El darrer monarca català

AVUI ES COMPLEIX EL 600 ANIVERSARI DE LA MORT DE MARTÍ I L'HUMÀ

Avui fa sis-cents anys, moria a Barcelona, als 53 anys, el comte-rei Martí I l'Humà, rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Sicília (Martí II), comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya, duc d'Atenes i de Neopàtria. Havia nascut a Perpinyà el 29-7-1356, essent el setè fill del comte-rei Pere III el Cerimoniós, i el segon fill de la seva tercera muller i cosina segona, la infanta Elionor de Sicília, també pertanyent al Casal de Barcelona.


ES VA CASAR DUES VEGADES. La primera, a Barcelona, el 13-6-1372, amb una dama de la més alta noblesa aragonesa, Maria de Luna, comtessa de Luna, morta a Vila-real, el 29-9-1406, filla de Lope de Luna, primer comte de Luna i senyor de Sogorb i de Brianda de Got (o Agoult), neboda del papa Climent V; i la segona, a Barcelona, el 17-9-1409, amb Margarida de Prades i de Cabrera, filla del seu cosí segon, Pere de Prades i Eiximenis d'Arenós, baró d'Entença, i de Joana de Cabrera i de Castellbò, morta a Riudoms, el 23-7-1430. Només tingué quatre fills de la primera muller: l'infant Jaume, que va morir essent nadó, el rei Martí I de Sicília, i els infants Joan i Margarida, també morts nadons.

AQUEST ARTICLE COMMEMORATIU el faig també per una altra raó. Al llarg dels anys, molta gent m'ha preguntat qui seria avui dia el descendent més proper de Martí I i quan els responc que seria el rei Joan Carles I es queden parats. I per què és així? Doncs molt senzill: el Compromís de Casp va elegir com a comte-rei l'infant Ferran de Castella, que era nebot carnal, per part de mare, del difunt comte-rei, i va regnar amb el nom de Ferran I. Aquest va ésser pare de Joan II i aquest darrer ho fou de Ferran II el Catòlic, pare de Joana I la Boja, que va ésser la darrera sobirana de la dinastia castellana dels Trastàmara (del llinatge dels borgonya-Ivrea) i mare del primer Àustria, Carles I l'Emperador.
De pares a fills, els Àustries es van extingir, el 1700, amb Carles II, que va fer hereu el seu besnebot, Felip de Borbó, duc d'Anjou, primer rei d'Espanya, que va regnar amb el nom de Felip V, i d'ací, de pares a fills, arribem a l'actual rei Joan Carles I que, agradi o no a molts, és el legítim comte de Barcelona.

ARA BÉ, COM SEMPRE, ELS JUTGES no són del tot imparcials i malauradament, moltes vegades són condicionats per fortes pressions. Dic això, en el cas concret del Compromís de Casp, perquè els compromissaris tenien dues opcions: elegir el parent més propinc per línia femenina o per línia agnatícia. Vegem ambdós casos, genealògicament parlant i prescindint de motivacions polítiques:

A) SI ACCEPTEM QUE A LA CORONA d'Aragó les dones podien heretar el tron o transmetre llurs drets a la corona, és evident que la nova comtessa-reina hauria d'haver estat la infanta Violant (+ 1443), filla del comte-rei Joan I, germà de Martí I l'Humà, que estava casada amb un Capet de la branca dels Anjou, el rei Lluís II de Nàpols, comte de Provença. Si hagués estat així, avui seria el legítim comte de Barcelona l'arxiduc Otó, cap de la casa imperial d'Àustria i reial d'Hongria, descendent directe de la infanta Violant.

B) SI LA SUCCESSIÓ AL TRON només era possible, en aquell moment, a través de la línia masculina o agnatícia, el tron corresponia al cosí segon de Martí I l'Humà, el comte Jaume II d'Urgell (+ en captiveri el 1433). I si hagués estat ell l'elegit, avui seria comtessa de Barcelona María Victoria Eugenia Fernández de Córdoba y Fernández de Henestrosa, duquessa de Medinaceli, de Dénia i de Sogorb, marquesa de Pallars, d'Aitona i de Camarasa, comtessa d'Empúries, d'Osona, de Prades i de Cocentaina, vescomtessa de Cabrera, Bas i Vilamur, directa descendent del Dissortat.
        CAL NO OBLIDAR QUE EL REI DE SICÍLIA, Martí I el Jove, mort el 1409, en vida del seu pare, Martí l'Humà, no va deixar fills de les seves dues mullers, la reina Maria I de Sicília i la que després seria reina Blanca I de Navarra, però havia tingut un fill amb Tarzia Rizzari: Frederic d'Aragó, també conegut com Frederic de Luna (* v 1402 + 1438). El seu avi el rei Martí hauria volgut que el succeís, però va morir abans d'aconseguir que el Papa el legitimés i això féu que la seva candidatura al Compromís de Casp fos rebutjada. Si hagués estat legitimat per succeir al tron hem de dir que es va casar amb la noble catalana Violant Lluïsa de Mur, que abandonà aviat i morí empresonat pel rei de Castella Joan II, a Cuéllar, sense deixar fills.

