PRECATALUNYA ( part II ) Casal de Catalunya-Israelia

GENEALOGIA EUROPEA:
Des de la desfeta del Imperi Roma fins pràcticament el S XI Europa es una munió de petits reialmes, amb l’única excepció de la península Ibèrica on els visigots tenien sota dictadura militar els seus habitants. Aquest regne sense nom al que els visigots anomenaven Gothica Sors, perquè a cada mort de cada rei pràcticament s’el rifaven, va subsistir amb unes fronteres mai fixes fins que els seus habitants van demanar adherir-se al nou i creixent imperi islàmic, mes tolerant al principi i mes barat de mantenir.

Com ja deia Europa era una munió de petits reialmes, i una de les cases reials que desprès van tenir mes importància a Europa va ser la casa dels Catalonia, o sigui, la casa reial de Duro Catalaunum actualment Châlons-sur-Marne, en l'actual Bèlgica. El nom de la vila tenia el seu origen en la tribu celta dels katalauni, i es el territori que dona nom a la famosa batalla dels Camps Catalaúnics

Casa de Catalania:
01 Català el Gros (320-390), rei de 388 a 390.
........Fill de Conan (0300-0388 ), Rey de Bretanya
........Lugdunense, Israelia-Teudhalia (0340-0388),
........i de Santa Úrsula de Dumnonia Israelia-
........Teudhalia(0305-0320) morta a Colonia, Germania];
........net patern de Don Gerió vap Einudd Israelia-
........Teudhalia (0275-...), Rei de Dumnonia;
........net matern de Don Dionot vap Eiudd de Dumnonia,
........(Israelia-Teudhalia).
02fillde01 Catumany (338-405), rei de 390 a 405.
0302 Flamgur (357-415), rei de 405 a 415.
0403 Teudald (375-425), rei de 415 a 425.
........Canvia la capital a Angers.
0504 Pelles el Major (400-451), rei (425-451).
........Mort en la batalla dels Camps Catalaùnics.
06__ Sant Parsifal (besnét de Teudald) (440-?), rei (451-?)
0706 Sant Gerió (Lohegrin) (462-495), rei (?-495)
........El Regne de Catalania en aquesta época abarcaba
........almenys desde Anjou al oest fins els Camps
........Catalaunics (Champagne- Bretanya Lugdonense),
........ademes de Helvetia.
0807 Idulf (482-?), rei (495-?)
0908 Magnacari, (505-565), rei de 538 a 565.
1009 Waifar (?-573), rei de 565 a 573.
1109 Teodofred (590-?), rei de 573 a 590.
1211 Guandamir (?-604), rei de 590-604.
1312 Eudó (550-613), rei de 604 613.
1412 Herpó (555-614), rei de 613 a 614.
1512 Guandalbert (560-650), rei de 614 a 650.
..............Ega, fill de Guandalbert, regent de França
16__ Sant Gerí de Montglan (610-677), rei de 650 a 677.
........fill de Don Bodiló (588-643), net de Ega,
........casat amb Santa Sigrada.
1716 Boggis (629-688), (rei 666-688)
1817 Godofred (?-709), (rei 688-709)
__17 Llop (?-710), Duc d’Aquitana
1918 Arnau (669-740), rei de 709 a 740. Reconquerí Lyon.
........__18 Otger Cataló (671-735),
........Arcomte de Catalanum ........(Châlons) (710-735)
........Duc d’Aquitana. Morí a la batalla per reconquerir Roses.
........Fou enterrat al Monestir de l’île de Ré.
........Fills d’Otger:
........_18.01 Ató de Pamplona (?-740),
..................fill Llop, Casa de Pamplona
........_18.02 Cunald (705-744). Fill Waifar (?-768),
........Casa de Burdigala (Burdeus)
........_18.03 Ramstà, senyor de la Marca Llemosina,
........també anomenat Ramon de Montcada. Fills:
........_1803.01 Aznar I d’Aragó.
.............Fills d’aquest : _1803.01.01 Oriol Aznar
............................._1803.01.02 Galindo
........_1803.02 Arnau de Montcada.
........1r Baró de Montcada i 1r Baró de Rocabertí.
2019 Berà ( 690-732), rei de 740 a 768.
2120.01 Teodoric Pius (Maxir I, Patriarca) (718-793),
...........(rei 768-793), casat amb Alda, filla de
...........Carles Martell.
...........L’any 768 signà un concordat amb Pipí el Breu pel
...........qual l’acceptaba com a rei de França i Pipí
...........reconeixia a Teodoric com a Rei de Catalunya
...........i Patriarca de Israelia.
...........El 771 Carlemany ratificà el concordat.
...........A partir d’aquest moment Teodoric es Rei de
...........Catalunya, Duc de Septimania i d’Espanya,
...........Arcompte de Ausona, Cerdanya, Urgell, Carcasona,
...........Rases, Barcelona i Girona.
...........l seu germà Miló es casà amb Gisela, filla de
...........Pipí el Breu. Tingueren tres fills :
...........Rotllà , mort a Roncesvalls del 778.
...........Rafinel (?-817),pare de Ramón de Tolosa(810-864)
...........i Gilbert de Roerga (?-820)
2221 Sant Guillem el Gran (Jisaq II) (755-822),
........(rei de 793-817) Conquerí Barcelona el 19-09-803
2322 Borrell (Tsadoq II) (777-826), (rei de 817-826).
........Del seu matrimoni amb Romila de Baviera va tenir els
........seguents fills:
........__23 Guillemó (797-827),
2423 Everard (Šemu'el II) (?-864), rei de 826 a 844.
2523 Sunifred (703-848), rei de 844 a 848.
.......Casat amb Ermesenda va tenir dos fills:
..........2523.01 Guifrè (?-852)
..........2523.02 Adalbert, Duc de Septimania pare de:
...............Guifrè el Pilós (868-897), Compte de
...............Barcelona, Cerdanya i Urgell,
...............i de Mir el Vell, Compte de Conflent.
2623 Sunyer (Suncher) d’Empuries (?-863), rei de 848 a 863.
2726 Isambard (Šelomoh II ) (?-868), rei de 864-868.
2827 Bernat Plantapilosa (Maxir II), rei de 868-886;
.......La seva germana Gunilda es casà amb Guifrè el Pilós,
.......Compte de Barcelona.
2928 Sunyer II, d’Empuries (Šmuh'el I ) (?-915),
........rei de 886 a 915. Cap de la Casa d’Empuries
30....Mir I (?-928), rei de 915 a 928 i
.......Compte de Barcelona, Cerdanya i Urgell;
.......fill de Guifrè el Pilós, compte de Barcelona
.......i de Gunilda, filla del rei Isambard.


