Trobades restes arqueològiques de la Barcelona dels segles II al IV.

Trobades restes arqueològiques al Forat de la Vergonya
• La urbanització del solar descobreix tres esquelets infantils dels segles II a IV
• Mig centenar de veïns s'enfronten a la Guàrdia Urbana per l'inici del projecte
ROSARIO FONTOVA / JORDI SUBIRANA
BARCELONA

La urbanització del solar de Ciutat Vella ubicat al costat del mercat de Santa Caterina i conegut com el Forat de la Vergonya va viure ahir una jornada agitada. Els treballs de prospecció arqueològica que s'estan portant a terme al carrer del Pou de la Figuera amb motiu de les obres van permetre descobrir els esquelets de tres nens, d'entre 4 i 6 anys, que segons les primeres estimacions procedeixen d'entre els segles II i IV.

Al mateix temps, un grup de veïns es van enfrontar a la Guàrdia Urbana per oposar-se al pla municipal de remodelació.

La troballa arqueològica té com a precedent una altra de l'any 2003, molt a prop d'aquest lloc, quan es va trobar un tram d'un cementiri de la mateixa època a la confluència del carrer del Pellisser i la Porta Cambó. El cementiri es va localitzar a uns dos metres sota el nivell del sòl. El carrer es va pavimentar després de documentar-se el vestigi i retirar-se 21 esquelets, 19 d'adults, entre els quals es van trobar diversos objectes i monedes.

De forma paral.lela, i per motius diferents, tant dilluns com ahir es van viure moments de tensió entre una cinquantena de veïns i la Guàrdia Urbana. Els problemes van començar quan una excavadora va entrar a la plaça per iniciar la instal.lació d'un sistema de recollida pneu-màtica d'escombraries.

VELL POLS
Aquestes obres són el pas previ a la urbanització d'un espai en què alguns veïns han construït una pista de bàsquet i un camp de futbol, i han plantat diversos arbres.
El consistori preveu edificar-hi un equipament social, una pista polivalent, una zona de jocs i un hort urbà. Els manifestants i l'ajuntament discrepen sobre la participació veïnal en el pla i mantenen un antic pols.

Los antiguos ingleses fueron de origen iberico.

Fuentes:
http://hnn.us/roundup/entries/7406.html
http://news.independent.co.uk/uk/this_britain/article1621766.ece

LONDRES- Un reciente estudio elaborado por la Universidad de Oxford, asegura que gran parte de la población del Reino Unido desciende directamente de un grupo de pescadores ibéricos que viajó por mar hasta las Islas Británicas hace aproximadamente 6.000 años.«La mayoría de los actuales habitantes del Reino Unido son herederos directos de los españoles», confirmó al diario «The Independent» el profesor Bryan Sykes, autor de una investigación que supuestamente desmonta la teoría de que los celtas provienen de tribus de Centroeuropa.

El equipo de investigadores llegó a esta inesperada conclusión mediante el análisis de material genético de personas de origen celta y de habitantes de la costa cantábrica. Tras comprobar que el ADN de ambos grupos era prácticamente idéntico, lanzaron la teoría de que los ingleses provienen de un grupo de pescadores que salió de la Península Ibérica hace unos 6.000 ó 7.000 años.

Esta oleada migratoria se convirtió en la base de la población británica, cuyo mapa genético ha sido analizado por el profesor Sykes para un libro que se publica esta misma semana en el Reino Unido, titulado «Blood of the Isles» (en castellano, «La sangre de las Islas»). Al parecer, hace unos seis milenios el territorio inglés estaba poblado por varios miles de seres humanos, antes de la llegada de distintos grupos étnicos. Entre ellos, asegura el profesor de Oxford, destacó la presencia de seres humanos provenientes de Iberia que sabían cómo construir embarcaciones capaces de navegar en aguas agitadas como las del Canal de la Mancha, antes de llegar a las Islas.

«Con posterioridad, la población indígena se subsumió en una tribu celta de mayores dimensiones, lo que implica que la mayoría de los habitantes de las islas británicas descienden de españoles», señaló el autor del estudio, famoso por el libro «Las Siete Hijas de Eva», en el que asegura que gran parte de los europeos desciende de las mismas siete mujeres.

Análisis de ADN
En su esfuerzo por completar el mapa genético del país, el genetista de Oxford analizó muestras de ADN de 10.000 de habitantes del Reino Unido y de Irlanda. Centrándose en el cromosoma «Y», pudo diseccionar su origen paterno y determinar que la inmensa mayoría de ellos desciende de una de las seis tribus que llegaron a las Islas Británicas antes de la invasión normanda.

Los más comunes son los provenientes de un grupo celta que bautizó «Oisin», seguido de los vikingos daneses y después los noruegos, mientras que también se encontraron diversos rastros de otras poblaciones distintas provenientes del norte de África, de Oriente Medio y de Roma.

Como veis, nada nuevo, eso hace años que esta en la web:
El origen de la civilización

Jo també vull un estat propi

Abans de tot em presentaré, em dic Joan Cristòfor Colom i Montrós. Fa 500 anys que vaig passar a millor vida, però gràcies a les noves tecnologies el meu ectoplasma pot dictar aquestes lletres al meu col·laborador al mon dels vius.

