EL PRIMER ANGLÈS A AMÈRICA

Només set anys després que Cristòfor Colom arribès al Carib, la primera expedició dirigida per un anglès va desembarcar a Amèrica del Nord.
Aquesta és la temptadora possibilitat oberta per la publicació d'avui de les proves que Henry VII aixecant un embargament d’ un comerciant de Bristol, William Weston, que va partir a la recerca de la terra "nova" el 1499. Dos anys abans, l'explorador venecià Giovanni Cabotto - més conegut com Joan Cabot - havia sortit de Bristol en virtut d'una patent del rei Enric. Es creu que va arribar a Terranova o Nova Escòcia, en el que sol considerar com la primera expedició europea al continent d’Amèrica del Nord.

Es coneix que en el segle XVI, diverses expedicions angleses van partir, però el Dr. Evan Jones, Catedràtic d'Història Econòmica i Social de la Universitat de Bristol, ha descobert proves, que abans no es prenien, que confirmen que Weston va ser el primer..
En una carta del rei enviada al Lord Canceller, del 12 de març de 1499, Henry instrueix al seu ministre de la suspensió d’una ordre judicial contra Weston, perquè el comerciant estava a punt de “la gràcia de Déu i la vela per passar a buscar i trobar, si pot la terra del Nou Mòn”.

"Fins ara, ningú havia sentit parlar de William Weston. No obstant això, aquesta carta revela que ell és el primer anglès a dirigir una expedició a Amèrica del Nord ", afirma el Dr Jones. “Va ser emocionant de trobar la Carta de Henry VII perquè se sap poc sobre els primers viatges de descobriment anglesos". La carta va ser trobada fa 30 anys i mal catalogada entre un conjunt d'arxius de la Cancelleria, en el que avui és l'Arxiu Nacional, però que anteriorment havien estat passats per alt pels historiadors.

A Weston se li va permetre emprendre el viatge perquè havia estat un dels principals partidaris de Cabot, creu el Dr. Jones. Encara que Cabot s'havia venut a Henry com un navegant expert, que havia estat obligat a abandonar Venècia a causa dels deutes pendents de pagament i no tenia diners per a una expedició."Van ser els partidaris seus a Bristol qui van oferir finançament per a l'expedició a canvi d'una part dels ingressos," va dir el Dr. Jones.

Weston era probable que hagués estat un dels patrocinadors, i hauria estat capaç d'utilitzar les patents del rei a Cabot per a la seva pròpia expedició.
Però, Weston arribà realment a Amèrica del Nord? "Hi ha una gran quantitat de proves circumstancials", afirma el Dr. Jones al diari The Times. "La raó per la qual va ser escrita la carta era que Weston estava a punt de perdre casa seva per falta de pagament dels lloguers. El rei havia suspès l'ordre judicial.

"Això va donar Weston un incentiu per sortir i romandre fora fins que va trobar alguna cosa - i sabem que la casa no va ser confiscada a la seva vídua, qui encara vivia en ella després de la seva mort". Això sugereix al Dr. Jones que la missió va tenir cert èxit. Però per a estar segurs es te que desvelar el misteri mitjançant una investigació acadèmica independent.

Quan Alwyn Ruddock, una de les principals autoritats en els primers viatges anglesos, va morir el 2005, va deixar instruccions de que es cremessin totes les seves notes de recerca. Ella creia que Weston hi havia, de fet, va arribat a l'estret de Hudson al nord de Canadà, però les seves raons per a aquesta conclusió es va ser pastura de les flames.
"Ara estic implicat en un projecte de recerca tractant de retrobar els registres que ella va trobar", va dir el Dr. Jones. ” "Els necessitem per a saber més".

FONT :

http://www.timesonline.co.uk/tol/news/uk/article6812880.ece

MÉS :
http://www.20minutos.es/noticia/506027/0/reinounido/explorador/
http://www3.interscience.wiley.com/cgi-bin/fulltext/122579649/HTMLSTART?CRETRY=1&SRETRY=0

Com podeu comprovar es molt fàcil treure conclusions sense cap prova. Llàstima que el cronista de Bristol, William Worcester (c. 1415 – c. 1482),

http://en.wikipedia.org/wiki/William_Worcester

fill de Guillem Botoner (per a qui no sàpiga anglès aclareixo que botoner en anglès es worcester) ja feia anys que havia finat i els anglesos no tenen cap registre sobre la suposada expedició del primer anglès.

