns i recents han demostrat que el Príncep de Viana va escriure al governador de Sicília, a Palerm, i no al de Mallorca. És més, en una carta que he trobat a l'arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona, dirigida a un home de la seva confiança a Palerm, em refereixo a Troiano Abate la Viesca, en la que li ordena: “volem que Margarita panormitana [vol dir natural de Panormita, nom antic de la ciutat de Palerm], neboda de fra Luigi de Lucheti, rebi una gonella...” en aquells temps, una gonella (una vestimenta) era un regal que feien els reis i els nobles a les seves servidores que quedaven embarassades...

En conclusió: Ja que el Príncep de Viana va arribar el 20 d'agost de 1459 a Mallorca, si haguera tingut un fill, forçosament, hauria nascut l'any 1460. i com que Cristòfor Colom, com a mínim, va morir de 60 anys, el candidat mallorquí és impossible perquè només hauria viscut 46 anys.
I per acabar amb la impossible teoria del Colom mallorquí, per enterrar-la del tot, resulta que no s’ ha pogut comparar l’ADN de Colom amb el del Príncep de Viana perquè la “mòmia”, entre cometes, del Príncep és una falsificació tal i en varen ens van explicar el passat 9 de desembre al Monestir de Poblet. Així que, com diu el refrany: “Mortus est qui non respirat”.

La teoria del Colom català
El primer testimoni sobre l'origen català de Cristòfor Colom ens va arribar de l'historiador Narcís Feliu de la Penya Farell, en els Annals de Catalunya (1709), obra de tres volums escrits en castellà, on diu que Colom va ser a Barcelona l'any 1493 “... per a participar al rei d'Espanya que les havia descobert [les Indies] mitjançant un mariner català. En crèdit de la veritat li lliurà sis indis...”


Un altre historiador, Pere Serra i Postius (Barcelona 1671-1748), en una obra en castellà diu: “en aquest dia [20 de maig] de 1506 passà d’aquest perible mon al que és etern el que conquerí el preciós [vol dir el Nou Mon] que frueix Espanya, Cristòfor Colón, com pronuncien els castellans la “m” amb “n” que el seu cognom era Colom i era originari de Catalunya...”.


Salvador de Madariaga fa notar, i és important, que dos historiadors contemporanis del descobridor: “Gonzalo Fernández d'Oviedo, castellà, i Joao do Barros, portuguès, utilitzen de manera invariable la forma Colom, la qual cosa seria totalment inexplicable en historiadors no catalans, de no existir poderoses raons que abonessin dita ortografia, sobretot en el cas d'Oviedo, que tenia un gran coneixement de la Cort dels Reis Catòlics i de la primera època del descobriment”. Oviedo va conèixer a Colom durant el setge de Granada i va ser patge en la Cort dels Reis Catòlics amb Diego Colom, el fill primogènit de l'Almirall.

Luis Ulloa Cisneros
Nascut a Perú l'any 1869 i difunt a Barcelona en 1936, Ulloa, enginyer civil i director de la Biblioteca Nacional de Perú, a Lima, va venir a Espanya a investigar el suposat Colom gallec i es va topar nas a nas amb el Colom català.
El 1927 es van publicar tres obres seves: Christophe Colomb, catalan; Cristòfor Colom fou català – La veritable gènesi del descobriment; Noves proves de la catalanitat de Colom – Les grans falsedats de la tesi genovesa.
Una altra obra molt documentada va ser El predescobriment hispano-català de 1477. Christoferens Colom, Ferran el Catòlic i la Catalunya espanyola, París, 1928.
Luis Ulloa va estudiar en profunditat els enigmes que envoltaven al descobridor d'Amèrica i ha tingut nombrosos seguidors.
De veritat que estem en deute amb Luis Ulloa, però resulta que va recomanar dur a terme una revisió dels arxius dels territoris que van formar l’antiga Corona d'Aragó, així com els de les cases senyorials, i va reclamar un estudi filològic dels escrits colombins sense excloure els dialectes del català.