M'ha arribat la noticia per l'èter de que per a celebrar una derrota heu engegat una campanya tots els que voleu que Catalunya sia un estat propi. No he entès ben bé això de que celebreu derrotes, tenint per a celebrar moltes de victòries, sense anar mes lluny la podríeu celebrar el 12 d'Octubre, Dia en que la Catalanitat sencera va donar un Nou Mon a Catalunya, a Europa i a la Cristiandat sencera.

Per als que els sobti que jo demani tenir un estat propi, us diré que cap persona com jo mateix es la mes adient per a demanarho, ja que veig que ara em feu de molts estats diferents, però no del meu, que era i ha estat sempre Catalunya. A veure si acabeu d'una punyetera vegada amb totes les difamacions que sobre mi s'han fet, i em doneu l'adjectiu del meu estat propi :
Cristòfor Colom, català.

Aquest article es en adheriment a la crida d'en Xavier Mir per a que els b-logaires unifiquem titol i tema d'aquí fins l'11 de Setembre.

CORONA CATALANA

Era una assignatura pendent del meu web això de com s'havia de dir del conjunt d'estats que formaven la corona catalana.
A mi lo de confederació catalano-aragonesa sempre m'havia semblat massa generós pels aragonesos, dons ells, en el moment de la cessió de Ramir a Ramon Berenguer estaven a punt de desaparèixer.

Per un costat el seu rei Alfons havia nomenat hereus del regne d'Aragó a les Ordes militars, per altra el seu Oest estava envaït pels castellans.
Per si tot això no fossin prous problemes, aprofitant el moment els navarresos s'havien tornat a independitzar.
Aragó no tenia així, en aquell moment, ni la tercera part de territori que Catalunya, i ademes el seu est era habitat per catalanoparlants.
De fet la invasió castellana va ser aturada per Ramon Berenguer, qui també va conquerir Saragossa.

Hagués tingut prou potencia militar Aragó per si mateix per a "reconquerir" la resta del que actualment es el seu territori sense els catalans ?. Possiblement no, possiblement Aragó avui seria una província i no tres, com una espècie de Logroño o Cantàbria. Una cosa "exòtica" del sistema autonòmic espanyol.

I desprès al resultat de tot l'esforç fet en diners i homes quasi explusivament pels catalans li hem de dir "Corona d'Aragó"?.
No fotem.!

Una de les premisses que em vaig proposar quan vaig començar la web XPOFerenS va ser, en qualsevol qüestió anar al origen, o a algú que hagués treballat sobre el origen de cada fet històric. Tota la historia d'Espanya esta trabucada per centenars d'historiadors que han estat mes propagandistes polítics que altra cosa. La majoria dels historiadors espanyols tenen el mateix criteri que els comentaristes d'esports de la COPE quan parlen d'un partit del Barça.
I em vaig topar amb l'article d'en Santi Vallet que feia referencia al llibre d'en Caius Parellada i Cardellach, on l'historiador aporta les seguents dades:

En primer lloc les expressions "regne d'Aragó" o "Corona d'Aragó" en tots els documents antics es refereix tant sols a l'Aragó. Nomès hi ha un cas en que un rei ho apliqui al total dels seus regnes i aquest no es altre que Ferran el Catòlic. O sia, durant 400 anys això del "regne" o "corona" d'Aragó es refereix tant sols a l'Aragó, i nomès hi ha un rei, i en un sol document entre milers, que ho apliqui a tots com a genèric.
Es fa la mateixa trampa que amb la "marca hispanica" un altre invent dels historiadors espanyols del S XVIII.

REIS CATALANS:
ningú pot dubtar que tots els reis d'Alfons a Martí l'humà es consideraven a si mateixos catalans.
Però això tampoc es pot dubtar dels reis Trastamares, malgrat la seva nissaga fos d'origen estranger, es comportaren sempre com a catalans, de la mateixa manera que en Joan Carles es considera espanyol, malgrat ser la seva nissaga d'origen francés, i tenir avies i besàvies de tots els països europeus.

EL TESTAMENT D'ALFONS
Octubre de 1131.El rei nomena hereus del regne a les ordres militars del Sant Sepulcre, de l'Hospital i del Temple en terceres parts.
Els navarresos s'independitzaren, i els aragonesos per por de passar a dependre dels navarresos van nomenar rei a Ramir, germà del rei.
Ramir mai no va ser reconegut com a rei per l'Església romana, de la qual el regne era vassall.
En 1136 Saragossa, Calataiud, i Alagón estaven en poder dels castellans.

