Passeig macabre per Palerm

Mai ho hagués dit. Les catacumbes del convent dels Caputxins, excavades sota el subsòl de Palerm, a Sicília, figuren en les guies de viatge com el principal atractiu turístic de la ciutat, molt per davant de les restes púnics i romans, del Palazzo dei Normanni, de la fontana Pretòria, d'una ingent varietat d'esglésies i fins del museu internacional de titelles. Les catacumbes començar a forjar-se en 1599, quan van ser excavades pels frares sota l'altar major de l'església per atendre els seus parents. Amb el temps, a més dels monjos, van ser enterrats seglars. Tots es mostren de la manera que il.lustra la foto, amb els cossos en peu, fins lleugerament inclinats cap al visitant i vestits amb els seus millors gales, ja siguin aquests oripells militars, gavardines i elegants vestits de passeig, mitres o abillaments talessis. L'aire sec de la cripta i el bon fer dels embalsamadors sicilians han fet possible que nombrosos cossos es mostrin gairebé incorruptes, un luxe per als amants d'aquests passeigs macabres ...






Dos milions de cossos sota Roma
Estudis arqueològics recents han establert que les catacumbes romanes s'estenen al llarg de centenars de quilòmetres sota el terra de la capital romana.  S'estima que prop de dos milions de persones van ser enterrades en elles des de la seva ocupació inicial pels primers cristians.  Les catacumbes més conegudes són les anomenades de Calixto, Priscila, Domitila i Pretextato, noms dels cristians que van donar els terrenys per a les coves.

JULIÁN MÉNDEZ
elcorreo.com 

Ja es pot visitar el castell de Montsoriu

El castell gòtic més important de Catalunya ja explica la història amb les portes obertes.

Montsoriu espera un mínim de 30.000 visitants anuals atrets per la seva potent oferta de turisme cultural i de natura.

La silueta de Montsoriu s'imposa superba i desafiant sobre els que, com xais amansits, ens hi enfilem des de la plana per celebrar l'anhelada obertura de portes del castell gòtic més important de Catalunya, després de 600 anys d'abandó i 15 anys d'obres de restauració.
El fang no impedeix als vehicles toterrenys salvar els 2'5 Km costeruts que els visitants hauran de recórrer a peu, després d'aparcar el cotxe en una àrea habilitada, exceptuant aquells que tinguin dificultats de moviment.
L'accés a la fortalesa resultarà agradablement fatigós als amants del turisme cultural i de natura. Després de la caminada, el premi es presenta en forma de visita guiada a un prodigi d'arquitectura i enginyaria medieval. Tres perímetres de muralles concèntriques protegeixen un pati d'armes proveït d'una gran cisterna, amb un laberint de passadissos i estances que culminen a la torre de l'homenatge, a 652 metres d'alçada, des d'on s'estén fins al mar de Blanes un paisatge frondós, sotmès a una meteorologia canviant, que ahir al matí ens va regalar des de l'espectacle lluminós de les Agudes i el Turó de l'Home acabats de nevar, fins a una pedregada de comiat.
Per a la visita és imprescindible fer reserva prèvia al web www.montsoriu.cat. El monument, situat dins el Parc Natural del Montseny, s'estrenarà per a tots els públics dissabte vinent, 5 de febrer. El preu per persona és de 5 ? (adults), 3? (infants de 6 a 14 anys), i resulta gratis per als menors de 6 anys.
L'acte oficial d'ahir va aplegar nombroses autoritats, entre elles molts representants dels ajuntaments de la comarca de La Selva. S'espera que el castell sigui un revulsiu econòmic per als restaurants, hotels i museus de la zona, amb una àrea d'influència que arriba fins a Tossa de Mar, Lloret i Blanes.
Montsoriu està cridat a convertir-se en la cirereta que corona l'oferta cultural d'una comarca de mar i muntanya. Jordi Gironès, president del Consell Comarcal de la Selva, va estimar ahir en un mínim de 30.000 les visites anuals que rebrà la fortalesa. Segons les seves dades, amb el castell encara tancat, cada cap de setmana s'hi atansen unes dues mil persones.
"Aquest castell és una prioritat, un orgull de Catalunya, i demana mantenir les inversions per continuar recuperant una construcció única", va dir Gironès, segons el qual tot just s'ha fet entre un vint i un trenta per cent de les obres totals de recuperació. Les seves paraules no van caure en sac foradat. Entre les autoritats presents hi havia el nou secretari general del Departament de Cultura, Francesc Xavier Solà, i el nou director general del Patrimoni Cultural, Joan Pluma. Solà va posar de costat el fet patrimonial i el lingüístic com a "base de la construcció nacional" i va dir que és una prioritat recuperar un patrimoni que "serveix per explicar la història i projectar endavant el nostre país".
Per la seva part, Robert Fauria, president del Patronat del Castell de Montsoriu, creat fa 14 anys, es va comprometre a continuar treballant per obrir nous espais al públic del monument més identificatiu de la comarca, la propietat del qual va ser cedida el juliol de 1998 per la família Ribot a l'administració pública. Roger Zamorano, alcalde d'Arbúcies, i en representació també dels ajuntaments de Riells i Viabrea, Breda i Sant Feliu de Buixalleu, va dir que jornades com la d'ahir fan història en majúscules, i va evocar les visites que de menut feia a la fortalesa: "Nen no caiguis, vigila la cisterna...".
Francesc Francisco-Busquets, sots delegat del Govern espanyol, va constatar que el castell dels vescomtes de Cabrera, mai conquerit mentre estava en funcionament, ha passat "de tenir senyors a tenir servidors", i va prometre "atendre les peticions del territori".
No van faltar als discursos comparacions entre els cants de retallada autonòmica i la necessitat de respostes de força i obstinació com la que han mostrat les institucions locals que han impulsat la restauració.
Tampoc no van faltar els agraïments als responsables del Museu La Gabella, ànima dels treballs de recuperació, i als Amics del Castell de Montsoriu. 

