3 d’abr. 2011

National Geographic situa l'Atlàntida sota les maresmes de Doñana

Un equip internacional d'investigadors argumenta que la ciutat perduda va estar al nord-oest de Cadis i va ser arrasada per un tsunami


Potser Plató en els seus Diàlegs no fes més que relatar una veritat històrica i no una llegenda de l'antiguitat en esmentar l'existència al costat dels Pilars d'Hèrcules d'una fabulosa ciutat que en qüestió d '"un dia i una nit. .. desaparèixè entre les profunditats del mar ". Un grup internacional d'investigadors, amb el suport de la National Geographic Society dels Estats Units, diu que ha trobat indicis del mite que ve fascinant des de fa 11.000 anys just sota les maresmes del Parc Nacional de Doñana.L'equip de geòlegs i arqueòlegs dirigit pel professor americà Richard Freund ha invertit dos anys de treballs amb l'ajuda de fotografies de satèl lit, radars capaços de penetrar la terra, cartografia digital i tecnologia submarina. I d'acord a les seves conclusions, narrades per a la televisió en un documental especial emès aquesta setmana, amb el seu peculiar disseny circular va estar situada ni més ni menys que al nord-oest de Cadis.
El professor Freund també ha confirmat que el final d'aquesta ideal ciutat vi en forma d'un cataclisme de la naturalesa: un terratrèmol i un brutal tsunami com el sofert la setmana passada per Japó. D'acord a les explicacions ofertes per l'acadèmic de la Universitat de Hartford, a Connecticut, "resulta bastant difícil entendre que un tsunami pot arrasar fins a més de 90 quilòmetres terra endins però d'això, més o menys, és del que estem parlant" .

Passadissos sota el subsòl 

Com suport a aquestes hipòtesis, els investigadors assenyalen l'existència de restes d'altres "ciutats monument" construïdes seguint el peculiar traçat circular de l'Atlàntida. Obres situades en altres parts d'Espanya i atribuïdes a supervivents de la destrucció de la mítica ciutat descrita a les rodalies de l'estret de Gibraltar. D'acord les explicacions del professor Freund, el lloc identificat a Doñana, que resulta accessible només durant un mes d'estiu, "és el millor candidat possible mai descobert amb la major quantitat d'evidències" en comparació a altres alternatives en altres parts del món.

L'equip patrocinat per la National Geographic ha anunciat la seva intenció de tornar per a realitzar excavacions tant a la zona del Parc de Doñana com en les misterioses rèpliques detectades més cap al centre d'Espanya. Entre les evidències presentades figuren figuretes que es remunten a l'edat de bronze i una sèrie de mesures que indiquen l'existència en el subsòl, sota diversos metres d'aigua i fang a la desembocadura del Guadalquivir, d'estructures que podrien ser canals i zones d'ús comunal 
PEDRO RODRÍGUEZ
www.abc.es 
WASHINGTON 
2011.03.14 

 

La nova cara de la mòmia més antiga del món

A la derecha, la imagen reconstruida de la momia.

El Museu de Prehistòria de València mostra, per primera vegada a Espanya, la cara actualitzat de la mòmia més antiga del món, en l'exposició 'Ötzi. L'home del gel ", organitzada pel Museu Arqueològic del Tirol del Sud (Bolzano, Itàlia). La mostra romandrà a València fins al pròxim 24 de juliol

El director del Museu Arqueològic del Tirol del Sud, Othmar Parteli, ha presentat aquesta exposició, patrocinada per Caja Mediterráneo (CAM), amb el diputat de Cultura de la Diputació de València, Salvador Enguix, la directora del Museu de Prehistòria, Helena Bonet, i el director d'Obra Social de la CAM, Vicente Botella.
Bonet ha qualificat Ötzi, que va viure fa més de 5.000 anys, de "heroi", ja que els estudis realitzats daten la seva edat en 45 anys. "És tota una heroïcitat viure més de 45 anys a inicis de l'Edat dels Metalls, en un període i un paisatge hostil", ha indicat.
"Se sap la seva edat, el seu aspecte (mesurava no més de 1,60 metres d'alçada), lloc d'origen i el seu grup o poble cultural, les seves armes (arc i destral), la seva alimentació, lesions, manera de vestir-se i maneres de supervivència, fins i tot com va morir: assolit per una fletxa a traïció per l'esquena ", ha explicat la directora del museu.