I va escriure també el que segueix: “convé que precisi bé el meu pensament dient que per Catalunya entenc, naturalment, l'actual província espanyola d'aquesta denominació, sinó la Catalunya etnogràfica, lingüística i històrica; és a dir, la que, a més de la dita província, inclou les catalanitzades. Com són València, les Illes Balears, part de Sardenya, el Rosselló i la Cerdanya”.

El gran error de Luis Ulloa
El problema de l'historiador peruà consisteix en el fet que, com a vegades Cristòfor Colom signava Xristoferens, (portador de Crist), que segons ell equival a Joan el Baptista, va creure que el seu nom de pila era Joan.


La segona part és encara més agosarada, i és que en 1477 Colom va participar en un viatge portuguès-danès que va anar a Islàndia, Groenlàndia i Terranova. En aquesta expedició hi havia enrolat un pilot danès anomenat Jon Skolp, llatinitzat com Joanes Scolvus, que alguns anomenen Scolvo, Scolnus o Scolum, i Ulloa ho va transformar en Colom

De manera que des de 1927 han estat molts els investigadors que han buscat a un cert Joan Colom i han seguit una pista falsa, com veurem més endavant.
Però no tots els seguidors d'Ulloa li han fet cas, sinó que han centrat els seus esforços en trobar la família Colom al Principat de Catalunya, concretament a Barcelona.

Durant molts anys s'ha dit i repetit que Cristòfor Colom era membre d’una molt poderosa família Colom de Barcelona, identificant-lo amb Joan Colom Bertran.
i així fins a l'any 2006, quan un jove historiador de Tarragona, Antoni Soler Parellada, va localitzar un important document a Vilafranca del Penedès, atorgat davant notari públic el 2 d'agost de 1484, en el qual el donzell Jaume Colom Alòs declara ser hereu del difunt Joan Colom Bertran.

En poques paraules, han hagut de transcórrer uns 80 anys –i vaja manera de perdre el temps!!!- per a desfer el gran error comès per Luis Ulloa en 1927 en identificar Cristòfor Colom amb En Joan Colom i Betran.

La fal·làcia dels Colom de Tarroja de Segarra
Altres investigadors, molt pocs, van pensar que Cristòfor Colom era de la família Colom de Tarroja de Segarra (Lleida), però resulta que el Dr. Josep Maria Llobet Portella, el 1991, va demostrar que aquests Colom eren ferrers, una professió molt digna, però que no té res a veure amb la del descobridor d'Amèrica.

La veritat sobre la llengua que parlava Colom
La llengua que utilitzava Colom per a escriure com a llengua vehicular, era la castellana, però recordem que era una llengua apresa, com assenyala Menéndez Pidal. Ara bé, tots els estudis lingüístics que s’han fet dels seus escrits mostren una quantitat impressionant de paraules i expressions catalanes pures, catalanismes i vocables dialectals catalans. És a dir, Cristòfor Colom tenia el català com a llengua pròpia, materna, i la mesclava amb la castellana per a poder escriure o expressar el que volia.
El curiós és que utilitzava paraules que encara avui es diuen a Eivissa i no a Catalunya ni a Mallorca, com crec haver-ho provat en Cristòfor Colom catalanoparlant. el vocable “barlovento” i els seus derivats (introduït per Colom al castellà en 1492 i 1493) només s’explica des del català parlat a Eivissa. El fet és que l’expressió catalana per-lo-vent (costat de l'embarció per on ve el vent) es transforma en “barlovent”, a conseqüència d'un fenomen lingüístic conegut com la “p” arabitzada” d'Eivissa.

En la meua illa la “p” inicial és transforma en una “b”, per exemple bastanaga i bistaxo (del català pastanaga i pistaxo -que a Mallorca i a Catalunya diuen pistatxo) amb “p” inicial. I hi ha alguns exemples més: bestorre, bernat... en comptes de pastorre i pernat.

El resultat de la investigació indica que Colom era bilingüe, com avui en dia ho som nosaltres, els residents als territoris que van formar part de l’antiga Corona d'Aragó.
I dic aquí que s’equivoquen prou tots els historiadors colombins que intenten explicar la llengua de Colom des de la lingua franca.

