QUI TE LA CULPA DE QUE NO HI SIGUIN LES VICTÒRIES ALADES?

Diari AVUI (10-11-09)

Les columnes, d’estil jònic, es reconstruiran finalment sense les victòries alades que va ser l’últim motiu de conflicte entre l’Ajuntament i la Xarxa d’Entitats. Aquesta associació s’oposava a l’afegitó perquè, tot i que Puig i Cadafalch va preveure un coronament alat en el projecte original, això no es va arribar a fer mai perquè després l’arquitecte sembla que va canviar de parer perquè no li acabaven de fer el pes. “Això de les victòries alades correspon a una altra època i pensem que ara no lliga gaire. A més, les columnes ja són prou representatives de Catalunya”, va manifestar a l’AVUI Enric Padrosa,

http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/281677--per-fi-les-columnes-.html

Cristòfor Colom, CAP RELACIÓ AMB L'EXTERMINI DE INDÍGENES A AMÈRICA des de l'any 1492

Hi ha grups d'organitzacions indígenes, polítics i intel.lectuals, especialment a Amèrica, que acusen a Cristóbal Colón de exterminador i genocida, però la realitat és molt diferent. Colom descobreix les Bahames a l'octubre 1492 i va continuar navegant i descobrint nous territoris fins el 7 de novembre de 1504, que va desembarcar a Sanlúcar de Barrameda. La major part del temps el va passar al mar, va alternar estades a Espanya i a la Espanyola, illa on conviuen avui dos estats diferents: Haití i la República Dominicana. Colom, en recompensa a les terres descobertes, va ser nomenat Almirall, Virrei i Governador. A l'octubre de 1500, Francisco de Bobadilla el va enviar pres i encadenat a Castella. En qualitat de governador era l'encarregat d'aplicar la justícia ordenada i regulada pels Reis Catòlics. De manera que no es pot afirmar que Colom era una persona cruel, sinó que, quan era a terra, com a governador que era, aplicava les mateixes lleis i penes que a la resta de les ciutats espanyoles. Es cert que hi va haver gran mortaldat entre els taïnos que poblaven l'Espanyola, però també és un fet inqüestionable que Colom, en el seu segon viatge de 1493, va embarcar vuit porcs malalts de grip porcina a la Gomera que  van contagiar la malaltia a la població de l'Espanyola , causant una epidèmia que va matar a milers d'indígenes. La conquesta Després de la descoberta del Carib i de la terra ferma per Colom, que va morir el 1506 a Valladolid, va seguir l'exploració, conquesta i colonització d'Amèrica. A La Espanyola, ja sense Colom, administraven l'illa Francisco de Bobadilla, després Nicolás Ovando, i exercia de governador a Cuba, Diego Velázquez de Cuéllar. Arribem així a la conquesta de Mèxic per Hernán Cortés ia altres conquistadors com Vasco Núñez de Balboa, Francisco Pizarro ... S'ha calculat que el 95 per cent de la població total d'Amèrica  (entre taínos, arawacs, asteques, inques i maies) va morir en els aproximadament 130 anys després de l'arribada de Colom. La Corona espanyola va introduir el treball servil per als indígenes i el règim esclavista. Uns esdeveniments en els que Colom no va tenir art ni part. Tampoc es pot oblidar la participació de Portugal, Anglaterra, Alemanya, França i Holanda en els 'afers' americans, i de cap manera es pot relacionar a Colom amb la "Conquesta de l'Oest Nord-americà", de conseqüències tràgiques per als seus pobladors, que van ser aniquilats o enviats a les 'reserves'. L'exclusió Poc després de la descoberta del Nou Món per Cristòfor Colom, la sobirania va ser atorgada pel Papa Alexandre VI als regnes de Castella i Lleó, va arribar la prohibició real de comerciar amb Amèrica als súbdits de la Corona d'Aragó: als catalans, aragonesos, valencians i balears. I va haver de ser el rei Carles III, al segle XVIII, que va aixecar la prohibició. És a dir, l'extermini d'indígenes a Amèrica, o genocidi com diuen alguns, cal atribuir en primer lloc als castellans i després als colonitzadors d'altres països europeus. En conseqüència, ja que Cristòfol Colom era súbdit del rei Ferran el Catòlic, catalanoparlant i jueu convers, els que habitem en territoris de l'Antiga Corona d'Aragó i els jueus podem estar molt orgullosos del descobridor d'Amèrica, que era un dels nostres. Nito Verdera Periodista i investigador
publicat a ultimahora, edició d'Eivissa del 10-12-2010