NOTA: Ogier le Danois o Holger Danske (?-820) era fill del rei de Vodania (Dinamarca).

LA VERITABLE IMPORTANCIA D’OTGER CATALÓ:
Com heu pogut llegir de Otger descendeixen no només els Montcada sinó també les cases reials de Navarra i Aragó.
Potser no se li ha donat l’importancia que realment te, i sempre els historiadors han volgut desprestigiar la “llegenda” pel seu origen : Català i jueu.

Una altra curiositat es que aquesta familia es plena de sants católics, i alhora, es no nomès reconogudament jueva, sino que el cap del casal de Catalunya era alhora cap del casal d’Israel, argument que desfà també els dubtes de que Cristòfor Colom fos alhora jueu i cristià. De fet el cristianisme no es mes que una secta del judaisme, i en aquella epoca tots els costums jueus es mantenien inalterables.

Aixó ara es denomina Judaisme cristià, y posiblement es un dels motius importants de l’exit de l“heretgia” catara a Occitania i Catalunya, que no era mes que un intent de deslliurarse de la organització catolica, dels seus impostos i de l’intromisió politica dels seus bisbes en els afers dels territoris.

Ford, David Nash.- Early British Kingdoms.- http://www.earlybrithishkingoms.com
Jones, Heather Rose (Tangwystyl verch Morgant Glasvryn).- Names of Women of the Brythonic North in the 5-7th Centuries: Efrddyl.-/2003/,
http://www.sca.org/heraldry/laurel/names/brythonic/efrddyl.html.-
The Society for Creative Anachronism, http://www.sca.org/
Chronica Hohenbvrgensis
Chronicon Ebersheimense
Settipani, Christian.- Les Ancêtres de Charlemagne.
Arthur J. Zuckerman,, A Jewish Princedom in Feudal France: 768-900
Raimbert de Paris, La chevalerie Ogier de Danmarche,
Jean d'Outremeuse, ms. de Venise, Bibliothèque Saint-Marc, fr. XIII

PRECATALUNYA ( part III ) OTGER CATALÓ, BIOGRAFIA REAL

Antigues cròniques refereixen que en temps de Carles Martell ( 0688-0741) , Virrei de França (0737-0741), el príncep alamánic Otger de Cataló o Otger Golant, senyor del castell de Cataló, governava Aquitania, i creua els Pirineus per a combatre als sarraïns el 733, creuant les valls d’Aran i d’Aneu amb nou capitans i un exercit de vint-i-cinc mil homes que, en poc temps, conquistaren Cerdanya, i continuaren cap al est fins Empúries.
El Duc Otger Cataló morí el 735, i el capità Dapifer de Montcada, fou escollit capità general del seu exercit.

Els reforços enviats pels sarraïns en auxili dels de Empúries forçaren la retirada dels cristians, que es replegaren a les muntanyes, on manteniren la bel·ligerància fins a 778, quant arribà a España Carles el Gran (742-814), rei de França (768-814) qui ordenà establir nou ve baronies comtals (anomenades Baronies de la Fama), i cedí una de les baronies a cada escun dels nou capitans que passaren a Catalunya amb Otger.

Els capitans eren els següents :
1.- Gerau d’Alemany.
2.- Bernat d’Anglesola.
3.- Galceran de Cervelló.
4.- Galceran de Cervera.
5.- Bernat Roger d’Erill.
6.- Hug de Mataplana.
7.- Dapifer de Montcada.
8.- Galceran de Pinós.
9.- Gispert de Ribelles.

