El darrer monarca català

AVUI ES COMPLEIX EL 600 ANIVERSARI DE LA MORT DE MARTÍ I L'HUMÀ

Avui fa sis-cents anys, moria a Barcelona, als 53 anys, el comte-rei Martí I l'Humà, rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Sicília (Martí II), comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya, duc d'Atenes i de Neopàtria. Havia nascut a Perpinyà el 29-7-1356, essent el setè fill del comte-rei Pere III el Cerimoniós, i el segon fill de la seva tercera muller i cosina segona, la infanta Elionor de Sicília, també pertanyent al Casal de Barcelona.


ES VA CASAR DUES VEGADES. La primera, a Barcelona, el 13-6-1372, amb una dama de la més alta noblesa aragonesa, Maria de Luna, comtessa de Luna, morta a Vila-real, el 29-9-1406, filla de Lope de Luna, primer comte de Luna i senyor de Sogorb i de Brianda de Got (o Agoult), neboda del papa Climent V; i la segona, a Barcelona, el 17-9-1409, amb Margarida de Prades i de Cabrera, filla del seu cosí segon, Pere de Prades i Eiximenis d'Arenós, baró d'Entença, i de Joana de Cabrera i de Castellbò, morta a Riudoms, el 23-7-1430. Només tingué quatre fills de la primera muller: l'infant Jaume, que va morir essent nadó, el rei Martí I de Sicília, i els infants Joan i Margarida, també morts nadons.

AQUEST ARTICLE COMMEMORATIU el faig també per una altra raó. Al llarg dels anys, molta gent m'ha preguntat qui seria avui dia el descendent més proper de Martí I i quan els responc que seria el rei Joan Carles I es queden parats. I per què és així? Doncs molt senzill: el Compromís de Casp va elegir com a comte-rei l'infant Ferran de Castella, que era nebot carnal, per part de mare, del difunt comte-rei, i va regnar amb el nom de Ferran I. Aquest va ésser pare de Joan II i aquest darrer ho fou de Ferran II el Catòlic, pare de Joana I la Boja, que va ésser la darrera sobirana de la dinastia castellana dels Trastàmara (del llinatge dels borgonya-Ivrea) i mare del primer Àustria, Carles I l'Emperador.
De pares a fills, els Àustries es van extingir, el 1700, amb Carles II, que va fer hereu el seu besnebot, Felip de Borbó, duc d'Anjou, primer rei d'Espanya, que va regnar amb el nom de Felip V, i d'ací, de pares a fills, arribem a l'actual rei Joan Carles I que, agradi o no a molts, és el legítim comte de Barcelona.

ARA BÉ, COM SEMPRE, ELS JUTGES no són del tot imparcials i malauradament, moltes vegades són condicionats per fortes pressions. Dic això, en el cas concret del Compromís de Casp, perquè els compromissaris tenien dues opcions: elegir el parent més propinc per línia femenina o per línia agnatícia. Vegem ambdós casos, genealògicament parlant i prescindint de motivacions polítiques:

A) SI ACCEPTEM QUE A LA CORONA d'Aragó les dones podien heretar el tron o transmetre llurs drets a la corona, és evident que la nova comtessa-reina hauria d'haver estat la infanta Violant (+ 1443), filla del comte-rei Joan I, germà de Martí I l'Humà, que estava casada amb un Capet de la branca dels Anjou, el rei Lluís II de Nàpols, comte de Provença. Si hagués estat així, avui seria el legítim comte de Barcelona l'arxiduc Otó, cap de la casa imperial d'Àustria i reial d'Hongria, descendent directe de la infanta Violant.

