L'EIXAMPLE, UN DISSENY ROMÀ ?

Els últims estudis redibuixen el paisatge urbà de l’antiga Bàrcino

• Un equip de la URV sosté que la façana de mar tenia termes en comptes d’un ‘castellum’. Els experts defineixen una urbs amb suburbis extramurs i monuments desproporcionats.

Una ciutat tancada en unes potents muralles, aixecada enmig d’un pla agrícola i amb una fortificació (castellum) sobresortint de cara al mar. Aquesta és la imatge simplificada de la Bàrcino romana que es pot veure a les làmines divulgatives que aviat quedaran obsoletes.
L’11è Congrés d’Història de Barcelona, que se celebra aquesta setmana, ha posat en comú les noves aportacions acadèmiques que estan redibuixant la imatge de la colònia fundada sota August i que el director del Museu d’Història de Barcelona, Joan Roca, està disposat a començar a divulgar: un centre amb una muralla cívica simbòlica, amb espais públics exagerats per l’escala de la ciutat, uns suburbis extramurs tan extensos com el mateix recinte emmurallat i un ager que arribaria fins a Martorell travessat per camins i dividit en parcel·les agrícoles regulars (una aportació recent de J. M. Palet) que organitzarien el territori fins al punt de deixar empremta en el paisatge i prefigurar el futur Pla Cerdà.



Ricardo Mar, investigador del Seminari de Topografia Antiga (Universitat Rovira i Virgili / Institut Català d’Arqueologia Clàssica) ha presentat en el congrés organitzat per l’Arxiu Històric de la Ciutat les aportacions més vistoses, a partir del treball de modelat de la ciutat que ha iniciat el seu equip. Sobretot, la reconstrucció hipotètica de la monumental porta de mar, a l’actual carrer Regomir, i de les dues illes que se situarien darrere el temple d’August, així com la reinterpretació del presumpte castellum, que passaria a ser unes respectables termes públiques del suburbi marítim adossat a les muralles al segle I, amb façana al camí d’accés a la ciutat des del port. La muralla només les englobaria al segle IV, i formaria part d’aquest segon cinturó la torre trobada el 2004 a Regomir, que havia fet pensar en una estranya disposició en angle del portal principal de Bàrcino.

 OSTENTACIÓ COLONIAL
Les hipòtesis del seminari de Mar no només tenen efectes plàstics. Deixen encara més clar, assegura, que «l’equipament públic és desproporcionat, correspondria a una ciutat de 40 hectàrees, no de 10. Podria explicar-se pels objectius de representativitat i imatge pública d’una elit de terratinents pròspera pel seu principal recurs, l’exportació del vi laietà». I orgullosa de la seva condició de colònia, compartida només a la regió amb Tàrraco.
«S’està començant a definir un projecte teòric de com seria la fundació de la ciutat», opina sobre els debats del congrés l’arqueòleg del Museu d’Història de Barcelona Ferran Puig. I aquesta seria més regular en el seu origen del que es creia. I el seu desenvolupament, molt més dinàmic.


Una altra nova aportació al congrés ha estat la d’Eduard Riu-Barrera, del servei de Patrimoni de la Generalitat, que ha ofert una altra interpretació de la construcció d’una potent muralla al segle IV. Aquesta no seria l’expressió d’una Barcelona amb iniciativa, autònoma i potent, disposada a sobreviure a les invasions bàrbares, sinó la imposició del poder imperial que va arrasar suburbis i monuments funeraris de les grans famílies –una cosa així com l’edificació de la Ciutadella– al fortificar la regió que controlaven el pas dels Pirineus.


Les muralles en què es va tancar Bàrcino la van ajudar a sobreviure a la dislocació de l’imperi, a diferència de Tarragona: però el motiu principal seria sobretot la seva escala local, més adaptada a uns temps en què les capitals provincials ja no tenien sentit.


En l’origen d’aquesta nova imatge de la ciutat també hi ha d’entrar en joc el nucli comercial situat a Montjuïc, al port obert a l’estuari (avui delta) del Llobregat: un possible nucli d’origen iber, actiu durant la República i al qual probablement li correspondria el topònim de Barkeno que després es transmetria a la colònia Bàrcino fundada sota August a l’altre costat de Montjuïc. Una comunicació de David Asensio, Xabier Cela, Carme i Maria Teresa Miró i Emili Revilla ha destacat el paper de Barkeno com a centre comercial de l’eix del Llobregat, a la frontera entre laietans i cesetans, encara en la primera fase de la romanització.

ERNEST ALÓS
BARCELONA
www.elperiodico.cat
3/12/2009
 
 

Quan el Raval era una maresma, i la Rambla un torrent

El barri barcelones va ser un terreny humit i amb estanys contaminats fins al segle XVIII

La Rambla era un torrent que es creuava per ponts .
 