El nou rostre de Ötzi ha estat reconstruït pels germans Alfonso i Adrie Kennis, artistes holandesos especialitzats en història natural i paleontologia, que també han donat forma als homínids de la Serra d'Atapuerca. El Museu de Prehistòria de València és el primer museu d'Espanya que exhibeix el nou rostre, presentat aquest mateix mes en Bolzano amb motiu del 20 aniversari de la troballa fortuïta de la mòmia.
La mostra retrotreu al visitant a l'Edat de Coure i revela secrets de la vida humana en aquesta època a través d'una rèplica de la mòmia de Ötzi, conservada de manera natural en una glacera de la Vall de otz durant més de 5.000 anys, fins al seu descobriment, el 1991, de manera casual, per un matrimoni d'excursionistes alemanys. Des de 1998 es conserva en una cambra frigorífica a -6 º i amb una humitat del 98%, on pot ser consultat amb tot el seu equipament.
 
Amb aquesta iniciativa, concebuda com a mostra itinerant, el Museu Arqueològic del Tirol del Sud ofereix per primera vegada una aproximació al tema de l'home del gel. L'exposició presenta nombroses reproduccions d'objectes i indumentària que van ser trobats al costat de la mòmia, així com noves interpretacions derivades del descobriment d'una punta de fletxa en la seva espatlla esquerra.
L'objectiu d'aquesta exposició és aportar llum i conèixer millor la manera de vida d'Ötzi, evitant les fabulacions romàntiques que sovint es fan sobre temps passats.

La vida de l'home de gel 
En un espai de 350 metres quadrats, aquesta exposició permet als visitants familiaritzar-se amb diversos aspectes de la vida de l'home del gel. El muntatge consisteix en un conjunt de mòduls interactius amb projeccions de vídeo, efectes sonors, hologrames, imatges lenticulars, mostres de material, fotografies, animacions 3D i punts interactius.

Els materials originals no són presents a la mostra a causa de la seva fragilitat, per la qual cosa han d'estar conservats en condicions especials al Museu Arqueològic del Tirol del Sud. No obstant això, mitjançant una webcam, els visitants podran veure la imatge de Ötzi en temps real des del Museu de Bolzano. A més, aquesta exposició itinerant té en compte tots els coneixements científics més recents sobre el tema.
La distribució de la mostra permet dues modalitats de visita: els visitants que disposen de poc temps poden accedir a una informació bàsica donant un cop d'ull ràpid, mentre que aquells que vulguin veure l'exposició més detingudament podran fer una aproximació més detallada.
També s'ha recreat a escala real l'escena del descobriment de la mòmia per part del senyor i la senyora Simon, de Nuremberg (Alemanya), el 19 de setembre de 1991 a la glacera del Passo di Tisa mitjançant un enorme cub de gel de plexiglàs que ajuda a visualitzar i entendre la situació en què es va realitzar el descobriment. Les esquerdes en la imaginària superfície del gel, feta amb zinc, revelen interessants detalls sobre els objectes que acompanyen al cos de Ötzi.
L'estat actual de les investigacions queda reflectit en els punts multimèdia amb la documentació més recent, incloent-hi la recreació facial de Ötzi presentada el març de 2011.
 
Finalment, per a suscitar la curiositat dels visitants, hi ha un holograma amb la possible reconstrucció de Ötzi i amb imatges lenticulars que comparen l'equip d'un alpinista actual amb el d'aquest home que va viure fa més de 5.000 anys.
La 'Línia del temps', col.locada just a l'inici de l'exposició, permet situar cronològicament l'home del gel. El temps en què va viure Ötzi es pot contemplar en relació a altres períodes històrics ben coneguts com el de les piràmides d'Egipte, Stonehenge o el de la construcció del Coliseu romà.

Europa Press | Valencia
29/03/2011
 

1 d’abr. 2011

Cristòfor Colom i la forma de la terra.




A la seva relació del Tercer Viatge, 1498, Colom escriu:
  •  Jo sempre vaig llegir que el mòn, terra i aigua era, esferic...i m'he adonat de que es rodó de la forma que escriuen, pero en forma de pera, i el mogró d'aquesta forma esta sobre la linea equinoccial.... El satèl·lit americà Vanguard I confirmà aquest extrem, i el CSIC en el seu informe diu que "...el harmònic del tercer ordre es el responsable d'aquesta forma de pera de la Terra". Colom s'avança 470 anys. )
  •  "a les Açores.... les naus van alçanse cap al cel com si pujesin". L'Observatori Astrofísic Smithsonian de Massachussets, a partir de 40.000 observacions de tres satèl·lits van arribar a la conclusió que "en el mar dels Sargassos hi ha una depresió de -30 metres, en el Carib de -50 metres, i prop d'Anglaterra una corba de nivell de +50 metres.)

