30 de març 2011

Jordània batalla amb Israel per recuperar "els textos cristians més antics"

Es tracta d'un grup de setanta o més "llibres", enquadernats amb anells del plom, descoberts en un remot i àrid vall del nord de Jordània, entre 2005 i 2007.

El país àrab reclama a un beduí israelià que torni la valuosa relíquia perquè "potser és el descobriment més important en la història de l'arqueologia".  El llibre de l'Apocalipsi fa referència a aquests textos segellats.

Es van conservar uns 2.000 anys en una cova de Jordània i podrien ser els textos cristians més antics amb què comptem. Podrien, a més, transformar radicalment la nostra visió de la crucifixió i resurrecció de Crist o del naixement del cristianisme.

Es tracta d'un grup de setanta o més "llibres", cada un d'entre 5-15 hojillas de plom, enquadernats amb anells del mateix material, descoberts pel que sembla en un remot i àrid vall del nord de Jordània, entre 2005 i 2007.
 
Una inundació inesperada va deixar al descobert dos nínxols dins d'una cova, un d'ells marcat amb una menorah, el canelobre religiós jueu.
 
Un beduí jordà va obrir els nínxols i el que va trobar podria constituir la més rara relíquia dels primers cristians. Almenys això és el que defensa amb fermesa el govern de Jordània, segons el qual les relíquies van ser contrabandista a Israel per un altre beduí.
 
El beduí israelià en poder es troben els llibres en l'actualitat nega haver-los tret clandestinament de Jordània i sosté que han estat en poder de la seva família per un segle. Però Amman farà "tots els esforços a tots els nivells" per repatriar les relíquies.
   
EL DESCOBRIMENT "MÉS IMPORTANT"
El director del Departament d'Antiguitats de Jordània, Ziad Al-Saad, sosté que l'autoria dels llibres pot ser degut a seguidors de Jesús en les dècades immediates a la seva crucifixió.
Els textos "podrien coincidir o, potser, ser més importants que els Rotllos del Mar Mort", afegeix.
 
"La informació inicial amb què comptem és molt encoratjadora i sembla que estem davant d'un descobriment molt important i significatiu, potser el descobriment més important en la història de l'arqueologia".
 
Però, quina és l'evidència davant reclams de tal magnitud? Els llibres, o "còdexs" estan fets de làmines de plom en la seva majoria de la mida d'una targeta de crèdit, amb textos en hebreu antic. Si són d'origen cristià primitiu, i no jueu, la seva importància és enorme.
Una de les poques persones que ha vist la col.lecció és David Elkington, un estudiós d'arqueologia religiosa antiga, que encapçala un equip britànic dedicat a aconseguir que els llibres siguin portats a un museu de Jordània.
 
Elkington assevera que podria ser "el major descobriment de la història cristiana", i afegeix: "És impressionant pensar que hem tingut a les mans aquests objectes que podrien haver estat en les mans dels primers sants de l'església".
 
Ell creu que l'evidència més eloqüent d'un origen cristià primitiu es troba en les imatges de la decoració de les cobertes dels llibres i d'algunes de les seves pàgines.
Segons l'expert, en les relíquies s'observen signes que estarien ludint a "la vinguda del Messies".
 
"A la part superior d'una de les cobertes tenim la menorah amb els seus set braços que als jueus li va ser prohibida representar ja que residia en el lloc més sagrat de la presència de Déu en el Temple", explica.
 
"Així que observem (en la il.lustració) la vinguda del Messies aproximant-se al Sant dels Sants per obtenir la legitimitat de Déu".
 
Philip Davies, Professor Emèrit d'Estudis de l'Antic Testament, de la Universitat de Sheffield, al Regne Unit, diu que l'evidència més poderosa de l'origen cristià es troba en les plaques de guix que representen un mapa de la ciutat santa de Jerusalem.
 
"Tan aviat com el vaig veure, vaig quedar estupefacte. Vaig pensar que era òbviament una imatge cristiana", manifesta. "Hi ha una creu en el primer pla, i darrere d'ella hi ha el que hauria de ser la tomba (de Jesús), un petit edifici amb una obertura, i darrere, les muralles de la ciutat. Hi ha muralles representades en altres pàgines d'aquests llibres i gairebé amb tota seguretat també representen les de Jerusalem ".
 
La creu, amb la forma d'una T majúscula, com les utilitzades pels romans per a les crucifixions, és la característica més reveladora.
El que es representa "és una crucifixió cristiana que té lloc fora de les muralles de la ciutat", diu Davies.
 
Margaret Barker, especialista en història del Nou Testament, assenyala que el lloc on suposadament van aparèixer els llibres és una prova cristiana, més que purament jueva, de l'origen.
 
"Sabem que en dues ocasions grups de refugiats dels disturbis a Jerusalem van fugir cap a l'est, van creuar el Jordà prop de Jericó i després van fugir cap a l'est fins a molt a prop d'on aquests llibres es diu que van ser trobats", assenyala.
 