RAMÓN LLULL VA DESCOBRIR AMÈRICA

...yo diría que Ramon Llull es quien realmente descubrió las Américas, quedando reservada a Colom, en premio de su energía y constancia, la inmensa honra y fortuna de encontrarlas dos siglos después.

Os ruego que me permitáis, á fin de paliar este atrevimiento, que exponga los datos en que me apoyo, para que, si hay error, lo excusen, y me ampare el precedente de que personas autorizadas han caído en él antes que yo, fiando en testimonios que creo difíciles de recusar. Ramon Llull, que fué un autor fecundísimo, y cuyas obras forman, en la rara edición maguntina, diez tomos en folio, tiene, entre otros escritos coleccionados en esa misma edición, al tomo IV, un libro titulado Questiones per artem demostratiunam solubilis. En la cuestión 154, y al proponer la dificultad del flujo y reflujo en el mar de Inglaterra, el Doctor lluminado, nunca más iluminado que en tal momento, la resuelve con las siguientes palabras:

«Toda la principal causa del flujo y reflujo del Mar Grande, ó de Inglaterra, es el arco del agua del mar, que en el Poniente estriba en una tierra opuesta a las costas de Inglaterra, Francia, España y toda la confinante de África, en las que ven los ojos el flujo y reflujo de las aguas, porque el arco que forma el agua como cuerpo esférico, es preciso que tenga estribos opuestos en que se afiance, pues de otro modo no pudiera sostenerse; y por consiguiente, así como á esta parte estriba en nuestro continente, que vemos y conocemos, en ¿a parte opuesta del Poniente estriba en otro contijiente que no vejnos ni conocemos desde acá; pero la verdadera filosofía, que conoce y observa por los sentidos la esfericidad del agua y su medido flujo y reflujo, que necesariamente pide dos opuestas vallas que contengan el agua tan movediza y sean pedestales de su arco, infiere que necesariamente en la parte que nos es occidental hay continente en que topa el agua movida, así como topa en nuestra parte respectivamente oriental.»

Después de leer este pasaje, que más que claro debemos llamar resplandeciente, bien podemos decir con un entendido jesuíta: «La existencia de un continente al Occidente de Europa estuvo científicamente probada por Ramon Llull dos siglos antes que Colom lo hallara...

Fragment de la conferència "Los franciscanos y Colón"

de la DRA. D.' EMILIA PARDO BAZAN

Llegida al Ateneo de Madrid, el 4-04-1892

Text complert a :

http://www.archive.org/stream/condesadelos00pardrich/condesadelos00pardrich_djvu.txt

LA RUTA SECRETA DE L'ALMIRALL COLOM

Segons Michel Lamy, l'herència del Temple advoca a favor a una presència templera a ultramar. En efecte, després de la desaparició de l'Orde, els templers de Catalunya-Aragó, Castella-Lleó i de Portugal van entrar en altres ordres religioses, havent estat fins i tot algunes d'elles creades per la circumstància per tal de servir de refugi i, d'alguna manera, de brindar l'oportunitat de prosseguir la seva tasca; com va ser el cas de l'Ordre de Calatrava (Castella-Lleó), l'Ordre de Montesa (Catalunya-Aragó) i l'Ordre de Crist (Portugal).

Va ser precisament en aquesta última, on en 1320 va ser creada per a tal fi. Va rebre en el seu si no sols a la major part dels templers portuguesos, sinó també molts francesos que, després d'haver escapat a la batuda de Felip el Formos, havien aconseguit arribar a la fortalesa templera de Tomar. El regne portuguès va ser per a ells un refugi absolutament segur. Després de l'abolició del Temple, Tomar es va convertir en la seu de l'Ordre de Crist i tots els navilis templers del Mediterrani que no havien estat empresonats van anar a refugiar-se en el port de Serra del Rei. Cal destacar que els dignataris de l'Orde del Temple van conservar el seu rang en les noves estructures.