La versió mes notòria d’aquesta llegenda es la de Pere Tomich, en la seva obra Conquestes dels excel·lentíssims e Catòlics Reis de Aragó, e de llurs antecessors los Comptes de Barcelona.- Barcelona, 1534, Impremta de Carles Amorós.

Avui en dia sabem que Carlemany només passa un cop a Espanya, amb motiu de l’intent de conquesta de Saragossa que acaba amb el desastre de Roncesvalls, per tant a la llegenda es substitueix el nom del Emperador Carlemany pel del seu nebot Sant Guillem el Gran (755-0822) Jišaq II, Patriarca (793-817), Rei de Catalunya 793-817, Duc de Helvècia (0793-0808), Duc d’Aquitana (781-817), Arcomte de Tolosa (790-817), Arcomte de Lodeva (793-817), Arcomte de
Carcassona (778-795), Arcomte de Rasés (778-795), Arcomte de Narbona /(793-817), Arcomte de Nimes (793-817), Arcomte de Orange (793-817), que fou el cap de la reconquesta franco-catalánica d’ Espanya.

Otger de Cataló (0671-735). Duc d’Aquitania (710-735), Duc de Gascunya (710-735), Arcomte de Catalanum (Châlons), era fill de Godofred (...-0709), Rei de Catalunya (688-709), Duc d’Alamania (687-709), Duc de Recia (687-709), Duc de Helvècia (688-709), mort en 709, i de Regigunda, net patern de Don Boggis (0629-688) rei de Catalunya (666-688) i de Blitberta (629-...); net matern de Don Teodó Duc de Bavaria (…-724), i de Folcaida, Princesa de Francia-Tarvenna.

En les llegendes se l’anomena Otger de Cataló u Otger Golant, Senyor del castell de Cataló. Alguns cops apareix com Otger Gotlant.
El gentilici Golant procedeix de Gothland, por confusió del nom
godhal. brit. Catuualan > Catwalein > Katwallawn . Cadwallon > Catalán . Catalón con el gaut. Gautland > Gothland > Gottlant «terra de Gaut > Goth», de la mateixa manera que s’escrivien indistintament Gothelonia, Cathalonia, y encara Gothia > Gothie, por Catalania > Catalaunia > Catalonia. On, Catuualan >Català es gentilici dinàstic de la Real Casa de Catalunya.
En aquest context, el nom Otger de Gothland significa el mateix que Otger de Catalunya.

Por altra part, el castell de Cataló, suposadament a Aquitania (segons alguns específicament als Pirineus), no correspon al castell de Montcada (Mont Catania) , com han cregut alguns, però podria referir-se al castell principal de la Casa Real de Catalunya, als Alps (1) (que no va pertànyer personalment a Otger), o a una possessió personal d’aquest, com podria ser Catalanum>ChalônesChâlons-sur-Marne. L’Arcomtat de Catalanum > Châlons fou adjuntat al Episcopat del mateix nom en el segle IX, per lo que en època de Don Otger tenia Arcomtes propis.

Els historiadors ansiosos de provar fictícia la llegenda de Otger de Catalón, no havent trobat castell de Cataló a Aquitania, la han declarat fábula. Però, apart dels errors de la llegenda, es incomprensible que a aquests sapientísims historiadors, no els hagi abofetejat la seva estultícia el fet de que el fabulós heroi Otger de Cataló, mort en 735, coincideixi en nom, estat i dates amb un personatge reconegudament històric: Don Eudó (Otger), Duc d’Aquitania, mort igualment el 735, qui el 710, succeí a Aquitania i a Gascunya (Biscaia) al seu oncle, Don Llop I.

Segons la llegenda dels nou Barons de la Fama, després d’obtenir glorioses victòries a Alemanya i Itàlia, Otger passa, el 729 o 733, a la o Virrei d’Aquitania per Carles Martell, segons la llegenda, encara que la realitat es que havia heretat els ducats d’Aquitania i de Gascunya, i que va estar en guerra contra Carles Martell..

Segons la llegenda, establí la seva cort al castell de Cataló a l’Aquitania, desde on va emprendre la reconquesta de «Catalunya», es a dir, el Ducat d’España, amb nou capitans “catalans que s’havien refugiat al nord dels Pirineus, fugint dels sarraïns» (¡sic!), fundadors de les nou Baronies de la Fama, el que constitueix la major barbaritat de la llegenda, ja que es tracta de personatges posteriors o inexistents en un sentit estricte, per lo que els historiadors moderns, declaren fictícia tota la llegenda, estimant que presenta una impossibilitat crono-geográfica.

La dificultat està creada tant pels errors a la llegenda com per la terquetat dels historiadors moderns que pretenen identificar a Catalunya amb la suposada “marca Hispànica”, que no sorgí fins a 791.
La llegenda s’equivoca al reduir a una sola fets de quatre generacions, perquè assigna a Don Audgair-Eudó-Otger fets del seu pare Arinwald I, a mes de les pròpies.