EL PACTE
Tres anys desprès, el rei Ramir li dona el regne i filla a Ramon Berenguer :"Ego Ramimirus Dei gratie Rex Aragonensis dono tibi Raymunde Barchinonensis Comes et marchio filiam meam in uxorem cum totius regni aragonensis integritate sicut pater meus Sancius rex vel frates regni mei Petrus et Ildefonsus melius habuerunt vel tenuerunt."
I al novembre del 1137, exigeix a tots els reus homes, cavallers, eclesiàstics i pedites, obeeixin a Ramon Berenguer com a llur rei ("tam quam rege")

Posteriorment es Ramon Berenguer qui deslliura a les ordres militars del testament d'Alfons, pactant una amb una amb elles, i signant acords, el 16 d'Octubre de 1140 amb l'orde del Sant Sepulcre i amb l'orde de l'hospital, i en novembre del 1143 amb el Temple. "Donem i cedim a Ramon Berenguer i a tota la seva progenie.... la terça part del regne que ens pertany.... per dret del testament del rei Alfons".
Aquests pactes foren aprovats pel Papa en sendes butlles.
O sia, legalment els aragonesos no van respectar el testament, i el regne l'obté Ramon per donació de les Ordes i en cap lloc es fa esment de la reina, que ho es per ser la muller de qui té els drets reials, i no per dret propi.

Per altra part no existeix cap testament on Ramir doni el seu regne a la seva filla, cosa que no podia fer evidentment perquè ja l'havia donat en vida al Compte de Barcelona. Tot això invalida la teoria d'alguns historiadors que veuen el regne com a part de la dot per casarse amb la filla, o que els drets reials passen a traves de Peronella.

Alfons hereta per testament del seu pare Ramon Berenguer (Agost de 1162), el comptat de Barcelona, l'Aragó, Carcassona i Narbona, i la Cerdanya la hereva el seu germà Pere.

LA CORONA
Les coronacions dels reis d'Aragó celebrades a Saragossa es feien en català, per disposició de Pere III.

L'any 1388, a les Corts Generals de Montsó un síndic de Saragossa es queixava de que les lleis civils i processals es redactessin en català. I això no significa que el rei fos o se sentis català, sinó que demostra que tota la administració era catalana.
La Corona era catalana i així si referien a ella tots els altres membres de la "confederació" :
Els jurats de Palerm a Sicília escriuen "regnum Cathaloniae" referintse a les Corts Generals de Casp.

L'ADMINISTRACIÓ REIAL
Tota l'administració reial de la "corona" radicava a Barcelona.
El perquè Catalunya al absorbir l'Aragó no es fussionà va ser perque els catalans no van voler perdre drets respecte al rei.
I no es convertí en un regne, que es una cosa que a la gent actual que només veu "categories de país" segons la corona que porti el cap d'estat no entén, es degut a que en aquella època un regne era una "propietat" o com deien a Castella: "el rey es señor de villas y haciendas", i en canvi Catalunya era un estat mes modern i democràtic (no com ara s'enten evidentment, pero amb molt mes control sobre el sobirà que un regne), on els seus ciutadans tenien un govern lliure i sobirà del país, amb Constitucions i Lleis, i eren governats per un Príncep (primus inter pares, deien aleshores).

O com diu Parellada :Catalunya no volgué constituirse en regne, per la significació que tenia el terme de subjecció al sobirà, mentre que Principat es equivalent al govern del país.

La Cancelleria Reial era la Cancelleria de Catalunya. El Canceller de tota la "confederació" era el Canceller de Catalunya. També ho eren tots els altres membres, el Vicecanceller, el Regent, el Camarlenc, el Protonotari i el Mestre Racional, els oïdors, els promovedors, els correus, els secretaris, el confessor, i el capellà del rei.
Excepte el Majordom que hi havien tres, un per Aragó, un per Barcelona i un per València desde Pere Terç.
En l'època del rei Joan I, 1397, s'establí que hi haguessin tres Cancelleries. Una per València, unaltra per Aragó, i la de Catalunya que seguiria regint sobre Mallorca, Sardenya i Còrsega, però aquestes dues noves Cancelleries actuaven merament com a delegacions.
Inclòs a l'època de Ferran II, amb una Cort itinerant, tots els oficials de la Cancelleria Reial eren a Barcelona.
En cap lloc dels Fueros d'Aragón s'hi fa esment a l'existència de una Cancelleria Reial a Aragó.
Fins l'any 1419 va haver un sol Mestre Racional per a tots els regnes, i desde aquest any va haver un Mestre Racional de València.

El Consell Reial o Consell de guerra era radicat a Barcelona i format per catalans, com no podia ser d'altra manera dons els aragonesos mai es van implicar en les conquestes mediterranees ni en els afers internacionals.

En les Corts de 1283, els aragonesos es queixaren al rei dels "recaptadors de rendes que eren jueus, i dels jutges estrangers d'altres llengües". Per a governar l'imperi, els reis catalans delegaren en Virreis, no existint mai virrei a Barcelona sinó Lloctinent.
Normalment el lloctinent era la reina o el príncep hereu. Fins a Ferran II no es va nomenar cap virrei de Catalunya. Ferran va nomenar virrei a Enric, compte d'Empúries, cosí seu, amb la protesta de les institucions catalanes.
Castella no tenia virreis dons era un regne únic, i només tenia un Almirall, hereditari, els Enriquez.