I ARA, EL COLOM POLAC !

Cristòfol Colom era fill del rei de Polònia

Segons proclama un nou llibre, l'explorador, Cristóbal Colón, va ser el fill d'un rei polonès que vivia en l'exili a Madeira i va ocultar les seves arrels reals per protegir el seu pare.

Un historiador portuguès creu haver resolt el misteri de 500 anys de la veritable identitat de l'aventurer després d'una investigació exhaustiva dels documents medievals i cròniques.  Els orígens de l'home que va descobrir les Amèriques ha estat un tema d'especulació.
Escriptors contemporanis van afirmar que el seu lloc de naixement era el port italià de Gènova, dins d’una família de teixidors de llana, però durant segles s'ha afirmat que ell era originari de Grècia, Espanya , França, Portugal i fins i tot d’Escòcia.  Altres van afirmar els seus orígens estaven amagats perquè era jueu o perquè era un agent secret que treballava per a la família reial portuguesa.

Però l'última teoria suggereix que el gran navegant, que va morir el 1506 després de quatre viatges al Nou Món, era en realitat de sang real: el fill del rei Ladislau III, qui va ser assassinat suposadament a la batalla de Varna a 1444.  En el seu tercer llibre sobre el tema Manuel Rosa, qui porta 20 anys investigant la vida de Colom, suggereix que Vladislav III va sobreviure a la batalla amb els otomans, va fugir a viure a l'exili a l'illa de Madeira, on era conegut com "Enrique l’alemany "i es va casar amb una noble portuguesa.   
En Rosa creu que una conspiració es va acordar per “amagar els orígens d’en Colom i per protegir la identitat del seu pare. "les Corts europees sabien qui era i van mantenir el seu secret per les seves pròpies raons", ha afirmat l'investigador de la Universitat de Duke, a Carolina del Nord.

La nostra comprensió de l’identitat d’en Cristòfor Colom ha estat des de fa 500 anys sobre la base d'informació errònia. No hem pogut resoldre el misteri, ja que estàvem buscant a l'home equivocat, degut a les mentides que es van difondre intencionalment per ocultar la seva veritable identitat," ha declarat el sr Rosa al The Daily Telegraph.
El seu naixement d’alta cuna explicaria com Colom va ser capaç de casar-se amb la filla d'un noble portuguès 15 anys abans que es va proposar de provar que el món era rodó. "El matrimoni va ser aprovat pel rei de Portugal, cosa que mai podria haver passat si creiem el mite que Colom arriba en un naufragi a Portugal", explica el Sr Rosa en el seu llibre " Colon: La Historia Nunca Contada ",  publicat a Espanya el mes passat.
"El seu coneixement de la geografia, l'astronomia, l'àlgebra, la cartografia i fins i tot el fet que ell va utilitzar un codi xifrat secret per comunicar-se amb els seus germans, tots apunten a la millor educació. Va ser clarament un estudios ben format i no un erudit autodidacta com diu el mite"
El Sr Rosa afirma haver demostrat que el testament amb data 1498 en que Colom va escriure "sent jo nascut a Gènova" es va “fabricar” 80 anys després de la seva mort pels italians amb el nom de Colombo que volien reclamar la seva herència.  Una altra evidència que reforça la teoria del sr Rosa es la similitud del escut d’armes d’en  Colom  amb el del rei de Polònia, i una pintura de l'explorador situat al Alcàsser de Sevilla on s'oculta una corona a la màniga.  I el fet que ell era "vermell de pèl, de pell clara i ulls blaus - les característiques comunes a Polònia- .
El següent pas és tractar de demostrar la nissaga real d’en Colom per l'extracció d'ADN de les tombes dels reis polonesos i comparar-lar amb el de l’explorador, el fill del qual es enterrat a la Catedral de Sevilla.  "He fet una sol licitud a la catedral de Cracòvia per examinar les restes de la tomba de Vladislav II, que podria ser l'avi de Colom per a provar la veritat de la meva teoria", va dir Rosa.
Un projecte iniciat fa cinc anys per descobrir els veritables orígens de Colom amb les comparacions d'ADN entre la família i els possibles descendents resultaren no concloents.  Un equip de científics van prendre mostres de la seva tomba a Sevilla i dels ossos pertanyents al seu germà i fill i els van comparar amb la composició genètica de 477 persones que viuen a tot Europa amb cognoms que es creu son variants modernes de Colom.