Un altre element que apunta a un "un origen cristià, és que no es tracta de rotllos, sinó dels llibres. Els cristians estaven associats en particular amb l'escriptura en forma de llibre, els que segellaven com a part d'una tradició secreta dels primers cristians ".
 
El llibre de l'Apocalipsi fa referència a aquests textos segellats. Un altre possible vincle amb la Bíblia es troba en un dels pocs fragments del text de la col.lecció que ha estat traduït.
El text apareix amb la imatge de la menorah i diu: "Jo caminaré amb els justos", una frase que també apareix en el llibre de l'Apocalipsi.
 
Encara que podria ser simplement un sentiment comú en el judaisme, aquí es podria referir-se a la resurrecció.
 
No obstant això, no és en absolut segur que tots els llibres de la col.lecció siguin de la mateixa època. Però les proves en el plom corroït suggereixen que els llibres no es van fer recentment.
 
L'arqueologia dels primers cristians és particularment escassa. Poc se sap de la nova fe després de la crucifixió de Jesús fins a les cartes de Pau dècades més tard, i que il.lustren la difusió del cristianisme fora del món jueu.
 
I mai hi ha hagut un descobriment del moviment cristià primitiu a aquesta escala, a la terra del seu origen i en fase tan primerenca de la seva història.

BBC Món, 30 de març de 2011  

 

 

 

12 de març 2011

Elogi dels primers comtes

Borrell II fou el primer governant català que va encunyar moneda pròpia, fet que constituïa la garantia de la independència. Fa mil anys exactes 
Per a molta gent de bona fe, el títol de comte de Barcelona ha quedat lligat a Joan de Borbó, que en va fer ús lliurement durant la dictadura franquista. Quan va morir, el comtat va recaure en l'actual rei borbònic. Però hi hagué un temps en el qual el comtat de Barcelona estigué en mans dels forjadors de Catalunya i no pas dels hereus dinàstics dels qui la passaren a sang i foc. No em refereixo a la casa d'Àustria reconeguda el 1519, ni als reis de la Corona d'Aragó, nascuda el 1137 arran del matrimoni entre Berenguer Ramon IV i Peronella d'Aragó. Podem submergir-nos més en les profunditats de la nostra història i trobar els homes que van viure perillosament i van ser la llavor de la Catalunya actual.
El primer de tots fou Berà, un noble got que va participar en la conquesta de Barcelona l'any 801, fins llavors en mans sarraïnes. Com a premi, el rei franc Lluís el Pietós el va nomenar comte de la ciutat, i va inaugurar així la saga comtal. De Berà en sabem algunes coses, com ara que va donar nom a l'arc de Berà i que va intentar la captura de Tortosa en tres ocasions. A ell el seguiren una munió de comtes no hereditaris i de mandats efímers. Això fou així fins que arribem a Guifré el Pilós. Va ser l'últim comte nomenat pel rei de França, l'any 878, i el primer que va aconseguir deixar el comtat als seus hereus, tot i mantenir la fidelitat a la monarquia franca. Història i mite es barregen en la seva biografia. Considerat per les cròniques medievals com el pater patriae de Catalunya, la tradició diu que la seva sang sobre l'escut daurat va ser l'origen de la senyera.
Menys llegendari i més pràctic, personalment em declaro admirador del seu nét Miró I, un comte pacífic i emprenedor que va construir dos canals per regar el camp de Barcelona, un des del Llobregat i l'altre des del Besòs. A ell devem el rec Comtal, que feia entrar aigua d'aquest segon riu a la ciutat per on ara hi ha el carrer Regomir, nom que probablement és una derivació de “reg de Miró”.
De tots aquests comtes primerencs, el més rellevant és sens dubte Borrell II, germà de l'anterior. Tot i que va intentar mantenir una bona relació amb els musulmans, el cert és que el cabdill Al-Mansur va conquerir Barcelona el 985, d'on es va endur centenars d'esclaus. Prèviament havia arrasat el monestir de Sant Cugat, on va fer matar l'abat juntament amb una dotzena de monjos. L'any 988, cansat d'esperar l'ajut dels francs, el comte va trencar el vassallatge amb el rei Hug Capet. En conseqüència, el comtat de Barcelona va esdevenir independent. Per recordar aquesta efemèride, el president Jordi Pujol va organitzar el 1988 una commemoració oficial del Mil·lenari de Catalunya.
La destrucció de Barcelona per Al-Mansur fou revenjada pel fill de Borrell II, el comte Ramon Borrell. L'any 1010, aprofitant una de les habituals lluites fratricides entre els musulmans, va aixecar un exèrcit de 10.000 homes i va conquerir i saquejar Còrdova. L'empresa no era menor: la ciutat era llavors una de les més grans del planeta amb una població d'uns 400.000 habitants, més que tots els que hi havia a tots els comtats catalans. El botí fou tal que multiplicà la massa monetària que circulava a Catalunya i va fer possible que Ramon Borrell fos el primer governant català que va encunyar moneda pròpia, fet que constituïa la garantia de la independència. Fa mil anys exactes, doncs, els nostres governants ja sabien que sense poder financer no hi ha sobirania.

Jaume Clotet
www.avui.cat
3-03-2011