Dos reis tenyits i maquillats

La investigació de les tombes del monestir de Santes Creus revela dades sobre Pere el Gran i Blanca d'Anjou. L'obertura
de les tombes ha permès la reconstrucció facial dels monarques 

Pere el Gran es tenyia els cabells de ros, era alt i sa i va ser enterrat amb el cap rasurat seguint un ritus funerari. A Blanca d'Anjou se la va enterrar amb els cabells tenyits també de ros i amb els llavis pintats, un element estètic potser relacionat amb una voluntat de subratllar el seu caràcter reial. Són dues de les conclusions a què ha arribat el procés d'investigació i restauració de les tombes reials de Santes Creus, que ha presentat nous resultats que permeten saber més detalls sobre la vida i la mort d'aquests monarques i sobre els rituals funeraris.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, confessa que aquesta investigació li resulta “apassionant, ja que va ajuntant les peces d'un trencaclosques sobre uns personatges molt misteriosos. La reconstrucció del passat ajuda a configurar el present d'un país”.
El 2010, en el marc de la celebració del 850è aniversari de la fundació del monestir de Santes Creus, el Museu d'Història de Catalunya es va proposar la restauració del panteó reial de Santes Creus, format per les tombes dels reis Pere II el Gran, Jaume II el Just i Blanca d'Anjou i la de l'almirall Roger de Llúria; un projecte de restauració escultòrica que “s'ha acabat convertint en un projecte de recerca arqueològica”, segons la coordinadora Marina Miquel, cap de Gestió de Monuments. La de Pere el Gran és l'única tomba d'un rei de la Corona d'Aragó que no va ser mai espoliada, la qual cosa li dóna un valor excepcional.
Amb l'ajut de tecnologies avançades, les investigacions han determinat que el rei Pere era un home alt per l'època –entre 175 i 180 centímetres–, de cara allargada i un maxil·lar inferior prominent. Les analítiques químiques de restes de la seva barba han permès identificar la presència d'un producte procedent de la ginesta utilitzat per tenyir els cabells de ros. El monarca era un home sa que consumia molta carn i que segurament va tenir una malaltia pulmonar que podria haver estat la causa de la seva mort. Se'l va enterrar amb una sarja de llana de bona qualitat, i es podria haver tractat químicament el seu cos per conservar-lo.
Pel que fa a Blanca d'Anjou, era una dona petita que en el moment de ser enterrada anava també tenyida de ros, i s'han trobat en el seu rostre restes d'àcid carmínic com a maquillatge.

La reina va morir en estat molt avançat de gestació o va parir poc abans de morir. Entre els elements que es barrejaven amb les seves restes dins de la tomba, s'ha recuperat un fragment d'una joia de corall que devia formar part de seu aixovar funerari.
Respecte al sepulcre de Roger de Llúria, les investigacions han determinat l'existència d'un mínim de quatre individus, però cap de les restes conservades correspon a l'almirall.
L'obertura de les tombes de Pere el Gran i Blanca d'Anjou ha significat una oportunitat única per obtenir dades del seu físic i una reconstrucció facial a partir d'una tècnica desenvolupada originàriament amb fins forenses i criminalístics, i que també s'ha aplicat amb èxit a partir de les mòmies d'alguns faraons de l'antic Egipte. La reconstrucció facial de Blanca d'Anjou ofereix un element d'interès artístic afegit: la comparació amb la representació que en va fer l'escultor Francesc de Montflorit al jacent de la tomba fa evident que no es tractava d'una recreació realista sinó d'una estilització idealitzada i simbòlica.

www.avui.cat
21/06/11
Xavier Roca

 

El català que no va ser tan decadent

Les investigacions sobre llengua i literatura a la Barcelona de 1700 contradiuen els prejudicis establerts | Les excavacions del Born han propiciat uns treballs paral.lels que analitzen un període oblidat

La capitular que encapçala aquest text pertany a un alfabet de capitulars del notari barceloní Jacint Baramon de mitjans del segle XVIII. La qualitat d'aquestes petites il.lustracions denota el bon gust d'una Barcelona que funcionava al màxim. La referència al notari no és gratuïta, perquè segons les conclusions a què han arribat Albert Garcia Espuche i els seus col.laboradors, els documents notarials dels segles XVII i XVIII són sorprenentment rics en paraules i expressions catalanes, reflex d'una vitalitat social, econòmica i cultural de primer ordre.