Veritablement, ja en 1992, la professora Estelle Irizarry, autora del pròleg d’aquest llibre, en un treball titulat Cristóbal Colón, escritor, va publicar en la revista Hispània, després d'un estudi informàtic i comparant els escrits de Bartolomé de las Casas i de Colom en el Diari del Primer Viatge, va arribar a les conclusions següents:
I) “Va aconseguir que la seva prosa respongués a variats fins de tipus persuasiu, narratiu, informatiu i descriptiu.
II) Va ser capaç de comunicar gran calma i extremada agitació, i de manejar estructura i expressió amb art.
III) Colom tenia els seus escrits en alta estimació i sempre que podia, feia referència al que havia escrit abans.
IV) Els historiadors i biògrafs poden interpretar al seu gust la figura de Colom com a descobridor, però queden aquests texts com a testimoni d'un escriptor hàbil i eloqüent”

L’escriptura de Colom
Perquè no falti res, resulta que dels estudis del professor alacantí David Garrido Valls, expert en història medieval i paleografia, que participà al Simposi Internacional que sobre la llengua materna de Colom es va celebrar a Eivissa el mes d’abril del 2006, puc afirmar que l’escriptura de Colom és gòtica cursiva com la que s’usava en la corona d'Aragó, amb alguna influència de la del sud de França. Fet que s’explica perquè els Colom residien a la zona de Marsella protegits per el rei de Provença, Renat d'Anjou.

Però es que David Garrido també ha comparat els escrits de Colom amb documents italians i castellans de la època, quelcom que, sembla ser, ningú havia fet abans, i si ho han fet ho han ocultat. El resultat és que els escrits no tenen cap relació. mes clar, aigua, i m’estic referint a estudis molt recents.

Colom vist des del segle XXI:és necessari fer uns aclariments importants
Colom tenia el català com a llengua pròpia, parlada en l’antic Principat de Catalunya (correntment denominat Catalunya); en una franja allargada del territori d'Aragó, situada al límit occidental del Principat, amb una amplària que oscil·la entre uns 15 i 30 quilòmetres; en la major part de l’antic Regne de València, format avui per les províncies de València, Alacant i Castelló de la Plana; les Illes Balears (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera); i el petit Principat d'Andorra, situat als Pirineus; en el Rosselló i la Cerdanya, avui integrats en l’estat francès; i a la ciutat d'Alguer (Sardenya) poblada de catalans a meitat del segle XIV.

Els països de llengua catalana tenen una extensió de 70 mil km2; estan poblats per uns 12 milions d’habitants, i dels quals l’usen un seixanta per cent. O sigui, uns set milions de persones.
Però, per a entendre la història no cal confondre ara, en el segle XXI, els residents a Catalunya, que anomenem catalans, amb els andorrans, valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers.
I una vegada més poso de relleu que Colom tenia com pròpia la llengua catalana, que va utilitzar nombrosos topònims d'Eivissa i de Formentera per a batejar llocs que anava descobrint en els seus quatre viatges, i que va usar també en els seus escrits importants vocables del dialecte català parlat a Eivissa.

Finalment, per a dir les coses com són en l’actualitat, 516 anys després del descobriment d'Amèrica, s'ha de puntualitzar que Cristòfol Colom era un navegant amb orígens a l’illa d'Eivissa.

Colom i el judaisme
Des que Colom va entrar a Espanya procedent de Portugal fins que va signar les Capitulacions de Santa Fe amb els Reis Catòlics hi ha un fet irrefutable i molt a tenir en compte, i és que va estar rodejat d’amics i protectors jueus i de jueus conversos. Per exemple, el duc Luis de la Cerda, Pedro González de Mendoza, arquebisbe de Toledo; Andrés Cabrera, marquès de Moya; Juan Cabrero; Joan de Coloma, Secretari d'Estat d'Aragó; Joan de la Cavalleria i, de manera especial, Lluís Santàngel, Escrivà de Ració de la cort del rei Ferran que va avançar un milió cent quaranta mil morabatins (1.140.000); i Gabriel Sánchez, tresorer reial d'Aragó, que va fer un préstec personal de mig milió de morabatins a Colom. La Corona no va invertir ni un sol morabatí, ni de bon tros la reina empenyorà les seves joies perquè ja ho estaven a conseqüència de la guerra de Baza. Altres amics jueus de Colom van ser Isaac Abrabanel, Abraham Senior i l’astrònom Abraham Zacuto.