B) SI LA SUCCESSIÓ AL TRON només era possible, en aquell moment, a través de la línia masculina o agnatícia, el tron corresponia al cosí segon de Martí I l'Humà, el comte Jaume II d'Urgell (+ en captiveri el 1433). I si hagués estat ell l'elegit, avui seria comtessa de Barcelona María Victoria Eugenia Fernández de Córdoba y Fernández de Henestrosa, duquessa de Medinaceli, de Dénia i de Sogorb, marquesa de Pallars, d'Aitona i de Camarasa, comtessa d'Empúries, d'Osona, de Prades i de Cocentaina, vescomtessa de Cabrera, Bas i Vilamur, directa descendent del Dissortat.
        CAL NO OBLIDAR QUE EL REI DE SICÍLIA, Martí I el Jove, mort el 1409, en vida del seu pare, Martí l'Humà, no va deixar fills de les seves dues mullers, la reina Maria I de Sicília i la que després seria reina Blanca I de Navarra, però havia tingut un fill amb Tarzia Rizzari: Frederic d'Aragó, també conegut com Frederic de Luna (* v 1402 + 1438). El seu avi el rei Martí hauria volgut que el succeís, però va morir abans d'aconseguir que el Papa el legitimés i això féu que la seva candidatura al Compromís de Casp fos rebutjada. Si hagués estat legitimat per succeir al tron hem de dir que es va casar amb la noble catalana Violant Lluïsa de Mur, que abandonà aviat i morí empresonat pel rei de Castella Joan II, a Cuéllar, sense deixar fills.

Armand de Fluvià
President de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica
http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=192248

LES CAPITULACIONS, manipulació històrica actual?

Per a documentar detalladament l'entrada de la wikipèdia d'en Cristòfor Colom, vaig cercar al arxiu PARES del Ministerio de Cultura espanyol, les copies existents en arxius de les anomenades "Capitulacions de Santa Fe" entre Ferran el Catòlic i en Xpòfol.
El que podreu trobar si feu la cerca per vosaltres mateixos es que hi existeixen 4 COPIES de la mateixa data:

• Capitulaciones de Santa Fe PATRONATO,295,N.2 1492-04-17
• Confirmación de las capitulaciones con Colón en Santa Fe PATRONATO,295,N.31 1497-04-23
• Capitulaciones Santa Fe 1492-IV-17 PATRONATO,8,R.1 1492-04-17
• Capitulaciones de Santa Fe, 1492-IV-17 PATRONATO,8,R.8 1492-04-17
• Capitulaciones de Santa Fe:títulos y privilegios para Colón PATRONATO,8,R.9 1492
• Capitulaciones Santa Fe:privilegios de Cristóbal Colón PATRONATO,8,R.2
• Libro de los privilegios concedidos a Cristóbal Colón PATRONATO,295,N.98 1498-03-15

La veritat es que les ''Capitulacions'' foren registrades, amb data 17-04-1492 a la Cancilleria Reial de Ferran II i es guarden a l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona, amb la signatura ''ARCHIVO DE LA CORONA DE ARAGÓN, REAL CANCILLERÍA, REGISTROS, NÚM.3569'', als folis ''135v-136v''
http://www.mcu.es/archivos/img/Novedades/ACA_C_REG_3569_FOL135V_136R.pdf
transcripció : http://www.mcu.es/archivos/docs/Novedades/Capitulaciones_SantaFe_transcipcion.pdf

Així mateix s'en conserven altres copies : 

A l'Arxiu General d'Índies de Sevilla se'n guarden 3 d'aquestes:

• Un testimoniatge autoritzat dintre de la unitat ''Patronato'', amb la signatura PATRONATO,295,N.2, sense data. http://www.mcu.es/archivos/img/Novedades/AGI_Patronato295N2.pdf
• Un assentament en un registre cedulari a la unitat ''Indiferente General'', amb la signatura INDIFERENTE,418,L.1,F.1R-1V], sense data http://www.mcu.es/archivos/img/Novedades/AGI_Indiferente418L1F1.pdf
• I una tercera copia dins el "Libro de los privilegios concedidos a Cristóbal Colón" de 1498. http://www.mcu.es/archivos/img/Novedades/AGI_Patronato295N98.pdf

A l'Arxiu General de Simancas també s'en guarda una copia anomenada Confirmación de las Capitulaciones de Santa Fe, de data 23-04-1497.
http://www.mcu.es/archivos/img/Novedades/AGS_RGS_149704_01.pdf
 