Els defensors de la idea que els cavallers del Temple, van arribar a Amèrica, creuen que aquests van portar a Europa carregaments complets de metalls preciosos, bàsicament plata, molt corrent a Mèxic.

De fet sembla que els templers van posseir quantitats considerables d'aquests metalls i, sens dubte, més plata que or. Aquest metall era molt rar en el vell continent.

El 1294, a causa de la manca de liquiditat dels reis, es va establir una ordenança que prohibia l'exportació de plata i obligava a tots els subjectes en possessió d'alguna vaixella d'or o de plata a lliurar-les a les ceques del regne de França.

A Europa no hi havia cap mina de plata en explotació, ja que els jaciments de Rússia i Alemanya no eren encara coneguts, sent extrema l'escassetat d'aquest metall durant aquest període, i no obstant això, durant el període en què va existir el Temple, es van posar en circulació monedes de plata, sense explicació aparent.

Ara bé, aquest metall era igualment molt estrany en Orient. D'on provenia? Qui ho portava? El que és segur és que els templers no mancaven de plata. A la tornada de Terra Santa, repatriaren deu càrregues de mules, és a dir, al voltant de cinc-cents quilos.

Sembla ser que l'Almirall Cristòfor Colom, va tenir accés a documents i arxius secrets que parlaven de l'existència d'aquests metalls, seguint una ruta marina cap a ponent, on la flota templera els utilitzava per a la seva explotació.

Després de convèncer els monarques dels avantatges que suposaria el viatge; la primera empresa que volia acometre per als Reis Catòlics Isabel i Ferran, en Colom amb la plata aconseguida tal com queda reflectit a la carta de retorn del seu primer viatge, era tornar a conquerir la Ciutat Santa , aprofitant d'aquests metalls preciosos. "... que d'avui en set anys jo podré pagar Vostra Altesa cinc mil (soldats) de cavall i cinquanta mil de a peu per a la guerra i conquesta de Jerusalem, propòsit sobre el qual es va formar aquesta empresa ..."

Els vaixells de l'expedició que solcàren les aigües cap a les Amèriques mitjançant dues caravel.les i una nau, portaven a les seves veles la creu del Temple, com també ho farien amb posterioritat les naus portugueses de Vasco de Gama, lluint també el pavelló templer.

Era una manera de fer reconèixer de lluny a la seva arribada? De demostrar que tenien "legalitat" per ser ben rebuts pels templers?

Publicat a http://templebarcelona.blogspot.com

LLEONARD DE VINÇÀ

13 d'agost de 1714, Batalla de Talamanca

1714: últim intent

Recerques documentals i arqueològiques posen llum sobre les darreres victòries militars catalanes

Aquest 13 d’agost es compleixen 295 anys de la denominada Batalla de Talamanca. Era el 1714 i va ser l’última victòria militar catalana. En aquest cas, de les forces que combatien contra les tropes hispanofranceses de Felip V que feia més d’un any que assetjaven Barcelona i dominaven la major part del territori català.

L’episodi és recollit en un treball monogràfic de Francesc Serra i Gustau Erill que, amb el títol La darrera victòria de l’exèrcit català. La batalla de Talamanca (1714) (Farell Editors), ha estat editat amb el suport de l’Ajuntament de Talamanca. Serra i Erill van iniciar la seva recerca a partir de la carta que Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal i comandant en cap de les forces militars catalanes de fora de Barcelona, va enviar al Consell de Cent de la ciutat per anunciar la victòria. Amb codi xifrat, el comandant català advertia, a més, sobre el propòsit de trencar les línies de setge al voltant de Barcelona per intentar invertir la marxa de la guerra de Successió, que estava a les acaballes. Antoni Desvalls va provar-ho sense èxit el 21 d’agost i la ciutat va capitular tres setmanes després. El 18 de setembre ho feia Cardona, l’última plaça que va caure en poder de les forces borbòniques.