DANIEL BONAVENTURA | ARBÚCIES www.diaridegirona.cat

 

70 ANYS SENSE LUIS ULLOA

Gràcies al servei a Internet de l’hemeroteca de la Vanguardia, hom pot constatar que, divendres 17 de març de 1936, va ser publicada la següent nota :  En memoria de un historiador peruano La Comisión de gobierno municipal, en su última reunión, acordó que para honrar el nombre del historiador peruano don Luis Ulloa, que unía a sus merecimientos científicos la circunstancia de ser un fervoroso amante de Cataluña, se dé el nombre de dicho señor a la calle B del plano del Ensanche, de Las Corts, que no está rotulada, comprendida entre las de Massaryk y Carretera de Sarria. El carrer en qüestió correspon a l’actual carrer de la Santa Maria. Veiem, doncs, que la figura era prou important en aquells moments a Barcelona com per a dedicar-li un carrer només dos mesos desprès de la seva mort a la nostra ciutat. 

Seria de dret a llei demanar a l’Ajuntament de la ciutat el compliment d’aquell acord, i considerant que l’urbanisme evoluciona, que cerqués un carrer més proper al Museu Marítim de Barcelona , seu del fons bibliogràfic i documental del Centre d' Estudis Colombins,i també al monument a Cristòfor Colom. El  CEC,  entitat continuadora dels treballs  de Luis Ulloa ,ha demanat a l’Ajuntament de la ciutat comtal que el carrer triat per a honorar al insigne historiador sigui l’actual carrer del Cid.

El proper dia 9 de febrer a les 19.00h al Museu Marítim de Barcelona, el CEC celebrarà un acte d’homenatge al insigne historiador en commemoració del 75è aniversari del seu traspàs a la nostra ciutat, la mateixa data en què finia l’any 1936. Alhora celebrarem el 20e aniversari del Centre d’Estudis Colombins, única institució catalana dedicada a la recerca científica amb criteris acadèmics de la tesi de Colom català i, en conseqüencia,  continuadora  fidel dels treballs del Doctor Ulloa.