Per Fiona Govan,  28 novembre 2010, http://www.telegraph.co.uk

MÉS INFORMACIÓ:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ladislau_de_Varna

http://es.wikipedia.org/wiki/Vladislao_III_Jagell%C3%B3n

Escut d’armes del suposat pare d’en Colom http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Coat_of_Arms_of_Vladislav_Warnenczyk.svg  Impressionantment semblant al d’en Colom segons el sr Rosa.

PLANTEM CARA, Joan Solà

Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.

Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l’esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret «suposa un avanç històric per a la llengua catalana», o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió, aleshores s’exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.

La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya «Dóna corda al català», per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n’ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d’una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l’agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s’hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre Govern que planti cara d’una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara."
(Article publicat al suplement de Cultura del diari AVUI del 28 de desembre de 2006)

La pèrdua de la sobirania catalana es va iniciar el 5 de juliol de 1487

L'historiador Francesc Albardaner ho afirma durant la commemoració a Òmnium Cultural de la descoberta catalana d'Amèrica
La cita era prou explícita. El Centre d'Estudis Colombins, una associació acadèmica, creada com a delegació d'Òmnium Cultural, convidava ahir 12 d'octubre, a Barcelona, els seus socis i amics a commemorar la data de la descoberta d'Amèrica, iniciada pel català Cristòfol Colom, per saber, per boca de l'historiador Francesc Albardaner, "Quan vàrem començar a perdre la nostra sobirania". També, era la manera que Òmnium tenia de no fer festa en la celebració espanyola de la " fiesta nacional ".

Segons Albardaner, que va ser presentat pel també colombòfil Miquel Manubens, la data precisa fou la del 5 de juliol de 1487, quan una comitiva amb el penó reial es va fer càrrec del Palau Reaial major —obsequi de Ferran II—, l'actual Tinell, des d'on es va iniciar "la màquina de fer diners i de terror de la Inquisició castellana". De fet, en aquest moment Barcelona perd la seva capitalitat nacional i l'edifici de la Plaça del Rei esdevé un sinistre indret d'empresonament, tortura i mort.

El 1483, Ferran II va decidir estendre la Inquisició castellana als regnes de la Corona d'Aragó. Aquest fet va provocar una important resistència per part de les institucions catalanes, que temien, amb raó, que el nou tribunal esdevindria una eina al servei de l'autoritarisme monàrquic i de la castellanització i que, a més, veien amb preocupació l'afebliment del col·lectiu convers, en un context de crisi econòmica. Cal tenir en compte que, al Principat, jueus i conversos eren col·lectius poc nombrosos, i que aquests darrers es trobaven en una fase molt avançada d'assimilació cultural. Tanmateix, el monarca va aconseguir imposar-se, i el 1487, els inquisidors castellans van entrar a Barcelona. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s'havien exiliat en els anys anteriors; només vint-i-cinc van ser absoltes. L'oposició de les institucions al nou tribunal es va prolongar, però, en els segles següents.