Conclusió, les dates que diu el web del PARES son mentida: Al Arxiu Real de Barcelona hi ha l'ORIGINAL del Registre de Cancelleria.  Despres tenim una confirmació de 1497 ( Simancas) demanada per Colom a Ferran, una copia feta pel mateix Colom de 1498 (Sevilla), i dues copies mes de data indeterminada, pero que per la lletra son molt posteriors, a l'Arxiu d'Indies. ( Una d'elles diu que fa ser manada fer pel secretari del rei, Fernando Alvarez de Toledo, nascut el 1507)

astrolabi carolingi

Lloc de producció: Catalunya, Espanya
Data / període: Cap a l'any 980
Materials i tècniques: de llautó decorades amb gravats
Dimensions: 15,2 cm de diàmetre
Ciutat on es conserva: París
Lloc de conservació: Llegat de Destombes Marcel al Musée de l'Institut du Monde Arabe
Nombre d'inventari: AI 86-31
Astrolabi que Marcel Destombes va llegar a l'Institut du Monde Arabe el 1983, és considerat com el més antic astrolabi sobreviscut en l'Occident cristià.
Se sap que l'astrolabi és una recreació en forma aplanada de l'esfera celeste vist des del pol sud. Permet, gràcies a les línies gravades, determinar i predir la ruta dels astres, determinar l'hora del dia o de la nit, calcular la latitud d'un lloc, però també determinar l'alçada o l'orientació d'un edifici, objecte natural, etc.
Sembla que va ser inventat durant el període ptolemaic, i va ser desenvolupat després a Síria omeia, i mes tard a l'Iraq gràcies a l'activitat científica patrocinada pel califa al-Ma'mún (va regnar 813-833). A l'Espanya musulmana, durant el Califat de Còrdova, l'astrònom Maslama al-Majriti va escriure un comentari sobre l'instrument.
  
L'astrolabi ha d'esser utilitzat en forma vertical a nivell de l'ull. A la part posterior de l'instrument hi havia un regle giratori ( l'alidada), que te dos forats. Quan aquests dos forats estan alineats i l'objectiu a observar pot ser vist a través d'ells, l'altitud en graus es podia llegir a la vora de l'astrolabi.
Depenent de l'alçada de l'astre, es fa rodar l'aranya que es a l'altra banda fins col•locar-la en correspondència. L'aranya es el disc molt tallat, dotat d’índexs que apunten a les posicions de les estrelles fixes principals del cel i que compren també la zona del zodíac. Així dons es tota la boveda celeste el que posem en harmonia al moment d'apuntar. Sota l'aranya hi ha una placa anomenada timpà, gravat amb cercles i corbes: Aquests representen la trajectòria circular de les estrelles d'acord a la seva alçada i l'angle en relació amb el meridià terrestre.

Aquest astrolabi presenta algunes característiques inusuals. Totes les seves inscripcions són en llatí. A primera vista, sembla que l'instrument que ha estat fet a l'Europa cristiana. Sobre la seva aranya els índexs amb puntes rígides indiquen divuit estrelles: deu de boreals i vuit estrelles australs (és a dir, les situades per sota de l'equador).

No obstant això, no hi son gravats els noms de les estrelles a l'aranya. Les paraules "ROMA" i "FRANCIA" estan gravats en lletres majúscules romanes en un dels timpans, acompanyats dels números 41-30.
Els tipus de les lletres són similars als utilitzats al final del S X en els manuscrits llatins de Catalunya, que era en aquell moment part de la França carolíngia. Això explica la presència de la paraula "FRANCIA". Les xifres de 41 i 30 han de referir-se a la latitud que, més o menys uns minuts, es correspon amb la de Barcelona. No obstant això, al final del primer mil•lenni, no hi havia prou coneixement de l'astronomia en l'Occident llatí per fer un astrolabi.
Per tant, cal deduir que l'instrument es va fabricar a l'Espanya musulmana, i va restar inacabat, i després es va completar en els monestirs benedictins de Catalunya ( Vic, Sant Cugat del Vallès, o Ripoll), que mantenien relacions amb els mossàrabs, jueus i musulmans d'Andalusia .

