Van passar deu anys abans que es comencés a comerciar amb esclaus africans
Cristòfor Colom (1451-1506) sempre va viatjar en les seves expedicions amb un esclau personal africà. Douglas Price, que treballa aquests dies a la República Dominicana, en col.laboració amb la Universitat Autònoma de Yucatán, acaba de descobrir que almenys tres negres lliures van formar part de la tripulació de Colom deu anys abans que es comencés a comerciar amb esclaus de l'Àfrica, un anunci que pot posar cap per avall algunes teories.
Segons publica el diari "The Washington Post», Price ha obtingut aquestes conclusions després d'examinar la dentadura de les restes dels homes de la segona expedició de Colom a Amèrica, realitzada en 1493-1494. Aquests cossos han descansat al cementiri de l'assentament de la Isabela, on es creu que van poder viure nadius, espanyols, i africans.
L'estudi dels esquelets del que va ser el segon assentament en el Nou Món ha sorprès als investigadors: hi ha restes d'africans enterrats a meitat del segle XVI al cementiri de Campeche. El geoquímic James Burton, que treballa amb Price en les excavacions, prefereix trucar a la calma abans de precipitar amb les conclusions «Semblen africans, però no podem assegurar encara que no fossin espanyols», recorda Price.
Aquest lloc va ser la primera ciutat colonial europea a Amèrica, situada a l'illa La Espanyola que avui correspon al país del Carib de República Dominicana. El primer assentament va ser el de La Nativitat, aixecat el 1492, en el que avui es coneix com Haití. Colom va deixar als seus homes allà, que van decidir establir-se en aquesta zona de l'illa. Quan va tornar l'any següent, es va trobar que la seva tripulació havia estat assassinada i el lloc havia estat arrasat. Llavors, va optar per establir La Isabela a l'altra part de l'illa.
És possible que les tripulacions de Colom comptessin amb africans lliures recollits a les illes Canàries o immigrants d'aquest continent que vivien a Espanya. Entre els esquelets del cementiri de La Isabela es troben nadius taïnos, entre els quals destaca una dona al costat d'un nadó que podria haver estat el primer mestís. De moment, tampoc es descarta que pogués haver estat una africana. D'aquesta manera, aquest estudi pot donar la volta a la història, almenys, la que diu que els espanyols van ser els grans conqueridors que van venir a les Amèriques per dominar i explotar. Una cosa és que arribés un home blanc per aprofitar-se dels nadius i una altra molt diferent que ho fes en companyia de dones africanes.
25 Mayo 09 - Marta Torres - Nueva York
FONT : www.larazon.es
21 de maig 2009
20 de Maig, 503 aniversari
Cristòfor Colom morí a Valladolid el dia 20 de maig de 1506 al convent de Sant Francesc, i fou enterrat a la capella de Luis de la Cerda, en el mateix convent de Sant Francesc, desaparegut el 1837. (1)
Recentment l’ historiador Marcial Castro ha trobat la localització exacta del lloc d’enterrament d’en Colom, al actual carrer de Constitución (2) . No es cert que moris a la famosa “Casa Colón” de Valladolid, dons aquesta casa ni existia, i es diu així perquè un dels descendents d’en Colom es casa amb l’hereva de la família propietària d’aquesta casa, construïda al S XVII.
L'11 d'Abril de 1509, va ser traslladat al Monestir de la Cartuja a Sevilla. Un cop morí el seu fill Diego el 1526, per desig d’aquest, i per intercessió de la seva vídua, Maria de Toledo al rei Carles I, es traslladaren les despulles de pare i fill a Santo Domingo el 1542.
Després de la conquesta de l'illa de Santo Domingo el 1795 pels francesos, es traslladen les seves restes a l'Havana, i després de la guerra de la independència de Cuba el 1898, es tornen a traslladar a la Catedral de Sevilla.
Entorn de l'enterrament de Colom existeix una vella discussió sobre on es troben realment les seves restes. Sempre se’ns ha dit, que en el moment d'exhumar el cos, de la catedral de Santo Domingo, no era gaire clar quina era exactament la tomba de Cristòfor Colom, a causa del mal estat de les tombes, amb el que resulta probable que només es recollissin part dels ossos, quedant l'altra part a la catedral de Santo Domingo. Aquesta versió deixa a tothom content.
Segons els estudis de l'ADN (3) realitzats als ossos que es troben a la Catedral de Sevilla, aquests serien els de l'Almirall, per comparació amb els del seu germà Diego i del seu fill Ferran: "En els fragments d'ADN mitocondrial de Diego Colom que hem pogut analitzar –en una regió que es denomina HV1 i en un altra regió de referència que es denomina HV2–, hi ha una identitat absoluta, lo qual es propi de una relació maternofilial, es a dir de dos germans".(4)
Si bé no estan complets, la qual cosa, segons Lorente, fa necessari comprovar si les restes que es troben a Santo Domingo (República Dominicana) poguessin ser la resta dels mateixos. Segons els paleontòlegs que han analizat les restes, les de Sevilla només son el 15% del total, la qual cosa fa pensar que les restes que es troben a Santo Domingo poguessin ser la resta dels mateixos. Segons Miguel C. Botella, professor d' Antropologia Física de d’Universitat de Granada les restes atribuïdes a Colom descriuen : un baró, de entre 50 i 70 anys, sense marques de patologia, sense osteoporosis i amb alguna caries. Mediterrani, mitjanament robust, i de talla mitjana.