Esperem comptar aviat amb la nova denominació d' aquest carrer en honor de l’il·lustre professor Ulloa, amb una placa que n'expliqui els motius, on cada nou de febrer els estudiosos colombinistes, i els amants de l’història del país puguin retrer homenatge a la seva gran figura i valuosa obra  de recerca.

26 de gener de 1812: annexió de Cataluna a l'Imperi

El primer indici pràctic del projecte de Napoleó podria ser l’encunyació a la ciutat de Barcelona, en plena insurrecció contra el govern de Madrid, de monedes amb les armes de la ciutat i la creació d’un sistema monetari propi, la pesseta; diferent al espanyol i al francès, el ral fort i el franc, respectivament.
Napoleó annexionà Catalunya a l'imperi el 26-1-1812, i ho ratificà amb un Decret Imperial de 8 de febrer de 1810. Pel seu interès en el tema estudiat, reproduïm només la part dispositiva al no disposar, fins ara, del text complert:
Art.1er. El setè cos d'exèrcit d'Espanya prendrà el títol d'Exercit de Catalunya .
Art.2n. La província de Catalunya formarà un govern particular amb el títol de Govern de Catalunya.
Art.3r. El comandant en cap de l'Exèrcit de Catalunya serà el governador de la província i reunirà els poders civils i militar.
Art.4r . Catalunya queda declarada en estat de setge.
Art.5è. El governador queda encarregat de l'administració de la justícia i de la reial hisenda, proveirà totes les places i farà tots els reglaments necessaris.
Art.6è. Totes les rendes de la província en impostos ordinaris i extraordinaris entraran en la caixa militar, a fi de subvenir els sous i despeses de les tropes i a la manutenció de l'exèrcit.
Deixant a part el fet transcendental de la separació civil i militar del Principat de Catalunya del regne d’Espanya, veiem la creació de la figura del Governador General, amb tots els poders civils i militar, administració de justícia i de la reial hisenda, i que només rebrà ordres directes del propi emperador; això si, a traves del seu cap d’estat major, el major general Berthier, príncep de Neuchâtel, que com es conegut, sabia interpretar correctament les ordres de Napoleó, degut al pèssim francès que utilitzava l’emperador. Un exemple podria ser la utilització de la paraula “réunir” , que molts
interpretant com una clara intenció d’annexionista. Si fos així, no seria més correcte dir “unir”?. 
Sorprenentment la seva figura podria igualar-se a la de Virrei, de gran tradició històrica a Catalunya. El lloctinent reial era l’oficial que suplia l’absència del rei en la monarquia catalano-aragonesa i d’ençà de 1512 duia aparellat el càrrec de capità general o cap militar, i era anomenat virrei. 
Ja en son dos les catalanitats fins ara: la pesseta i el Virrei.
Passem a una tercera, la bandera catalana que onejarà al costat de la francesa, la tricolor, que des de la Revolució identifica a la nació francesa.
Però quina era la bandera de la nació catalana l’any 1810?. Cap, Catalunya no havia pogut assimilat el concepte de nació-estat, i no tenia necessitat de cap símbol per identificar-se. El concepte polític de nació-estat neix de la Revolució Francesa. 
Per Catalunya, l’estat era el rei d’Espanya.
Napoleó ho tingué clar, Catalunya com a projecte de nació-estat necessitava una bandera, i decidí que la quatribarrada seria la bandera que representes a la nació catalana.
 