Arran de les excavacions a l'antic mercat del Born, on han aparegut restes de carrers i cases de la Barcelona del segle XVII, l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona ha coordinat una sèrie de treballs de recerca sota l'epígraf La ciutat del Born . Barcelona 1700. Ara surt a la llum el sisè volum: Llengua i literatura. Barcelona 1700, publicat amb la col.laboració de la Fundació Carulla i l'editorial Barcino.

El període estudiat cau de ple enmig dels tres segles coneguts a Catalunya com la decadència, concepte que Joan Santanach, un dels autors, voldria eradicar. El professor de Filologia de la Universitat de Barcelona considera que Catalunya no pot prescindir d'aquests tres segles com si res, i posa com a exemple l'exposició que a la Fira de Frankfurt explicava la història de la literatura catalana i que, en arribar a aquest període - "els anys foscos" -, el ventilava en un tres i no res.

 

Tots els fills maten als pares i el romanticisme va matar al barroc. Això ha fet efecte en els estudis literaris i lingüístics catalans, fins al punt que ha deixat de banda aquests tres segles i ha provocat una interpretació distorsionada del que ha estat la història del país. Molt pocs estudiosos han analitzat la literatura de l'època, perquè s'ha assentat la triple desqualificació: mediocre, repetitiva i castellanitzada.

 

Pel que fa a la castellanització, que fins ara s'ha interpretat com un aspecte negatiu, Santanach considera el contrari. La llengua literària era deliberadament castellanitzada i italianitzada justament perquè era una manera de prestigiar-la cultura castellana i italiana de l'època eren els dos grans referents-. Pel que fa a la pretesa subjugació, Santanach considera que no hi va haver tant gregarisme i que alguns autors, com Francesc Fontanella, "un dramaturg de nivell europeu, tot i inspirar-se en el supervendes Lope de Vega o en l'italià Guarini, va fer propostes innovadores i trencadores ".

 

Els autors del llibre coincideixen en aquesta línia: cal replantejar aquest període i estudiar a fons. La llengua catalana, malgrat les aparences, avançava. El llatí, la llengua diplomàtica, retrocedia a favor del català en els documents notarials, perquè el ciutadà volia saber el que posava en els seus contractes. I encara que el castellà també avançava, no és fins al segle XIX que s'acaba d'imposar.

 

L'alfabetització era alta, com ho demostra el nombre d'escoles i de llibreters. Els gremis, que formaven la xarxa social i econòmica de la ciutat, sabien de lletra: havien de fer comptes i redactar documents. I una dada curiosa: a les botigues es venien llibres de memòries en blanc, és a dir, una mena de diaris o llibretes per anotar el dia a dia.

 

El fet que es fes molt teatre en castellà no vol dir que la gent ho parlés, però sí que ho entenia. La intercomprensió de les llengües peninsulars era molt més alta-i molt més natural-que ara. I el repertori era molt variat: una companyia de Saragossa, per exemple, podia representar, durant cinquanta dies seguits, una obra diferent cada dia. Carles Duarte, director de la Fundació Carulla, el compara amb la ràdio d'avui. Si l'investigador s'até només a la llengua de les cançons, afirmaria amb seguretat que a Barcelona es parla en anglès.

La relació de ciutats amb qui Barcelona mantenia algun tipus de relació és àmplia. Per ordre de freqüència: València, Sevilla, Mallorca, Tortosa, Gènova, Nàpols ... Així doncs, Barcelona no era tan decadent.

Quin era el 'color de Montserrat'? 