Cristòfor Colom segons els historiadors coetanis va morir de senectute bona, cosa que quadra amb les anàlisis paleontològics, i hauria nascut, per tant en 1436 i no en 1451 com afirmen els papers genovesos. També afirmà Botella que després de la seva mort, es du a terme al seu cos el procés anomenat descarnació, mitjançant el qual es treu tota la carn dels ossos. (6)
Tenim també els anàlisis de les restes que a Santo Domingo s’atribueixen a Colom, realitzades per dos investigadors.
Els anàlisis paleontològics realitzats per el Dr. Fernando Luna Calderón, director del Museo de Historia Natural de Santo Domingo a les restes de l'Almirall a Santo Domingo, i els realitzats per el Dr. Charles W. Goff, de l'Universitat de Yale, que estudià les restes en 1959 (arxius trobats por Nito Verdera) coincideixen en afirmar que Colom tenia al morir 60 anys. (El Colombo genovès en tindria 55). Als arxius que va trobar en Verdera, a l’Universitat de Yale, apart d’haver moltes fotografies de les restes d’en Colom, existia una llista detallada de tots els ossos trobats.
La afirmació tant repetida de que a Santo Domingo no sabien quina era la tomba d’en Colom tampoc es certa. No només es sabia a Santo Domingo sinó que també es sabia a Espanya l’emplaçament exacte de cada tomba dels Colom a la catedral de Santa Maria, de Santo Domingo.
Existeixen molts treballs explicant-ho, però políticament ha interessat no divulgar que els de Santo Domingo van incomplir les ordres de la península. Es tracta d’una mentida mes, com la famosa de les joies de la reina com a pagament de l’expedició.
A mi personalment del dictamen del Dr. Botella em sorpren que encara no ens hagin dit si han comparat els ossos d'en Colom de Sevilla que es veuen al documental del Discovery Channel, amb la llista i fotografies del Prof. Guff, que els hi va donar en Nito Verdera, i així veure si es tracta de la mateixa persona.
Ni tampoc entenc que havent dit el Dr. Lorente al documental del Discovery Channel que junt amb les restes de Sevilla hi havia restes de terres que permetrien fer una traçabilitat del viatge de les restes d’en Colom, tampoc encara ens hagi pogut explicar si existeix concordança amb la versió històrica.
Valdria la pena que Lorente i Botella confirmesin tot aixó, però estan mes ocupats en aconseguir la gloria. I la gloria es molt lenta.
REFERENCIES:
(1) http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/colon/01349431955460176089680/p0000001.htm
(2) http://www.radiogranada.es/modules.php?name=News&file=article&sid=29377
(3) http://perso.wanadoo.es/mcs955/adn_en_este_proyecto.htm
(4) Conferencia de Jose Antonio Lorente a la Fundació Juan March,
Recentment l’ historiador Marcial Castro ha trobat la localització exacta del lloc d’enterrament d’en Colom, al actual carrer de Constitución (2) . No es cert que moris a la famosa “Casa Colón” de Valladolid, dons aquesta casa ni existia, i es diu així perquè un dels descendents d’en Colom es casa amb l’hereva de la família propietària d’aquesta casa, construïda al S XVII.
L'11 d'Abril de 1509, va ser traslladat al Monestir de la Cartuja a Sevilla. Un cop morí el seu fill Diego el 1526, per desig d’aquest, i per intercessió de la seva vídua, Maria de Toledo al rei Carles I, es traslladaren les despulles de pare i fill a Santo Domingo el 1542.
Després de la conquesta de l'illa de Santo Domingo el 1795 pels francesos, es traslladen les seves restes a l'Havana, i després de la guerra de la independència de Cuba el 1898, es tornen a traslladar a la Catedral de Sevilla.
Entorn de l'enterrament de Colom existeix una vella discussió sobre on es troben realment les seves restes. Sempre se’ns ha dit, que en el moment d'exhumar el cos, de la catedral de Santo Domingo, no era gaire clar quina era exactament la tomba de Cristòfor Colom, a causa del mal estat de les tombes, amb el que resulta probable que només es recollissin part dels ossos, quedant l'altra part a la catedral de Santo Domingo. Aquesta versió deixa a tothom content.
Segons els estudis de l'ADN (3) realitzats als ossos que es troben a la Catedral de Sevilla, aquests serien els de l'Almirall, per comparació amb els del seu germà Diego i del seu fill Ferran: "En els fragments d'ADN mitocondrial de Diego Colom que hem pogut analitzar –en una regió que es denomina HV1 i en un altra regió de referència que es denomina HV2–, hi ha una identitat absoluta, lo qual es propi de una relació maternofilial, es a dir de dos germans".(4)
Si bé no estan complets, la qual cosa, segons Lorente, fa necessari comprovar si les restes que es troben a Santo Domingo (República Dominicana) poguessin ser la resta dels mateixos. Segons els paleontòlegs que han analizat les restes, les de Sevilla només son el 15% del total, la qual cosa fa pensar que les restes que es troben a Santo Domingo poguessin ser la resta dels mateixos. Segons Miguel C. Botella, professor d' Antropologia Física de d’Universitat de Granada les restes atribuïdes a Colom descriuen : un baró, de entre 50 i 70 anys, sense marques de patologia, sense osteoporosis i amb alguna caries. Mediterrani, mitjanament robust, i de talla mitjana.
Les restes de Diego corresponen a una persona de 65 anys. (5)
Això descartaria l'origen genovès, ja que el Diego Colom genovès va néixer el 1468 segons els documents genovesos, tindria per tant 47 anys al morir en 1515.