Fins i tot, com comenta Albardaner en aquest vídeo, els corredors de coll (corredors de comerç de l'època) eren comminats per la Inquisició a confessar els béns que administraven  dels fugitius declarats heretges per manera que el tribunal se'ls pogués apropiar.
Albardaner ha aportat, tal com també manifesta en el vídeo, documentació inèdita de les llistes que feia la Inquisició —de la mà d'Alonso de Espina, nomenat per Torquemada— per eliminar físicament els "heretges" catalans o confiscar-ne els béns, fins i tot havent mort anys enrere, una manera de fer que recorda, quasi fil per randa, l'actuació que quatre-cents cinquanta anys després iniciaria el govern feixista espanyol amb Ramon Serrano Súñer al capdavant, ideòleg de la repressió contra Catalunya i dels anomenats Papers de Salamanca.
Xavier Borràs
www.naciodigital.cat

La nació inventada. Una història diferent de Castella

A l'agost de 2008, vaig passar uns dies de vacances a Creta i em vaig portar, entre altres llibres, la Història dels grecs, de Indro Montanelli, que ja havia llegit molts anys enrere, quan estudiava periodisme. Va ser un redescobriment emocionant. Al matí visitava Knossos, ia la tarda llegia a la platja el capítol sobre la civilització minoica escrit per Montanelli.
Quan vaig tornar a Madrid, vaig rellegir un altre Montanelli, la Història de Roma, i li vaig proposar al meu fill Ignacio, burgalès i periodista com jo, que féssim junts amb la història de Castella una cosa semblant al que havia fet el gran periodista italià amb la seva història i amb la grega: comptar el passat remot per al gran públic, sense aire professoral, amb afany divulgador, amb anècdotes, de manera, a ser és possible res plumbi i amb tècniques més periodístiques que d'historiador. Comptar la Castella medieval com un conjunt de grans reportatges, i aplicant aquell consell que al propi Montanelli li va donar el director d'un diari dels Estats Units en què es va iniciar el jove Indro en l'ofici: "Fer que cada article pugui ser llegit i entès per qualsevol, fins i tot per un lleter d'Ohio ".
El projecte ens motivava a tots dos, era la primera vegada que anàvem a treballar junts, però requeria un gran esforç. Calia documentar-se molt, llegir o rellegir molts textos abans de posar-se a escriure una sola línia, visitar alguns llocs rellevants de la història castellana, buscar-li un to al relat ... i tots dos disposàvem de tan poc temps que la idea llanguia i portava camí de convertir-se en només un tema de conversa recurrent en les nostres reunions familiars. Però un dia, inopinadament, ens va cridar un editor a qui no coneixíem proposant que féssim per a ell aquest llibre sobre Castella que havia sentit que estàvem maquinant. L'editor era Manuel Fernández-Cuesta, de Península. Seguíem ambdos amb molta feina, però no vam saber negar-nos.
Ens ha costat molt més temps i esforç del que prevèiem, hem incomplert alguns terminis de lliurament amb Manuel ... però finalment hem escrit el llibre i Manuel l'ha editat. Es titula La nació inventada. Una història diferent de Castella, i dijous que ve, 30 de setembre, estarà ja a les llibreries.
Encara que inspirat en origen en la Història de Roma i la Història dels grecs, el nostre llibre és bastant diferent, bastant allunyat de la fórmula ' Montanelli' que remenem al principi. Ens ha sortit un mixt, un text de divulgació en forma de gran reportatge que a més és un assaig, una tesi. Potser la suma de l'Escolar més reporter que sóc jo i el Escolar més columnista que és Ignacio. Però no hi ha capítols d'un autor i capítols d'un altre, tots dos hem intervingut en tots, a quatre mans.