Quin era el color de Montserrat? Com era el vaig veure de tres nits? Quina forma tenien la pinta de closa, la pinta de jornal, la pinta de reina o la pinta lluna? A partir dels documents notarials, Garcia Espuche, comissari del projecte del Centre Cultural del Born, ha recopilat uns centenars de paraules inèdites. Són inèdites en el sentit que avui ja no s'empren i els diccionaris de l'època no les recullen. Les obres lexicogràfiques eren hereves d'altres ja publicades, especialment castellanes, de manera que tot el lèxic quotidià, vinculat a la vida social i econòmica de la ciutat, quedava al marge.

Espuche convida els filòlegs a investigar què volen dir aquestes paraules. Hi ha contextos i referències (una relació testamentària, un dot, un inventari ...), però encara que els barcelonins de l'època sabien perfectament quin era el color de Montserrat, avui s'ha perdut la referència. Davant d'un vi de tres nits ja no se sap si era bo o dolent. Sí que se sap que un xotxo era un dolç i un xuxo, un estri de cuina, però poca cosa més. Per prendre xocolata-molt popular a l'època-, se servien d'un castellanisme, la tremolor, tenien Taulet de tos i una joia que cridaven Xorros de perles. I els barrets eren barrets.
 

www.lavanguardia.es

02/06/2011 

Magí Camps 

I Jornada d'Història dels Segles XV i XVI

 

Crònica Sant Jeroni de la Murtra. I Jornada d'Història dels Segles XV i XVI

Dissabte 28 de maig de 2011 es va celebrar al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra la primera Jornada d'Història de Catalunya dels segles XV i XVI, organitzada per en Daniel Ybanyez. A l'esdeveniment hi van assistir unes trenta persones. D'acord amb el programa, a les 10 hores es va fer una visita comentada al Monestir en la qual Carles Díaz va exposar la història de la institució religiosa.

 

A continuació van intervenir Daniel Ibànyez (Histocat), Jaume Aymar (Fund. Catalunya-Amèrica), Carles Díaz (Fund. Catalunya-Amèrica), Carles Camp (Histocat), Manel Capdevila (INH) i Miquel Manubens (Centre d'Estudis Colombins), que van exposar diferents aspectes de la història de Catalunya des de la perspectiva de la importància del Monestir.

 

Troben un enterrament neolític de 6.000 anys al costat del mercat de la Boqueria

Les restes arqueològiques apareixen en ampliar l'aparcament de la plaça de la Gardunya a Barcelona

Les restes inhumats, possiblement d'una dona que va viure fa 6.000 anys, amb alguns dels elements del seu aixovar, han aparegut durant les obres d'ampliació del pàrquing a la plaça de la Gardunya de Barcelona, ​​segons ha explicat Ferran Puig, cap de servei d'Arqueologia del Museu d'Història de Barcelona (MUHBA).

Enterrada en posició fetal i acompanyada dels seus objectes d'ornament personal lítics i d'os, com un braçalet de comptes de variscita, un material provinent de les mines neolítiques de Gavà, un collaret d'esteatita i un penjoll amb l'ullal d'un senglar, la dona pertànyer, segons Puig, a un grup de persones nòmades segons les temporades de l'any, que cultivava i era ramader de manera incipient i que recol.lectava moluscs.

Després de la seva troballa, les restes i l'aixovar seran traslladats al centre de restauració del Muhba on es procedirà a la seva preservació i el seu estudi complet, cosa que permetrà corroborar la data exacta en què la dona va viure. Una cosa que no estarà exempt de dificultat, ja que Puig va avisar que els ossos es troben en mal estat per l'acidesa del substrat, de manera que no es podran conservar encara que sí contribuiran a la datació del conjunt mitjançant el Carboni 14.

Puig no ha descartat que als voltants de la plaça hagi altres restes, encara que ha advertit que molts poden no reflectir en èpoques anteriors per la intensa utilització d'aquest espai que va ser ocupat durant època romana, medieval i moderna, moment en què el solar va estar ocupat pel convent de Jerusalem ja desaparegut.