Això descartaria l'origen genovès, ja que el Diego Colom genovès va néixer el 1468 segons els documents genovesos, tindria per tant 47 anys al morir en 1515.
Cristòfor Colom segons els historiadors coetanis va morir de senectute bona, cosa que quadra amb les anàlisis paleontològics, i hauria nascut, per tant en 1436 i no en 1451 com afirmen els papers genovesos. També afirmà Botella que després de la seva mort, es du a terme al seu cos el procés anomenat descarnació, mitjançant el qual es treu tota la carn dels ossos. (6)
Tenim també els anàlisis de les restes que a Santo Domingo s’atribueixen a Colom, realitzades per dos investigadors.
Els anàlisis paleontològics realitzats per el Dr. Fernando Luna Calderón, director del Museo de Historia Natural de Santo Domingo a les restes de l'Almirall a Santo Domingo, i els realitzats per el Dr. Charles W. Goff, de l'Universitat de Yale, que estudià les restes en 1959 (arxius trobats por Nito Verdera) coincideixen en afirmar que Colom tenia al morir 60 anys. (El Colombo genovès en tindria 55). Als arxius que va trobar en Verdera, a l’Universitat de Yale, apart d’haver moltes fotografies de les restes d’en Colom, existia una llista detallada de tots els ossos trobats.
La afirmació tant repetida de que a Santo Domingo no sabien quina era la tomba d’en Colom tampoc es certa. No només es sabia a Santo Domingo sinó que també es sabia a Espanya l’emplaçament exacte de cada tomba dels Colom a la catedral de Santa Maria, de Santo Domingo.
Existeixen molts treballs explicant-ho, però políticament ha interessat no divulgar que els de Santo Domingo van incomplir les ordres de la península. Es tracta d’una mentida mes, com la famosa de les joies de la reina com a pagament de l’expedició.
A mi personalment del dictamen del Dr. Botella em sorpren que encara no ens hagin dit si han comparat els ossos d'en Colom de Sevilla que es veuen al documental del Discovery Channel, amb la llista i fotografies del Prof. Guff, que els hi va donar en Nito Verdera, i així veure si es tracta de la mateixa persona.
Ni tampoc entenc que havent dit el Dr. Lorente al documental del Discovery Channel que junt amb les restes de Sevilla hi havia restes de terres que permetrien fer una traçabilitat del viatge de les restes d’en Colom, tampoc encara ens hagi pogut explicar si existeix concordança amb la versió històrica.
I el mes important, que esperen a comparar l'ADN d'en Colom amb el de Ferrante de Napols que ja fa sis mesos que tenen, i dir-nos si ja podem descartar la teoria del Colom fill del príncep de Viana.
Valdria la pena que Lorente i Botella confirmesin tot aixó, però estan mes ocupats en aconseguir la gloria. I la gloria es molt lenta.
Miquel Manubens
REFERENCIES:
(1) http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/colon/01349431955460176089680/p0000001.htm
(2) http://www.radiogranada.es/modules.php?name=News&file=article&sid=29377
(3) http://perso.wanadoo.es/mcs955/adn_en_este_proyecto.htm
(4) Conferencia de Jose Antonio Lorente a la Fundació Juan March,
26-03-2006 publicat al ABC http://www.xpoferens.cat/abc27032006.pdf
(5) Jose Antonio Lorente, comunicat del 13 d'octubre de 2006 http://prensa.ugr.es/prensa/campus/prensa.php?nota=3324
(6) Miguel C. Botella al documental del Discovery Channel i a
http://www.dicyt.com/noticias/un-estudio-antropologico-forense-desmonta-la-teoria-de-que-los-restos-de-colon-estan-repartidos-entre-sevilla-y-santo-domingo
(5) Jose Antonio Lorente, comunicat del 13 d'octubre de 2006 http://prensa.ugr.es/prensa/campus/prensa.php?nota=3324
(6) Miguel C. Botella al documental del Discovery Channel i a
http://www.dicyt.com/noticias/un-estudio-antropologico-forense-desmonta-la-teoria-de-que-los-restos-de-colon-estan-repartidos-entre-sevilla-y-santo-domingo
7 de maig 2009
LA GRIP TAMBÉ ES CULPA D'EN COLOM
De acuerdo con las fuentes más confiables de investigaciones históricas, de crónicas y de relatos, se sabe que el Nuevo Mundo, antes de los viajes de Colón, fue un continente saludable. No había sufrido ninguna de las mortales pestes que azotaron Europa, sobre todo en la Edad Media.
En América no hubo sarampión, ni viruela, ni fiebre amarilla, ni influenza porcina.
La historia de la tragedia biológica del continente empieza con la llegada de Cristóbal Colón, en su segundo viaje. A diferencia del primer viaje con tres pequeñas carabelas, en el segundo viaje participaron tres galeones de gran porte y catorce carabelas, con mil quinientos hombres. Ya no venían los expedicionarios en pos de una ruta hacia el Oriente y las especias, sino en plan de conquista. A más de armas y municiones, traían algunos animales y semillas de plantas. En la quilla de una de las embarcaciones gruñían siete porcinos: seis hembras y un macho, que fueron desembarcados en las playas de la isla Española (Santo Domingo). Los cerdos llegaron enfermos, escuálidos y babeantes. A los pocos días, algunos españoles enfermaron. El propio Colón debió guardar cama.