30 de març 2011

Jordània batalla amb Israel per recuperar "els textos cristians més antics"

Es tracta d'un grup de setanta o més "llibres", enquadernats amb anells del plom, descoberts en un remot i àrid vall del nord de Jordània, entre 2005 i 2007.

El país àrab reclama a un beduí israelià que torni la valuosa relíquia perquè "potser és el descobriment més important en la història de l'arqueologia".  El llibre de l'Apocalipsi fa referència a aquests textos segellats.

Es van conservar uns 2.000 anys en una cova de Jordània i podrien ser els textos cristians més antics amb què comptem. Podrien, a més, transformar radicalment la nostra visió de la crucifixió i resurrecció de Crist o del naixement del cristianisme.

Es tracta d'un grup de setanta o més "llibres", cada un d'entre 5-15 hojillas de plom, enquadernats amb anells del mateix material, descoberts pel que sembla en un remot i àrid vall del nord de Jordània, entre 2005 i 2007.
 
Una inundació inesperada va deixar al descobert dos nínxols dins d'una cova, un d'ells marcat amb una menorah, el canelobre religiós jueu.
 
Un beduí jordà va obrir els nínxols i el que va trobar podria constituir la més rara relíquia dels primers cristians. Almenys això és el que defensa amb fermesa el govern de Jordània, segons el qual les relíquies van ser contrabandista a Israel per un altre beduí.
 
El beduí israelià en poder es troben els llibres en l'actualitat nega haver-los tret clandestinament de Jordània i sosté que han estat en poder de la seva família per un segle. Però Amman farà "tots els esforços a tots els nivells" per repatriar les relíquies.
   
EL DESCOBRIMENT "MÉS IMPORTANT"
El director del Departament d'Antiguitats de Jordània, Ziad Al-Saad, sosté que l'autoria dels llibres pot ser degut a seguidors de Jesús en les dècades immediates a la seva crucifixió.
Els textos "podrien coincidir o, potser, ser més importants que els Rotllos del Mar Mort", afegeix.
 
"La informació inicial amb què comptem és molt encoratjadora i sembla que estem davant d'un descobriment molt important i significatiu, potser el descobriment més important en la història de l'arqueologia".
 
Però, quina és l'evidència davant reclams de tal magnitud? Els llibres, o "còdexs" estan fets de làmines de plom en la seva majoria de la mida d'una targeta de crèdit, amb textos en hebreu antic. Si són d'origen cristià primitiu, i no jueu, la seva importància és enorme.
Una de les poques persones que ha vist la col.lecció és David Elkington, un estudiós d'arqueologia religiosa antiga, que encapçala un equip britànic dedicat a aconseguir que els llibres siguin portats a un museu de Jordània.
 
Elkington assevera que podria ser "el major descobriment de la història cristiana", i afegeix: "És impressionant pensar que hem tingut a les mans aquests objectes que podrien haver estat en les mans dels primers sants de l'església".
 
Ell creu que l'evidència més eloqüent d'un origen cristià primitiu es troba en les imatges de la decoració de les cobertes dels llibres i d'algunes de les seves pàgines.
Segons l'expert, en les relíquies s'observen signes que estarien ludint a "la vinguda del Messies".
 
"A la part superior d'una de les cobertes tenim la menorah amb els seus set braços que als jueus li va ser prohibida representar ja que residia en el lloc més sagrat de la presència de Déu en el Temple", explica.
 
"Així que observem (en la il.lustració) la vinguda del Messies aproximant-se al Sant dels Sants per obtenir la legitimitat de Déu".
 
Philip Davies, Professor Emèrit d'Estudis de l'Antic Testament, de la Universitat de Sheffield, al Regne Unit, diu que l'evidència més poderosa de l'origen cristià es troba en les plaques de guix que representen un mapa de la ciutat santa de Jerusalem.
 
"Tan aviat com el vaig veure, vaig quedar estupefacte. Vaig pensar que era òbviament una imatge cristiana", manifesta. "Hi ha una creu en el primer pla, i darrere d'ella hi ha el que hauria de ser la tomba (de Jesús), un petit edifici amb una obertura, i darrere, les muralles de la ciutat. Hi ha muralles representades en altres pàgines d'aquests llibres i gairebé amb tota seguretat també representen les de Jerusalem ".
 