Armand de Fluvià
President de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica
http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=192248

LES CAPITULACIONS, manipulació històrica actual?

Per a documentar detalladament l'entrada de la wikipèdia d'en Cristòfor Colom, vaig cercar al arxiu PARES del Ministerio de Cultura espanyol, les copies existents en arxius de les anomenades "Capitulacions de Santa Fe" entre Ferran el Catòlic i en Xpòfol.
El que podreu trobar si feu la cerca per vosaltres mateixos es que hi existeixen 4 COPIES de la mateixa data:

• Capitulaciones de Santa Fe PATRONATO,295,N.2 1492-04-17
• Confirmación de las capitulaciones con Colón en Santa Fe PATRONATO,295,N.31 1497-04-23
• Capitulaciones Santa Fe 1492-IV-17 PATRONATO,8,R.1 1492-04-17
• Capitulaciones de Santa Fe, 1492-IV-17 PATRONATO,8,R.8 1492-04-17
• Capitulaciones de Santa Fe:títulos y privilegios para Colón PATRONATO,8,R.9 1492
• Capitulaciones Santa Fe:privilegios de Cristóbal Colón PATRONATO,8,R.2
• Libro de los privilegios concedidos a Cristóbal Colón PATRONATO,295,N.98 1498-03-15

La veritat es que les ''Capitulacions'' foren registrades, amb data 17-04-1492 a la Cancilleria Reial de Ferran II i es guarden a l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona, amb la signatura ''ARCHIVO DE LA CORONA DE ARAGÓN, REAL CANCILLERÍA, REGISTROS, NÚM.3569'', als folis ''135v-136v''
http://www.mcu.es/archivos/img/Novedades/ACA_C_REG_3569_FOL135V_136R.pdf
transcripció : http://www.mcu.es/archivos/docs/Novedades/Capitulaciones_SantaFe_transcipcion.pdf

Així mateix s'en conserven altres copies : 

A l'Arxiu General d'Índies de Sevilla se'n guarden 3 d'aquestes:

• Un testimoniatge autoritzat dintre de la unitat ''Patronato'', amb la signatura PATRONATO,295,N.2, sense data. http://www.mcu.es/archivos/img/Novedades/AGI_Patronato295N2.pdf
• Un assentament en un registre cedulari a la unitat ''Indiferente General'', amb la signatura INDIFERENTE,418,L.1,F.1R-1V], sense data http://www.mcu.es/archivos/img/Novedades/AGI_Indiferente418L1F1.pdf
• I una tercera copia dins el "Libro de los privilegios concedidos a Cristóbal Colón" de 1498. http://www.mcu.es/archivos/img/Novedades/AGI_Patronato295N98.pdf

A l'Arxiu General de Simancas també s'en guarda una copia anomenada Confirmación de las Capitulaciones de Santa Fe, de data 23-04-1497.
http://www.mcu.es/archivos/img/Novedades/AGS_RGS_149704_01.pdf
 
Conclusió, les dates que diu el web del PARES son mentida: Al Arxiu Real de Barcelona hi ha l'ORIGINAL del Registre de Cancelleria.  Despres tenim una confirmació de 1497 ( Simancas) demanada per Colom a Ferran, una copia feta pel mateix Colom de 1498 (Sevilla), i dues copies mes de data indeterminada, pero que per la lletra son molt posteriors, a l'Arxiu d'Indies. ( Una d'elles diu que fa ser manada fer pel secretari del rei, Fernando Alvarez de Toledo, nascut el 1507)

astrolabi carolingi

Lloc de producció: Catalunya, Espanya
Data / període: Cap a l'any 980
Materials i tècniques: de llautó decorades amb gravats
Dimensions: 15,2 cm de diàmetre
Ciutat on es conserva: París
Lloc de conservació: Llegat de Destombes Marcel al Musée de l'Institut du Monde Arabe
Nombre d'inventari: AI 86-31
Astrolabi que Marcel Destombes va llegar a l'Institut du Monde Arabe el 1983, és considerat com el més antic astrolabi sobreviscut en l'Occident cristià.
Se sap que l'astrolabi és una recreació en forma aplanada de l'esfera celeste vist des del pol sud. Permet, gràcies a les línies gravades, determinar i predir la ruta dels astres, determinar l'hora del dia o de la nit, calcular la latitud d'un lloc, però també determinar l'alçada o l'orientació d'un edifici, objecte natural, etc.
Sembla que va ser inventat durant el període ptolemaic, i va ser desenvolupat després a Síria omeia, i mes tard a l'Iraq gràcies a l'activitat científica patrocinada pel califa al-Ma'mún (va regnar 813-833). A l'Espanya musulmana, durant el Califat de Còrdova, l'astrònom Maslama al-Majriti va escriure un comentari sobre l'instrument.
  