Entre els monjos erudits de l'època podem citar a Llobet (també conegut com Lupitus), ardiaca de Barcelona, qui va escriure un dels primers tractats sobre l'astrolabi, on hi ha clares influències del cordovès Maslama al-Majriti, i de l'iranià Al-Khwarizmi. Hi ha evidència d'aquests contactes multiculturals en diverses parts de l'instrument: Alguns dels números clàssics van ser substituïts per abjad (un sistema alfanumèric corresponent).
És exactament en aquest moment que el monjo (i futur papa Silvestre II) Gerbert d'Aurillac, va anar d'Auvergne a Catalunya per estudiar matemàtiques i astronomia. La ciència de l'astrolabi, que estava tan avançada en els països musulmans, va arribar a Occident a través del nord d'Espanya i va ser transmesa pels monestirs i escoles catedralícies.

Fins aquí el text del web. Nova demostració de que la manipulació històrica no es només cosa dels castellans. Cadascú que jutgi per si mateix

Font: http://www.qantara-med.org/qantara4/public/show_document.php?do_id=1379

El cap d'Holofernes, per Núria Cadenes

El tenen a Madrid. No pas el cap d’Holofernes, és clar: parlo d’un quadre que ens ofereix la digna imatge d’una rotunda Judit que, bo i sostenint-la entre les mans, presenta la testa a no sabem qui. El va pintar Salomó de Bray, un holandès, l’any 1636. Després el va adquirir Felip IV de Castella (el d’Olivares, sí) i va passar a formar part de la pinacoteca reial espanyola, on compres, espolis i donacions diverses van anar acumulant objectes que poguessin representar el prestigi que tota estructura estatal anhela.


Durant molt de temps, però, la ferma Judit no hi duia cap cap, entre les mans, sinó un gerro. Un gerro blau. Un gerro blau amb nanses daurades i forma de bala de canó. D’aquesta manera, el quadre perdia sentit i força i esdevenia incomprensible: què fa aquesta dona mostrant-nos el gerro espantós? Qui és?



I la bella Judit va haver de contemplar el pas dels anys sostenint, impotent, la maleïda bola blava i condemnada per tant a l’anonimat. Fins que, el 1992, van radiografiar el quadre. I van constatar que el gerro era un trist repintat que amagava al seu dessota la decapitada testa original. En analitzar el pigment de les nanses del gerro censor, va quedar més o menys establerta la data de la substitució: aquell groc de plom i estany era d’ús habitual fins al segle XVIII. Després, ja no.



I per quins set sous la cort castellana va decidir grapejar aquest quadre del mestre holandès? No pas per cap escrúpol envers una truculència que la imatge no té i que tampoc no devia afectar gaire els contemporanis, sinó per un simple acte de nacionalisme. De nacionalisme d’estat. D’aquell que ells diuen que no gasten. Perquè a ningú no se li va escapar aleshores la identificació que l’autor feia entre la lluita holandesa per alliberar-se del domini espanyol i la història que l’Antic Testament recull sobre Judit i Holofernes (després de seduir el capitost de l’exèrcit enemic, i ja dins la seva tenda, la valenta heroïna jueva, zac!, li va tallar la testa i se la va endur com a trofeu). Per si de cas el fet no acabava de quedar clar, Judit, símbol de la fidelitat al propi poble, duu, al quadre de Salomó de Bray, els cabells guarnits amb una cinta blanca amb llaços blaus i vermells: amb els colors de l’antiga bandera, esdevé clara personificació de l’Holanda vencedora i alliberada del jou espanyol, encarnat en Holofernes. O, més exactament, en aquella seva testa morta. Per això van decidir esborrar-la del mapa. I substituir-la pel gerro xaró. Sense escrúpols. Tal com hauran fet centenars de vegades. Repintant, esborrant, reescrivint la història a conveniència.



Però la realitat és tossuda, i el cap d’Holofernes ha tornat a sortir a la llum. Judit ha vençut, sí, i Holofernes se’n dol. Que no sigui la darrera vegada
 