L'IDIOMA "OFICIAL"
La majoria dels documents oficials dels reis, desde les capitulacions de Ramon Berenguer i Peronella fins a els capítols de les Corts de Montsó de Felip III de 1620 son en català. per tant si hi havia una llengua "oficial" de la Corona aquesta era sense dubte la catalana.
No nomès això sinó que els primers Furs d'Aragó estan redactats en català, fins que el Justícia d'Aragó els va traduir al llatí.
Tota la documentació reial que hi ha al Arxiu Reial de Barcelona ( perquè el arxiu de la Corona d'Aragó de Saragossa el van cremar els francesos ) dirigida a càrrecs d'Aragó o a les mateixes Corts d'Aragó son en català.

CATALANS O ARAGONESOS ?
En la majoria dels escrits forans, es tracten a la suma de tots els regnes com a catalans:
Eduard III d'Anglaterra :"mercatores fideles de partibus Ispaniae, Catalonie et Majoricam" ( EL 1340 Mallorca era independent ).
Guillem de Baux, Príncep d'Orange "... a l'emperador de Barcelona",1210.
Marcabru "Avec l'aide de Portugal et de Navarre e pourvú que l'emperateur de Barcelone ", 1261.

Les cartes que dirigia la Cancelleria als reis de Marroc, al soldà de Babilonia, al soldà d'Egipte, o al rei dels Mogols son totes escrites en català.

Els Consellers de Barcelona utilitzaven expressions com "totam nationenm cathalanorum". (1437)
Els tractats signats amb altres reis utilitzen la formula "....per los regnes nostres d'Aragó, e de València, de Catalunya...."
Pere el Gran s'intitulava "Heres Cataloniae", significant així que era l'hereu de tots els reialmes.
El rei Jaume II, en carta al Dux de Venècia diu "...partibus imperi Constantinopolis in Sicília et Cataloniae", on l'expressió Cataloniae es refereix a tots els territoris ibèrics.
El rei Ferran II, diferencia els mercaders súbdits seus com "consuli mercatorum tam catalanorum quam castellanorum".
A les mateixes Constitucions, Volum Corts I, 1292 afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comptats Catalans del nord "de la dominatione Catalonie e dictorum regnorum Aragonum, Valentie et Comitatus Barchinone" amb el que queda clar que el nom de tot el reialme es Catalunya.

Els Sards de Càller reclamen ésser representats a les Corts Catalanes.
Els Sicilians de Palerm mentres duraven les Corts de Casp es refereixen a tot el regne com "...regnum Cathalonie quod es açephalum rege..."
El mateix historiador aragonès Zurita afirma :"fou nomenat rei pels tres braços del General de Catalunya, Martí l'Humà", deixant clar així que el nomenament del rei el feia la Generalitat de Barcelona.

LA NUMERACIÓ DELS REIS :
Tothom sap que els reis desde Ferran el Catòlic tenen numeracions diferents segons es faci servir la numeració castellana o catalana, per exemple el mateix Ferran el Catòlic es Ferran II a Catalunya i Ferran V a Castella.

Els historiadors aragonesos o castellans veuen com una cosa exòtica que els catalans numerem els nostres reis de Alfons I a Ferran II amb una numeració diferent a l'aragonesa, però resulta ser que els exòtics son ells, perquè els reis feien servir la numeració catalana en referirse a ells mateixos.

No nomès això sinó que els reis feien servir la numeració catalana també en la seva correspondència amb l'Aragó o els actes de Cort a l'Aragó, entenent així que la dinastia aragonesa havia desaparegut amb el rei Ramir.
Pere Terç (així signava) va fer esculpir les estàtues dels seus vint predecessors, i això es correspon amb els onze Comptes de Barcelona, i els nou Comptes-reis.

ARXIU REIAL DE BARCELONA
L'Arxiu central de la Corona era l'arxiu de Barcelona. En cap document de 1100 a 1714 els reis o la cancelleria o cap funcionari reial l'anomena Arxiu de la Corona d'Aragó, perquè tothom tenia clar aleshores que la Corona d'Aragó es referia tant sols al Regne d'Aragó, i que en canvi, l'arxiu de Barcelona era l'arxiu central de la Corona.
L'invent del nou nom es de 1833.

LA BANDERA
La bandera d'Aragó era una creu blanca sobre fons blau, i això ho afirmen fins i tot historiadors aragonesos com Lucio Marineo Siculo, a la seva Crònica de Aragón.

El famós historiador Zurita afirma que la utilització de les armes del Comptat de Barcelona a l'Aragó son part dels acords entre Ramir i Ramon Berenguer.
El escut actual d'Aragó amb quarts no s'el inventen fins 1499.

Fixeu vos que fins i tot, a l'enterrament de Joan II, el cavaller que representava a l'Aragó anava guarnit de camp d'atzur amb creu blanca d'argent, i això ja era l'any 1479.

L'IDIOMA LLEMOSÍ
Existeix la fantasia a València de que l'idioma que ara anomenen valencià prové junt amb el català d'un altre idioma anterior anomenat llemosí.
Hi ha una altra "línia d'investigació" a València que diu que abans de que arribes en Jaume I ells ja parlaven valencià. Aquesta teoria a mi m'agrada mes, encara que sigui mentida, perquè si així fos voldria dir que ja érem tots catalanoparlants abans de la invasió àrab i també mentres aquesta durava.