L'astrolabi ha d'esser utilitzat en forma vertical a nivell de l'ull. A la part posterior de l'instrument hi havia un regle giratori ( l'alidada), que te dos forats. Quan aquests dos forats estan alineats i l'objectiu a observar pot ser vist a través d'ells, l'altitud en graus es podia llegir a la vora de l'astrolabi.
Depenent de l'alçada de l'astre, es fa rodar l'aranya que es a l'altra banda fins col•locar-la en correspondència. L'aranya es el disc molt tallat, dotat d’índexs que apunten a les posicions de les estrelles fixes principals del cel i que compren també la zona del zodíac. Així dons es tota la boveda celeste el que posem en harmonia al moment d'apuntar. Sota l'aranya hi ha una placa anomenada timpà, gravat amb cercles i corbes: Aquests representen la trajectòria circular de les estrelles d'acord a la seva alçada i l'angle en relació amb el meridià terrestre.

Aquest astrolabi presenta algunes característiques inusuals. Totes les seves inscripcions són en llatí. A primera vista, sembla que l'instrument que ha estat fet a l'Europa cristiana. Sobre la seva aranya els índexs amb puntes rígides indiquen divuit estrelles: deu de boreals i vuit estrelles australs (és a dir, les situades per sota de l'equador).

No obstant això, no hi son gravats els noms de les estrelles a l'aranya. Les paraules "ROMA" i "FRANCIA" estan gravats en lletres majúscules romanes en un dels timpans, acompanyats dels números 41-30.
Els tipus de les lletres són similars als utilitzats al final del S X en els manuscrits llatins de Catalunya, que era en aquell moment part de la França carolíngia. Això explica la presència de la paraula "FRANCIA". Les xifres de 41 i 30 han de referir-se a la latitud que, més o menys uns minuts, es correspon amb la de Barcelona. No obstant això, al final del primer mil•lenni, no hi havia prou coneixement de l'astronomia en l'Occident llatí per fer un astrolabi.
Per tant, cal deduir que l'instrument es va fabricar a l'Espanya musulmana, i va restar inacabat, i després es va completar en els monestirs benedictins de Catalunya ( Vic, Sant Cugat del Vallès, o Ripoll), que mantenien relacions amb els mossàrabs, jueus i musulmans d'Andalusia .

Entre els monjos erudits de l'època podem citar a Llobet (també conegut com Lupitus), ardiaca de Barcelona, qui va escriure un dels primers tractats sobre l'astrolabi, on hi ha clares influències del cordovès Maslama al-Majriti, i de l'iranià Al-Khwarizmi. Hi ha evidència d'aquests contactes multiculturals en diverses parts de l'instrument: Alguns dels números clàssics van ser substituïts per abjad (un sistema alfanumèric corresponent).
És exactament en aquest moment que el monjo (i futur papa Silvestre II) Gerbert d'Aurillac, va anar d'Auvergne a Catalunya per estudiar matemàtiques i astronomia. La ciència de l'astrolabi, que estava tan avançada en els països musulmans, va arribar a Occident a través del nord d'Espanya i va ser transmesa pels monestirs i escoles catedralícies.

Fins aquí el text del web. Nova demostració de que la manipulació històrica no es només cosa dels castellans. Cadascú que jutgi per si mateix

Font: http://www.qantara-med.org/qantara4/public/show_document.php?do_id=1379

El cap d'Holofernes, per Núria Cadenes

El tenen a Madrid. No pas el cap d’Holofernes, és clar: parlo d’un quadre que ens ofereix la digna imatge d’una rotunda Judit que, bo i sostenint-la entre les mans, presenta la testa a no sabem qui. El va pintar Salomó de Bray, un holandès, l’any 1636. Després el va adquirir Felip IV de Castella (el d’Olivares, sí) i va passar a formar part de la pinacoteca reial espanyola, on compres, espolis i donacions diverses van anar acumulant objectes que poguessin representar el prestigi que tota estructura estatal anhela.


Durant molt de temps, però, la ferma Judit no hi duia cap cap, entre les mans, sinó un gerro. Un gerro blau. Un gerro blau amb nanses daurades i forma de bala de canó. D’aquesta manera, el quadre perdia sentit i força i esdevenia incomprensible: què fa aquesta dona mostrant-nos el gerro espantós? Qui és?