Font : Gustau Adzerias i Causi  www.histocat.cat

El govern napoleònic de Catalunya
El dia 1 d'abril de 1810 és celebrà una gran cerimònia a la catedral de Barcelona per oficialitzar el Govern de Catalunya. Fou presidida pel mariscal Augereau i tot el seu estat major amb uniforme de gran gala4, amb l'assistència de totes les autoritats civils de la ciutat, així com d'un gran nombre de comerciants, fabricants i professionals. Una vegada celebrada la missa, el nou comissari general de policia, en Caietà Font i Closa, i des del presbiteri, llegeix en català el decret imperial i a continuació, en to interrogatiu, demana: "Jureu tots fidelitat i obediència al Govern de Catalunya", pregunta general que no fou resposta, però que tornada a formular de forma nominativa, la resposta fou unànime. La cerimònia finí amb un “Te Deum”.
Seguint les ordres de Napoleó, Augereau a part de fer públic el decret de creació del Govern de Catalunya, declarà el català, llengua cooficial junt amb el francès; catalanitza el "Diario de Barcelona"  (que passa a dir-se "Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya", redueix els 12 corregiments borbònics a 4: Barcelona, Girona, Reus i la Seu d’Urgell; fa publicar i aplicar el Codi de Napoleó en català, que representava la igualtat davant la llei; suprimeix el regim feudal i els delmes; redueix el clergat i confisca els seus bens. També feu perseguir a l'antic comissari Ramon Casanova i d'altres membres poc escrupolosos de la policia de l'època del general Duhesme.
D’aquesta manera podem dir que el Principat de Catalunya quedà separat del regne d’Espanya i entrà a formar part de l’imperi napoleònic.
Per resumir, farem un salt fins a la caiguda de Tarragona el 28 de juny de 1811, com a resultes del setge dut a terme per l’Exèrcit d’Aragó del general Suchet, i de l’ocupació de Montserrat el 25 de juliol, Catalunya restà, pràcticament, en mans de les tropes napoleòniques.
A partir d’aquell moments, Napoleó creu que la guerra esta acabada, i començà a dissenyar la implantació d’un regim civil pel Principat, i l’Exèrcit de Catalunya quedaria reduït a les seves funcions militars.
Amb el decret Imperial de 26 de gener de 1812, estableix una nova divisió territorial; i en el de 2 de febrer del mateix any, el nomenament dels càrrecs administratius.
Aquests decrets fa dir als historiadors espanyols que Catalunya quedà annexionada a França, els catalans, amb més prudència, diuen que quedà “de fet” annexionada a l’Imperi, i d’altres “de facto” a França.
 
Font : Gustau Adzerias i Causi    www.histocat.cat
 
GOBERNADORES GENERALES 
(napoleónicos) 
Don Pierre-François-Charles Augereau, duque de Castiglione (1810). 
Don Emmanuel (o Jean-Paul-Antoine) Rey, (interino)(1810). 
Don Esteban Jacobo José Alejandro MacDonald, duque de Tarento (18101811). 
Don Carlos Mateo Isidoro Decaen, conde de Decaen (1811-1813). 
Don Louis-Gabriel Suchet, duque de Albufera (1813-1814). 

Font: http://www.asasve.es/portal/index.php?mod=article&cat=biblioteca2&article=214&page_order=11

  
 

Em sorprèn que a Pals continuïn la broma aquesta que Colom va sortir d´allà´

El Museu del Juguet de Catalunya, a Figueres, va acollir dijous la conferència de Francesc Albardaner "Colom català. Ciència històrica o fanatisme patrioter?". L'autor, sense pèls a la llengua, va titllar de falses i inconsistents diverses teories respecte a això.