Segons la llegenda, en un fracassat intent per conquerir Empúries, (735), Otger fou ferit greument, i morí el hivern, a consecuencia de unes febres, rebent sepultura en el Monestir de Sant Andreu de Exalada (Conflent-Rosselló), que es confusió inexplicable amb el monestir de l’Île de Ré, fundat per Don Audgair, on realment va ser enterrat.

Potser hi hagi alguna confusió amb l’heroi d’altres llegendes carolíngies, Don Odegari «el Danés» . Ogier .Autecaire «le Danois» . Audegari . Audicar . Audgair, Brahán de Gautia-Vodania (…-0820), que va prendre hàbit religiós al Monestir de Meaux cap a 814, i era fill del Rei de Vodania > Dannenmark > Dinamarca.

En qualsevol cas, la historia ens relata que Don Odegari frena dues invasions d’Abderramán . H.abd’er-Rahmán ibn Abdallah el-Ghafiki, Virrei de España (730-732), davant els murs de Tolosa, el 720 i el 721,
preo el 719 fou vençut per Carles Martell amb qui es reconcilià, acceptant a Childerich II, Rei de Francia-Neustria, com Arxirei de Franca.
Encara que aquest vassallatge nominal no va tenir consequencies immediates, dons Childerich morí al any següent, quan Audgair-Otger es va veure impossibilitat de frenar una tercera invasió d’ Abderramán .
que culminà amb el saqueig de Burdeos el 732, i prosseguí l’avenç fins a Poitiers, Don Audgair reclamà assistència a Carles Martell, qui derrotà decisivament als invasors a prop de Tours, en una de las batalles mes ferotges de la Edat Mitjana, en la que morí Abderramán, i s’aturà la avançada islàmica per sempre, encara que momentàniament els sarraïns quedaren en possessió de diversos territoris de les costes de Septimania i de Borgonya, com Narbona i Nimes, fins a Orange i la Provença incloses.
Don Odegari-Otger, no obstant, preservà el seu estat, encara que ara ja com vassall del Regne de França, y potser per això es per el que la llegenda fa esment que fou nomenat virrei d’Aquitania per Carles Martell, ja que quedà com a vassall d’aquest, en comptes de sobirà independent com era abans.
En 735, Otger creua els Pirineus per a reconquerir Empúries,
pero, ferit en el setge de la vila , es retirà a les muntanyes, on, segons la llegenda, morí a l’hivern a conseqüència d’unes febres causades per les ferides mateixes.

Contrariament també al que diu la llegenda, l'escut d'armes de Otger no es un gos gànguil amb dogall daurat sobre fons blau, sino un lleó combatent groc sobre fons vermell.

(1) En aquesta època corresponia al segon castell del Sant Grial, en Monteglano <> Montglane, que deu ser el mateix lloc, desprès anomenat Montsalvant > Monsalvens (Glane), Helvecia, o sia, als Alps, no als Pirineus.
El tercer castell del Sant Grial, es posterior, i radicà al turó de ses Agudes, Montseny, relativament a prop dels Pirineus, però no en ells.

PRECATALUNYA ( part IV ) ELS BARONS DE LA FAMA

BARONÍA D’ALEMANY
Al suposat fundador llegendari de la Baronia d’Alemany se l’anomena Gerau d’Alemany. Aquest Capità de la Fama es inventat, i sense cap paral·lel contemporani a Otger.
No ha existit mai una Baronia d’Alemany. Els Alemany son els Barons de Cervelló a partir de Alemany Hug de Cervelló (…-1063).

BARONÍA D’ANGLESOLA

Al suposat fundador llegendari de la Baronia d’Anglesola se l’anomena Guerau d’Anglesola. Aquest Capità de la Fama es inventat, i sense cap paral·lel contemporani a Otger.

La Baronia de Anglesola sorgi el 1056, quan Ramon Berenguer «el Vell» de Barcelona (1024-1076) va prendre el castell de Tàrrega als sarraïns, que cedí el 1079 a Berenguer Gombau, veritable fundador de la Casa d’ Anglesola.
Els seus descendents exerciren una força determinant en la reconquesta de la vall del riu Segre. La línia primogènita de la Casa d’Anglesola s’extinguí el 1386, al morir Berenguer d’Anglesola. La Baronia passa a Miralcamp, Aitana-Montcada, Erill-Orcau, Ansà, i finalment a la de Empuries-Rocabertí.

BARONÍA DE CERVELLÓ

Al suposat fundador llegendari de la Baronia de Cervelló se l’anomena Galcerà de Cervelló. Aquest Capità de la Fama es inventat, i sense cap paral·lel contemporani a Otger.
Segons una altra versió de la llegenda (recollida en el estema de la Casa de Cervelló que el 1663 va fer imprimir el Comte de Cervelló, el príncep Querart (0690-0720), Arcomte d’ Astolberg, i la princesa Clotilde de Baviera, varen tenir per fill primogènit al príncep Altmand, que succeí en Astolberg, y segongénit al príncep Querart Rechmont, mort el 0766, que fou un dels nou herois que en 728 començaren la reconquesta de Catalunya. Com els seus companys no podien pronunciar el seu nom (sic), o sigui, Kerhart Rechmont, l’anomenaren Gerau Ramon del Cérvol, (perquè l’escut de la Casa de Stolberg porta un cérvol de sable en camp d’ or). El seu fill i successor s’hauria anomenat Alamany del Cérvol, i hauria estat senyor d’alguns llocs en el Capcir i l’Urgell, i mort per 897, i deixat per primogènit a Guerau Alemany de Cervelló, Senyor de Sorp i d’Alós, qui conquerí el castell de Beldeim, al que dona nom de Cervelló.