Uno de los cronistas relata: “Era una enfermedad maligna, contagiosa, febril, de agravación súbita, corto periodo de incubación y alta mortalidad hacia el quinto día”. Así, pues, esta influenza ya era conocida en España y se la llamaba gripe porcina. Desde luego, es imposible saber hoy día, respecto al agente causal, las diferencias en el contenido genético del virus de entonces y el actual. En todo caso, a poco de desembarcar, el germen cobró la vida de algunos expedicionarios. Pero la mayoría sobrevivió por algún tiempo: no de milagro, sino porque en su cuerpo ya poseían las defensas que ahora llamamos inmunológicas.
En cambio, la población nativa sucumbió brutalmente ante la enfermedad. La gente, aunque robusta y saludable como la describió Colón, no disponía de defensas biológicas contra los gérmenes de la gripe porcina. La mortalidad fue altísima. Se convirtió luego en endemia y se propagó por muchas islas del Caribe. Según una investigación poblacional, se estima que en 1496 los habitantes nativos de la Española sumaban 3.770.000. Diez años después la cifra bajó a 92.000, es decir, la población se redujo en más del 97%.
En cuanto a los españoles que fueron llegando en los siguientes viajes, y que sumaban casi 2.000 hacia el año 1502, sobrevivieron apenas 300.
Sin nativos, sin mano de obra sometida y gratuita, les resultaba imposible a los sobrevivientes medrar y prosperar en las nuevas tierras. Pero esto mismo determinó otro trágico periodo histórico, el del tráfico de esclavos negros provenientes del África. Con el despiadado comercio de hombres cazados y transportados sobre todo por esclavistas portugueses, las enfermedades propias del continente africano, aunque más tarde, también llegaron al Nuevo Mundo. Y con ello, los efectos y las secuelas igualmente aciagos, igualmente devastadores
Plutarco Naranjo
El Universo
Guayaquil (Ecuador)
5-05-2009
En América no hubo sarampión, ni viruela, ni fiebre amarilla, ni influenza porcina.
La historia de la tragedia biológica del continente empieza con la llegada de Cristóbal Colón, en su segundo viaje. A diferencia del primer viaje con tres pequeñas carabelas, en el segundo viaje participaron tres galeones de gran porte y catorce carabelas, con mil quinientos hombres. Ya no venían los expedicionarios en pos de una ruta hacia el Oriente y las especias, sino en plan de conquista. A más de armas y municiones, traían algunos animales y semillas de plantas. En la quilla de una de las embarcaciones gruñían siete porcinos: seis hembras y un macho, que fueron desembarcados en las playas de la isla Española (Santo Domingo). Los cerdos llegaron enfermos, escuálidos y babeantes. A los pocos días, algunos españoles enfermaron. El propio Colón debió guardar cama.
Uno de los cronistas relata: “Era una enfermedad maligna, contagiosa, febril, de agravación súbita, corto periodo de incubación y alta mortalidad hacia el quinto día”. Así, pues, esta influenza ya era conocida en España y se la llamaba gripe porcina. Desde luego, es imposible saber hoy día, respecto al agente causal, las diferencias en el contenido genético del virus de entonces y el actual. En todo caso, a poco de desembarcar, el germen cobró la vida de algunos expedicionarios. Pero la mayoría sobrevivió por algún tiempo: no de milagro, sino porque en su cuerpo ya poseían las defensas que ahora llamamos inmunológicas.
En cambio, la población nativa sucumbió brutalmente ante la enfermedad. La gente, aunque robusta y saludable como la describió Colón, no disponía de defensas biológicas contra los gérmenes de la gripe porcina. La mortalidad fue altísima. Se convirtió luego en endemia y se propagó por muchas islas del Caribe. Según una investigación poblacional, se estima que en 1496 los habitantes nativos de la Española sumaban 3.770.000. Diez años después la cifra bajó a 92.000, es decir, la población se redujo en más del 97%.
En cuanto a los españoles que fueron llegando en los siguientes viajes, y que sumaban casi 2.000 hacia el año 1502, sobrevivieron apenas 300.
Sin nativos, sin mano de obra sometida y gratuita, les resultaba imposible a los sobrevivientes medrar y prosperar en las nuevas tierras. Pero esto mismo determinó otro trágico periodo histórico, el del tráfico de esclavos negros provenientes del África. Con el despiadado comercio de hombres cazados y transportados sobre todo por esclavistas portugueses, las enfermedades propias del continente africano, aunque más tarde, también llegaron al Nuevo Mundo. Y con ello, los efectos y las secuelas igualmente aciagos, igualmente devastadores
Plutarco Naranjo
El Universo
Guayaquil (Ecuador)
5-05-2009
3 de maig 2009
EL PEDESTAL DE L'IMPERI
Avui voldria comparar dos llibres tangencialment relacionats amb Colom que acabo de llegir: l’un es “El pedestal de las estatuas” de Antonio Gala, l’altre es “El imperio español, de Colón a Magallanes” del famós hispanista Hugh Thomas, i si ho faig al mateix temps es perquè son dos llibres diametralment oposats, i que tracten del mateix període històric.
El de Antonio Gala, impressionantment bo i lúcid, explica l’historia dels reis castellans, desde Juan II fins a Felip II (1406-1597) en forma de novel·la, estant el fil conductor un suposat informe de Antonio Perez, secretari d’estat del rei Felip I, posteriorment caigut en desgracia i perseguit.