La descripció de la batalla ha servit de base de diverses prospeccions en les proximitats de Talamanca que han permès trobar restes del combat (bales de plom, sibelles i objectes de metall) que confirmen la crònica del comandant català. “És l’última victòria de l’exèrcit català, però sobretot demostra que la resistència catalana contra els borbons va creure en les seves possibilitats fins a l’últim moment”, afirma Francesc Serra, coautor de l’estudi. Segons el seu company, Gustau Erill, la carta del Marquès del Poal “era un codi de base numèrica de dos dígits. Cada número representava una lletra però, per fer-ho més difícil cada lletra tenia diversos números i cada oficial una mica important tenia el seu codi particular” que el servei d’espionatge del Consell de Cent s’encarregava de desxifrar.

L’alcalde de Talamanca, Josep Tarín, confia que el treball serà un element de “recuperació de la memòria històrica”, però també una eina de la ruta històrico-turística del 1714. La culminació seria un monument d’homenatge als herois que van participar en aquesta batalla per les llibertats nacionals de Catalunya. En aquest últims anys ha anat creixent l’interès dels investigadors per aprofundir i aclarir els fets de la guerra que va culminar amb l’anorreament de les institucions catalanes. Un altre investigador, Xavier Rubio Campillo, ha elaborat la seva tesi doctoral sobre els episodis de 1714 a Talamanca.

I. Carbó / I. Aragay
Ajuntament de Talamanca
13/08/2009
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/08/1714_ultim_intent_68554.php


MES INFORMACIÓ A :

http://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Talamanca

Alguns neandertals no percebien el gust amarg, igual que el 30% dels humans moderns

Els compostos que causen aquest gust són en molts vegetals i acostumen a indicar toxicitat

Alguns individus neandertals, igual que passa amb un 30% dels humans moderns, eren incapaços de percebre el gust amarg dels aliments, cosa que constitueix un misteri evolutiu ja que, en molts casos, aquest gust és indicatiu de toxicitat.Aquesta conclusió l'han obtinguda un grup d'investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) després d'haver analitzat un fragment del gen TAS2R38 --que codifica la percepció de l'amargor en els humans moderns-- en un individu neandertal del jaciment del Sidrón, a Astúries.

L'individu analitzat tenia la variant causant de la no percepció del gust amarg en una còpia del gen, però no en l'altra, "cosa que significa que era capaç de notar l'amargor, però menys" amb la qual cosa necessitaria més quantitat de substància per percebre'l, segons l'investigador Carles Lalueza Fox.

Descobriment casual

Els compostos que donen el gust amarg són presents en molts vegetals, com el bròquil, la col, les cols de Brussel·les, les endívies i algunes fruites, i poden ser tòxics si s'ingereixen en grans quantitats; per això és difícil entendre l'existència evolutiva d'individus que no els poden notar."L'existència d'individus que no perceben el gust amarg és un misteri des del punt de vista evolutiu. Potser podria explicar-se per algun efecte selectiu que conferís als que no en noten el gust algun avantatge, com ara detectar algun altre compost no identificat, però encara no ho sabem", indica Lalueza.La variació en la percepció del gust amarg es va descobrir el 1931, quan Arthur L. Fox, treballador químic de Du Pont de Nemours and Company, dels EUA, sintetitzava el compost Phenylthiocarbamide (PTC), que es va volatilitzar accidentalment al laboratori. Un dels seus col·legues va advertir que era amarg, però Fox no ho notava.

Percebre o no percebre el gust amarg

Una enquesta entre els empleats va mostrar que hi havia persones que no perceben el gust amarg i persones que sí. Segons estudis posteriors, el 30% dels humans no percep el gust amarg. Els individus amb una determinada classe d'aminoàcid a les dues còpies del gen a la posició 49 sempre són persones que no el perceben i aquells que la presenten en una de les dues còpies del gen poden notar-ne el gust, però menys.El neandertal del Sidrón no percebia el gust amarg. El jaciment asturià, on es fan excavacions des del 2000, ha permès recuperar prop de 1.600 restes òssies d'almenys 10 individus neandertals.

EFEOVIEDO