Això del llemosí es una aberració que apareix per primer cop l'any 1521 en una edició del Blanquerna de Ramon Llull feta a València :"traduït i corregit ara novament dels primers originals i estampat en llengua valenciana", "......retenint alguns vocables de la llengua llemosina primera".
Curiosament aquesta edició del Blanquerna compta amb un finançar mallorquí, Gregori Guenovart, editor català, Joan Bonllavi, i impressor valencià.
I interiorment tot el text es idèntic al de l'edició catalana, per tant no sabem si es català, valencià o llemosí.

ELS EXERCITS I LES GUERRES
En temps del rei Pere Terç, els castellans envaïren novament l'Aragó, i l'exercit català "tan ennoblecido de infantes, grandes barones y cavalleros con gran distinción, vinieron ....en socorro de Aragón, pues nunca nuestro reino desde tiempos de los moros tuvo tan gran peligro", segons Pedro Abarca.
Segons Marichalar y Enrique "los catalanes tuvieron la gloria de salvar al Reino aragonés formando con tan rapidez un ejercito para defender Zaragoza que obligó al rey castellano a variar sus planes".

Una altra idiotesa històrica es la teòrica existència de Almiralls d'Aragó, perquè mai s'ha vist cap flota de guerra salpant de Saragossa per l'Ebre. L'únic Almirall d'Aragó existent es en Ramon Folch de Cardona i Enriquez, cosí de Ferran el Catòlic.
Desde Galcerà de Pinós, els Queralt, Els Perellos, els Santapau, en Bernat de Cabrera, fins els almiralls Folch de Cardona i Colom o Lluís de Requesens, tots els almiralls son catalans.També existien vicealmiralls a València, Mallorca i a Barcelona, però no a l'Aragó.
Potser la causa de aquesta injustícia fora que Aragó no te mar?.

El finançament de les guerres
A les Corts celebrades restà escrita la col·laboració econòmica de cada regne en les campanyes militars o en l'hisenda reial.A les Corts de Montsó de 1362 es recolliren els següents diners : Aragó 60.000 lliures, València 53.000 lliures, Mallorca 15.000 lliures i Barcelona 122.000 lliures. En les Corts de 1599 : Aragó 210.000 lliures, Barcelona 1.100.000 lliures.

Alguns autors fantasejen amb el fet de que a les hosts almogàvers hi haguessin també aragonesos, en canvi a Grècia tenen clar que la "venjança" va ser catalana.

LA POLÍTICA EXTERIOR
Els Consols catalans atenien els afers no nomès dels ciutadans catalans sinó també dels francesos i castellans ( carta de Pere III al soldà de Babilonia).
Tota la correspondència diplomàtica era tramesa a Barcelona. Es mes, en època de Ferran el Catòlic, les altres Corts europees trametien la correspondència diplomàtica al regne de Castella a nom de Ferran.

"Sota el nom de catalans eren designats en aquells temps als aragonesos i tots els altres vassalls dels nostres reis, encara que Papes, Reis i autors nomès nomenin als catalans com a nació mes numerosa i principal." N.F. de la Penya

"Convé, abans de tot, recordar que amb el nom genèric de catalans eren designats a l'Edat Mitjana tots els naturals de la Monarquia Federativa d'Aragó", Rubió i LLuch.

Un cop llegit tot això queda clar que alguna influencia hauria de tenir tota la argumentació donada per Caius Parellada.
Es sorprenent que el dia que la Unió Internacional d'Astrònoms debat sobre si Plutó deixa de ser planeta als TeleNoticies els preocupi que s'hauran de canviar a tota presa tots els llibres de text per una cosa tant simple i llunyana, i en cap TeleNoticies es plantegin que s'han de canviar els llibres de Història en el que respecta al nom de "Corona d'Aragó" o a la catalanitat dels descobridors i conqueridors d'Amèrica.

I ja per rematar explicarvos que el famos simbol dels reis católics, "el yugo y las flechas" en qualsevol web "rareta" trobareu el seu significat :" el yugo de la unión de España y las cinco flechas representan a los cinco reinos de España".
Pero esclar, al 1476, quan els reis disenyen aquest simbol, Granada no estaba conquerida, ni Navarra, ni Canaries, i Portugal no era d'ells, així que els cinc regnes no poden ser cap altres que "Castella, Aragó, Valencia, Mallorca i Catalunya".

Esclar que, i aixó tampoc ho expliquen, cap dels dos reis apostà per la continuitat de la Unió. Isabel nomena hereva a Joana, sabent que no podia ser reina a Aragó perque les dones no podien heretar els regnes, i Ferran es tornà a casar, i segurament va morir dels esforços per a procrear un nou hereu pels regnes catalans un cop mort el fill d'ell i Germana de Foix.
Carles I manteni la unitat de corona gracies a un cumul de casualitats. Pero aixó tampoc era nou. Els seus avis, els Reis Católics també van ser reis per casualitats o per mera usurpació.