El de Hugh Thomas, comença el 1491 i acaba el 1522. En el seu moment recolzat publicitàriament pels capitostos del PP i els seus publicistes mediàtics, es una autentica estafa. Començant pel seu títol traduït “Rivers of Gold” en la versió original. Els espanyols recolzen un llibre que a la versió anglesa son “Rius d’or” ( robats als americans, s’entén) i en canvi en la versió castellana es Imperial.
El de Antonio Gala te forma de novel·la, però denota que l’autor s’ha documentat abastament i no hi ha ni un sol argument falsejat, a excepció es clar del suposat informe que dona continuïtat al text. El de Thomas, pel contrari es documentadíssim i ple de dades ( amb mes de 200 pagines de notes, referències i apèndixs ) que fan necessari tenir-lo, però l’autor, o no l’ha fet ell el llibre personalment i l’ha encarregat a un becari, o be es tracta d’un incompetent immens (o d’un autèntic malparit).
De entrada Gala ja ens parla de les malalties mentals de les dones Trastamares, degut segons l’autor a la consanguinitat familiar. Que Ferran tenia mes dret al tro de Castella que Isabel, al esser descendent directe per via masculina de Juan I. Que les Capitulacions matrimonials dels catòlics només es refereixen a Castella, i que el lema “Tanto monta” no ho era dels reis sinó només de Ferran a Castella. Afirma que l’expulsió dels jueus va ser una idea de la reina boja, bruta, histriònica, i de levitacions metafòriques i que costà a Castella 30 milions de ducats d’or (11.250 milions de morabatins, que comparats amb els 2 milions de morabatins que costà el primer viatge d’en Colom dona mesura de la magnitud del desastre), Que tot el govern Castellà, durant molts anys, estigué a expenses de les conspiracions dels Cardenals de Toledo,
Ens fa caure en el detall que l’emperador Carles en comptes de 16 rebesavis, només en tenia sis, i que degut a això era poc menys que un ”borderline” i que el seu fill, molt mes sonat espiritualment que la seva avia Isabel, feia col·lecció de relíquies, posseint-ne fins a 7.422 (dels quals dotze cossos sencers i cent-quaranta-quatre caps). Que l’ utilització de menjar enverinat va ser una practica habitual d’aquets monarques per eliminar enemics o fins i tot parents, en aquest període històric. L’autor rebla : ”Todo lo que se alaba de los Reyes Católicos es una broma històrica.” (pag 74)
L’altre llibre, el del autor anglès, es una autentica patranya xapussera plena d’errades i de mentides. Per començar ens recorda que “los catalanes lucharon en la batalla de las Navas de Tolosa al mando del rey de España”, desprès ens parla de don Enrique el Navegante, com a Rey de Portugal. Parla de que els llibres sorgiren el 1450 amb l’invenció de l’impremta, com si abans no existissin. Que Alfons de la Cavalleria era tresorer d’Aragó. Que en Colom es dedicà a vendre sucre a Madeira, menys mal que a continuació ens informa que Madeira era una “tierra de muchas cañas”, (i així ens fa comprendre que en Colom era un excel·lent venedor, perquè anar a vendre sucre a un lloc amb moltes canyes es com vendre neveres als esquimals). Segons ell en pare de Filipa Muñiz era en Gil Ayres Muñiz.
Ens consola saber a través d’ell que l’expulsió dels jueus va ser “un desterrament deliberat dels intransigents”. Ens informa que en Colom va escriure que Cuba era major que Anglaterra i Irlanda, però segons l’autor en Colom “pensava que era el continent”. També que el pobre Colom havia de pagar 12000 morabatins l’any per haver estat el primer en veure terra americana. Ara entenem perquè va morir tant pobre, malgrat tants Majoratges i Testaments.
Menys mal que ens informa que els “jovenes hermanos” d’en Colom s’anomenaven Diego i Fernando. Que Bartomeu Casaus va ser qui (posiblemente) va cel.lebrar el 1510 la primera misa a Amèrica.
Ens informa, menys mal, que Francisco de Bardi era el cunyat d’en Colom, casat amb Briolanja Munis. I que a La Espanyola existia una “màfia aragonesa”. Vesteix encara mes la famosa carta d’en Colom al Banc de Sant Jordi de Gènova fent-la acabar amb “...su corazón està siempre con ellos”.
Tot el llibre d’en Thomas es ple de “presumiblemente”, “se supone”, “debió de”,”puede que”...etc.
m.m.
Hugh Thomas, El imperio español, de Colón a Magallanes
2003,Ed. Planeta ISBN 978-84-08-04951-7
Antonio Gala, El pedestal de las estatuas
2007, Ed Planeta ISBN 978-84-08-07145-7
28 d’abr. 2009
historiador nega l'existència de l'Escola de Sagres
Pestana Ramos: "No hi ha proves, tals com elements arqueològics o documents originals, que puguin provar l'existència d'una escola de Sagres"
L'escola de navegació en Sagres mai va existir, ja que només un mite construït pel fervor nacionalista de la historiografia portuguesa del període romàntic del segle XIX. La tesi és de l'historiador brasiler Fábio Pestana Ramos, en el seu últim llibre "Per mars mai navegats", resultat de dos anys de recerca en diferents biblioteques de Portugal i Brasil.
"No hi ha proves, tals com elements arqueològics o documents originals, que provin l'existència d'una escola de Sagres", va dir a l'agència Lusa l'historiador, nét de portuguesos de l'illa de Madeira. El Dr. Pestana Ramos va fer èmfasi en que la anomenada escola de Sagres, suposadament creada per l'Infant D. Henrique per a desenvolupar tecnologies nautiques, es basen únicament en una font anglesa: "De fet, les cites es basen en un únic mapa d'un pirata anglès que registrà alguness construccions al Sagres de l'època, res a veure amb l'existència d'una escola de navegació", afirmà.