La creu, amb la forma d'una T majúscula, com les utilitzades pels romans per a les crucifixions, és la característica més reveladora.
El que es representa "és una crucifixió cristiana que té lloc fora de les muralles de la ciutat", diu Davies.
 
Margaret Barker, especialista en història del Nou Testament, assenyala que el lloc on suposadament van aparèixer els llibres és una prova cristiana, més que purament jueva, de l'origen.
 
"Sabem que en dues ocasions grups de refugiats dels disturbis a Jerusalem van fugir cap a l'est, van creuar el Jordà prop de Jericó i després van fugir cap a l'est fins a molt a prop d'on aquests llibres es diu que van ser trobats", assenyala.
 
Un altre element que apunta a un "un origen cristià, és que no es tracta de rotllos, sinó dels llibres. Els cristians estaven associats en particular amb l'escriptura en forma de llibre, els que segellaven com a part d'una tradició secreta dels primers cristians ".
 
El llibre de l'Apocalipsi fa referència a aquests textos segellats. Un altre possible vincle amb la Bíblia es troba en un dels pocs fragments del text de la col.lecció que ha estat traduït.
El text apareix amb la imatge de la menorah i diu: "Jo caminaré amb els justos", una frase que també apareix en el llibre de l'Apocalipsi.
 
Encara que podria ser simplement un sentiment comú en el judaisme, aquí es podria referir-se a la resurrecció.
 
No obstant això, no és en absolut segur que tots els llibres de la col.lecció siguin de la mateixa època. Però les proves en el plom corroït suggereixen que els llibres no es van fer recentment.
 
L'arqueologia dels primers cristians és particularment escassa. Poc se sap de la nova fe després de la crucifixió de Jesús fins a les cartes de Pau dècades més tard, i que il.lustren la difusió del cristianisme fora del món jueu.
 
I mai hi ha hagut un descobriment del moviment cristià primitiu a aquesta escala, a la terra del seu origen i en fase tan primerenca de la seva història.

BBC Món, 30 de març de 2011  

 

 

 

12 de març 2011

Elogi dels primers comtes

Borrell II fou el primer governant català que va encunyar moneda pròpia, fet que constituïa la garantia de la independència. Fa mil anys exactes 
Per a molta gent de bona fe, el títol de comte de Barcelona ha quedat lligat a Joan de Borbó, que en va fer ús lliurement durant la dictadura franquista. Quan va morir, el comtat va recaure en l'actual rei borbònic. Però hi hagué un temps en el qual el comtat de Barcelona estigué en mans dels forjadors de Catalunya i no pas dels hereus dinàstics dels qui la passaren a sang i foc. No em refereixo a la casa d'Àustria reconeguda el 1519, ni als reis de la Corona d'Aragó, nascuda el 1137 arran del matrimoni entre Berenguer Ramon IV i Peronella d'Aragó. Podem submergir-nos més en les profunditats de la nostra història i trobar els homes que van viure perillosament i van ser la llavor de la Catalunya actual.
El primer de tots fou Berà, un noble got que va participar en la conquesta de Barcelona l'any 801, fins llavors en mans sarraïnes. Com a premi, el rei franc Lluís el Pietós el va nomenar comte de la ciutat, i va inaugurar així la saga comtal. De Berà en sabem algunes coses, com ara que va donar nom a l'arc de Berà i que va intentar la captura de Tortosa en tres ocasions. A ell el seguiren una munió de comtes no hereditaris i de mandats efímers. Això fou així fins que arribem a Guifré el Pilós. Va ser l'últim comte nomenat pel rei de França, l'any 878, i el primer que va aconseguir deixar el comtat als seus hereus, tot i mantenir la fidelitat a la monarquia franca. Història i mite es barregen en la seva biografia. Considerat per les cròniques medievals com el pater patriae de Catalunya, la tradició diu que la seva sang sobre l'escut daurat va ser l'origen de la senyera.
Menys llegendari i més pràctic, personalment em declaro admirador del seu nét Miró I, un comte pacífic i emprenedor que va construir dos canals per regar el camp de Barcelona, un des del Llobregat i l'altre des del Besòs. A ell devem el rec Comtal, que feia entrar aigua d'aquest segon riu a la ciutat per on ara hi ha el carrer Regomir, nom que probablement és una derivació de “reg de Miró”.
De tots aquests comtes primerencs, el més rellevant és sens dubte Borrell II, germà de l'anterior. Tot i que va intentar mantenir una bona relació amb els musulmans, el cert és que el cabdill Al-Mansur va conquerir Barcelona el 985, d'on es va endur centenars d'esclaus. Prèviament havia arrasat el monestir de Sant Cugat, on va fer matar l'abat juntament amb una dotzena de monjos. L'any 988, cansat d'esperar l'ajut dels francs, el comte va trencar el vassallatge amb el rei Hug Capet. En conseqüència, el comtat de Barcelona va esdevenir independent. Per recordar aquesta efemèride, el president Jordi Pujol va organitzar el 1988 una commemoració oficial del Mil·lenari de Catalunya.
La destrucció de Barcelona per Al-Mansur fou revenjada pel fill de Borrell II, el comte Ramon Borrell. L'any 1010, aprofitant una de les habituals lluites fratricides entre els musulmans, va aixecar un exèrcit de 10.000 homes i va conquerir i saquejar Còrdova. L'empresa no era menor: la ciutat era llavors una de les més grans del planeta amb una població d'uns 400.000 habitants, més que tots els que hi havia a tots els comtats catalans. El botí fou tal que multiplicà la massa monetària que circulava a Catalunya i va fer possible que Ramon Borrell fos el primer governant català que va encunyar moneda pròpia, fet que constituïa la garantia de la independència. Fa mil anys exactes, doncs, els nostres governants ja sabien que sense poder financer no hi ha sobirania.