Colón com el detergent o Colom com els que volen d'ERC a CiU?
Es deia Colom, amb M. No li torni a dir mai més Colón. I era català, si bé no es pot demostrar al cent per cent i els genovesos també tenen prou indicis per defensar que era genovès. Encara no hem trobat "el" document, però mantenir que és català no és fer volar coloms.
Aquesta teoria és recent?
I ara. Se celebra enguany el 75 aniversari de la mort de Luis Ulloa, pare de la teoria. La gràcia és que era peruà.
Catalunya va descobrir Amèrica?
Hi ha gent, bona gent, molt catalanista i independentista, que defensa que el descobriment va ser català. Crec que és un error. El patriotisme fanàtic xoca amb el racionalisme del bon historiador. Per això alguns interpreten que va sortir de Pals i no de Palos de Moguer, com va ser en realitat.
Miri que això ho llegiran a Pals...
Em sorprèn que gent assenyada -se suposa almenys- com els regidors de Pals contiuïn la broma aquesta que va sortir d'allà. Fins i tot n'han fet una ruta!
Promoció de la vila, home.
Quan ho explico fora de Girona, la gent es fa un tip de riure. "Que han perdut l'enteniment, els de Pals?", em diuen. Doncs es veu que sí.
Tanta falta fa a Catalunya un heroi?
Un heroi sempre fa falta, perquè jo surto molt a l'estranger i Catalunya no la coneix ningú. Coneixen el Barça, però no que sigui de Catalunya. Que Colom fos català ajudaria a conèixer la marca Catalunya.
Ens posaria al mapa, vaja.
Potser acabaria perjudicant, perquè la imatge de Colom ha variat molt els darrers anys. Si es demostrés que era català, encara ens carregarien als catalans el genocidi d'Amèrica (riu).
Amb aquesta recerca d'herois es demostra que els catalans tenim un complex d'inferioritat?
Tenim un complex de donats pel cul, és clar (riu). Està bé que reivindiquem allò que és nostre, però no que reivindiquem el que no ho és. Això de Colom pot ser veritat o mentida, però s'ha de destriar el gra de la palla.
Vostè era més escèptic, abans?
Vaig començar a investigar amb la intenció de demostrar que era mentida que fos català, però cada cop m'he anat convencent més que és veritat. Si bé no ho he pogut demostrar.
Els nacionalismes manipulen la història?
Els nacionalismes i les famílies i les persones. Tothom tendeix a mostrar allò bonic i amagar allò lleig. En general les tribus sempre fan veure que són més del que són.
Tem que amb aquestes teories algú el titlli d'anticatalà?
Al Centre d'Estudis Colombins ens van acusar de ser "espanyolistes". Als farsants, quan els descobreixes la trampa, no ho reconeixen, sinó que fugen endavant, insultant si cal. I amb més petulància que abans.

ENTREVISTA DE ALBERT SOLER 
GIRONA
http://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2011/01/23/em-sorpren-que-pals-continuin-broma-aquesta-que-colom-sortir-dalla/460254.html

Casanova, a cavall i sense bandera

 

Un estudi desmunta tòpics de la iconografia clàssica de l'Onze de Setembre

Aquell dia, en la seva gran hora, el conseller en cap Rafael Casanova, que no tenia res a veure amb la Generalitat sinó que era l'equivalent de l'alcalde de Barcelona, no anava a peu, sinó a cavall, i no enarborava la bandera de Santa Eulàlia, que a més era un pendó-la insígnia, no la santa-. Casanova no vestia toga i pesades vestidures seudomedievales, sinó ple abillo de coronel, en correspondència amb el seu rang militar, amb tricorni i casaca de galons daurats: tenia un aspecte global així com al Barry Lyndon, per entendre'ns. 

Per descomptat, no esgrimia una simitarra, sinó la preceptiva espasa robera de guarda ornamentada. Res a veure, per tant, segons nous estudis, amb la iconografia romàntica, essencialitzada a l'emblemàtica estàtua del 1888 de Rossend Nobas enfront de la que es fa la tradicional ofrena i en el famós quadre d'Antoni Estruch de 1909, les dues grans representacions de Rafael Casanova en el moment àlgid de l'Onze de Setembre, quan, cap a les set del matí, el conseller en cap al capdavant de les seves tropes, la milícia ciutadana barcelonina vinculada als gremis coneguda com la Coronela, es llança en audaç contraatac en els sectors dels baluards de Sant Pere i el Portal Nou contra els assaltants borbònics.
 