I la bella Judit va haver de contemplar el pas dels anys sostenint, impotent, la maleïda bola blava i condemnada per tant a l’anonimat. Fins que, el 1992, van radiografiar el quadre. I van constatar que el gerro era un trist repintat que amagava al seu dessota la decapitada testa original. En analitzar el pigment de les nanses del gerro censor, va quedar més o menys establerta la data de la substitució: aquell groc de plom i estany era d’ús habitual fins al segle XVIII. Després, ja no.



I per quins set sous la cort castellana va decidir grapejar aquest quadre del mestre holandès? No pas per cap escrúpol envers una truculència que la imatge no té i que tampoc no devia afectar gaire els contemporanis, sinó per un simple acte de nacionalisme. De nacionalisme d’estat. D’aquell que ells diuen que no gasten. Perquè a ningú no se li va escapar aleshores la identificació que l’autor feia entre la lluita holandesa per alliberar-se del domini espanyol i la història que l’Antic Testament recull sobre Judit i Holofernes (després de seduir el capitost de l’exèrcit enemic, i ja dins la seva tenda, la valenta heroïna jueva, zac!, li va tallar la testa i se la va endur com a trofeu). Per si de cas el fet no acabava de quedar clar, Judit, símbol de la fidelitat al propi poble, duu, al quadre de Salomó de Bray, els cabells guarnits amb una cinta blanca amb llaços blaus i vermells: amb els colors de l’antiga bandera, esdevé clara personificació de l’Holanda vencedora i alliberada del jou espanyol, encarnat en Holofernes. O, més exactament, en aquella seva testa morta. Per això van decidir esborrar-la del mapa. I substituir-la pel gerro xaró. Sense escrúpols. Tal com hauran fet centenars de vegades. Repintant, esborrant, reescrivint la història a conveniència.



Però la realitat és tossuda, i el cap d’Holofernes ha tornat a sortir a la llum. Judit ha vençut, sí, i Holofernes se’n dol. Que no sigui la darrera vegada
 
Núria Cadenes
http://indirecte.cat/3312

Blanca d'Anjou va morir durant o després del part

Els estudis forenses realitzats pel Museu d'Història de Catalunya i l'Institut de Medicina Legal de Catalunya apunten que la reina de la Corona d'Aragó Blanca d'Anjou va morir durant el part o immediatament després, encara que les causes encara estan per confirmar.
La documentació històrica ja indicava en una carta escrita pel seu marit el rei Jaume II que la reina va morir després de "gravíssims dolors que va patir per raó del part durant uns quants dies i que va patir repetidament".
L'equip que porta a terme l'estudi va confirmar avui durant la presentació dels primers resultats que els treballs realitzats sobre les restes de Blanca d'Anjou confirmen les dades biogràfiques que es coneixien d'aquesta reina descendent de Carles II de Nàpols i Maria d'Hongria com seva 1,50 d'estatura, la data de la seva mort el 1310 als 27 anys i els múltiples parts que va tenir durant la seva vida, una desena.
El sepulcre de Jaume II i Blanca d'Anjou al Monestir de Santes Creus (Tarragona) va ser obert pels investigadors al març de 2009 en el marc d'un projecte per a la restauració arquitectònica i la recerca arqueològica de les tombes reials, que també inclou la de l'almirall Roger de Llúria i del rei Pere el Gran, en què es va constatar que no havia estat profanada.
No obstant això, la coordinadora del projecte, Marina Miquel, va explicar que les restes de Blanca d'Anjou i del seu marit van patir el 1836 l'espoli d'una patrulla de liberals que van passejar el cos de Jaume II i van llançar les restes de la reina a un pou, on després van ser recuperats per un monjo i dipositats de nou en el sepulcre.
Després de l'obertura de les tombes i la reconstrucció del cos, es va constatar que juntament amb Blanca d'Anjou descansaven restes d'un altre jove i d'un home d'uns 60 anys, que podrien pertànyer a l'infant Ferran i al seu germà Jaume II.
Aquestes restes no presenten el mateix estat de conservació que els de la reina, gràcies al qual els estudiosos podran corroborar aspectes històrics com la mort, les tècniques d'embalsamament i el tractament dels cossos, va indicar el director de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya, Jordi Medalla.
El conjunt del projecte deixa la porta oberta a noves informacions com la ubicació dels cossos i la presència de rituals funeraris com la col.locació de flocs de cabells, que també van aparèixer el la tomba de Pere el Gran.
De moment, les restes reals romanen al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, ubicat a Valldoreix (Barcelona), encara que el director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, va avançar que la intenció és tornar les restes en els propers dies als sepulcres de Santes Creus per inaugurar la seva restauració al juliol, coincidint amb el 850 aniversari del Monestir.


Valldoreix.
EUROPA PRESS
05/05/2010