Núria Cadenes
http://indirecte.cat/3312

Blanca d'Anjou va morir durant o després del part

Els estudis forenses realitzats pel Museu d'Història de Catalunya i l'Institut de Medicina Legal de Catalunya apunten que la reina de la Corona d'Aragó Blanca d'Anjou va morir durant el part o immediatament després, encara que les causes encara estan per confirmar.
La documentació històrica ja indicava en una carta escrita pel seu marit el rei Jaume II que la reina va morir després de "gravíssims dolors que va patir per raó del part durant uns quants dies i que va patir repetidament".
L'equip que porta a terme l'estudi va confirmar avui durant la presentació dels primers resultats que els treballs realitzats sobre les restes de Blanca d'Anjou confirmen les dades biogràfiques que es coneixien d'aquesta reina descendent de Carles II de Nàpols i Maria d'Hongria com seva 1,50 d'estatura, la data de la seva mort el 1310 als 27 anys i els múltiples parts que va tenir durant la seva vida, una desena.
El sepulcre de Jaume II i Blanca d'Anjou al Monestir de Santes Creus (Tarragona) va ser obert pels investigadors al març de 2009 en el marc d'un projecte per a la restauració arquitectònica i la recerca arqueològica de les tombes reials, que també inclou la de l'almirall Roger de Llúria i del rei Pere el Gran, en què es va constatar que no havia estat profanada.
No obstant això, la coordinadora del projecte, Marina Miquel, va explicar que les restes de Blanca d'Anjou i del seu marit van patir el 1836 l'espoli d'una patrulla de liberals que van passejar el cos de Jaume II i van llançar les restes de la reina a un pou, on després van ser recuperats per un monjo i dipositats de nou en el sepulcre.
Després de l'obertura de les tombes i la reconstrucció del cos, es va constatar que juntament amb Blanca d'Anjou descansaven restes d'un altre jove i d'un home d'uns 60 anys, que podrien pertànyer a l'infant Ferran i al seu germà Jaume II.
Aquestes restes no presenten el mateix estat de conservació que els de la reina, gràcies al qual els estudiosos podran corroborar aspectes històrics com la mort, les tècniques d'embalsamament i el tractament dels cossos, va indicar el director de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya, Jordi Medalla.
El conjunt del projecte deixa la porta oberta a noves informacions com la ubicació dels cossos i la presència de rituals funeraris com la col.locació de flocs de cabells, que també van aparèixer el la tomba de Pere el Gran.
De moment, les restes reals romanen al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, ubicat a Valldoreix (Barcelona), encara que el director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, va avançar que la intenció és tornar les restes en els propers dies als sepulcres de Santes Creus per inaugurar la seva restauració al juliol, coincidint amb el 850 aniversari del Monestir.


Valldoreix.
EUROPA PRESS
05/05/2010

EL DIT D'EN CRISTÒFOR COLOM..........

Quan l’any 1997 en Francesc Ribera “Titot” va dedicar una cançó al blaver González Lizondo anomenada “La pesta blava”, afirmava que “tots els filòlegs del món se n’estan rient”, referint-se a les estrafolàries teories blaveres que suposaven que el valencià era un idioma diferent del català.



Fa alguns anys, a cop de titular de diari i llibres mediàtics, un filòleg, pretès historiador i el seu grup de seguidors, van creant un conte xinès d’un suposat Colom inexistent, de més de 90 anys quan va morir. Afirmen que l’almirall salpà de Pals d’Empordà en el seu primer viatge i, recentment, que de Barcelona en el segon, i s’inventen a més una rècula d’afirmacions indocumentades de grau menor. Totes aquestes teories recorden molt les d’un suís de nom Erich von Däniken, que fa uns anys atribuïa als “déus” la construcció de tota resta arqueològica trobada a Sud-Amèrica. De la mateixa manera, recentment tot personatge històric que “s’investiga” acaba resultant català, fet que provoca la hilaritat en la comunitat científica espanyola ( i sort que la internacional no se’n assabenta), i ja és habitual haver d’escoltar d’historiadors espanyols frases com “al final diréis que Dios es catalán”, quan els fets demostren, que si Déu fóra català, té molt abandonat el seu poble “escollit”. I per si de cas, a la vista de l’experiència històrica dels jueus, val més que en triï uns altres.


Tot això començà amb la teoria de "Pals versus Palos" de la Sra. Teresa Baqué i Estadella, enunciada oficialment i pública en un congrés de la Corona d'Aragó l'any 1987. Després la va publicar en els primers números de «Terra Rubra» (Revista del poble de Tarroja de Segarra) a principis dels anys 90. Teoria que va fer seva posteriorment el Sr. Jordi Bilbeny. En cap cas al document es refereix a Pals d’Empordà, sinó a Palos, però escrit en català, de la mateixa manera que escrivim Cadis, o Saragossa.