La tesi bàsica no és nostra, és la de diversos historiadors recents que han demostrat que molts dels mites fundacionals castellans (l'origen i el moment de la independència de Castella, els jutges Laín Calvo i Nuño Rasura, Fernán González, el Cid ...) són falsos o van ser manipulats o recreats. Els van inventar, per raons polítiques i econòmiques molt concretes, una sèrie de cronistes i de poetes de finals del segle XII i de la primera meitat del segle XIII.
Us reprodueixo aquí un extracte del llibre, del capítol titulat Els creadors dels mites.
Els creadors dels mites
Els anys li van donar molt de si a Alfonso X. Els seixanta-dos i mig de vida i els gairebé trenta-dos de regnat. Va fer de tot, li va passar de tot. Va prendre, com sobre ell va dir el Papa Inocenci IV, «el signe de la creu contra els sarraïns» i va continuar les campanyes de conquesta militar d'Al-Andalus. Va afrontar una revolta mudèjar i una altra dels seus propis nobles, i un descomunal embolic successori entre un dels seus fills i alguns dels seus néts. Va ordenar ajusticiar al seu germà Fadrique i va treure al seu germà Enrique els “donadíos” que li havia deixat el pare d'ambdós, Fernando III. Repoblà no només zones del sud peninsular, sinó també gallegues, asturianes i basques. Va intentar, sense èxit, ser emperador. Va limitar molt l'autonomia de les ciutats. Va legislar sobre les més variades matèries: la Mesta, els preus i els salaris, els pesos i les mesures ... Va crear nous impostos, va llançar monedes noves, va sanejar l’hisenda real. Va autoritzar la creació de noves fires a vint viles i ciutats. Va celebrar Corts amb gran freqüència. Va impulsar l'ús del castellà, va crear poesia en gallec. Va ser un mecenes cultural, però també un autor: escriure sobre les més variades matèries, des del dret i la història fins l'astronomia, des de la medicina fins els escacs o els daus ...
Va ser «un precedent de la modernitat», el rei que forja l'Espanya moderna, diu sobre Alfons X l'historiador Julio Valdeón. I el que contribueix a la forja de la llegenda de Castella, podria perfectament afegir: va ser l'últim responsable que tot un seguit d'invencions i tergiversacions sobre els orígens de Castella i els seus mites fundacionals entressin com a fets certs i contrastats en els llibres d'història , en alguns casos fins avui mateix.
Des de final del segle XII i fins a mitjan segle XIII, com hem anat veient al llarg d'aquest llibre, un grapat d'historiadors i de poetes s'inventen una pàtria, una nació, que en realitat mai havia estat ben bé així. Creen una sèrie de mites sobre els orígens de Castella i envolten de tints llegendaris falsos a alguns personatges reals del passat. S'inventen les figures dels jutges de Castella. Presenten al poble castellà originari amb un grau més gran de singularitat del que probablement va tenir. Falsegen l'antiguitat de la independència castellana, fins al punt que, de fer cas a algun d'ells, Castella existiria com a entitat política gairebé al mateix temps que la Astúries de don Pelayo. Ens expliquen la guerra que en els segles X i XI es lliurava contra els musulmans com si fos únicament una guerra de religió, una croada, tot i que realment no va ser així fins a finals del segle XII. A Fernán González, un dirigent polític i militar que durant diversos segles després de mort no va ser considerat estel.lar, el converteixen els panegiristes castellans en el pare d'aquella pàtria somiada, en el líder carismàtic que sublima l'afany d'identitat i de llibertat de tot un poble, i a més el fan nét de Nuño Rasura, un dels inventats jutges de Castella. Adjudiquen a Fernán González la creació del gran comtat de Castella, quan veritablement es va crear per iniciativa del rei lleonès Ramiro II. Diuen fins i tot que Ferran González va vèncer en el camp de