Jaume Clotet
www.avui.cat
3-03-2011

22 de febr. 2011

'Els últims dies dels inques' Crònica de la fi d'un imperi

L'antropòleg Kim MacQuarrie novel la fi de la pròspera civilització inca. 'Els últims dies dels inques' ha estat publicat per L'Esfera dels Llibres. 'Els inques gairebé van aconseguir donar la volta a la conquesta. Van estar molt, molt a prop de vèncer als espanyols. Pizarro apareix retratat com un líder militar analfabet, estrateg, diplomàtic, empresari, terrorista i profundament religiós.

 Portada. | Ed. La Esfera de los libros.
La caiguda de l'imperi dels inques després de la conquesta dels colonitzadors espanyols al s. XVI segueix sent un capítol ple d'interrogants per als historiadors. Els llibres els escriuen els vencedors així que com en tantes altres ocasions, el relat que ens ha arribat és, en el millor dels casos, esbiaixat. Ho va comprovar l'antropòleg i explorador Kim MacQuarrie durant el període en què va conviure amb una tribu peruana de l'Amazones recentment descoberta.

Després d'investigar la conquesta d'aquest pròsper imperi, que es va estendre al llarg del territori que avui ocupa Perú, MacQuarrie va decidir escriure un relat novel sobre aquest sagnant episodi històric i sobre les lluites pel poder entre els propis indígenes. 'Els últims dies de els inques ' , publicat per L'Esfera dels Llibres , sortirà a la venda el dilluns 21 de febrer.
 
I és que la mort el 1528 l'emperador inca, Huayna Cápac, que va contraure la verola que els europeus havien introduït a Amèrica, va desencadenar una devastadora guerra civil en què es van enfrontar dos dels seus fills. Atahualpa no va dubtar a assassinar al seu germà Huáscar per esdevenir emperador. En els anys següents, milers d'indígenes van morir a mans dels conqueridors liderats per Francisco Pizarro, a qui es va unir més tard Diego de Almagro.

Inventors de la guerra de guerrilles

"Els membres d'aquesta tribu em van explicar històries sobre els contactes que havien tingut els seus avantpassats amb els inques fa 500 anys. No obstant això, no sabien per què havia desaparegut la seva civilització", explica l'autor a ELMUNDO.es. Solien intercanviar béns-com micos, lloros i carn de tapir (un mamífer de la mida d'un porc senglar) - a canvi de roba i eines de metall dels inques. "Més tard, vaig recórrer el camí cap a l'antiga ciutat de Vilcabamba, en la qual el jove emperador Manco Inca va dirigir una guerra de guerrilles contra els espanyols. A mesura que anava esbrinant més dades sobre aquesta revolta, més em fascinava la història. Els inques gairebé van aconseguir donar la volta a la conquesta. Van estar molt, molt a prop [de vèncer als espanyols] ", assegura.