Segons aquesta versió, fou a aquest Guerau Alamany a qui l’Emperador Carlemany nomenà Baró de Cervelló, per haver servit en els setges de Barcelona i de Tortosa.

El cert es que el primer Baró de Cervelló conegut va existir casi tres segles desprès d’Otger Cataló, i no es deia Galcerà ni Guerau sinó Odalric preo descendia d’un cabdill mes rellevant als cantars de gesta —i en l’historia— que qualsevol dels Capitans de la Fama: el príncep. Arnau (0669-0740) Rei de Catalunya (709-740), oncle d’Otger Cataló.

BARONÍA DE CERVERA
Al suposat fundador llegendari de la Baronia de Cervera se l’anomena Galcerà de Cervera. Aquest Capità de la Fama es inventat, i sense cap paral·lel contemporani a Otger, donat que Cervera va romandre en poder sarraí fins el 1067.

Hug Dalmau (1067-1095) v comandar les tropes catalanes al setge de Cervera i ocupà la plaça. Ramon Berenguer «el Vell» annexionà la comarca al Arcomtat d’Ausona, constituint la Baronia de Cervera, que donà em feu a Hug Dalmau, anomenats desde aleshores Hug Dalmau de Cervera (Hugo Dalmatii Cervariæ).

BARONÍA DE ERILL
Al suposat fundador llegendari de la Baronia d’Erill se l’anomena Bernat Roger d’Erill. Aquest Capità de la Fama es inventat, i sense cap paral·lel contemporani a Otger, donat que el primer Baró de Erill que es coneix fou Ató d’Erill (...-0977), que era fill de Borrell (...-0947), de qui no tenim antecedents, qui possiblement era vassall de Ramon de Pallars (845-0920), Arcomte de Ribagorça.


BARONÍA DE MATAPLANA
Al suposat fundador llegendari de la Baronia de Mataplana se l’anomena Hug de Mataplana. Aquest Capità de la Fama es inventat, i sense cap paral·lel contemporani a Otger, donat que el fundador de la primera Casa de Mataplana que coneixem (Casa de Berga-Mataplana) s’anomenà igualment Hug de Mataplana, però va nàixer tres segles desprès d’Otger de Cataló.
El castell de Mataplana està documentat desde el 1076.

BARONÍA DE MONTCADA
Al suposat fundador llegendari de la Baronia de Montcada se l’anomena Dapifer de Montcada o Ramon de Montcada.
(Un Dapifer a l’època de Otger era un Senescal).

Es tracta d’un fill d’Otger Cataló: Ramistà (…-0768) Arcomte de Llemotges i Senescal de Aquitania, assassinat el 768 per Pipí «el Breu» (714-0768) rei de França (751-768).
Segons els cantars de gesta, acompanyà el 752 al seu pare Otger i al seu fill Arnau en les campanyes contra els sarraïns a Septimania, i morí en el setge de Narbona, però no en batalla, sinó víctima d’unes febres, el que segurament es una confusió amb les circumstancies de la mort del seu pare.
La realitat es que de 767 fins a 768 sostení feroç guerra contra Pipí, Rei de França, però fou vençut, capturat decapitat.
El seu fill primogènit fou Arnau, (...-0813) Arcomte d’Empúries (795-813) 1r Baró de Rocabertí i 1r Baró de Montcada.

BARONÍA DE PINÓS
Al suposat fundador llegendari de la Baronia de Pinós se l’anomena Galcerà de Pinós. Aquest Capità de la Fama es inventat, i sense cap paral·lel contemporani a Otger, donat que el primer Pinós fou Mir Riculf de Pinós (...-1068). El seu fill Galcerà de Pinós (1068-1117) traslladà la seva seu al castell de Bagà.
En un document de 1289, consta que els Barons de Pinós descendien dels Arcomtes de Cerdanya.

L’últim templer

A l’edat mitjana, i per cent seixanta i vuit anys, l’Orde del Temple posseïa una encomanda a la part occidental del Cinca que comprenia fins a 28 esglésies de la Vall.
Si el riu Cinca es qui realment marca la frontera entre Catalunya i Aragó, aquesta part era propietat de l’Orde, amb la seva pròpia jurisdicció civil, criminal, i religiosa, i per tant en aquest lloc, la “frontera” es diluïa.

Quan, incitat pel rei de França Felip II el bell (1285-1314), el Papa Climent V (1305-1314) ordena la prohibició de l’Orde i la seva persecució, el rei català-aragonès Jaume II (1291-1327) ataca les possessions de l’Orde, posant setge als castells de Montsó i Xalamera.