La teoria dels "Pinsons" de l'Empordà i més exactament de Pals és deu també a la Sra. Teresa Baqué i Estadella de la mateixa època, com es pot comprovar en els primers números de la Revista «Terra Rubra», ja esmentada, que gaudí del total suport del seu espòs Sr. Dionís Prat, qui també va publicar alguns articles en la mateixa revista en defensa de tan desencencertada teoria.

Aquestes teories es basen en una erronia interpretació d’un document publicat per l’eminentíssima historiadora catalana Sra. Núria Coll i Julià amb el títol "Vicente Yañez Pinzón, descubridor del Brasil, corsario en Cataluña" a la revista «Hispania» de l'any 1950 del CSIC. La Sra. Coll va transcriure perfectament un document en què surt l’expressió "Vicent Anes Pinson de la vila de Pals", i Baqué va crear la nova teòria sense tenir en compte que aquest pirata anava plegat amb dues altres naus i pirates de "Civilla" (Sevilla). Tampoc va tenir en compte el contingut de la protesta, ja que va dirigida al Rei de Castella, perquè els malfactors eren d'aquest regne. A partir d'aquí, es va començar a embolicar la troca. El Sr. Bilbeny va copiar, també, aquesta teoria i la va publicar en els seus primer llibres i articles.


En cap document es parla d’uns Pinçon de Pals d’Empordà. Evidentment es parla d’uns Ianyes o Eanes, però es que es poden trobar fins a 15 personatges documentats d’aquesta família a la cort del rei Pere, però cap es diu Pinçon, excepte el pirata castellà Vicent Anes Pinson de la vila de Palos –de la Frontera- que ataca naus catalanes com es documentat a l'Arxiu de Simancas en un document d'un atac de Martin Alfonço e Viçente Yannes Pinçon el 1479, en que varen apressar el ballener de Bernardo Galamo (Galamó)... y otros vesinos de Yviça, i el portaren al port de PALOS.( transcripció del document de Simancas a "La verdad de un nacimiento - Colón Ibicenco", Nito Verdera, Kaydeda Ediciones, Madrid, 1988, p. 119 i ss.; i a les pp. 228, 229, 230), i el 1479 ja feia 13 anys que havia mort el rei Pere, per tant res a veure amb la guerra civil catalana, un simple acte de pirateria d'uns mariers castellans.


La teoria que vincula l’Almirall amb en Joan Colom Bertran, parteix de la data de la tonsura del nen Joan Colom i Bertran que tingué lloc a Barcelona l'any 1425. El document va sortir publicat per Francesc Albardaner en un article del nostre Butlletí fruit de les seves recerques. Per tant, si el van tonsurar aquest any, la cosa més normal és que el seu any de naixement sigui entre el 1415 i el 1417. Si Bilbeny el fa més vell, encara molt pitjor. L’any 1414 és una data inventada, però que dona com a resultat que el Colom Almirall hauria mort amb noranta-dos anys, cosa que desquadra amb tot, excepte amb la teoria del Sr. Bilbeny.  Evidentment que existeixen similituds entre en Joan Colom Bertran i l’Almirall Cristòfor Colom, però hi ha més semblances entre els presidents americans John F. Kennedy i Abraham Lincoln (http://www.erroreshistoricos.com/curiosidades-historicas/187-coincidencias-entre-abraham-lincoln-y-john-f-kennedy.html ) , i a cap historiador americà seriós li ha passat pel cap afirmar que es tracti de la mateixa persona.

