L'Institut d'Arqueologia Clàssica reconstrueix el viatge dels quatre pilars des de Troia fins al centre de Barcelona
La roca de granit que pica el picapedrer de Troia és una veritable mola. És lògic. D'ella ha de sortir una columna d'uns sis metres d'alçada i d'unes vint tones de pes. El seu destí, a l'altre costat de la Mediterrània, és la Tarraco romana, on aquesta columna de granit, al costat d'altres, acabarà per aixecar-se en el fòrum provincial coincidint, probablement, amb l'estada de l'emperador Adrià a la ciutat. Però per totpoderós que es cregués l'emperador, ni ell ni ningú podrien haver aventurat, en aquell segle II dC que quatre d'aquestes mateixes columnes arribades de Troia seguirien presidint -uns 1.900 anys més tard- la façana principal del palau d'una institució anomenada Generalitat de Catalunya, a Barcelona.
Aquesta és la història d'aquestes quatre columnes que, esculpides fa gairebé dos mil anys, continuen complint la seva comesa a la plaça de Sant Jaume. Les investigacions dutes a terme durant anys per l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC) han permès reconstruir aquest llarg viatge en l'espai i en el temps. "Aquest és un bon exemple de com, antigament, la reutilització de materials arquitectònics era la cosa més habitual del món ia ningú se li ocorria enviar construir una columna si per allà prop ja les havia antigues i en bon estat", raona Jordi López, investigador de l'ICAC.
Les columnes de granit de la regió de Troia (la Tróade), en l'actual Turquia, van ser, durant segles, algunes de les manufactures arquitectòniques més conegudes de la Mediterrània. "Es considerava aquest granit un material perdurable i de molta qualitat, i no cal perdre de vista que els patricis romans que aspiraven a un cert estatus social sempre intentaven utilitzar materials que els servissin per posar en relleu el seu poder", reflexiona Isabel Rodà, directora de l'ICAC. Com succeeix avui en dia, no tots els materials tenien la mateixa consideració. No era el mateix un cotitzadíssim Porfirio vermell egipci que qualsevol altre marbre. Segons quins materials-i el granit de la Tróade és un d'ells-eren, doncs, una veritable exhibició de poder social i econòmic.
Per aquest motiu els 45 fusts de granit de la Tróade documentats fins avui a Tarragona-tots ells, a més, de dimensions similars-portin a suposar als investigadors que van ser importats per a un mateix conjunt arquitectònic d'una gran magnitud i rellevància institucional. No tots tenien la capacitat econòmica de pagar el transport, via marítima, d'una quantitat tan elevada de columnes de grans dimensions, que ja arribaven completament acabades (prefabricades, que diríem avui).
La principal hipòtesi dels investigadors de l'ICAC, a falta de proves concloents, és que tot aquest conjunt de columnes viatgeres va haver d'arribar a Tarraco amb motiu de l'estada de l'emperador Adriano a la ciutat, que va tenir lloc durant l'hivern del 122-123 dC
La destinació dels fusts hauria estat el fòrum provincial i, més concretament, el temple dedicat a l'emperador August, restaurat en aquella època. Coronaven les columnes capitells de marbre del Proconeso, en l'actual Turquia.
Sigui com sigui, Roma va caure i amb el pas del temps les columnes imperials eren un material massa valuós com per ser desaprofitat. "Sabem gràcies a algunes notícies antigues que algunes d'elles van ser utilitzades en la construcció d'una església, avui desapareguda, a la zona de Sant Pere Sescelades, uns quilòmetres al nord de Tarragona", explica Isabel Rodà.
Va ser al segle XVI quan les columnes troianes d'aquesta primigènia església van començar a ser reutilitzades i així va ser com, l'any 1598, quatre d'elles van ser traslladades fins a Barcelona per presidir la façana del palau de la Generalitat.
"És evident que darrere del trasllat a Barcelona es troba Pere Blai, que és l'arquitecte a qui s'encarrega el disseny i les obres de la façana del palau que dóna a la plaça de Sant Jaume", assegura Jordi López. Fins aquella data, tot i haver nascut a Barcelona, Pere Blai, considerat el major exponent de l'arquitectura renaixentista a Catalunya, havia desenvolupat la major part de la seva carrera a les comarques de Tarragona. Blai coneixia bé la ciutat de Tarragona i l'antiga església de Sant Pere Sescelades, d'on, el 1582, ja havia tret dues de les seves columnes romanes per col·locar-les -i aquí segueixen- a la porta d'accés a la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona.
Així doncs, uns anys més tard, l'únic que va fer l'insigne arquitecte renaixentista va ser repetir l'operació, però amb quatre dels fusts arribats des de Troia, en lloc de dos, i en aquesta ocasió, amb Barcelona com a destinació. El trasllat dels quatre fustes gegantins es va fer per mar després de rebre la corresponent autorització del Consell Municipal de Tarragona.
Segons el relat de l'historiador local Josep Sánchez Real (en el seu llibre Obra menor III): "El dia 9 des 1598 van rebre els cònsols de Tarragona una carta dels diputats en què se'ls deia que necessitant quatre columnes per a la portalada i tenint notícia de l'existència d'algunes a Tarragona, demanaven que les hi cedissin ". Segons aquest mateix historiador, les autoritats municipals de Tarragona van accedir a la petició que els arribava des de Barcelona, sempre que no es toqués cap de les columnes que tinguessin alguna utilitat en les construccions de l'antiga església de Sant Pere Sescelades que encara es mantenien en peu.
"Pere Blai necessitava columnes ben conservades i nobles, que li anessin bé per a una obra solemne com la que se li havia encomanat, i les va trobar a Tarragona, cosa que a més era molt més barat que construir de nou", reflexiona la directora de l'ICAC . I així segueixen, en una plaça de Sant Jaume que poc s'assembla, això sí, a la de l'època, que era molt més petita.
En la Tarragona d'avui en dia, columnes troianes germanes de les quatre del palau de la Generalitat es poden observar al passeig Arqueològic i fins en algun parterre, com a element decoratiu. És el cas dels quatre fragments de granit que decoren una gran rotonda davant de l'hotel Imperial Tarraco i amb vistes al Mediterrani ia l'amfiteatre. Testimonis tots ells, ja sigui de farciment en una rotonda o en palaus il·lustres, d'una història que va arrencar fa gairebé dos mil anys en una pedrera de la Tróade, quan els romans dominaven tot un imperi.