Els últims templers de la Vall del Cinca, dirigits per Berenguer de Velvis, es rendiren el 11 de Març de 1308 en el setge de Xalamera i foren empresonats al castell de Belver (els de la zona de Lleida foren empresonats en el castell de Gardeny) esperant la resolució del Concili de Tarragona, a la que van cridar a declarar a una multitud de mentiders, i malgrat això finalment el Concili decidí l’innocència dels frares, la qual cosa no servi de res, dons la dissolució de l’Orde ja estava signada del 3 d’Abril de 1312.

Aleshores l’Orde de Sant Joan es va fer càrrec de les propietats del Temple a la Vall del Cinca i els pobres empresonats van ser posats en llibertat.

Els frares morts en presó van ser enterrats a l’església de Sant Joan de Belver, i en Berenguer de Velvis es quedà a viure a l’altra part del riu, a Xalamera, d’on es veia la casa Foj.

El 1495 son traslladats a la cripta de la casa dels Foj de Belver ( descendents de Gastó de Foix, vingut en 1492 ).

Quan la guerra del francès, pensant que els francesos podien fer-se amb la casa dels Foj, la gent del poble procedí a canviar les restes mortals dels templers de la cripta de la casa Foj cap a l’Església de l’Assumpció del poble, pensant que almenys la església seria respectada, el 28 de gener de 1812.
D’això existeix documentació, signada aquell dia per la gent principal del poble, on diu que tenia cada mort en les seves pertinences (monedes d’or, medallons, i altres coses).

Els Foj eren els carters reials, i per tant posseïen copies de moltíssimes cartes dels reis al Aragó, i altra documentació important. (El Carter reial llegia la carta, però se la quedava, aquest era el costum).

L’any 1983 arriba a Belver de Cinca un nou capellà, Isidro Berenguer Tomas, que creient-se un nou pare Saunier (de Rennes le Chateau), intenta fer-se amb el suposat tresor enterrat amb els templers de l’església, i conxabat amb quatre veïns mes del poble ( inclòs l’alcalde i diputat provincial), proposen al descendent dels Foix, Miquel Foj Sans, desenterrar les tombes templeres,( i totes les altres que hi habien dins l'esglèsia) i fer-se amb les suposades riqueses enterrades amb ells. Miguel Foj es negà.

A partir d’aquí en Miquel Foj pateix un acosament total per part de la banda de expoliadors ( li intenten modificar els límits de les seves finques, no respecten els nínxols familiars, i fins i tot arriben a disparar-li). I sota aquesta pressió, el 10 de Febrer de 1997, la banda finalment expolia l’església (ajudats amb una excavadora), i llença les restes mortals dels últims templers a l’abocador del poble. Tot això amb l’excusa de canviar el terra de l’església.

Evidentment els expoliadors s’apropien de les pertinences dels templers. Desde aleshores, Miguel Foj els ha denunciat, i la maquinaria politico-judicial aragonesa, no només no li ha fet cap cas, sinó que en alguns casos l’ha condemnat a ell.!

El govern aragonès, saben que Foj posseeix proves documentals sobre el famós contenciós de l’art religiós de la Franja que enfronta fa anys a aragonesos i catalans li va demanar recolzament. Foj evidentment va posar com a condició que es soluciones el problema de les tombes templeres, a lo que les autoritats aragoneses no van fer cap cas.

L’alcalde i el capellà de Belver, junt amb l’arquitecte municipal de Fraga, argumentaren davant els jutjats que les restes mortals llençades a l’abocador eren de la guerra civil ( com si això no forà greu), però en Miguel te un peritatge del Institut Forense de Saragossa, que certifica que les restes mortals de l’abocador corresponen als s XIII-XIV.

L’únic interès del govern aragonès en aquest cas, es fer-se ara amb tota la documentació històrica de la família Foj. El Justícia d’Aragó i el Bisbe de Barbastre l’han pressionat per a que no vagi als mitjans de comunicació i s’oblidi dels fets. Han intentat fer-lo passar per boig, l’han acusat de cremar cotxes i altres coses que ell no ha fet.

Finalment Miguel Foj, i tot el seu patrimoni bibliogràfic, documental i històric, viuen “exiliats” a Catalunya ( si es que viure a Catalunya es l’exili per a un descendent dels Comptes de Foix i Urgell ), i malgrat que ha buscat el recolzament dels partits i govern català, tampoc l’ha obtingut.

Miquel Manubens

Si voleu mes informació del tema :
http://belverdeloshorrores.blogspot.com

Marisa Azuara y la confusión sobre fray Boyl

Del extraordinario rendimiento de la patata:
a propósito de Marisa Azuara y su Christoval Colón…

Hace un tiempo, en el suplemento cultural de La Vanguardia, aparecía la crítica de una novela histórica al uso en la que unos personajes medievales, anteriores al descubrimiento de América, se sustentaban de patatas; “no más patatas”, clamaba el sufrido crítico literario, sin duda harto de tener que digerir novelas presuntamente históricas.