Però més encara. ¿On volen anar si tenim documents que demostren que Joan Colom Bertran era ja mort en 1492? (http://www.cecolom.cat/media/files/file_460_135.pdf )

Un dels últims exemples d’aquesta forma de fer, és un comunicat de premsa on un una suposada associació històrica (cch.cat) anunciava haver trobat a la Biblioteca de Catalunya un exemplar d’un llibre “perdut” de Narcís Feliu de la Penya, on s’afirma que Colom, en el segon viatge, salpà del port de Barcelona, i ingènuament se’n va fer ressò el diari Avui del 4 d’abril de 2010
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/el_segon_viatge_de_colom_a_america_va_sortir_des_de_barcelona_93728.php
Els suposats investigadors es basen per fer tal afirmació en el Llibre "Anales de Cataluña" (1709), de Narcís Feliu de la Peña, teòricament conservat a la Biblioteca de Catalunya, i segons sembla per la noticia, novament retrobat.
En primer lloc, el llibre d'en Feliu de la Penya és conegut, i publicat en edició facsímil per Editorial Base l'any 1999. http://www.editorialbase.com/l

No es un llibre amb referències històriques, es tracta més aviat d'una apologia política a favor de Catalunya en un moment històric molt complicat.

De fet el text és tan conegut com poc fiable documentalment. (surt fins i tot a la wikipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catalanitat_de_Crist%C3%B2for_Colom#Precedents_de_la_tesi) És cert que el llibre diu el que diu, però dissortadament i documentalment, en Colom partí cap a Cadis per a organitzar l'expedició molt abans. Es nota que no han estudiat la documentació relacionada amb el segon viatge i, per no complicar-ho massa, vull recomanar el primer volum de les obres de Martín Fernández de Navarrete (Madrid, 1954). Allí trobaran tota la correspondència relacionada amb el segon viatge de Cristòfor Colom i per ordre cronològic. Poden cercar també "El Itinerario de Cristóbal Colón" (1451 - 1506), de Jesús Varela Marcos i Ma. Montserrat León Guerrero, Valladolid, 2003, p. 160. Resulta que Colom entre els dies 1 i 16 de setembre de 1493 es trobava a Sevilla; el dia 17, dimarts, Colom va sortir de Sevilla; el 18, dimecres, arribà al Puerto de Santa María i del 19 al 24 de setembre de 1493 el trobem a Cadis. (Vid. A.G.I., Patronato 295, carpeta 1ª, doc. nº 21, Barcelona, 5 de septiembre de 1493. Carta de los Reyes a Colón. En el borde de la derecha, a la parte superior pone: "reçibida a 18 de setiembre en el puerto de Santa María").

Queda molt clar doncs que en el segon viatge el descobridor no va salpar des de Barcelona. Ja ens agradaria.
 Per part nostra no cal dir que vàrem enviar un mail als mitjans de comunicació que van publicar la noticia, amb els arguments abans esmentats. Ningú no va publicar cap rectificació.



Una setmana més tard, el mateix diari va entrevistar diversos historiadors, entre ells el Sr Ernest Belenguer, en Nito Verdera, i el president del CEC Miquel Manubens i al senyor Bilbeny
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/cristofol_colom_fal_lera_per_sortir_de_l_ocultacio_94300.php
Per una errada del periodista, segons sembla ser, s’atribuí a l’ historiador Belenguer una frase que no era d’ell sinó que devia ésser d’en Bilbeny, on s’afirmava que :”a l'arxiu de protocols notarials de Barcelona hi ha dipositat un poder notarial atorgat des de Sevilla per Diego Colom, fill del descobridor, perquè un mercader pogués comprar una casa del seu pare a Barcelona. El document és una prova de la residència de Cristòfol Colom a la capital catalana.”
Posats en contacte amb l’historiador Belenguer, ens ho desmentí, i ens ratificà que aquí ningú ha trobat cap document de cap casa de Colom a Barcelona i que tot ha estat un malentès del periodista del diari «AVUI», que va suposar que allò que diu que va veure el ara director de l'Arxiu Nacional de Catalunya, Sr. Sans Travé, fa molts anys a l’Arxiu de Catalunya, però que mai més s’ha retrobat ja era un fet comprovat pel Dr. Ernest Belenguer i Cebrià.

Mes tard, el mateix diari «Avui» del 21 d’abril publicà una nova informació http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/mes_sospites_sobre_colom_95585.php , on el Sr. Bilbeny afirma que "tenim els 1.200 documents que proven com el segon viatge es va fer des de Barcelona”, i també : "De totes maneres, aquest és un llibre de circumstàncies mentre preparo una obra més definitiva que inclourà noves dades sobre el naixement, la seva casa, el testament, on va morir, on va ser enterrat...",

Fixeu-vos que en només 17 dies, hem passat d’una referència en un llibre suposadament perdut, a tenir 1200 documents!