Colom va escriure onze cartes al seu fill Diego, en les que en el part superior esquerra hi ha dues lletres lligades o acoblades de l’alfabet hebreu: bet i
hai, escrites de dreta a esquerra, al mode semític, i que són l’abreviatura de baruch haschem, que significa lloat sia el Senyor.

Tenim altres dades per a provar que Colom era jueu convers, que trobaran en el llibre, però n’hi ha un extraordinari, obtingut fa poc de temps. Es tracta d'un estudi realitzat per la professora Estelle Irizarry sobre el Llibre de les Profecies, que va escriure Cristòfor Colom. Un llibre de caràcter molt religiós, en el que demostra tenir uns coneixements bíblics extraordinaris de la Torà (Pentateuc) i dels profetes, un llibre al què li han arrancat diverses pàgines, possiblement massa comprometedores.

Aquest estudi de la professora Irizarry i presentat al Simposi Internacional sobre la llengua materna de Cristòfol Colom, que a l’abril del 2006 es va celebrar a Eivissa, titulat Els poemes de Colom: vincles amb el seu origen i religió, el veurem més endavant.

Altres proves de judaisme
a) Testament de 1506: mitja lliura d'argent a un jueu que habitava a la porta de la jueria de Lisboa... mig shekel...
b) Trinitat i la muntanya de la trinitat en el sud de Còrsega
c) Postil·la B861 de Colom en Hstòria Rerum Ubique Gestarum, d'Enees Silvio Piccolomoni: “per la matinada del dijous el 6 salm...”; en realitat correspon al 72-73 de la Vulgata: lament per la destrucció del Temple.

ADN de Cristòfor Colom
De les restes d'Hernando Colom, el fill natural que va tenir a Còrdova amb Beatriu Henríquez d'Arana, el Dr. José Antonio Lorente, director científic dels estudis d’identificació de Cristóbal Colom, va obtenir el cromosoma “Y”, que es transmet de pares a fills com el cognom. Vol dir això que tenim l’ ADN de Cristòfor Colom.
De tal ADN, que s'ha comparat amb 255 mostres d’homes vius de cognom Colom residents a Catalunya, Comunitat Valenciana i Balears, no s'ha trobat cap coincidència.
El mateix ha succeït amb altres 113 mostres de Colombos residents a Ligúria, Llombardia i Piemont.
Tampoc s’han trobat coincidències amb altres 109 mostres corresponents a una població de referència de Catalunya. En conseqüència, l’ ADN de Cristòfor Colom no guarda relació amb totes les persones esmentades, que sumen un total de 447.
Així ho va manifestar el Dr. Lorente en un comunicat emès el 13 d'octubre del 2006 a Granada, afirmant que les comparacions realitzades no permeten determinar l'origen de l'Almirall, i que per tant no es pot enquadrar en un àmbit geogràfic, però que continuaran treballant per a arribar a una conclusió com més aviat millor.


La qüestió és que el passat dia 2 d’aquest mes de desembre Lorente va venir a Barcelona i al Palau del Lloctinent va presentar el resultat actual de les anàlisis de les persones de cognom Colom i Colombo. Doncs mirin, va dir que les coses estan igual que el 2006, que no s’ha pogut avançar i que no hi ha conclusions.
Aleshores, com que el Dr. Lorente en la seva brillant i documentada conferència va esmentar que s’ha de treballar en equip, de manera oberta i eliminant especulacions, vaig dir-li que en vista de que la genètica ha fallat en quant a trobar l’origen de Colom, li vaig fer saber que sí s’ha trobat en els seus escrits originals l’ADN lingüístic del descobridor.