Ademès la Isabel s'autoproclama reina de Granada, America i Canaries ilegalment en el seu testament, quan Granada va ser una conquesta conjunta, amb els almogavers en primera linia de combat i la marina catalana, dirigida per l'Almirall Lluis de Requesens bloquejant per mar els subministres, America va ser una descoberta totalment catalana amb un Virrei nomenat pel rei Ferran, finançat per la Corona Catalana, i fins i tot amb els primers catorze evangelitzadors catalans, i Canaries, que ja era vasalla de la Corona Catalana per butlla Papal desde 1351, es confedera per pacte a la Corona catalana signant l'acord Tenesor Sermidan i Ferran II, en 1481.


NOTA: Moltes gracies al Santi Vallet, per haverme encaminat
cap a aquest genial llibre d'en Caius Parellada.
http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=214114

Malaria en la momia del emperador Carlos V

Los restos de Carlos V en su sepulcro del panteón de El Escorial.

Científicos españoles determinan a través del análisis del dedo meñique de Carlos V que padecía una grave gota y posiblemente malaria.
La investigación ha sido autorizada por Juan Carlos I
MÓNICA SALOMONE
EL PAÍS - 03-08-2006

Puede que en el imperio de Carlos V (1516- 1556), con fronteras en Asia y América, no se pusiera el sol. Pero el emperador, también Carlos I de España, sufría. Sufría, en concreto, de agudos dolores debidos a una grave gota que le impedía, por ejemplo, escribir sus cartas. Y también, con toda probabilidad, padecía periódicos ataques de fiebre iguales a los que hoy siguen sufriendo millones de personas en el planeta causados por la malaria. Un grupo de investigadores españoles ha encontrado en el dedo meñique, momificado, del emperador Carlos V, los cristales de urea propios de una gota muy grave. El paso siguiente en la investigación es hallar también, en los glóbulos rojos de la sangre imperial, indicios del parásito causante de la malaria. Todo apunta a que lo encontrarán, y entonces se tratará de un hallazgo científico de primera fila porque no hay constancia, según los investigadores, de que nadie haya extraído restos de un parásito de malaria de una momia. Pero, lo encuentren o no, la historia de cómo un grupo de investigadores del siglo XXI acaba aplicando toda una batería de modernas técnicas de análisis sobre unos restos imperiales de cuatro siglos y medio de edad no tiene desperdicio.
"Es un hallazgo espectacular tanto desde el punto de vista científico como histórico", dice desde su retiro en los montes asturianos Julián de Zulueta, un médico que ha pasado 25 de sus 85 años trabajando con malaria para la Organización Mundial de la Salud (OMS) en zonas tropicales. Con él empieza la azarosa historia del dedo meñique del Emperador -de su última falange para ser precisos-. ¿Dedo de la mano derecha o izquierda? No se sabe. Porque el resto del cuerpo, de la momia, no puede verse. ¿Y qué hace la última falange del dedo meñique de un Emperador fuera de su sarcófago? Ah...
Volvamos a De Zulueta. Él jura recordar aún hoy, con gran nitidez, una foto aparecida en un diario francés en 1936: un miliciano aparecía abrazado a una momia muy bien conservada, con barba y los ojos abiertos. En plena época de asaltos a lugares religiosos en España, la foto, dice De Zulueta, era de la momia de Carlos V, que hoy -como entonces- descansa en su sarcófago en el monasterio de El Escorial. De Zulueta tenía entonces 17 años y estaba en París con su familia, que más tarde emigraría a Colombia. Allí, el joven Julián se hizo médico especialista en medicina tropical, y empezó a familiarizarse con el tipo de parásito que siglos antes -según afirman los historiadores- acabó con la vida del Emperador a la edad de 40 años. Y nunca olvidó la foto que tanto le impresionó de adolescente.
Así que cuando, ya retirado y establecido en Ronda -donde fue alcalde del PSOE entre 1983 y 1987- leyó el trabajo científico de un colega estadounidense capaz de trabajar con tejidos momificados, rehidratándolos, se le ocurrió la posibilidad de estudiar la momia imperial -"yo sabía que estaba momificado, por aquella foto"- y buscar en ella el parásito de la malaria.
No fue posible. El rey Juan Carlos optó por no autorizar la apertura del sarcófago para obtener las muestras. Y Julián de Zulueta aparcó su sueño de parasitólogo con curiosidad por la historia.
Hasta hace apenas dos años, cuando la casualidad se puso de su parte. "Estábamos en El Prado, era una exposición sobre el retrato. Alguien comentó algo de uno de los cuadros y yo intervine. Y de repente oigo que me llaman: '¡Julián, pero hombre! Si llevo acordándome de ti todos estos días!' Era el responsable de Patrimonio, con quien yo había tratado cuando tuvimos que pedir el permiso para la momia. Estaba eufórico. Me contó que habían sabido que había un dedo meñique del emperador Carlos V fuera del sarcófago, en una urna de la sacristía de El Escorial. Así que de nuevo se abría la posibilidad de hacer el trabajo".
Esta vez el Rey no puso pegas. Pero don Julián no dispone de un laboratorio adecuado para abordar el trabajo. Qué mejor que contactar con Pedro Alonso, del hospital Clínic d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer, que ensaya actualmente una vacuna contra la malaria en Mozambique, con fondos del mismísimo
Bill Gates.
Alonso, prudente, sugirió ir a ver los restos en persona antes de montar la parafernalia propia de un trabajo así. "Fuimos los dos al monasterio, a la sacristía. Allí, en ese escenario grandioso, el monje se puso unos guantes blancos, supongo que por respeto, y sacó la falange", narra De Zulueta. "Nosotros no la tocamos en ningún momento, pero vimos que estaba en buen estado. Así que el dedo fue trasladado a Barcelona". Y lo fue nada menos que en un furgón fúnebre -aunque sin escolta, cosa que, cuenta Zulueta, se propuso en algún momento-.
Lo demás es pura ciencia, pero se puede contar sólo una parte porque el trabajo sigue en curso. Es más, desvelar los resultados podría ser, además de prematuro, un obstáculo a la hora de publicarlos en una revista científica importante. El interés de la parte que sí se puede contar es, no obstante, parejo al del resto de la historia. De hecho ha merecido la publicación de un artículo que sale hoy en una prestigiosa revista médica, The New England Journal of Medicine.