Al segle XIX, l'historiador portuguès Oliveira Martins, hauria utilitzat l'existència de Sagres "en la construcció romàntica d'una identitat portuguesa que incloia un ampli domini de les tecnologies nautiques". "De fet, existí nomès la introducció d'algunes disciplines nàutiques a l' Universitat de Lisboa per l'Infant D. Enric", va dir l'historiador.
Tesis ja defensada amb anterioritat
La tesi de l'inexistencia de Sagres ja fou defensada també per l'historiador brasiler Thomaz Marcondes de Souza, el 1953, i el portuguès Luis de Albuquerque el 1990.
El llibre de l'historiador brasiler, encara sense previsió de llençament a Portugal, , aborda l'aventura de les navegacions a vela, i la motivació dels portuguesos a embarcar-se, la difícil vida en les travesses i l'arribada a l'Àfrica, Índia i Brasil.
Tempestes, boires i naufragis creaven un infern a bord, amb una lluita desesperada per la supervivència, i el desembarcament en territori desconegut també representava un gran perill.
L'historiador va assenyalar que era comú utilitzar nens als vaixells, atesa la manca de mà d'obra adulta, fins i tot per als treballs més pesats. Com eren un signe de mal auguri, les dones viatjaben disfressades d'homes, que no evitaba el succès de violacions, sovint col lectives. "Una dona a bord ha estat sempre un focus de tensió, causant grans inconvenients, enmig d'una majoria de tripulació d'homes, potser per això era considerat un símbol de la mala sort", va dir.
Moltes dones violades col lectivament per un grup d'homes van ser declarades culpables del delicte d'incitació, i empresonades en bordells, poc després d'arribarr al Brasil. "Per aquesta raó, moltes dones violades col.lectivament preferien no informar sobre el fet, per a no córrer el risc de passar la resta de les seves vides tancades en un bordell", va dir.
La majoria dels embarcats satisfeien els seus desitjos sexuals amb altres homes, en relacions consumades per la força o la jerarquia, la qual cosa exigia als més humils a satisfer els desitjos dels superiors.
Brasil no era l' imatge del paradís
L'historiador manté la tesi que, contràriament al que la historiografia tradicional, on Brasil es considerat com el "paradís, la terra d'oportunitats" pels portuguesos, afirma. "Brasil era un infern, un purgatori, on van ser enviats als exclosos de la societat portuguesa, com prostitutes, gitanos i esclaus que van escapar a la vida servil".
La visió d'un paradisíac Brasil també és part de la construcció històrica d'una identitat brasilera, un procés similar al que representa el mite de l'Escola de Sagres, a Portugal.
Per ser considerat un veritable purgatori, els portuguesos nascuts a Brasil, patien una gran discriminació al tornar a Portugal, principalment en els segles XVI i XVII. "Eren anomenats "reinol"', una mena de ciutadà de la segona clase, cosa que no passà amb els portuguesos que nascuts a l'Àfrica, per exemple ", va comparar.
Molts mariners van aconseguir sobreviure al naufragi i van anar a viure entre els indígenes al començament de la colonització brasilera, malgrat les malalties tropicals, una de les principals preocupacions dels portuguesos.
La descoberta de Brasil, per Pedro Álvares Cabral desmentida
L'historiador també rebat l'argument que Brasil va ser descobert per Pedro Alvares Cabral en 1500, a partir de l'anàlisi dels documents de l'època. "En la meva opinió hi ha una gran possibilitat que Brasil fos descobert per Bartolomeu Dias o un altre navegant portuguès, entre 1488 a 1497", afirma. "Aquest va ser un període d'intensa descoberta de les noves rutes marítimes, que no podien ser revelades per a que no caiguesin en mans d'anglesos o dels espanyols", va concloure.
http://ultimahora.publico.clix.pt/noticia.aspx?id=1364441
26 d’abr. 2009
Palos versus Pals
Investigadores catalanes utilizan medias verdades para sostener que el viaje del descubrimiento de América de Cristóbal Colón partió de la costa de Girona. En este texto expongo los acontecimientos que rebaten dicha teoría
Cristóbal Colón da para mucho, y es normal en un personaje tan controvertido, pero lo que no se puede hacer es engañar, ni intentar falsear hechos históricos bien contrastados y mejor documentados. Sin embargo, hay algunos investigadores en el Principado de Cataluña que utilizando medias verdades y haciendo gala de una fantasía que desborda todos los límites van predicando que el primer viaje descubridor del Nuevo Mundo se inició en Pals (Cataluña) y no en Palos (Andalucía). El problema es que han conseguido cierta entidad entre los desconocedores de los hechos acaecidos inmediatamente después de la firma de las Capitulaciones de Santa Fe (17 abril 1492) entre los Reyes Católicos y Cristóbal Colón. Como digo, ya tienen adeptos y tampoco les falta apoyo mediático. Entonces, siguiendo mi línea de siempre, la investigación periodística, voy a exponer los eventos como realmente sucedieron para que los lectores puedan juzgar libremente.