batalla al temible Almanzor, el principal cabdill militar de l'islam peninsular en tota l'edat mitjana, tot i que quan Almansor realitzar la seva primera incursió de guerra en terres castellanes el comte Fernán González portava ja nou anys mort. I, en fi, converteixen al Cid, que en realitat va ser un senyor de la guerra ple de clarobscurs, en l'exemple de la noblesa cavalleresca, del vassall lleial, de l'home honrat, del bon cristià, gairebé un sant. A la sublimació de totes les virtuts castellanes, en l'heroi nacional per antonomàsia, gairebé en un déu. En algú capaç de demanar explicacions al rei Alfonso sobre la mort violenta de l'anterior rei, Sancho, i capaç també de guanyar batalles després de mort. I en descendent, per si tot fos poc, de l'altre jutge mític, Laín Calvo.
Els creadors d'aquesta Castella mítica no van ser molts, encara que de la majoria d'ells es desconeixen els seus noms. L'edifici mític castellà probablement van començar a aixecar els joglars del segle XII i el van rematar els anònims autors dels romanços del XIV i el XV. És molt possible que els primers beguessin dels anònims autors dels cants de gesta, i especialment del Cantar de Mío Cid. Però tant aquests com els posteriors van posar ja a l'edifici moltes pedres de la seva collita, molts adorns de la seva invenció: els autors, de nom desconegut, de la Història Roderici, del Liber Regum, de Linage de Rodrigo o de les Crònicaes Navarras, el monjo que escriu la Crònica Najerense, els bisbes Lucas de Tuy amb el seu Chronicon Mundi i, sobretot, Jiménez de Rada amb el seu De Rebus Hispaniae; Gonzalo de Berceo i les seves hagiografies en vers de diferents sants castellans, el monjo que va traçar el Poema de Fernán González i el que va fer la Leyenda de Cardeña ...
Per què ho van fer? Per què en molt pocs anys, des de finals del segle XII i fins a la meitat del XIII, un grup dispers d'autors reescriu la història de Castella? En resum, per dos motius molt simples: la política i els diners. Les raons econòmiques són les que de manera prioritària mouen als que escriuen en un monestir. Berceo i el monjo de San Pedro de Arlanza que crea el Poema de Fernán González, i el de Sant Pedro de Cardeña que inventa la Leyenda de Cardeña per a vincular el seu cenobi a la història del Cid, tenen alguna cosa en comú: fan propaganda dels seus respectius monestirs, que han entrat en decadència i necessiten nous estímuls que atreguin pelegrins i generin diners. Però un altre monjo, el de la Crònica Najerense, probablement no el porta a les invencions el mateix motiu econòmic, sinó un altre polític.
Navarra havia desaparegut com a regne independent en 1076, després de l'assassinat al precipici de Peñalén del rei Sancho Garcés IV. Una part de la zona occidental se la va quedar Alfonso VI de Castella, i la majoria del territori i el propi tron van ser per al rei d'Aragó, Sancho Ramírez. Uns anys després, el 1134, després de la mort sense descendència d'Alfons I el Batallador, Navarra torna a ser independent amb un monarca d'una nova dinastia, García Ramírez el Restaurador. Doncs bé: aquest rei era nét del Cid, la seva mare era Cristina, una de les dues filles de Rodrigo Díaz de Vivar. Potser és aquesta la raó per la que uns quants escriptors navarresos i de la Rioja (els de Crònica Najerense, Linage de Rodrigo, Crònicas Navarras i Liber Regum i fins i tot la Història Roderici, que probablement es va escriure a Nájera) són els primers que parlen dels primitius jutges de Castella i de que un d'ells, Laín Calvo, era avantpassat del Cid, i l'altre, Nuño Rasura, era avi de Fernán González. Els navarresos estaven donant-li pedigrí i passat històric a la seva nova dinastia, la del Restaurador, i tractaven