Segons Joan Roca, director del Muhba, la troballa "permet tenir una perspectiva general d'aquest trencaclosques i aconseguir un coneixement suficient profund d'aquesta època". El director ha assegurat que el centre que dirigeix ​​està preparant per "d'aquí a dos o tres anys" una exposició sobre aquest període històric de la ciutat.

www.EL PAÍS.es - Barcelona - 2011.04.20

Cinc-cents anys d'usura

En la segona meitat del segle XVI  eren molts els experts que enviaven per compte propi memoràndums al rei amb les solucions a la crisi en què es trobava l'imperi espanyol. Era el cas dels arbitristas, sort d'aspirants a savis o gurus que, amb l'avanç de la recessió, van acabar reduïts al nivell de tertulians: sense la necessitat de la TDT, es multiplicaven al ritme de la pujada dels preus, un els problemes més greus per a la potència, segons documenta en el seu memorable Carles V i els seus banquers l'historiador espanyol Ramón Carande.
 
Administrar un imperi en el qual no es posava el sol no era una tasca fàcil i Carles V va poder aviat comprovar com els ingents ingressos de la Corona eren insuficients per reduir el dèficit estatal. Faltava molts diners: tot i les enormes quantitats de metalls preciosos portats de les Índies i al no tenir un banc central o públic, el monarca va haver d'acudir a la banca privada internacional. No era mala època per a això: el crèdit estava molt barat, el que va portar a una enorme expansió financera, amb la creació d'instruments als que els estats recorrien per seguir endavant amb les seves empreses. Aquestes consistien, sobretot, en guerres que constituïen una mena d'inversió en representar un primer pas per a un ulterior desenvolupament econòmic. Una forma de creixement sempre orientat al futur, bastant deslligat del benestar dels habitants de l'imperi.
 
La pressió dels creditors-banquers alemanys com els Fugger i els Welser, a més de coneguts financers genovesos-es va fer furiosa, ja que la solvència espanyola no treia precisament pit: Felip II va heretar del seu pare un deute de 20 milions de ducats i la havia multiplicat per cinc al cap del seu regnat. En tenir la necessitat de seguir fugint cap endavant, la Corona va haver de suspendre pagaments el 1557, 1560 i, posteriorment, en 1575. Les fallides van fer enrere a molts prestadors i els tipus d'interès es van disparar fins al 70%. La confiança estava de capa caiguda: els espanyols no pertanyíem encara als PIGS, però van ser molts els atacs contra el deute públic, emesa al mercat en uns títols denominats juros, que acabaven sotmesos a tot tipus d'operacions especulatives. En aquells dies no existien els hedge funds, els CDS ni les agències de ràting, però la tecnologia existent sobrava com perquè, com afirma Carande en el seu ampli estudi, el món de les finances internacionals conegués el seu apogeu al mateix temps que l'imperi espanyol i la seva economia real entraven en una irreversible decadència.
 
Lògicament, tots aquests diners que amb prou feines Carles V i Felip II anaven tornant als seus creditors havia de venir d'algun lloc. Els plans d'austeritat es van centrar en la multiplicació de tot tipus d'impostos, que fins i tot afectar als privilegiats estaments militars i religiosos. Però el pitjor, com sempre, se'l van endur els ciutadans del carrer, per als quals es van concebre les alcabales, que gravaven un terç dels seus ingressos. Un exemple reflecteix l'evolució d'aquestes taxes en pocs anys: en 1584, les famílies segovianes pagaven sis vegades més que en 1561 en concepte d'impostos directes. Com sempre, contribuïen a sortir de la crisi els que més tenen.
 
Aquesta cirurgia fiscal precipitar al Regne de Castella-que suportava bona part de la càrrega imperial-a la recessió i descapitalitzar la regió, reduint als consumidors a la indigència i allunyant les inversions de les empreses productives: la indústria va perdre força i el que avui diríem frau fiscal es va centrar fa cinc segles en el contraban de l'or provinent de les explotades colònies. L'explosió de la bombolla imperial va durar bastant temps i va ser progressiva, però la sort havia quedat tirada en aquest període. L'obtenció de crèdits de totes totes semblava haver-se convertit en un fi en si mateix, amb uns pocs beneficiaris i molts perdedors.
 