El Raval és avui un barri dens, necessitat de reformes, amb problemes de delinqüència, que conjuga un parell d'avingudes amb carrers estrets. Però sota la seva asfalt queden les traces de l'antic territori: fins al segle XVIII era una maresma, un paratge humit regat per torrents, en el qual es van formar llacunes contaminades i que quedava tancat a les muralles medievals.
 
La memòria d'aquest Raval es recull en un complet estudi dels geòlegs Oriol Riba i Ferran Colombo, titulat Barcelona: la Ciutat Vella i al Poblenou, assaig de geologia urbana, publicat conjuntament per l'Institut d'Estudis Catalans i per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.  No és simplement un treball sobre la composició del terreny, sinó que també aporta claus per entendre la influència de la geologia en el desenvolupament de l'urbs des de la seva fundació en els temps de Roma.  La veritat és que, avui dia, passejant pel Raval és difícil fer-se a la idea que, a principis del segle XVIII, era tal com ho descriu la historiadora Montserrat Rumbau en el seu llibre La Barcelona de fa 200 anys: "Una zona deshabitada, excepte per la presència de convents, esglésies i hospitals. Predominaven els camps i els horts. (...) El Raval és una zona amb molts canals i molta aigua, i resulta molt fangós ". Al segle XIX la situació havia donat un tomb espectacular, ja que, tal com explica Jaume Sobrequés en Història de Barcelona, el 1833 el 33,7% de la població de Barcelona ja residia a aquest districte.

L'estudi dels geòlegs dóna compte de com la construcció de les muralles medievals va contribuir a la consolidació d'aquesta mena d'aiguamoll.Això passava perquè el Raval està a un nivell més baix que l'Eixample i les aigües quedaven estancades a l'interior del recinte emmurallat.


Ferran Colombo va explicar a La Vanguardia aquesta evolució, una història que comença amb Roma. "Les civilitzacions antigues es laven on hi havia bones condicions", explica el geòleg.  I els romans van escollir el mont Tàber, que correspon a l'actual plaça Sant Jaume i els seus voltants, i que va ser emmurallada en dues ocasions, la primera en el segle I de la nostra era i la segona al segle IV, quan es va adossar un impressionant llenç reforçat amb setanta-vuit torres.

Entre aquest recinte i Montjuïc s'estenia un pla regat per nombroses rieres i torrents que baixaven des d'altres barris de l'actual Barcelona, com els d'en Malla, Tarongers, Creu d'en Malla o Magòria. Aquests cursos solien provocar inundacions, però la mà de l'home va canviar la situació.  Riba i Colombo expliquen com el factor decisiu va ser l'edificació de la primera muralla medieval, la coneguda com de Jaume I, entre els segles XIII i XV, que discorria pel que avui és el marge esquerre de la Rambla.

Aquesta fortificació, i més l'ampliació del llençol, duta a terme en l'època de Pere III (segles XV i XVI) i que envoltava al Raval, va tenir un doble efecte, expliquen els científics: va impedir les avingudes perquè va desviar totes les rieres que abans circulaven lliurement, però també impossibilitaren la renovació de les aigües de l'interior de la ciutat.


Una de les lleres que van canviar de rumb va ser la riera d'en Malla, que va seguir el seu viatge fins al mar just per el que avui és la Rambla. Una de les aportacions de l'estudi és explicar que la Rambla es va formar com riera sobreelevada, és a dir, que el llit estava per sobre dels terrenys de les riberes. La causa va ser que els dipòsits d'allau van elevar el curs, i encara avui es pot percebre perquè els carrers que parteixen de la Rambla baixen cap a la Via Laietana. Ferran Colombo explica que una de les proves d'això són les restes dels ponts que es van construir per salvar la corrent, com el que es situava enfront de la Portaferrissa, del qual hi ha vestigis arqueològics. La Rambla va portar aigua fins a 1447.

Quin paisatge veuríem si pujessim dalt la muralla? Ferran Colombo ho explica: "Un lloc molt humit, amb aigües estancades. Un aiguamoll de paisatge herbaci. La fauna segurament va quedar molt esquilmada ja en l'època dels romans".


De totes maneres, no cal fer-se il.lusions: no era un lloc idíl • lic ni bucòlic. A la zona on avui hi ha la carrer Hospital i els jardins de Sant Pau del Camp hi havia una llacuna en unes condicions que no queden dubtes, vist el nom: el Cagalell Vell.
La cosa no millorava a poca distància, en l'actual carrer Nou de la Rambla, on diverses llacunes més es coneixien com Cagalells Nous. A aquestes basses anaven a parar les immundícies i els detritus que desaiguava la ciutat, i van quedar dins el nou recinte urbà quan es va traçar l'ampliació de la muralla medieval, amb tots els problemes sanitaris que això comportà.