d'exhibir un passat gloriós el més antic possible. Si la sang del rei García Ramírez prové, per via del Cid, del jutge castellà Laín Calvo, Navarra té tanta legitimitat històrica com Castella, que descendeix d’un altre jutge, i molta més que Aragó, que en aquells temps remots dels jutges castellans ni tan sols existia. D'aquesta manera, Navarra busca la seva pròpia supervivència política: inventa arguments per reforçar la seva independència i la seva legitimitat davant dels seus dos grans veïns peninsulars. Adorna el passat castellà per, d'aquesta manera, reivindicar el seu propi present i assegurar el seu futur.
A Castella, les coses són molt diferents. Als creadors castellans dels mites els vindran molt bé els avenços en la invenció que han promogut els navarresos, però els caps aquí són altres. Al segle XIII, amb la victòria a Las Navas de Tolosa d'Alfonso VIII i les conquestes al sud de Fernando III, Castella era la potència hegemònica peninsular, fins i tot una de les potències europees, però el seu passat no estava a l'altura de el seu present. Els primers herois de la després anomenada reconquesta eren asturians, no castellans. Astúries existia des de tres segles abans que Castella. Lleó també havia entrat en la història més d'un segle abans. Fins el regne original de Pamplona-Navarra podia presumir d'un passat més antic. "La consigna és clara: a Castella, potència hegemònica peninsular inqüestionable, ha de correspondre també un passat no menys gloriós", escriu l'historiador F. Javier Peña Pérez, un dels que més ha estudiat la creació i divulgació dels mites fundacionals castellans.
Peña Pérez parla de "la consigna" perquè apunta que hi va haver un pla, que no va ser casual. Que a Fernando III no li hauria agradat el Chronicon mundi, la història escrita en 1236 pel lleonès Lucas de Tuy per encàrrec de Berenguela, la mare del rei, un llibre en el qual es pren dels autors navarresos i de la Rioja l’invent dels jutges de Castella, però es compta com una revolta tirànica contra un poder legítim, el de Lleó. I que, per donar-li rèplica al de Tuy, al Tudense, el rei Ferran decideix encarregar una altra història on les coses es relaten com ell les veu i les ha viscut. "Fernando III es posa mans a l'obra amb aquesta intenció i comença el projecte repassant la llista de candidats a l'autoria de la nova història d'Espanya que ell tenia perfectament dissenyada en la seva ment- escriu Peña Pérez-. "S’adona de Rodrigo Jiménez de Rada, flamant arquebisbe de Toledo, titulat a Bolonya i a París. És un hàbil diplomàtic i home de consens, ben relacionat amb la Santa Seu i assidu acompanyant dels monarques castellans en les campanyes militars des de la batalla de les Navas. El seu perfil personal sembla adequat per plasmar en el pergamí les difuses impressions del monarca ".
Així hauria nascut el 1243, com un encàrrec del rei Ferran III, el De Rebus Hispaniae de Jiménez de Rada. L'obra dóna la volta a la versió dels jutges de Lucas de Tuy: la tirania era la que exercia Lleó, davant la qual els castellans responen de forma prudent amb els seus dos jutges. I va més enllà el bisbe toledà: a més inclou molts dels altres mites fundacionals castellans que s'havien anat generant de manera dispersa en les dècades anteriors. L'últim pas el dóna el fill de Fernando III, el rei Alfonso X, en incloure aquests materials avariats, recopilats per Jiménez de Rada, en la seva Primera Crònica General, també coneguda com Estoria d'Espanya, de la qual s'han nodrit dotzenes de generacions d'historiadors fins gairebé avui mateix. (...)
Espero que us interessi el llibre, fins i tot que us agradi. En uns dies podrem parlar aquí sobre ell.

2010.09.30
Arsenio Escolar
www. 20minutos.es