Muy a nuestro pesar hemos tenido que recordar aquella frase al leer el libro de Marisa Azuara, Cristóval Colón: Más allá de la leyenda. No quiero parecer ingrato. Lo sería a todas luces si olvidara que su autora dice reconocer mi “labor”. Tomémoslo por el lado de la benevolencia. Muchas gracias, Marisa. Pero, queramos o no, la verdad ha de estar por delante de la gratitud. Si algo nos parece erróneo, conviene aclararlo, venga de donde venga, aunque sea de la persona más benevolente y cortés del mundo.

No quiero entrar en la temática colombina. No sé fehacientemente dónde nació Colón, ni de dónde procedía su familia. Como desconocedor del tema, si tuviera que señalar necesariamente y sin escapatoria un lugar, marcaría la casilla de Génova, fiado en el parecer de eminentes historiadores. Por tanto, más allá del lugar común he de decir “no sé”. Y si alguien apunta a un origen catalán, balear, portugués, o sardo de manera medianamente sensata y bien argumentada, diré “tal vez”. Por tanto, no me meto en el tema de Colón. Pero sí me meto y me entrometo en el tema de fray Bernardo Boyl. Sobre el personaje Boyl se había llegado, tras una cadena de errores y distorsiones, a cierto nivel de serenidad. Y aquí Marisa Azuara nos ha querido colar una patata, aunque sea una patata complementaria al guiso principal. No hay ningún documento conocido y publicado que acredite una procedencia sarda del Bernardo Boyl que fue con Colón a América en 1493. Ninguno. Ciertamente nada sabemos sobre su familia. El único documento claro que tenemos sobre su origen se refiere al Zaidín aragonés. El entorno catalanoaragonés de Boyl es claro, desde su pertenencia al clero ilerdense a su traducción del De religione de Isaac del latín al “aragonés”, pasando por su labor de secretario del arzobispo cesaraugustano y su amistad con Pedro Zapata. El registro de la Cancillería de Juan II en el que aparece la mención de Bernardo Boyl dice “evidentemente” lo que dice, no lo que Marisa Azuara le hace decir. No nos detenemos en la presunta grafía latina de Cerdeña como Çaydina (?); basta señalar que en los documentos de la época y más en el contexto en el que se expide el registrado, Cerdeña puede ser un reino o una isla, pero difícilmente se la identificará con un locus, denominación más propia de lo que hoy llamamos (nótese la etimología) una localidad.

En fin, si para lograr un Boyl sardo se quieren formular hipótesis problemáticas sobre la identificación de la localidad mencionada en el registro de la Cancillería de Juan II, háganse. Pero por el Monteserrate siciliano no paso. No, Marisa, no. A tenor de la documentación, no hay la menor duda razonable de que la ermita de la Santísima Trinidad habitada por Boyl era la del Montserrat catalán; Boyl no fue benedictino ni abad, pero sí superior del grupo de los ermitaños del Montserrat de Cataluña. En este aspecto la documentación es clarísima, por más que la escritora se empeñe en embrollarla. El mayor tubérculo está todavía por arrancar. Se trata del disparate de cambiar los condados de Rosellón y Cerdaña, pignorados por el rey Juan a Francia, por Rosellón y “Cerdeña”. Nos ahorramos cualquier comentario, aunque imaginamos la irritación de los lectores medianamente instruidos en historia cuando vean que se les cree susceptibles de tragar tal tomadura de pelo.

La autora formula, además, otras afirmaciones inquietantes. De San Francisco de Paula se está celebrando el V Centenario de su muerte y, respecto a su familia, los historiadores más serios y sesudos sólo han podido establecer, después de que durante siglos prevaleciera la errónea tesis de que se apellidaba D’Alessio, que su verdadero apellido fue, según documentos coetáneos de plena fiabilidad, Martolilla, y que sus padres se llamaban Giacomo y Vienna. Marisa Azuara, en cambio, nos dice sin pestañear que Francisco de Paula era miembro de la nobleza valenciana (!).

Al parecer la obra Christóval Colón más grande que la leyenda es la primera entrega de una trilogía. O sea que habrá más, dicen: una novela histórica y otra de ficción. Si tuviéramos que juzgar por lo que se dice de Boyl, la continuación será más de lo mismo, pero ahora ya bajo apariencia de relato y con reconocimiento del carácter ficticio. Nos tememos seguir asistiendo a un ejercicio de desinvestigación y puzzle con trampa, a la facilidad de inventar, al desparpajo rentable de colarnos patatas.

Josep M. Prunés, O.M.