Animat per l'èxit d'Hernán Cortès que, el 1521, es va fer amb el control de l'imperi asteca a Mèxic-l 'altra gran civilització americana de l'època-, Francisco Pizarro es va llançar a la conquesta dels inques.

En el llibre, apareix retratat com un líder militar analfabet, estrateg, diplomàtic, ambiciós empresari, terrorista i, després de la captura de l'emperador inca, Atahualpa, com raptor. "Pizarro era també un cristià de gran devoció. Als seus 54 anys, creia fermament en la Divina Providència ... La mateixa captura d'Atahualpa [després del primer enfrontament amb els inques] i el fet que haguessin mort tants inques a mans de tan pocs espanyols era prova d'això. Després de tot, l'emperador indígena i els seus súbdits eren 'infidels' l'ànima estava destinada a cremar a l'infern si no es convertien. Malgrat el vessament de sang, Pizarro estava convençut que, en final, ell i els seus conqueridors conduirien a la gran massa d'infidels cap al sagrat cleda del Senyor, encara que fos amb les espases ensangonades ".
En el llibre es relaten les estratègies que van posar en marxa les dues parts. A l'hora de negociar amb Atahualpa, "Pizarro va jugar amb la basa que aquest ignorava les sagnants atrocitats comeses pels espanyols al Carib, a Mèxic o a Amèrica Central, i que tampoc havia sentit parlar de Colom, del tràfic d'esclaus, ni de l'assassinat de Moctezuma, l'emperador asteca ".
 
Segons MacQuarrie, la part de la conquesta menys coneguda és "l'enorme revolta que va passar tres anys després que Pizarro capturés a Atahualpa, un moviment que va continuar durant els 37 anys que van seguir a la conquesta i que gairebé va aconseguir expulsar als conqueridors. Els inques, que prèviament havien deixat les armes, van desenvolupar i van posar en pràctica una guerra de guerrilles molt sofisticada, la primera que coneixem a Amèrica Llatina a gran escala. Ells la van inventar ", explica l'autor, que actualment es troba a Bolívia seguint els passos del Che Guevara, el protagonista del seu pròxim llibre.

La recerca d'un retir còmode

Segons es narra en el llibre, "d'alguna manera, la conquesta del Nou Món va ser la història d'un grup d'homes que van intentar desfer-se d'un dels principis bàsics en la vida de qualsevol ésser humà, la necessitat de treballar per viure. En anar al Perú, o qualsevol part de les Amèriques, els espanyols no buscaven terres fèrtils per conrear, sinó deixar d'haver de realitzar treball físic. Per a això, havien de trobar comunitats prou grans a les d'obligar a exercir les laborioses tasques per proveir-se de tot l'essencial per viure: aliments, refugi, roba i, si pot ser, riquesa efectiva. En aquell moment la conquesta tenia poc a veure amb l'aventura, i era un assumpte de gent que faria qualsevol cosa per evitar treballar per viure. Si es redueix a l'essencial, es podria dir que la conquesta del Perú va ser la recerca d'un retir còmode ".
 
Des del punt de vista armamentístic, els inques eren molt inferiors. Les seves armes no tenien comparació amb les dels espanyols, que disposaven a més de cavalls i de l'experiència acumulada durant 30 anys sotmetent pobles indígenes. La plaga del que segurament va ser verola europea es va convertir en una altra arma poderosa en l'arsenal dels conqueridors.

Magistral capacitat d'organització

I és que, igual que els romans, el talent dels inques estava en el seu magistral capacitat d'organització. Una ètnia que mai va arribar a superar les cent mil armes va aconseguir regular l'activitat de deu milions de persones que parlaven 700 llengües diferents i estaven repartides en una extensió de 4.000 quilòmetres en un dels territoris més accidentats del planeta.

Durant la seva investigació, el ​​que més va impressionar a MacQuarrie va ser la manera en què la civilització inca va sintetitzar milers d'anys d'evolució cultural: "Els inques, com els romans, prenien el millor de les cultures que conquerien i sintetitzaven els seus coneixements per crear finalment l'imperi natiu més gran que havia existit a Amèrica. Així, van aprendre dels pobles conquerits l'artesania per polir pedres, la construcció de carreteres, la formació d'exèrcits, la planificació de les ciutats o la recaptació d'impostos. Eren molt, molt sofisticats i mestres en els Andes, una de les zones geogràficament més escarpades de la Terra. Qui sap de quina manera hauria evolucionat si els europeus no van arribar? "
 
www.elmundo.es
Teresa Guerrero | Madrid
22/02/2011