El contraatac en les muralles, tot i que fer, fracassa i Casanova caigué. La imatge romàntica el mostra en el moment de rebre un tret, portant-se la mà al pit (en realitat, com és sabut, va ser ferit a la cama i va sobreviure a la jornada per morir de vell als 83 anys). És una recreació del mite etern de l'heroi que mor davant un enemic nombrós empunyant el sabre i aferrant la bandera. Salvant les distàncies, l'estampa no és molt diferent de la del general Custer a Little Big Horn, i igual d'inexacta. "Per testimonis de l'època sabem que Casanova va a cavall", assenyalen Francesc Riart i Xavier Hernández, especialistes en la història militar de l'època i autors de "La Coronela de Barcelona, 1705-1714", un detallat i exhaustiu estudi de la unitat que manava Casanova i que apareixerà pròximament en Rafael Dalmau Editors."Casanova és coronel i el rígid protocol militar del seu temps exigeix que vagi muntat i assistit de palafrener. El cap de la tropa havia de ser ben visible. El coronel, per descomptat, mai anava davant. El que anès muntat explica, a més, la ferida a la cama, impossible si vas a peu i davant tens a les teves tropes ben ajustades com en un contraatac ".  
Però aniria el conseller en cap a cavall per les muralles? "Cal entendre la disposició de les muralles de l'època: estaven eixamplades i tenien plataformes i rampes per pujar l'artilleria". Pel que fa a la bandera, "el coronel d'un regiment mai la portava ell, no era la seva funció actuar d'abanderat, hi ha una font directa que indica que la portava el conseller segon i alferes Salvador Feliu de la Penya". La bandera mateixa de Santa Eulàlia, invicta patrona, era una insígnia bastant especial. "Sabem que hi havia dues banderes de Santa Eulàlia, la processional, enorme i que no es portaria a la batalla, i el penó de guerra de la ciutat. Hi havia una gran veneració per aquesta insígnia, que es considerava salvadora, un revulsiu extrem capaç de salvar miraculosament la situació, una mica com l'arca perduda dels israelites ".
 
Per als dos estudiosos, la imatgeria romàntica és absolutament inventada i ens ha deixat un munt de clixés. "En el quadre d'Estruch, els membres de la Coronela vesteixen de paisà, quan sabem que anaven uniformats de manera imponent, igual o superior a la de la tropa regular. El mateix cap enemic, el duc de Berwick, va quedar molt sorprès en veure'ls pel seu magnífic aspecte ". 
Els estudiosos recalquen que Casanova i la Coronela, tot i que eren una tropa que feia goig veure-costaven una pasta als gremis-, comptaven amb armes modernes, comandaments competents i estupenda instrucció militar, no van ser en absolut la columna vertebral de la defensa de Barcelona en el setge de 1713-14, tasca de la qual es van encarregar les forces regulars comandades per Villarroel.  Però, van protagonitzar una pàgina inoblidable en el seu contraatac de l'11 de setembre, que va ser al mateix temps el seu gran moment i, ai!, El seu cant del cigne. Amb Casanova carregaren sis companyies del sisè batalló, entre elles les de taverners, sastres, mercers i calderers. Envestiren contra el bo i millor de Felip IV, guàrdies espanyols i guàrdies valons, i no van vèncer però van convèncer.

Segons Riart i Hernández, la por que quedessin més tropes fresques com aquelles de la Coronela contribuï al fet que Berwick, gran soldat professional, preferís no arriscar-se a tenir massa baixes i acceptés tractar la capitulació sense sotmetre la ciutat a saqueig. D'alguna manera, doncs, la Coronela i Casanova salvaren Barcelona. No és l'única aportació de la milícia urbana barcelonina: va ser un precedent del poble en armes de la Revolució Francesa i-una hipòtesi molt suggerent-va poder influir, a través de Lafayette, en l'exèrcit de Georges Washington. 
JACINTO ANTÓN - Barcelona - 2010.09.11 www.elpais.com