Extret de : http://www.estudiosminimos.eu/Miscel%C3%A1nea/tabid/59/Default.aspx
NOTA: el P. Josep M. Prunés es actualment el millor especialista sobre Fray Buyl

On és l'espasa dels comtes de Barcelona?

espasa vilardell

Suposo que no tots sabreu a quina espasa em refereixo. Em refereixo a l'espasa Tisó que, juntament amb l'espasa Vilardella i altres menys importants va ser una de les espases dels comtes de Barcelona. Em refereixo a aquesta espasa:La dita espasa Tisó, la fulla de la qual mesura 0'785 m de llarg per 0'045 m. d'ample, es la mateixa que l'inepte i fraticida comte de Barcelona Berneguer Ramon II (assassí de son germà Ramon Berenguer II Cap d'Estopa) va perdre a mans de Rodrigo Diaz de Vivar a la batalla de Tevar (prop de Morella), es a dir el Cid.

espasa tissó

Es la aleshores ja antiga espasa dels primers comtes d'Urgell que ell havia heretat dels seus avantpassats i així mateix ho diu el propi Cantar del Mio Cid on es confon l'espasa Colada (l'altra espasa del Cid capturada en aquest cas al rei musulmà de València) i molts historiadors des de sempre.


Be, el Cid la tingué un temps molt breu i abans de morir la cedi a la seva filla Maria esposa de Ramon Berenguer III "el Gran" que la rebé en dot pel seu casament amb Maria. El Cid l'anomenava "Tizona", traducció del seu nom original "Tisó".Ramon Berenguer III, fill de Ramon Berenguer II "Cap d'Estopa" la va tenir sempre i son nombroses les referències a documents on es parla d'ella (i no pas de la Colada) incloent el llibre dels Fets de Jaume I que diu usar-la en una de les batalles on particià, al setge de Borriana de 1233 concretament, durant la conquesta de València, on la va dur des de l'armeria del castell templer de Montsó:"...haviem nos auyta una espasa de Montsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven, e volguem-la més levar que la llança..."

Pere III "el Cerimoniós" torna a parlar d'ella (i no de la Colada) juntament amb l'espasa Vilardella (o de Sant Martí) i, al seu testament de 1370, ens diu que era a l'Armeria Reial:"... et quinque enses quorum unus vocatur Sancti Martini alius de Vilardello alius Tison..."

Així seguí durant els Trastàmares fins a Ferran II "el Catòlic" que, molt generós ell, la regalà a un castellà (el marquès de Falces) la familia del qual la conservà durant generacions al seu palau (al Palau de Marcilla) fins que, a la guerra civil, despres del saqueig de la casa d'aquest noble castellà, va caure en mans del govern republicà que va tractar de vendrela a Rússia.... La dita espasa va estar al Castell de Figueres empaquetada i llesta per ser tramessa a Rússia i allà va caure en mans dels franquistes que la retornaren als nobles castellans aquests que, de retruc, la deixaren en dipòsit al Museo de l'Ejercito de Madrid.

Al Museo del Ejercito la van tenir exposada 60 anys etiquetada, com no podia ser d'una altra manera, com "la Tizona, espada del Cid". Pel que sembla és més important que fos del Cid uns pocs anys que no pas que hagués sigut durant segles i segles i ja originariament l'espasa dels comtes de Barcelona...

Aquí la teniu exposada al Museo del Ejército de Madrid (al centre en un lloc d'honor, dins la vitrina)Be, doncs ara resulta que la dita espasa esta en venda... la ha comprat la Junta de Castilla y Leon per un milió i mig d'euros (1.600.000 euros exactament), i es discuteix la seva autenticitat...Aquesta va estar corroborada, pel que fa a la fulla, per tècnics de la Universitat Complutense que l'han donat com a contemporània de l'època en que visqué el Cid, no en canvi el mànec que fou canviat a l'època de Ferran II, i ara novament ha estat dicutida...El Ministeri de Cultura va presentar diversos informes técnics per no formalitzar la compra per considerar que era massa cara. L'informe del Patrimoni Nacional considera que "no existen datos fiables para identificar esta espada como la auténtica del Cid", el Museu Arqueològic Nacional la qualifica de "falsa reliquia" i un historiador medievalista (José Godoy) creu que es del segle XV-XVI amb afegits del XIX que no coincideixen amb la primera inscripció de l'auténtica Tisó.

I els catalans o el govern català que fem?...que fem a banda de pagar els impostos amb els que es financia la Junta de Castilla y Leon i que s'han usat per ROBAR-NOS la nostra espasa i manipular la seva història... es clar!... i a banda de no dir mai res d'ella fins el punt que el 99'9 % dels catalans no tenen ni idea de com va anar la cosa amb aquesta espasa "del Cid"

Sigui com sigui la espasa Colada també és a Madrid i per tant encara que es discuteixi quina és la dels comtes de Barcelona, si la Colada o la Tisó, a causa de l'error del Cantar del Mio Cid (que recordem que és un cantar del que no es conserva l'original ja que fou escrit moltissm tems despres de la mort del Cid i s'havia difós fins aleshores per tradició oral...) una d'elles és nostra. I mirant els textos catalans queda clar quina és, és la Tisó.

Ara caldria saber si son veritablement les espases originals o que diantre son perque hi ha tantes versions (a València una altra original o rèplica de la Colada) que per força varies (o totes) han de ser falses.


Extret del bloc
http://estat-catala.editboard.com/historia-d-estat-catala-f3/on-es-l-espasa-dels-comtes-de-barcelona-t1946.htm