La cosa està molt clara: Colom és criptojueu i escrivia en una mescla de català i ‘ladino’ (jueu espanyol), la qual cosa pot ajudar a pensar en noves investigacions.

De fet, el Dr. Lorente m’ha fet saber per correu electrònic del passat dia 5 que “Creo que entre tus hallazgos y lo que dé la genética vamos a poder arrojar mucha luz, aunque no sea toda”.

Per altra part, em consta que el 2006 es va produir una filtració a molt alt nivell des de Granada a Barcelona i no sé qui la va fer, en el sentit que s'hauria trobat una coincidència de l’ADN de Cristòfor Colom amb el d'un grup ètnic del nord d'Àfrica.

De confirmar-se, significa que els Colom dels arxius espanyols van adoptar el cognom Colom quan es van convertir al cristianisme.
Llavors, no és res estrany que els genetistes no hagin trobat coincidències com s'ha dit abans. En canvi, això del nord d'Àfrica, que no està oficialment confirmat, suposaria que la família de Colom es va exiliar al Magrib central: zona d'Alger, a últims del segle XIV a conseqüència de les matances de jueus que es van iniciar l'any 1391 a València, Balears i Catalunya. Els jueus de València i de Balears escapaven cap a Alger per estar més prop, mentre que els jueus del Principat de Catalunya s’exiliaven a França i a Itàlia.

Jo espero ara que el doctor Lorente i el seu equip comparin el cromosoma “Y” d'Hernando Colom amb els bancs de dades de l’ADN existents a Anglaterra, als Estats Units i a Israel, que per cert han trobat coincidències entre l’ADN del president Thomas Jefferson i de jueus d'Egipte, Marroc i del Kurdistan; és a dir, podem pensar que el tercer president dels Estats Units era d'ascendència jueva.

Altra tema és que no puc entendre les raons per què hi ha un rebuig a Espanya a la possibilitat que el descobridor d'Amèrica fos un jueu convers, un súbdit de l’Antiga Corona d'Aragó i català parlant i,segons les meves investigacions i conclusions, membre d'una destacada família d'Eivissa.

I quines proves tenim? Jo dic que tenim documentada una família Colom, d’importants polítics i mercaders a Eivissa; que la seva llengua materna era la catalana i els topònims d'Eivissa i de Formentera que Cristòfor Colom va traslladar al Carib en el transcurs dels seus quatre viatges descobridors. En resum, una família, una llengua i uns topònims que ven a ser el cordó umbilical que uneix a Colom amb la illa d’Eivissa.

Colom i els interessos creats
No hi ha cap personatge universal que hagi estat tan discutit i originat tantes polèmiques com el descobridor d'Amèrica. Els seus orígens són com un fosc objecte del desig, però un fet innegable és que només pot ser d'un lloc i membre d'una determinada col·lectivitat.

El tema és tan espinós que als Estats Units i en ocasió del Vè centenari del Descobriment d'Amèrica va haver-hi una reacció en contra de Cristòfol Colom, donant-li la culpa de tots els mals que van patir els pobles americans després del Descobriment. I no va ser així.

Les investigacions realitzades per Maurice David, Simon Wiesenthal i Salvador de Madariaga, que van trobar clars senyals de l'origen jueu de Colom, ha donat com resultat la incongruència que diversos professors d'història hebrea i rabins, especialment en els Estats Units, ni tan sols han volgut considerar la possibilitat d'un Colom jueu.

Llavors, ara més que mai, és essencial investigar sense especular i aprofitar que en aquest moment, en el cas Colom, les Humanitats i la Ciència es donen la ma, com diu la Dra. Irizarry. I tot pensant en portar evidència tangible i concreta.
Certament, senyores, senyors i amics, exigeix valor, medis econòmics i temps per anar en contra de totes les fal·làcies, de manera especial les molt arrelades en el folklore històric.



Nito Verdera

(Cristóbal Colón. El libro de las Falacias y Relación de Cuatro Verdades)