Se trata de la confirmación de que Carlos V tenía gota. "Sus médicos diagnosticaron su artritis como gota. Sin embargo, y hasta donde sabemos, nunca ha habido una confirmación biológica objetiva de este diagnóstico", escriben los autores. Y más adelante: "Informamos aquí del hallazgo de gran cantidad de tofo de gota con depósitos de urea que confirman la sospecha clínica de gota grave en esta muestra única de los restos momificados de Carlos V", escriben los autores.
Pedro L. Fernández, patólogo del hospital Clínico, especializado además en paleopatología, confiesa su emoción cuando supo del proyecto. "Es una oportunidad que se le presenta muy pocas veces a un patólogo. Fue una suerte que el meñique estuviera fuera del sarcófago. He trabajado en momias mucho más antiguas, incluso de la edad del bronce, pero por supuesto no tienen la importancia de la del emperador Carlos V", dice.
Ya con el dedo en el laboratorio los investigadores procedieron a aplicar las técnicas necesarias para "rehidratarlo". "Los tejidos momifican porque pierden rápidamente el agua", explica Fernández. Y una vez rehidratado "se procede a extraer una biopsia, como en los pacientes actuales".
Los científicos hicieron radiografías del dedo, "que mostraron la erosión del hueso por los cristales de urea", explica Fernández. También seccionaron la muestra en lonchas de milésimas de milímetro para poder observarlas al micro. E hicieron distintos tipos de análisis químicos para averiguar la composición de los cristales. En total el trabajo llevó alrededor de un mes. Y ha valido la pena: "Nuestros hallazgos son relevantes en dos aspectos. Primero, la detección de cristales de urea en tejido momificado representa un hallazgo excepcional en paleopatología", escriben en The New England Journal of Medicine. Y segundo, porque "confirma la gravedad extrema de la enfermedad artrítica del Emperador". La dolencia había destruido la articulación de la falange, y se extendía a los tejidos blandos circundantes.
El Emperador tenía motivos para quejarse: ya a los 28 años describía a su hermana María de Hungría cómo sufría de "ataques de gota". "Esto es una confirmación más de que la falange pertenece efectivamente al Emperador", afirma Pedro Fernández.
¿Se puede estar seguros de que la falange es de quien se dice que es? Los responsables de Patrimonio, probablemente, no pondrían la mano en el fuego por ello. Y la única manera de despejar completamente las dudas sería volver a abrir el sarcófago, hacer un análisis de ADN al dedo y al resto del cuerpo y cotejar los resultados. De hecho la revista The New England Journal pidió algo así, cuenta Fernández, pero los investigadores no obtuvieron permiso para ello.
No obstante, la documentación histórica apunta a que el dedo es de su dueño. Porque el Emperador no tuvo un descanso tan tranquilo como podría esperarse dado su rango. Pedro Larrea, delegado de Patrimonio en San Lorenzo de El Escorial, envió en diciembre de 2004 una nota al presidente del Consejo de Administración de Patrimonio Nacional con el siguiente asunto: "Primera Falange del dedo pequeño de Carlos V". Y en ella explica: "(...) los perpetradores de la revolución de 1868 abren la sepultura del Emperador y el cadáver vuelve a ser visitado por curiosos. Uno de ellos ofrece 20 reales a uno de los custodios a cambio de algún miembro del cuerpo y obtiene la falange, un dedo que entrega al malhechor".
"La primera falange del dedo pequeño del cuerpo de Carlos V llega a las manos del Marqués de Miraflores y su hermana, la Marquesa viuda de Martorell, de un modo totalmente involuntario el 14 de septiembre de 1870, firmando ambos en la misiva que dirigen al rey Alfonso XIII, el 31 de Mayo de 1912, no haber empleado medio alguno para adquirirlo".
Alfonso XIII debió de mandarlo a El Escorial, y así fue como la última falange del meñique del emperador Carlos V acabó en una urna de la sacristía. La nota de Larrea, que fue en definitiva la que sacó a la luz la existencia de la falange separada de su dueño, estaba motivada por el deseo de los monjes agustinos de El Escorial de volver a inhumar el resto. Pero por ahora parece que no se hará. La falange, o lo que queda de ella tras los análisis científicos, ya ha vuelto a su urna.
Queda sólo una pregunta. ¿Por qué momificó espontáneamente el Emperador? Alguien que ya ha oído esta historia respondió con ironía: "Los emperadores ya se sabe". Pero no es una hipótesis con muchos partidarios. La que gana es la de Julián de Zulueta: "Carlos V murió en septiembre, cuando se hacen los jamones". Fue enterrado bajo el altar del Monasterio de Yuste, en un lugar fresco y seco. Como deben conservarse los alimentos.
25 años tras un punto en una foto
Julián de Zulueta pasa el verano en una casa de paredes de un metro de ancho, en un pueblo que en invierno queda sepultado bajo la nieve. Tiene un hórreo panadero y se preocupa por la conservación de los osos pardos. Sus ojos están acostumbrados a identificar el parásito de la malaria en el microscopio, y señala con el dedo un puntito en una foto. "¿Lo ves? Es éste. Aquí se ve muy claro". Es la imagen microscópica de una preparación, y De Zulueta identifica un glóbulo rojo infectado.
El trabajo de este médico retirado le llevó hace tiempo a autoinfectarse "experimentalmente", dice, con el parásito de la malaria. Se tumbaba al anochecer en una hamaca con los tobillos descubiertos, sin mosquetero. "Queríamos comprender el patrón de transmisión", dice. "Por entonces no había resistencias a los antimaláricos, el tratamiento funcionaba estupendamente. No había peligro". Pero ningún tratamiento le libró de pasar días "hecho polvo". Asegura sin embargo que " estuvo bien vivirlo, saber cómo lo pasan millones de personas en el mundo, con ataques de este tipo una y otra vez".
Una vez retirado, la OMS siguió contando con él como asesor. Es un parasitólogo reconocido internacionalmente y cuenta con numerosas publicaciones científicas. La primera sobre la malaria es de 1942.
Hoy en día, sí ha aparecido resistencia a la mayoría de fármacos antimalaria y la esperanza de la comunidad internacional está puesta en una vacuna, como la que ensaya el español Pedro Alonso en Mozambique. Sin embargo, De Zulueta recuerda que ninguna vacuna dará inmunidad completa.