I el que és pitjor és que aquestes tres noticies demostren que des dels mitjans de premsa es dóna suport a teories sense cap base documental ni rigorositat periodística.

En el seu últim llibre “El dit d’en Colom”, Bilbeny afirma que Colom era propietari d’una casa a la cantonada Mirallers/Banys Vells de Barcelona. Aquesta afirmació es basa en que aquesta casa era d’en Joan Colom Bertran, però enlloc tenim documentat que fos propietat de l’Almirall Cristòfor Colom.



Com afirmava en Titot en la seva lletra, tothom se’n riu del filòleg, però a nosaltres, catalans i colombistes seriosos, totes aquestes afirmacions sense fonament ens estan fent més mal que bé, pitjor que si es tractès d’una quinta columna.

No podem bastir una tesi basant-nos en suposicions i, a sobre, afirmant que tots els documents del altres són falsos. En primer lloc perquè els documents són tinguts per bons per tots els historiadors internacionals, i si són falsos s’ha de demostrar pericialment un a un. I en segon lloc, perquè si tots els documents són falsos, les proves de catalanitat serien fum.

Gràcies a Bilbeny i els seus seguidors, la teoria catalana no prospera en la classe acadèmica del nostre propi país, ja que no agrada ningú que el prenguin per boig. I si aquí no s’hi dóna suport imagineu-vos com es freguen les mans de satisfacció els historiadors castellans quan llegeixen les afirmacions de tal senyor.

Per tant, que ningú esperi que els historiadors forans acceptin la teoria del Colom català fàcilment, ja que és a casa nostra precisament on no es deixen surar els nostres poderosos arguments, perduts en aquest mar de sargassos.

No cal dir que també és absurd afirmar que els treballs dels americans Charles Merrill o la Dra. Estelle Irizarry reforcen les “teories bilbenyenques” quan cap d’aquests dos doctors pensen i treballen com ell. Merrill és associat del Centre d’Estudis Colombins i els dos cops que ha presentat el seu llibre a Barcelona ho ha fet amb la junta del C.E.C. al seu costat, i la Dra. Irizarry ha comptat amb l’estreta col•laboració d’en Nito Verdera, soci destacadíssim d’aquest Centre, i absolutament contrari a les dèries bilbenyenques. En cap dels llibres dels dos autors hi ha el mes mínim recolzament a les idees estrafolàries dels llibres del Sr. Bilbeny. Aquests dos historiadors defensen el “corpus comú” de la teoria catalana que avala el Centre d’Estudis Colombins.


L’expansió internacional de la idea del Colom català, amb els dos documentals “enigma Colón” del Discovery channel, i la repercussió mediàtica tant dels documentals com dels treballs dels dos autors americans, no és en cap cas, atribuïble al mèrit del Sr. Bilbeny, sinó que han pogut surar, malgrat ell, amb el suport, en tots els casos, de la gent del Centre d’Estudis Colombins.



I el Sr. Bilbeny no es ni associat del CEC, perquè se’l va haver d’expulsar del Centre l’any 2005, i no va ser perquè penses diferent, ni pels seus treballs, sinó perquè va enviar una carta insultant a tot el Centre, que es va publicar i podeu llegir a l’edició digital del butlletí nº 37.( http://www.cecolom.cat/media/files/file_460_135.pdf pàgina 7)

Es per tot això que hauríem de meditar tots plegats com corregir l’actual escenari, per a poder aconseguir que les autoritats acadèmiques recolzin la nostra feina de fa mes de 20 anys, i no en veig cap altra que demanar als medis d’informació comprovin les “noticies” amb el Centre d’Estudis Colombins, abans de publicar-les, sent així extremadament rigorosos en les informacions que transmeten, dons es el Centre d’Estudis Colombins, delegació funcional d’Òmnium Cultural, l’entitat que aplega tots els colombinistes catalans.
De no canviar això, potser al CEC no li quedarà mes opció que no respondre preguntes de periodistes si en el mateix article també en pensen demanar opinió a autors de ciència ficció. No som contraris a la llibertat d’expressió, però cada cosa al seu apartat.