En primer lugar dicen, mejor dicho, hacen decir al cartógrafo turco Piri Reis, autor del famoso mapamundi de 1513, que se obtuvo el testimonio de un marinero catalán que había participado en tres de los cuatro viajes colombinos, que habría dicho textualmente: «Llegamos primero al Estrecho de Ceuta y, después, habiendo recorrido cuatro mil millas...». Pero la verdad es que Piri Reis escribió algo diferente en la Nota V, en relación al primer viaje de Colón. Resulta que lo del «marinero catalán» es falso ya que se lee perfectamente esclavo español. Y veamos ahora la información facilitada a los turcos que apresaron al desconocido esclavo (sin duda un marinero) español: «Primero llegamos a la altura del Septe Bogazina (Estrecho de Ceuta, hoy en día llamado Estrecho de Gibraltar). Desde allí navegamos 4.000 millas...».
El caso es que afirmando que las naves de Colón llegaron primero al Estrecho de Gibraltar se intenta probar que habían salido de Palos, en el Mediterráneo, para después adentrarse en el Atlántico. Como maniobra de distracción es algo burdo y sin sentido. Y lo digo así porqué acto seguido veremos como se inició la gran aventura del Descubrimiento de América.
Lo describe muy bien Consuelo Varela [Textos y documentos completos, 1982, pp. 17 y 281].
Salida de Palos
Dice el Diario del Primer Viaje (1492): «Partimos viernes, 3 días de agosto de 1492 años de la barra de Saltés, a las ocho horas. Anduvimos con fuerte virazón hasta el poner del sol hacia el Sur sesenta millas que son 15 leguas; después al Sudueste y al Sur cuarta del Sudueste, que era el camino para las Canarias».
Jueves, 9 de agosto: «Hasta el domingo en la noche no pudo el Almirante tomar la Gomera y Martín Alonso [Pinzón] quedóse en aquella costa de Gran Canaria por mandato del Almirante, porque no podía navegar. Después tornó el Almirante a Canaria y adobaron muy bien la Pinta...».
Así que con el Diario del Primer Viaje en la mano queda claro que en seis días Colón llegó a la Gomera.
Para fijar conceptos, recordemos que Saltés se encuentra en la desembocadura de los ríos Odiel y Tinto, y cerca de La Rábida y de Palos. En cuanto al virazón cabe decir que es un viento que sopla del mar durante el día. El mismo Colón, en carta a los Reyes fechada en Granada en 1502, explica: «En el verano en Andalucía por muy cierto se tiene cada día después de ser el sol altillo la virazón, que es viento que sale del Poniente, es también muy suave y dura hasta la noche tarde».
Así que Colón al dejar Saltés navegó 60 millas hacia el Sur y después dio rumbo al SW hacia las Canarias. Pues bien, al haber navegado sesenta millas la flotilla descubridora se encontraba al través del Cabo Trafalgar, que con Punta Europa marca la parte norte del estrecho, mientras que cabo Espartel y Ceuta limitan el sur. Hay que recorrer, pues una distancia 100 kilómetros entre los meridianos de Punta Europa (5º 21' W) y Trafalgar (6º 02' W). Es decir, la flotilla de Colón no atravesó el Estrecho de Ceuta, sino que al hacerse a la mar desde la barra de Saltés lo dejaban por el costado de babor.
Y es que, además de convertir un esclavo español en un «marinero catalán» han realizado otro error tremendo. Svat Soucek [Piri Reis and Turkish Mapping after Columbus, The Nour Foundation with Azimuth Editions, London, 1996, p. 59] sí ha hecho una buena traducción de la larga nota escrita por Piri Reis en la parte izquierda del mapa. Lo que nos interesa dice así: «At first we reached the level of the Strait of Gibraltar», que ha de traducirse por «primero llegamos a la altura del Estrecho de Gibraltar...»
Volvemos al Diario del Primer Viaje, al 15 de marzo de 1493, y relata Las Casas: «Ayer, después del sol puesto, navegó a su camino hasta el día con poco viento, y al salir del sol se halló sobre Saltés, y a hora de mediodía, con la marea de montante, entró por la barra de Saltés hasta dentro del puerto donde había partido a tres de agosto del año pasado». Ya ven, seguimos en la desembocadura de los ríos Odiel y Tinto y tuvo que esperar Colón la pleamar para poder navegar hasta el puerto de Palos. ¿Qué tendrá que ver, me pregunto, el lejano Pals de Girona (Cataluña) con la realidad del puerto fluvial de Andalucía?
Villa y puerto de Palos
El histórico puerto de Palos, en Andalucía, prácticamente cambiado en la actualidad, es ahora conocido por los estudios realizados por el Departamento de Geofísica Aplicada de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Minas de Madrid y el Departamento de Arqueología de la Universidad de Sevilla. Estaba situado en el curso inferior del río Tinto, llamado en esta zona Canal de Palos, a cuatro kilómetros de la desembocadura en el Atlántico y confluencia con el Odiel.
Cuando se habla del Puerto de Palos, erróneamente, suele pensarse en un muelle, pero las ordenanzas municipales (1484-1521) dejan claro que las carabelas «aportaban a la ribera» donde se descargaban las mercancías y se procedía a la subasta del pescado. O sea, las actividades portuarias no se concentraban en un punto, sino que se repartían a lo largo de la orilla del río Tinto.
Estamos, pues, refiriéndonos a un puerto interior o fluvial, fácil acceso al mar y resguardado de vientos y de piratas. En el primer tercio del siglo XV recalaban allí naves inglesas, bretonas, flamencas e italianas. Las carabelas fondeaban en el centro del río donde la profundidad era suficiente para sus calados y pagaban los derechos de anclaje correspondientes. La carga y descarga de mercancías, al igual que en otros puertos peninsulares españoles, se realizaba en pequeñas barcas «amarrando en la ribera».