Diversos centenars d'anys després, governants dels quals s'han pintat menys quadres van voler "treure Espanya del racó de la Història" per ascendir després "a la Champions League de l'economia". De nou van acudir els banquers per finançar aquestes expansions, que van crear en els ciutadans una sensació de riquesa virtual. El desenllaç final el coneixem tots: darrere del castell de cartes, només han quedat enormes deutes i una sèrie de prestadors amb poca paciència per portar els seus diners de tornada: ara els anomenem els "mercats", però s'assemblen als d'abans, només que amb moltes pantalles d'ordinador com a referència.
 
Com tornar-los el que se suposa que és d'ells? Aquesta vegada, el càstig ve en forma de retallades socials i idees-força que subratllen la culpabilitat i la complicitat de la població en el procés d'endeutament. D'aquesta manera, la catòlica Espanya "ha viscut per sobre de les seves possibilitats" i, com a penitència, haurà de "reformar i sanejar" per tornar "al camí del creixement": les alcabales dels nostres dies són les pensions del matí, el futur acomiadament lliure i un altíssim sòl d'atur que aviat ens farà pagar per poder tenir una feina. Sembla que alguns no hem après molt de la nostra Història i que, potser per això, els de sempre tenen el camí aplanat. Al millor caldria enviar a més d'un de tornada a l'institut.

ANDRÉS VILLENA
www.publico.es
8-04-2011

Soldats romans de fa 2.000 anys, les primeres víctimes de les armes químiques

Encara que l'ús de substàncies tòxiques està documentat amb anterioritat, mai abans s'havien trobat vestigis dels morts
Fa gairebé 2.000 anys, 19 soldats romans s'apinyaven en un túnel estret excavat sota terra, disposats a defensar la ciutat romana de Dura-Europos , situada a l'actual Síria, del setge d'un exèrcit persa que intentava fer caure les seves fortes murs. Els romans estaven preparats per a una lluita cos a cos, però en comptes d'altres soldats com ells els esperava un enemic que no podien travessar amb les seves espases. De sobte, un intens fum negre va envair la galeria i es va colar pels seus pulmons. Morir en poc temps. A prop, un militar persa, potser qui va iniciar el fum tòxic, patia la mateixa agonia. Els científics creuen que els grecs ja gaseaban als seus adversaris, però aquests vint homes poden ser les primeres víctimes de les armes químiques de les que es conserven restes en la terrible història bèl.lica de la humanitat, segons una investigació publicada al American Journal of Archaeology .

L'any 250, l'Imperi Persa sassànida intentava prendre la ciutat de Dura-Europos, llavors una base militar romana fortificada amb murs de diversos metres de gruix. Els perses van fer un túnel per sota de les parets per fer-los caure i els defensors romans van cavar el seu propi túnel per intentar trobar-se cara a cara amb els seus enemics i interceptar-los. L'arqueòleg francès Robert du Mesnil du Buisson va excavar la zona en els anys 30 i va trobar 19 cossos apilats de soldats romans i el d'un persa.  L'investigador va creure que havien mort en un combat cos a cos. També va trobar cristalls de sofre i betum, el que suggereix que els perses havien fet un foc.

No obstant això, un grup d'arqueòlegs no està d'acord amb aquesta explicació. Simon James, historiador de la Universitat de Leicester (Anglaterra), explica a LiveScience que els túnels eren massa estrets com perquè els soldats poguessin lluitar en ells i la posició dels seus cossos no indica que fossin cremats vius. Devia haver una altra explicació.

Àcid en els pulmons.
La guerra química ja es coneixia en el temps dels perses, fins i tot els grecs la van utilitzar contra els romans l'any 189 aC, així que no és estrany que s'emprés en Dura-Europos. Els perses van encendre deliberadament un gran foc al túnel al qual van llançar sofre i quitrà. Els romans es van asfixiar amb el gas, convertit en àcid sulfúric en els seus pulmons. James fins i tot creu que, després, els seus cossos van ser arrossegats pels perses i apilats en un munt. Ni tan sols van tenir temps per saquejar els cadàvers. Les monedes, armes i armadures van quedar intactes. Els investigadors creuen que aquest descobriment, a més de canviar el que sabíem d'aquest capítol de la història, demostra les sofisticades capacitats bèl.liques dels perses.

ABC
08/03/2011