Les restes de la catedral de Sevilla pertanyen a Colom

Caixa que conté les restes de Cristòfol Colom.
Foto: ARXIU / EFE

CIÈNCIA
Les restes de la catedral de Sevilla pertanyen a Colom
• Ossos de l'almirall poden estar també a la República Dominicana

JULIA CAMACHO (SEVILLA)

Cristòfol Colom descansa a Sevilla. Almenys una part d'ell, segons el director del Laboratori d'Identificació Genètica de la Universitat de Granada, José Antonio Lorente, que va confirmar ahir que els ossos que es conservaven curosament en una urna a la catedral de Sevilla des del 1898 pertanyen a l'almirall.L'investigador, que continua el procés d'estudi sobre l'origen de Colom amb mostres d'ADN, confia que les autoritats de Santo Domingo (República Dominicana) permetin analitzar les restes que allà es custodien per poder "completar la història".UN 15% DE L'ESQUELETLorente va explicar ahir en els cursos d'estiu d'El Escorial que "ja no ens fan falta" altres dades per afirmar que les restes de Sevilla són les de Cristòfol Colom, encara que va mantenir les seves sospites que "hi ha d'haver altres ossos en altres llocs" ja que a penes hi ha un 15% de l'esquelet enterrat a la catedral.Aquestes restes, en molt mal estat de conservació a causa de la humitat, van ser exhumades el 2003 amb les del seu germà petit, Diego, i les del seu fill Hernando. Precisament ha estat la comparació de l'ADN d'aquests tres cossos --usant tècniques d'identificació similars a les utilitzades amb les víctimes dels atemptats de l'11-S a Nova York-- el que ha permès esbrinar que entre els fragments d'ADN mitocondrial de Diego --enterrat a la Cartoixa de Sevilla-- i de Cristòfol Colom hi ha una identitat absoluta, un fet propi de germans.Els ossos de l'almirall són els d'un home, d'entre 50 i 70 anys, robust i de talla mitjana, sense marques de patologia, sense osteoporosi i amb cap càries. Una vegada certificat el seu últim domicili --o un d'ells--, els esforços de Lorente se centren a descobrir l'origen de Cristòfol Colom, i per això s'estan analitzant mostres d'ADN d'homes --el cromosoma y es transmet de pares a fills-- amb el cognom Colom, Colón, Colombo o Colonne a Catalunya, les Balears o Itàlia.