És evident que d'aquest paisatge pantanós no queda res. La urbanització del XVIII va tallar les vies de torrents i rieres i assecar les llacunes. Però, sota l'asfalt del Raval, queda un terreny fàcilment inundable, com s'ha demostrat en diverses ocasions. Per exemple, a la construcció del metro i els nous edificis al costat de les Drassanes van aflorar fangs pestilents i va ser necessari bombar molta aigua, el mateix que per consolidar el Liceu, comenta Ferran Colombo.  I la zona on hi havia el Cagalell Vell patia periòdiques inundacions després de les tempestes, fins que es van construir els dipòsits pluvials.
És la memòria de la maresma del Raval.
 
SANTIAGO TARÍN
www.lavanguardia.es

Barcelona 19/10/2009

El passeig del Born era fins al 1714 la plaça Major de Barcelona

L'historiador Albert Garcia Espuche, artífex del salvament de les restes del Born, que malauradament no seran visitables fins al 2012, va donar a conèixer dimarts al vespre a l'Ateneu Barcelonès, durant la conferència entorn de l'Onze de Setembre que organitza cada any l'entitat, una simbòlica descoberta sobre la ciutat esclafada el 1714: "El Born era la plaça Major de Barcelona", i així és conegut i citat en diversos textos dels cronistes de l'època, segons ha documentat Garcia Espuche, que dirigeix la col·lecció del Museu d'Història de la Ciutat al voltant del jaciment del Born.

El que avui té forma de passeig arbrat, que connecta Santa Maria del Mar amb l'antic Mercat del Born, a finals del segle XVII i principis del XVIII era una plaça rectangular que exercia la funció de cor comercial d'una ciutat puixant, cosmopolita i festiva: "En absolut es pot parlar d'una ciutat endarrerida i aïllada", precisa Garcia Espuche. Al contrari. A la plaça Major, botigues amb productes d'arreu li donaven caràcter.
Però després de la derrota catalana en la Guerra de Successió, la Corona espanyola va manar enderrocar part del barri per fer-hi la Ciutadella, des d'on s'havia de controlar la capital catalana. Va ser aleshores quan la plaça del Born, eix d'aquella ciutat dinàmica i oberta, va ser escapçada per un extrem, on es van enderrocar les cases. Amb el temps, la plaça es va acabar convertint en el passeig que és avui i a l'esplanada entre la Ciutadella i el que havia quedat de la Ribera s'hi va aixecar el Mercat del Born.



Contra l'oblit

Garcia Espuche, que lamenta l'oblit d'un passat molt més brillant del que la gent creu, defineix la Barcelona del 1700 com "la ciutat del Born", una plaça que a banda de ser l'espai central diari de venda de fruita i verdura, era l'escenari de les grans festes populars en una ciutat en què literalment era no laborable dia sí i dia no. Però és que, a més, alhora era, "gràcies al cosmopolitisme de les seves botigues, l'espai on es feia més evident la intensa relació de Barcelona amb el món".

               

Quinze anys de guerra (1691-1714) van estroncar aquella brillantor, amb el desastrós final de l'Onze de Setembre: "Quasi totes les cases de la ciutat van ser colpides pels projectils. De fet, bona part de la ciutat històrica de la qual ara gaudim va ser en bona part refeta després del 1714". Barcelona i Catalunya van haver de tornar a començar i només gràcies a l'empenta del segle XVII la represa va ser factible al XVIII. "Per descomptat, aquella societat no necessitava, per tirar endavant, que una suposada racionalització exterior vingués a obrir-li els ulls i marcar-li la direcció d'un futur millor", diu Espuche per rebatre aquells que insisteixen a identificar la recuperació econòmica catalana amb les polítiques borbòniques.
                  
Proposta per al segle XXI
Garcia Espuche creu que seria bo per al barri del Born, castigat per les inacabables obres que han de convertir l'antic mercat en jaciment visitable i centre cultural -i en un context de degradació del Gòtic i el Raval-, reconvertir el passeig en plaça i aprofitar l'operació per revitalitzar la zona. "Barcelona és l'única ciutat del món que té una plaça Major i que no ho sap. Aquesta plaça era, i hauria de tornar a ser, el Born".

              

"La derrota de 1714 va ser la culpable que es desfigurés el caràcter de plaça que havia tingut el Born, deixant-lo amputat i amb una certa forma de passeig. Més tard, això va provocar un oblit majúscul. I ara la plaça Major de Barcelona no tan sols no és Major, sinó que, anomenada passeig, ni tan sols és plaça. Som capaços, afortunadament, de recordar els fets de 1714, però no sabem que tenim plaça Major, mutilada i oblidada precisament com a conseqüència d'aquells fets".
    
L'eternització de les obres de l'antic Mercat del Born, on ara es comença la recuperació dels pilars de ferro, dels quals es desconeixia la greu patologia que patien, no fa sinó donar més força a la proposta de Garcia Espuche, que creu que en part es podria compensar el justificat malestar veïnal amb un projecte de futur que no arriba mai.



Ignasi Aragay
Notícia publicada al diari AVUI,
pàgina 43. Dijous, 17 de setembre del 2009