En Palos había instalaciones que facilitaban las operaciones, conocidas con el nombre de Alota y que era un edificio para bodegones y almacenes. Otra importante infraestructura de Palos era el astillero, en donde los maestros de ribera y calafates construían toda clase de embarcaciones, incluso carabelas. Más información ha sido aportada por las excavaciones arqueológicas, confirmado la existencia de un horno para la fabricación de pan y de La Fontanilla, donde las naves hacían aguada. Los datos ofrecidos los he obtenido en http://www.paisvirtual.com/ciencia/humanistica
Por lo que respecta a la actual villa de Palos (ver Derrotero de las costas de Portugal y de España, Instituto. Hidrográfico de la Marina, Cádiz, 1990) está casi oculta por alturas de 33'4 metros que no permiten verla hasta estar enfrente de ella. Dista 3 millas de la embocadura del Tinto. Por enfrente de Palos y a media canal se sondan en bajamar 2.5 m. En este sitio fondean los buques que van a cargar.
Cabe añadir ahora que hay pruebas documentales de que Colón eligió o exigió salir de Palos en lugar de Sevilla. Fray Bartolomé de las Casas lo ha dejado escrito así: «Fuese derecho a la villa de Palos donde pidió a sus Altezas que se le diese recado para su viaje; lo uno porque allí hay buenos y cursados hombres de la mar; lo otro porque tenía déllos algunos conocidos y amigos; lo otro por el conocimiento y devoción que tenía y conversación y ayuda con el dicho fray Juan Pérez guardián de la dicha casa o monasterio de la Rábida; lo otro porque los Reyes tenían obligada a la villa de Palos, no supe si por delito o por subsidio, para que sirviese a sus Altezas con dos carabelas tres meses. Con Martín Alonso Pinzón comenzó Colón su plática rogándole que fuese con él aquel viaje y llevase sus hermanos y parientes y amigos».
Playa de Pals
Estamos ahora en Girona, en Cataluña, y consulto fuentes serias relacionadas con la navegación [Derrotero General del Mediterráneo, Depósito Hidrográfico, 1860]. «A poco más de media milla de la Riereta fenece la costa de piedra que viene corriendo desde Palamós, y empieza la playa de Pals, en que hay una torre sin artillería. Al final de la playa, distancia 3 millas, desemboca un río caudaloso llamado Ter, a cuya orilla izquierda , 1 legua (4 millas) de la playa, está la villa de Torroella de Montgrí...».
Más información [Derrotero de las costas del Mediterráneo, Instituto Hidrográfico de la Marina, Cádiz, 1991] señala: «Desde la cala de sa Riera corre la costa hasta encontrar la playa de Pals y se extiende 2'5 millas al 348º,7 hasta el río Ter. La torre de Pals se encuentra en la playa de su nombre, sobre unas dunas poco elevadas. La villa de Pals está a poco menos de 3 millas de la costa».
Vamos a ver ahora parte de una Carta al Director de La Vanguardia, que me publicaron el 22 de mayo de 1999: «... de Pals a Canarias hay más de 1.200 millas náuticas, y en el caso de las naves colombinas, para recorrer la citada distancia y teniendo en cuenta las largas bordadas que tenían que dar dichas embarcaciones en el s. XV, se necesitarían unos 15 días..., siempre que los vientos fueran favorables. Los cálculos de navegación citados se han hecho sobre cartas náuticas y teniendo en cuenta las características de la Santa María. Mis conclusiones las comparte Pepe Ferrés, experto marino, presidente de la Associació de Navegants d'Altura Mediterranis, y organizador de la regata La Ruta de la Sal entre Barcelona, Denia e Ibiza».
En el mismo diario barcelonés, edición del 14 de junio de 1999, Joan Palmarola, Secretario General de ACEA (Agrupación Catalana de Entidades Artísticas), en relación al mismo tema y a «Las teorías del Colom» Catalán, escribía que tienen razón al traducir Palos por Pals. De la misma manera que los ingleses han traducido Colom por Columbus. Y añadía que los Reyes Católicos decidieron que la ciudad de Palos, de donde tenía que salir la expedición, no podía ser propiedad ajena a Castilla y, por tanto, compraron la mitad del puerto del condado de Niebla (Andalucía) a los hermanos Silva, por 16 millones de maravedíes.
Y no me resisto a reproducir la parte final de la carta a La Vanguardia: «El contralmirante Ángel Díaz así como Nito Verdera, con un potente currículum profesional a sus espaldas, han demostrado cuáles fueron las singladuras posibles entre Palos y Gran Canaria entre el 3 y el 9 de agosto de 1492. Es importante que las teorías del Colom catalán -las más creíbles frente a tantas otras- hagan piña en torno a unos hechos indiscutibles, si no quieren embarrancarse en las distorsiones provocadas por un entusiasmo nacionalista exagerado e irritante, procedan de donde proceda. Y, por tanto, contraproducente».
Pues ya ven qué manera de perder tiempo y esfuerzos, y resulta que diez años después seguimos peor que antes. Es algo así como si todas las investigaciones honestas se encontrarán ante una barrera infranqueable que sólo se mueve por intereses localistas. En mi caso, al cabo de más de cuatro décadas de trabajo, me siento como si estuviera arando el mar.
NITO VERDERA
25-04-09
Ultima Hora , Eivissa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)